25 CONGRÉS NACIONAL D'UNIÓ .

Ja és dilluns i, com aquell que res, ja s'ha celebrat el vinticinquè Congrés nacional d'Unió Democràtica de Catalunya.

Com sabeu, els congressos dels partits tenen com a funció bàsica i fonamental, a banda d'escollir els seus òrgans de govern i representació, la d'establir, renovar o actualitzar el posicionament polític o l'ideari dels mateixos.

Sembla però, que en el cas d'Unió, s'hagi produït una obsessió gairebé malaltissa en reduir el que es discutia en el congrés, a un debat entre independència sí o independència no. I tot i que és evident que algun dels punts de la ponència política debatuda i aprovada giràven sobre aquesta qüestió, en cap cas es pot afirmar que aquest fos el motiu principal de la discussió.

Sí que, a diferència d'altres congressos, en aquest es va presentar una candidatura alternativa a la d'en Duran, i que aquesta, entre altres aspectes, apuntava com un dels punts clau del seu programa el de fer que Unió Democràtica reivindiqués la necessitat de que Catalunya tingués un estat propi a través de la independència política total i més absoluta respecte d'Espanya.

Dit això, la discussió de la ponència i les mocions presentades, han girat molt en relació a la ideologia social-cristiana d'Unió, la fonamentació del seu ideari en la doctrina social de l'Església i l'humanisme cristià, el principi de l'economia social de mercat i la forma de lluitar contra l'actual crisi de valors, econòmica i nacional.

S'ha aprovat la celebració d'un congrés extraordinari per a d'aquí a dos anys que debatrà sobre aspectes tant importants com; la limitació de mandats, la no professionalització de la política, l'establiment d'un sistema electoral inter i extern de llistes obertes,la consecució del principi un militant un vot, però també tot allò que es refereix a la qüestió nacional. I serà aquí, on haurem de treballar amb totes les nostres forces a fi que Unió esdevingui el que en realitat mai ha deixat de ser: un partit clarament independentista!

Dit tot això, i amb la finalitat d'aclarir conceptes que, poden arribar a resultar molt confusos a la vista del debat mediàtic existent, cal deixar molt clar el següent:

Unió Democràtica de Catalunya considera unànimement que catalunya és una NACIÓ; Que cal aconseguir la PLENITUD NACIONAL; que s'ha de fer a través de l'exercici del DRET A L'AUTODETERMINACIÓ; i que catalunya ha de gaudir de plena SOBIRANIA NACIONAL.

 I en tot això, no hi ha cap mena de debat ni discussió. Fins i tot pot equiparar-se en un 90% els postulats d'Unió amb els aprovats en el darrer Congrés Nacional de Convergència Democràtica.

I al final, la diferència està en una simple qüestió de matisos: si un cop assolit el que s'ha expressat, catalunya ha d'esdevenir un estat propi lliure i sense lligams, o bé que la nostra lluita s'encamina cap a una confederació d'estats europeus, de la mateixa manera que al 1931 es pretenia una confederació.

En conseqüència, cal que sapiguem on som, i que probablement el debat no és el que es pretén fer veure. Tots volem que Catalunya com a nació sigui lliure, sobirana i amb estructures d'estat.

La diferència és que uns la volem totalment lliure i independent, i els altres confederada amb altres estats del nostre entorn. Però, el que també és cert és que per poder-te confederar primer has de ser lliure per poder-ho decidir i pactar. I un cop decidit, cal que amb qui et vulguis confederar també ho accepti de bon grad.

Tenim dos anys per endavant per treballar!

Ja n'hi ha prou .

Feia molt temps que no em posava al blog i no per falta de ganes ni de temes, sinó de temps.

Però va, anem al comentari: Si fem cas a les declaracions dels polítics i a les anàlisis dels periodistes, pot semblar que Catalunya travessa aquests dies una mena de porta en l’espaitemps que condueix a l’abril del 1931 i que fa que, per un moment, no sapiguem si el President Mas és en Francesc Macià en persona. Això sí, no es parla de República Catalana , però a canvi se sent parlar de xocs de trens, de naus que van a Ítaca, de desafiaments i de trencaments.

La primavera ens porta uns pressupostos de l’Estat espanyol que ens ofeguen encara més, que ens condemnen encara més dins d’aquesta crisis. Els catalans i catalanes, siguem de la ideologia que siguem, veiem un cop més com el govern de l’estat espanyol ens vol empobrir i limita el nostre creixement econòmic sense voler invertir en infraestructures, limita el nostre creixement social i els serveis més bàsics com ensenyament, sanitat, serveis socials. L’estat espanyol segueix sense complir amb les lleis, les seves pròpies, i no inverteix a Catalunya . Algú, davant d’aquests números i fets reals, encara pot pensar que ens surt a compte ser espanyols?

El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d'esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l'aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia. Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben. Es públic i notori que els espanyols ja porten mesos taladrant el cap al Financial Times, al Wall Street Journal o fins i tot al The Economist, entre d’altres, per tal que assenyalin Catalunya com a culpable quasi bé de la crisi mundial i de la zona euro. És una ofensiva en tota regla, que pretén crear una atmosfera favorable a l’intervencionisme . Això demostra com és de clau, en un món globalitzat, tenir una veu pròpia al món, és a dir un servei d’acció exterior que promogui els punts de vista i els posicionaments propis, enfronts els assalts dels adversaris.

No som una ficció, com volen que pensem ara. Som i serem, i ens volen eliminar. Questionar-se ara el que som, no fa mes que donar la raó als que ens volen eliminar com a nació. Som catalans, i volem decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. Que no ens deixen, no és res de nou. El nou i preocupant, és que ara algú es qüestioni qui és, o si és una ficció. Lamentable.

La famosa hora H del nacionalisme català ha arribat. Si Catalunya i el seu Govern no comencen a fer gestos inequívocs que amb aquests tracte Catalunya ja no vol continuar mes amb España, se’ns passarà l’arròs. El circ està a ple rendiment, l’espectacle ens atorga diàriament tot un seguit d’expressions públiques que sovint configuren el ventall de la estupidesa, ep! ben nostrada, això sí. Alguns exemples recents. En J. Nadal diu que s’ha de dur el govern del PP al tribunal constitucional. Més demagògia no és possible. En P. Navarro diu que de pacte fiscal res, que no és possible, (ni el volen) i demana “mesures de creixement econòmic”, tornem-hi que no ha estat res!. En Duran, diu que es conformaria amb un compromís de pagament per part del govern espanyol. Més demagògia, legalment el govern de l’Estat NO TE CAP COMPROMÍS . Tampoc no falta qui, imbuït de la fortalesa moral d’un superheroi, declara que “li preocupa tant el tenir la clau dels nostres impostos com la manera en que aquesta riquesa es re-distribuirà”, tot fa pensar que si aquests superherois de la bondat no-manifestada no tenen una garantia d’aval signada pel mateix Déu de que tot serà tal com a ells els plau, no s’hi adheriran, no fos cas que la independència de Catalunya fos instrument del Mal, “abans espanyola que de dretes, o ves a saber … si liberal”.

En fi,,,,,, que en aquestes condicions Catalunya col-lapsi no és una sorpresa, el que jo em demano, cada dia que passa amb més neguit, és si de veritat, tenint en compta l’estat de “gràcia” d’aquesta tropa, paga la pena tan d’esforç, a vegades penso que tot està perdut senzillament per què Catalunya ja no te existència real, en el sentit de realitat estructurada. No fa falta ésser un superheroi per tal de sumar dos més dos. L’hora decisiva s’atansa. Hauríem de fer-li saber, al president Mas, que si ell es posa al capdavant tots el seguirem fins al final, fins hi tot els estúpids, els superherois i els apòstols de la Fe, per què altrament no ho aconseguirem. És l'hora de començar a fer gestos, per planificar les accions.

Amb tot el respecte,espero que e President Mas deixi d'anar amb el lliri a la mà. Catalunya està passant per uns moments caòtics. Cal dir prou i contraatacar. Si no ho fem nosaltres, ho faran contra nosaltres. Diu el concepte clàssic que la política és l'art de fer allò que és possible.

Perdoneu que insisteixi en la cita, però, Miquel Coll i Alentorn ho deixava clar el 1932 en presentar l'ideari de l'aleshores nou partit democristià: "Reconeixement de la personalitat nacional i per tant tracte d'absoluta igualtat amb Espanya; si Espanya no s'hi avé, separació." Repeteixo: "separació".

 I tothom sap, tants anys de farsa després, que és aquest el punt on som.

M'agrada Unio, però no Duran ni la martingala que prepara per al seu proper congrés per "calmar les seves masses"Confederació (veritable) és independència. Confederació (veritable) és una fórmula clara i inelegible que no seria mal vista pels estats europeus. D'altra banda per a molts ciutadans reticents a la independència és federalisme.

