COETS I PETARDS.

Quan xerro sobre política m'agrada exposar els diversos punts de vista que hi pot haver sobre una qüestió. Sovint n'hi ha més de dos. M'agrada buscar posicions vàlides contra l'assertació que algú m'ha fet i crear raonaments que el meu interlocutor pugui acceptar. I sobretot procuro fer-ho quan la conversa és entre diverses persones.
El fet és que si la conversa no es va dirigint cap a termes de raonament, les paraules abandonen l'òrbita del pensament per gravitar excitats a l'entorn dels potents atractors del sentiment. I quan la conversa és de grup, l'excitació combinada acostuma a eliminar el dèbil pols gravitacional de la raó per abandonar-se de manera desenfrenada a l'entorn de llocs comuns i frases mil cops sentides.
Podríem dir que aquesta facilitat de l'atracció pel cantó fosc del debat polític (l'atracció epidèrmica) forma part de la immaduresa política. Fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa era la part visible de l'independentisme català, una mostra preclara de com l'epidermis pot a la raó i de com n'és de difícil mantenir diàlegs basats en la racionalització quan un dels interlocutors viu al món que ha creat dins del seu cap.
Per a mi, l'expressió màxima d'aquesta immaduresa és escoltar la frase "si tots els catalans votéssim X, seríem independents". Ok. La realitat és aquesta: els catalans votem tots diferent, perquè no som cap dictadura del pensament.
En conec uns quants que voldrien viure en una dictadura del pensament, seria tot més fàcil em diuen.Jo crec que no, que seria tot força més difícil. Llavors, si els catalans votem opcions diferents i continuarem fent-ho sempre, com es pot vehicular la independència?
Doncs a base de buscar punts en comú i enlloc de fixar-nos en els defectes dels altres, que tots en tenim, fixar-nos en com podem col·laborar per aconseguir fites volgudes per tothom.

Tant difícil és? Doncs sembla que sí.
Deia que fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa política era la part visible de l'independentisme català, però ja fa un temps que una altra actitud ho supera amb escreix: el vot al PSC. Catalunya vota infatigablement una trentena de diputats pel Congrés que es dediquen a votar des de Madrid contra els interessos dels ciutadans que els han escollit des de Catalunya.
El motiu de fons d'aquest vot no és pas racional: no es tracta d'escollir diputats que ens resolguin els problemes o ens facin viure millor. El motiu de fons és passional: votar la llista del PSOE perquè és la llista enemiga del PP. Que uns o altres facin la mateixa política envers Catalunya és el de menys. Per al ciutadà català que se sent nacionalment espanyol, les decisions preses des de Madrid són tan bones com les preses des de Barcelona i, davant aquesta igualtat de tracte, vota de manera passional.
Els estratègs del PSC ho saben perfectament i per això ja fa anys que les seves campanyes es basen només en insultar l'oponent i avisar que són "ells o el caos" (quan al PSC diuen "ells" volen dir que ells són el PSOE, naturalment).
Aquesta diferència entre PSOE i PP no és com la presenten; ja fa temps que el PSOE ha de recórrer a parlar de sexe i de religió per excitar els ànims dels seus votants, ja que en política laboral, econòmica o territorial fan exactament el mateix. Fins i tot ara comparteixen el govern i el parlament del País Basc.
Per al ciutadà català nacionalment espanyol, tot això està bé i en principi és bo. PP i PSOE comparteixen una visió nacional de país i no tenen cap problema a obviar les seves diferències per, a través de la pluja fina que representa tenir el govern, espanyolitzar Catalunya.
És la situació actual. Però és que fins i tot per als ciutadans catalans nacionalment espanyols, les polítiques de PP i PSOE lesionen els seus interessos, ja no en l'àmbit nacional o cultural sinó en l'econòmic. I això ja no és bo.
El gran salt endavant d'Espanya s'ha basat en bona part en exprémer la capacitat de treball de Catalunya i distribuir-ne els beneficis arreu, sense retorn.
Al discurs racional li costa trobar espai públic. Ahir en Mas proposava fer un front català per salvar l'Estatut. I responia en Montilla que "prefereixen anar amb els amics del PSOE". Olé!! el bon rotllo ¡!.
Que el PSOE són mentiders (Estatut)? Són amics. Que el no compleixen (finançament)? Són amics. Que el PSOE ens traeix (invasió de competències)? Són amics. Que s'en riuen de nosaltres (Magdalena Álvarez per davant de Maria Badia)? Són amics.
Senyor President, maduri. Quan un seu amic no compleix la paraula donada, li menteix i l'apunyala per l'esquena... ha de desconfiar de la seva amistat.
Realment molt trist que el President d’un territori reconegui sense cap pudor i obertament, què prefereix el seu partit abans que els interessos de la població que l’ha escollit. Deu ser un cas únic a la història, i què el desautoritza totalment com a màxim càrrec català.

El seu ordre de prioritats es no molestar i donar suport al seu líder natural a Madrid, per impedir qualsevol pèrdua electoral en benefici de l’altre partit, i desprès si queda alguna cosa, i queda temps defensar els nostres interessos.
Com a català produeix vergonya que el màxim mandatari de la teva Nació sigui un mer súbdit d’un altra. Més ridícul encara fa que l’excusa es que la xifra que s’aconseguirà, serà superior a l’acord de l’oposició al 2001, presentant-ho com un gran mèrit, només faltaria que vuit anys desprès les xifres no fossin millors, es realment una obvietat i no un mèrit, es parla de si son justes i adequades i compleixen amb l’Estatut o no, aquest es el tema, no la comparació amb altres èpoques..
Bé,ara que sembla ser que s’acosta la solució d’aquest embolic del finançament i l’Estatut, crec que hauríem de reservar-nos uns quants coets i petards de la revetlla de Sant joan per tirar-los, segons sigui l’acord assolit i la sentència publicada.
En quant al tema de l’Estatut, la cosa està en si retallaran articles i paràgrafs a l’estil Alfonso Guerra o ens faran un manual d’interpretació més pesat que les pàgines grogues de la guia telefònica. Ambdues solucions tindran el mateix objectiu, i no cal ser gaire espavilat, d’aigualir el text. En aquest cas, els coets i petards que ens haguéssim guardat no els consumiríem.
Aleshores només ens quedaria la esperança, per poder consumir la pirotècnia, que el finançament fos realment “megaespectacular” com va dir l’altre dia l’alegria de la huerta socialista, vull dir l’Iceta. O encara que només sigui un bon finançament, com també va dir l’esperançat gestor de la Generalitat, vull dir, el nostre president Montilla.
O potser serà superior a la mitjana, com va prometre l’home amb més paraula del mon mundial, vull dir en Zapatero. Digueu-me desconfiat però, això que en Castells, que sempre s’ha mostrat pessimista, ara que tot son pressions del govern central, comenci a dir que els números ja no són tant dolents, em fa mala espina. En fi, ja ho veurem.
De totes maneres, si el finançament no és el que ens pertoca segons l’Estatut i el nostre govern l’accepta per no quedar-se fora del nou sistema (tal com ha amenaçat la ministra Salgado), aleshores no patim. Sempre podrem vendre els coets i petards als socialistes perquè organitzin una revetlla improvisada al Pati dels Tarongers i hi convidin als seus amics del PSOE i, perquè no, també als del PP que en temes autonòmics, si són diferents en les formes, no ho són gens ni mica en el fons.
Com a mínim els desagraïts nacionalistes de la oposició guanyarem uns calerons, que en temps de crisi sempre van be. Trenta dies mal comptats tampoc són gaires per invertir uns euros en pirotècnia. Es el resum actual de la situació del País, molt trista.

A votar CiU !!

El diumenge 07 de juny no deixis d'exercir el teu dret de vot a les eleccions europees!
El passotisme no és una bona idea... Entenc que veient la campanya dels gran partits i amb la desafecció general que plana en la població vers la política, es pugui pensar que acompanyarà més anar a la platja... però en hi juguem les garrofes i la cultura amb aquestes eleccions!.

És necessari que els catalans fem sentir la nostra veu a Europa!
Com que sóc malpensat, tinc la sospita que això del “tots els polítics són iguals” ho fa circular en José Zaragoza. M’explico! Mentre a Catalunya governava Convergència i Unió no paraven de parlar del “mal govern”. I ara que tenim el pitjor govern, la culpa no es del govern… sinó dels polítics. És a dir, quan governem, és culpa de CiU, però quan no governem també!

Una gran trampa!
En aquesta campanya socialistes i populars han jugat novament al mateix, a bipolaritzar el debat i parlar poc de propostes. En canvi nosaltres, Convergència i Unió, representats pels nostres candidats hem fet com sempre, defensar els interessos dels catalans amb propostes clares i concretes.

Ni socialistes ni populars defensaran els nostres interessos, els interessos de Catalunya.

Els 25 diputats del PSC estan desapareguts a Madrid, el PSC és el mateix que el PSOE i a Brussel.les farà exactament el mateix. I el PP mai s'ha preocupat pels nostres interessos, ni tan sols reconeix la situació real del català al nostre país.
Em sento ofès quan diuen que tots som iguals, perquè no és just que em posin al nivell de segons qui. Durant aquesta campanya electoral europea s’ha parlat molt de mentiders. L’adjectiu anava dirigit, per raons òbvies, als socialistes en general i a Zapatero en particular. Quan el PSOE s’ha vist acorralat ha recordat les mentides del PP durant els dies posteriors al 11M.

