A cada bugada es perd un llençol:

On queda la llei? Els tres tenors que van comparéixer van ser incapaços d'afirmar sense ruboritzar-se que el nou model de finançament compleix al 100% el que dicta l'Estatut, llei orgànica de l'Estat, sigui dit de passada. I la llei, que jo sàpiga, s'ha de complir fil per randa. Però, quins aspectes de la llei no es compleixen?
Gradualitat. Tants i tans mesos parlant del famós "tercer any d'aplicació", i ara de cop i volta canvi de discurs de la conselleria que assumeix "el quart any" com una cosa natural. I a sobre s'inventen no sé quin cony d'argument per justificar-ho.
Sembla que l'aixopluc a aquesta il·legalitat els hi ha donat la ministra Salgado, introduïnt en el document final alguna cosa així com que "el modelo estará plenamente vigente el tercer año de aplicación". Una coartada sintàctica i gramatical que no amaga el veritable objectiu del ministeri que és que els recursos addicionals que hi posarà l'Estat no es faran efectius fins el 2012, o sigui el quart any.
Esforç fiscal. L'Estatut limita la solidaritat a sanitat, educació, i serveis socials. Fins aquí correcte. Però afegeix alguna cosa així com que "s'ha de garantir la prestació de serveis a un nivell similar arreu de l'Estat sempre i quan l'esforç fiscal que facin sigui també similar".
Traduït: que si recaptes 100, tinguis després 100 per sanitat, educació i serveis socials.
El que no pot ser és que recaptis 60, i rebis 130 per finançar exactament les mateixes competències que una altra comunitat que ha recaptat 121 i n'acaba rebent 94. Això és que ha passat fins ara, i és el que, per molt que ho vulguin amagar, continuarà passant a partir d'ara. Bàsicament, perquè la proposta del ministeri no parla enlloc de tenir en compte "l'esforç fiscal". En gairebé tres anys de negociacions "reconéixer l'esforç fiscal de les comunitats" era una de les prioritats de Castells. Un altre cop, canvi de discurs.
Anivellament. L'objectiu de Castells era que el percentatge màxim dels diners totals del sistema que es destinés a sanitat, educació i serveis socials fos del 65%. És a dir, que de cada 100 euros que cada ciutadà paga d'impostos, 65€ se li retornin en forma d'aquests serveis bàsics. La idea original del conseller, de la qual ara ja ningú en parla (ningú del tripi), era que aquests 65 euros sortissin a parts iguals de la cistella tributària corresponent a les comunitats, i l'altra meitat de la cistella tributària estatal.
D'aquesta manera, la participació a la solidaritat quedaria repartida al 50% entre les comunitats i l'Estat. El nou model ha acabat, en aquest aspecte, sent un bunyol d'enginyeria d'hisenda pública. És cert que millora l'anterior, la qual cosa no era massa difícil -en aquest punt-, però queda lluny dels objectius de l'Estatut i que Castells ha reivindicat sovint de manera abrandada al llarg de tot el procés. Finalment, serà el 80% dels recursos totals del sistema (i no el 65%, com volia el govern), els que es destinaran als serveis bàsics. Per arribar-hi, les comunitats posaran al pot comú el 75% del que han recaptat (el que significa, en termes absoluts, que les més riques hi abocaran molts més quartos, perquè l'esforç fiscal no es té en compte, recordem-ho) i l'Estat un 5%.
Dit d'una altra manera, de cada 100 euros que el conjunt del sistema recapti (comunitats i Estat), 80€ se n'aniran a serveis bàsics: 75 són de les comunitats, i 5 de l'Estat, el que significa que el pes de la solidaritat continua recaient sobre les comunitats, i en especial de les més riques.
Status quo. Tantes vegades ha repetit el conseller Castells que el més important era "el model", que ja n'he perdut el compte. En concret, l'èmfasi s'havia de posar "en el canvi de model". Doncs bé, el model no canvia, perquè l'ànima del model anterior (i de tots els models anteriors) és exactament la mateixa que l'ànima del nou model: la solidaritat recau en les més riques, i les més pobres continuaran rebent molt més del que aporten. Això serà així. Imagino que si heu seguit les negociacions, ni que sigui una miqueta, sabreu que el conseller estava obsessionat per modificar l'status quo de les comunitats. Ara ja no. Perquè, encara que ho negui, Castells ha assumit finalment les tesis tant de Solbes com Salgado, els quals han dit sempre que ningú hi perdrà, i que es preservarà l'status quo actual.
Principi d'ordinalitat. Al meu parer, aquest és el punt més lamentable tots. És feixuc, però n per aconseguir capgirar l'status quo, les forces polítiques catalanes van introduir un article a l'Estatut que havia de ser la nostra salvaguarda: el mecanisme definitiu per evitar l'espoli.
És el 206.5, el qual parla del famós "principi d'ordinalitat". L'objectiu d'aquest article era garantir que Catalunya no perdés posicions en el rànquing de comunitats després de participar en la solidaritat. O sigui, que si Catalunya és la tercera comunitat en recaptació per càpita, després fos també la tercera que més diners rep. El problema és que el jurista Ridao (i darrera d'ell, tots els altres ponents de l'Estatut), van cometre un error garrafal. L'article diu literalment "en l'ordenació de rendes per càpita", quan hauria d'haver dit "en l'ordenació de recursos disponibles per càpita". És una cagada tècnica important. La renda per càpita és la riquesa de cada territori (derivada del conjunt del seu dinamisme i activitat econòmica, és a dir, el PIB), dividit pel nombre d'habitants.
