PLANTEM CARA ?

Aquest any podrem patir de forma generalitzada els efectes d'un decreixement de l'economia.
Podrem aprendre que decréixer, en el món de l'economia, pot ser molt bonic en paraules, però que a la pràctica porta a situacions no sostenibles i doloroses.
L'any 2008 vam créixer només un 1,2% la qual cosa va suposar perdre 490.000 llocs de treball. Enguany creixerem per sota de -2% i assolirem la xifra de prop de 4,7 milions d'aturats. El proper any encara creixerem en negatiu, fet que ens portarà a una xifra de persones sense feina que recordarem la resta de la nostra vida. Són els efectes d'un decreixement de l'economia, el mateix que molts ideòlegs de l'esquerra verda desitgen per a la nostra societat.
La idea del decreixement sostenible sorgeix de l'extensió del segon principi de la termodinàmica, el que diu que, a mesura que l'energia es transforma, es dispersa fins fer-la no útil.
Aquest principi s'ha intentat traslladar a l'economia dient que, si continuem creixent de forma sostinguda, s'esgotaran tots els recursos, prenent de nou la vella teoria maltusiana.. Per tant, és una bestiesa pensar que l'estat de benestar, tal com el coneixem, pugui sobreviure amb una economia de l'oci, treballant molt menys del que ho fem fins ara. Encara és més difícil si a sobre hem de compartir la nostra riquesa amb països menys desenvolupats que nosaltres.
En tot cas es pot pensar en el decreixement si estem d'acord a renunciar a l'estat de benestar com el coneixem i si tornem a l'estat de supervivència i de misèria absoluta en el que havien viscut els nostres avis i besavis.
Dit això, tampoc hem d'eludir la nostra responsabilitat amb el segon principi de la termodinàmica. És clar que l'energia es degrada i, per tant, se n'ha de fer un ús responsable, no emprant fonts d'energia d'alt valor per a usos banals, com cremar gasoil o gas natural (combustibles valuosos) per escalfar aire a 22ºC, per exemple.
Quedi clar, doncs, que el decreixement sostenible s'ha de referir només al món de l'energia i se n'ha d'excloure la seva transposició a l'àrea de l'economia. En el costat econòmic també es poden fer coses per millorar el creixement excessiu. Xina necessita créixer almenys un 8% per crear treball. Espanya necessita créixer un 3% per fer el mateix. Volem créixer justament per tenir llocs de treball, per mantenir els que tenim i per crear-ne de nous que supleixin els que moren en l'activitat. Però una societat eficient, moderna i responsable és la que pot assolir creixements ínfims, de dècimes percentuals, per crear treball.
Si no volem fer servir energia i matèries primes en excés cal que fem l'economia més productiva en tots els àmbits. Des de fomentar les activitats més innovadores, automatitzades i avançades, passant per l'ús més adequat de l'energia, fins a obtenir un mercat de treball eficient, que no necessiti créixer tant per mantenir feina.
Com volem crear indústries tecnològicament avançades i exportadores quan moltes d'elles s'han dedicat en els darrers anys a invertir en immobles, descuidant la concentració en els seus mercats? Com hem de pensar que els sindicats defensin els aturats quan només estan pendents dels augments salarials dels que treballen?
Algú creu que augmentant el pes del sector públic amb més funcionaris fem l'economia més eficient? És urgent canviar part de la filosofia amb la qual hem viscut en els darrers anys. Fóra els drets adquirits que frenen el desenvolupament de la societat! Vingui el foment de la responsabilitat, del treball i de l'estalvi!
Costa trobar aquests criteris en el món de l'opinió. Però vet aquí que aquesta setmana hem escoltat al nostre president Montilla dir:
Que, si és necessari, hem d'estar disposats a treballar més pel mateix sou per sortir de la crisi.
Que els costos laborals s'han d'adequar a la productivitat.
Que cal fer reformes en profunditat.
Per fi un polític d´esquerres valent que per primera vegada diu que hem de treballar més hores per pagar la part del benestar que hem transferit en la globalització! Per aquí anem bé, però... més fort, president, que gairebé no es sent. Quan pugui doni més èmfasi a la paraula productivitat, el relat serà més coherent i entenedor.
El mateix dia els sindicats insistien que és imprescindible un augment salarial notable per fer sortir l'economia de la crisi (obviant la productivitat i els aturats). Aquell dia també CCOO no acceptava mantenir els salaris dels treballadors de Seat durant dos anys a canvi d'un nou model de cotxe que assegurarà la continuïtat de l'empresa. No vol congelar els elevats sous de Seat ("per no fer baixar la qualitat de vida dels treballadors"), deixant de ser solidari amb les empreses auxiliars amb menors salaris. Massa gent defensant el seu status quo, defensant la cadira que ocupa. Massa gent resistint-se al canvi. Massa gent que ha incorporat un estil de vida conservacionista, no volent que es toqui res.
Decréixer en economia no és bo. Tampoc ho és ser conservador, rígid i inflexible.
Si volem resoldre el planeta cal refer plantejaments personals per incorporar la solidaritat, la responsabilitat i el treball , Que les formacions sindicals és manifestin contra la crisi no deixa de ser un fet del tot mes que normal. Ara que aquells que se suposa que han de gestionar-la i cercar-ne sol.lucions també s'hi manifestin, ja no és tan normal.
La manifestació del passat dissabte a Barcelona devia tenir de guionista a Marx, Groucho vui dir, no pas Karl. En comptes de ser un clam contra les males polítiques econòmiques de Zapatero i el seu govern de socialistes mediocres, el lema de la marxa era un genèric i inofensiu "Plantem cara a la crisi", com si parléssim d'un desastre natural sense pare ni mare.
Se suposa que en la manifestació per plantar cara a la crisi, el que es demanava eren actuacions des de el poder polític per pal.liar-ne les conseqüències, i demanar mesures polítiques correctores dels mercats, per sortir-ne el més aviat possible. I que els ciutadans en patim el menys possible les seves consequències.
Una reivindicació adreçada, se suposa, al poder polític, doncs si no fos així el millor fora anar tots plegats a Montserrat. Llavors, que hi feia el poder polític a la manifestació?.
Mentre, els dirigents sindicals denunciaven les retallades salarials per poder assegurar -deien- el consum que manté viu el sistema. Marx, no Groucho sinó Karl, devia pixar-se de riure sota terra. Si es manifestava, serà que no tenen respostes?.
Se suposa que el Tripartit alguna cosa deu poder fer. Pot ser, hi eren per solidaritat?. Un govern solidari amb els seus ciutadans en temps de crisi no aporta res de res, el que els ciutadans volem són sol.lucions.
Tot plegat, una mostra més de la mediocritat dels nostres actuals dirigents del tripartit,, una mediocritat que els porta a manifestar-se contra ells mateixos.
Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics.
Fins quan durarà tota aquesta comèdia? . Com deia algú, això és can pixa.