QUE MES VOLDRÍEM I HO NECESSITEM ¡!

Eleccions anticipades? què més voldríem. Ells no les convocaran. Tal com estan ara les coses, i encara tenen esperances de fer la gran remuntada. Es mantindran a la cadira per la mateixa extranya raó que un equip que perd 9 a 0 i falten dos minuts no enfila el vestidor fins que sona el final del partit.
I els 25.... ai ¡, però si no són del PSC aquests 25, que són del PSOE. O és que algú ha vist més a la Chacón? O és que no és el Corbacho el primer que defensa el "Gobierno de España" davant la Generalitat.
El Periódico de Catalunya ha publicat el seu baròmetre polític de primavera, que recull les expectatives electorals a Catalunya, el qual em provoca algunes reflexions: la crisi econòmica, l'eterna negociació del finançament, la mala gestió de la llei de la dependència i demés polítiques socials, l’excés d’intervencionisme de l’estat en l’àmbit familiar, la Llei d’Educació, els mossos i la política d’interior, la paràlisi del govern, la manca de transparència amb informes inexistents, copiats o totalment inútils….. per citar alguns dels aspectes que passen factura al govern i al tripartit.
Conclusió: Suspens al govern Montilla, suspens al tripartit. PSC, Esquerra, IC perden suports (i IC encara no acusa el show de la setmana passada, sinó la baixada segurament seria molt exagerada).Esquerra ( abans ERC) és qui pateix la retallada de suport més notable, evidentment la gent no entenc el doble llenguatge dels republicans i la seva manca de valentia per afrontar la realitat: el govern no funciona, el tripartit dona l’esquena a Catalunya, i el seguidisme del PSC al govern de Zapatero arrossega els republicans, més preocupats en mantenir les cadires, que en servir al seu País.
Catalunya no va bé i amb el tripartit encara menys! Cal un canvi de govern!
Ara bé, que ningú no es refiï de res ni es confii perquè si sumen, reeditaran el tripartit. Encara que ells mateixos ja són conscients que es tracta d'una fórmula caduca, inoperant, tremendament erosionadora, poc pràctic, impopular i fagocitària, sobretot per als dos socis petits. Però, en qualssevol cas, una fórmula que permet eternitzar-se en el poder, ni que sigui per incomplir la més elemental de les regles de la democràcia: ningú, ni per mitjans legítims o legals ha de tenir com a objectiu eternitzar-se en el poder perquè l'alternança política és símptoma de salut democràtica. Els pactes de les minories diverses per abatre la majoria única no fan més que pervertir excessivament i perillosament el sistema democràtic i parlamentari i n'hi ha bona prova en països del nostre entorn. No ens refiem perquè ho intentaran, ja ho tenen al cap i res més no els farà desistir que no sigui l'aritmètica dels escons.
El baròmetre polític elaborat per GESOP. El resultat era ben revelador: CIU trauria entre 55 i 56 escons, PSC entre 38 i 39, ERC entre 15 i 16, ICV-EUiA entre 11 i 12 i Ciutadans entre 0 i 2. L'aritmètica parlamentària faria que, ni amb la forquilla en el registre superior de l'atribució d'escons donada per aquest baròmetre, el Tripartit no podria sumar els 68 escons necessaris per a la majoria absoluta, i es quedaria a tan sols un d'aconseguir-la. Insuficient, per tant, per a reeditar el govern tripartit d'aquestes dues últimes legislatures. Si ens situéssim en el registre inferior, el Tripartit només podria sumar 64 escons, quatre per sota dels necessaris. Impossible, per tant, des d'un extrem a l'altre.
La lectura d'aquests baròmetres s'ha de fer amb molta prudència, tota vegada que encara queda un any i mig de legislatura, si les eleccions no s'acaben avançant. Hi ha creixents rumors que així serà i motius no en falten: la crisi econòmica creixent, asfixiant, erosionadora del govern fins a extrems insospitats i en progressió geomètrica; però també els demèrits propis del govern Tripartit a través d'actuacions i decisions polítiques molt discutides i impopulars, sobretot entre el propi electorat i simpatitzants dels tres partits que conformen el govern: el desallotjament dels estudiants de la Universitat de Barcelona, la gestió de les relacions amb el govern central pel tema del finançament, entre d'altres; i també, i no és menors, la repercussió que en l'opinió pública catalana ha de tenir l'imminent pacte de govern entre el Partit Socialista d'Euskadi i el Partit Popular.
Un pacte, aquest, que és el bàlsam curador de les nafres provocades pel Pacte del Magèstic entre CIU i el PP. Si els socialistes pacten amb el PP, en la situació actual i contra els nacionalistes bascos, ja no hi ha cap pecat per a cometre, perquè tots hauran estat comesos. Veurem com ho paeixen els seus cor religionaris, sobretot a Catalunya i en el PSC sobretot.
El que m’ha cridat l’atenció és com el Periódico presenta els partits en el seu gràfic.
Fa servir els colors i el seu posicionament al gràfic d’una manera molt intencionada.
Fixeu-vos que posa a Iniciativa amb un fort color vermell i el PSC, amb un to taronja, és a dir, mantenint la “vermellor” de la part esquerra de l’hemicicle però menys fort.
El mateix passa a l’altra banda de l’arc. El PPC s’hi representa amb un blau contundent, i per CiU li reserva un blau cel, és a dir, els “de la dreta” tons blavosos.
El Periòdico, doncs, intenta situar cromàticament i físicament els partits per blocs. A l’esquerra, ICV i PSC, i a la dreta, PPC i CiU. Tots al mateix sac. A ERC, per cert, els hi dedica un color de gos com fuig, com si no es mereixés una tonalitat vermellosa que el diari sí ha assignat als altres dos socis del Govern. Ho tenia molt fàcil el Periòdico si volia presentar una enquesta el més objectiu possible. Només calia agafar els colors corporatius de cada partit, com es pot comprovar en les webs de cadascuna d'aquestes formacions. El blau i taronja per CiU, el vermell pel PSC, el groc i negre per ERC, el blau cel pel PPC i el verd per ICV. I ja posats, podria haver imitat, a l’arc del gràfic, la manera com els diputats de cada partit s’asseuen al Parlament: d’esquerra, a dreta, ICV, PSC, ERC, CiU, C’s i PPC.
També Mas és preferit per la gent per a presidir la Generalitat de Catalunya. La qual cosa posa també de manifest que CIU és l’alternativa clara per a fer front a la mala gestió, la paràlisi i la incompetència d’un tripartit emperrat a contracorrent a aguantar una legislatura que fa aigües.
En moments delicats, un País necessita un govern amb idees clares, lideratge i unió interna. En temps de crisi com l'actual, amb la negociació del finançament i un govern a l'estat que està en minoria, Catalunya necessita un govern que planti cara a les adversitats i `posi el País per davant dels interessos de partit, més encara quan aquest partit ni tan sols és català.
Els darrers dies hem assistit a un espectacle lamentable i s'han destapat aspectes de la negociació del finançament que farien enrogir a qualsevol polític amb un mínim de vergonya, si és que encara en queden Consellers discutits fins i tot pel seu propi partit.
No cal anar gaire lluny, només cal recordar quan fa menys d'un any es preveia que la sequera provocaria restriccions d'aigua “de boca”.
El conseller del ram va donar més d'una solució, es va fer enrere més d'una vegada i va ser qüestionat pel govern i pel seu propi partit. Ara és el conseller Saura qui, una vegada més, perd els papers del seu departament amb l'actuació dels mossos antidisturbis. És inadmissible que un conseller, quan es veu acorralat per les preguntes dels periodistes en referència a l'actuació dels cossos de seguretat, s'escapoleixi esbombant les xifres del nou finançament que el govern espanyol ha posat sobre la taula. Indigne d'un responsable polític defugir responsabilitats atacant altres membres del seu govern i del govern espanyol.
I encara més indigne quan aquestes xifres eren d'abans de les eleccions basques i gallegues, és a dir, fetes en un context de fortalesa del govern espanyol que ara s'ha convertit en feblesa, una feblesa que el govern català sembla que no està disposat a aprofitar. Un govern que està supeditat a un partit de fora de Catalunya.
Ara que el conseller Saura ha donat a conèixer les xifres del finançament que el govern espanyol va oferir, em pregunto en què pensa el govern de Catalunya quan “negocia” el model que ha de permetre a la Generalitat poder governar aquest País amb solvència. Solves va presentar un model a finals de l'any passat que ara sembla que, segons diu el govern català, no és el que defineix l'Estatut. Si el model no és bo, perquè es negocia una xifra? Penso que les negociacions de les xifres s'han de fer quan el model és l'acceptat per les dues parts. Crec que és de lògica que primer es posin d'acord amb el model i després amb les xifres. No entenc que es negociïn les xifres amb un model que no accepten. L'única explicació és que la part catalana de la comissió negociadora està supeditada a acceptar el que imposa la part espanyola, per pur interès del PSOE.
No oblidem que els de l'anomenat PSC, com va dir clarament Zapatero, “són PSOE”. A partir d'aquí el govern de Catalunya està totalment supeditat a les decisions que prengui el partit a Madrid per tal de garantir l'estabilitat del govern central, encara que sigui en detriment de Catalunya. ERC i ICV-EUA no tenen més remei que cedir si no volen fer caure un govern que, amb les enquestes d'opinió a la mà, possiblement no es podria tornar a repetir. La poltrona pesa més que el País.
Un govern que fa mans i mànegues per no posar en perill un president espanyol que no té cap visió de futur. Zapatero va ser president de rebot fa sis anys, ho va ser altre cop fa dos anys perquè l'alternativa era un PP que s'havia escorat cap l'extrema dreta. Un president que sempre ha pres decisions d'avui per avui, sense preveure que demà les coses poden ser diferents. Va fer una proposta a la baixa del finançament perquè amb els 25 diputats socialistes de Catalunya i els del PNB tenia majoria absoluta per fer i desfer, només havia de cedir davant d'els bascos i ja tenia els pressupostos aprovats.
Com sempre, Zapatero no va preveure perdre a Galícia, ni va preveure que, si treia bons resultats a Euskadi el PP li faria treure al PNB del govern malgrat haver guanyat les eleccions de forma clara. I encara menys va preveure que amb les dues coses perdria tots els suports al Congrés de Madrid, com va perdre el suport de CiU quan va preferir governar la Generalitat abans de procurar per l'estabilitat a Madrid i a Barcelona.
Ara Zapatero té una situació diferent de la de fa dos mesos, ara Zapatero hauria fet una proposta diferent perquè, ara no pot buscar suports a Catalunya amb aquestes xifres ridícules i amb els seus 25 diputats catalans no en té per a res. I ara és quan Saura li esbomba les xifres agafant-lo a ell i a Montilla per sorpresa. Ara fins i tot ha quedat amb el cul a l'aire el govern de Catalunya que ha mantingut en secret un model i unes xifres vergonyoses per no fer mal a l'amo. No oblidem que el govern de l'estat fa mesos que diu que el tema del finançament era qüestió de “serrells” per tant, no hi devia haver una oposició tan forta com ens deia Castells i una predisposició a no acceptar-ho com ens volien fer creure.
Una altra mostra més de la manca de lideratge del President de Catalunya que la veu venir i calla. Vet aquí el significat de la frase “fets, no paraules”
Catalunya no mereix un govern així, el nostre País s'està jugant molt més que uns quants milions d'euros.

