La manifestació del dissabte a Brussel·les permet diverses lectures dins d’un context per a mi,mes aviat positiu. Perquè la llibertat d’expressió és un valor que no ens podem permetre el luxe de perdre, perquè les veritats dites amb totes les lletres són més veritat que mil titulars sensacionalistes i carregats d’interessos.Les meves felicitacions als que hi han anat. I la meva condemna als polítics que no hi han anat, s'han amagat, s´hi han pronunciat en contra i als eurodiputats catalans de tots els partits que una vegada més han demostrat que ni són catalans ni es guanyaven el pa.
La nostra història recent, malauradament, és plena d'actes èpics que resten a la memòria, només...que no serveixen per res, i tal dia farà un any. I perdoneu el meu escepticisme, potser ara no toca, però tinc la desgràcia de no equivocar-me gaire sovint, i no us ho prengueu com una pedanteria, siusplau. És la experiència que m'ho fa dir. Los olles a pressió, per no explotar, sempre van deixant anar presió per la vàlvula. Brussel.les, com avants altres, han actuat de vàlvula d'escapament.
Milers de persones van protagonitzar una marxa per l'autodeterminació a Brussel·les el passat dissabte . Però, quants milers van acudir a la convocatòria que feia l'organització cívica Deu Mil a Brussel·les ? Això no importa massa?. El que sí que és important és que milers d'independentistes d'arreu dels Països Catalans es posen d'acord per omplir els carrers d'un dels centres de la Unió Europea per reivindicar la independència. El que sí que és important és que aquesta manifestació ha servit per internacionalitzar la demanda d'autodeterminació del poble català.
Com sempre, les xifres d'assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (6.000) o els diaris locals (4.300 assistents). La bona gent són aquelles persones que estimen el País, aquelles persones que estimen la seva cultura, el seu territori, i els seus costums. La bona gent és aquella que respecta el seu medi natural, i respecta les altres persones, és aquella gent que no insulta a les emissores de ràdio, ni roba per mitjà de l’espoli fiscal, i tampoc en són còmplices. La bona gent és aquella que fa coses pel País, i no espera que el País faci alguna cosa per ells
Aquest cap de setmana Brussel·les estava ple de bona gent, i els Països Catalans estaven plens de bona gent. No ens perdem en discussions ,el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.
Però no n'hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel·lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys Les meves decepcions venen de l'interior de casa
No hauria volgut més que haguessin fet alguna cosa més concreta i a casa, que anar a perseguir fantasmes a Brussel·les? No és hora de posar els collons damunt la taula i dir que d'aquí no passem?
La nostra història recent, malauradament, és plena d'actes èpics que resten a la memòria, només...que no serveixen per res, i tal dia farà un any. I perdoneu el meu escepticisme, potser ara no toca, però tinc la desgràcia de no equivocar-me gaire sovint, i no us ho prengueu com una pedanteria, siusplau. És la experiència que m'ho fa dir. Los olles a pressió, per no explotar, sempre van deixant anar presió per la vàlvula. Brussel.les, com avants altres, han actuat de vàlvula d'escapament.
Milers de persones van protagonitzar una marxa per l'autodeterminació a Brussel·les el passat dissabte . Però, quants milers van acudir a la convocatòria que feia l'organització cívica Deu Mil a Brussel·les ? Això no importa massa?. El que sí que és important és que milers d'independentistes d'arreu dels Països Catalans es posen d'acord per omplir els carrers d'un dels centres de la Unió Europea per reivindicar la independència. El que sí que és important és que aquesta manifestació ha servit per internacionalitzar la demanda d'autodeterminació del poble català.
Com sempre, les xifres d'assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (6.000) o els diaris locals (4.300 assistents). La bona gent són aquelles persones que estimen el País, aquelles persones que estimen la seva cultura, el seu territori, i els seus costums. La bona gent és aquella que respecta el seu medi natural, i respecta les altres persones, és aquella gent que no insulta a les emissores de ràdio, ni roba per mitjà de l’espoli fiscal, i tampoc en són còmplices. La bona gent és aquella que fa coses pel País, i no espera que el País faci alguna cosa per ells
Aquest cap de setmana Brussel·les estava ple de bona gent, i els Països Catalans estaven plens de bona gent. No ens perdem en discussions ,el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.