Queden mentiders, així, uns i altres!
Que PSOE i PP siguin mentiders no vol pas dir que ho siguem tots. La gent de CiU hem governat molt anys Catalunya. Hem tingut molta influència a Espanya. Quina mentida recorda la gent que nosaltres haguem dit a la ciutadania?
Ens volen fer creure que l’elecció és entre dretes i esquerres. L’elecció també es pot plantejar, però, entre els que diuen mentides i els que no.
Mireu amics lectors.durant aquesta campanya, en Ramon Tremosa anat referint que el nostre model havia de ser Holanda, Flandes, Dinamarca, Finlàndia… Aquets dies van sortir les dades de l’atur espanyoles vaig voler veure quin nivell d’atur tenen aquesta països. I oh! casualitat: Segons Eurostar, Flandes, Holanda, Dinamarca i Finlàndia tenen els nivells d’atur més baixos d’Europa!
Nosaltres volem i Catalunya pot estar entre aquests països !
Malauradament Catalunya no està entre els països del davant, Catalunya està entre els vagons de cua que encapçala Espanya, continua Eslovàquia, Letònia, Lituània, Grècia… Podríem estar entre els que estan entre un 4-6 % d’atur i estem entre els que estan entre el 17-19 % i pujant! Catalunya té més de 550.000 aturats i en podria tenir 125.000.
Espanya, Eslovàquia, Letònia, Lituània, Grècia, Portugal… són països on els emprenedors ho tenen molt difícil. Són llocs on iniciar una empresa resulta molt complicat. Difícilment hi sortirà un Bill Gates. No tindran mai un Google, ni un Appel, ni Microsoft… Són països on, bé el comunisme, o bé el feixisme, han fet niu.
Són països on la llibertat ha circulat tardanament. I són països que basculen entre el PP i el PSOE, entre conservadors i socialistes.Als països on hi ha menys atur, conservadors i socialistes no tenen espai. Flandes, Holanda, Dinamarca, Finlàndia son governats per demòcrates de centre o bé liberals.
Són països on hi ha consciència que la riquesa ve de treballar,de la bona gestió publica, dels emprenedors, dels empresaris que arrisquen. Són països, també, que saben repartir la riquesa, sense el populisme zapateril de repartir 400 euros, ordinadors, màsters, doctorals i pastilles del dia després! On ha d’estar Catalunya? Amb Espanya, primer, Eslovàquia, Letònia, Lituània, Grècia, Portugal o amb Flandes, Holanda, Dinamarca, Finlàndia?
Per tant, el dia 7 tots a votar Convergència i Unió, tots a votar en clau europea i a defensar els interessos de Catalunya!
Recordeu que si no voteu...uns altres ho faran i decidiran per vosaltres.

SENSE NINGUNA ACRITUD

La capacitat dels catalans per entomar insults i humiliacions sembla no tenir aturador. L'actualitat política i econòmica ens aporta, cada dia, nous episodis que no fan més que confirmar que d'aquest Estat no en podem esperar rés més que maltracte i menyspreu.
Ho he de reconèixer, m'encanten les campanyes electorals i no precisament pel que diuen els candidats, això és el que menys m'interessa en aquest presis moment, sinó per l'estètica dels cartells electorals, els spots televisius i tot el material de campanya.
Per això la meva atenció és dir una mica per sobre a continuació el que m'han semblat sense cap acritud,les campanyes dels partits polítics principals de cara a les europees el més objectivament possible.
Bé,és lògic el PP i PSOE plantegen unes europees a l'espanyola, oblidant i obviant a la resta de partits i seguint amb aquella política de baix calatge i moralitat dubtosa que ja va quedar clara al debat "sobre el Estado de la Nación", on sembla importar més faltar al respecte a l'adversari que servir a la ciutadania i aportar solucions.
I això queda claríssim en els seus cartells electorals, els del PSOE una gran falta de respecte i de saber fer polític.. La campanya electoral del PSC torna. una vegada més, els malvadíssims líders de la reacció, ara europea, tenen la culpa de tot.
Teoria curiosa, que fa Aznar responsable d'una catàstrofe econòmica que ha estat més induïda per Zapatero. Però les consignes reiteratives i la imaginació exhaurida són així. L'únic problema aquesta vegada ha estat la coincidència de la maniobra amb la publicació d'una notícia segons la qual el PSC i el PP de Catalunya uneixen dirigents i estratègies contra CiU.
O sigui que la foto de campanya del PSC no enganya a ningú: Maria Badia o Alejo Vidal. dues cares de la mateixa moneda.Els socialistes catalans lliguen amb tot,menys amb el dimoni, que s'hi nega perquè diu que amb una vegada que li van robar la cartera ja en va tenir prou.
PSOE: Per mi la gran decepció. La seva campanya em produeix vergonya aliena, molt pobre i negativa. Com a les passades generals però encara més exagerat, els socialistes es presenten com "jo o el caos". Es renten totalment les mans respecte a la crisi i acusen sense cap mena de pudor als altres, el seu cartell de campanya estrella és un que surten el Berlusconi, el Chirac (retirat però clar, no ens posarem amb l'amic francès Sarko), un dels bessons Kaczynski, George Bush (en unes eleccions europees!!!) i com no, la cirereta del pastís, el convidat que mai pot faltar a la festa: José María Aznar (un altre polític retirat, o això diuen). Propostes zero, la campanya és un insult a la intel·ligència dels ciutadans i la pre-campanya agressiva i vulgar.


PP: Al meu parer dolenta. Cartells i vídeos molt foscos, el missatge de solucions a la crisi no està malament i podria connectar amb la ciutadania però l'spot electoral no entusiasma gens, amb el Rajoy dient "tu confianza es nuestra fortaleza", donant-me la sensació de què estan demanant ajuda desesperats, com aquell que diu estan suplicant el vot com almoina. Per altra banda crec que el PP és el partit que planteja les eleccions en menys clau europea de tots.
Mentre CiU i ERC es dediquen aquests dies a anunciar compromisos electorals ben lloables, com a treballar perquè la Unió Europea fixi uns topalls a la solidaritat interterritorial a nivell comunitari d'entre el 4 i el 5% del PIB, en front del dèficit fiscal actual del 10%, el mentider ZP ens anuncia que a part de pagar-li milions d'euros a Andalusia en concepte de deute històric, a partir d'ara aquesta comunitat autònoma podrà lligar els gossos amb llonganisses gràcies al mannà de les inversions de l'estat en concepte de territori graciosament escollit per posar en marxa la Llei de l'Economia Sostenible. El paradigma del nou model econòmic sostenible del segle XXI, anunciat als EUA per Obama, tindrà la seva rèplica hispànica al graner andalús dels vots socialistes. Es un insult que un territori que fa dècades que progressa gràcies al PER, als Fons estructurals comunitaris, a les subvencions dels governs socialistes, i gràcies a una part rellevant del dèficit fiscal de Catalunya amb l'estat, ara hagi de ser premiat amb aquesta loteria. Esperem que al menys deixin de percebre fons de solidaritat i altres prebendes que són un insult a la intel.ligència i als països, com Catalunya, que ens empobrim a marxes forçades. Una altra raó, de pés, per baixar d'aquest tren que es diu Espanya.


CiU-CEU: M'acusareu de partidisme, però crec sincerament que és de llarg, la millor campanya. Desprèn optimisme, fuig de la confrontació i del joc brut i agressiu entre PSOE i PP i planteja propostes. El vídeo no està bé i els cartells són simples i clàssics però tampoc estan malament. Les úniques pegues que li trobo a la campanya de Convergència i Unió-Coalició per Europa són l'excessiva utilització de la paraula "Catalunya" i d'altres ens com "País", "territori" etc, deixant de banda un missatge més dirigit als ciutadans, més cap a les persones. No dic que estigui malament remarcar que CiU va a Europa a defensar els interessos de Catalunya però a vegades s'introdueix la paraula Catalunya amb calçador.. Ah, i malgrat ser temes cabdals, potser éns passem una mica parlant de trens, ports i aeroports...Ara bé en Tremosa és un candidat brillant, pedagògic, amb un bon i ampli full de ruta de treball i una persona molt aclaridora i optimista que contagia el seu entusiasme. Particularment trobo molt encertada la tria per encapçalar el projecte de CiU en aquestes europees i trobo que és molt d' agraïr la seva implicació. Farem una molt bona campanya, sense cap dubte, i en Ramon serà un excel.lent representant dels catalans a Europa intentant evitar que espanya ens segueixi ofegant i tallant les vies de comunicació i de sortida.


Esquerra-EdP: Mig mig. Igual que CiU fuig de l'enfrontament directe amb espanya i dels grans partits estatals. Intenta transmetre optimisme i confiança. Malgrat això el seu missatge és confús i jo no sé molt bé que planteja Esquerra ( abans ERC) en aquestes eleccions. Parlen molt de decidir, però no què, i m'extranya que no facin referència directa a la independència de Catalunya i a la situació del català a nivell europeu en el seu spot. Crec que haguessin pogut fer una campanya més bona i incisiva.( d'on no n'hi ha no en pot rajar)..