ENTRE TOTS.

Podem somiar amb la Catalunya del futur, però per aconseguir-la necessitarem esforç i molt,de ben segur que si entre tots colaborem ho aconseguirem. Vivim un moment de crisi i no només econòmica. Som un País que no sabem on va i ho som de la ma d'aquest govern sense rumb. Catalunya pateix, cada dia més, els efectes d'una crisi econòmica agreujada per un finançament de la Generalitat que incompleix l'Estatut d'Autonomia. Els 9 mesos que resten de 2009 i l'any 2010, segons totes les previsions, seran els pitjors dels darrers 50 anys. Paral.lelament creix el grau d'insatisfacció dels catalans.
El CEO (Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya), en el seu darrer baròmetre, detecta un grau d'insatisfacció escandalós de la població de Catalunya. Un 86% dels catalans mostren la seva insatisfacció amb la política catalana, quan el juliol de 2007 el percentatge era del 49%. Aquests resultats deuen ser únics a tota Europa. Un govern que genera aquests índexs de desafecció amb la política hauria de presentar la seva dimissió, però aquesta és una paraula que no figura en el diccionari del Tripartit.
El President Montilla li recordava aquesta setmana a ZP que el perill de desafecció dels catalans respecte dels poders de l'Estat, si continua el maltracte del que som objecte, podria tenir greus conseqüències (increment dels independentistes?). La humiliació, el maltracte, l'ofec econòmic i el greuge respecte de les CCAA de règim foral i les subvencionades de règim comú és insoportable. Els sindicats es manifesten pels carrers de Barcelona (sense passar per la Plaça de Sant Jaume, no fos cas que el PSC s'enfadés) i els empresaris de PIMEC es manisfestaran els propers dies per expressar la seva desesperació i la seva indignació davant la incompetència dels governs socialistes a l'Estat i a Catalunya.
Les eleccions al Parlament Europeu del 7 de juny seran la pedra de toc, l'inici d'una onada de canvi. Estem davant del final d'etapa del socialisme. ZP no resistirà fins al final del mandat per manca de recolzaments parlamentaris i serà una nova víctima de la crisi, per la seva ineptitud i per la seva frivolitat, com ja ho han estat Pérez Touriño i Anxo Quintana a Galícia. Les eleccions al Parlament de Catalunya, siguin quan siguin, seran el final de l'experiment Tripartit: una nefasta fòrmula de govern que haurà servit per demostrar que Catalunya no pot tenir un President i un Govern esclaus dels partits nacionalistes espanyols (PSOE o PP).
És evident que això no es pot aconseguir amb aquest govern, necessitem un govern catalanista, de debò, sense partits espanyols. Aquesta setmana s'ha fet pública la proposta del Consell d'Estat en aquest sentit. L'augment de 350 a 400 diputats al Congrés seria la "solució final". El guió està escrit i ara es passa a l'acció: expulsió dels nacionalismes del poder (PNB al País Basc), incompliment del sistema de finançament a Catalunya, Sentència del Tribunal Constitucional amputadora de l'Estatut, modificació de les normes electorals per jivaritzar els nacionalismes no espanyols a les Corts de l'Estat i desnaturalització de la Nació a base d'obrir les fronteres de bat a bat a la immigració extrangera sense que la Generalitat tingui competències ni recursos per gestionar la integració dels 2 milions de nous catalans que hauran vingut els darrers 5 anys.
El catalanisme polític i CDC, com a expressió majoritària d'quest catalanisme, no ens quedarem de braços creuats. Estimem Catalunya i tenim fills i nets, als que volem deixar una Catalunya viva i plena. Traballarem fins el darrer dels nostres dies per canviar el guió escrit pel socialisme, amb el vist i plau de les forces conservadores espanyolistes i la claudicació de la direcció d'ERC, dimitida de tota responsabilitat i compromís nacionals.
La pèrdua constant de posicions de Catalunya en el rànquing de les comunitats autònomes en quant a renda disponible, atur i dèficit fiscal ens portarà finalment, a relacionar la crisi econòmica i social amb el finançament autonòmic. L'incompliment del Govern de l'Estat en matèria de finançament respecte Catalunya, amb continus ajornaments il.legals, contrasta amb el tracte de favor que se li atorga al govern amic d'Andalusia, amb una nova aportació de 1.200 milions d'euros en concepte de deute històric (¿?). Mentrestant, Montilla i el Tripartit són incapaços de defensar els interessos de Catalunya i dels catalans. Resten impotents i agenollats a l'hora de fer complir la llei i han d'emetre deute públic per valor de 5.000 milions d'euros per poder fer front a les obligacions de tresoreria de la Generalitat. El socialisme està demostrant, cada dia més descarnadament, la seva incompetència per dirigir aquest País i liderar els seus destins. La seva prioritat és monopolitzar el poder: a Catalunya sodomitzant l'independentisme i al País Basc pactant amb els seus aliats naturals, el PP: aquells que havien de tornar....si no votàvem els socialistes. A veure si alguna vegada, aquest govern tant generós que tenim, fa valdre la seva força a la “Villa y Corte” i li diu al mestre de la mentida que s’ha acabat el bròquil. Amb 25 diputats i la complicitat dels altres partits catalans al Congrés, el president del govern espanyol hauria de passar-se el dia assegut a la tassa del wàter de casa seva.
El mal és que, a més de tenir un president que només treu les ungles per esgarrapar a l’oposició, els vint-i-cinc diputats no són del PSC sinó del PSOE, vet aquí el problema.
És evident que el president i el seu partit han de fer un gir en la seva política. O potser l'ha de fer ERC, i de forma urgent ?
Ho tenim difícil,molt difícil però ens hen sortirem de ben segur. Som forts i ho serem més.
No tenim finançament, no tenim infrastuctures,però tenim poblaciò, tenim ànima, tenim un grup de gent unida i compromesa que vol que Catalunya tingui el seu lloc al món, perquè volem una Nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa.
Perquè en tenim dret i volem un Estat propi, volem que la Catalunya del futur sigui una Catalunya que tingui un pes a la UE, perquè no hem d'oblidar que Espanya necessita Catalunya però Catalunya no necessita Espanya.Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
Per aconseguir aquests objectius, necessitem un canvi, no podem formar part d'un estat centralista. Sort que si guanyava ZP guanyava Catalunya!

PLANTEM CARA ?

