4.7.09

ELS OUS ROBATS.

Això és el que tenim ara, com també: escola sense llengua, cultura sense pàtria, treballadors sense feina, govern sense nord, eleccions sense vots, lleis sense democràcia, polítics sense ofici, poble sense llibertat, país sense identitat….
Doncs el 15 de juliol sembla que tampoc serà.
Ara ja diuen avanç de l'agost i com que aquest és inhàbil, la cosa pinta que fins el setembre res de res. El motiu és que el Govern "amic" del PSOE, esta esperant la sentència del TC sobre l'Estatut.
I com que aquesta, tot pinta que serà restrictiva amb l'interpretació del nou Estatut, i el Govern d'España voldrà complir al peu de la lletra, les consideracions del TC, la cosa pinta molt malament. De fet ja fa molts mesos que pinta malament i com masoques els catalans anem confiant en un miracle.
Què més pot passar? Els catalans insatisfets amb els polítics són el 86,7 %, segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Rècord històric. L’abstenció a les eleccions europees va ser del 62,4% i el vot en blanc, el 2,9 (cinc vegades més que les anteriors).
Això, sense comptar els que van votar amb una pinça al nas i els que ho van fer a partits extraparlamentaris. Els últims tres anys, els funcionaris i personal contractat de la Generalitat ha passat de 165.000 a 219.000, un augment del 33%. No hi ha hagut nous traspassos i no se sap on han anat a parar aquest exèrcit que costa 2.804 milions d’euros l’any.
L’augment en el finançament que preveu l’Estatut és de 3.800 milions, segons la Cambra de Comerç de Barcelona. D’aquests, en cauran 1.500 milions amb sort.
L’alcalde de Barcelona paga 26.250 euros mensuals perquè li actualitzin un blog cutresalsitxer que qualsevol becari mileurista faria millor. On van a parar els 25.250 euros restants?
Josep Lluís Carod Rovira ha subvencionat amb 1,4 milions el seu amic i coreligionari Miquel Sellarès, que ja es pot retirar. Si van a mitges, es poden retirar tots dos.
El PSC acaba d’ocupar una de les darreres parcel•les del latifundi, Caixa Girona.
Es justifiquen en la gestió i han sortit empastifats de gairebé tots els temes de país que han volgut gestionar: sequera i transvasaments, mossos, llei electoral, impuls de la llengua, la Corpo, lleis de mitjans...
L’ús del català ha caigut en gairebé deu punts en cinc anys, però, ben alliçonats en temes de comunicació, diuen que “el català resisteix bé l’onada migratòria”.
El país està arruïnat i té la dignitat i l’autoestima per terra. I no hi ha futur, perquè està atenallat des de la Meseta per individus que l’odien i el volen arruïnat, indigne i amb autoodi. Ja han perdut la vergonya i van, ras i curt, cap a l’aniquilació. Els mitjans en diuen moderadament “retallada autonòmica” o “entesa neocentralista”, però pretén ser una solució final per liquidar una nosa històrica. L’entesa és, naturalment, entre el PP i el PSOE, i la resta els fan de palanganers.
No hi ha possibilitats de dissidència perquè ho copen tot. Dominen, paguen i gestionen els mitjans i la crítica possible és molt minsa. Quan hi ha algú que protesta, immediatament el denigren amb accions contraposades, totes contingudes en els onze principis de la propaganda de Goebbels
Evidentment, això no és democràcia. Estem en mans d’una partitocràcia dominada per les cúpules que usen els cabals públics en benefici propi. Qui es mogui dins del corral no surt a la foto, en frase proverbial d’Alfonso Guerra.
Què més pot passar? Ho controlen tot, ho manipulen tot, ho tergiversen tot i s’apropien de tot el que poden. Arribats a aquest punt, l’insult no només és legítim i saludable; és un deure cívic: sou uns barruts infectes, uns fatxendes de whiskeria, uns mentiders compulsius i uns cleptòmans patològics.
Sigui quan sigui, la reacció de les forces polítiques catalanes i de la societat civil, no pot ser la de lamentar-se i prou. Alguna cosa tindrà que passar entre Catalunya i España i aquesta no pot ser bona.
Si no hi ha un conflicte polític greu entre Catalunya i España, després del fracàs del nou Estatut i del finançament, l'alternativa és la sumisió definitiva. I aquesta és una opció que molts no contemplem. Ja sabem que l'Estat espanyol fa segles que ens pren el pèl i ens margina com si fossim la seva més bella colònia que, de fet, som. Moltes vegades penso i crec que molts hi estaran d'acord que hem esdevingut, després de la pèrdua de les colònies americanes i del pacífic, la nova gallina dels ous d'or de la metròpoli.
Una gallina que sempre treu ous, els hi dóna escalfor perquè es converteixin en pollets i, quan estan a punt de néixer, són ràpidament trets i portats a Madrit perquè acabin treient el caparró a l'esplendor de la gran capital de l'Imperio. I, mentre ens prenen per la menjadora, els ous continuen i continuen essent robats sense que cap gall faci res per evitar-ho.
I, mentrestant, la truita, amb els ous robats, es va fent més grossa i més grossa.
I és que els ous la metròpoli ens els ha pres amb tota mena de règims polítics: dictadures, dictablandes, repúbliques, monarquies, anarquies i, ara, en "democràcia". Però això, sí, els ous sempre ens els han presos per la força o bé física o bé psicològica.
Però el més greu és que ara, en allò que la Constitució de les Espanyes anomena "monarquia parlamentària" hem passat un graó més. Mentre que a la resta de règims la ciutadania no tenia res a dir perquè li fotien un cop de porra que, jurídicament parlant, era del tot legítim perquè la normativa que servia de suport estructural al règim així ho permetia, ara hem anat molt més enllà, perquè amb una norma jurídica vinculant refrendada per la ciutadania de Catalunya en plena "democràcia" ja no són pas les ciutadans i ciutadanes que l'incompleixen sinó que és el mateix i propi Estat espanyol que, infringint els principis estructurals de l'estat de dret, se'l passa per la màniga, per no dir una expressió més grollera.
El salt és qualitatiu. Fins ara, i sempre així m'ho havien ensenyat, quan qualsevol estat imposava una norma sempre era la ciutadania que, fos com fos, intentava no complir-la i l'estat repressor actuava punitivament per fer-la complir. L'estat, però, no era tan babau, com per fer aprovar una norma que li imposava haver de complir amb determinats requisits davant de la ciutadania. Però, això ha canviat a l'Estat espanyol on una llei orgànica com l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que obliga a l'Estat a complir-ne estrictament el seu contingut, ha passat a ser, en gran part, i especialment en el tema del finançament, paper mullat.
Aquesta és, sens dubte, la nova victòria de l'Estat espanyol, aconseguir desvirtuar l'estat de dret i convertir en paper mullat una norma fonamental de la seva estructura jurídica, sense que la ciutadania es pensi que se'ls està retallant allò que ells anomenen com a "democràcia".
Una gran victòria que fa pensar que la gallina, pobreta, amb poc temps, ja no tindrà menjar a la menjadora ni pondrà ous perquè, a poc a poc, l'hauran matat de gana.
Quina vergonya!