ICV-EUiA / IU: Disto bastant de les idees del Raül Romeva, però ha estat un eurodiputat molt pen caire i que mereix tornar a ser reelegit. Dit això i parlant ja de la campanya, aquests també ho haguessin pogut fer una mica, perdó, bastant, perdó, molt millor. L'spot de ICV et deixa totalment indiferent, els cartells van en la línia del PSC però sense entrar en atacs personals "crisi de dretes, solucions d'esquerres".
A nivell estatal, IU es mereix el premi al pitjor i més ridícul spot electoral de tota la campanya, no sé com han tingut collons de fer un anunci així. Campanya dolenta.
En definitiva, feia temps que no veia una campanya tan pobra, tan gris i tan vulgar per part de tots o bé quasi tots els partits. Deu sé que ni ells mateixos es prenen amb gaire entusiasme aquestes eleccions.I per acabar el spot electoral d'Izquierda Unida "el lema": (atenció! aquest vídeo pot afectar la seva sensibilitat i provocar-li un atac de vergonya aliena molt forta)


Cal que tots ens impliquem en aquestes eleccions i anem a votar, a Europa es decideix molt més del que ens pensem i cal que tinguem clar votar en clau catalana, vigilant tots aquells que s'omplen la boca dient que ens defensen i pensen en Catalunya i que alhora de la veritat fugen corrents en sentir el xiulet del seu amo.
A CiU volem una Catalunya forta, ben recolzada a Europa; una Catalunya que pugui alliberar-se de la pressió espanyola, que ens deixin sentir-nos nosaltres mateixos i deixin de posar pals a les rodes; una Catalunya que torni a ser pròspera,lliure i on tots ens sentim a gust.
Endavant! Entre tots podem fer-ho possible!

Europa, o la fas o te la faran

A les portes d’una nova campanya electoral, aquest cop al Parlament Europeu, deixeu-me exposar-vos el compromís de tota la gent que fem CiU amb el projecte europeu per treballar a fons, amb il.lusió i força, perque Catalunya tinguem un gran resultat que ens permeti, als catalans, tenir una forta representació a Brussel.les per defensar radicalment els nostres interessos.
No hi ha temps per perdre, queda poc temps i és per aquest motiu que faig una crida als lectors del blog per no ser simples espectadors, si no autèntics protagonistes del vostre propi futur europeu. És evident el perill de la baixa participació donada l’actual desafecció política i desànim per la crisi econòmica que ens ofega. Però no oblideu que el 80% de la legislació al Parlament de Catalunya i al Congrés venen derivades de directives europees i això mostra que Europa, avui en dia, ens afecta i molt en el nostre dia a dia. Catalunya, que sempre ha liderat l’aposta europeista de l’Estat, no pot tenir una baixa participació.


Som-hi doncs a fer entendre que hem de donar un missatge de compromís amb Europa des de Catalunya, que malgrat ha perdut en els darrers anys (i gràcies al tripartit) el prestigi que tenia a Europa, hem de recuperar-lo i les eleccions europees són la nostra primera oportunitat.

CiU no deu obediència a partits d’àmbit espanyol que limitin la seva acció en defensa de Catalunya, d’altres sí. De la mateixa manera, Hi ha altres llistes electorals que tenen catalans, però la de CiU l’encapçalem catalans. D’altres aspiren a tenir un lloc destacat, la nostra la liderem nosaltres mateixos.

No cal que us digui que aquestes eleccions són molt i molt importants, ja que el que tenim en joc és el fet de tenir veu i vot a Europa.

Heu de ser conscients del que això significa, els catalans ens hem de fer escoltar i per això és molt important que tota la gent vagi a votar i que voti intel·ligentment. I per què dic això d’intel·ligentment, doncs perquè qui ens ha de defensar a Europa ha de ser una veu catalana i amb identitat pròpia.

Crec que parlo en general quan dic que estem cansats de que els nostres representants siguin uns titelles del que es decideix a Madrid.


Davant la manca d'estat propi i per tant de ministres ni comissaris europeus, CiU reclama la importància de ser presents a Europa per poder defensar des d'allà tot allò que afecta el nostre territori, els nostres ciutadans, els nostres sectors productius i la nostra llengua i cultura.
Ningú com CiU defensarà el català a Europa perquè acabi éssent una llengua oficial més en el sí de les institucions continentals; com ja ho són actualment altres llengües amb menor nombre de parlants.
Ningú com CiU defensarà el reposicionament de Catalunya a Europa, ni el seu ressorgiment industrial, ni la seva connexió amb els països del nord mitjançant l'Eix Ferroviari Euromediterrani i la potenciació dels ports i aeroports.
CiU defensarà al Parlament Europeu els catalans davant les noves propostes de directrius europees que sovint afecten el nostre territori més directament que les del propi Estat Espanyol i les de Catalunya.
Un enfortiment de la Catalunya europea és l'afebliment de la dependència respecte l'Estat Espanyol.
Per una Catalunya més lliure, econòmicament més forta i socialment més dinàmica. Per recuperar l'orgull nacional perdut durant aquests darrers 5 anys; la única opció és Convergènia i Unió.
Si els catalans renunciem a escollir els nostres candidats, algú de fora ens representarà.

A les nostres mans està si volem algú d'obediència espanyola o una persona que només tingui com a prioritat Catalunya.
“Hi ha altres llistes electorals que tenen catalans, però la de CiU l’encapçalem catalans.”
Gràcies per llegir-me i un bon cap de setmana a tots..

Quina lacra !

Entre els 25 diputats del PSC-PSOE claudicant i els demagogs d'ERC, poca cosa podrem fer. Després vindran amb el discurs de la por de que "si tu no vas ells tornen", de que "Si guanya ZP, guanya Catalunya"... quan els fets, no les paraules, posen en evidència que els socialistes avantposen el PSOE al país.

Podríem fer un llistat sobre les resolucions aprovades dels debats del estado de la nación que dormen el son dels justos. I un altre de les que van tenir traducció pràctica dècades després –com ara la publicació de les balances fiscals–. També podríem sumar les que una setmana després de ser anunciades a so de bombo i platerets van quedar desfigurades en el canvi de cromos entre els grups: ara ja no sabem a partir de quins ingressos podem desgravar o no per comprar un pis. La majoria del que s’aprova en un debat d’aquesta mena acaba en paper mullat. Però aquests debats són tremendament útils per comprovar fins a on arriba la coherència política de cadascú.
Vegem la coherència catalana. El PSC és coherent amb la seva fidelitat al PSOE i ho és a prova de bombes: fins i tot per votar en contra de les propostes que aprova al Parlament de Catalunya.
I fins i tot si les presenta el seu principal soci de govern, ERC. I per molt que siguin propostes de país: aeroport, finançament, Rodalies. ERC, sense arrugar-se malgrat els durs retrets dels socialistes –“tot el que no sigui donar suport a Zapatero és donar suport a Rajoy”–, va salvar la coherència. Llàstima que, culpant CiU de tots els mals, vulgui fer oblidar al personal que al consell executiu de la Generalitat s’asseu amb el cap dels 25 diputats del PSC a Madrid.

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ DEL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL.
RESOLUCIONS CiU.
• Finançament i traspassos: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.
Els 25 diputats del PSC van votar en contra d’instar al Govern de l’Estat a :
o La immediata concreció bilateral d’un sistema de finançament que s’atengui íntegrament al que determina l’Estatut
o A complir estrictament el que disposa la Disposició Addicional de l’Estatut en el que fa referència a les inversions de l’Estat a Catalunya
o A denunciar la paràlisis en el desplegament de l’Estatut
o A la presentació dels Projectes de Llei que han de permetre desenvolupar allò que preveu l’Estatut en l’àmbit del Poder Judicial
o Al Traspàs de beques i recursos per a la formació contínua
o A l’exclusió de Catalunya de l’aplicació dels decrets d’ensenyaments mínims en educació primària i secundaria que contravenen l’Estatut (3ª hora)
• Rodalies: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.
Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra de:
o Incloure el traspàs dels serveis ferroviaris de de mitjana distància, tal com preveu l’Estatut
o Traspassar trens, vies i estacions, a més de la gestió del servei
o Revisar les previsions d’inversió a la xarxa catalana en 2.135 milions d’€, d’acord amb les mateixes demandes presentades per la Generalitat
o Encomanar a la Generalitat la Gestió de les inversions de l’anomenat Pla de Rodalies (incloent-hi les cuadruplicacions de via i ampliació d’estacions)
o Renovar els trens amb més de 25 anys d’antiguitat
o Concretar inversions emblemàtiques com són: l’estació de La Sagrera, l’eiminació del viaducte de Girona, el soterrament de la via a Figueres, a Vilanova i la Geltrú o a Sitges, o també la 3ª via des de Martorell.
• Gestió aeroports: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor. FA
REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.
CiU va presentar el text en la moció 50/VIII, sobre la participació de les institucions catalans en la gestió de infrastructures aeroportuaries aprovada pel Parlament de Catalunya amb data 15 d’abril de 2009, fa només un mes, relativa a:
la creació d’un consorci al Aeroport de Barcelona participat per la Generalitat, les Administracions Locals pròximes, el sector privat i l’Administració General de l’Estat, on la part catalana ha de tenir la majoria determinant a l’òrgan rector.
La desclasificació dels Aeroports de Girona, Reus i Sabadell i el seu traspàs a la Generalitat.
Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra.
• Corredor mediterrani: PSC, PSOE a favor; PP abstenció. ERC a favor i PNB també.
• Pla RENOVE (amb esmena PP): PSC, PSOE en contra, PP a favor.
RESOLUCIONS ERC.
• Dependència i immigració: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Rodalies, traspàs i millora: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Model de finançament per a Catalunya: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
FA REFERÈNCIA A LA RESOLUCIÓ 301/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.
• Gestió aeroportuària i traspàs dels aeroports: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
FA REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII I 87/VIII APROVADES PEL PARLAMENT.
• Matrícules amb distintiu autonòmic (amb esmena de CiU): PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Desenvolupament Estatut d’Autonomia: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Reconeixement de la pluralitat de l’Estat: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
En resum, propostes de Resolució rebutjades amb el vot en contra comú de PP i PSOE (inclosos els 25 Diputats del PSC):
Sobre finançament de Catalunya, inversions i Estatut.
Rodalies.
Aeroports.
Ocupació.
Dependència i Immigració.
Matrícules.
Pluralitat Lingüística i Seleccions Esportives.