Aquest any podrem patir de forma generalitzada els efectes d'un decreixement de l'economia.
Podrem aprendre que decréixer, en el món de l'economia, pot ser molt bonic en paraules, però que a la pràctica porta a situacions no sostenibles i doloroses.
L'any 2008 vam créixer només un 1,2% la qual cosa va suposar perdre 490.000 llocs de treball. Enguany creixerem per sota de -2% i assolirem la xifra de prop de 4,7 milions d'aturats. El proper any encara creixerem en negatiu, fet que ens portarà a una xifra de persones sense feina que recordarem la resta de la nostra vida. Són els efectes d'un decreixement de l'economia, el mateix que molts ideòlegs de l'esquerra verda desitgen per a la nostra societat.
La idea del decreixement sostenible sorgeix de l'extensió del segon principi de la termodinàmica, el que diu que, a mesura que l'energia es transforma, es dispersa fins fer-la no útil.
Aquest principi s'ha intentat traslladar a l'economia dient que, si continuem creixent de forma sostinguda, s'esgotaran tots els recursos, prenent de nou la vella teoria maltusiana.. Per tant, és una bestiesa pensar que l'estat de benestar, tal com el coneixem, pugui sobreviure amb una economia de l'oci, treballant molt menys del que ho fem fins ara. Encara és més difícil si a sobre hem de compartir la nostra riquesa amb països menys desenvolupats que nosaltres.
En tot cas es pot pensar en el decreixement si estem d'acord a renunciar a l'estat de benestar com el coneixem i si tornem a l'estat de supervivència i de misèria absoluta en el que havien viscut els nostres avis i besavis.
Dit això, tampoc hem d'eludir la nostra responsabilitat amb el segon principi de la termodinàmica. És clar que l'energia es degrada i, per tant, se n'ha de fer un ús responsable, no emprant fonts d'energia d'alt valor per a usos banals, com cremar gasoil o gas natural (combustibles valuosos) per escalfar aire a 22ºC, per exemple.
Quedi clar, doncs, que el decreixement sostenible s'ha de referir només al món de l'energia i se n'ha d'excloure la seva transposició a l'àrea de l'economia. En el costat econòmic també es poden fer coses per millorar el creixement excessiu. Xina necessita créixer almenys un 8% per crear treball. Espanya necessita créixer un 3% per fer el mateix. Volem créixer justament per tenir llocs de treball, per mantenir els que tenim i per crear-ne de nous que supleixin els que moren en l'activitat. Però una societat eficient, moderna i responsable és la que pot assolir creixements ínfims, de dècimes percentuals, per crear treball.
Si no volem fer servir energia i matèries primes en excés cal que fem l'economia més productiva en tots els àmbits. Des de fomentar les activitats més innovadores, automatitzades i avançades, passant per l'ús més adequat de l'energia, fins a obtenir un mercat de treball eficient, que no necessiti créixer tant per mantenir feina.
Com volem crear indústries tecnològicament avançades i exportadores quan moltes d'elles s'han dedicat en els darrers anys a invertir en immobles, descuidant la concentració en els seus mercats? Com hem de pensar que els sindicats defensin els aturats quan només estan pendents dels augments salarials dels que treballen?
Algú creu que augmentant el pes del sector públic amb més funcionaris fem l'economia més eficient? És urgent canviar part de la filosofia amb la qual hem viscut en els darrers anys. Fóra els drets adquirits que frenen el desenvolupament de la societat! Vingui el foment de la responsabilitat, del treball i de l'estalvi!
Costa trobar aquests criteris en el món de l'opinió. Però vet aquí que aquesta setmana hem escoltat al nostre president Montilla dir:
Que, si és necessari, hem d'estar disposats a treballar més pel mateix sou per sortir de la crisi.
Que els costos laborals s'han d'adequar a la productivitat.
Que cal fer reformes en profunditat.
Per fi un polític d´esquerres valent que per primera vegada diu que hem de treballar més hores per pagar la part del benestar que hem transferit en la globalització! Per aquí anem bé, però... més fort, president, que gairebé no es sent. Quan pugui doni més èmfasi a la paraula productivitat, el relat serà més coherent i entenedor.
El mateix dia els sindicats insistien que és imprescindible un augment salarial notable per fer sortir l'economia de la crisi (obviant la productivitat i els aturats). Aquell dia també CCOO no acceptava mantenir els salaris dels treballadors de Seat durant dos anys a canvi d'un nou model de cotxe que assegurarà la continuïtat de l'empresa. No vol congelar els elevats sous de Seat ("per no fer baixar la qualitat de vida dels treballadors"), deixant de ser solidari amb les empreses auxiliars amb menors salaris. Massa gent defensant el seu status quo, defensant la cadira que ocupa. Massa gent resistint-se al canvi. Massa gent que ha incorporat un estil de vida conservacionista, no volent que es toqui res.
Decréixer en economia no és bo. Tampoc ho és ser conservador, rígid i inflexible.
Si volem resoldre el planeta cal refer plantejaments personals per incorporar la solidaritat, la responsabilitat i el treball , Que les formacions sindicals és manifestin contra la crisi no deixa de ser un fet del tot mes que normal. Ara que aquells que se suposa que han de gestionar-la i cercar-ne sol.lucions també s'hi manifestin, ja no és tan normal.
La manifestació del passat dissabte a Barcelona devia tenir de guionista a Marx, Groucho vui dir, no pas Karl. En comptes de ser un clam contra les males polítiques econòmiques de Zapatero i el seu govern de socialistes mediocres, el lema de la marxa era un genèric i inofensiu "Plantem cara a la crisi", com si parléssim d'un desastre natural sense pare ni mare.
Se suposa que en la manifestació per plantar cara a la crisi, el que es demanava eren actuacions des de el poder polític per pal.liar-ne les conseqüències, i demanar mesures polítiques correctores dels mercats, per sortir-ne el més aviat possible. I que els ciutadans en patim el menys possible les seves consequències.
Una reivindicació adreçada, se suposa, al poder polític, doncs si no fos així el millor fora anar tots plegats a Montserrat. Llavors, que hi feia el poder polític a la manifestació?.
Mentre, els dirigents sindicals denunciaven les retallades salarials per poder assegurar -deien- el consum que manté viu el sistema. Marx, no Groucho sinó Karl, devia pixar-se de riure sota terra. Si es manifestava, serà que no tenen respostes?.
Se suposa que el Tripartit alguna cosa deu poder fer. Pot ser, hi eren per solidaritat?. Un govern solidari amb els seus ciutadans en temps de crisi no aporta res de res, el que els ciutadans volem són sol.lucions.
Tot plegat, una mostra més de la mediocritat dels nostres actuals dirigents del tripartit,, una mediocritat que els porta a manifestar-se contra ells mateixos.
Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics.
Fins quan durarà tota aquesta comèdia? . Com deia algú, això és can pixa.

ENS EN SORTIREM ¡ .

Aquests dies els socialistas (PSOE=PSC), el PP i Ciutadans insisteixen en la pèrdua de centralitat de CDC per tenir postulats nacionals clars.
S´equivoquen i de molt. CDC no ha perdut centralitat, però el que si és cert és que el centre de Catalunya s´ha mogut cap a posicions nacionals mes valentes i justes.
Aquest moviment de la majoria social de Catalunya és fruit de molts anys de treball, i mèrit de molts, però Convergència n´és un dels actors principals. Fa pocs dies l´Èric Bertran deia "CDC encapçalarà el procés d´independència de Catalunya".
L´Èric(http://www.ericbertran.cat/?page_id=56)tenia te raó. Per molts de nosaltres l´objectiu és un estat propi per Catalunya, però per arribar a tenir un estat abans ha d´haver-hi molta Nació.
Jordi Pujol ens deia "fer País", i ho va fer (institucions, policia pròpia, TV3, escola, estat del benestar i cohesió social). En aquell temps no hi havia una consciència sobiranista important al País (els independentistes érem quatre gats), però això no obstant, el País avançava i es posaven fonaments sòlids pel futur.
Més endavant, molts joves vam començar a parlar desacomplexadament d´independència. Recordo que l´Àngel Colom sempre ens deia "com menys en parlem més lluny hi estarem". Avui, el país ha canviat. D´una banda amb instruments democràtics i amb pau, tot és possible en l´escenari europeu i mundial. D´altra banda la incomprenssió i l´ofec econòmic d´Espanya cap a Catalunya (és igual que goverrni el PSOE o el PP ) desperta al més adormit. I la societat catalana comença a perdre la por i abraça nous horitzons.
Artur Mas sap on és el centre sociològic d´aquest País, i sap que encara que la nostra missió principal és encara "fer Nació", la majoria del poble de Catalunya està preparada per fer passos endavant importants. És el dret a decidir.
El catalanisme ha de continuar sumant majories i construint País, però els objectius de llibertat són avui més a prop que fa 20 anys. Catalunya s´ha mogut, ha anat endavant, i per tant, postulats que fa uns anys podríen semblar radicals avui no ho són, i poden representar a la majoria, a la centralitat.
Avui el catalanisme té nous reptes que cal sumar al continuar "fent País", que són trobar un camí d´avenç democràtic a les nostres aspiracions i sumar les noves migracions al catalanisme.

Si el catalanisme, amb CDC al davant, fem bé aquestes tres coses, fer País, avançar democràticament i sumar la immigració, ens en sortirem.
Vagi per endavant la meva admiració i reconeixement per la iniciativa que ha aconseguit aplegar milers de catalans a Brussel·les per defensar la independència del nostre País. Reconeixement pels que hi van anar i, sobretot, per tots aquells que durant mesos han treballat per fer-ho possible.
He llegit que a la cloenda de la manifestació es va proposar una recollida de signatures a favor d’una Iniciativa Legislativa Popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació. La veritat és que si fos fa uns anys, ja sigui perquè fos la primera iniciativa en aquest sentit o perquè pensés que hi haguessin escletxes pel seu èxit, m’hi hagués engrescat. Ara però sóc una mica escèptic, per dues raons: per la seva utilitat com a full de ruta cap a la independència i com projecte prioritari dins dels reptes dels 10Mil. Molts pensen que per a què Catalunya aconsegueixi la independència s’ha de convocar un referèndum i guanyar-lo, i després proclamar la independència.
Malauradament, tot i ser el camí ideal, no pot funcionar així: l’estat espanyol ja ha dit (la darrera vegada amb el Pla Ibarretxe) que no es poden convocar referèndums per qüestions territorials, i menys per la independència. Espanya no és el Regne Unit o el Canadà, on els estats accepten l’exercici d’autodeterminació.
Això es un dèficit democràtic insalvable, ja que no hi ha signes de que es pugui redreçar aquesta situació (si ni tan sols respecten el referèndum de l’Estatut(et)!).
Per tant per a mi, el camí és aconseguir una majoria parlamentària, proclamar la independència, i després, en tot cas, fer un referèndum.
Dedicar esforços a convocar un referèndum que no es podrà realitzar (i si es realitza no tindrà garanties d’imparcialitat per part de l’estat) em sembla un esforç poc útil.

Primer independència, després referèndum.
L’altra raó és una qüestió de prioritats: darrera dels 10Mil a Brussel·les hi ha un espai polític orfe que aposti de forma desacomplexada per l’exercici del dret a decidir i que situï en les eleccions del 2010 la independència com a eix de la seva actuació política.
l’estratègia d’Esquerra passa per reeditar l’any 2010 el seu pacte de sang amb el PSC-PSOE per continuar l’estratègia del patriotisme social i seguir construint un estat propi des del Tripartit (?!). Si tornen a sumar, pactaran, no hi ha cap dubte (i si algú té algun dubte que revisi l’hemeroteca de les darreres dos eleccions al Parlament amb el missatge de l’equididistància, o que es pregunti per què Esquerra hauria d’actuar diferent si pensa que amb el pacte actual amb el PSC-PSOE tot és genial i gràcies a Montilla estem més a prop de la independència).
Una de les promeses d'ERC era dur la "radicalitat democràtica" a Catalunya. Els resultats són a la vista. El 2003, Esquerra va regalar la presidència a un Maragall perdedor. El 2006, la va regalar a un Montilla encara més perdedor. El 2007, va fer una doble operació: Jaume Gilabert, president de la Diputació de Lleida amb 3 diputats (quan CiU en té 11), i Enric Vilert de la de Girona amb 6 diputats (per 12 de CiU). I ara, el 2009, Puigcercós fa tèrboles maniobres per impedir que les bases del partit votin sobre el finançament. "Radicalitat democràtica"?

La deuen deixar tota per al 2014, any del referèndum d'autodeterminació. Almenys, això diu el senyor del bigoti.
Quina hauria de ser la prioritat dels 10Mil ?Doncs aconseguir que aquests i/o altres partits apostin per l’exercici del dret a decidir a partir de les eleccions del 2010. Cal una societat civil forta i mobilitzada, però sense partits que els segueixin no hi ha res a fer, més enllà de generar més frustració. Els 10Mil han d’estar representats al Parlament, i no només amb diputats que hi donin suport de forma individual. I la seva reivindicació ha de ser l’eix fonamental de l’acció política d’algun partit.
Aquesta, en la meva modesta opinió, hauria de ser l’objectiu dels 10Mil.
Fa uns dies els diversos partits d’àmbit català posaven nota al Govern espanyol, és a dir, al govern que encapçala el senyor Rodriguez Zapatero.El PSC va qualificar el govern del PSOE i li posava un notable, ara però el senyor Montilla afirma que el notable era “respecte a la seva acció de govern global”, és a dir a Espanya, però no respecte a Catalunya.
D’aquesta manera deixa ben clar que el PSC és purament màrqueting i que el PSOE es va avaluar a ell mateix amb un notable (no es va posar un excel·lent perque són modestos).

