Escric aquestes línies amb la ment posada en el proper diumenge 13 de desembre. Us dónen una oportunitat d'expressar la vostra opinió, una opció que els ciutadans de Catalunya no tenim gaire sovint.
Aquest cap de setmana 168 dels 946 municipis de Catalunya orgarnitzen la consulta sobre la independència de Catalunya.
És una consulta, sense cap valor legal, però amb un gran valor democràtic, social, ciutadà i d'expressió d'una voluntat del poble català de decidir sobre el seu futur que és trepitjada i asfixiada un dia rere un altre.
És una consulta, sense cap valor legal, però amb un gran valor democràtic, social, ciutadà i d'expressió d'una voluntat del poble català de decidir sobre el seu futur que és trepitjada i asfixiada un dia rere un altre.
Si esteu empadronats en algun d'aquests 168 municipis, aneu a votar. Si el vostre vot és pel NO, aneu a votar igualment. Jo no puc votar , si pugués votaria pel SÍ, però avui no estic promovent el vot pel SÍ, estic promovent el vot. Participeu, voteu, expresseu-vos, decidiu que teniu dret a decidir! i es tant simple com preguntar a la ciutadania si desitja que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.
Tant simple com això però alhora tant trascendent!
Perquè les consultes populars aprofundeixen en la implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta Nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el País en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.
I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu com a Torredembarra, anem a votar i apostem fort pel SI estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un País ple d’oportunitats, on es premïi el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.
És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millorar quan hi posem el coll. La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.
El vent de la llibertat ha escampat aquella llavor tant de temps volguda i ara sí que podem dir que les coses comencen a dependre de nosaltres, del poble, de la bona gent que podrà dir la seva sense polítics porucs ni traves administratives.
Vox Pópuli, Vox Dei, deien els romans. Sí, certament la veu del poble és la veu de Déu i com a tal hem de considerar-la. Els al·lèrgics a les urnes i a la voluntat popular s’agafen desesperats a papers groguencs, lleis velles, injustes, i vells privilegis.
No volen urnes. No volen escoltar la veu del poble. No els hi convé, no els interessa. Aquesta gentola - tant és si són d’un partit o de l’altre - no s’adona que això ja no té marxa enrera, que l’anhel de voler parlar ha quallat al nostre poble i que la marxa cap a la llibertat de Catalunya com a estat propi ha començat i no té deturador.
Deu ser dur pels contraris a la independència veure com tota la bastida que ens han col-locat perquè no hi veiéssim res més que el que ells volien cau i, de sobte, molta gent que no hi veia clar ara hi veu, que molta gent que mai s’havia plantejat la independència ara se la planteja, que molta gent que feia valer antigues diferències de catalans d’esquerres i de dretes ara tan sols veuen catalans partidaris d’una Catalunya independent o d’una comunitat autònoma depenent d’Espanya.
El debat vers si Catalunya ha de ser o no independent ha arribat a ser l’epicentre de la discussió política catalana i, tanmateix, estatal. I ha vingut per no marxar mai més.
Ha vingut per a quedar-s’hi, i per créixer, i perquè les urnes de la llibertat es multipliquin i acabem sent un estat propi, un estat modern dins la UE, un estat que no vol sotmetre a ningú, però que no permetrà tampoc que el vulguin sotmetre.
He dit que depèn de nosaltres. És cert. Per això us encoratjo a què aneu a votar al vostre municipi. Aneu a aportar el vostre gra de sorra. Aneu a dir clar i alt que som aquí i que ja no ens faran marxar mai més. Aneu pels nostres fills,pels postres nets, per la gent que ho passa malament, per la gent que no pot fer-ho i per la gent que morí somiant en una d
iada com aquesta. També, no cal dir-ho, aquells que ho facin pel no. Que quedi clar que quan la llibertat és coartada sempre hi ha camins per restituir-la, i que no cal trepitjar ningú per fer-ho. I que no per omplir-se la boca de Constitució es torna un més demòcrata. Democràcia són urnes, i ciutadans emetent lliurement el seu vot: i si potser aquest cop no són vinculants, sí que és ben clar que són transcendents.Aneu, amics, companys, compatriotes, perquè Catalunya s’ho mereix. I nosaltres també.
No és el final, és el principi.
Tant simple com això però alhora tant trascendent!
Perquè les consultes populars aprofundeixen en la implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta Nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el País en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.
I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu com a Torredembarra, anem a votar i apostem fort pel SI estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un País ple d’oportunitats, on es premïi el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.
És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millorar quan hi posem el coll. La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.
El vent de la llibertat ha escampat aquella llavor tant de temps volguda i ara sí que podem dir que les coses comencen a dependre de nosaltres, del poble, de la bona gent que podrà dir la seva sense polítics porucs ni traves administratives.
Vox Pópuli, Vox Dei, deien els romans. Sí, certament la veu del poble és la veu de Déu i com a tal hem de considerar-la. Els al·lèrgics a les urnes i a la voluntat popular s’agafen desesperats a papers groguencs, lleis velles, injustes, i vells privilegis.