ARA CATALUNYA

El futur de Catalunya es decideix també a Brussel.les. Els propers 5 anys són importants per la construcció d’Europa. I Catalunya s’hi juga també molt.
Som-hi doncs a fer entendre als catalans que hem de donar un missatge de compromís amb Europa des de Catalunya, que malgrat ha perdut en els darrers anys (i gràcies al tripartit) el prestigi que tenia a Europa, hem de recuperar-lo i les eleccions europees són la nostra primera oportunitat. CiU no deu obediència a partits d’àmbit espanyol que limitin la seva acció en defensa de Catalunya, d’altres sí.

El dia 7 de juny , Catalunya si juga més del que sembla.
El dia 7 de juny, Catalunya s’ha de visualitzar com a Nació”

Cara de tontos

No he pogut seguir el debat sobre l'estat de la nación, però algú m'ha comentat que semblava un circ o una representació teatral. De fet, ara m'acabo de connectar a Internet i he anat de dret a mirar les notícies sobre el debat de les Cortes, i amb la lectura dels titulars m'ha semblat que estaven parlant d'una tómbola, amb la típica frase de "siempre toca..."
Entenc que no és fàcil afrontar un debat com aquest amb la situació de crisi en què ens trobem, però trobo que l'estil del president segueix les mateixes pautes de sempre i dóna la impressió que no té suficientment madurades les propostes.
El Gran Farsant ha tornat a utilitzar els seus encants de la sort : el victimisme, la mentida i el "talante".El debat sobre " el estado de la nación" ha estat molt trist, poc il.lusionador, ple de retrets i poques solucions reals.
El Gran Farsant està en minoria perquè ha anat enganyant a tort i a dret.
I passa el temps i Catalunya encara està igual que fa 1 any. Això sí, ERC continua donant suport al govern del Califa i al govern del Gran Farsant . Uns continuen venent fum i els altres agafant-se a la cadira mentre la cosa duri.
Que el PSOE i el PP no creuen ni han defensat mai l' Estat plurinacional està claríssim. Tot i així, ha deixat anar una perla, la perla falsa 2075 dient-nos que " Cataluña tendrá el mayor financiamiento de su historia con diferencia ".
Sr. ZP el que volem és que es desplegui íntegrament l' Estatut, que presenti mesures dignes, eficaces i reals. No volem la supressió de la deducció per la compra de vivendes a partir del 2011. El que volem és que apliqui una autèntica política econòmica. No calen mesures ridícules, ni de cara a la galeria. Ens cal polítiques innovadores, fermes, avançades, amb un risc però immediates.
En el cas dels ordinadors per als alumnes de cinquè de primària penso, com ja algú ha dit, que no sé pas si és el primer pas a fer perquè les TIC siguin presents a les aules. Fa quatre dies que es comentava que els professors tenien un nivell molt baix en llengua estrangera i també en coneixements d'informàtica. És interessant que l'ordinador personal sigui eina de treball a l'escola, no només a la classe d'informàtica, però cal que el professorat tingui la formació suficient, i en aquests moments tot depèn de les habilitats personals de cada professor i professora, i no per l'educació que han rebut per exercir.
Ara bé,la Generalitat té amb exclusivitat les competències executives. Dotar d’ordinadors els centres és una competència executiva. Ras i curt, l’Estat no és competent. Quina estafa! Quanta demagògia! Quina pena més gran!
Ha dit, segons llegeixo, que es pagaria 2.000 euros per la compra d'un cotxe , però d'aquest import l'Estat només n'hi posa 500, fent que siguin les companyies automobilístiques i les autonomies les que hi posin la resta. D'alguna manera es compromet a donar, però també es compromet pels altres.
Això vol dir que parteix de la base que totes les comunitats hauran de seguir la seva voluntat.
És clar que això de les transferències és molt "sui generis", perquè passa una mica com en les assegurances, que hi ha una lletra petita que ho llença tot a rodar (mireu, sinó, què passa amb el traspàs de competències dels trens de rodalia. Que ens han promès traspassar? molta imatge i poc contingut, perquè els trens passen per la via i la via... la mantindran (?) ells).
Però nosaltres... feliços i contents, i enganyats!
El president espanyol en la seva intervenció ha tret el llibre màgic de les promeses, què desprès tant sols son això, i ha dit un altra xifra màgica pel finançament amb l’anunci de la convocatòria abans del 15 de juliol del Consell de Política Fiscal i Financera per tancar un acord, què ha considerat estructural, i fregant el deliri ha qualificat de negociació lleial, bilateral i multilateral.
Quina lacra ! Entre els 25 diputats del PSOE-C claudicant i els demagogs d'ERC, poca cosa podrem fer. Veurem com acaba l' Estatut i el finançament. Veuran que no m' equivocaré : un Estatut retallat altra vegada i amb un finançament ridícul.
I Catalunya segueix diluint-se dins España.

Qui desqualifica a qui?

És un mateix qui es desqualifica!
Que el PP presenti el senyor Mayor Oreja com a cap de llista a les eleccions europees és una mostra més del nivell i qualitat d'aquest partit, que no estalvia esforços per intentar desqualificar allò que l'evidència està demostrant que és un encert en la política lingüística de la Generalitat, en temps del govern de CIU i ara amb el govern de l'Entesa.
El Partit Popular ve fent, des del Congrés del mes de juliol de l’any passat, un esforç de reorientació del seu missatge per no quedar aïllat en el panorama polític i parlamentari. Un viatge cap al centre que tenia escrit en el guió deixar de dir mentides i fer entrar la por en els assumptes de desenvolupament autonòmic.

Els diaris de Madrid amb els que esmorzen els dirigents del PP han començat una altra creuada contra el nostre model de convivència lingüística avalat per una sentència definitiva del Tribunal Constitucional de 1996. I ja hi tornem a ser.

El PP no descarta presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un model que el pròpi PP va avalar el 1983 i durant els 80 i 90 i que és fruit del pacte Jordi Pujol-Marta Mata en nom del PSOE-C que es va acordar el 1983.
No seria gens estrany que la nostra convivència lingüística torni a ser combustible per la inflamació de la propera campanya electoral. Amb les declaracions del senyor Oreja és ell mateix qui es desqualifica i posa en dubte la seva vàlua personal per liderar cap tipus de projecte polític, cap tipus de projecte social. El radicalisme de dretes que des de sempre n'ha fet ostentació, deixa ben clar què és i significa per Espanya i Catalunya, el Partit Popular.
Fixeu-vos bé quin camí ha seguit el Partit Popular a Catalunya, des de que la senyora Camacho va ser designada, a dit, i des de Madrid, com a líder "regional". Mireu el protagonisme que ha recuperat darrerament el senyor Vidal Quadras, una persona que sempre ha estat hostil a la salut autonomista i vital de la nostra Nació.
Estic convençut que militants i polítics catalans del PP que tots coneixem, no poden estar contents amb la nova línia del seu partit, i ho estant patint interiorment. Potser és bo que els partits polítics siguin més explícits amb els seus ideals, compromisos i creences, perquè els seus militants tinguin clar fins on vol i permet que s'arribi, la seva direcció, i replantejar el seu futur dins el partit.
Hi ha partits que els és impossible amagar les divergències internes, i n'hi ha d'altres que les sabem dissimular més bé. N'hi ha que tenen moviments permanents en la direcció i d'altres que ho tenen més controlat, però és bo que els militants siguin crítics, constructius i oberts al diàleg i al canvi, i tenir la força i atreviment suficient per quan convigui dir a la direcció que s'equivoquen i que n'estan tips de tanta demagògia.
És inacceptable que polítics que aspiren a ocupar un lloc de responsabilitat al Parlament europeu, juguin amb les persones en benefici propi, afirmant allò que no puc imaginar que s'ho arribin a creure.
Ara que ja han colpejat amb gust el nacionalisme democràtic basc no seria gens estrany que girin la mirada cap a Catalunya com a recurs escènic d’una mentida que ni ells mateixos es creuen però que els hi dóna un bon “relat” en l’Espanya marejada i reseca després de quinze anys de vida accelerada pròpia d’un nou ric.