Seguint amb aquest raonament és normal que el Govern de la Generalitat sigui totalment inoperant i secundari, doncs per el PSOE = PSC l’acció de govern és fa per Espanya aquí ningú fot ni brot. El president de les promeses incomplertes, que va decidir ser investit en majoria simple, prescindint de l’aritmètica més bàsica, per analfabetisme o per xuleria, es troba ara que la seva política maldestre i menyspreativa l’ha portat a l’atzucac de trobar-se completament sol.

Ja ni la traïció dels 25 diputats del PSC, que paradoxalment voten en contra de propostes legislatives del propi PSC a Catalunya, li serviran ara per seguir governant amb la falta de paraula i la poca elegància que el caracteritzen.
Un executiu sense capacitat legislativa suposa mantenir tres anys més un govern inoperant, políticament mort, suposa acceptar l’inici d’una era on les propostes de llei seran tombades de manera sistemàtica. I és que Zapatero, lluny de fer una política de consens, ha exacerbat la paciència dels ciutadans que hem vist com ens han mentit reiteradament de manera deliberada.
On és l’Estatut, traspassos de rodalies, aeroports, finançament, inversió per compensar les balances fiscals... Hauria de ser perceptiu als mítings dels socialistes acabar amb un advertiment que digui: “Atenció, totes les promeses que acaben de sentir probablement no es compliran”.
Des de la crítica constructiva, des de l’oposició seriosa, no consentirem que el senyor Zapatero continuï gaudint d’impunitat. El farem esclau de les seves promeses, tenim una posició de força renovada i moltes ganes de posar-lo a la picota. Qui la fa, la paga. Aquesta és la valuosa lliçó que haurà d’aprendre el president del govern si vol sortir una mica airós dels anys que li queden per governar, Déu vulgui que siguin menys que més, però tanmateix ningú pot obviar l’encarcanat escenari polític que estem vivint. Alguns es preguntaran si en la situació actual és productiu dur a terme una oposició severa que eviti l’acció de govern.
Però el que s’haurien de preguntat és si l’acció de govern és productiva en l’actual situació de crisi. Els qui creuen que s’està actuant des d’un prisma destructiu, per pur revengisme s’equivoquen completament.
N’estem farts que ens inflin a informacions falses que ni ells mateixos poden assegurar; des del tabú de la paraula crisi a les múltiples revisions del creixement de l’economia fins el que suposo que és l’últim que s’ha publicat on es dubta de la recuperació en el segon semestre d’any, per no parlar ja del nombre d’aturats i les previsions d’aquestes quantitats que no paren d’inflar-se en cada compareixença del ministre Corbacho.

Sempre ens quedara Brusse.les.

La manifestació del dissabte a Brussel·les permet diverses lectures dins d’un context per a mi,mes aviat positiu. Perquè la llibertat d’expressió és un valor que no ens podem permetre el luxe de perdre, perquè les veritats dites amb totes les lletres són més veritat que mil titulars sensacionalistes i carregats d’interessos.

Les meves felicitacions als que hi han anat. I la meva condemna als polítics que no hi han anat, s'han amagat, s´hi han pronunciat en contra i als eurodiputats catalans de tots els partits que una vegada més han demostrat que ni són catalans ni es guanyaven el pa.
La nostra història recent, malauradament, és plena d'actes èpics que resten a la memòria, només...que no serveixen per res, i tal dia farà un any. I perdoneu el meu escepticisme, potser ara no toca, però tinc la desgràcia de no equivocar-me gaire sovint, i no us ho prengueu com una pedanteria, siusplau. És la experiència que m'ho fa dir. Los olles a pressió, per no explotar, sempre van deixant anar presió per la vàlvula. Brussel.les, com avants altres, han actuat de vàlvula d'escapament.
Milers de persones van protagonitzar una marxa per l'autodeterminació a Brussel·les el passat dissabte . Però, quants milers van acudir a la convocatòria que feia l'organització cívica Deu Mil a Brussel·les ? Això no importa massa?. El que sí que és important és que milers d'independentistes d'arreu dels Països Catalans es posen d'acord per omplir els carrers d'un dels centres de la Unió Europea per reivindicar la independència. El que sí que és important és que aquesta manifestació ha servit per internacionalitzar la demanda d'autodeterminació del poble català.
Com sempre, les xifres d'assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (6.000) o els diaris locals (4.300 assistents). La bona gent són aquelles persones que estimen el País, aquelles persones que estimen la seva cultura, el seu territori, i els seus costums. La bona gent és aquella que respecta el seu medi natural, i respecta les altres persones, és aquella gent que no insulta a les emissores de ràdio, ni roba per mitjà de l’espoli fiscal, i tampoc en són còmplices. La bona gent és aquella que fa coses pel País, i no espera que el País faci alguna cosa per ells
Aquest cap de setmana Brussel·les estava ple de bona gent, i els Països Catalans estaven plens de bona gent. No ens perdem en discussions ,el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.
Però no n'hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel·lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys Les meves decepcions venen de l'interior de casa
No hauria volgut més que haguessin fet alguna cosa més concreta i a casa, que anar a perseguir fantasmes a Brussel·les? No és hora de posar els collons damunt la taula i dir que d'aquí no passem?

Després? Després tornarem a la normalitat de sempre, i no passarà absolutament res.

No passarà res. Res. Com en aquell parell de grans (i magnífiques) manifestacions sobiranistes a Barcelona… sembla que ja ningú no les recorda. Tot es queda en el no res, aquí. Tot són actes plantejats des de la bona fe i les moltes ganes, però que després es queden encallats. El “Dia després” et situa davant el mirall, per escorcollar el dedins. Tot això per a què ?. Ja n’hi ha prou de manifestos, de ballar-la amb la mes lletja o d’anar fotem perdigonades a l’aire. Els deu mil desplaçats no poden quedar-se a Brussel·les
Espero que ara no caiguem en el de sempre. Que l’eufòria d’haver guanyat la batalla no es faci perdre la guerra. Tinc la sensació, sovint, que el sobiranisme no encara amb tots els ets i uts la causa que diu defensar. Que es perd en el pur formalisme o amb fer-la petar. Vehement, això si. Però que no presenta la batalla allí on tocaria.
És d’això que ara tocaria parlar.
Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa.
L'UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d'autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple. Però s'ha de començar a caminar.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
En resum un dia per recordar, i això ha de ser el començament d’una pressió constant als nostres polítics per arribar a l’objectiu, i més comprovant què no hi ha reptes impossibles per difícils que semblin, en fi com no podia ser d’altra manera volia acabar amb una de les consignes mes repetides ahir i que esperem que aviat pugui ser una realitat: El primer pecat és que és “una iniciativa ciutadana” aliena als partits.
La POLÍTICA , la fan els partits.Potser alguns encara no us n’heu adonat, però al mon hi ha guerres en les que moren milers de persones i ningú en parla, peque, el que no surt als Mèdia, no existeix. I als mèdia surt el que ells volen. Potser, si en contes de 10.000 haguessin sigut un milió, a les hores si que se’n parlaria, però…com es fa això d'organitzar una manifestació, a Brussel.les, d’un milió de persones al marge dels partits politics i amb una societat desmobilitzada i… fastiguejada…i emprenyada…i amb problemes diaris al lindar de la supervivència?.
Una última reflexió, ahir, a Brussel.les hi havia militants i molta gent que vota ERC i CIU, tots contents i amics.

Senyors dirigents dels partits, prengueu nota del que fa el poble.
.

ARI, ARI, ARI, UN UNIONISTA LEHENDAKARI!!

En els pròxims dies veurem el què pasa, però a qui se li ha girat feina de retruc és a Zapatero, que haurà de fer mans i mànigues per mantenir la seva política de pinotxo fent equilibris aritmètics supeditats a la decisió del PSE.

Embolica que fa fort.
Hi ha un pressupòsit que no admet cap dubte. I és que PSOE i PP defensen el mateix model d’articulació de l’Estat. Això està per sobre de qualsevol altra consideració i és per aquesta raó que tothom ha entès que el PP votarà amb convicció la candidatura de Patxi López a lehendakari. Naturalment, això és extensible a UPyD, un partit sense cap ideologia afegida al nacionalisme espanyol més clàssic.
Amb els resultats a Euskadi es pot tancar un cicle i obrir-se'n un altre de futur incert. La única autonomia que queda fora de l'abast del nacionalisme espanyol pot haver caigut ara en mans

