Qui desqualifica a qui?

És un mateix qui es desqualifica!
Que el PP presenti el senyor Mayor Oreja com a cap de llista a les eleccions europees és una mostra més del nivell i qualitat d'aquest partit, que no estalvia esforços per intentar desqualificar allò que l'evidència està demostrant que és un encert en la política lingüística de la Generalitat, en temps del govern de CIU i ara amb el govern de l'Entesa.
El Partit Popular ve fent, des del Congrés del mes de juliol de l’any passat, un esforç de reorientació del seu missatge per no quedar aïllat en el panorama polític i parlamentari. Un viatge cap al centre que tenia escrit en el guió deixar de dir mentides i fer entrar la por en els assumptes de desenvolupament autonòmic.

Els diaris de Madrid amb els que esmorzen els dirigents del PP han començat una altra creuada contra el nostre model de convivència lingüística avalat per una sentència definitiva del Tribunal Constitucional de 1996. I ja hi tornem a ser.

El PP no descarta presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un model que el pròpi PP va avalar el 1983 i durant els 80 i 90 i que és fruit del pacte Jordi Pujol-Marta Mata en nom del PSOE-C que es va acordar el 1983.
No seria gens estrany que la nostra convivència lingüística torni a ser combustible per la inflamació de la propera campanya electoral. Amb les declaracions del senyor Oreja és ell mateix qui es desqualifica i posa en dubte la seva vàlua personal per liderar cap tipus de projecte polític, cap tipus de projecte social. El radicalisme de dretes que des de sempre n'ha fet ostentació, deixa ben clar què és i significa per Espanya i Catalunya, el Partit Popular.
Fixeu-vos bé quin camí ha seguit el Partit Popular a Catalunya, des de que la senyora Camacho va ser designada, a dit, i des de Madrid, com a líder "regional". Mireu el protagonisme que ha recuperat darrerament el senyor Vidal Quadras, una persona que sempre ha estat hostil a la salut autonomista i vital de la nostra Nació.
Estic convençut que militants i polítics catalans del PP que tots coneixem, no poden estar contents amb la nova línia del seu partit, i ho estant patint interiorment. Potser és bo que els partits polítics siguin més explícits amb els seus ideals, compromisos i creences, perquè els seus militants tinguin clar fins on vol i permet que s'arribi, la seva direcció, i replantejar el seu futur dins el partit.
Hi ha partits que els és impossible amagar les divergències internes, i n'hi ha d'altres que les sabem dissimular més bé. N'hi ha que tenen moviments permanents en la direcció i d'altres que ho tenen més controlat, però és bo que els militants siguin crítics, constructius i oberts al diàleg i al canvi, i tenir la força i atreviment suficient per quan convigui dir a la direcció que s'equivoquen i que n'estan tips de tanta demagògia.
És inacceptable que polítics que aspiren a ocupar un lloc de responsabilitat al Parlament europeu, juguin amb les persones en benefici propi, afirmant allò que no puc imaginar que s'ho arribin a creure.
Ara que ja han colpejat amb gust el nacionalisme democràtic basc no seria gens estrany que girin la mirada cap a Catalunya com a recurs escènic d’una mentida que ni ells mateixos es creuen però que els hi dóna un bon “relat” en l’Espanya marejada i reseca després de quinze anys de vida accelerada pròpia d’un nou ric.