Quan els responsables de crear la Unió van signar els tractats fundacionals sabien que aquest moment arribaria: els antics estats amb diverses nacions esdevindrien inútils amb la lliure circulació de bens i serveis, de persones i amb una moneda comú. La globalització i la crisi només han fet que accelerar aquest procés. A més llibertat de comerç, més estats. Formar part d'un gran estat ja fa temps que va deixar de ser útil: les seves empreses ja no depenen del mercat interior, la globalització permet obtenir recursos sense usar mètodes militars, per tant en haver menys violència no es necessiten grans exèrcits per defensar la població, i la democràcia fa viable el dret a l'autodeterminació.

Possiblement és més èpic cridar independència, però no necessàriament sigui el millor. Si no entenem l'entorn sociològic en el qual ens movem fracassarem. La independència (Confederació) madura ràpidament. Supeditem les nostres emocions a la realitat possible

A més no trencarem amb la nostra història. El 1714 estàvem confederats. Malament però ho estàvem. La meva gran il-lusió és viure en un Estat Català el més aviat possible. Tal i com van les coses, i com aniran a pitjor, espero i desitjo que els catalans tinguem el collons de saber esperar el moment on conflueixin totes les coordenades per fer un gran viratge i marxar definitivament d'aquesta Espanya que no ens vol, ni ens ha volgut mai.

A veure si el president Mas es decideix a fer una crida a la sensatesa, a la maduresa política, deixa de banda aventures que només generen frustració i comença a fer front a allò que realment preocupa a la gent.Espanya ens espolia i n'estem fins al capdamunt, volem un estat propi

Com se sol dir, pit i collons.

No ens resignem !

Tot a la vida té el seu preu i el repte essencial de les persones és saber què volem i que estem disposats a pagar per aconseguir-ho. Un preu pot ser econòmic, social o ètic. Les societats també han de pagar el seu preu per assolir el model i la qualitat de vida a quina aspiren com a comunitat. És hora que els catalans reflexionem molt seriosament sobre quin preu hem de pagar per construir una Nació de progrés i socialment justa.

Hem de decidir lliurament quin és el preu que paguem i si aquest ens permet avançar cap aquests objectius.Les eleccions generals del 20-N es presenten com unes de les més importants de la nostra història contemporània. Els motius són abastament coneguts, enfocar-les, com és habitual, en clau bipartidista, PP-PSOE, és un error, i ara més que mai. Tot sembla indicar que el PP guanyarà les generals i, el que és més preocupant per a nosaltres, catalans, per majoria absoluta. Sigui com sigui, hem d’evitar que el PP ni el PSOE, guanyi a Catalunya, i això vol dir anar a votar per Convergència i Unió (CiU), perquè solament Convergència pot centrar la política econòmica i defensar el pacte fiscal a Madrid, una eina fonamental per superar la crisi econòmica a Catalunya.
Preguntem-nos un cop més: Cada segon que passa paguen 500€ que l'Estat no torna, cada minut 30.000€, cada hora 2.000.000€, cada dia 45.000.000€; 60.000€ mentre llegiu aquest línies. És hora de preguntar a qui s'oposa al pacte fiscal, tan fa es digui PSOE o PP, per què hem de pagar aquest impost abusiu, per què és tan alt el preu de ser catalans.Per què cada segon que passa el poble català paga a l’Estat 500 euros que mai més no tornen? Cada any Catalunya paga a l'Estat espanyol 16.500 milions d'euros de quins no tenim cap mena de retorn ni generen cap benefici per als seus ciutadans. Cal que ens preguntem si volem seguir pagant aquest impost abusiu per ser catalans. Cada ciutadà paga anualment 2.200€ a l'Estat, 8.400€ cada família, sense rebre cap tipus de servei o de prestació. Aquesta situació injusta té un nom: dèficit fiscal. I la única manera que es pot resoldre és el canvi del sistema de finançament de Catalunya a través del pacte fiscal. El dèficit i el pacte fiscal no són qüestions accessòries en la política catalana, com algunes formacions polítiques volen fer veure. Són el rovell de l'ou, són els diners que ens calen per atendre les necessitats dels catalans, per fer millors polítiques socials, per tenir una escola pública de qualitat.
El dèficit actual de Catalunya és de 8.350 milions d'euros; és l'herència del govern tripartit. Si poguéssim disposar dels diners que en pertoquen, 16.500 milions, podríem eixugar el dèficit i encara disposaríem de diners per enfortir la nostra economia, crear ocupació i millorar les prestacions socials. Si poguessin decidir sobre els nostres ingressos no haurien calgut les mesures d'estalvi de 3.000 milions d'euros que ha hagut de fer el govern de la Generalitat.A CiU en això som clars: si hi ha pacte fiscal, estem disposats a parlar de tot, però el pacte per endavant. La nostra formació política té Catalunya com a prioritat i el nostre programa electoral respon a plantejaments de més capacitat d’autogovern i d’emancipació nacional, posant alhora atenció preferent en aquelles qüestions que presidiran l’acció de CiU a Madrid: el pacte fiscal, la defensa de la llengua catalana i del model educatiu i el desenvolupament de la capacitat d’autogovern de Catalunya.
Si us plau, ja n’hi ha prou, de demagògia!! S’acusa el Govern de la Generalitat de desmantellar l’estat del benestar, i qui ho està fent amb l’ànim indissimulat de confondre la ciutadania? La resposta és clara: els partits, capitanejats pels socialistes, que després de governar set anys han deixat amenaçat de mort aquest estat del benestar. Socialistes d’aquí i d’allà escanyen Catalunya..., i volen fer creure a la gent de bona voluntat que aquí el dolent de la pel.lícula és Convergència, que és l’única formació que no diu mitges veritats sinó la veritat sencera, i que s’ha arremangat des del primer dia per endreçar la destrossa que la gestió del Tripartit ha perpetrat durant anys. Barra lliure amb molta barra, aquest és el trist llegat que hem rebut d’ells! De tots és sabut les circumstàncies de deute màxima que va heredar CiU i el que això ha representat alhora de poder fer polítiques públiques. Un cop les recomanacions per part del Govern de l’Estat, forçat per Brussel.les sobre les mesures d’austeritat, a Catalunya l’actual Govern Català ha hagut d’ajustar fins a un 10 % menys la despesa pública. Fet allò que tocava per salvar el propi sistema i especialment l’estat del Benestar.
El govern de CiU ha hagut de fer mil equilibris doncs la crisi econòmica afecta els ingressos de la Generalitat. Però dins d’aquestes limitacions, el govern de CiU ha incrementat els percentatges globals de les conselleries que estan sempre a la boca de la ministra Chacon. El pressupost de Sanitat de l’any 2011 significa el 38,61 del total del pressupost de la Generalitat, mentre que a l’any 2010 significava el 36.37%.El pressupost d’Ensenyament del 2011 s’hi dedica el 20,70% de recursos mentre que al 2010 solament el 19,90.El pressupost de Benestar Social al 2011 hi dedica la Generalitat el 8,82 del pressupost, mentre al 2010 era un 8% pelat,
El debat d'anit entre els candidats del PSOE i el PP va tenir un perdedor clar: Catalunya. Sense la presència de Convergència i Unió en el debat, la tercera força política del Congrés, Catalunya va ser exclosa. Els problemes que afecten als ciutadans del nostre país no van quedar reflectits, ni els candidats van mostrar cap voluntat de solució.
Ignorar Catalunya i les seves necessitats va ser l'únic punt d'acord entre els dos candidats. La resta de qüestions va ser tractades amb la mateixa irresponsabilitat política que ho han fet fins ara. Retrets mutus sense parlar del futur de l'economia productiva i sense posar cap solució damunt la taula. Mentre l'atur segueix creixent, PSOE i PP continuen atacant-se, com han fet el darrers quatre anys.
No hi va haver cap referència a un finançament just de Catalunya través del Pacte Fiscal, ni un sol mot a la única qüestió que pot garantir el manteniment del benestar social a casa nostra.Es va ignorar el Corredor Mediterrani i les infraestructures necessàries per la recuperació de la nostra economia i la tan necessària creació de llocs de treball. És clar que cap infraestructura que no passi per Madrid no té cap consideració en els plans de treball de Pérez Rubalcaba o Rajoy. Prioritzar el mediterrani significa revitalitzar a Catalunya,la locomotora econòmica de l'estat,i accelerar la recuperació de l'economia productiva. La connexió fèrria amb França i els accessos als ports de Barcelona i Tarragona són les millors cartes que té l'estat per sortir de l'atzucac. EL Corredor és la porta oberta la definitiva internacionalització de la nostra economia que ens farà guanyar en competitivitat i ocupació. Per tant, aquestes eleccions generals són cabdals per a la Catalunya dels pròxims anys. Prou de demagògia i d’insultar dia sí, dia també el poble català! Una Catalunya forta i productiva és el que ens cal a tots en aquests delicats moments, i per això només hi ha una alternativa possible: CiU
Davant de tot això hem de tancar files, posar-se al costat de CiU, per defensar els nostres drets, la nostra llengua, les nostres institucions, la nostra sobirania, i preparar-nos per plantejar definitivament el dret a decidir del nostre poble. Si la negociació pel pacte fiscal fracassa, llavors sí que li haurem de posar definitivament una data al referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, es la nostra responsabilitat i es el nostre deure.
Subscric fil per randa les paraules de Santi Vila diputat de CIU al Parlament de Catalunya "Desolats davant de tanta incomprensió, sembla inevitable certificar que l’estratègia possibilista del catalanisme va morir amb el segle XX. Que el nou segle reclama, doncs, inexorablement, obrir el camí de la secessió. Per una qüestió merament formal, resta només d’esperar l’inici de la nova legislatura i el fracàs del pacte fiscal".