Però no n'hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel·lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys Les meves decepcions venen de l'interior de casa
No hauria volgut més que haguessin fet alguna cosa més concreta i a casa, que anar a perseguir fantasmes a Brussel·les? No és hora de posar els collons damunt la taula i dir que d'aquí no passem?
Després? Després tornarem a la normalitat de sempre, i no passarà absolutament res.
No passarà res. Res. Com en aquell parell de grans (i magnífiques) manifestacions sobiranistes a Barcelona… sembla que ja ningú no les recorda. Tot es queda en el no res, aquí. Tot són actes plantejats des de la bona fe i les moltes ganes, però que després es queden encallats. El “Dia després” et situa davant el mirall, per escorcollar el dedins. Tot això per a què ?. Ja n’hi ha prou de manifestos, de ballar-la amb la mes lletja o d’anar fotem perdigonades a l’aire. Els deu mil desplaçats no poden quedar-se a Brussel·les
Espero que ara no caiguem en el de sempre. Que l’eufòria d’haver guanyat la batalla no es faci perdre la guerra. Tinc la sensació, sovint, que el sobiranisme no encara amb tots els ets i uts la causa que diu defensar. Que es perd en el pur formalisme o amb fer-la petar. Vehement, això si. Però que no presenta la batalla allí on tocaria.
És d’això que ara tocaria parlar.
Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa.
L'UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d'autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple. Però s'ha de començar a caminar.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
En resum un dia per recordar, i això ha de ser el començament d’una pressió constant als nostres polítics per arribar a l’objectiu, i més comprovant què no hi ha reptes impossibles per difícils que semblin, en fi com no podia ser d’altra manera volia acabar amb una de les consignes mes repetides ahir i que esperem que aviat pugui ser una realitat: El primer pecat és que és “una iniciativa ciutadana” aliena als partits.
La POLÍTICA , la fan els partits.Potser alguns encara no us n’heu adonat, però al mon hi ha guerres en les que moren milers de persones i ningú en parla, peque, el que no surt als Mèdia, no existeix. I als mèdia surt el que ells volen. Potser, si en contes de 10.000 haguessin sigut un milió, a les hores si que se’n parlaria, però…com es fa això d'organitzar una manifestació, a Brussel.les, d’un milió de persones al marge dels partits politics i amb una societat desmobilitzada i… fastiguejada…i emprenyada…i amb problemes diaris al lindar de la supervivència?.
Una última reflexió, ahir, a Brussel.les hi havia militants i molta gent que vota ERC i CIU, tots contents i amics.
Espero que ara no caiguem en el de sempre. Que l’eufòria d’haver guanyat la batalla no es faci perdre la guerra. Tinc la sensació, sovint, que el sobiranisme no encara amb tots els ets i uts la causa que diu defensar. Que es perd en el pur formalisme o amb fer-la petar. Vehement, això si. Però que no presenta la batalla allí on tocaria.
És d’això que ara tocaria parlar.
Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa.
L'UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d'autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple. Però s'ha de començar a caminar.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
En resum un dia per recordar, i això ha de ser el començament d’una pressió constant als nostres polítics per arribar a l’objectiu, i més comprovant què no hi ha reptes impossibles per difícils que semblin, en fi com no podia ser d’altra manera volia acabar amb una de les consignes mes repetides ahir i que esperem que aviat pugui ser una realitat: El primer pecat és que és “una iniciativa ciutadana” aliena als partits.
La POLÍTICA , la fan els partits.Potser alguns encara no us n’heu adonat, però al mon hi ha guerres en les que moren milers de persones i ningú en parla, peque, el que no surt als Mèdia, no existeix. I als mèdia surt el que ells volen. Potser, si en contes de 10.000 haguessin sigut un milió, a les hores si que se’n parlaria, però…com es fa això d'organitzar una manifestació, a Brussel.les, d’un milió de persones al marge dels partits politics i amb una societat desmobilitzada i… fastiguejada…i emprenyada…i amb problemes diaris al lindar de la supervivència?.
Una última reflexió, ahir, a Brussel.les hi havia militants i molta gent que vota ERC i CIU, tots contents i amics.