Un llarg i difícil camí.

D'ençà de l'aposta estratègica d'esquerra ( abans ERC ) per esdevenir la crossa del PSC s'ha anat creant un espai polític format per les persones, que em sembla que en S. Cardús va batejar com els sense nom, que són independentistes, van votar equivocadament ERC, però no en comparteixen gens l'estratègia.
L'aparició d'aquest espai orfe de referent polític es produeix en un moment en què la centralitat catalanista s'ha desplaçat cap al sobiranisme, i per tant més gent que mai abans és partidària de l'estat català.
Per tant, el discurs d'en Carretero disposa, aparentment, d'un massa crítica de simpatitzants gens menyspreable. El primer problema és que molts dels sobiranistes, entre els quals m'incloc jo mateix, sí que tenim un referent polític clar que no és ERC, és Convergència, encara que no es defineixi amb total i absoluta nitidesa com a tal.
Qui diu que CDC no s'ha mogut en 23 anys, o és que és cec o és que no ho vol veure. Doncs per mi, a algú que aspira a ser president de tots els catalans, crec que el que li és exigible és que es declari partidari del dret a decidir fins les darreres conseqüències.
El segon problema per a en Carretero és que formar un partit polític des del no-res requereix un esforç titànic. La història de l'ERC dels darrers vint anys n'és un clar exemple, els seus actuals dirigents provenen de partits i entitats independentistes que havien estat incapaces de sortir de l'extra parlamentarisme durant els anys 80, i va ser necessari fer-se amb el control d'un partit històric, amb una estructura mínimament consolidada i presència al Parlament, per superar la marginalitat.
El cas del PI és un altre exemple a tenir en compte, com malgrat arrossegar un nombre considerable de militants, quadres i càrrecs públics d'ERC, va ser incapaç de guanyar-se un espai. En sentit contrari tenim el cas de "Ciutadans", un partit nou, d'ideologia esquemàtica i que en poc temps han assolit una mínima presència parlamentària.
Es tracta d'una opció sorgida gràcies al suport de determinats mitjans de comunicació i d'alguns intel·lectuals igualment medi àtics. Però avui "Ciutadans" es troba en procés de descomposició i la UPD, el seu equivalent sorgit entre Madrid i el País Basc, li està menjant l'espai. També es tracta d'un nou partit que ràpidament ha assolit representació parlamentària, però encara ha de demostrar la seva viabilitat a mitjà termini. Durant les darreres eleccions municipals es va visualitzar l'emergència, malgrat tot molt limitada, de les Candidatures d'Unitat Popular, que en algunes capitals de comarca van superar ERC i avui determinen l'agenda política en ciutats com Berga o Vilafranca. Tanmateix les CUP es recolzen en la llarga trajectòria política de l'independentisme "revolucionari", sovint organitzat a través de casals d'àmbit local, que finalment ha assolit una certa visualitat institucional.
Crear un partit és força senzill, tan sols cal aplegar unes quantes persones, redactar-ne uns estatuts i presentar-ne la documentació necessària al registre corresponent. La gran dificultat és establir un partit amb presència a tot el territori, amb capacitat de presentar un nombre considerable de llistes a les eleccions municipals, sense candidatures fantasma com les que sistemàticament presenta el PP al nostre país, i amb capacitat d'atracció i fidelització de militants qualificats i d'un nombre important de simpatitzants.
En Carretero pot reunir un grup considerable de seguidors disposats a crear un partit polític que tingui com a eix central portar Catalunya a la independència- de fet aquest era el plantejament d'ERC a les eleccions de 1992 i de 1995-, el problema és que donar-li consistència requereix un gran esforç de treball sobre el territori que, anant molt bé, es pot acabar traduint en un presència modesta al Parlament de Catalunya.
A partir d'aquí podem dibuixar diversos escenaris, igualment frustrants, perquè tant si forma part d'un govern de coalició, com si es manté a l'oposició, com si recolza un govern sense formar-ne part, no podrà fer realitat el seu programa independentista, llevat és clar, que d'altres forces polítiques hi estiguin disposades.
Un cop superada la fase d'entusiasme i il·lusions inicials cal estar disposats a seguir un llarg camí, ja sigui cap a la victòria per majoria absoluta, ja sigui a l'espera que hi hagi una majoria independentista al Parlament, formada per diferents partits, que proclami la independència. Saludo amb molta simpatia a tots aquells que volen crear un nou partit independentista i espero que, com fem els sobiranistes que militem en altres forces, estiguin disposats a fer aquest llarg camí, on sí que ens trobarem els les trígons, els cíclops, i l'aïrat Posidó, i haurem de lligar-nos al pal per resistir el cant de les sirenes.
La independència, o es converteix en objectiu comú, o no deixerà de ser un niu d'enfrontaments i divisions.
Els partits polítics haurien d'escoltar i deixar participar molt més a la societat civil, fent que la política sigui realment una cosa de tots. Aquesta és la tendència. De fet, finalment fa pocs dies la Generalitat va aprovar el projecte de llei de consultes populars amb el qual la societat tindria més capacitat de decisió, garantint el dret, per exemple, de convocar referèndums.
És clar que és un projecte que ben aviat serà aturat pel Govern Espanyol, posant la capacitat democràtica d'Espanya en contradicció un cop més. És per això, que la independència s'ha de declarar unilateralment des del parlament, és obvi que Espanya no ens la concedirà mai.
Molts independentistes tenim present allò que Batista i Roca ens advertia l'any 1956 : "Per damunt de tot, mantingueu la unió de tots els catalans. Eviteu tots aquells problemes polítics que puguin dividir-los". A Batista i Roca no li faltava gens de raó, però cal anar amb compte perquè hi ha una excepció : aferrar-se a algú que vol suïcidar-se pot costar-nos la vida. Cal adonar-nos que som en un vaixell que s'enfonsa per moments i Esquerra s'ha lligat al màstil i està convençuda del seu final.
Esquerra ha triat conscientment o inconscientment, la seva mort, i no podem insistir a salvar a aquell qui no vol seguir-nos. Carretero ho ha intentat, però la seva crida pel patriotisme i la dignitat ha provocat a la direcció d'Esquerra una reacció típica de partits estalinistes en comptes d'estudiar la seva proposta. Ja no hi ha més temps, si no ens afanyem acabarem tots sota les aigües. Esquerra probablement necessita morir per tornar a néixer ?
Durant aquests darrers tres anys, ens hem anat conscienciant del problema català i de la necessitat urgent d'assolir la independència com a única sortida assenyada per la pau, la dignitat i la prosperitat. Per abraçar-se, cal ser dos: Només amb la consecució d'un estat propi, els països catalans podran abraçar als nostres veïns els espanyols. "Ara que ja sabem el què: la independència, ara el que ens cal és treballar per trobar el com"
El nostre enemic, són els nacionalistes espanyols, i a ells cal combatre, deixem-se estar de disputes entre patriotes.

Sant Jordi

Com que el dia 23 gairebé tothom parlarà de Sant Jordi, penjo el comentari un parell de dies abans, que feina feta no fa destorb, com deien abans i hom ara. A més a més, la nit anterior em tocarà anar a dormir tard atès algun visionari ha programat el partit Barça-Sevilla a les 10 de la nit, per TV3 (la meva? )Bé la seua, això sí.
En un país en el què es llegeix poc i es pensa menys -com a la majoria de països, d’altra banda-, no deixa de ser un petit miracle que la tossuda determinació d’un grup de persones facin possible espais de pensament, lectura i reflexió.
Sempre he estat un ferm defensor de l’acció, tan directa com calgui, i al mateix temps sempre he tingut el convenciment que cada acció ha de ser fruit d’una reflexió serena i intel·ligent que faci de cadascuna de les nostres accions un acte de sobirania individual i col·lectiva.
El nostre país no és el país somort ni adormit que podem llegir a les planes dels diaris o en els debats polítics de baixa volada. Ans el contrari. Catalunya viu un moment social sense precedents que ha de fer possible una transformació social, política i econòmica irrenunciable si volem un futur propi i independent. I si el país batega és, precisament, gràcies a la suma de voluntats que es manifesten i treballen molt més enllà del benefici individual o de l’acció interessada, partidista o calculada.
A mi ja em poden dir el que vulguin, però insisteixo que els catalans som rars.
Celebrem la diada de Sant Jordi, que era aquest un cavaller que o anava fumat, confós o era un mentider, perquè això del drac que treia foc per la boca i que es veu el va matar, com no hi haguessin ja correfocs en aquelles èpoques i en anar fumat se les hagués tingut amb un d'aquests, la veritat és que la versió oficial no cola.
Per Sant Jordi, la tradició diu que s'ha de regalar una rosa i un llibre, però el Sant Jordi històric té poca cosa a veure amb aquesta litúrgia. Se sap que era un militar romà que va ésser martiritzat pels mateixos romans cap al segle per no abjurar de la seva fe cristiana. La llegenda més popular a Catalunya sobre Sant Jordi explica que a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible. Per apaivagar-lo, s'escollia per sorteig una persona que era donada en sacrifici al monstre. Un dia la sort va assenyalar la filla del rei, que quehihi hauria mort a mans de la fera si no hagués estat per l'aparició d'un cavaller que es va enfrontar al drac i el va matar.
Aquesta mateixa llegenda, amb lleugeres variacions, es repeteix en les tradicions populars d'Anglaterra, Portugal o Grècia. En un principi, sant Jordi era una figura lligada al món de les cavalleries i a l'amor cortès, fet que pot explicar el costum de regalar una rosa per la festivitat del sant. Algunes versions remunten aquesta pràctica a la Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona pels volts del segle XV.
El que és pot afirmar amb seguretat és que, per aquella època, ja es repartien roses a les dones que el dia de Sant Jordi assistien a la missa oficiada a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
I a lo millor aquest Sant Jordi no havia llegit un llibre en sa vida i menys encara li agradaven les roses. No sé qui es va inventar aquesta bonica historia de regalar un llibre i una rosa, sobretot perquè hi ha prou gent que és l’inic llibre que compra (he dit compra, no que se'l llegeixi) en tot un any, que gairebé sempre sol ser l’últim premi Planeta, algun boca orella, o el d'algun mediàtic de la tele, que de fet són aquesta tipologia de llibres els que cada vegada més es venen per Sant Jordi.
És el que hi ha, un sant sota sospita i un gran negoci pels qui venen roses i els editors que tenen mediàtics. Anys ençà encara es podia comprar l’últim de la “Sonrisa Vertical”, però aixó era quan els catalans encara teniem un semen de qualitat, ara ja! tant si val.
Amb tot, sembla que tindrem un Sant Jordi més espanyol que mai, amb ministres del Govern del President Rodríguez i el cap del PP, el Sr. Rajoy, sucant el melindro pels jardins del Palau de Pedralbes i fent festa grossa. L'olla ja fa massa temps que vull i comença a fer pudor de cremat. Només falta veure qui es crema primer, Montilla o ZP.

