Crisi, SÍ, crisi

Ahir varem assistir al Congreso de los Diputados a l’enèsima actuació del president espanyol Zapatero, i el seu diccionari particular.
Efectivament, es va constatar la soledat del govern del PSOE davant la resta de forces, un PP mes intel·ligent, una ERC que amb els seus tres diputats esta pagant la desorientació política que arrossega amb el tripartit, un PNB amb una consulta pendent, i una CIU escarmentada per tanta promesa sense resultats, aquí es on han quedat les aliances de Zapatero què ara per ara nomes compta amb la submissió com sempre del PSC, què el seguirà allà on vagi, i què haurà d’espavilar si no vol tenir problemes de governabilitat.
En el debat parlamentari d'ahir al Congrés de Diputats, el president del Govern espanyol es va enrocar en voler negar l'evidència. Aquest matí he ensopegat una estona amb declaracions d'economistes sobre si la situació actual es podia qualificar de crisi o d'una altra cosa. Realment, disquisicions bizantines que no porten enlloc, perquè el que realment importa és la percepció que tots els ciutadans tenim del dia a dia. I en això no hi ha discussió: que comprin al supermercat productes tan bàsics com la llet, els ous, la farina, els cereals... que posin benzina als cotxes , que comprin pa o prenguin algun refresc a les terrasses d'estiu... que facin números a final de mes amb els sous que reben i les despeses que han d'afrontar... en fi que facin vida normal.
El govern i el partit socialista van aguantar la ficció de la bonança econòmica i el progrés exponencial del país fins l'endemà de les eleccions perquè, evidentment, els convenia, tota vegada que ja sabem que si un factor pot decantar els resultats electorals i fer guanyar o perdre uns comicis és precisament l'economia de base, la que nota cada ciutadà a la seva butxaca.
Aquesta és precisament l'expressió de la dimensió preocupant del moment econòmic actual, que afecta al conjunt de la societat, però sobretot als sectors socials més deprimits i això es tradueix en disminució de la capacitat adquisitiva, en atur i, Déu no vulgui, en conflictivitat social derivada d'una competència dels sectors afectes a la precarietat o a l'estacionalitat laboral.
Digueu-ne crisi perquè ho és ! I el que hauria de fer el govern és afrontar-la amb mesures urgents que, hores d'ara, no es veuen per enlloc. Ahir el president va perdre una oportunitat d'or per presentar al Congrés el camí per a sortir de la crisi, tota vegada que el seu Ministre d'Economia, màxima autoritat econòmica i monetària del govern, ha diagnosticat que el pitjor encara està per venir i que anirem empitjorant fins a final d'any fins a iniciar una recuperació, teòrica, que no veu abans de cinc anys.
L'oposició en bloc va censurar el president més pel que no va dir que no pas pel que va dir, perquè es va oblidar de tot i va amagar el cap sota l'ala i va mirar cap a una altra direcció quan tota la societat centrava la vista en ell. En aquestes circumstàncies la propera cita econòmica vital serà la presentació dels pressupostos generals de l'Estat, que ja estan a la cantonada el mes d'octubre. Serà llavors quan realment es veurà la magnitud de la crisi... i si l'actitud socialista continua tan prepotent com ara el millor serà no votar-los, evidentment !
Crec que un mentider tard o d’hora es descobert, i se’ns dubte Sr. Zapatero, vostè no serà l’excepció.
Qui ha dit que el govern català no adopta mesures contra la crisi?. Suposo que la posada en marxa del pla de xoc front la crisi econòmica per part de la Generalitat de Catalunya és una broma. De mal gust però una broma. No em crec que en les ments benpensants de l'executiu de Montilla es creguin que amb el decret de mesures urgents en matèria fiscal que varen aprovar ahir esperin aconseguir alguna cosa. És xerrameca econòmica i una espècie d'almoina financera que aconseguirà distorsionar la realitat per un temps. Carai!. Per començar han blindat els contractes dels alts càrrecs davant la crisi econòmica. Com? Modificant un Decret del 2004 per a permetre indemnitzar millor al personal directiu d’empreses públiques i consorcis que siguin acomiadats. Llegeixo la notícia i no m'ho puc creure. Resulta que un càrrec d’alta direcció amb una retribució de 90.000 euros i 2 anys d’antiguetat, amb l’anterior Decret rebia 3.500 euros, és a dir, 7 dies per anys treballat amb un límit de 6 mesos. Ara aquesta indemnització pot ser de fins a 90.000 euros.
Qui parla de dèficit?. Diners per cobrir serveis potser no n’hi han, però per assegurar-se el sou no en falten. Cal saber que la mesura suposa un increment de despesa de 20 MEUR. I què?. S'ho han de veure molt fotut!. Alguna cosa grossa ha de passar al govern quan s’adopta una mesura com aquesta en l'actual situació de crisi, no? Per ara, la despesa de funcionament d’aquest govern no para de créixer (un 8,4% el 2007), però les inversions tenen saldo negatiu.
Ja ens ho van avisar: "Fets i no paraules". Sí, senyor. Un èxit de govern, sobretot per alguns.