6 comentaris:

rafael ha dit...

Un muy buen escrito,Tertulia..Pero creo que pecas demasiado, en culpar al PSOE y al PP...asi como a Madrid. No nos engañemos!! La culpa de lo que esta ocurriendo, solamente es nuestra; Hoy por hoy, la sarten la tenemos en la mano, pero no tenemos huevos para levantarla, y liarnos a sartenazos.El pueblo tiene todos los motivos y mas...para salir a la calle y no lo hacemos. El sinverguenza del Carod & CIA. se aguantan por culpa de todos nosotros. besitos

Anònim ha dit...

Hi havia una vegada una parella de joves que molt s’estimaven.
Els dos treballaven de valent, volien progressar i veien el treball com la millor eina per a tirar endavant. De dilluns a divendres pencaven i pencaven, els caps de setmana però tocava viure i gaudir de la vida.
Divendres nit es trobaven a la porta del restaurant i junts hi entraven. Ella amb un bonic vestit blanc esquivava les taules, ell se la mirava clofoi i se sentia l’home més afortunat del planeta. Passaven hores xerrant, menjant i bevent vi blanc.
Hora de marxar, demanaven el compte i en un tres i no res allà el tenien, paper astorador que amb una sola mirada paralitzava el món.
Havien treballat tota la setmana i ara havien de pagar el que havien consumit. Era una acció normal si la vida a Catalunya fos normal. Però allà asseguts, cara a cara separats per un paper que contenia una llarga fila de números i un IVA ben gros que confonia l’harmoniosa belada, deixava clar que alguna cosa no funcionava, els interrogants envaïen els dos joves cervells.
La parella havia de fer una trucada a un foraster, sí al foraster extranger, que gestiona els diners que ells guanyen amb el seu treball .
Ells feien la trucada, demanaven, ploriquejaven i el gestor decidia.
Cansats de repetir la penosa escena, la parella va reflexionar i va decidir que a partir d’ara els seus diners els gestionarien ells mateixos. S’havien cansat de negociar amb els seus diners, s’havien cansat de canviar de llengua i de registre per poder pagar el compte...
Avui la parella és independentista i d’aquí a un any votaran a Reagrupament, l’únic partit polític que treballarà per a que els catalans gestionin el que és seu, el que han produït amb el seu esforç i és de justícia voler gestionar.
Salut.:)

Carreteroescèptic ha dit...

