Soc un anònim i de infanteria illetrada ??

Ja tornem a tenir la caverna socialista mediàtica escupint grolleries contra nosaltres. Per si fos poc, apareix en Joan Barril i comença a repartir carnets de savis i rucs, i naturalment els rucs som els nacionalistes i els savis imagino que són tots els altres.
Stoppppp. Parem màquines.!! En Barril parla!!!. El nacionalisme català no pensa.

Som una colla d’inùtils sense continguts. Ell, el culte, el savi, l’intel·lectual, el pensador. Només un personatge d’aquest estil i amb un ego pujat fins a dalt de tot pot arribar a bramar tal estupidesa. Ja se sap, ells han estat els escollits per pontificar i dir el que està bé i el que està malament.

Titlla d’agitadors anònims, d’ infantería illetrada els que dediquen(m) una part del temps a escriure als nostres blogs i a dir la nostra opinió. Epppp! Barril,

jo en sóc un d’aquests. I amb molta honra.

Saps el que més em fot de tot plegat, Barril? Que gràcies als meus impostos t’estic pagant un sou de collons al teu infumable programa a Catalunya Ràdio. Amb els temps pocs afalagadors que ens vénen des del punt de vista enconòmic, entenc que ara siguis més papista que el papa. D'altra banda és molt socialista això de carregar contra tot allò que és mogui . JOAN BARRIL-Publicado en "El Periodico"--¿PENSAR? ¿QUÉ ES ESO?--
Debió de haber un tiempo en el que la política, antes de gritarse, se pensaba. Debió de existir en algún lugar un grupo de gente que escribía la fórmula para llegar a un mundo mejor y convencer a sus conciudadanos. En ese tiempo de la política pensada debió de oírse rumor de imprentas y debió de experimentarse el temor a la policía o a los adversarios. La política brilla en la oscuridad de las dictaduras, pero se disuelve en el barrizal de nuestros mitos.

El pensamiento político ha perdido grosor y profundidad. Los primeros en empezar a percibirlo fueron los intelectuales de izquierdas, sin duda, una redundancia. Con la caída del muro llegaron el silencio y la perplejidad. Tanta tinta y tanta idea, y de pronto había que pensar sin red. Fue el gran momento de Francis Fukuyama, viniendo a decir: "Dejad toda esperanza de entrar en nuevas quimeras. Hay lo que hay. Y lo que hay es el capitalismo". Llegaron luego los primeros escarceos para hallar un lugar en la cartografía ideológica del siglo XXI. Las grandes palabras de antaño buscaron adjetivos humildes. Se habló de "pensamiento débil". Se buscaron seguridades en el "pensamiento líquido". Aún hoy estamos instalados en un parque de atracciones sin hora de cierre. El pensamiento ya no es de izquierdas ni de derechas. Es solo un conjunto de ideas de temporada, ideas hinchables que nos permiten flotar en el desconcierto. Nunca como hoy el género denominado "ensayo" había sido tan fiel a su denominación.Pero no todo son ingenuidades de la izquierda ni reiteración de la derecha. Existe un campo que, a tenor de lo mucho que da que hablar, debería tener un fondo de pensadores importante.

Me refiero al pensamiento nacionalista y, más en concreto, al pensamiento nacionalista catalán. Ahí también se ha cebado la crisis de vocaciones. Hoy el nacionalismo ha dejado de pensar y se limita al mantenimiento de agitadores anónimos que llenan de frases reactivas los digitales y las cartas al director. Hooligans del lamento que ni escriben ni saben leer. Lo que antes era la pintada clandestina sobre los muros, ahora es la frase anónima en la pantalla carente incluso del heroísmo del riesgo. No hay debate, porque ¿cómo se va a debatir con el bloguero enmascarado? Pensar, sin duda, es algo cansado.