Que tingueu tots i totes una bona diada

de Sant Jordi i que us facin a mans una

rosa ben vermella i un bon llibre!!

Setmana Santa, temps de reflexió.

Ja estem a les portes de Setmana Santa i, en primer lloc, vull desitjar-vos a tots que passeu unes Bones Pasqües.
La pasqua és una festa que té l'origen en la celebració jueva que commemora la sortida del poble d'Israel d'Egipte. Jesús va entrar a Jerusalem justament per aquesta festa per fer-ho coincidir amb el seu sacrifici.
Per això avui celebrem la Setmana Santa. Jesús va acomplir el seu propòsit per unes dates com avui, però 2.000 anys enrere. I el seu propòsit no era un altre que donar la seva vida com a regal per les nostres imperfeccions a fi que ens poguéssim acostar a Déu.
Aquests són dies de vacances, de temps per a la família i anar al cinema, però també per reflexionar.
De tota manera i avanç d’entrar en celebracions, vull convidar-vos que fem un exercici de reflexió sobre l’actual situació de crisi que està esdevenint bastant més cruenta del que molts experts havien previst.
Pot ser sigui en aquests moments quan ens hem de reforçar i recolzar aquells valors més tradicionals, aquells valors amb els que, amb o sense crisi, ens fan ser el que de veritat som.

Pot ser sigui ara el moment d’esforçar-nos tots plegats, més en mantenir vius conceptes tan bàsics com la solidaritat o la pasiensia, doncs tots plegats sumarem més força per superar aquest difícil moment.
Tant de bo poguéssim esbrinar en quin punt d’aquesta “Via Cru cis” social i econòmica ens trobem, com a mínim sabríem del cert quina distància hem de recorre tots plegats per veure novament la llum.
Tot i amb això, hem de tenir molt present que els períodes de crisis condueixen a temps de canvi, de noves oportunitats i que la Setmana Santa acaba tradicionalment amb la Resurrecció.
Per tant, si som capaços de sumar les nostres forces amb el seu moment, de ben segur que ho aconseguirem.

Bona Pasqua.

Passos enrere, espanyolitzar Euskadi.

Les negociacions han acabat, i Patxi López serà Lehendakari. Els sociates han aconseguit que els populars s'abstinguin de tocar massa els collons i de presentar o recolzar mocions de censura, i a canvi, obtindran la presidència de la cambra, ostentada per una senyora que no sap parlar euskera i la lliure elecció de llengua per part dels pares a les escoles basques.
Encara no estan al Govern i ja plantegen obertament el procés d'espanyolització que volen implantar al País Basc.
Un procediment amb forces similituds amb el que el PSOE de Catalunya i els seus socis de Govern, estan utilitzant a Catalunya.
Arrancar crostes als mitjans públics de comunicació, reforçament del castellà i rellançament del paper de les institucions centrals de l'Estat per acabar assimilant el fet diferencial i així espanyolitzar-lo.
No és estrany que ens agermanem molts cops amb el poble basc. Tenim moltes coses en comú i l’agenda mediàtica dia rere dia ens copsa les similituds. Hi ha sectors però que fugen de les comparacions i protagonitzen el pànic a mitificar altres cultures.
La societat basca és molt diferent a la catalana però és ben cert que a les dues els hi ha tocat viure penúries semblants. Històricament s’ha lluitat per dissoldre la personalitat d’aquests territoris i sovint s’ha tallat les ales a qui podia volar més alt.
Avui les dues amb majoria nacionalista, veuen com se’ls hi ha tret de les mans allò que democràticament havien aconseguit, guanyar unes eleccions.
A les nostres terres la ideologia sectària de les esquerres i el no saber perdonar van engendrar un pacte de perdedors. A Euskadi però, la putrefacció política ha estat més evident i un pacte anti natura, PP-PSOE ha ofegat la raó i la llibertat.
A Euskadi aquest proper mes d’abril es cometrà un nou delicte contra la democràcia.
El poble basc aviat veurà com la seva llengua gira cua i torna enrere. Aquest dimecres el PSOE i el PP basc aprovaran un acord per tal que els funcionaris del país no necessitin tenir coneixements d’euskera. Rebaixaran també els minuts televisius d’aquesta llengua i aplicaran una reforma lingüística a les escoles.
Per si això fos poc, aquest proper mes d’abril un nou pacte de perdedors usurparà una victòria política. A finals d’abril el socialista Patxi López serà investit com a lehendakari i tots serem testimonis dels pocs valors que tenen els artífex del pacte.
Mentre tant, igual que els catalans la majoria del poble basc haurà de romandre en pau sumant nacionalistes, sumant independentistes i esperant el dia en que podrem passar a ser patriotes.
La situació i les característiques són molt diferents aquí que a Euskadi, però la notícia m'ha fet pensar si aquest model no es podria repetir a Catalunya, amb un PSC cada cop més PSOE i amb un PP amb ànsies de poder a Catalunya i amb ganes de rascar la crosta nacionalista que ho cobreix tot. Us ho imagineu?
No sé si Ciutadans o hipotèticament UPyD participarien a l'acord, però amb això de l'elecció de llengua a les escoles, com a mínim, tindrien motius per ballar una sardana, una que tingui la lletra en castellà, això sí.
Un procés que tindria que fer obrir els ulls d'una vegada al nacionalisme català , per adonar-se que amb espanya ja no s'hi pot confiar.
S’apropen temps de planificar i amb això ens hi juguem el futur.

QUE MES VOLDRÍEM I HO NECESSITEM ¡!