d´una coalició impensable en altres comunitats.
El resultat tant ajustat de les eleccions basques ha donat unes possibilitats de govern que van des de les coalicions lògiques fins les unions més contra natura del ventall polític.
Opció 1: govern nacionalista basc en minoria.-El nacionalisme basc no suma prous escons per formar govern amb majoria absoluta, n'hi falta un. Això vol dir que caldria comptar amb el comportament democràtic d'alguna de les forces del nacionalisme espanyol que exercís d'oposició constructiva i que no posés bastons a les rodes d'un govern minoritari. Tot això a canvi d'un diàleg per part del govern resultant que tingués en compte el principal partit de la oposició i negociés amb ell els temes més importants de la legislatura. Aquest govern estaria format per PNB, EA, Aralar i EB, amb l'oposició responsable del PSOE. Aquesta possibilitat comptaria amb 532.725 vots i 37 diputats.
Opció 2: govern de concentració amb majoria absoluta.-Els dos partits majoritaris (PNB i PSOE), amb la col·laboració d'EA, Aralar i EB que podrien entrar al govern o no. Seria el govern amb més àmplia base social (entre 712.450 i 848.613 vots) i parlamentaria (entre 54 i 61 diputats). Una coalició de govern que ja va funcionar en altres ocasions al País Basc. Opció 3: govern nacionalista espanyol amb majoria absoluta. Els que volen autonomenar-se "constitucionalistes" són en realitat purs "unionistes". Seria el pacte format pel PSOE, el PP i UPD. Seria un govern amb partits oposats en moltes parts del seu programa, tant social com polític, amb dos partits que son els únics que tenen possibilitats de disputar-se el govern de l'estat, que no perdrien la possibilitat de desgastar-se mútuament per aconseguir l'accés a La Moncloa. Tindria majoria absoluta amb 38 diputats però seria el de menys base social amb 482.839 vots, gairebé 50.000 menys que la opció 1.
Qualsevol d'aquestes tres opcions és possible, tot dependrà del PSOE, ja ho deia un dirigent socialista, "totes les formes de govern passen pel PSOE", i té raó.
Però la tercera opció té tantes o més possibilitats de fer-se realitat mirant les ofertes gairebé de xec en blanc que PP i UPD estan fent al candidat del PSOE i la carta blanca que la direcció del PSOE ha donat al seu candidat.
Primer va ser Catalunya i ara pot ser el País Basc. La diferència és que, mentre a Catalunya va caldre el vot d'un partit "independentista" per fer donar el poder a un partit nacionalista espanyol, a Euskadi només cal que s'ajuntin els tres partits nacionalistes espanyols per guanyar el poder, després ja s'esbatussaran entre ells. A hores d'ara el candidat socialista diu que no descarta governar en solitari, aquesta opció sería la de menys base social i parlamentaria, la més inestable i la menys democràtica, amb un govern format pel partit perdedor amb el suport puntual de PP i UPD. Un govern que hauria de fer filigranes per cada iniciativa parlamentaria i que hauria de negociar els pressupostos de forma que la seva política quedaria greument lligada de peus i mans per uns partits que, sense governar,de fet marcarien la política del govern. Sería la màxima expresió de l'ànsia de poder del PSOE.
El bloc basc, en canvi, està esquarterat en quatre opcions diferents que, des del segle XIX, mai no han estat del tot combinables. Aquesta guerra interna –i un sistema electoral que penalitza els basquistes– fa que els partits espanyols puguin construir una majoria amb facilitat, tot i la diferència de 175.000 vots a favor de les sigles d’àmbit basc. Més encara tenint en compte que un 9% dels votants s’han quedat sense que ningú comptabilitzi la seva papereta.
Tot plegat, un altre bany de realitat del qual, com sempre, els no nacionalistes espanyols no aprendrem res... I el cas és que, des d’ahir, tots els presidents autonòmics són igual d’autonòmics. Que vol dir igual d’espanyols .

Ben aviat sabrem si Navarra va ser moneda de canvi per Euskadi.

Quan parlo de retornar favors, ho faig tot recordant el que va succeir a Navarra. En aquella ocasió els socialistes van facilitar la presidència al candidat popular, desestimant l’ocasió de pactar amb Nafarroa Bai per fer tombar la truita. Casualment ara, els resultats a les eleccions basques proporcionen una magnífica oportunitat als populars per “retornar el favor” als socialistes. Per fer-ho només han de votar en el Parlament basc a favor del candidat socialista i després donar-li suport durant el mandat, assegurant alhora un marcatge estret a les polítiques que s’aplicaran en aquesta legislatura. Només cal sumar-hi el diputat d’UPD, que segurament estarà encantat.
Els propers dies es presenten molt intensos i ben aviat podrem esbrinar qui serà el futur Lehendakari. Ara per ara, si hagués d'apostar per algú, crec que el Patxi López ho té més fàcil. Sembla evident que el canvi polític a Euskadi és més possible ara que mai; el que no tinc tan clar és com encaixarà una societat com la basca, el fet de tenir un Lehendakari que no compta amb un clar suport popular. Un Lehendakari que en cap cas estarà capacitat per afrontar amb la valentia que cal el conflicte basc, doncs els qui li poden donar suport per ser-ho, no li donaran mai suport per afrontar el conflicte des de la via del diàleg i la negociació. Només NACIONALISTES ESPANYOLS, i prou. Espanya ben trabada, fins Euskadi pot ser ben aviat més espanyola que mai. Només tenim nacionalistes espanyols com a presidents a les diferents autonomies de l' Estat espanyol. S' han acabat els nacionalismes basc, català i gallec. Espanya és més Espanya que al llarg de la seva història. Aquella màxima de "divide y vencerás" s' ha complert.
Per desgràcia, els mateixos independentistes bascos han fulminat qualsevol aspiració nacional. L' esquerra abertzale, amb la seva crida a l' abstenció, ha dinamitat les aspiracions nacionals pacífiques de la majoria del poble basc. Certament, el PNB ha guanyat les eleccions però el nou marc electoral el fa dèbil.Té possibles aliances però cap suma nacionalista.Allò que semblava impossible a Eukal Herria és finalment una realitat. Ibarretxe ha guanyat. De fet, EAJ-PNV ha crescut en 8 diputats, en front dels 24 del PSE-EE, que ha crescut 6; EA, després de voler fer un invent i apartar-se de EAJ-PNV quasi desapareix, mentre que Aralar, els independentistes escindits de Batasuna que si condemnen la violència, han experimentat un ascens de 3 diputats i ara en tenen 4. Apareix la dreta més rància de UPD i el PP quasi es manté, perdent-ne només 2 i resultant ser la clau de tot plegat. Finalment EB queda relegat al paper que té IU a Espanya. Jo destaco quatre coses de tot el que ha passat avui a Euskadi:
Els que han guanyat, com a Catalunya, no governaran quasi amb tota seguretat.
El PSE-EE i el PP, amb l’ajut de UPD s’encarregaran de no deixar cap partit que no sigui espanyolista governant una autonomia, per sobre de les disputes que hi ha entre PSOE i PP. És evident que si volen rendabilitzar els vots guanyats, ho han de fer fent fora Ibarretxe i EAJ-PNV. Aralar es configura com un clar referent polític de l’esquerra abertzale, que fa innecessària la fórmula que representa Eusko Alkartasuna, que erròniament van voler separar-se més de EAJ-PNV i demostra a tota la societat que es pot defensar una tesi independentista des de la no violència. Finalment, que el 8,8% dels vots han estat nuls, és a dir que si tots aquests són “vots protesta” dels votants de Batasuna, aquesta formació, tot i haver caigut des del 12,4% de les darreres eleccions sota les sigles EHAK-PCTV, segueix demostrant que una gran part de la població d’ Euskadi no pot expressar-se a les urnes, no té partit al que votar.
Cal recordar que dels 75 escons, el repartiment que es fa a Euskadi és igual per les tres diputacions forals (Araba, Bizkaia i Gipuzkoa) tot i que la població de Araba, on sempre treu bons resultats el PSOE i el PP, representa quasi una cinquena part de la de Bizkaia i una tercera de la de Gipuzkoa, és a dir, que si els vots es repartissin com a Catalunya o Galícia, EAJ-PNV faria Ibarretxe lehendakari sense problemes.
Personalment, dubto que el PSOE pacti amb el PP. Seria una combinació letal per Zapatero. Pero,recordem que el PNB dóna suport a Zapatero al Congrés. Per tant, és o pot ser de lògica la jugada posible basca : pacte PNB i PSOE a Euskadi a canvi del suport del PNB al llarg de la legislatura de ZP.Si és així, crec que el PNB pot pagar molt car aquesta decisió.D' aquí 4 anys, el PNB pot pagar molt car aquest pacte a les urnes basques. A més, deixa de banda els ideals, la seva filosifia i essència com a partit per mantenir-se al poder a qualsevol preu.
Avui, més que mai, fa falta recuperar perfil propi. Sentit de país, sentit de partit i, sobretot, els ideals dels partits. Avui, per ser creïbles, cal predicar amb l' exemple i no mantenir-se al poder a qualsevol preu. Em ve al cap un paral.lelisme que es podria donar a Catalunya algun dia : l' anomenada Sòcio-Vergència.
Personalment, desitjo que mai ens hi hàgim de trobar. Avui, s' ha obert un nou mapa espanyol. Un mapa clarament d' Espanya, gran i única.
Els nacionalistes catalans, bascs i gallecs ens cal no defallir i seguir treballant per ser algun dia un país lliure, socialment avançat, econòmicament ric i culturalment ple.

Tot veient i escoltant les TV estatals un s’adona que el principal per als partidaris dels partits espanyolistes, més que la ideologia o el programa, és fer fora de tot arreu els nacionalismes que no siguin els espanyols. Com bé deia Josep Pla, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres

Soc un anònim i de infanteria illetrada ??

Ja tornem a tenir la caverna socialista mediàtica escupint grolleries contra nosaltres. Per si fos poc, apareix en Joan Barril i comença a repartir carnets de savis i rucs, i naturalment els rucs som els nacionalistes i els savis imagino que són tots els altres.
Stoppppp. Parem màquines.!! En Barril parla!!!. El nacionalisme català no pensa.

Som una colla d’inùtils sense continguts. Ell, el culte, el savi, l’intel·lectual, el pensador. Només un personatge d’aquest estil i amb un ego pujat fins a dalt de tot pot arribar a bramar tal estupidesa. Ja se sap, ells han estat els escollits per pontificar i dir el que està bé i el que està malament.

Titlla d’agitadors anònims, d’ infantería illetrada els que dediquen(m) una part del temps a escriure als nostres blogs i a dir la nostra opinió. Epppp! Barril,

jo en sóc un d’aquests. I amb molta honra.

Saps el que més em fot de tot plegat, Barril? Que gràcies als meus impostos t’estic pagant un sou de collons al teu infumable programa a Catalunya Ràdio. Amb els temps pocs afalagadors que ens vénen des del punt de vista enconòmic, entenc que ara siguis més papista que el papa. D'altra banda és molt socialista això de carregar contra tot allò que és mogui . JOAN BARRIL-Publicado en "El Periodico"--¿PENSAR? ¿QUÉ ES ESO?--
Debió de haber un tiempo en el que la política, antes de gritarse, se pensaba. Debió de existir en algún lugar un grupo de gente que escribía la fórmula para llegar a un mundo mejor y convencer a sus conciudadanos. En ese tiempo de la política pensada debió de oírse rumor de imprentas y debió de experimentarse el temor a la policía o a los adversarios. La política brilla en la oscuridad de las dictaduras, pero se disuelve en el barrizal de nuestros mitos.

