23.3.09

QUE MES VOLDRÍEM I HO NECESSITEM ¡!

Eleccions anticipades? què més voldríem. Ells no les convocaran. Tal com estan ara les coses, i encara tenen esperances de fer la gran remuntada. Es mantindran a la cadira per la mateixa extranya raó que un equip que perd 9 a 0 i falten dos minuts no enfila el vestidor fins que sona el final del partit.
I els 25.... ai ¡, però si no són del PSC aquests 25, que són del PSOE. O és que algú ha vist més a la Chacón? O és que no és el Corbacho el primer que defensa el "Gobierno de España" davant la Generalitat.
El Periódico de Catalunya ha publicat el seu baròmetre polític de primavera, que recull les expectatives electorals a Catalunya, el qual em provoca algunes reflexions: la crisi econòmica, l'eterna negociació del finançament, la mala gestió de la llei de la dependència i demés polítiques socials, l’excés d’intervencionisme de l’estat en l’àmbit familiar, la Llei d’Educació, els mossos i la política d’interior, la paràlisi del govern, la manca de transparència amb informes inexistents, copiats o totalment inútils….. per citar alguns dels aspectes que passen factura al govern i al tripartit.
Conclusió: Suspens al govern Montilla, suspens al tripartit. PSC, Esquerra, IC perden suports (i IC encara no acusa el show de la setmana passada, sinó la baixada segurament seria molt exagerada).Esquerra ( abans ERC) és qui pateix la retallada de suport més notable, evidentment la gent no entenc el doble llenguatge dels republicans i la seva manca de valentia per afrontar la realitat: el govern no funciona, el tripartit dona l’esquena a Catalunya, i el seguidisme del PSC al govern de Zapatero arrossega els republicans, més preocupats en mantenir les cadires, que en servir al seu País.
Catalunya no va bé i amb el tripartit encara menys! Cal un canvi de govern!
Ara bé, que ningú no es refiï de res ni es confii perquè si sumen, reeditaran el tripartit. Encara que ells mateixos ja són conscients que es tracta d'una fórmula caduca, inoperant, tremendament erosionadora, poc pràctic, impopular i fagocitària, sobretot per als dos socis petits. Però, en qualssevol cas, una fórmula que permet eternitzar-se en el poder, ni que sigui per incomplir la més elemental de les regles de la democràcia: ningú, ni per mitjans legítims o legals ha de tenir com a objectiu eternitzar-se en el poder perquè l'alternança política és símptoma de salut democràtica. Els pactes de les minories diverses per abatre la majoria única no fan més que pervertir excessivament i perillosament el sistema democràtic i parlamentari i n'hi ha bona prova en països del nostre entorn. No ens refiem perquè ho intentaran, ja ho tenen al cap i res més no els farà desistir que no sigui l'aritmètica dels escons.
El baròmetre polític elaborat per GESOP. El resultat era ben revelador: CIU trauria entre 55 i 56 escons, PSC entre 38 i 39, ERC entre 15 i 16, ICV-EUiA entre 11 i 12 i Ciutadans entre 0 i 2. L'aritmètica parlamentària faria que, ni amb la forquilla en el registre superior de l'atribució d'escons donada per aquest baròmetre, el Tripartit no podria sumar els 68 escons necessaris per a la majoria absoluta, i es quedaria a tan sols un d'aconseguir-la. Insuficient, per tant, per a reeditar el govern tripartit d'aquestes dues últimes legislatures. Si ens situéssim en el registre inferior, el Tripartit només podria sumar 64 escons, quatre per sota dels necessaris. Impossible, per tant, des d'un extrem a l'altre.
La lectura d'aquests baròmetres s'ha de fer amb molta prudència, tota vegada que encara queda un any i mig de legislatura, si les eleccions no s'acaben avançant. Hi ha creixents rumors que així serà i motius no en falten: la crisi econòmica creixent, asfixiant, erosionadora del govern fins a extrems insospitats i en progressió geomètrica; però també els demèrits propis del govern Tripartit a través d'actuacions i decisions polítiques molt discutides i impopulars, sobretot entre el propi electorat i simpatitzants dels tres partits que conformen el govern: el desallotjament dels estudiants de la Universitat de Barcelona, la gestió de les relacions amb el govern central pel tema del finançament, entre d'altres; i també, i no és menors, la repercussió que en l'opinió pública catalana ha de tenir l'imminent pacte de govern entre el Partit Socialista d'Euskadi i el Partit Popular.