Eleccions anticipades? què més voldríem. Ells no les convocaran. Tal com estan ara les coses, i encara tenen esperances de fer la gran remuntada. Es mantindran a la cadira per la mateixa extranya raó que un equip que perd 9 a 0 i falten dos minuts no enfila el vestidor fins que sona el final del partit.
I els 25.... ai ¡, però si no són del PSC aquests 25, que són del PSOE. O és que algú ha vist més a la Chacón? O és que no és el Corbacho el primer que defensa el "Gobierno de España" davant la Generalitat.
El Periódico de Catalunya ha publicat el seu baròmetre polític de primavera, que recull les expectatives electorals a Catalunya, el qual em provoca algunes reflexions: la crisi econòmica, l'eterna negociació del finançament, la mala gestió de la llei de la dependència i demés polítiques socials, l’excés d’intervencionisme de l’estat en l’àmbit familiar, la Llei d’Educació, els mossos i la política d’interior, la paràlisi del govern, la manca de transparència amb informes inexistents, copiats o totalment inútils….. per citar alguns dels aspectes que passen factura al govern i al tripartit.
Conclusió: Suspens al govern Montilla, suspens al tripartit. PSC, Esquerra, IC perden suports (i IC encara no acusa el show de la setmana passada, sinó la baixada segurament seria molt exagerada).Esquerra ( abans ERC) és qui pateix la retallada de suport més notable, evidentment la gent no entenc el doble llenguatge dels republicans i la seva manca de valentia per afrontar la realitat: el govern no funciona, el tripartit dona l’esquena a Catalunya, i el seguidisme del PSC al govern de Zapatero arrossega els republicans, més preocupats en mantenir les cadires, que en servir al seu País.
Catalunya no va bé i amb el tripartit encara menys! Cal un canvi de govern!
Ara bé, que ningú no es refiï de res ni es confii perquè si sumen, reeditaran el tripartit. Encara que ells mateixos ja són conscients que es tracta d'una fórmula caduca, inoperant, tremendament erosionadora, poc pràctic, impopular i fagocitària, sobretot per als dos socis petits. Però, en qualssevol cas, una fórmula que permet eternitzar-se en el poder, ni que sigui per incomplir la més elemental de les regles de la democràcia: ningú, ni per mitjans legítims o legals ha de tenir com a objectiu eternitzar-se en el poder perquè l'alternança política és símptoma de salut democràtica. Els pactes de les minories diverses per abatre la majoria única no fan més que pervertir excessivament i perillosament el sistema democràtic i parlamentari i n'hi ha bona prova en països del nostre entorn. No ens refiem perquè ho intentaran, ja ho tenen al cap i res més no els farà desistir que no sigui l'aritmètica dels escons.
El baròmetre polític elaborat per GESOP. El resultat era ben revelador: CIU trauria entre 55 i 56 escons, PSC entre 38 i 39, ERC entre 15 i 16, ICV-EUiA entre 11 i 12 i Ciutadans entre 0 i 2. L'aritmètica parlamentària faria que, ni amb la forquilla en el registre superior de l'atribució d'escons donada per aquest baròmetre, el Tripartit no podria sumar els 68 escons necessaris per a la majoria absoluta, i es quedaria a tan sols un d'aconseguir-la. Insuficient, per tant, per a reeditar el govern tripartit d'aquestes dues últimes legislatures. Si ens situéssim en el registre inferior, el Tripartit només podria sumar 64 escons, quatre per sota dels necessaris. Impossible, per tant, des d'un extrem a l'altre.
La lectura d'aquests baròmetres s'ha de fer amb molta prudència, tota vegada que encara queda un any i mig de legislatura, si les eleccions no s'acaben avançant. Hi ha creixents rumors que així serà i motius no en falten: la crisi econòmica creixent, asfixiant, erosionadora del govern fins a extrems insospitats i en progressió geomètrica; però també els demèrits propis del govern Tripartit a través d'actuacions i decisions polítiques molt discutides i impopulars, sobretot entre el propi electorat i simpatitzants dels tres partits que conformen el govern: el desallotjament dels estudiants de la Universitat de Barcelona, la gestió de les relacions amb el govern central pel tema del finançament, entre d'altres; i també, i no és menors, la repercussió que en l'opinió pública catalana ha de tenir l'imminent pacte de govern entre el Partit Socialista d'Euskadi i el Partit Popular.
Un pacte, aquest, que és el bàlsam curador de les nafres provocades pel Pacte del Magèstic entre CIU i el PP. Si els socialistes pacten amb el PP, en la situació actual i contra els nacionalistes bascos, ja no hi ha cap pecat per a cometre, perquè tots hauran estat comesos. Veurem com ho paeixen els seus cor religionaris, sobretot a Catalunya i en el PSC sobretot.
El que m’ha cridat l’atenció és com el Periódico presenta els partits en el seu gràfic.
Fa servir els colors i el seu posicionament al gràfic d’una manera molt intencionada.
Fixeu-vos que posa a Iniciativa amb un fort color vermell i el PSC, amb un to taronja, és a dir, mantenint la “vermellor” de la part esquerra de l’hemicicle però menys fort.
El mateix passa a l’altra banda de l’arc. El PPC s’hi representa amb un blau contundent, i per CiU li reserva un blau cel, és a dir, els “de la dreta” tons blavosos.
El Periòdico, doncs, intenta situar cromàticament i físicament els partits per blocs. A l’esquerra, ICV i PSC, i a la dreta, PPC i CiU. Tots al mateix sac. A ERC, per cert, els hi dedica un color de gos com fuig, com si no es mereixés una tonalitat vermellosa que el diari sí ha assignat als altres dos socis del Govern. Ho tenia molt fàcil el Periòdico si volia presentar una enquesta el més objectiu possible. Només calia agafar els colors corporatius de cada partit, com es pot comprovar en les webs de cadascuna d'aquestes formacions. El blau i taronja per CiU, el vermell pel PSC, el groc i negre per ERC, el blau cel pel PPC i el verd per ICV. I ja posats, podria haver imitat, a l’arc del gràfic, la manera com els diputats de cada partit s’asseuen al Parlament: d’esquerra, a dreta, ICV, PSC, ERC, CiU, C’s i PPC.
També Mas és preferit per la gent per a presidir la Generalitat de Catalunya. La qual cosa posa també de manifest que CIU és l’alternativa clara per a fer front a la mala gestió, la paràlisi i la incompetència d’un tripartit emperrat a contracorrent a aguantar una legislatura que fa aigües.
En moments delicats, un País necessita un govern amb idees clares, lideratge i unió interna. En temps de crisi com l'actual, amb la negociació del finançament i un govern a l'estat que està en minoria, Catalunya necessita un govern que planti cara a les adversitats i `posi el País per davant dels interessos de partit, més encara quan aquest partit ni tan sols és català.
Els darrers dies hem assistit a un espectacle lamentable i s'han destapat aspectes de la negociació del finançament que farien enrogir a qualsevol polític amb un mínim de vergonya, si és que encara en queden Consellers discutits fins i tot pel seu propi partit.
No cal anar gaire lluny, només cal recordar quan fa menys d'un any es preveia que la sequera provocaria restriccions d'aigua “de boca”.
El conseller del ram va donar més d'una solució, es va fer enrere més d'una vegada i va ser qüestionat pel govern i pel seu propi partit. Ara és el conseller Saura qui, una vegada més, perd els papers del seu departament amb l'actuació dels mossos antidisturbis. És inadmissible que un conseller, quan es veu acorralat per les preguntes dels periodistes en referència a l'actuació dels cossos de seguretat, s'escapoleixi esbombant les xifres del nou finançament que el govern espanyol ha posat sobre la taula. Indigne d'un responsable polític defugir responsabilitats atacant altres membres del seu govern i del govern espanyol.
I encara més indigne quan aquestes xifres eren d'abans de les eleccions basques i gallegues, és a dir, fetes en un context de fortalesa del govern espanyol que ara s'ha convertit en feblesa, una feblesa que el govern català sembla que no està disposat a aprofitar. Un govern que està supeditat a un partit de fora de Catalunya.
Ara que el conseller Saura ha donat a conèixer les xifres del finançament que el govern espanyol va oferir, em pregunto en què pensa el govern de Catalunya quan “negocia” el model que ha de permetre a la Generalitat poder governar aquest País amb solvència. Solves va presentar un model a finals de l'any passat que ara sembla que, segons diu el govern català, no és el que defineix l'Estatut. Si el model no és bo, perquè es negocia una xifra? Penso que les negociacions de les xifres s'han de fer quan el model és l'acceptat per les dues parts. Crec que és de lògica que primer es posin d'acord amb el model i després amb les xifres. No entenc que es negociïn les xifres amb un model que no accepten. L'única explicació és que la part catalana de la comissió negociadora està supeditada a acceptar el que imposa la part espanyola, per pur interès del PSOE.
No oblidem que els de l'anomenat PSC, com va dir clarament Zapatero, “són PSOE”. A partir d'aquí el govern de Catalunya està totalment supeditat a les decisions que prengui el partit a Madrid per tal de garantir l'estabilitat del govern central, encara que sigui en detriment de Catalunya. ERC i ICV-EUA no tenen més remei que cedir si no volen fer caure un govern que, amb les enquestes d'opinió a la mà, possiblement no es podria tornar a repetir. La poltrona pesa més que el País.
Un govern que fa mans i mànegues per no posar en perill un president espanyol que no té cap visió de futur. Zapatero va ser president de rebot fa sis anys, ho va ser altre cop fa dos anys perquè l'alternativa era un PP que s'havia escorat cap l'extrema dreta. Un president que sempre ha pres decisions d'avui per avui, sense preveure que demà les coses poden ser diferents. Va fer una proposta a la baixa del finançament perquè amb els 25 diputats socialistes de Catalunya i els del PNB tenia majoria absoluta per fer i desfer, només havia de cedir davant d'els bascos i ja tenia els pressupostos aprovats.
Com sempre, Zapatero no va preveure perdre a Galícia, ni va preveure que, si treia bons resultats a Euskadi el PP li faria treure al PNB del govern malgrat haver guanyat les eleccions de forma clara. I encara menys va preveure que amb les dues coses perdria tots els suports al Congrés de Madrid, com va perdre el suport de CiU quan va preferir governar la Generalitat abans de procurar per l'estabilitat a Madrid i a Barcelona.
Ara Zapatero té una situació diferent de la de fa dos mesos, ara Zapatero hauria fet una proposta diferent perquè, ara no pot buscar suports a Catalunya amb aquestes xifres ridícules i amb els seus 25 diputats catalans no en té per a res. I ara és quan Saura li esbomba les xifres agafant-lo a ell i a Montilla per sorpresa. Ara fins i tot ha quedat amb el cul a l'aire el govern de Catalunya que ha mantingut en secret un model i unes xifres vergonyoses per no fer mal a l'amo. No oblidem que el govern de l'estat fa mesos que diu que el tema del finançament era qüestió de “serrells” per tant, no hi devia haver una oposició tan forta com ens deia Castells i una predisposició a no acceptar-ho com ens volien fer creure.
Una altra mostra més de la manca de lideratge del President de Catalunya que la veu venir i calla. Vet aquí el significat de la frase “fets, no paraules”
Catalunya no mereix un govern així, el nostre País s'està jugant molt més que uns quants milions d'euros.

