La loteria del finançament.

Tenim molts números perquè ens toqui la loteria del finançament però sembla que no serà la grossa ni els primers premis. Montilla i Castells estan liderant la recta final de la negociació amb Zapatero per aconseguir el que mereix Catalunya però el resultat es donarà a conèixer després de molt temps de desgast i diners invertits. El PSOE- PSC posen a prova la seva respectiva responsabilitat i encara que sigui el mateix partit, cadascú és lògic que vetlli pels seus interessos.

Anys enrere amb Pujol, tot era diferent, per ser de CiU i ser d’un partit diferent al que governava, però la reivindicació era la mateixa. Però el president espanyol, tot i les debilitats que li pugui causar aquest desenllaç, no hauria d’oblidar gràcies a qui ha obtingut aquesta reelecció i qui dóna més a l’Estat i qui no rep en la mateixa proporció. Però cada vegada que el govern català va a Madrid per demanar el que li pertoca rep crítiques des del conjunt de les autonomies quan, en el fons, després tots volen la mateixa part del pastís. I és que els catalans sempre acabem morint a la riba de Madrid, tot i que la capital espanyola no tingui mar. Fins i tot el menys professional dels negociadors sap que a una negociació cal anar-hi en una posició forta o, si més no, fer-ho veure. La posició del PSC en les negociacions del finançament és d'allò més feble: la Generalitat no fa ni cinc de calaix i necessita les engrunes de la taula de la Moncloa per anar trampejant. Van intentar fer veure que eren forts i van amenaçar amb no votar els pressupostos de l'estat i amb retirar-li al PSOE la fidelitat eterna.

A Madrid sabien que anaven de farol i han esperat fins a deixar-los amb el cul a l'aire. Ara van submisos a la casa de l'amo a demanar-li sisplau que els deixi arribar a final de mes. I d'això en diuen negociació.?.. Al Congrés fundacional de 1978, el PSC nasqué com PSC-PSOE, amb voluntat de ser el partit majoritari a Catalunya, de governar-la i amb l'objectiu primordial d'incrementar el poder socialista a Espanya des de Catalunya. Era dirigit per polítics catalans que creien en un Estat espanyol federal, que rebutjaven el nacionalisme català però no l'espanyol mantenint la contradicció ideològica de ser internacionalistes a Catalunya i limitar-la en les fronteres estatals.
Cregueren, seguint el pensament de la branca catalana del PSOE, que els vots dels catalans procedents de l'emigració de regions espanyoles dels anys 60 i 70 mantindrien a les eleccions autonòmiques un vot de signe espanyol, fou aquesta també la raó primordial per a rebutjar el nacionalisme català i practicar un clientelisme condescendent espanyolista amb els nous catalans. Catalunya en l'adveniment de la democràcia havia de ser socialista, les primeres eleccions espanyoles semblaven ratificar-ho, però l'any 1980 CiU, guanyà les eleccions catalanes. Fou una data clau.
El PSC decidí retirar-se a Madrid; treballar per al PSOE i els objectius d'aquest.

El socialisme català deixà d'existir, passà a ser espanyol, sense concessions catalanistes, la finalitat de la seva existència política a Catalunya fou la de guanyar vots per al PSOE a les eleccions al Govern de l'Estat. La seva ambició de governar Catalunya s'esfondrà davant de l'acceptació persistent per la societat catalana de la ideologia, model social i pràctica política CiU. El socialisme català s'espanyolitzà totalment durant els 23 anys de Govern nacionalista, fou la seva reacció davant d'una situació política que no arribà ni a comprendre ni a acceptar. Els catalans segueixen donant la seva confiança majoritària al PSOE perquè governi Espanya i a CiU perquè governi Catalunya i ho ha seguit fent malgrat el PSC-PSOE presideixi el Govern català, fins i tot a l'última convocatòria el PSOE-PSC amb el candidat Montilla fou durament castigat pels electors. El socialisme català és socialisme espanyol, l'avantguarda del PSOE a Catalunya. La societat catalana així ho entén.
Hi ha opinadors polítics que s'han fet la pregunta: pot canviar el PSC?, pot ser només català i després socialista?, pot ser català i deixar de ser espanyol?.Crec que és una pregunta retòrica, la resposta de la qual és coneguda.. Si el PSC trenqués amb el PSOE , el socialisme mai no tornaria a governar Espanya i el PSC no s'asseguraria tampoc governar Catalunya, puix el nacionalisme català no sofreix erosió social, CiU segueix gaudint d'una fidel adhesió ciutadana.
El paisatge d'un PSC sense la capa protectora del PSOE no forma part de l'imaginari dels dirigents socialistes; Montilla, Iceta, Chacón, Corbacho, Rangel, Ferran, Zaragoza, de Madre ... etc. són PSOE en estat pur. No, el PSC-PSOE no pot canviar. I, per tant,ERC està defraudant, no ja al seu electorat fidel, sinó fins i tot als simples simpatitzants que sense tenir altre punt de referència electoral vàlid, els donen la seva confiança quan toca votar. La direcció d'ERC no sap cap on va. Per una banda els seus màxims dirigents només es limiten a pronunciar frases rimbombants, a fer escarafalls per a que algú se'ls escolti, peró estan aferrats al poder que no pensen deixar encara que sigui en benefici de Catalunya que és el què importa realment.

ERC si continua mantenint-se al Govern de La Generalitat acabarà per entrar en estat de coma, i del coma reversible passarà al coma profund. No s'adonen Josep Lluis Carod Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridau no tenen consciència de com estan desenganyant i enganyant als seus propis votants?. És que aquest tercet són sords i cecs?. No saben que el PSC és igual que el PSOE?. Catalunya, els catalans, no ens mereixen aquesta mena de classe política que actúa més defensant els seus interessos i ambicions personals, que els legítims i irrenunciables drets nacionals de la nostra nació.
Vagin fent senyors d'ERC. Ja s'ho trobaran.! Prioritzar els interessos de Catalunya, que exhibeixen l'estricta obediència al país, que al·leguen lluitar per la plenitud nacional, hagin consentit a que la clau l'acabin tenint els més vassalls amb el PSOE, sigui perquè els han cedit el govern de la Generalitat, sigui perquè sempre han pactat a la baixa el règim d'autogovern (començant per l'Estatut o qualsevol de les lleis pressupostàries anteriors) sense contrapartides..Rematem l'any amb l'ensulsiada del finançament, però l'escac mat arribarà amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, que, entre altres coses, dirà que res del que decideixin les institucions catalanes i el poble de Catalunya en matèria financera vincula les Corts Generals espanyoles (com el TC ja va establir en la sentència 13/2007, de 18 de gener, sobre finançament de les comunitats autònomes).
Un cul-de-sac que ens obliga a exigir a tota la classe política catalana que no contribueixi més al suïcidi col·lectiu. Una consulta, sigui a través de referèndum o a través d'eleccions, que expressi el rebuig d'aquest estat de coses i que cohesioni el catalanisme. Per això cal malfiar-se de tots aquells que vacil·len a l'hora d'enfrontar-se a la crisi esquivant la voluntat popular, tallant les ales de la participació en la vida pública en un moment precari: s'estan doblegant als inconfessables interessos que no tenen res a veure amb Catalunya ni amb el benestar de la comunitat i que, sens dubte, són el camí oposat a la recuperació de la dignitat, el valor mínim i a la vegada el més preuat de la decència política i de la virtut ciutadana que permet encara mantenir un país dempeus.