Causa de divorci !

Amb la comèdia que es porten amb el tema del finançament, quan ja fa dies que tenen el full de ruta fet i ara només segueixen les instruccions, els del PSOE aconseguiran encaixar una mica més Catalunya dins la seva España.
Tot amb el suport d'una ERC que s'ha venut per un tros del pastis, i d'una ICV que ha fet el mateix, acabant les dues formacions com a satèl.lits del PSOE a Catalunya. El que, els ha permés arrancar totes les crostes nacionalistes i canviar-les per unes altres, també nacionalistes, però espanyoles, o de l'España plural, com l'anomenen.
L'afebliment nacional de Catalunya és una evidència i una realitat que cal atribuir al PSOE i els seus col.laboradors del Tripartit.
El model de finançament i la retallada de l'Estatut seràn la cirereta del pastís, que certificara l'encaix definitiu de Catalunya dins d'España. Quasi no queda temps per reaccionar, i només ho poden fer els que avui ostenten la responsabilitat política del País i creuen en ell. Pel camí ja s'ha quedat el PSC, liquidat per un PSOE instal.lat comòdament a la Generalitat, i també la Catalunya nacional, liquidada pel Tripartit i el Govern de Madrid.
El president hauria de saber que a Catalunya fa segles que es va inventar la sopa d'all. Fins quan serem capaços d'aguantar tanta ignominia i menyspreu de Castella?.
A aquestes alçades, ni l'una cosa ni l'altra ens haurien de causar gaire sorpresa. Amb el temps, el president espanyol li ha agafat el gust a la pràctica de donar gat per llebre al personal, i, quan es tracta de Catalunya, val a dir que s'hi llueix: si tenim en compte que, en la qüestió del finançament, ell i el seu executiu van començar per incomplir tota una llei orgànica aprovada al Congrés (i, abans, al Parlament de Catalunya, però això a Zapatero no l'impressiona gaire) en posar-se al clatell la famosa data límit del 9 d'agost (recordar-la a hores ara resulta, fins i tot, commovedor), i que després encara va continuar incomplint el segon termini negociat per Joan Saura en una exhibició clamorosa d'astúcia política, qualsevol cosa que faci o que no faci en relació a aquest tema és possible. I pel que fa a la revelació segons la qual el PSC som nosaltres, és a dir ells, diguem que es pot entendre com una mostra de prepotència, sí, però d'una prepotència força previsible, després de com s'ha desenvolupat tota la història de la votació dels pressupostos de l'Estat per part dels socialistes catalans. Veníem d'on veníem, la segona legislatura aznarista, amb la seva recuperació de l'espanyolisme desacomplexat i agressiu, i amb el seu final estrepitós degut a la pèssima gestió que va fer el PP de la tragèdia de l'11-M, intentant ocultar el que era notori arreu del món per no sortir-ne perjudicats electoralment: i així va ser, però no per causa directa dels atemptats, sinó per haver intentat enganyar la ciutadania respecte de la seva autoria. Els vuit anys rutilants d'Aznar es van esfondrar entre la ferralla dels trens i els cossos de les víctimes, i va ser només per culpa seva.
Però, què oferia Zapatero a canvi? En principi, un tarannà més agradable i el fet de ser seguidor del Barça: poc més, però amb això en va tenir prou per ser rebut com un personatge salvífic que d'alguna manera havia de ser capaç de resoldre l'enfadosa qüestió de l'encaix de Catalunya dins Espanya. Després, les seves vaguetats sobre l'Espanya plural i la promesa que recolzaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya li van valdre totes les credencials de president amic dels catalans, així com el favor de les expectatives, tan càndides com desmesurades, de molts catalans.
L'Estatut fa més de dos anys que espera ser convertit en xixines pel Tribunal Constitucional, el finançament s'eternitza i ja veurem què arriba, i, en resum, la llista d'enganyifes i incompliments de Zapatero amb Catalunya ja fa feredat: ni els partits del Barça, no va a veure, no fos cas que l'acusessin de separatista. Tot plegat no va evitar que a les últimes eleccions espanyoles els socialistes tinguessin aquí un resultat esplèndid, però sí que ha fet que, al mateix temps, a alguns -no tots- sectors del catalanisme, tant polític com civil, els hagin caigut -i amb molta dificultat- la bena dels ulls i l'ànima als peus: i ara es dolen que Zapatero els hagi decebut, els hagi mentit o els hagi manipulat a la seva conveniència. Aquesta constatació ha fet de moment una víctima: la unitat catalana per a la negociació del finançament, que de tota manera ja es veia prou trista i macilenta. L'esquerda s'ha produït entre els catalans que encara volen creure en Zapatero i els que se n'han desencantat. Però el que em causa perplexitat és que algun dia s'hi encantessin: sigui mentider o honest, hàbil o sapastre, simpàtic o antipàtic, i es digui com es digui i sigui del partit que sigui, el que hauríem de començar a tenir clar és que les solucions als problemes de Catalunya no vindran mai del president del govern d'Espanya.
La violència d'Estat és anàloga a la violència de gènere. Catalunya pateix com una dona maltractada repetidament pel seu marit: durant anys ha discutit i s'ha barallat amb ell dins de les parets de la llar, pel terror que l'inspira la violència de la parella, pels fills, per raons econòmiques. Fins que un dia el darrer abús provoca la resposta contundent: presenta una denúncia per maltractaments als tribunals i demana el divorci.
Els centenars de milers de persones que ens vàrem manifestar contra la retallada de l'Estatut i contra el col·lapse de les infraestructures tenim la responsabilitat de mantenir la dignitat de Catalunya davant tant claudicació. Un nombre creixent de catalans no ens limitem a lamentar la laminació dels nostres drets per part del Regne d'Espanya. Aquests centenars de milers de catalans hem de fer visible la nostra indignació i la nostra determinació d'iniciar el mateix camí que han seguit les altres nacions europees fins aconseguir el seu propi Estat. Demanar el divorci i posar en marxa el procés per assolir-lo és la resposta contundent que necessitem i al voltant d'aquesta hem d'aplegar el màxim possible de conciutadans.