FORA LES MÀSCARES.

Ho deia l'altre dia l'Alfons López Tena al diari Avui: potser d'aquí a uns anys "molts que ara no hi són sentiran el mut retret dels seus fills (...) i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, (...) quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009."

De quan érem petits i anàvem a escola, ens ha quedat allò de que els anys no comencen al gener, sinó al setembre. Al setembre comencen els nous projectes, els propòsits de canvi, començar un curs on line que sabem que no acabarem, començar una col·lecció de la que, amb sort, comprarem dos exemplars, apuntar-nos al gimnàs, coneixedors que ens haurem d'esborrar abans de nadal perquè hi haurem anat un dia...
I també es moment de reencetar allò que ja teníem en marxa. Tornem a la feina, reemprenem les nostres aficions i tornem a engegar tot el que la calor, les cervesetes a les terrasses i el sortir fins tard ens havien fet deixar a primers d'agost.
Igual que totes aquestes coses, igual que la tele i la ràdio de veritat, igual que la lliga de futbol, avui, 14 de setembre, torno, amb ganes d'explicar coses, i amb ganes de tornar a saber de tots vosaltres, amb ganes de reemprendre el fil conductor dels pensaments, que han quedat coberts de pols estiuenca.
Ja ha passat el 13 de setembre. Ja s’ha celebrat, per tant, la consulta popular sobre si Catalunya ha de tenir o no un Estat propi en el marc de la Unió Europea.
I un cop passat el 13 de setembre és bon moment, crec, per extreure’n lliçons.
Abans que res, posar les cartes sobre la taula per estalviar-nos malsentesos: si jo fos ciutadà d’Arenys de Munt hauria anat a votar, i hauria votat SÍ.
Dit això, el cert és que no faig de la independència el dia a dia de la meva acció i reflexió política, no en parlo a cada moment. Sempre he estat de la opinió que treballar per la independència és treballar per a què es donguin les condicions per a que aquesta sigui possible.

I la primera lliço d’Arenys –no la més important- és aquesta: no es donaven les condicions.
O així ho interpreto jo, en tot cas. Una participació baixa (41% del cens) i un resultat a la búlgara (96,6% de vots afirmatius) donen a entendre que només han acudit a les urnes, pràcticament, aquells que volien la independència i que aquells a qui el tema no interessava o no la volien –la independència- s’han quedat a casa.

Ho certificava clarament una dirigent del PSOE-C ahir per TV3.
És a dir, a Arenys de Munt encara hi ha una majoria social que no s’hi veu, en la independència. I crec que no ens han de valer els arguments fets servir ahir per la organització, en relació a com havia afectat el canvi de seu, l’amenaça de manifestació de la Falange, etc., etc. Tots sabem com és de gran Arenys de Munt i, per tant, no ha de suposar un problema el fet d’haver hagut de canviar la seu de la votació. Però si, de fet, només calia seguir la corrua de gent per arribar a l’urna…
Consti que no vull desacreditar la feina feta per la gent d’Arenys, ans el contrari.

Tinc la sensació que això pot convertir-se en taca d’oli… Tinc la sensació que en funció de com surti la sentència del Tribunal Constitucional aquesta taca d’oli pot ser important, de les que no se’n van. Però també crec que és important analitzar amb sentit crític tot el que ha passat aquests dies per extreure’n conclusions de cara al futur.
Una altra lliçó a extreure de la consulta d’ahir és el pànic que Espanya té a la democràcia. Quina por han tingut tots aquests dies per aquesta consulta popular organitzada per unes entitats privades que no tenia cap mena de validesa legal, però que ells han estat els primers a donar-li importància política!
El fet que l’Ajuntament d’Arenys cedís uns locals no ha estat la causa de la intervenció de la Fiscalia General de l’Estat, no ens enganyem. Ha estat l’excusa, ha estat el fonament de dret per actuar. Però la motivació política ha estat evident. Una motivació política que només es pot traduir, com deia, en por a la democràcia.
I és que Espanya, i quan dic Espanya penso en l’espectre polític que representen el PP, el PSOE (d’ICV, com sempre en aquests casos, no se’n sap ni gall ni gallina) quan han d’escollir entre democràcia i caverna, escullen caverna.
Aquesta també és una lliçó d’Arenys: Espanya té terror a la opinió sobirana del poble.
I una darrera lliçó, o reflexió. De resultes del que ha passat amb la consulta d’Arenys hi ha –sembla- una seixantena de pobles i ciutats de Catalunya disposades a dur a terme un exercici similar. A mi se m’acudeix suggerir que sigui una mateixa entitat qui lideri el procés, qui estableixi les pautes de comportament, qui estableixi, fins i tot, a partir de quin moment podem considerar la consulta políticament vàlida.

En aquest sentit crec que cal ser valents i no fer-nos trampa al solitari. Marquem un topall de participació per sota del qual els mateixos organitzadors no considerin vàlida la consulta.

Parlem de democràcia? Forcem-nos a que les consultes siguin més participades.

No ens contentem amb majories búlgares i participacions minses! De debò, si haig d’escollir, em quedo amb una participació del 65% i un vot afirmatiu del 60% que no pas amb les dades d’ahir.
I insisteixo, no vull treure cap mèrit a la gent d’Arenys de Munt, ni molt menys.
Al contrari, el que han fet n’ha tingut molt, de mèrit. Pretenc, només, que enlloc de caure en l’autocomplaença estèril, en traguem conclusions, de tot plegat.
Unes conclusions que facin que l’exercici d’ahir no sigui una flor d’aquelles que no fa estiu. A Espanya, fets com el d’ahir esvaloten el galliner perquè toquen un dels dos assumptes que més por i angunia causen als defensors dels principis inamovibles: independència i república. De manera que d’ara en endavant, i si és cert que seixanta altres municipis catalans estan disposats a fer una consulta similar a la d'Arenys de Munt, els nacionalistes espanyols ja poden començar a comprar vàlium.
I nosaltres preparem-nos a rebre crítiques i insults perquè, com deia Voltaire, «és perillós tenir raó en assumptes en els que les autoritats establertes estan errades».Els dirigents, alguns, no tots, de partits com CDC podran perdre la por a parlar d’independència i els d’ERC hauran de demostrar que estan disposats a passar de les paraules als fets.
La mutilació feta per les Corts espanyoles a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i la que pot fer encara el TC, ajudaran també a fer veure que potser el camí és un altre.

Resumint. El futur és esperançador. Amb tot, el tret de sortida ja s'ha iniciat.
Qui se'n desmarqui quedarà ben retratat.
Gràcies Arenys. Gràcies de debò. Heu trencat el foc, heu fet una primera passa, ens heu alliçonat per partida doble. Ens heu alliçonat de com s’han de plantejar les coses, de quan d’important és tenir clar l’objectiu, de com n’és de necessari de tenir clar el què, el quan i el com s’han de fer les coses. Ni un Estat pressionant i intentant espantar us ha fet moure ni un mil·límetre el vostre objectiu.
Heu estat llestos, eficients, pacients i persistents.
Gràcies, ara ja sabem que hem de fer des de la societat civil per portar a bon terme les nostres iniciatives. Gràcies per haver-nos mostrat les febleses, les misèries de l’Estat “democràtic” que ens domina.
Gràcies per mostrar-nos com n’és de senzill que els espanyols es retratin solets davant la resta de democràcies europees i mundials. Gràcies per alliçonar els nostres representants polítics.

Si persisteixen en les seves renúncies col·lectives en favor dels seus interessos personals, ho farem sense ells. Gràcies Arenys per la lliçó.