Senyors dirigents dels partits, prengueu nota del que fa el poble.
.
.
11 comentaris:
Quina mania més excloent de que els independentistes només són els d'ERC i CiU!, és una manía com creure (erròniament) que tots els treballadors són d'esquerres.
Pensa que d'independentistes n'hi han més fóra d'ERC i CiU sumats, gent que potser estigui o no en altres partits.
Si no comptem amb aquesta gent mai, no sé com haurem d'afrontar un previsible referèndum d'autodeterminació.
Prou d'exclusions, si-us-plau!
Que dieu Francesc! Si ICV ha estat sempre a favor de la creacio d'un estat! ... un estat palesti, llastima.
Em pregunto si els Catalans debem ser menys que els palestins...
Érem federalistes, som federalistes i seguirem sent federalistes, de debò.
( J.Gillot amb al seu propi blog i reculls de prensa )
I tant! Ai, quina por! Què faríem sense España? No, no. Hem d'assegurar la governabilitat de l'Estat que ens oprimeix.
Això el primer de tot. Què podem esperar d'uns "psuqueros" disfressats? Suc, suc, patates amb suc...
Siguem seriosos Francesc No calia que l'ecosocialista Jordi Guillot es molestés en fer públic que ni ell, ni Joan Saura, ni el conjunt dels d'IC-V no donaven suport a la manifestación ni ells son independentistes, que s'ha fet aquest passat cap de setmana a Brusel.les, per donar a conèixer a la Unió Europea els desitjos de moltissims catalans que aspirem a tenir un Estat propi.
No calia perquè als d'IC-V ja els coneixem abastament i des de fa anys ja s´exluexen ells sols.
Amb tot el que ha passat amb l'estatut, només algú amb les facultats de percepció perturbades pot continuar sent encara federalista.
O això o un mentider professional que s'aferra a un ideal fictici, irrealitzable, per mantenir una determinada paradeta político-alimentícia.
Ells venen l'estat federal com en el seu dia el comunisme (arribara un dia..i lligarem els gossos amb llonganisses ) quan esta clar que la cosa es del tot impossible. Ara, mentrestant no arriba es van omplint les butxaques cada mes, que aquest si que es el veritavle objectiu de ICV.
Els d'ICV no volen cap solució per a Catalunya, a part de l'eutanàsia, perquè ells i elles ja tenen país, que és ni més ni menys que Espanya.
En fi, federalisme, sí, però amb Europa, i deixem-nos de pallassades d'una vegada.
Reprenent l’argument del principi, la iniciativa dels 10.000 torna a ser estranya, aliena.
Els nostres partits polítics nacionals (CDC, UDC, Esquerra, ICV i EUiA) amb representació parlamentària en resten al marge, orgànicament, perquè participar-hi activament els suposaria entrar en un túnel de final incert.
I en política, com en tantes altres coses de la vida, la incertesa no fa de bon pair.
No cal emprar més subterfugis brusel•lencs: hem de difondre un missatge contundent: CiU i ERC han d’anar cap un PACTE NACIONAL CATALÀ a les properes eleccions. I, si es pot, aconseguir que s’avancin les eleccions, per fer-lo factible quan més aviat millor.
I tu,Siscu comparteixes els objectius d´ICV o bé dels seus actuals dirigens ?
Per arribar a la independència primer ens haurem de desfer dels polítics que ara ens "lideren", perque tots ells estan venuts al centralisme.
Salut i Sobirania. Gràcies pel teu comentari.
Però l'autodeterminació i, finalment, la independència no s'obtindran només amb marxes festives, sinó com a resultat d'un procés que resulta força més complicat.
Per començar, cal elaborar un full de ruta que sigui mínimament viable per tal d'anar avançant cap a l'objectiu. Jo tinc el meu i us en faré cinc cèntims, però, si en teniu de millors, serà bo que s'explicitin i, sobretot, que s'apliquin.