El pensamiento político ha perdido grosor y profundidad. Los primeros en empezar a percibirlo fueron los intelectuales de izquierdas, sin duda, una redundancia. Con la caída del muro llegaron el silencio y la perplejidad. Tanta tinta y tanta idea, y de pronto había que pensar sin red. Fue el gran momento de Francis Fukuyama, viniendo a decir: "Dejad toda esperanza de entrar en nuevas quimeras. Hay lo que hay. Y lo que hay es el capitalismo". Llegaron luego los primeros escarceos para hallar un lugar en la cartografía ideológica del siglo XXI. Las grandes palabras de antaño buscaron adjetivos humildes. Se habló de "pensamiento débil". Se buscaron seguridades en el "pensamiento líquido". Aún hoy estamos instalados en un parque de atracciones sin hora de cierre. El pensamiento ya no es de izquierdas ni de derechas. Es solo un conjunto de ideas de temporada, ideas hinchables que nos permiten flotar en el desconcierto. Nunca como hoy el género denominado "ensayo" había sido tan fiel a su denominación.Pero no todo son ingenuidades de la izquierda ni reiteración de la derecha. Existe un campo que, a tenor de lo mucho que da que hablar, debería tener un fondo de pensadores importante.

Me refiero al pensamiento nacionalista y, más en concreto, al pensamiento nacionalista catalán. Ahí también se ha cebado la crisis de vocaciones. Hoy el nacionalismo ha dejado de pensar y se limita al mantenimiento de agitadores anónimos que llenan de frases reactivas los digitales y las cartas al director. Hooligans del lamento que ni escriben ni saben leer. Lo que antes era la pintada clandestina sobre los muros, ahora es la frase anónima en la pantalla carente incluso del heroísmo del riesgo. No hay debate, porque ¿cómo se va a debatir con el bloguero enmascarado? Pensar, sin duda, es algo cansado.

Y los líderes se limitan a alquilar a un periodista para que ponga negro sobre blanco lo que solo son juegos verbales. Desde hace años no se percibe en el magma del nacionalismo catalán escrito la más mínima tentación a la autocrítica fundamentada. Todo queda en titulares de periódico. Al disgusto de Guardans se le aplica la amenaza disciplinaria de Puig. Recoder ha de recurrir a una entrevista para pedir que la casa gran tenga puertas más grandes. El pasmo ante la aritmética parlamentaria que llevó al ganador a la oposición ha empañado el telescopio. No hay mensajes nuevos: Madrid nos mata y para de contar.

Pero ¿hay alguna idea más que la reacción a Madrid para ilusionar al personal? ¿Realmente la independencia va a seducir a La Caixa y a Tele-Taxi? Sí hubo un tiempo en el que alguien pensó para pensar. Pujol concibió la Fundació ACTA. Y ahí estaban gente como Culla, Villatoro, los malogrados Jaume Colomer y Albert Viladot, Cardús o una buena Rahola que iba hacia inmejorable. En definitiva, gente que hoy se avergonzaría de formar parte de una brigada que se limita al insulto, a la rabieta y a la coacción anónimas. O domestican a su infantería iletrada o la casa gran no pasará de tugurio. JOAN BARRIL.

(la veu del regim més preuada a sou del carrer Nicaragua??)
Procuraré fer un comentari a la noticia publicada a la crosta en concret i a l´exconsellera Figueras, i ho intentaré fer amb el màxim respecte:

Ja hi tornem. Quan la gent es veu atrapada per la seva pròpia incompetència recorre a la vella tàctica de culpar-ne els altres, i per fer-ho se situa en el pla de superioritat moral que els caracteritza. L’exconsellera Figueras, portaveu adjunta del grup del PSC,senyora Figueras: l’oposició no té cap necessitat d’erosionar el Govern, perquè el Govern ja se sap erosionar a sí mateix, sense que ningú l’ajudi. Ho està fent molt bé, això d’erosionar-se. És el que millor sap fer i ella és de l’opinió que la gent de Convergència som tots una colla de deprimits.
No sé si això mostra una gran sensibilitat cap a les persones que pateixen veritablement una depressió –un calvari per a elles i per als seus entorns, i se n’hauria de fer poca broma– però en tot cas revela que quan toca disparar, tota munició és vàlida. A mi no m’ofèn que em diguin deprimit; com si em volen dir discapacitat pensant que d’aquesta manera em molesten.

La depressió per desgracia no coneix ideologies, ni classes socials, ni comptes corrents, ni nivells d’educació: és transversal. Certament a CiU som transversals, però no crec que l’espavilada socialista es referís a aquesta circumstància quan ens empastifa amb l’etiqueta de deprimits. El que sí m’inquieta –però enlloc de deprimir-me m’estimula!– és la pocavergonya dels qui tenen tot el poder a les seves mans i són incapaços d’aportar solucions vàlides i justes als problemes que tenim sobre la taula: des de la crisi fins a la situació del català.
Què voten els 25 eufòrics diputats del PSC a Madrid quan es tracta del català o del finançament? Sempre el mateix que li convé al seu amo el PSOE.

Això és el preocupant i allò que afecta, de debò, la vida de les persones. Ells són els responsables de tot el que ens afecta perquè manen a tot arreu. I què fan? Es dediquen a diagnosticar l’oposició. Per sort, a CiU creiem en la llibertat d’elecció i, per tant, defensem una segona opinió mèdica. I ens creiem molt més l’opinió dels ciutadans –que va atorgar molts més vots i diputats al Parlament a CiU que no al PSC– que no la d’uns facultatius molt més interessats a donar placebo a la ciutadania que no a remeiar els seus mals. El PSC= PSOE = és un insult a la intel.ligencia dels catalans, els quals tenim tot el dret a tornar-nos'hi. Se'n diu llegitima defensa. Llegitima defensa per mantenir un govern que no governa i que frisa per tenir una oposició que no se'ls hi oposi .

Silenci! S'està negociant!
No molestem, no pressionem, no interferim...
El nostre Govern està negociant...
Fem-los confiança i no els molestem. Segur que si els deixem fer, arribaran a un bon acord..........O és que algú en dubta ?
Jo m'ho pregunto però molt em temo la resposta...
Després del llarg procés que hem recorregut plegats els últims anys, i dels últims fets que s`han produït,, hom pot convenir amb mi, que hem estat governats durant aquest període per la foscor de la mediocritat, la indigència dels incapaços, i la misèria dels indignes. Des de la negociació del estatut, la negació dels nostres drets històrics, la tercera hora de castellà ( que malgrat les denuncies fetes demostrant que s`està aplicant a diferents municipis, el silenci còmplice ha estat la resposta), la història interminable del finançament, el robatori de la nostre solidaritat via ONG, i tantes altres indignitats comeses contra la nostre Nació i la nostre forma de ser, ens han dut a un atzucac de caràcter inversemblant fa només uns anys.
Ja sabem com acabarà tot, és la història d`una altre indignitat anunciada: submissió total als designis del PSOE i als seus virreis del PSC. Ja ho deia en ZP: PSOE=PSC. Quan tots aquests actes contra la nostre Nació s`han produït quan els autoanomenats independentistes formen part del govern, un només pot albirar la magnitud del desastre que representa aquesta situació per la nostre Nació.
Hem fet president de la Generalitat a un espanyolista dur i convençut, d`un partit polític que porta 30 anys practicant l`espanyolisme més profund, amb ma esquerra, on personatges com Corbacho, Chacon i tants altres han jugat contra nosaltres des del principi, i on els quatre catalanistes, que diuen que queden, es varen tragar la LOAPA i la LOFCA ja fa molts anys.
Ells són l`autèntic enemic a batre pels catalans, si, no tant sols volem esdevenir lliures, sinó si volem seguir sent el que sempre hem sigut.
D`ells són els mísers 25 pallassos que tenen a Madrid per votar sempre a favor del amo del PSOE. D`ells són els dos míser ministres que diuen tenir dins del govern, incapaços de moure un dit a favor de Catalunya. Porten fent de la indignitat Nacional causa política 30 anys.
Porta fent joc brut contra Catalunya des de fa 30anys. De la mentida n`han fet centralitat, i de la indignitat, seriositat. De la mentida, del engany, de la mediocritat i de la incapacitat, n`han sabut treure la presidència de la Generalitat. Ens volen arrebassar fins i tot els sentiments.
I esquerra ( abans ERC )?? Ni comentar-ho. Amb tot el que s`ha dit abans, es dedueix el seu paper en aquests anys de buidor intel·lectual, de pou de sentiments i terra erma d`estimació per la nostre Pàtria.
Ells sols s`abaten lentament, però embrutant el nom d`el partit de`n Macià. Persones lleials com Macià, Carner, Gassol.....si aixequessin el cap, i veiessin el que estant fent, pot ser farien com Jesucrist, i els farien fora del temple per sempre més.
I mira que el govern de Catalunya no es podrà pas queixar que no els hem deixat "negociar" amb tranquil.litat pel tema Rodalies per exemple. Si no ho recordo malament, un traspàs promès en seu parlamentària pel passat ú de gener de 2008.
Ja fa uns quants dies d'això! Ja ha plogut bastant des d'aleshores!
I és clar, ingènu de mi, jo em pensava que durant tot aquest temps d'incompliment de la promesa estaven negociant durament i que ara per fi, s'anunciaria una inversió en Rodalies que seria l'enveja de tots.! Però no.
Un any i mesos més tard, el govern ZP anuncia un pla de Rodalies per a Catalunya que no representa res de nou de les promeses ja fetes. Res a veure amb les inversions fetes a Madrid: 5.000 milions d'inversió a Madrid per 363 Km de Rodalies amb 115 nous Km de vies, i 66 Km amb via quàdruple... 4.000 milions d'inversió a Barcelona per 447 Km de Rodalies amb 25 nous Km de vies, i 0 Km amb via quàdruple... Ningú s'ha de sorprendre d'aquest menyspreu que tarragonins, reusencs, vilasecans, vallencs, salouencs,torrencs o cambrilencs etc, fem d'aquest servei. No ens surt gens a compte. Anar de Tarredembarra a l'estació Camp de Tarragona és una pèrdua de temps inútil i car. Surt molt més a compte continuar utilitzant els trens regionals, i no repetiré les causes. que són prou conegudes, gràcies als cervells grisos dels polítics i dels tècnics de Renfe. Només n'esmentaré una que és vital: l'estació del TGV-AVE la tenim en mig d'un descampat a més de 40 minuts de carretera.
Les estacions convencionals es troben al cor de totes aquestes ciutats que he esmentat. No cal dir res més. I és clar, no cal dir on tenen l'estació d'aquest servei ferroviari els barcelonins o els lleidetans, o la tindran els gironins quan arribi el tren AVE a Girona. I ara una altra cosa. Comencem a estar força tips i cansats de sentir parlar de les deficiències dels serveis dels trens de rodalies de Barcelona i àrea metropolitana. Des de les terres del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, que també formem part de Catalunya que jo sàpiga, ens veiem obligats a utilitzar uns trens regionals, o dits també de mitja distància, totalment tercermundistes i sovint amb trens de tres unitats, enlloc de sis, que ens obliguen a viatjar a molts a peu dret, perquè la demanda no es correspon en absolut al servei de places que s'ofereix. I a banda d'aquest greuge, molts dels combois són vells, les portes no tanquen bé, els seients estan malmesos, bruts i enfonsats, els sanitaris fan fàstic, etc.etc....
Em pregunto doncs quina ha estat l'aportació del nostre Govern a aquest pla ?.
Em pregunto si aquest any llarg de demora en les inversions promeses ha estat a causa d'una negociació entre Governs o més aviat ha estat una negligència per part del govern espanyol sense cap mena de resposta per part del nostre Govern.
I la llei de consultes populars? Psssssst. l'estan elaborant! Si, és clar ¡. Confiavem que la Conselleria de governació entraria molt aviat al Parlament la nova Llei de Consultes Populars. Fa dos anys i mig que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de referèndums «per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat», atribuïda per l’art. 122 de l’Estatut, i que els ciutadans de Catalunya tenen el «dret de promoure la convocatòria». (art. 29 Estatut).
Però és que ja no val això de no parlar de res amb l'excusa que ho estant treballant, ho estant negociant, ho estan elaborant. És una cultura política adversa a la democràcia i contrària a donar la decisió al poble, més encara si això pot abocar en la independència de Catalunya. Per evitar-la, tot s’hi val, fins i tot bloquejar els drets democràtics del poble català.
L'única veritat és que no estan fent res. De res. Estan venuts.
El govern de la Generalitat és un zero a l'esquerra i ja fa temps que ha passat de ser un subjecte polític o un objecte polític. De veritat encara hi ha gent propera a Esquerra ( abans ERC ) que es creu que amb el tripartit governant, una llei que obre camí i obre nous horitzons cap a la via sobiranista veurà mai la llum?
Ah, per cert, i el finançament ? La negociació inexistent del finançament es pura comèdia, ja que nomes hi ha una part, com ja va passar amb l’Estatut, contra les seleccions catalanes, a favor dels pressupostos generals tot hi incomplir les inversions previstes a l’Estatut, i el calendari marcat, i un llarg etc… I si ara continua la retallada. L'Estatut aprovat per referèndum també serà retallat. Per tant ho podem dir alt i clar: Aquest no es el nostre Estatut !!! Aquest no es el nostre Estatut, i si amb aquest Estat no podem tenir l'Estatut que necessitem, no tindrem més remei que tenir el nostre propi Estat. Psssssst... S'està negociant! Pssssssssst
Tot fum. Tot demagogia. Tot merejar la perdiu. Fins que l'error històric que han significat els Governs tripartits no es rectifiqui, aquest País no redrecerà el rumb.

