Llegeixo que el ministre d'economia del govern espanyol ofereix la xifra de 1.794 milions d'euros pel finançament de Catalunya. Pel que llegeixo també, aquesta xifra està molt per sota del que han calculat la conselleria d'economia de la Generalitat i encara més per sota del que demana CiU.
Quan he llegit el titular, no sé per quin motiu o per quina associació d'idees he llegit 1.714. però no, no té res a veure amb el fatídic número, encara que s'hagi publicat també un mes de setembre. Coses de l'inconscient.
Una altra jugada de l'inconscient, al llegir els titulars ha estat recordar els balls de xifres que hi havia quan al final de la dictadura i principi de la democràcia, la policia de l'estat, la guàrdia urbana i els organitzadors donaven les xifres d'assistència.
1.794 és gairebé la meitat del que ha calculat el conseller Castells (3.500) bastant menys de la meitat del que reclama CiU (4.200).
Entenc que hi hagi diferències entre el govern de l'estat i el de Catalunya però, tanta diferència em sembla un disbarat, més quan els dos governs pertanyen al mateix partit i quan fa quatre anys que des de Catalunya es parla de govern “amic” en referència al govern de l'estat.
Ja sabem que hem de negociar però, potser que d'entrada les posicions siguin més properes, perquè si partim d'aquestes diferències, o ens quedem amb una xifra molt propera a la que proposa en Solbes, o ens quedem tal com estàvem.
El pitjor de tot això és que no ha canviat gens la concepció que el govern té del finançament de Catalunya. Ni els diferents governs del PSOE ni el del PP es diferencien en aquest aspecte.El finançament de Catalunya no és una subhasta, els números s'han de poder fer partint d'una base i d'una interpretació comunes. No serveix de res pactar percentatges sobre el PIB si no es posen d'acord amb la xifra base.
Senyor Solbes, no volem anar de rebaixes un altre any, ja fa vint-i-tres anys que hem d'anar esgarrapant cèntim a cèntim, demostri'ns que suportar el tripartit ha de servir per alguna cosa.
I no ens vinguin amb en conte de la crisi, que vostès l'han estat negant fins ara, que la crisi l'han de pagar els que fins ara han viscut de la nostra mamella, que precisament perquè hi ha crisi necessitem més finançament si no volem ensorrar-nos.
Miri, si no sap d'on treure els diners que li falten, rebaixi dels pressupostos de la Casa Real, que son una família que es desviuen pel país i estaran encantats de sacrificar-se pel be comú; també els pot treure del Ministeri de Cultura que no té competències sobre el tema i no sap com malgastar-los; o de defensa, que en aquests darrers anys s'han modernitzat de sobres.
Segur que, amb una mica d'imaginació, troba els 2.000 milions que li falten. Apa, no vingui amb històries que el seu partit hi ha gent amb una capacitat d'inventiva que ja la voldrien molts.
Quan he llegit el titular, no sé per quin motiu o per quina associació d'idees he llegit 1.714. però no, no té res a veure amb el fatídic número, encara que s'hagi publicat també un mes de setembre. Coses de l'inconscient.
Una altra jugada de l'inconscient, al llegir els titulars ha estat recordar els balls de xifres que hi havia quan al final de la dictadura i principi de la democràcia, la policia de l'estat, la guàrdia urbana i els organitzadors donaven les xifres d'assistència.
1.794 és gairebé la meitat del que ha calculat el conseller Castells (3.500) bastant menys de la meitat del que reclama CiU (4.200).
Entenc que hi hagi diferències entre el govern de l'estat i el de Catalunya però, tanta diferència em sembla un disbarat, més quan els dos governs pertanyen al mateix partit i quan fa quatre anys que des de Catalunya es parla de govern “amic” en referència al govern de l'estat.
Ja sabem que hem de negociar però, potser que d'entrada les posicions siguin més properes, perquè si partim d'aquestes diferències, o ens quedem amb una xifra molt propera a la que proposa en Solbes, o ens quedem tal com estàvem.
El pitjor de tot això és que no ha canviat gens la concepció que el govern té del finançament de Catalunya. Ni els diferents governs del PSOE ni el del PP es diferencien en aquest aspecte.El finançament de Catalunya no és una subhasta, els números s'han de poder fer partint d'una base i d'una interpretació comunes. No serveix de res pactar percentatges sobre el PIB si no es posen d'acord amb la xifra base.
Senyor Solbes, no volem anar de rebaixes un altre any, ja fa vint-i-tres anys que hem d'anar esgarrapant cèntim a cèntim, demostri'ns que suportar el tripartit ha de servir per alguna cosa.
I no ens vinguin amb en conte de la crisi, que vostès l'han estat negant fins ara, que la crisi l'han de pagar els que fins ara han viscut de la nostra mamella, que precisament perquè hi ha crisi necessitem més finançament si no volem ensorrar-nos.
Miri, si no sap d'on treure els diners que li falten, rebaixi dels pressupostos de la Casa Real, que son una família que es desviuen pel país i estaran encantats de sacrificar-se pel be comú; també els pot treure del Ministeri de Cultura que no té competències sobre el tema i no sap com malgastar-los; o de defensa, que en aquests darrers anys s'han modernitzat de sobres.