El tema no és si volem -we want, que començava dient la pancarta de Brussel•les-, sinó si -a més de si ho volem en un nombre suficient- els catalans i les catalanes podem arribar a obtenir realment aquest estat. We can, que diria Obama. En qualsevol cas, i més enllà de manifestacions i de moltes altres iniciatives, si no es compleixen algunes condicions prèvies ho veig una mica difícil:
La primera d'aquestes condicions és un acord per formar govern a Catalunya entre les dues formacions polítiques parlamentàries alguns dirigents de les quals, precisament, eren a la manifestació de dissabte: Esquerra Republicana i Convergència Democràtica. Prèviament, CDC hauria de poder trencar la federació amb Unió, que en la qüestió sobiranista, a hores d'ara, és un autèntic llast. I seguramente es beneficiaria de l'impacte que, d'aquí a dos anys, hagi estat capaç de generar el projecte de la Casa Gran del Catalanisme.
Aquesta coalició d'Esquerra i Convergència, al voltant d'un programa sobiranista, hauria de ser capaç d'atreure una majoria qualificada de votants.
Aquests votants i el conjunt de la societat civil tindrien un protagonisme molt actiu en el procés per tal de no confiar-ho tot als polítics.
El nou govern hauria de dur a terme, entre d'altres iniciatives, una tasca diplomàtica no pas fàcil però que obtingués resultats positius, sobretot a base d'aconseguir una certa neutralitat dels estats de la Unió Europea.
I, és clar, caldria preveure la reacció d'Espanya, el glorioso ejército de la qual té, entre altres missions, la de defensar la integritat territorial.
En fi, aquest és, únicament, un full de ruta breu, susceptible d'ampliar-se si hi dieu la vostra. Si no hi som una mica amatents, ja es poden fer manifestacions i publicar llibres, que potser només se'n podrà escriure un, el títol del qual m'invento: Crònica d'una impotència...
O així és com ho veig. I perdoneu-me l'escepticisme relatiu.
Juanjo.
Em sembla penós, més que un estat pròpi ens cal més aviat un psiquiàtric de lloguer. Més val que ho deixem còrrer, jo demano que no anem per la via de les exclusions, jo mateix he refet aquesta entrada diverses vegades, tot moderant-me. Si creus que realment penso el que dius, pots començar per no respondre'm. Vaja jo mateix no mantindria una conversa amb algú que dones suport a tota aquesta merda que dius que jo abono. Recorda entre poques més coses que jo provinc de Nacionalistes d'Esquerra, i que mantinc intactes les meves conviccions independentistes, alhora que les meves conviccions marxistes i d'esquerres.
Si creus que pots construïr un estat en base a la confrontació catalana, et diré que gent com Cambó o Pla també pensaven com tú i van posar calers per finançar la contesa. Tú mateix.
Company, comprenc perfectament el teu punt de vista. Jo no parlo de fer pedagogia a ICV. El dret està per sobre de les lleis i tenim dret a l’autodeterminació. Però a banda de la política a llarg termini cal pensar en el dia a dia. Tenir com horitzó la independència està molt bé, però mentre no la tenim al sac, cal defensar-la allí on ens seguen l’herba.
Als anys vuitanta l'independentisme era un moviment polític d'extrema esquerra extraparlamentària, i si bé també hi havia independentistes en les forces polítiques parlamentàries, aquesta posició no anava més enllà d'uns cercles reduïts i de les organitzacions juvenils dels partits nacionalistes.
Fins i tot la Crida, en els seus moments més gloriosos, no era expressament una organització independentista.
A partir de 1987 sectors de l'independentisme provinents especialment de la Crida i de Nacionalistes d'Esquerra van confluir a ERC, i l'any 1989, quan l'Àngel Colom es va fer amb la secretaria general del partit, va aparèixer el primer partit parlamentari explícitament independentista. Esquerra va tenir un mèrit formidable en treure l'independentisme de les catacumbes i convertir-lo en una opció política adreçada a la majoria de la població. Aquesta estratègia, malgrat les gravíssimes crisis internes, els va portar a uns excel•lents resultats entre 2003 i 2006, però des del pacte del Tinell han administrat d'una forma nefasta el capital polític acumulat, en detriment seu -tot i els ben remunerats càrrecs- i sobretot del país. Junt amb l'evolució i expansió de l'esquerra independentista, l'altre fenomen, que a la llarga crec que serà més important, ha estat el creixent desacomplexament sobiranista dins de CDC, tant entre la militància com entre el nucli dur de votants.
