COETS I PETARDS.

Quan xerro sobre política m'agrada exposar els diversos punts de vista que hi pot haver sobre una qüestió. Sovint n'hi ha més de dos. M'agrada buscar posicions vàlides contra l'assertació que algú m'ha fet i crear raonaments que el meu interlocutor pugui acceptar. I sobretot procuro fer-ho quan la conversa és entre diverses persones.
El fet és que si la conversa no es va dirigint cap a termes de raonament, les paraules abandonen l'òrbita del pensament per gravitar excitats a l'entorn dels potents atractors del sentiment. I quan la conversa és de grup, l'excitació combinada acostuma a eliminar el dèbil pols gravitacional de la raó per abandonar-se de manera desenfrenada a l'entorn de llocs comuns i frases mil cops sentides.
Podríem dir que aquesta facilitat de l'atracció pel cantó fosc del debat polític (l'atracció epidèrmica) forma part de la immaduresa política. Fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa era la part visible de l'independentisme català, una mostra preclara de com l'epidermis pot a la raó i de com n'és de difícil mantenir diàlegs basats en la racionalització quan un dels interlocutors viu al món que ha creat dins del seu cap.
Per a mi, l'expressió màxima d'aquesta immaduresa és escoltar la frase "si tots els catalans votéssim X, seríem independents". Ok. La realitat és aquesta: els catalans votem tots diferent, perquè no som cap dictadura del pensament.
En conec uns quants que voldrien viure en una dictadura del pensament, seria tot més fàcil em diuen.Jo crec que no, que seria tot força més difícil. Llavors, si els catalans votem opcions diferents i continuarem fent-ho sempre, com es pot vehicular la independència?
Doncs a base de buscar punts en comú i enlloc de fixar-nos en els defectes dels altres, que tots en tenim, fixar-nos en com podem col·laborar per aconseguir fites volgudes per tothom.

Tant difícil és? Doncs sembla que sí.
Deia que fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa política era la part visible de l'independentisme català, però ja fa un temps que una altra actitud ho supera amb escreix: el vot al PSC. Catalunya vota infatigablement una trentena de diputats pel Congrés que es dediquen a votar des de Madrid contra els interessos dels ciutadans que els han escollit des de Catalunya.
El motiu de fons d'aquest vot no és pas racional: no es tracta d'escollir diputats que ens resolguin els problemes o ens facin viure millor. El motiu de fons és passional: votar la llista del PSOE perquè és la llista enemiga del PP. Que uns o altres facin la mateixa política envers Catalunya és el de menys. Per al ciutadà català que se sent nacionalment espanyol, les decisions preses des de Madrid són tan bones com les preses des de Barcelona i, davant aquesta igualtat de tracte, vota de manera passional.
Els estratègs del PSC ho saben perfectament i per això ja fa anys que les seves campanyes es basen només en insultar l'oponent i avisar que són "ells o el caos" (quan al PSC diuen "ells" volen dir que ells són el PSOE, naturalment).
Aquesta diferència entre PSOE i PP no és com la presenten; ja fa temps que el PSOE ha de recórrer a parlar de sexe i de religió per excitar els ànims dels seus votants, ja que en política laboral, econòmica o territorial fan exactament el mateix. Fins i tot ara comparteixen el govern i el parlament del País Basc.
Per al ciutadà català nacionalment espanyol, tot això està bé i en principi és bo. PP i PSOE comparteixen una visió nacional de país i no tenen cap problema a obviar les seves diferències per, a través de la pluja fina que representa tenir el govern, espanyolitzar Catalunya.
És la situació actual. Però és que fins i tot per als ciutadans catalans nacionalment espanyols, les polítiques de PP i PSOE lesionen els seus interessos, ja no en l'àmbit nacional o cultural sinó en l'econòmic. I això ja no és bo.
El gran salt endavant d'Espanya s'ha basat en bona part en exprémer la capacitat de treball de Catalunya i distribuir-ne els beneficis arreu, sense retorn.
Al discurs racional li costa trobar espai públic. Ahir en Mas proposava fer un front català per salvar l'Estatut. I responia en Montilla que "prefereixen anar amb els amics del PSOE". Olé!! el bon rotllo ¡!.
Que el PSOE són mentiders (Estatut)? Són amics. Que el no compleixen (finançament)? Són amics. Que el PSOE ens traeix (invasió de competències)? Són amics. Que s'en riuen de nosaltres (Magdalena Álvarez per davant de Maria Badia)? Són amics.
Senyor President, maduri. Quan un seu amic no compleix la paraula donada, li menteix i l'apunyala per l'esquena... ha de desconfiar de la seva amistat.
Realment molt trist que el President d’un territori reconegui sense cap pudor i obertament, què prefereix el seu partit abans que els interessos de la població que l’ha escollit. Deu ser un cas únic a la història, i què el desautoritza totalment com a màxim càrrec català.