Petita faula

En despertar-se, els animals d'aquell bosc van sentir una olor estranya i poc gratificant. S'havia iniciat un incendi amb la sequera que l'estiu havia portat sota el braç. En aquell moment, i per primera vegada, els animals del bosc tenien un objectiu comú: acabar amb aquella amenaça que estava destruint el seu hàbitat, la seva manera de viure i els seus habitants. Era evident no hi havia cap dubte, que havien d'anar tots a una en aquesta ocasió deixant de banda enemistats, preses i depredadors.
Enmig d'aquesta crisi, el voltor, animal històric d'aquell bosc, s'afanyava a enganyar els animals per emportar-se'ls amb ell amb paraules ambigües, falses promeses i afanys impossibles, doncs assegurava que servirien per arreglar la crítica situació que estaven vivint. Mentrestant, la pantera afirmava que feia un parell d'anys que havia estat preparant un nou moviment per afrontar una situació com aquesta, agrupant animals d'arreu. Va dir que perquè el projecte funcionés tothom ja tenia assignada una tasca i un càrrec de responsabilitat concrets, sobretot els seus animals de confiança, per tal d'aconseguir salvar tothom i treure el poble d'aquella problemàtica.
Al lleó, al tigre i al puma no els feia gaire gràcia perdre protagonisme enfront la pantera i el seu moviment, i tot i que havien estat convidats a unir-se a la causa van preferir anar pel seu cantó instant a una curiosa causa solidària entre tots els animals. Deien, com a excusa per arrossegar el màxim de gent possible, que tothom havia de poder escollir qui creia millor per a cada tasca. Volien demostrar una humiltat que feia certa pudor a afany de poder i egoisme perquè ja ho tenien tot força preparat per ser els herois del bosc.
Els ximpanzès ancians d'aquell bosc també s'havien reunit, en saber de la crítica situació, en una conferència que també es va acabar constituint com a opció per acabar amb el foc que anava avançant sense aturador.D'altres animals no ho veien gens clar i anaven per la seva banda o estaven en cercles més petits que feien feina a la seva sense adonar-se que servia de ben poc, i els que sempre s'havien ocupat dels focs fins llavors ho feien tan malament que no tenien cap credibilitat entre els que sempre els havien recolzat. Fins i tot n'hi havia que no els semblava tan malament aquell foc que ho arruinava tot!
Les reunions, trobades, clams dels habitants d'aquell ecosistema, l'evidència de veure que el foc no deixava d'avançar acabant amb tot...inexplicablement no servia per a res. Per a tots aquells líders i col·laboradors encegats el foc no servia per a res, els arbres cremats, la devastació de tota forma de vida...res els feia obrir els ulls tot i ser els suposats salvadors del poble que habitava aquella contrada.
Durant els següents dies cadascú va seguir fent feina pel seu cantó, lluitant per una causa comuna sorprenentment dividida. Les setmanes es succeïren i la missió, tant fragmentada, feia que ningú aconseguís allò que tots buscaven a la seva manera. Les cendres, el fum, el foc i la destrucció es van anar apoderant de tot el bosc, ja que tota aportació, esforç i suor de cada grup era insuficient. Així, doncs, el bosc que en teoria tots estimaven va esdevenir negror, la terra àrida sense plantes, arbres, colors ni vida. En aquell moment tots es van penedir del seu error i van veure clar que s'haurien d'haver posat d'acord i anar tots a una. Llavors, però, la seva terra ja no era res i l'horitzó cap al qual tots podrien haver caminat amb èxit agafats de la mà, havia quedat totalment difuminat pel fum i les cendres.

No és el mateix estar indignat que actuar amb indignitat.

Reconec que -des del principi- l'elecció del terme 'indignats' auto aplicada per aquells que acampen des del 15M, em va sobtar una mica. Potser és que l'expressió 'estic indignat' em fa venir al cap imatges de capellans esvalotant-se per una faldilla massa curta, o perquè no siga delicte faltar a missa. És una paraula que em fa pensar en una actitud de supèrbia, per la suposició implícita que qui s'indigna està moralment per damunt de tos aquells que fan allò que l'indigna.
Segons el diccionari, dignitat s'aplica també a una persona que posseeix un càrrec honorífic i d'autoritat. Posem per cas, un parlamentari electe, com els que han estat agredits pels 'indignats' de Barcelona, al Parc de la Ciutadella. Què volen els qui s'indignen contra els càrrecs electes? Càrrecs no electes? Això ja ho hem tingut durant el franquisme.
Els moviments assemblearis tenen un cert encant espontani. El seu caràcter informal, horitzontal, sense signes externs de poder o jerarquia, ens resulta d'allò més encisador. És comprensible, si ho comparem amb l'encarcarada formalitat que sovint revesteix la política institucional. Una assemblea -tanmateix- només representa els qui hi participen. I si la fas tres dies seguits, la del tercer ni tan sols no representa els assistents a la primera.
Els parlamentaris, per contra, ens representen. Podem estar convençuts que el sistema d'elecció és injust o fins i tot obertament trampós. Malgrat això, és un sistema: legal i vigent. I agredir els representants que han estat escollits en virtut d'aquest sistema no té -de cap manera- més legitimitat que ells. Atacar violentament els parlamentaris és un acte propi d'ideologies feixistes. Personalment no hi veig gaire diferència, a banda de la purament estètica, entre els indignats que hores d'ara impedeixen l'entrada de diputats al Parlament de Catalunya i els guàrdies civils que protagonitzaren el cop d'estat del 23-F.
En aquest últim cas la cosa anava de segrestar els parlamentaris dins el Congreso de los Diputados espanyol i en el cas català, impedir-ne l'entrada a la cambra de representació dels ciutadans del País.
I si l'anomenat 'moviment del 15M' no deixa meridianament clar que està en contra d'actes com aquest, i pren mesures per evitar-los en el futur, haurem de considerar que la seua indignació no té res a veure amb la manca de democràcia sinó -més aviat- amb tot el contrari.
Avui, mirant les notícies, he vist les imatges dels il-luminats aquests que la premsa ha batejat com "els indignats", una altra "novetat" era el llançament de pals i pedres, el linxament de diputats al Parlament, l'insult, la provocació a les forces d'ordre públic, la crema d'objectes diversos, etc... O sigui, coses que són absolutament trencadores amb el que s'havia estat fent fins ara. Em penso que abans, quan hi havia aldarulls, la gent el que feia era tirar-se globus d'àigua. De fet, estic segur que els disturbis, les protestes, etc... eren cossos teòrics que alguna ment privilegiada s'havia atrevit a definir, però que mai s'havien portat a la pràctica fins avui, al parc de la Ciutadella.
L'altra signe de modernitat, de fet, sí, ho endevineu: és fer teatre. Bàsicament, es tracta que, quan un mosso d'esquadra es tira un pet davant teu, tú facis veure que has rebut un pallissa monumental, que tens els braços i les cames trencats per deu llocs diferents, crides com una elefanta que està parint i la criatura li ve de canto i, així, captes l'atenció de la càmera de torn, que mostra al Món com d'incivilitzada i antidemocràtica és la policia del nostre País. Òbviament, el següent pas és demanar la dimissió del conseller d'interior i cagar-se en la seva puta mare.
I el que ja és l'òstia en bicicleta, de modern, és el poder filmar amb el mòbil tot el que passa, principalment imatges molt mogudes on es puguin veure mossos atonyinant manifestants, per després buscar un advocat que es vulgui treure el ventre de pena i fer-se famós denunciant els abusos policials i necessiti proves del delicte. Ah! i no oblidéssim pas l'ús de l'iphone o la blackberry per anar tuitejant, en castellà multicultural, tot "el que passa" segon a segon .
En definitiva. Han passat molts anys, però el Món continúa funcionant de la mateixa manera. La indignació passarà, perque el temps no s'atura, i aquesta gent haurà de baixar del núvol i començar a tocar de peus a terra, sigui fundant un partit polític, o formant una família o, si no es veuen en cor de continuar en aquest camí incert de la vida, que es fotin a daltabaix d'un pont o que se'n vagin a fer d'ermitans al desert , i deixin d'emprenyar als altres.
Si els que exigeixen una "democràcia real" (suposo que encara la volen, perquè amb tantes reivindicacions contradictòries jo ja em perdo) comencen per impedir la més important de les assemblees d'un sistema democràtic, per molt perfectible que pugui ser, anem ben aviats.
Ah! per cert! seria tot un detall que ajudéssin al poble català a estar un xic menys indignat, concretament vint mil milions anuals menys d'indignació, ajudant a que la recuperació de la sobirania de Catalunya sigui possible.