És un concepte que té poc a veure amb el finançament autonómic. En canvi, els recursos disponibles per càpita són els diners que finalment cada govern acaba disposant per gastar-se'ls en serveis pels seus habitants. La diferència és notòria i fa inútil l'article 206.5 perquè evidentment Catalunya manté la seva posició en renda per càpita abans i després de l'anivellament, sobretot perquè l'anivellament no afecta la nostra renda per càpita. Aquesta pífia monumental va ser aprovada en l'Estatut del 30 de setembre, i òbviament els tècnics del ministeri la van deixar passar al Congrés.
No em crec que Castells, tot un catedràtic en hisenda pública, no la detectés. Perquè si aquest article l'haguessim escrit bé, la història seria tota una altra, i el PSC-PSOE,tindria un problema important damunt la taula. El que havia ser el mecanisme definitiu per evitar l'espoli, s'ha convertit en un mal acudit. Sigui com sigui, el més curiós de tot plegat és que el concepte "principi d'ordinalitat" ha desaparegut del mapa mental del tripartit, com si ara ja no fos important. Al llarg de tot el procés, i tot i no tenir-ho blindat estatutàriament, l'objectiu verbalitzat d'uns i altres era aconseguir que complir amb l'esperit d'aquest principi.
A hores d'ara, ni esperit ni hòsties.
El principi d'ordinalitat és un fantasma del passat, que ens perseguirà en el futur: Catalunya continuarà perdent posicions en el rànquing mentre les comunitats pobres en passaran al davant sense que hi poguem fer res.
Criteris exclosos. Un altre incompliment flagrant de l'Estatut és que ni la immigració ni els costos diferencials, ni tampoc la densitat (en el sentit contrari a dispersió), o la població en risc d'exclusió social, s'han inclós entre els criteris per ajustar la població, i per tant, per calcular les necessitats de despesa dels serveis bàsics de cada comunitat. Sembla lògic pensar que, posem per cas, la despesa en educació d'un immigrant -que necessita aules d'acollida, per exemple- és més alta que la d'un nadiu. Doncs bé, això no es tindrà en compte per fer economies d'escala. Gairebé totes les comunitats han colat els seus criteris (dispersió, superfície, envelliment, població en edat escolar, insularitat...).
Totes, menys Catalunya que les tenia recollides en un Estatut, que recordem-ho és una llei orgànica espanyola. El conseller Castells també ha canviat el discurs en això, i explicava que amb la població actualitzada ja es tenia en compte la immigració.
Quina obvietat tan ridícula com demagògica, sobretot venint d'un catedràtic! És té en compte per calcular l'increment, lògicament, però no es valora el percentatge d'immigració per afinar millor les necessitats de despesa.
Mitjana. El gran èxit és haver quedat per damunt de la mitjana, diuen. Només faltaria!
Però teníem entés que l'objectiu no era quedar per damunt de la mitjana de les comunitats sinó evitar que ens passessin al davant les que venien pel darrera. Aquest és el súmmum del sucursalisme, del colonianisme,del botiflerquisme i del palanganerisme: vendre a la parròquia que és èxit col·lectiu el fet que ja no ens roben tant. "Ens continuen robant, però menys!!"..
Bilateralitat. Aquesta enculada sense vaselina deu ser l'únic factor de bilateralitat que s'ha donat en aquest procés. L'Estatut dicta que el marc negociador ha de ser la comissió mixta, i jo no he vist que aquests dies que s'ha tancat l'acord, s'hagi reunit cap comissió mixta Estat-Generalitat. Només he vist corredisses lamentables, rodes de premsa madrilenyes proposant un document multilateral, escenificacions melodramàtiques i compareixences institucionals masturbatòries. La bilateralitat, per enlloc.
Tothom (tots els altaveus dels sociates, s'entén) s'agafa a que, segons els càlculs, la xifra final que rebrà Catalunya serà d'entre 3.500 i 3.800 milions d'euros addicionals i que aquesta és justament la xifra que va reclamar la Cambra des del principi. Com si la Cambra fos una institució independent i respectable. El que convindria recordar és que la Cambra deia que aquesta xifra havia d'arribar el primer any d'aplicació del model, o sigui, el 2009. No, el 2012. És un matís rellevant.
Xifres. Ja és casualitat que la tèorica xifra final s'assembli molt a la que ha reclamat l'únic partit que podria fer trontollar el govern tripartit. Tot sembla indicar que s'han fet mans i mànigues (fent trampes en els càlculs) per poder exhibir una xifra que faci goig, tot i no saber del cert si finalment serà així o no. D'entrada, ni Salgado ni Castells han obert la boca per parlar de xifres. No confirmen cap dels càlculs que ha fet Esquerra.
Per alguna cosa serà. L'única vegada que Salgado ha parlat de xifres és per dir que el govern ecspanyol aportarà addicionalment uns 11.000 milions d'euros l'any 2012, tot i que "dependrà de l'evolució dels ingressos" (aquí ja hi ha un condicionant). Totes les comunitats s'han dedicat a calcular que els pertocaria d'aquesta quantitat addicional, i si vas sumant t'adones que no quadra.
Si fem números, els 11.000M€ de la Salgado, no arriben per cobrir els 3.800 de Catalunya, els 3.100 que diu Andalusia, els 2 mil i escaig del País Valencià, els no-sé-quants que diu que li toquen a Madrid, i tota la resta d'autonomies. Per tant, una mica de seriositat.
Només una cosa: no ens flagelem els catalans amb l'article 206.5, sigui responsabilitat de qui sigui. Els espanyols incompleixen tants articles i lleis com els dóna la gana, i el tripartit se le menja totes. Totes.
No en tenim ni per pagar els endollats a la Generalitat, a les ambaixades . Ens volen vendre una moto en temps de vaques magres, i ara no cola. Mentir i enganyar als ciutadans amb el panorama que tenim només generara més desafecció i ens acosta al trencament del sistema.