El seu ordre de prioritats es no molestar i donar suport al seu líder natural a Madrid, per impedir qualsevol pèrdua electoral en benefici de l’altre partit, i desprès si queda alguna cosa, i queda temps defensar els nostres interessos.
Com a català produeix vergonya que el màxim mandatari de la teva Nació sigui un mer súbdit d’un altra. Més ridícul encara fa que l’excusa es que la xifra que s’aconseguirà, serà superior a l’acord de l’oposició al 2001, presentant-ho com un gran mèrit, només faltaria que vuit anys desprès les xifres no fossin millors, es realment una obvietat i no un mèrit, es parla de si son justes i adequades i compleixen amb l’Estatut o no, aquest es el tema, no la comparació amb altres èpoques..
Bé,ara que sembla ser que s’acosta la solució d’aquest embolic del finançament i l’Estatut, crec que hauríem de reservar-nos uns quants coets i petards de la revetlla de Sant joan per tirar-los, segons sigui l’acord assolit i la sentència publicada.
En quant al tema de l’Estatut, la cosa està en si retallaran articles i paràgrafs a l’estil Alfonso Guerra o ens faran un manual d’interpretació més pesat que les pàgines grogues de la guia telefònica. Ambdues solucions tindran el mateix objectiu, i no cal ser gaire espavilat, d’aigualir el text. En aquest cas, els coets i petards que ens haguéssim guardat no els consumiríem.
Aleshores només ens quedaria la esperança, per poder consumir la pirotècnia, que el finançament fos realment “megaespectacular” com va dir l’altre dia l’alegria de la huerta socialista, vull dir l’Iceta. O encara que només sigui un bon finançament, com també va dir l’esperançat gestor de la Generalitat, vull dir, el nostre president Montilla.
O potser serà superior a la mitjana, com va prometre l’home amb més paraula del mon mundial, vull dir en Zapatero. Digueu-me desconfiat però, això que en Castells, que sempre s’ha mostrat pessimista, ara que tot son pressions del govern central, comenci a dir que els números ja no són tant dolents, em fa mala espina. En fi, ja ho veurem.
De totes maneres, si el finançament no és el que ens pertoca segons l’Estatut i el nostre govern l’accepta per no quedar-se fora del nou sistema (tal com ha amenaçat la ministra Salgado), aleshores no patim. Sempre podrem vendre els coets i petards als socialistes perquè organitzin una revetlla improvisada al Pati dels Tarongers i hi convidin als seus amics del PSOE i, perquè no, també als del PP que en temes autonòmics, si són diferents en les formes, no ho són gens ni mica en el fons.
Com a mínim els desagraïts nacionalistes de la oposició guanyarem uns calerons, que en temps de crisi sempre van be. Trenta dies mal comptats tampoc són gaires per invertir uns euros en pirotècnia. Es el resum actual de la situació del País, molt trista.