Gràcies.

Gràcies a totes les persones que ens heu fet confiança!!

Credibilitat sota zero.

El PSC hauria de deixar de parlar de federalisme, perquè la base del federalisme és posar el territori per davant del partit estatal. Haurien de mirar com es comporta un partit estatal a Suïssa o a Alemanya i veurien com ho fan els partits estatals quan discuteixen lleis i propostes que afecten a un territori concret. Després de prendre’n nota que actuïn en conseqüència i parlin de federalisme.
La votació d’ahir va evidenciar, una vegada més, i per enèsima vegada, que els famosos 25 diputats catalans del PSC, no existeixen. Al Congrés dels Diputats hi ha 169 diputats socialistes que pertanyen al PSOE, la resta són elucubracions mentals per enganyar als il-lusos.
Ahir va passar el que ja se sabia que passaria, res que no hagi passat mai, el grup socialista al Congrés dels Diputats va votar en bloc contra una proposta de CiU per reclamar l’avançament del pagament del fons de competitivitat. Això ha passat més d’una vegada.

El que no havia passat mai és que el PSC voti contra una proposta seva que al Senat havia votat a favor. Perquè la proposta discutida ahir al Congrés era idèntica, fil per randa, a la que va presentar en el Senat. Paradoxal, per no qualificar-ho d’una altra manera, el comportament d’un partit que vota contra el seu propi text.
Però no acaba aquí la cosa. El pitjor de tot és que el PSC va tramitar una proposta paral-lela amb l’acord de tot el PSOE que hauria pogut ser aprovada si CiU hagués abandonat la seva. Aquesta proposta socialista consistia en demanar al govern central que negociés el pagament del fons de competitivitat per avançat, tal com ha fet en els darrers dos anys. Una proposta que CiU no va acceptar i que, si escoltem les declaracions que ha fet la ministra Salgado, seria paper mullat ja que la ministra ha dit que parlarà tot el que calgui, però que no avançarà els diners. Així doncs, la proposta del PSC és, simplement no servia de res, i ells ho sabien.

Com també sabien que CiU no s’hi avindria a fer el paperot i així els del PSC quedaven molt be davant dels seus. Després venen les explicacions i les excuses. Diuen els del PSC que CiU ha preferit aliar-se amb el PP i perdre, en lloc d’anar amb els socialistes i guanyar. A mi em sembla molt trist el paper del PSC. Estan fent passar el temps, és el que nosaltres en diem “qui dia passa, any empeny”. Els del PSC asseguren que la seva moció era un pas endavant. És un pas endavant renunciar a exigir per passar a demanar una negociació a la que el govern central s’hi oposa?
Potser ens haurien d’explicar que entenen ells per donar “un pas endavant”.
Perquè aquest canvi en el PSC? Perquè van votar afirmativament en el Senat i negativament en el Congrés? Jo ho veig així: en el Senat el PSOE té totes les votacions perdudes perquè el PP té majoria i només que convenci a algun grup més ja te la majoria absoluta, per tant, perdre aquesta votació al Senat no passava res. A més, al Senat les votacions no tenen la transcendència mediàtica que tenen al Congrés. En canvi, perdre aquesta votació al Congrés podia significar una derrota mediàtica important.
El PSC, al Congrés dels Diputats es disol en el PSOE més fàcilment que un terròs de sucre en una tassa de cafè calent, i això és així des de fa trenta anys, no és cosa d’ara. Els votants socialistes espanyols no entendrien que una part del PSOE, perquè ja ho va dir Zapatero que el PSC era PSOE, voti diferent. La disciplina de vot és la única actitud que entenen els partits, i de partit només n’hi ha un, encara que es disfressi de federació.
Si trist va ser l’espectacle d’un partit votant en el Congrés contra de la mateixa resolució que havien presentat i votat dies abans al Senat, les explicacions i la defensa de la seva posició ha estat patètica.I no caiguem en la temptació de pensar que ep PP va votar a favor perquè ho vegi com una cosa justa, res més lluny de la realitat. El PP va votar a favor per afeblir el govern socialista, de la mateixa manera que en un hipotètic govern del PP, el PSOE hagués votat a favor de la proposta amb els 25 diputats del PSC al capdavant, no ho dubtem. Tot això són actituds i estratègies polítiques que els catalans hem d’aprofitar com sigui.
Al final de tot, es va perdre per 6 vots. I tenint en compte que hi havia 8 diputats del PP absents, i que els bascos i canaris es van abstenir, també podem treure’n alguna lliçó.

Els catalans n'hem de prendre nota. Aquesta ha estat la prova que el PSC mai no reivindicarà el pacte econòmic per a Catalunya davant del Govern espanyol... sigui o no aquest un Govern del PSOE.

Ben segur que molts dels seus votants, socialistes catalans, avui se senten orfes i avergonyits. Companys del PSC, ha quedat palès que el PSC no defensa els interessos de Catalunya. La resta,,,,, anècdota….. a què espereu? La credibilitat del socialisme català, prou tocada, ara ja està sota zero. I Catalunya sap que no té un projecte socialista que la defensi. El projecte dels socialistes catalans és España. Amb honestedat, Nadal i cia. ara haurien de plegar.

Treieu-vos la crosta nacionalista (espanyola) del damunt i defenseu el vostre País d’una vegada!

LLista CiU Torredembarra

1 - Daniel Masagué Pere
2.- Pere Font Mas.
3.- Santiago Ardèvol Mirabal.
4.- Francisca Felguera Chinchilla.
5.- Èlia Rodríguez Tejero.
6.- Rosa Maria Guasch Alberni.
7.- Xavi Mercadé Orriols.
8.- Rafel Figuerola Camps.
9.- Berta Castells Franco.
10.- Octavi Solé Rovira.
11.- Joel Navas Fuentes.
12.- Laura Aguilar Brull,.
13.- Robert Pons Solé.
14.- Maria Carmen Silva López.
15.- Juan Àngel Girol Gómez.
16.- Maria Giralt Miquel.
17.- Salvador Vallès Valls.

Suplent 1.- Josep Mercadé Orriols.
Suplent 2.- Aleix Magriñà Morera.
Suplent 3.- Jordi Borràs Fa.
Suplent 4.- Ekena César Alcaraz.
Suplent 5.- Joaquima Girol Castaña.
Suplent 6.- Josep Marzà Soler.
Suplent 7.- Gumer Fuentes Esteso.
Suplent 8.- Carme Mas Arjant.
Suplent 9.- Maria Dolores Aguilar Brull.

Els 100 dies.