Molts dels joves convergents que, als anys vuitanta i principis dels noranta, ja es proclamaven independentistes, avui formen bona part del gruix dels quadres del partit, hi ha antics quadres de l'esquerra independentista que avui tenen posicions rellevants a Convergència, i sobretot, i això és el més significatiu, hi ha molts militants que anys enrera defensaven posicions més moderades, i avui proclamen que l'objectiu és la sobirania.
En López Tena seria un exemple d'aquests conversos apassionats, però no és, ni de bon tros, l'únic. És més, contràriament a la teoria que afirma que els militants sempre són més radicals que no pas els votants, et trobes sovint que són els votants sense carnet els qui demanen més canya nacional. La participació massiva de les darreres manifestacions sobiranistes que s'han celebrat a Barcelona -inimaginable deu anys enrera- i l'èxit mateix de la convocatòria de Brussel•les, demostren que la centralitat en l'àmbit del catalanisme ha estat ocupada pel sobiranisme, sens perjudici que entre els militants i els votants dels partits hi hagi molta gent d'una sensibilitat nacional més feble.
Convergència és un partit molt arrelat al país, de gent que toca de peus de terra, i que sovint s'ha implicat políticament sense gaires elaboracions teòriques, amb sentit pràctic i voluntat de treballar pel seu poble i pel seu País. Quan en els congressos del partit veus que és aquesta mateixa gent, que està a peu de carrer, la que demana més claredat i contundència nacional, queda ben clar que el sobiranisme no és cosa de quatre il•lusos desconnectats de la realitat, sinó que és una força creixent dins del conjunt de la societat catalana i de CDC.
El plantejament estratègic pel qual Convergència i la Casa Gran del Catalanisme fan bandera del dret a decidir encerta a connectar amb la centralitat sobiranista SENSE EXCLOURE els qui encara no han arribat a la conclusió que l'autonomia que ens cal és la de Portugal.
Les veus que de tant en tant se senten a favor d'una moderació estratègica estan ancorades en el record nostàlgic de les majories absolutes convergents dels anys vuitanta i primers dels 90, i passen per alt la nova centralitat.
Sembla que oblidin que les principals davallades electorals de CiU s'han produït quan ERC ha aparegut com l'opció nacionalista més coherent, i en canvi, ara que els republicans han perdut credibilitat nacionalista, les enquestes ens tornen a somriure.
En altres paraules, considero que entre la base electoral tradicional dels partits catalanistes, bàsicament CiU, ERC, i una part d'ICV (al que m´alegro que ti contis Siscu ), el sobiranisme, amb tots els matisos que es vulguin, ha esdevingut majoritari. El problema rau en el fet que els canvis demogràfics, l'accés al vot de molts dels nouvinguts que amb el temps adquireixen la ciutadania espanyola, la transmissió d'un nou espanyolisme, difós pels mèdia majoritaris, a través de l'esport i dels altres èxits espanyols a l'exterior, poden estar enfortint un espai polític totalment aliè al catalanisme, i igualment impermeable als cants de sirena dels "moderats".
Un altre problema,dels moderats,ja és quelcom habitual que el soci del partit més votat al Principat mostri les diferències en comptes de callar per a sumar.
El secretari general d’Unió Democràtica, Josep Maria Pelgrí, ha tornat a parlar i ho ha fet per dir que CiU no està al costat del sobiranisme.
Pelegrí ha recordat que “CiU no té la independència de Catalunya com a objectiu en el seu programa”, i ha obviat que a vegades cal callar per a sumar, cal adaptar-se a la societat i modernitzar el discurs.
Convergència porta temps treballant per entendre i agradar a la societat, porta temps intimant amb la nova immigració que té la Casa Gran com a centre d’acollida.
La Convergència de Mas i Felip Puig fa temps que entén la realitat nacional del País. Ara toca fer pinya i assolir el respecte internacional des de l’estat propi deixant de banda mals passats i veïns coixos.
Cal recordar a Pelgrí que al títol preliminar dels estatuts de Convergència hi diu que l’objectiu i els principis generals del partit són els de “potenciar la identitat de Catalunya per assolir la plena sobirania nacional”.