Reagrupament.cat genera també moltes preguntes que només el temps i la propia voluntat de tirar el projecte endavant aniran responent.
El que és una obvietat és que l'aparició en el mercat polític d'una nova marca independentista, afeblirà sens dubte les marques ja existents i que per tant, l'independentisme organitzat políticament apareixerà a les properes eleccions més dividit, més fragmentat i amb menys capacitat política real.
Tinc la mala sensació que Reagrupament.cat suposa per a l'ERC de Carod i Puigcercós el que Carod i Puigcercós va suposar per a Colom i Rahola. Uns ,és cert , han sortit guanyadors de les lluites internes a can ERC, i els altres en el seu moment en van sortir perdedors, però el paral.lelisme entre el Partit per la Independència (PI) que Rahola i Colom van crear un cop foragitats de la direcció d'ERC amb el neixement ara de Reagrupament.cat de Carretero és evident. Ambdues formacions comparteixen els mateixos orígens. Tots dos partits neixen d'escicions dins d'ERC. No sé si això augura un futur gaire esperençador.
Els dos partits neixen amb la consigna clara de ser partits únicament independentistes. El seu objectiu bàsic, el més important, la seva raó de ser, és la independència. Ok.
Cal que ens preguntem aleshores si un partit polític que neix amb aquest únic objectiu pot esperar un dia a ser majoritari al nostre Parlament.
Tinc la sensació que quan hom és un partit minoritari i és oposició , pot tenir un objectiu polític molt més pur i nítid. A mesura que el partit s'engreixa o prèn responsabilitats de govern, , l'objectiu pur i nítid es pot perdre fàcilment de vista a causa de les estratègies, dels pactes, dels posicionaments davant dels temes d'actualitat...
Que ho preguntin sinó a Carod o a Saura.
Té alguna cosa a veure el Carod del 2003 amb el Carod del 2009?
Té alguna cosa a veure el Saura del 2003 amb el Saura del 2009?
En aquest sentit, la meva pregunta cap a Reagrupament.cat i per a Joan Carretero és òbvia.
De què serviran els 5,10, 15 o 18 diputats que Reagupament.cat portarà al Parlament a les properes eleccions?
Serviran per fer Montilla President?
Serviran per a fer Mas President?
Serviran per prioritzar no sé quines polítiques socials?
Serviran per fer grans pactes nacionals en matèria d'infraerstructutres, immigració o ensenyament?
Votaran en blanc totes les propostes de llei i resolucions?
Serviran per obra de govern?
Serviran per fer obra d'oposició?
Deixeran buits els seus escons?
ERC ha tingut sempre l'independència com a primer objectiu ?.
Escoltant ara el Carretero que il.lusiona, jo veig el Carod del 2003.
A Carod la política del dia a dia, els pactes, les estratègies, la interlocució amb els agents socials, econòmics i culturals del país l'han fet canviar. Potser fins i tot li han fet perdre l'objectiu inicial.
No és que li hagi mancat un objectiu terminal pur i nítid.
Li ha faltat al meu entendre un pla estratègic encertat al servei d'aquest objectiu.
Carretero ens planteja de nou el mateix objectiu final.Ok.
Però Reagupament.cat no ens diu res -de moment- de les seves estratègies.

Anònim ha dit...

Mira Carreteroescèptic. A CDC hi ha molta gent independentista que creu que és precisament a través d'un partit majoritari, transversal i amb vocació de govern que Catalunya podrà anar caminant cap a l'estació final del nostre trajecte que no és altra que la consecució d'un Estat propi dins de la unió europea.
Però sabem que la societat catalana és complexa i àmplia.
A CDC sabem que si ens proclamem un partit clarament independentista, molts dels nostres votants i/o militants aniran cap al PP i/o cap el PSC.
Perdrem tota opció de ser un partit majoritari,central i de govern i per tant, perdrem tota opció d'incidir en la consecució de noves fites com la de més autogovern.
El que ha passat ha Esukadi amb el PNB és simptomàtic en aquest sentit.
Artur Mas, és cert, no proclamarà mai la independència unilateral de Catalunya encara que CiU obtingui 69 diputats. Això és rigurosament cert.
Però també és rigurosament cert que Artur Mas, des d'una majoria parlamentària sòlida i ferma pot iniciar sense cap mena de dubte el procés cap a la celebració d'un referèndum per a l'autodeterminació.
Per tal que això sigui possible, cal tenir el govern, cal teixir complicitats,calen contactes internacionals, cal no fer passos en fals, cal no perdre vots en la bugada, cal tenir els mitjans de comunicació conscienciats, cal donar respostes intel.ligents a allò que diran els que no voldran el referèndum (PSC i PP), etc. etc.
I Artur Mas, a diferència de Jordi Pujol, ha dit públicament que arribat el dia del referèndum per a l'autodeterminació ell i CDC defensarem el SI.

Anònim ha dit...

Voldria dir, que CiU ni ERC amb les actuals direccions mai faran un gir cap a la independència. Uns, perquè tenen por de perdre definitivament el suport dels cercles finances que els han ajudat a mantenir-se, malgrat porten 6 anys sense tocar cuixa. Els altres, perquè han tocat cuixa per primera vegada i s’han embrutit tant les mans, que ara només pensar que es poden quedar sense cuixa i les mans brutes, es vendran l’anima al diable, sinó ho ha fet ja.
La meva humil opinió és que la independència ho aconseguirà un moviment nou i no els actuals partits catalans.

Anònim ha dit...

Si no sabem (o no volem) unir-nos davant aquestes aixecades de camisa és que hem perdut la fe en nosaltres mateixos, o som masoquistes, o som toixos, cosa que em nego a acceptar.