No volen urnes. No volen escoltar la veu del poble. No els hi convé, no els interessa. Aquesta gentola - tant és si són d’un partit o de l’altre - no s’adona que això ja no té marxa enrera, que l’anhel de voler parlar ha quallat al nostre poble i que la marxa cap a la llibertat de Catalunya com a estat propi ha començat i no té deturador.
Deu ser dur pels contraris a la independència veure com tota la bastida que ens han col-locat perquè no hi veiéssim res més que el que ells volien cau i, de sobte, molta gent que no hi veia clar ara hi veu, que molta gent que mai s’havia plantejat la independència ara se la planteja, que molta gent que feia valer antigues diferències de catalans d’esquerres i de dretes ara tan sols veuen catalans partidaris d’una Catalunya independent o d’una comunitat autònoma depenent d’Espanya.
El debat vers si Catalunya ha de ser o no independent ha arribat a ser l’epicentre de la discussió política catalana i, tanmateix, estatal. I ha vingut per no marxar mai més.
Ha vingut per a quedar-s’hi, i per créixer, i perquè les urnes de la llibertat es multipliquin i acabem sent un estat propi, un estat modern dins la UE, un estat que no vol sotmetre a ningú, però que no permetrà tampoc que el vulguin sotmetre.
He dit que depèn de nosaltres. És cert. Per això us encoratjo a què aneu a votar al vostre municipi. Aneu a aportar el vostre gra de sorra. Aneu a dir clar i alt que som aquí i que ja no ens faran marxar mai més. Aneu pels nostres fills,pels postres nets, per la gent que ho passa malament, per la gent que no pot fer-ho i per la gent que morí somiant en una d
iada com aquesta. També, no cal dir-ho, aquells que ho facin pel no. Que quedi clar que quan la llibertat és coartada sempre hi ha camins per restituir-la, i que no cal trepitjar ningú per fer-ho. I que no per omplir-se la boca de Constitució es torna un més demòcrata. Democràcia són urnes, i ciutadans emetent lliurement el seu vot: i si potser aquest cop no són vinculants, sí que és ben clar que són transcendents.Aneu, amics, companys, compatriotes, perquè Catalunya s’ho mereix. I nosaltres també.No és el final, és el principi.
6 comentaris:
Qui pot tenir por de les urnes? Com es pot entendre que no vulguin anar a votar? Parlo, esclar, de les consultes de diumenge vinent. A veure, jo puc entendre i, a més, em sembla saludablement democràtic, que hi hagi gent que vulgui votar no, per la raó que sigui, que tant li fa i, al cap i a la fi, és cosa ben personal. Ara, no puc acabar de comprendre que s'inciti a no anar a votar.
Esperem que tot vagi raonablement bé i que les consultes ajudin a que la política - sobre tot l’ independentista -, es faci d’una manera diferent, condició necessària però no suficient, per avançar nacionalment, ja que encara ens cal bastir una estratègia intel·ligent que ens asseguri que no donarem passos enrera.
Uns no anirien mai a votar i d’altres ni tant sols saben de la consulta.
Per cert, em preocupa el silenci de la Brunete Mediàtica.
Només serveixen a nivell propagandístic (que ja és molt) i que els mitjans de comunicació han ignorat manifestament un esdeveniment important. No podem esperar una participació massiva. En primer lloc gairebé un terç de la població no vota mai.
No anirien a votar encara que es fes un referèndum sobre la seva pròpia execució.
En segon lloc he estat aquest cap de setmana pel Gironès on es fan algunes consultes i població d’aquelles contrades, simpatitzants independentistes, ignoren la pròpia convocatòria de la consulta. Això demostra que internet és un món paral.lel a l’exterior i que no tenim mitjans propis. Tothom sap que s’ha lesionat Messi.
Poca gent sap que hi haurà consultes el 13D malgrat l’ingent esforç de milers de voluntaris. En tercer lloc els del no, els unionistes, sentimentals ells, han optat per boicotejar les consultes. No tenen arguments per debatre i prefereixen no defensar l’indefensable: la unitat de Catalunya amb l’estat espanyol. Tot plegat fa que la participació no serà alta però això ni ens ha de desencisar ni pensar que tot aquell que no voti és contra la independència. Un element, però, especialment encoratjador han estat els actes que s’han celebrat al voltant de les consultes. Se n’han fet molts, han posat el debat sobre la taula i han mobilitzat el conjunt de l’independentisme. Aquest darrer fet ha estat, potser, el més important. Mai, com ara, tots els independentistes han anat junts
Tincs més de 60 anys. He estat independentista tota la meva vida i intento de mantenir un esperit positiu i pràctic. El meu afany independentista no ha minvat, pero em nego a ser manipulat per quatre somniatruites mitjançánt referendums que no duen enlloc.
Publica un comentari a l'entrada