No arribem als 100 dies de gràcia i ja han sigut molts els moments en què gent com jo, gent que forma part d’un o altre partit de la federació de CiU, ens ha caigut la cara de vergonya (aliena, òbviament) al veure certes actituds i decisions.
El govern dels millors? Ull no acabem estrellats com els galàctics del Real Madrid
Porto dies que em costa escriure. De fet sempre m'ha costat escriure. La inspiració, sempre m'ha vingut provocada sobretot per alguna cosa que m'ha passat pel carrer, o per alguna notícia que he llegit al diari i que m'ha posat de tant a mala llet que, si no l'escrivia, rebentava.
Les últimes setmanes la premsa reflecteix la trista picabaralla entre un govern desbordat per la situació i una oposició que, donat que encara no es troba ni la punta de les sabates, va mossegant allà on pot per mirar de fer veure que continua viu en el mapa geopolític del nostre País.Una de les dades que em va cridar l’atenció sobre tot el tema de l’emissió de bons per part de la Generalitat va ser la diferencia més que substancial de l’estat de comptes entre un govern i l’altre: de 2.300 a 7.100 milions d’euros.
El que és una veritat com temple és que no es poden ocultar dades d’una institució de la manera que ho ha fet el tripartit capitanejat per José Montilla, ni un govern central pot ser tant hipòcrita i cínic permetent emetre bons a la Generalitat socialista i negar-li a la convergent. Però tampoc es poden acceptar declaracions com les de Jordi Pujol fill, que en un intent de ser el centre d’atenció mediàtic va crear una alarma social totalment innecessària; d’això se’n diu tenir poca consciencia de govern i de País, molt li queda per aprendre del seu pare. Desgraciadament, el govern de Mas va confirmant a mesura que passen els dies el que la nova oposició afirmava: CiU confon massa sovint els interessos de partit amb els de govern, i això és inacceptable. És cert que ells no ho van saber diferenciar mai, però la culpa d’uns no eximeix la responsabilitat dels altres, i dona la sensació que CiU encara no ha sabut acceptat el nou rol després de tants anys de dura oposició.
I es que el fet que la gran major part d’alts càrrecs que s’han nombrat ja formaven part de l’últim govern Pujol, deixa bastant en entre dit el discurs obamista de “buscar els millors i renovar”; i sinó, que algú m’expliqui .I és que la llista és gran en poques setmanes.
Culebrons com el de Xavier Crespo o els 80km/h sobraven de dalt a baix. Nomenaments com el de la MH Consellera Bozal tant del mateix. La multitud de declaracions i contradeclaracions de consellers i conselleres han donat la imatge de desorganització absoluta, més preocupats per concedir entrevistes i sortir amb foto i titulars que per reordenar i capitanejar el País: els consellers i conselleres s’haurien de parlar menys i pencar més, que per parlar ja tenim portaveu del Govern.
D’altres continuen sense saber ben bé quin és el seu lloc, tot fent declaracions via Twitter sobre temes cabdals i delicats, fet que a tots plegats ens ha deixat un regust a incredulitat. El mateix gust amarg que em venia al veure que tota una vicepresidenta del govern es dedicava a vendre el que no és. Tant demanar dimissions i tant poques que en farem nosaltres.
Una de les decisions que personalment més m’han decebut ha sigut, sens dubte, la degradació de joventut a una trista Direcció General. Primera perquè és un incompliment del programa electoral i del propi Artur Mas, doncs sempre havíem defensat aquesta àrea com de gran rellevància i que, en conseqüència, era lògic que estigues dins l’àrea de presidència i no la de benestar i família. Doncs bé. No només han mantingut joventut amb el conseller Cleries, sinó que a més a més, l’han degradat. Tot plegat ha deixat patent que, de moment, les polítiques de joventut són una prioritat pel nou govern, però només de paraula. I podríem continuar.
El fet, per exemple, que Josep Antoni Duran i Lleida concentri tant poder i assisteixi a les reunions de govern no fa altre cosa que donar la raó a l’oposició quan el titlla de “conseller a l’ombra”. Ni més ni menys diria jo. Molta ombra. Sembla que els resultats electorals i la bona valoració que els espanyols tenen del líder d’Unió li ha inflat prou el pit i li ha donat suficients ales com per iniciar una neteja ètnica de tots aquells sobiranistes que tanta nosa li fan; al mínim indici d’amenaça, la política interior és arrasar. Això sí que és matar mosques a canonades.Sincerament espero que passats els 100 dies de desgràcies estiguem a temps de fer un cop de timó.

Ja no queda més "cafè per alguns"

Avui la meva autoestima està per terra. Llegint els diaris he comprovat que sóc ridícul parlant català quan podria fer-ho en castellà i m'entendria més gent. A més, per culpa nostra, els catalans, hem portat l'estat espanyol en una crisi econòmica impossible.
Cada vegada que un ridícul català se li acudeixi parlar la seva llengua al Senat, a l'Estat li costa 12.000 euros. Això és insostenible.Tot això no és broma. Fa molts anys que la nostra consciència ens reprimeix i no ens deixa exercir els nostres drets sense assumir una quota de culpabilitat. Tan fàcil que seria si tots els espanyols, nosaltres també, parléssim la mateixa llengua! Per què volem 12 conselleries de la Generalitat si ho poden fer perfectament bé 12 ministeris estatals?
Com passa sovint PP i PSOE entonen la mateixa cançó: ara toca parar els peus a les autonomies, que gasten massa. En primer lloc cal dir que qui gasta massa és el govern central, que l'any 2009, l'últim de què es tenen dades, va acumular 99.785 milions d'euros de dèficit, mentre les comunitats autònomes en el seu conjunt van sumar 21.164 milions d'euros de dèficit, i els ajuntaments 5.671 milions. L'origen dels problemes financers de l'estat espanyol es troba en la gestió del govern central, que pretén desviar l'atenció situant les autonomies en el punt de mira, fent-se seu el discurs més radical del PP. Sempre que parlem de diners públics hi ha una idea que hem de tenir ben present: els catalans patim un enorme dèficit fiscal, la diferència entre el que paguem en impostos i el que rebem en despesa pública, que se situa entorn dels 20.000 milions d'euros anuals. Si Catalunya disposés d'un pacte fiscal com el que propugna CiU la Generalitat pràcticament no tindria dèficit. Malauradament ens regim pel model de finançament pactat pel Tripartit, i que ens van dir que era tan bo, que perpetua una situació en què els catalans rebem molt menys del que paguem.
Hi ha qui només creuen en l'Espanya centralista i uniforme. Aquesta pretensió de recentralitzar ha estat l'ocasió més clara de desestabilització després de 1981. Hi ha qui no ha cregut mai en la Constitució, encara que l'hagin utilitzar per limitar els nostres drets com a poble sobirà. La majoria d'articulistes parlaven de les paraules d'Aznar sobre les 17 autonomies, i des de Catalunya es criticava el fet de carregar-nos el mort quan les coses van malament. Qui va voler crear 17 autonomies i per què? Els catalans volíem que se'ns reconeguessin els nostres drets. No teníem cap necessitat de crear 16 autonomies més.
Jo no era independentista. De fet no crec que ara tampoc ho sigui de forma radical. Jo creia en ser part de l’Espanya democràtica post-dictadura. Però ara cada cop me n’adono més que allò de la transició va ser una farsa, un teatret que es va orquestrar per fer-nos creure que a la resta d’Espanya estaven disposats a acceptar els catalans i Catalunya.
Ja fa anys que ho tinc clar: Ni ells ens volen, ni nosaltres els volem .Aquella Constitució que es va redactar a finals dels setanta era prou oberta i ambigua perquè tots hi tinguéssim cabuda. Moltes coses eren interpretables i durant més de trenta anys hem pogut anar fent camí a base de suar molt i mostrar-nos amables. Alguns, entre els quals m’incloc, hem estat uns il-lusos durant molts anys. Ara s’han tret la màscara definitivament i ni els suposats progressistes i molt menys encara els conservadors espanyols, estan disposats a deixar-nos fer més passos en llibertat. Ens volen lligar curts. No sé ben bé perquè. No sé si per odi, per gelosia, per rancúnia, per por o per totes a la vegada. No ho sé i em sembla que tampoc m’importa gaire a hores d’ara. Fins ara he intentat explicar la meva diferència com a català quan parlava amb els meus amics de fora de Catalunya. Però tinc la sensació que hem enfilat un camí de no retorn. No sé on ens ha de portar aquest camí, no sé com de llarg serà, però em sembla que a l’Espanya actual jo no hi cabo.
Les persones, per damunt de tot, tenim la dignitat. Els pobles, també. Tots tenim un grau de flexibilitat, alguns més, d’altres menys. És com les molles, que les pots anar estirant i escurçant. Fins el dia que es trenquen. Així és com em sento. Sento que m’han estirat durant molts anys i he intentat contrarestar estirant jo pel meu cantó. I ara se m’ha trencat la molla. Han estirat massa o potser jo m’he cansat d’aguantar. El fet és que la meva dignitat com a persona s’ha vist trepitjada i he dit prou. Suposo que la molla de Catalunya, com a poble, també començar a trencar-se. No pretenc atacar els espanyols ni els catalans que no estan d’acord amb la meva posició. Sempre he pensat en la llibertat i poder debatre les coses com a persones, serenament, sense insults. Els polítics (ni catalans ni espanyols) no estan ajudant gens a generar aquest debat serè, madur i real. No sé on ens portarà el camí, però tant de bo algun dia siguem lliures i no haguem d’estar defensant-nos i justificant-nos constantment com a poble. Som una nació i hem de defensar la nostra dignitat com a poble.
Després d'haver estat anomenat president del Grup Parlamentari de CIU i elegit secretari general adjunt de CDC. Hi ha qui ha parlat de l'hereu i altres s'hi han referit com el "nen" de Can Pujol, amb l'única intenció de desprestigiar els canvis en la política convergent feta en clau conspirativa. El que hauria d'interessar als opinadors és si no el nou secretari general adjunt, reforça o no la presència dels sobiranistes, altrament dits independentistes, en els òrgans de direcció de CDC i per extensió de tota la Federació Nacionalista. El ex- President Montilla en plena campanya electoral, amb la clara intenció de desacreditar el seus oponents, va dir que la convergència d' Artur Mas no tenia res a veure amb la de Jordi Pujol. Pretenia fer entendre així, que hi havia una radicaltzació del missatge cap a postulats sobiranistes. Intuïa que aquest procés era el resultat d'un canvi real i de fons a la societat catalana, en la que els partidaris del dret a decidir havien augmentat molt considerablement. Montilla, fou un bon observador, però un mal intèrpret de la realitat i els socialistes catalans no van saber adaptar-se al nou escenari. El PP tot i tenir-ho més clar es va limitar a esperar i mirar. L'elecció de l'Oriol Pujol no és un simple intercanvi de cadires o de favors. És la constatació que el catalanisme majoritari ha vist com l'espai electoral catalanista s'ha mogut cap una orientació més sobiranista i que cal anar en aquesta dirección.
Catalunya és una Nació amb mil anys d'història i té dret a decidir el seu propi futur. En tot cas el problema el tenen ells (PP i PSOE) doncs la nostra raó de ser després de molts anys d’història és la Nació Catalana, volen un enfrontament de trens ?? ens trobaran.

