ELS OUS ROBATS.

Això és el que tenim ara, com també: escola sense llengua, cultura sense pàtria, treballadors sense feina, govern sense nord, eleccions sense vots, lleis sense democràcia, polítics sense ofici, poble sense llibertat, país sense identitat….
Doncs el 15 de juliol sembla que tampoc serà.
Ara ja diuen avanç de l'agost i com que aquest és inhàbil, la cosa pinta que fins el setembre res de res. El motiu és que el Govern "amic" del PSOE, esta esperant la sentència del TC sobre l'Estatut.
I com que aquesta, tot pinta que serà restrictiva amb l'interpretació del nou Estatut, i el Govern d'España voldrà complir al peu de la lletra, les consideracions del TC, la cosa pinta molt malament. De fet ja fa molts mesos que pinta malament i com masoques els catalans anem confiant en un miracle.
Què més pot passar? Els catalans insatisfets amb els polítics són el 86,7 %, segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Rècord històric. L’abstenció a les eleccions europees va ser del 62,4% i el vot en blanc, el 2,9 (cinc vegades més que les anteriors).
Això, sense comptar els que van votar amb una pinça al nas i els que ho van fer a partits extraparlamentaris. Els últims tres anys, els funcionaris i personal contractat de la Generalitat ha passat de 165.000 a 219.000, un augment del 33%. No hi ha hagut nous traspassos i no se sap on han anat a parar aquest exèrcit que costa 2.804 milions d’euros l’any.
L’augment en el finançament que preveu l’Estatut és de 3.800 milions, segons la Cambra de Comerç de Barcelona. D’aquests, en cauran 1.500 milions amb sort.
L’alcalde de Barcelona paga 26.250 euros mensuals perquè li actualitzin un blog cutresalsitxer que qualsevol becari mileurista faria millor. On van a parar els 25.250 euros restants?
Josep Lluís Carod Rovira ha subvencionat amb 1,4 milions el seu amic i coreligionari Miquel Sellarès, que ja es pot retirar. Si van a mitges, es poden retirar tots dos.
El PSC acaba d’ocupar una de les darreres parcel•les del latifundi, Caixa Girona.
Es justifiquen en la gestió i han sortit empastifats de gairebé tots els temes de país que han volgut gestionar: sequera i transvasaments, mossos, llei electoral, impuls de la llengua, la Corpo, lleis de mitjans...
L’ús del català ha caigut en gairebé deu punts en cinc anys, però, ben alliçonats en temes de comunicació, diuen que “el català resisteix bé l’onada migratòria”.
El país està arruïnat i té la dignitat i l’autoestima per terra. I no hi ha futur, perquè està atenallat des de la Meseta per individus que l’odien i el volen arruïnat, indigne i amb autoodi. Ja han perdut la vergonya i van, ras i curt, cap a l’aniquilació. Els mitjans en diuen moderadament “retallada autonòmica” o “entesa neocentralista”, però pretén ser una solució final per liquidar una nosa històrica. L’entesa és, naturalment, entre el PP i el PSOE, i la resta els fan de palanganers.
No hi ha possibilitats de dissidència perquè ho copen tot. Dominen, paguen i gestionen els mitjans i la crítica possible és molt minsa. Quan hi ha algú que protesta, immediatament el denigren amb accions contraposades, totes contingudes en els onze principis de la propaganda de Goebbels
Evidentment, això no és democràcia. Estem en mans d’una partitocràcia dominada per les cúpules que usen els cabals públics en benefici propi. Qui es mogui dins del corral no surt a la foto, en frase proverbial d’Alfonso Guerra.
Què més pot passar? Ho controlen tot, ho manipulen tot, ho tergiversen tot i s’apropien de tot el que poden. Arribats a aquest punt, l’insult no només és legítim i saludable; és un deure cívic: sou uns barruts infectes, uns fatxendes de whiskeria, uns mentiders compulsius i uns cleptòmans patològics.
Sigui quan sigui, la reacció de les forces polítiques catalanes i de la societat civil, no pot ser la de lamentar-se i prou. Alguna cosa tindrà que passar entre Catalunya i España i aquesta no pot ser bona.
Si no hi ha un conflicte polític greu entre Catalunya i España, després del fracàs del nou Estatut i del finançament, l'alternativa és la sumisió definitiva. I aquesta és una opció que molts no contemplem. Ja sabem que l'Estat espanyol fa segles que ens pren el pèl i ens margina com si fossim la seva més bella colònia que, de fet, som. Moltes vegades penso i crec que molts hi estaran d'acord que hem esdevingut, després de la pèrdua de les colònies americanes i del pacífic, la nova gallina dels ous d'or de la metròpoli.
Una gallina que sempre treu ous, els hi dóna escalfor perquè es converteixin en pollets i, quan estan a punt de néixer, són ràpidament trets i portats a Madrit perquè acabin treient el caparró a l'esplendor de la gran capital de l'Imperio. I, mentre ens prenen per la menjadora, els ous continuen i continuen essent robats sense que cap gall faci res per evitar-ho.
I, mentrestant, la truita, amb els ous robats, es va fent més grossa i més grossa.
I és que els ous la metròpoli ens els ha pres amb tota mena de règims polítics: dictadures, dictablandes, repúbliques, monarquies, anarquies i, ara, en "democràcia". Però això, sí, els ous sempre ens els han presos per la força o bé física o bé psicològica.
Però el més greu és que ara, en allò que la Constitució de les Espanyes anomena "monarquia parlamentària" hem passat un graó més. Mentre que a la resta de règims la ciutadania no tenia res a dir perquè li fotien un cop de porra que, jurídicament parlant, era del tot legítim perquè la normativa que servia de suport estructural al règim així ho permetia, ara hem anat molt més enllà, perquè amb una norma jurídica vinculant refrendada per la ciutadania de Catalunya en plena "democràcia" ja no són pas les ciutadans i ciutadanes que l'incompleixen sinó que és el mateix i propi Estat espanyol que, infringint els principis estructurals de l'estat de dret, se'l passa per la màniga, per no dir una expressió més grollera.
El salt és qualitatiu. Fins ara, i sempre així m'ho havien ensenyat, quan qualsevol estat imposava una norma sempre era la ciutadania que, fos com fos, intentava no complir-la i l'estat repressor actuava punitivament per fer-la complir. L'estat, però, no era tan babau, com per fer aprovar una norma que li imposava haver de complir amb determinats requisits davant de la ciutadania. Però, això ha canviat a l'Estat espanyol on una llei orgànica com l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que obliga a l'Estat a complir-ne estrictament el seu contingut, ha passat a ser, en gran part, i especialment en el tema del finançament, paper mullat.
Aquesta és, sens dubte, la nova victòria de l'Estat espanyol, aconseguir desvirtuar l'estat de dret i convertir en paper mullat una norma fonamental de la seva estructura jurídica, sense que la ciutadania es pensi que se'ls està retallant allò que ells anomenen com a "democràcia".
Una gran victòria que fa pensar que la gallina, pobreta, amb poc temps, ja no tindrà menjar a la menjadora ni pondrà ous perquè, a poc a poc, l'hauran matat de gana.
Quina vergonya!