Y los líderes se limitan a alquilar a un periodista para que ponga negro sobre blanco lo que solo son juegos verbales. Desde hace años no se percibe en el magma del nacionalismo catalán escrito la más mínima tentación a la autocrítica fundamentada. Todo queda en titulares de periódico. Al disgusto de Guardans se le aplica la amenaza disciplinaria de Puig. Recoder ha de recurrir a una entrevista para pedir que la casa gran tenga puertas más grandes. El pasmo ante la aritmética parlamentaria que llevó al ganador a la oposición ha empañado el telescopio. No hay mensajes nuevos: Madrid nos mata y para de contar.

Pero ¿hay alguna idea más que la reacción a Madrid para ilusionar al personal? ¿Realmente la independencia va a seducir a La Caixa y a Tele-Taxi? Sí hubo un tiempo en el que alguien pensó para pensar. Pujol concibió la Fundació ACTA. Y ahí estaban gente como Culla, Villatoro, los malogrados Jaume Colomer y Albert Viladot, Cardús o una buena Rahola que iba hacia inmejorable. En definitiva, gente que hoy se avergonzaría de formar parte de una brigada que se limita al insulto, a la rabieta y a la coacción anónimas. O domestican a su infantería iletrada o la casa gran no pasará de tugurio. JOAN BARRIL.

(la veu del regim més preuada a sou del carrer Nicaragua??)
Procuraré fer un comentari a la noticia publicada a la crosta en concret i a l´exconsellera Figueras, i ho intentaré fer amb el màxim respecte:

Ja hi tornem. Quan la gent es veu atrapada per la seva pròpia incompetència recorre a la vella tàctica de culpar-ne els altres, i per fer-ho se situa en el pla de superioritat moral que els caracteritza. L’exconsellera Figueras, portaveu adjunta del grup del PSC,senyora Figueras: l’oposició no té cap necessitat d’erosionar el Govern, perquè el Govern ja se sap erosionar a sí mateix, sense que ningú l’ajudi. Ho està fent molt bé, això d’erosionar-se. És el que millor sap fer i ella és de l’opinió que la gent de Convergència som tots una colla de deprimits.
No sé si això mostra una gran sensibilitat cap a les persones que pateixen veritablement una depressió –un calvari per a elles i per als seus entorns, i se n’hauria de fer poca broma– però en tot cas revela que quan toca disparar, tota munició és vàlida. A mi no m’ofèn que em diguin deprimit; com si em volen dir discapacitat pensant que d’aquesta manera em molesten.

La depressió per desgracia no coneix ideologies, ni classes socials, ni comptes corrents, ni nivells d’educació: és transversal. Certament a CiU som transversals, però no crec que l’espavilada socialista es referís a aquesta circumstància quan ens empastifa amb l’etiqueta de deprimits. El que sí m’inquieta –però enlloc de deprimir-me m’estimula!– és la pocavergonya dels qui tenen tot el poder a les seves mans i són incapaços d’aportar solucions vàlides i justes als problemes que tenim sobre la taula: des de la crisi fins a la situació del català.
Què voten els 25 eufòrics diputats del PSC a Madrid quan es tracta del català o del finançament? Sempre el mateix que li convé al seu amo el PSOE.

Això és el preocupant i allò que afecta, de debò, la vida de les persones. Ells són els responsables de tot el que ens afecta perquè manen a tot arreu. I què fan? Es dediquen a diagnosticar l’oposició. Per sort, a CiU creiem en la llibertat d’elecció i, per tant, defensem una segona opinió mèdica. I ens creiem molt més l’opinió dels ciutadans –que va atorgar molts més vots i diputats al Parlament a CiU que no al PSC– que no la d’uns facultatius molt més interessats a donar placebo a la ciutadania que no a remeiar els seus mals. El PSC= PSOE = és un insult a la intel.ligencia dels catalans, els quals tenim tot el dret a tornar-nos'hi. Se'n diu llegitima defensa. Llegitima defensa per mantenir un govern que no governa i que frisa per tenir una oposició que no se'ls hi oposi .