Segur que, amb una mica d'imaginació, troba els 2.000 milions que li falten. Apa, no vingui amb històries que el seu partit hi ha gent amb una capacitat d'inventiva que ja la voldrien molts.
6 comentaris:
Escolto l’eco de la veu d’un President que demana unitat des de no sé quina festa del seu partit. Ho diu sense massa convicció. Què ensopit és aquest home, Senyor!. Curiós, però, només parla de l’estratègia el president, perquè la unitat és una estratègia, no?.
Què si CIU això, que si CIU allò. Què si hem d’anar units, què si l’oposició ha d’estar amb el govern. És maco això de demanar sempre responsabilitat a qui fa d’oposició. Per ara està bé parlar d’unitat, però començo a posar-me nerviosa, perquè mai ningú acaba d’aclarir a on anem tan units. Units sí, d’acord, però per anar a on?. Des que va passar el 9 d’agost –data límit pel finançament- la succesió de discursos és una constant.
Fa mesos que escoltem la cantarella. No es pot reclamar unitat cada dia i no concretar res. Algú hauria de començar a dir ben clar cap a on hem d’anar a parar, no?.
Algú haurà de començar a concretar condicions o objectius, no?. O només es tracta de desviar l’atenció i buscar possibles responsables per si fracassem?.
Catalunya no superarà la greu crisi actual si no aconsegueix un model de finançament basat en el concert econòmic com el que disfruten Euskadi i Navarra i combina aquesta nova forma de finançament amb una nova política econòmica llunyana de la que ha seguit durant tots aquests anys basada en l’austeritat i la racionalització: llavors si que serem un gran país.
Caradures-ETA ha assessinat un militar espanyol i el president de Cantàbria, el seyor Revilla, en culpa al lehendakari Ibarretxe. Aquest senyor ha demostrat ser un caradura i un poca-vergonya i en un altre país se'l tindria pel que és realment.
Per quins motius és culpable el lehendakari? Potser per voler preguntar al poble? Potser per què va intentar modificar l'estatut d'Euskadi seguint el model previst? O potser ho és per haver-se reunit amb els representants dels diferents partits polítics d'Euskadi per intentar trobar una sortida al conflicte?
Davant de tot això, que han fet les institucions espanyoles per evitar més morts com el d'avui? Res de res.
La solució segurament no és tant fàcil com jo me la pugui imaginar, però és possible. I crec que és fins i tot possible sense negociar amb assessins directament. És una solució que es basaria en democràcia i respecte, els dos factors que els espanyols no apliquen precisament als que són diferents d'ells. Democràcia perquè els governants bascos puguin preguntar i els ciutadans puguin respondre i respecte per acceptar la veu del poble.
La meva opinió però, és que aquesta solució no interessa als espanyols i que malauradament prefereixen un mort de tant en tant però a canvi anar il·legalitzant partits i fotent canya a l'Ibarretxe, tot esperant a veure si els bascos, com els dinosaures, s'acaben extingint.
Hem vist com igual que avui el senyor Revilla, els polítics espanyols n'han intentat treure suc dels atemptats d'ETA i res em fa pensar que això canviï. Ja els va bé un mort de tant en tant per poder dir lo malvants que són "ells", sense així haver de mirar-se la perversió d'un mateix.
"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"-El preu que paga Catalunya per estar encadenada a espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat.
L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el País, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.
Tanmateix, no tot és culpa d’espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.
Aquesta, però, és només la part dramàtica. També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit.
Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.
L’Estatut es llei, i per tant s’ha de complir, així funciona a totes les democràcies del mon excepte a l’Estat espanyol, que obeeix les lleis nomes quan li convé i sobretot les ignora quan es tracta de Catalunya.
El govern Zapatero va treure pit abans de les eleccions amb el superàvit de la caixa de l’estat, i va aplicar unes mesures totalment conservadores en forma de xecs regal com els 2500 euros per fill o els 400 euros a cada treballador per comprar vots, i esgotar aquests fons que ara amb època de recessió son negats per les arques buides de Catalunya.
Ja n’hi ha prou de fer el joc al cinisme de Zapatero i companyia, l’època dels pactes a la baixa i la submissió sense límits s’ha acabat, i ara es demana simplement el que ens toca per poder avançar en la societat del benestar, i garantir uns mínims des del punt de vista social a la ciutadania.
Un cop els gladiadors catalans s'han esventrat entre ells, i després de que a l'arena del Circ en quedi un baldat de per vida -més mort que viu, si hem de ser sincers-, l'emperador Solbes, li ha fet entrega del premi. No us penseu, res d'un cofre ple de monedes d'or, ha estat un tros de bistec de 1.794 Kg - per sort no ha estat de 1.714 Kg- que li ha de durà ben bé tot un any. Aquesta es la manera com veig el tema del finançament, bé, no nomes el finançament...
Publica un comentari a l'entrada