Un pacte, aquest, que és el bàlsam curador de les nafres provocades pel Pacte del Magèstic entre CIU i el PP. Si els socialistes pacten amb el PP, en la situació actual i contra els nacionalistes bascos, ja no hi ha cap pecat per a cometre, perquè tots hauran estat comesos. Veurem com ho paeixen els seus cor religionaris, sobretot a Catalunya i en el PSC sobretot.
El que m’ha cridat l’atenció és com el Periódico presenta els partits en el seu gràfic.
Fa servir els colors i el seu posicionament al gràfic d’una manera molt intencionada.
Fixeu-vos que posa a Iniciativa amb un fort color vermell i el PSC, amb un to taronja, és a dir, mantenint la “vermellor” de la part esquerra de l’hemicicle però menys fort.
El mateix passa a l’altra banda de l’arc. El PPC s’hi representa amb un blau contundent, i per CiU li reserva un blau cel, és a dir, els “de la dreta” tons blavosos.
El Periòdico, doncs, intenta situar cromàticament i físicament els partits per blocs. A l’esquerra, ICV i PSC, i a la dreta, PPC i CiU. Tots al mateix sac. A ERC, per cert, els hi dedica un color de gos com fuig, com si no es mereixés una tonalitat vermellosa que el diari sí ha assignat als altres dos socis del Govern. Ho tenia molt fàcil el Periòdico si volia presentar una enquesta el més objectiu possible. Només calia agafar els colors corporatius de cada partit, com es pot comprovar en les webs de cadascuna d'aquestes formacions. El blau i taronja per CiU, el vermell pel PSC, el groc i negre per ERC, el blau cel pel PPC i el verd per ICV. I ja posats, podria haver imitat, a l’arc del gràfic, la manera com els diputats de cada partit s’asseuen al Parlament: d’esquerra, a dreta, ICV, PSC, ERC, CiU, C’s i PPC.
També Mas és preferit per la gent per a presidir la Generalitat de Catalunya. La qual cosa posa també de manifest que CIU és l’alternativa clara per a fer front a la mala gestió, la paràlisi i la incompetència d’un tripartit emperrat a contracorrent a aguantar una legislatura que fa aigües.
En moments delicats, un País necessita un govern amb idees clares, lideratge i unió interna. En temps de crisi com l'actual, amb la negociació del finançament i un govern a l'estat que està en minoria, Catalunya necessita un govern que planti cara a les adversitats i `posi el País per davant dels interessos de partit, més encara quan aquest partit ni tan sols és català.
Els darrers dies hem assistit a un espectacle lamentable i s'han destapat aspectes de la negociació del finançament que farien enrogir a qualsevol polític amb un mínim de vergonya, si és que encara en queden Consellers discutits fins i tot pel seu propi partit.
No cal anar gaire lluny, només cal recordar quan fa menys d'un any es preveia que la sequera provocaria restriccions d'aigua “de boca”.
El conseller del ram va donar més d'una solució, es va fer enrere més d'una vegada i va ser qüestionat pel govern i pel seu propi partit. Ara és el conseller Saura qui, una vegada més, perd els papers del seu departament amb l'actuació dels mossos antidisturbis. És inadmissible que un conseller, quan es veu acorralat per les preguntes dels periodistes en referència a l'actuació dels cossos de seguretat, s'escapoleixi esbombant les xifres del nou finançament que el govern espanyol ha posat sobre la taula. Indigne d'un responsable polític defugir responsabilitats atacant altres membres del seu govern i del govern espanyol.
I encara més indigne quan aquestes xifres eren d'abans de les eleccions basques i gallegues, és a dir, fetes en un context de fortalesa del govern espanyol que ara s'ha convertit en feblesa, una feblesa que el govern català sembla que no està disposat a aprofitar. Un govern que està supeditat a un partit de fora de Catalunya.