DE DEBÒ QUE VA FRACASAR ? .

Avui fa vint-i-vuit anys es va produir el darrer cop d’Estat clàssic de la història d’espanya: després d’ocupar el “Congreso” i de segrestar el govern, Milans del Bosch, Armada i Tejero van ser sentenciats a 30 anys de presó. El judici, excessivament respectuós i amable amb els colpistes, només va inculpar uns quants caps militars i amb prou feines va entrar en la trama civil del cop.

Si bé es cert, i ara tothom ho oblida, que que el rei ja en la seva primera visita a Barcelona havia llegit el seu discurs en català (16 de febrer de 1976) i que varem tenir Generalitat (29 de setembre 1977) mes d’un any abans que Constitució Espanyola ( 6 de desembre de 1978), i tot això indicava un camí cap a la normalitat, la veritat es que desprès del mai ben explicat autocop del 23 de Febrer de 1981 ja va quedar clar que això canviaria.
El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va anar seguit de la LOAPA (Llei Organica d'Harmonització del Procés Autonòmic), del xantatge al grup parlamentari del PSC a Madrid perquè s'integrés al grup del PSOE, de la persecució penal al President de la Generalitat, de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) que encara patim, i de la generalització del procés autònomic fins a posar Ceuta al nivell de Catalunya.
Avui, com cada any, es repetirà a tort i a dret que el cop d'estat va fracassar.

De debò que va fracassar ? Vint-i-vuit anys després, Tejero és un anacronisme. Avui ja no és imaginable un intent de cop d’Estat com aquell. Potser, però, perquè ja no cal. El tinent general Mena, que durant el debat del nou Estatut, ara fa tres anys, va parlar amb un to clarament involucionista, no volia copiar Tejero, però sí que se’n volia fer eco. Ell ens el va recordar. I amb el record ja n’hi va haver prou per fer por, per provocar que el PSOE accionés el fre en la negociació del nou Estatut i per impedir qualsevol reforma de l’Estat en la línia de l’Espanya plural que s’havia anunciat. Ara sabem que l’Espanya plural només era un eslògan. I és que avui és el 23-F. Cert que aquest no és aquell. Però també és cert que amb el record d’aquell ja n’hi ha prou perquè avui no passi res, perquè no hi hagi cap reforma de l’Estat i per fer que els nacionalistes catalans ens continuem sentint, a espanya, tan forasters (o més) que fa vint-i-vuit anys.
El President Pujol va anar creant una Generalitat de debò, i en 23 anys va aconseguir que les nostres institucions fossin respectades. Quan era el moment de donar un nou pas endavant, ERC va preferir fer president un Maragall que necessitava sempre projectes per a no avorrir-se i amb l’ajut inestimable dels eco-comunistes van redactar un estatut infumable, ple d’articles que no eren necessaris presentar a Madrid, i que al final va ser assumit per nosaltres, CiU gracies a que en ZP va acceptar que el finançament fos de negociació bilateral, que l’Estat es comprometés a invertir almenys el 18% de les seves inversions en obra pública a Catalunya, i que es tingués en compte per a les competències socials (sanitat i educació) el cens real.
La realitat es que degut a la crisi econòmica ens hem adonat que Madrid mai te presa (ja ho deia en Cambó amb el seu famós discurs a Alfons XII), que tenim una merda d’infraestructures, que la educació de plastilina no funciona, que la Sanitat nostra no només até de gratis a 1.800.000 immigrants sinó també als aragonesos que ens tracten de lladres pel tema de l’art sacre de la Franja però que van als hospitals de Lleida de gratis, i a tot aquell espanyol que prefereixi els nostres hospitals als seus.
Ens hem adonat també que les Caixes catalanes no recolzen l’economia catalana en aquets moments tant durs per les empreses, i si poden els hi foten el peu al coll. Que les nostres empreses automobilístiques no son nostres sinó dels estrangers, i que tots els nostres autònoms creadors de feina esperen abandonats pel nostre govern qualsevol acció que no arribarà mai, perquè la realitat es que la Generalitat no te poder, i el que de vegades feia en Pujol ( per exemple netejar Caixa Tarragona) era mes per la autoritat moral del personatge que no pas perquè tingués un poder real.
I es aquest el problema, que qui ens governa no te autoritat moral, perquè de fet ni va guanyar les eleccions, perquè de fet no te ni formació ni ofici conegut, i a més es un dependent de l’amo del partit que es a Madrid. I de tot això, de la sanitat cada cop mes degradada aquest últims anys, de l’educació de la plastilina, de que avui puguem anar a presó perquè un senyal l’acaben de posar a 40 quan fa cinc minuts era a 60 i nosaltres som tant “imprudents” que anem per una autovia nova a 80 Km/h, quan a Alemanya no tenen cap límit de velocitat, perquè son europeus però no eco-idiotes ; de que ens acabin de pujar la llum oficialment un 4% , però realment un 20%, i, a sobre, el govern central tingui la cara dura de muntar una oficina d’atenció al consumidor, i tot això succeeix perque no van voler vendre Endesa a una empresa catalana, pero ara, amb les pujades donen a guanyar diners a una empresa italiana, i permeten que el Acciona s’embutxaqui 11.000 Milions d’€ amb la venda de les seves accions, de tot això la culpa no es d’Espanya, sinó nostra d’acceptar-ho..
Perquè, en definitiva, encara que el TC no toqui l’Estatut, i encara que en ZP ens augmenti el finançament en els previsibles 4500 M€ (dels quals el tripartit ja n’ha gastat 2.804 només en augmentar la plantilla col•locant a parents, amics i coneguts) això no te solució, perquè si el dèficit fiscal es de 19.500 M€, i ja fa 34 anys que ens roben, i tot el que ens han robat son infraestructures que avui ens manquen, no podem continuant esperant que espanya ens arrangi voluntàriament les infraestructures, dons ja es vist els anys que porten per a fer un AVE de Barcelona a Paris (ningú el va demanar a Madrid), i encara el tenen per fer.
La culpa no es d’espanya sinó de saber quants anys mes NOSALTRES volem estar esperant? El consol és que avui els forasters som molts més dels que ells diuen i volen. Fins que el 23-F ja no ens hagi de fer por perquè només sigui un record en una història que ja no serà la nostra.

Els drets no es demanen.

Una de les mostres que no som un país “normal” en temes lingüístics (en altres camps tampoc, però ara parlem d’aquest tema), és el fet que, quan truques a un organisme oficial et pregunten en quin idioma vols ser atès, de la mateixa manera que quan t’envien un document tens la possibilitat de demanar que sigui en català.

Això sembla una cortesia i un respecte pels drets lingüístics de l’administrat però, en realitat no és així, simplement és la constatació que el teu idioma és “l’altre idioma” al qual tens dret a part de “l’idioma”, el de “tots”.
Per començar hem de tenir en compte que vivim en un món on els avenços tecnològics són constants i que els invents es perfeccionen gairebé a diari. Fa anys, el fet que et respongués una veu demanant-te que premis un determinat número per accedir a un determinat servei va ser un avenç considerable que va facilitar les comunicacions evitant el pas per una centraleta sovint col•lapsada. Aquesta opció es va utilitzar per oferir la possibilitat de començar per escollir l’idioma d’atenció a l’usuari, un altre avenç en el respecte als drets lingüístics.
Actualment crec que això està superat per les centraletes informàtiques.