Bon Nadal .

Un gran dia,per a Catalunya.Tornem a estar governats pels qui han guanyat les eleccions, de manera aclaparadora. Tornem a estar governats pel nacionalisme democràtic majoritari, guanyador , per la confiança del poble català, a totes i cadascua de les 9 eleccions catalanes fetes des de fa 30 anys.
Artur Mas serà un bon, un gran President, perque en sap, està capacitat i preparat, està il-lusionat, sap dirigir equips de govern i té il-lusió per un futur sobirà total de Catalunya.
Tornem a tenir confiança en els governants catalans. Els hi han deixat una herència maleïda, caòtica, amb deutes pendents de 41.000 M.€, enmig d'una crisi economica i social greu...però l'Artur Mas i el seu equip de govern, com sempre han fet, tornaran a lluitar, tornaran a sofrir, tornaran a gestionar bé i tornaran a véncer.I tot el poble de Catalunya també hi guanyarà i tornarem, entre tots, a véncer.
Gràcies a l’acord d’investidura amb el PSC, Artur Mas ja és president de la Generalitat. Ara té al davant quatre anys complicats i decisius pel futur de Catalunya. Un futur que s’haurà de fer entre tots, aparcant fins on calgui accions partidistes en bé de l’interès suprem del País.
Els pactes entre el PSC i CiU son paper mullat. CiU se'ls pot passar sempre que vulgui per l'arc del triomf i amb l'actual aritmètica parlamentària, el PSC només tindrà el recurs del dret al "pataleig" o presentar una impossible moció de censura.CiU, amb aquest "acord" que no te altre objectiu que tranquilitzar als seguidors del PSC te les mans absolutament lliures.
Com sempre, CiU impecable, perqué de passada ha deixat al PP amb el cul a l'aire i a Esquerra amb la disjuntiva de, o abstenir-se gràtis total o votar exactament igual que el PP, que és el que de totes totes no volia fer.
Esquerra va tenir una bona oportunitat de marcar perfil, guanyar protagonisme, desmuntar les estratègies de sociates i populars, i agafar un paper central en la legislatura votant a favor de la investidura el passat dilluns. Però no ho va fer.
Amb aixó es demostra que per fi, la Nació catalana està en bones mans, en mans de gent intel-ligent i preparada.
La noticia dolenta sens dubte és la decisió del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a Catalunya. No podia ser que de cop i volta es perdés el bon treball de tant temps i de tant consens, com ha estat la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. D'acord amb la sentència del Tribunal Suprem, fent una interpretació de la resolució del Tribunal Constitucional, s'exigeix a la Generalitat que reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular a l'escola "...de forma proporcional i equitativa en relació al català en tots els cursos del cicle d'ensenyament obligatori", és a dir de 6 a 16 anys.
Com ja he dit, la resposta no s'ha fet esperar, i de forma generalitzada es condemna la decisió del Tribunal Suprem, entenent que es tracta d'una decisió política i no pas judicial. Es tracta d'un nou atac a tot el que des de Catalunya es fa per mantenir la nostra identitat cultural, política i social, i en aquest cas també lingüística.La resposta que cal donar no ha de ser només política, sinó també lingüística. La llengua catalana només podrà sobreviure si a l'escola s'utilitza com a llengua vehicular, sense perjudici del treball per assegurar un bon nivell de castellà al finalitzar el cicle escolar obligatori. No voler entendre això és una irresponsabilitat.
Si només utilitzem la via política, ens trobarem que una part de catalans faran costat a posicions populistes i interessades com han demostrat el PP i C's. (Si us hi heu fixat, el PP torna a utilitzar el castellà al Parlament, perquè no vol ser l'ombra de C's, veient que amb aquest estil es guanyen vots. Però això vol dir que els vots hi són, i per tant les persones). No ho oblidem!
Només amb raonaments lògics, molta pedagogia i, evidentment, amb el suport polític, podrem defensar una evidència tan clara com és la immersió lingüística. Ens hem de començar a acostumar que a mesura que s'intensifiquin els discursos independentistes, obtindrem la reacció contrària de postulats espanyolistes. És qüestió d'acció i reacció. Ara, però és hora de fer pinya tots plegats, defensant un dret com a poble sobirà, i exigir fermesa als nostres polítics, els que el poble, de manera majoritària ha escollit per governar el nostre País, i en tot cas fer treure els colors de la cara, a aquells partits oportunistes que en nom de la democràcia i els drets universals, només intenten la involució democràtica del poble català.
El problema no és d’Espanya. El problema som els catalans que no acabem de decidir mai què volem ser. La sentència del TC, aquesta darrera del TS i les que vindran, ens empenyen a decidir definitivament de quin costat estem. Espanya ha deixat clar que només hi podem ser si ens resignem a ser espanyols. I prou. Ara som nosaltres els qui hem de decidir si ho acceptem, si ens dissolem dins d’Espanya, o si fem el pas d’esdevenir una Nació lliure.
Sisplau, deixem de fingir i abandonem el victimisme inútil. Ells actuen des d’una òptica d’Estat mentre nosaltres només ho fem veure. Perquè no en tenim, d’Estat. Si volem ser, només cal que ho decidim i avancem. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.. Tenim les eines, tenim el País però... tenim el coratge?
Bé sense adonar-nos-en, ja tenim un nou Nadal a sobre.
Us desitjo que tingueu uns dies de pau i que aprofiteu per submergir-vos, encara més, en l’esperit i l’amor familiar. Tots plegats, necessitem retrobar-nos a nosaltres mateixos i reflexionar sobre com podem ajudar a tantes i tantes persones necessitades.
Amb uns bons fonaments familiars, amb la convicció de qui se sap estimat, encararem un 2011 amb els millors designis. Moltes felicitats president Mas i Molt Bones Festes de Nadal a tots!

Avui discurs d’investidura del proper President de la Generalitat.

Avui Artur Mas s’ha presentat davant del Parlament de Catalunya per explicar la seva proposta de govern i que els diputants li facin confiança i l’anomenin 129 è President de la Generalitat.
Avui comença el debat d’investidura d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat. Arrenca, doncs, una nova etapa en què, d’entrada, han desaparegut, o són a punt de desaparèixer, els líders que van pactar els dos tripartits.
Ni Maragall, ni Carod-Rovira, ni Vallès, ni Saura, ni Baltasar, ni Bargalló, ni Vendrell, ni Benach, ni Huguet, ni Castells, ni Montilla,ni un llarg etcètera , ja no seran protagonistes de la política catalana en aquesta legislatura.
De moment, sobreviuen Joan Puigcercós, Joaquim Nadal i Miquel Iceta. En set anys, l’artefacte inestable s’ha cruspit tots els líders dels tres partits que van protagonitzar els dos debats d’investidura anteriors. En set anys, el tripartit ha cremat dos presidents que, per altra banda, no s’assemblen de res. Un rècord que no es pot atribuir tan sols, com fan els socialistes, als efectes de la crisi econòmica. Hi ha més raons. Només cal observar la pèrdua de vots dels socialistes des del 1999 ençà per adonar-se que el mal és una mica més profund, a pesar que el repunt a l’alça en les eleccions generals, especialment en la del 2004 que va guanyar Rodríguez Zapatero a contrapèl, ho hagin amagat. Suposo que els nivells d’autoengany no arriben fins a l’extrem de posar-se una bena als ulls.
Sigui com sigui, la realitat és que avui comença el debat d’investidura d’un polític que tothom va donar per mort el 2003. D’aquesta manera, es convertirà en el segon president nacionalista en trenta anys. Quin contrast, oi? Dos presidents del tripartit en set anys i dos president nacionalistes en trenta. Potser no podia ser d’una altra manera. El 2003 Mas va guanyar unes eleccions molt difícils per a ell, especialment perquè havia de superar l’ombra d’un carismàtic Jordi Pujol, tanmateix molt degradat perquè el futur tripartit va saber treure profit de l’aliança de CiU amb el PP. Pujol va posar-ho fàcil, perquè va negar-se a escoltar els cants de sirena d’aquells que li reclamaven, que s’aliés amb ERC i s’apartés d’un PP rabiosament espanyolista i reaccionari. I a pesar que Pujol va tirar pel dret, Mas va guanyar les eleccions sense poder evitar la formació del tripartit. Va bé recordar aquestes coses, perquè aclareixen fenòmens posteriors que, sense aquests fets previs, podrien semblar miraculosos.
El 2006 Artur Mas va tornar a guanyar les eleccions. Aquelles eleccions també van ser difícils per a Mas, per bé que en aquell moment el problema ja no era l’ombra de Pujol , sinó, diguem-ho així, la “traïció estatutària”. La decisió de Mas de pactar amb Rodríguez Zapatero un Estatut que el PSOE es pogués empassar va tenir els seus efectes: va guanyar les eleccions però dèbilment. Que ERC optés per reeditar el tripartit després d’haver provocat la crisi del primer i que, a més, diluís el seu perfil independentista, no explicar res sobre Artur Mas.
Més aviat demostra la poca consistència dels republicans i, sobretot, l’oportunisme dels socialistes, que van saber aprofitar els complexos dels dirigents d’ERC respecte de la identificació ideològica del partit per arrossegar-los novament a la coalició. Artur Mas ha arribat a la investidura del 2010 molt més madur que no pas abans. I la raó no és tan sols biològica, sinó, sobretot, política. Artur Mas és avui el líder indiscutible del nostre partit i de la coalició. A més, ha aconseguit un suport electoral inestimable que el converteix en l’esperança per a la recuperació del prestigi que ha perdut Catalunya en els darrers set anys. És veritat que la seva victòria també deu molt als errors del tripartit, però la política és també això: saber aprofitar les ocasions quan arriben. El repte que Mas ha d’encarar ara és encara més difícil de superar que els obstacles de les dues eleccions anteriors. Ha arribat l’hora de la veritat. Ha arribar l’hora de governar. Ara haurà de demostrar que, a més de resistent, també és el líder que tothom reclama. Tot i que tothom sap que la política va acompanyada de la decepció, perquè la consecució de l’ideal propi és impossible atès que el pluralisme comporta la transacció, convé que Mas sàpiga mantenir la il-lusió amb l’explicació realista de la situació que viu el país, econòmicament i políticament, sense estirabots inútils ni aliances perilloses. Li cal construir un relat de país creïble i un govern eficient que generi confiança. Cal que allò que es digui des del poder polític s’assembli a la realitat viscuda per la gent.
Per responsabilitat política els grups polítics parlamentaris que no són CiU, no hauríen de facilitar l’investidura d’Artur Mas com a President?
Algú pot negar i anar en contra d’un candidat a la presidència de la Generalitat que ha guanyat a totes les comarques i en més del 95% dels municipis de Catalunya?
Pot ser legítim, però el ciutadà ho entendria? Cara a millorar l’imatge de la política, no seria millor que aquells a qui els ciutadans han retirat la confiança facilitessin el camí al un nou President? Ho veurem durant el dia d’avui, i a molt estirar el proper dijous. Si arribem al dijous sense haver escollit president voldria dir que els partits no han entes res del que els ciutadans vàrem votar el passat 28 de novembre.