Ara que el conseller Saura ha donat a conèixer les xifres del finançament que el govern espanyol va oferir, em pregunto en què pensa el govern de Catalunya quan “negocia” el model que ha de permetre a la Generalitat poder governar aquest País amb solvència. Solves va presentar un model a finals de l'any passat que ara sembla que, segons diu el govern català, no és el que defineix l'Estatut. Si el model no és bo, perquè es negocia una xifra? Penso que les negociacions de les xifres s'han de fer quan el model és l'acceptat per les dues parts. Crec que és de lògica que primer es posin d'acord amb el model i després amb les xifres. No entenc que es negociïn les xifres amb un model que no accepten. L'única explicació és que la part catalana de la comissió negociadora està supeditada a acceptar el que imposa la part espanyola, per pur interès del PSOE.
No oblidem que els de l'anomenat PSC, com va dir clarament Zapatero, “són PSOE”. A partir d'aquí el govern de Catalunya està totalment supeditat a les decisions que prengui el partit a Madrid per tal de garantir l'estabilitat del govern central, encara que sigui en detriment de Catalunya. ERC i ICV-EUA no tenen més remei que cedir si no volen fer caure un govern que, amb les enquestes d'opinió a la mà, possiblement no es podria tornar a repetir. La poltrona pesa més que el País.
Un govern que fa mans i mànegues per no posar en perill un president espanyol que no té cap visió de futur. Zapatero va ser president de rebot fa sis anys, ho va ser altre cop fa dos anys perquè l'alternativa era un PP que s'havia escorat cap l'extrema dreta.
Un president que sempre ha pres decisions d'avui per avui, sense preveure que demà les coses poden ser diferents. Va fer una proposta a la baixa del finançament perquè amb els 25 diputats socialistes de Catalunya i els del PNB tenia majoria absoluta per fer i desfer, només havia de cedir davant d'els bascos i ja tenia els pressupostos aprovats.
Com sempre, Zapatero no va preveure perdre a Galícia, ni va preveure que, si treia bons resultats a Euskadi el PP li faria treure al PNB del govern malgrat haver guanyat les eleccions de forma clara. I encara menys va preveure que amb les dues coses perdria tots els suports al Congrés de Madrid, com va perdre el suport de CiU quan va preferir governar la Generalitat abans de procurar per l'estabilitat a Madrid i a Barcelona.
Ara Zapatero té una situació diferent de la de fa dos mesos, ara Zapatero hauria fet una proposta diferent perquè, ara no pot buscar suports a Catalunya amb aquestes xifres ridícules i amb els seus 25 diputats catalans no en té per a res. I ara és quan Saura li esbomba les xifres agafant-lo a ell i a Montilla per sorpresa. Ara fins i tot ha quedat amb el cul a l'aire el govern de Catalunya que ha mantingut en secret un model i unes xifres vergonyoses per no fer mal a l'amo. No oblidem que el govern de l'estat fa mesos que diu que el tema del finançament era qüestió de “serrells” per tant, no hi devia haver una oposició tan forta com ens deia Castells i una predisposició a no acceptar-ho com ens volien fer creure.
Una altra mostra més de la manca de lideratge del President de Catalunya que la veu venir i calla. Vet aquí el significat de la frase “fets, no paraules”
Catalunya no mereix un govern així, el nostre País s'està jugant molt més que uns quants milions d'euros.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aquesta gent no ens donen ni per pipes. Pel que diu el conseller Saura, ni que sigui per despistar de la càrrega dels Mossos, només ens donen 1.200 milions d’euros. Amb 1.200 milions d’euros difícilment se solucionen els problemes estructurals de finançament de la Generalitat de Catalunya i, de retruc, del país. Es podria pensar que els catalans hem patit de bona fe, però no podíem fer gaire res més del que hem fet amb els actors que estan en joc.
Difícilment els socialistes catalans trencaran amb la casa mare i lideraran un front comú contra Madrid i Zapatero. Difícilment els convergents deixaran que els socialistes catalans liderin res en el cas que es produís un trencament entre el PSC i el PSOE. Un cop més, les declaracions d’uns i altres són pura retòrica.
Els interessos de partit continuen estant per davant dels del país. Ara, els convergents i els republicans esperen que Zapatero, que ja no té el suport del PNB a Madrid, els vagi a buscar i estan segurs que aleshores el podran collar. Ho dubto.
Abans en Zapatero farà un gran pacte d’Estat amb el PP, ara que en Rajoy s’ha civilitzat una mica (si més no aparentment). Continuem fent el prèssec i Catalunya no avança, mentre que comunitats com Andalusia salden els seus deutes històrics i nosaltres paguem el desgast negociador.
Més val que ens ho fem mirar…