Quan l’estatut del partit parla de sobirania nacional no vol dir que hagi d’estar supeditada a l’estat espanyol.
Home. Tenim el que ens mereixem, però també el que ens imposen (de manera més barroera o més subtil). Recorda que patim una colonització mental de fa tres segles.
Ja ho ha estat massa temps, ara cal avançar cap a l’autodeterminació amb el respecte que ens caracteritza als catalans i comptant amb el suport incondicional d’una UDC moderna i independista i com no de la bona gent de ICV que creu amb la independencia entre altres formacións,sense excloure a ningú.
Salut.
La Casa Gran Francesc, a la Casa Gran i és tothom benvingut i de l'Arturu, avui és del que més em fio i de llarg, a part l'avi que sap molt bé qui té a dalt.
En tot cas, queda molt camí i tots plegats ho tenim prou magre.
La independència o la federació, per si mateixos, no ens porten enlloc, si no són per fer alguna cosa. "Independència? Federalisme? Catalunya!" o "Independència? Per a (fer) què?" o "Federalisme? Per a (fer) què?".
La darrera Assemblea Nacional d’ICV va aprovar, esquemàticament, l’aposta de l’organització per un estat espanyol federal amb un model esbiaixat cap el confederalisme.
Bé. Podem dir que aquest va ser el punt de trobada entre aquells que se senten sentimentalment espanyols i políticament autonomistes i aquells que, amb horitzons diferents, aposten per aconseguir un Estat propi, uns en el marc d’una república federal espanyola i uns altres en el marc de l’Europa federal.
També ens vam refermar en la nostra històrica defensa del dret a l’autodeterminació i del seu exercici obert i representatiu de les diverses postures que hi hagi, des de l’autonomisme a la independència, passant per l’Estat federal o el lliure associat.
ICV no és, doncs, un partit independentista. Ni autonomista. Ni federalista.
És un partit ecosocialista -l'esquerra verda nacional- que, en aquest moment de la història, aposta per una solució (con)federal al problema de l’encaix del nostre país en l’Estat espanyol (tot i que a l’altra banda hi hagi, gairebé, un desert). Però, des del respecte als companys i companyes que ja en tindrien prou, amb aquesta formulació, aquells i aquelles que voldríem anar més enllà no tenim per què renunciar a créixer i a arribar, potser, en algun moment, a ser majoritaris.
Sovint la idea de la independència és (mal) associada a la paraula radical. Radical, bé a significar un extrem o l’altre, sortir de la normalitat… Així el que cal canviar és aquesta mala costum que tenen alguns d’anomenar radical a la independència.
Podríem substituir aquest mot per molts d’altres molt més interessants. Una persona que s’interessa per la independència del seu poble no és un radical, en tot cas és una persona amb compromís, una persona que vol un futur, que veu una oportunitat… Un poble que vol el millor per ell i els ciutadans d’aquest, un poble que veu en la independència la oportunitat de ser un poble normal que pot conviure amb la resta de pobles del món de la mateixa manera que ho fan els altres.
Però tot això n’hi ha que no ho entenen (o no ho volen entendre) i segueixen veient el futur com quelcom radical.
Ara, correcte Tafaner. Cada ú fa la seva pròpia síntesi. Normalment fruit del devenir vital. En el meu cas em considero sobiranista, o independentista, alhora que encara no m'he donat de baixa d'ICV. Dins del meu partit hi ha un moviment sobiranista, el la última Assemblea Nacional hem presentat un manifest en aquesta línia. El resultat ha estat la constitució d'un àmbit de debat al si d'ICV sobre la qüestió nacional.
Membres destacats d'aquest sector són entre molts altres: Joan Armet, Raül Romeva o Joan Herrera. Les coses van cambiant a tot arreu. Fixeu-vos hi bé, ni els espanyols van vestits amb vestits de toreros, ni els d'ICV sóm tant espanyolistes com alguns voldrien.
El Joan Herrera deia l'altre dia a la ràdio que ICV està a favor del dret a l'autodeterminació però que no no és independentista perquè vol una sola societat, sense divisions. El mateix discurs que el PP i el PSC-PSOE, el mateix engany.
Publica un comentari a l'entrada