LIDERATGE, CAPACITAT I CONFIANÇA.

Després de mesos de precampanya i de dues setmanes intenses de campanya electoral, finalment amb la feina de tots plegats hem assolit l'objectiu que esperàvem, que era retornar-li a Catalunya el govern que es mereix.
Durant anys Catalunya ha estat un model de societat avançada i de progrés social, envejada pel seu model econòmic i de benestar i sempre ha liderat a l'Estat espanyol.
Després de 7 de tristpartit (ara tRIPartit) Catalunya ha perdut l'autoestima com a poble, ha perdut el lideratge econòmic que exercia i lluny de dirigir-se cap a l'excel-lència, ha estat a punt de caure en la mediocritat, de perdre la consciència nacional i s'ha apropat perillosament a l'abisme de ser una província més de l'imperi.
Ara finalment el poble català ha demostrat una maduresa notable i lluny de deixar-se influenciar per tòpics, per política ficció i demagògia barata s'ha mobilitzat per impulsar un canvi que finalment s'ha materialitzat.
La gent no buscava debats ni divisions ni entre esquerres i dretes ni entre independentistes i autonomistes i ni tan sols han votat una pugna de projectes...han votat LIDERATGE. Han votat l'única opció digna i capaç d'ocupar les institucions més antigues de Catalunya i exercir des d'allà el lideratge, valent i efectiu que cal per guiar aquest País.
Han votat la CAPACITAT per prendre decisions justes, necessaries, amb fermesa i quan toca; sense hipoteques, imposicions ni submissions.Han votat CONFIANÇA de saber que tenim líders que ens guien amb rigor i amb la certesa que prendran les decisions apropiades en cada circumstància per tenir UNA CATALUNYA MILLOR cada dia.
Dit això ara ens toca a nosaltres, a CiU de Torredembarra exercir aquest lideratge per demostrar-li a aquest poble que tenim tal capacitat per contribuir en la construcció d'aquesta Catalunya Millor a través de la construcció d'una Torredemnbarra millor.
Només així ens guanyarem la confiança dels nostres conciutadans tal i com el Mas se l'ha guanyat. Governar és construir, però anant una mica més enllà, Governar també ha de significar per als seus protagonistes, anar força més lluny del seu melic, treballar per retornar la confiança que t’ha atorgat la ciutadania, assumint que segurament hi haurà encerts i errors, però sempre amb la humilitat d’assumir els encerts, i la valentia de reconèixer els errors, i on els encerts finalment tinguin un saldo positiu, no per una minoria de gent, sinó per la majoria de la ciutadania.
Tenim el millor equip per fer-ho i la més gran de les il-lusions que és fer d'aquest poble, UN POBLE PER VIURE'L. CiU té un projecte clar per a Torredembarra i per a Catalunya. Tot i que els resultats a les eleccions autonòmiques no es poden traslladar a les eleccions municipals, si que observem el descontentament de moltes persones en la manera de fer política d’alguns partits. Per part nostre, seguirem treballant com ho hem fet des del primer dia que vam entrar a governar , amb seriositat, coherència, cohesió i fermesa alhora de dur a terme els projectes.
Com hem fet sempre, des de l’Ajuntament seguirem treballant conjuntament amb el govern de la Generalitat per aconseguir millores per al nostre municipi. Esperem que el nou govern, sigui més accessible a les demandes de les administracions, així com que agilitzi els tràmits entre les dues administracions.
El proper President de la Generalitat, l’Artur Mas, és molt conscient de les dificultats que hi ha al País i per aquest motiu, farà tot el possible per recuperar el prestigi que Catalunya ha perdut en els últims anys. No serà una feina fàcil i la responsabilitat no recau només en ell. Cal que tots siguem conscients que sense l’esforç de tots, la recuperació no serà possible.
És per això que ara toca treballar en l'àmbit municipal per tal de difondre el nostre missatge.
Si ho fem amb entusiasme de ben segur que ho aconseguirem .
Moltes gràcies !

UN ÚLTIM ESFORÇ i CONFIANÇA.

Els propers anys seran molt complicats, tant a nivell mundial com nacional. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori.
Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor.
Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències. Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles.
Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat.
Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats).El proper 28 de novembre tots els catalans tenim una cita amb les urnes per escollir el proper president de la Generalitat.
Ens trobem en una època molt complicada, agreujada per una manca de valors en la classe política. Catalunya ha de tornar recuperar el prestigi que ha perdut en els darrers anys. El proper govern de la Generalitat, haurà d’estar encapçalat per un líder que sigui capaç de retornar la bona imatge que des d’Europa tenien de Catalunya. Una persona amb valors, honesta i vàlida per dirigir el País cap a un futur millor. Estem a les acaballes d’una campanya electoral que des de Convergència i Unió s’ha treballat per tirar endavant els objectis establers. Explicar als catalans i catalanes el projecte de CiU, proposar receptes per sortir de la crisi i proposar el concert econòmic per Catalunya. Amb un gran esforç, tots plegats hem transmès a la ciutadania la necessitat d’un canvi real a Catalunya. No podem seguir submergits en aquesta crisi en tots els aspectes que ens afecta.
Convergència i Unió és el canvi. No serà fàcil, però si l’Artur Mas guanya les eleccions, serà la persona idònia que dirigirà el País cap a un futur millor. Estic convençud que és el millor líder que pot tenir actualment Catalunya. Una persona que ens ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política i de fer les coses.
Queden tres dies per les eleccions i cal que tots plegats exercim el nostre dret a vot. Són les eleccions en que hi participen més candidatures que mai. Ara bé, només una ha demostrat que és capaç de dibuixar un full de ruta per Catalunya.
Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre.
Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!. Si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interpretar els resultats que el fessin factible com un aval insospitat a la seva fórmula.
Seria una traïció al seu electorat, però no pas més greu que la de 2006, quan ERC ja tenia pactat el tripartit, tot i haver estat prèviament expulsada del govern. No val la pena dedicar-los el vot si es que penses en clau de País. Un tripartit a l’oposició, al punt del col·lapse per les seves guerres intestines i un govern feble de CiU, hipotecat per noves revenges, pot ser el pitjor dels escenaris. Ara que les podem veure venir, vota pensant en que una majoria absoluta , és el principi d’una gran història. Que, evidentment, la farem entre tots. És a dir, aquells que volem veure realment una Catalunya lliure.
El País necessita una victòria clara i contundent de CiU, que impossibiliti tota forma alternativa de govern i que permeti establir un govern fort i cohesionat, amb un suport parlamentari sòlid. Després de set anys de desgavell governamental i pèrdua de prestigi i força de Catalunya.A més d'un se li acabaran les ganes de riure quan comprovi que aquest País té un govern seriós i preparat, amb un projecte coherent. En aquesta línia els qui estan temptats de votar opcions explícitament independentistes més o menys testimonials també s'haurien de demanar com serà més sobirana Catalunya, si amb un govern fort, que aposti pel dret a decidir sense límits, o amb uns quants diputats al Parlament dedicats a fer de franctiradors contra l'autogovern, amb l'esperança, vana al meu entendre, que a base de desprestigiar l'autonomia faran créixer l'independentisme fins a fer-lo imparable.
Des d’aquestes línies us demano un últim esforç i confiança per anar a votar el proper diumenge. Només amb el vostre suport Catalunya tornarà a ser governada com cal!
El proper diumenge marcarà més que mai, si els catalans ho volen, un abans i un després en la Història Nacional de Catalunya. Tenim l’oportunitat i la necessitat vital de donar un tomb radical al rumb destructiu que porta el País votant la única opció que ens garanteix enfilar amb fets i sense demagògies el camí vers la voluntat dels catalans. Sense límits.

