OPTIMISTES

Tot i que alguns som optimistes de mena, hi ha moments en què la realitat és molt dura. Com a veu que clama en el desert, des de CiU hem repetit una i altra vegada que cal un pacte d’Estat per lluitar contra la crisi, i en alguns moments gairebé hem arribat a creure que el Govern Zapatero hi tenia algun interès.
Digueu-nos il·lusos, si cal, però, com us deia, alguns som optimistes de mena. Ja sabem que les coses en economia no es redrecen automàticament perquè tothom hi estigui d’acord, però hi ha qüestions que només es poden afrontar des d’un debat seré, sense voler-ne fer una arma de desgast polític i sabent que es tracta de matèries estratègiques i fonamentals.
A mida que les il·lusions -fins i tot les òptiques- s’evaporen, ens trobem amb notícies que van en contra d’aquest acord.
Aquesta setmana debatíen al Congrés la necessitat d’ajornar la pujada de l’IVA i fins i tot de rebaixar-lo per a alguns sectors econòmics com ara el turisme, una vegada ja hi ha consens pel que fa a la seva rebaixa per a les rehabilitacions d’habitatges.
Al final, ha estat un diàleg de sords, i la qüestió ha acabat en una nova confrontació i en una votació des de la discrepància.
Poso aquest debat com a exemple del que no hauria de ser, en aquests temps tan complicats, en el tractament de les mesures econòmiques.
Si hi hagués un pacte d’Estat, molt possiblement disposaríem ara d’un conjunt de mesures destinades a la reducció del dèficit i a la concreció dels recursos que cal destinar als objectius socials i econòmics prioritaris. Hauríem evitat veure com una il·lustra presidenta autonòmica cridava a la rebel·lió fiscal i s’esgargamellava afirmant que renunciaria a qualsevol ingrés extraordinari que li pogués arribar per aquest augment (tot i que sabia perfectament que no n’hi pertocava cap). Hauríem evitat també que el govern afirmés que havia d’apujar l’IVA per garantir les prestacions d’atur, i hauríen pogut parlar prou serenament del seu impacte en la suposada incipient recuperació.
No ha estat així. El govern continua en l’estratègia del pedaç, tapa de manera desesperada i caòtica les vies d’aigua que s’obren al vaixell, mentre bona part de l’oposició es dedica senzillament a esmolar ganivets. Ningú no parla de plans de contenció del dèficit i de mesures per aprimar l’administració, ningú no parla d’estratègies i, evidentment, ningú ha posat la vista més enllà dels pròxims mesos i dels interessos electorals.
Vivim un moment de crisi econòmica que necessita governs cohesionats i amb les idees clares que afrontin els reptes que tenim al davant. L’economia no va bé, no remonta ni està creixent. Calen reformes per fer un gir en la deriva en la qual ens trobem. Si fem les coses igual que sempre els resultats no canviaran, i si no canvien els resultats no podrem fer front a la crisi que tenalla el nostre sistema productiu.
Alguns som optimistes de mena: l’economia es recuperarà i un dia o un altre la crisi serà història, però depèn de tots que aquest dia arribi més aviat o més tard, i també depèn de que, quan arribi, haguem apostat per l’economia productiva o per ser un país de sol i platges. És el que hi ha. El proper 2010 tots tindrem el dret a decidir que volem per Catalunya. Podrem triar entre anar fent, resignar-nos i a anar avançant cap una lenta decadència o be trencar amb la inèrcia, prendre partit, canviar l’estat de les coses i fer d’aquest un País de progrés i d’oportunitats, l’ADN que sempre ha caracteritzat Catalunya i l’ha fet gran.
El 2010 serà un any per triar, un any per guanyar el futur.