No seria gens difícil programar la entrada de trucades segons l’origen i que, per defecte, l’atenció fos en un idioma o altre. Si la trucada rebuda a un organisme oficial ve d’un telèfon de Catalunya, l’atenció per defecte hauria de ser en català i, en tot cas, s’hauria de donar la opció de poder ser atès en castellà. No té cap sentit que a un ciutadà català se li pregunti si vol ser atès en català, en tot cas hauria de tenir la possibilitat de ser atès en castellà, si així ho desitja. En canvi si la trucada ve d’un telèfon de fora de Catalunya, l’atenció hauria de ser en castellà, tenint la opció de poder ser atès en català.
En el cas dels impresos hauria de ser semblant. Quan un organisme oficial, sigui d’on sigui, (em refereixo a qualsevol organisme estatal o autonòmic) envia una notificació a un ciutadà, s’hauria de tenir en compte la destinació. És a dir, si un ministeri o qualsevol altre organisme envia una comunicació a un ciutadà de Catalunya, hauria d’estar redactada en català, preveient que aquest ciutadà pugui demanar-la en castellà si així ho desitja.

Les bases de dades informàtiques permeten una gestió d’aquest tipis de forma fàcil. No costaria gens que, quan ens renovem el DNI, per exemple, se’ns demanés en quin idioma volem que l’estat es comuniqui amb nosaltres i, a partir d’aquell moment, tota la correspondència hauria d’estar redactada en l’idioma escollit. El que no pot ser és que, per exemple, Hisenda enviï l’esborrany de la declaració en castellà i el contribuent tingui la opció, mitjançant internet o una trucada telefònica, de demanar que li tornin a enviar en català. És una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos materials i humans que en plena era tecnològica no té cap justificació.
Quan una societat no utilitza aquests mitjans i prefereix donar la possibilitat de demanar que, el que es fa en castellà per defecte, es pugui demanar també en català, el que està fent en realitat no és reconèixer un dret sinó permetre una possibilitat.

Els drets no tenen categories, el dret a emprar un idioma no té una categoria superior o inferior segons l’idioma, tots els idiomes tenen la mateixa categoria i, per tant, el dret a usar-lo ha de tenir les mateixes opcions. Un català, a Catalunya, no ha de demanar que una carta li sigui enviada en català; en tot cas ha de ser qui vulgui que se linenviï en castellà qui ha de tenir la opció de demanar-ho.

De la mateixa manera que seria un disbarat demanar que a Mazagón (província de Huelva) la Junta d’Andalusia enviés les cartes en català per defecte perquè hi ha catalans en aquella població.
Cada vegada que truco a Hisenda o a Telefònica, per posar dos exemples i em donen a escollir si vull ser atès en castellà o en català m’adono que no som un país normal, cada vegada que a la meva mare li envien l’esborrany de la declaració de la renda en castellà, m’adono que el fet de poder demanar-la en català és una concessió condescendent que ens fan, sempre i quan complim amb un tràmit que és el de “demanar”, un tràmit que els de parla castellana no ha de fer.
Posem-nos les piles perquè, si no, acabarem havent de tornar a “demanar” que ens concedeixin el dret a “demanar”, com va passar fa trenta anys.
Penseu que els drets no es demanen, s’exigeixen ; i si no s’executen, es perden .

LES COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT I LA CRISI

És el poder, estúpid!
En els eleccions presidencials americanes de 1992 Bill Clinton li etzibà al llavors president Bush, que comptava amb els triomfs de l'esfondrament del bloc soviètic i la victòria a la guerra del Golf, "És l'economia, estúpid!". Va centrar la campanya en les mesures per combatre la recessió, guanyà, les va posar en pràctica, i tinguérem 8 anys de progrés econòmic i democràtic americà i mundial.
Clinton ho va fer perquè presidia un Estat, amb el poder, les competències, i els diners per executar les seves decisions. Espanya té Estat propi, "expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible" , però Catalunya no en té, es limita a la Generalitat, "un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado" (sentència passada del Tribunal Constitucional), amb competències subordinades: "la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado" (sentència futura del Tribunal Constitucional).
PERQUÈ CATALUNYA NO TÉ ESTAT PROPI, no pot decidir ni executar res sobre aeroports i ports, ni sobre connexions ferroviàries ni d'autopistes amb la xarxa europea, ni sobre subministrament hídric, elèctric i energètic, ni endeutar-se sense permís del govern espanyol, ni estendre ni ampliar les pensions i els subsidis d'atur, ni becar els estudiants, ni fer política fiscal de suport a les empreses i als treballadors. Tampoc té res a decidir ni executar sobre la solvència i liquiditat del sistema financer, ni sobre els crèdits, les hipoteques, i l'endeutament de famílies i empreses, ni sobre l'acollida i integració dels immigrants, ni les mesures de suport a les persones desvalgudes. Algunes d'aquestes competències li corresponen a la Generalitat segons la lletra morta dels Estatuts de 1979 i de 2006; enguany celebrem el 30è i 3r aniversari del seu respectiu incompliment pels governs espanyols del PSOE i del PP.
PERQUÈ CATALUNYA NO TÉ ESTAT PROPI, cada any Espanya s'emporta més de 20.000 milions d'euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l'Estat dels espanyols no s'endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d'atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l'impost sobre la renda i un 35% l'IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any. Podríem decidir votant què n'han de fer els nostres representants per combatre la crisi, podríem dur a la pràctica les nostres decisions, i assumir les nostres pròpies responsabilitats.
NOMÉS QUE EL GOVERN ESPANYOL COMPLÍS la llei i les sentències del seu Tribunal Constitucional faria arribar als estudiants catalans tres vegades més en beques que el que reben ara, i multiplicaria per onze les ajudes a les ONG catalanes el simple fet que el govern espanyol no es quedés per a les ONG espanyoles el 91% dels diners que els incauts catalans els assignen en l'impost de la renda. Sense Estat propi, i amb l'Estat dels espanyols a la contra, l'únic poder real dels catalans és que els nostres electes condicionin el govern espanyol, que, per ser-ho d'un Estat, sí que pot decidir i executar. La crisi despulla encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir ni executar res, perquè no tenen res a decidir ni estris per dur a la pràctica les decisions. Diran, inclús alguns es creuran de bona fe, que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un objectiu, descriu la realitat. Només el PSC té ara la força numèrica per condicionar el govern espanyol del PSOE, però cal recordar que en 32 anys cap diputat ni senador del PSC ha votat diferent dels del PSOE. Mai. "El PSC somos nosotros", diu Zapatero.
EL PRESIDENT NÚMERO 42 D'AMÈRICA, Bill Clinton, va poder dir "És l'economia, estúpid!" perquè hi va haver un president número 1, George Washington, que va aconseguir la independència i l'Estat propi, el poder de decidir i executar. Sense el poder, tot és il·lusió.
Alfons López Tena / Notari / Vocal per CiU del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) / Conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya / President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

"Navajas en el tripartito"

A la tarda llegia un article d'en Barbeta a La Vanguardia, i crec que descriu molt gràficament els plors i els drames que està acusant el Tripartit-2, i com sol passar de retruc, els efectes destructors que porten a la governabilitat de Catalunya.
L'article d'en Barbeta radiografia el mal govern que té Catalunya, evidencia que estem sota la governabilitat d'uns polítics que ho fan malament. I s'ha de dir clar i català.
En aquest sentit us convido a la lectura de l'article al que em refereixo.
Mientras en el Madrid político vuelan los cuchillos, en el tripartito catalán aparecen las navajas. Faltan dos años para las elecciones, pero los aliados de la "Entesa" –dime de qué presumes y te diré de qué careces– ya tienen presente que son rivales antes que socios. Como no hay manera de que el Govern despierte entusiasmos, la consigna vuelve a ser "sálvese quien pueda" y tal como viene el calendario, la meteorología política prevé un convulsa segunda mitad de la legislatura. Se avecinan tormentas y seguramente se atormentarán las vecinas.
Obsérvese que los debates sobre los acontecimientos y desgracias que asuelan Catalunya ya no se centran en lo que ocurre, sino en averiguar quién tiene la culpa. Y la solidaridad entre los miembros del tripartito recuerda algunas escenas de los hermanos Marx, aunque, todo hay que decirlo, con diálogos menos elaborados: "Yo no he sido, ha sido éste". Las hostilidades se han puesto de manifiesto con claridad meridiana a raíz de la controversia por el temporal de viento.
El president Montilla no puede desautorizar a sus consellers, porque sería tanto como admitir que no puede destituirlos por mediocres que sean, pero mueve sus peones para que la opinión pública no tenga dudas sobre a quién debe cargarle el marrón. Del Baix Llobregat, que es el principal feudo de poder de Montilla y de su lugarteniente José Zaragoza, es de donde paradójicamente han surgido las críticas más duras por no haber advertido a la población con tiempo suficiente de los riesgos que conllevaba el temporal de viento.
Los dardos más envenenados han sido dirigidos con precisión al responsable de las emergencias, o sea, el conseller de Interior –el gran Joan Saura–, que no es del PSC, sino de Iniciativa per Catalunya. El propio president Montilla insinuó que también falló el servicio meteorológico, y –mira por dónde– se trata de un organismo que depende del otro conseller de ICV, Francesc Baltasar.
¿Y qué autoridades han rechazado públicamente lo del 80 por hora? El conseller Nadal y el alcalde Hereu... Hace tiempo que el PSC está hasta las narices de ICV, pero necesita a la familia Ceausescu para gobernar en casi todas partes. Ahora tratan de invertir la ecuación: que sea ICV la que necesite respiración asistida por el PSC, sabiendo que es imposible que los rumanos encuentren otro socio que los aguante.
Conste que fueron las cúpulas de ICV y ERC quienes, tras sus respectivas debacles en las elecciones generales, decidieron frenar la fuga de votos hacia el PSC a base de marcar perfil propio en el Govern. Y ahora resulta que cuando los socios marcan paquete, Montilla ve arruinados todos sus esfuerzos por fingir que preside un Govern serio, distinto del Dragon Khan. Es la maldición del tripartito: los líderes disfrutan de la vida, pero los votantes se avergüenzan...
Ahora vendrá la financiación y la sentencia del Constitucional sobre el Estatut y las consecuencias de la crisis, que van a ser dramáticas... Con estrategias de equipo tan fraternales del tipo sálvese quien pueda y que cada palo aguante su vela tendremos espectáculo asegurado. Lástima que el respetable hace ya tiempo que dejó de interesarse por esta tragicomedia y vive de espaldas al escenario.
Font: La Vanguardia