Contra la violència de gènere.

Als que esmercem esforços d'una o altra manera en el problema de la violència masclista ens decep i ens irrita el fet que fent tant de temps que tanta gent s'escarrassa en la solució d'aquesta xacra social... les estadístiques ens diuen que tot segueix igual. Que no ens n'estem sortin .Jo crec que el problema de la violència masclista no te una solució policial ni judicial perquè aquestes dues institucions només poden actuar amb posterioritat a l'agressió. Crec també que no n'hi ha prou amb dedicar tots els esforços en la protecció i la recuperació psíquica i social de les víctimes.

Crec que, sense negligir les actuacions policials i judicials i sense renunciar a tot el que es pugui fer per les víctimes, cal reorientar la lluita en la recerca i el combat de les causes d'aquesta violència.
I crec (i vegeu quina obvietat) que les causes de la violència masclista es troben en el masclisme, en aquesta "institució social" que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar diferens a les dones, que ens diu als homes que som i que ens hem de manifestar superiors a les dones i que ens diu als homes que, en virtut dels principis anteriors, ens és legítim l'ús de la violència per redressar conductes que els fiquin en qüestió i per imposar la nostra diferencia i la nostra superioritat.
Mireu quin coctel tant explosiu que bebem els homes des que neixem: som diferents a les dones, som superiors a les dones i ens és legítim l'ús de la violencia per garantir la diferencia i la superioritat.Cal reorientar la lluita contra la violència masclista i anar a la rel del problema: els homes i la nostra manera de ser, de pensar i d'actuar.Cal esmerçar recursos, també, en l'atenció psicològica dels agressors, en l'educació de la joventut, en la prevenció de conductes adolescents que en el futur seran d'agressió, etc...

Cal erradicar la cultura de la violencia i el masclisme dels mitjans de comunicació. Cal crear xarxes socials de reconeixement del problema i de suport als agressors (quelcom així com "maltractadors anònims"), cal, en fi, un compromís col.lectiu per abordar el problema de socarrel, per treballar en la prevenció i no conformar-nos en lluir els recursos que esmercem en l'atenció a les víctimes. Si només ens dediquem a atendre a les dones maltractades... el problema no s'acabarà mai.La violencia masclista no és un problema de la dones. La violència masclista és un problema dels homes... que pateixen les dones.
Aviat farà sis anys de l´entrada en vigor de la L.O. 1/2004 de 28 de desembre de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, i el problema de la violència masclista continua plenament vigent i amb unes estadístiques preocupants. Malgrat això no és el moment de criticar la legislació actual, en la què també destaca la Llei 27/2003 de 31 de juliol reguladora de l´ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica. Tot al contrari! cal aplaudir que la societat, desprès d´anys d´estar d´esquena al problema, per primera vegada, l´ha afrontat d´una forma valenta i amb la decissió d´eradicar-lo.

Agaradi o no, sense Convergència no hi ha independencia.

Vivint immersos en un mar de declaracions i contradeclaracions que sovint confonen més que no pas il-lustren. Així, a l'espai polític que va del nacionalisme a l'independentisme s'ha instal-lat una mena de competició retòrica per veure qui fa la proclama sobiranista més immediata i més sonora. Paradoxalment, el moment social, polític i econòmic que viu la societat catalana requereix i reclama lideratges sòlids que ens permetin superar els reptes que tenim plantejats.
Arrel de la polèmica sobre l'emissió de bons per part del Govern de Catalunya hem pogut escoltar força soroll i, enmig d'aquest soroll, la petició raonada d'Artur Mas dirigida al president Montilla i al conseller Castells: 'Aquesta és una qüestió que hauria valgut la pena parlar i acordar amb l'oposició.' No és una petició oportunista, sinó que és la continuació d'una forma de fer política i de fer oposició que ha sabut mantenir l'equilibri entre el marcatge rígid i, quan ha calgut, sever al Govern, amb la mà estesa per fer possible aquelles lleis i aquells acords necessaris per al País i que el Govern tripartit, dividit, no hauria pogut aprovar per si sol: els pactes nacionals per l'acollida, pels serveis socials, pel cinema o per la innovació i la recerca, o la LEC en són un bon exemple.

Més enllà del soroll, doncs, la tossuda determinació de situar les fites de País per sobre dels límits esquifits de l'estratègia partidista amb la vista posada en la construcció d'una nova Catalunya per al segle XXI. Per sobre de la gesticulació, de la rialleta i de la broma fàcil ens cal bastir el futur polític de Catalunya sobre nous valors humans i sobre el necessari sentit d'estat amb què han de comptar els líders d'una Nació. I més enllà de les fílies i les fòbies, cal reconèixer que Artur Mas aporta solidesa, rigorositat i un salt qualitatiu evident en la presidència de la Generalitat.
Almenys podem donar per descomptat una cosa, i no menor, i és que ja sabem que amb l'Artur Mas de president del Govern de Catalunya les formes seran unes altres. Amables en la forma i efectives en el fons. I aquest canvi de formes i aquest canvi d'actituds ens permet recuperar valors perduts en els darrers anys. L'Estat a què em referia a principi d'aquest comentari no es construeix el dia després de la independència sinó que es palpa en els lideratges, les formes i els posicionaments que som capaços de mostrar i demostrar en el nostre trajecte cap a la independència. M'agradaria que més enllà del debat encorsetat dels interessos electorals de curta volada poséssim l'accent i l'atenció en qui confiem a l'hora d'atorgar la màxima responsabilitat Nacional.
Entenc, tot i assumint el meu parer subjectiu, que Artur Mas retornarà Catalunya a la primera divisió europea. I començarem per casa. Els propers anys seran complicats. Amb això no descobreixo res. Però per Catalunya s’afegeix un altre problema, el de la pertinença a un estat que és compartit amb altres nacions i que no ens permet un encaix satisfactori. Si tot això no fos prou, d’aquí a un any i mig, si no s’esgota la legislatura abans, hi haurà un canvi de govern amb tota seguretat. El PSOE ha esgotat el seu govern fa mesos i només es manté en el poder per l’aritmètica parlamentària dels diputats del PNB que van esgarrapant competències a canvi del seu suport (el peix al cove que tant critiquen els del tripartit quan ho feia CiU).
Això és un problema afegit ara més que mai. El PSOE no ha estat mai garantia de respecte al nostre autogovern, la història de la democràcia està plena d’exemples d’intents d’afeblir l’autonomia (LOAPA, retards en les transferències, finançament insuficient, manca d’inversions en infraestructures…), però el PP i tot l’aparell mediàtic pot ser molt pitjor. Davant d’aquest panorama cal un govern fort que des del primer dia tingui les mans lliures per negociar i exigir el que ens pertoca.
Això no ho pot fer un govern que tingui les mans lligades per una relació de subordinació amb el partit que governa a l’estat. Els darrers quatre anys han estat un exemple de servitud que ha portat la Generalitat a l’ofec econòmic i a l’acceptació d’invasions de competències.
Un any i mig més com ara ens portaria a un atzucac de conseqüències imprevisibles. Un govern feble, com l’actual, no pot plantar cara a un més que probable govern del PP. Si s’acompleixen les previsions, i tal com va el PSOE tenim tots els números perquè així sigui, el PP guanyarà les properes eleccions generals i governarà l’estat. Només cal observar l’ambient general per veure que el PP, amb tots els grups de pressió mediàtics que li donen suport, farà mans i mànegues per recuperar competències per a l’estat. La crisi, la duplicitat d’administracions i el que ells anomenen “nacionalismes perifèrics”, són les excuses que ja actualment s’utilitzen a tort i a dret per anar preparant el terreny creant un estat d’opinió favorable a la recentralització de l’estat. Catalunya ha de comptar amb un govern capaç de fer front a aquest problema afegit. I això només serà possible si el futur govern compta amb un ampli suport social (vots) i parlamentari (nombre de diputats), i amb una gran cohesió interna.