ENTRE TOTS.

Podem somiar amb la Catalunya del futur, però per aconseguir-la necessitarem esforç i molt,de ben segur que si entre tots colaborem ho aconseguirem. Vivim un moment de crisi i no només econòmica. Som un País que no sabem on va i ho som de la ma d'aquest govern sense rumb. Catalunya pateix, cada dia més, els efectes d'una crisi econòmica agreujada per un finançament de la Generalitat que incompleix l'Estatut d'Autonomia. Els 9 mesos que resten de 2009 i l'any 2010, segons totes les previsions, seran els pitjors dels darrers 50 anys. Paral.lelament creix el grau d'insatisfacció dels catalans.
El CEO (Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya), en el seu darrer baròmetre, detecta un grau d'insatisfacció escandalós de la població de Catalunya. Un 86% dels catalans mostren la seva insatisfacció amb la política catalana, quan el juliol de 2007 el percentatge era del 49%. Aquests resultats deuen ser únics a tota Europa. Un govern que genera aquests índexs de desafecció amb la política hauria de presentar la seva dimissió, però aquesta és una paraula que no figura en el diccionari del Tripartit.
El President Montilla li recordava aquesta setmana a ZP que el perill de desafecció dels catalans respecte dels poders de l'Estat, si continua el maltracte del que som objecte, podria tenir greus conseqüències (increment dels independentistes?). La humiliació, el maltracte, l'ofec econòmic i el greuge respecte de les CCAA de règim foral i les subvencionades de règim comú és insoportable. Els sindicats es manifesten pels carrers de Barcelona (sense passar per la Plaça de Sant Jaume, no fos cas que el PSC s'enfadés) i els empresaris de PIMEC es manisfestaran els propers dies per expressar la seva desesperació i la seva indignació davant la incompetència dels governs socialistes a l'Estat i a Catalunya.
Les eleccions al Parlament Europeu del 7 de juny seran la pedra de toc, l'inici d'una onada de canvi. Estem davant del final d'etapa del socialisme. ZP no resistirà fins al final del mandat per manca de recolzaments parlamentaris i serà una nova víctima de la crisi, per la seva ineptitud i per la seva frivolitat, com ja ho han estat Pérez Touriño i Anxo Quintana a Galícia. Les eleccions al Parlament de Catalunya, siguin quan siguin, seran el final de l'experiment Tripartit: una nefasta fòrmula de govern que haurà servit per demostrar que Catalunya no pot tenir un President i un Govern esclaus dels partits nacionalistes espanyols (PSOE o PP).
És evident que això no es pot aconseguir amb aquest govern, necessitem un govern catalanista, de debò, sense partits espanyols. Aquesta setmana s'ha fet pública la proposta del Consell d'Estat en aquest sentit. L'augment de 350 a 400 diputats al Congrés seria la "solució final". El guió està escrit i ara es passa a l'acció: expulsió dels nacionalismes del poder (PNB al País Basc), incompliment del sistema de finançament a Catalunya, Sentència del Tribunal Constitucional amputadora de l'Estatut, modificació de les normes electorals per jivaritzar els nacionalismes no espanyols a les Corts de l'Estat i desnaturalització de la Nació a base d'obrir les fronteres de bat a bat a la immigració extrangera sense que la Generalitat tingui competències ni recursos per gestionar la integració dels 2 milions de nous catalans que hauran vingut els darrers 5 anys.
El catalanisme polític i CDC, com a expressió majoritària d'quest catalanisme, no ens quedarem de braços creuats. Estimem Catalunya i tenim fills i nets, als que volem deixar una Catalunya viva i plena. Traballarem fins el darrer dels nostres dies per canviar el guió escrit pel socialisme, amb el vist i plau de les forces conservadores espanyolistes i la claudicació de la direcció d'ERC, dimitida de tota responsabilitat i compromís nacionals.
La pèrdua constant de posicions de Catalunya en el rànquing de les comunitats autònomes en quant a renda disponible, atur i dèficit fiscal ens portarà finalment, a relacionar la crisi econòmica i social amb el finançament autonòmic. L'incompliment del Govern de l'Estat en matèria de finançament respecte Catalunya, amb continus ajornaments il.legals, contrasta amb el tracte de favor que se li atorga al govern amic d'Andalusia, amb una nova aportació de 1.200 milions d'euros en concepte de deute històric (¿?). Mentrestant, Montilla i el Tripartit són incapaços de defensar els interessos de Catalunya i dels catalans. Resten impotents i agenollats a l'hora de fer complir la llei i han d'emetre deute públic per valor de 5.000 milions d'euros per poder fer front a les obligacions de tresoreria de la Generalitat. El socialisme està demostrant, cada dia més descarnadament, la seva incompetència per dirigir aquest País i liderar els seus destins. La seva prioritat és monopolitzar el poder: a Catalunya sodomitzant l'independentisme i al País Basc pactant amb els seus aliats naturals, el PP: aquells que havien de tornar....si no votàvem els socialistes. A veure si alguna vegada, aquest govern tant generós que tenim, fa valdre la seva força a la “Villa y Corte” i li diu al mestre de la mentida que s’ha acabat el bròquil. Amb 25 diputats i la complicitat dels altres partits catalans al Congrés, el president del govern espanyol hauria de passar-se el dia assegut a la tassa del wàter de casa seva.
El mal és que, a més de tenir un president que només treu les ungles per esgarrapar a l’oposició, els vint-i-cinc diputats no són del PSC sinó del PSOE, vet aquí el problema.
És evident que el president i el seu partit han de fer un gir en la seva política. O potser l'ha de fer ERC, i de forma urgent ?
Ho tenim difícil,molt difícil però ens hen sortirem de ben segur. Som forts i ho serem més.
No tenim finançament, no tenim infrastuctures,però tenim poblaciò, tenim ànima, tenim un grup de gent unida i compromesa que vol que Catalunya tingui el seu lloc al món, perquè volem una Nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa.
Perquè en tenim dret i volem un Estat propi, volem que la Catalunya del futur sigui una Catalunya que tingui un pes a la UE, perquè no hem d'oblidar que Espanya necessita Catalunya però Catalunya no necessita Espanya.Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
Per aconseguir aquests objectius, necessitem un canvi, no podem formar part d'un estat centralista. Sort que si guanyava ZP guanyava Catalunya!

PLANTEM CARA ?

Aquest any podrem patir de forma generalitzada els efectes d'un decreixement de l'economia.
Podrem aprendre que decréixer, en el món de l'economia, pot ser molt bonic en paraules, però que a la pràctica porta a situacions no sostenibles i doloroses.
L'any 2008 vam créixer només un 1,2% la qual cosa va suposar perdre 490.000 llocs de treball. Enguany creixerem per sota de -2% i assolirem la xifra de prop de 4,7 milions d'aturats. El proper any encara creixerem en negatiu, fet que ens portarà a una xifra de persones sense feina que recordarem la resta de la nostra vida. Són els efectes d'un decreixement de l'economia, el mateix que molts ideòlegs de l'esquerra verda desitgen per a la nostra societat.
La idea del decreixement sostenible sorgeix de l'extensió del segon principi de la termodinàmica, el que diu que, a mesura que l'energia es transforma, es dispersa fins fer-la no útil.
Aquest principi s'ha intentat traslladar a l'economia dient que, si continuem creixent de forma sostinguda, s'esgotaran tots els recursos, prenent de nou la vella teoria maltusiana.. Per tant, és una bestiesa pensar que l'estat de benestar, tal com el coneixem, pugui sobreviure amb una economia de l'oci, treballant molt menys del que ho fem fins ara. Encara és més difícil si a sobre hem de compartir la nostra riquesa amb països menys desenvolupats que nosaltres.
En tot cas es pot pensar en el decreixement si estem d'acord a renunciar a l'estat de benestar com el coneixem i si tornem a l'estat de supervivència i de misèria absoluta en el que havien viscut els nostres avis i besavis.
Dit això, tampoc hem d'eludir la nostra responsabilitat amb el segon principi de la termodinàmica. És clar que l'energia es degrada i, per tant, se n'ha de fer un ús responsable, no emprant fonts d'energia d'alt valor per a usos banals, com cremar gasoil o gas natural (combustibles valuosos) per escalfar aire a 22ºC, per exemple.
Quedi clar, doncs, que el decreixement sostenible s'ha de referir només al món de l'energia i se n'ha d'excloure la seva transposició a l'àrea de l'economia. En el costat econòmic també es poden fer coses per millorar el creixement excessiu. Xina necessita créixer almenys un 8% per crear treball. Espanya necessita créixer un 3% per fer el mateix. Volem créixer justament per tenir llocs de treball, per mantenir els que tenim i per crear-ne de nous que supleixin els que moren en l'activitat. Però una societat eficient, moderna i responsable és la que pot assolir creixements ínfims, de dècimes percentuals, per crear treball.
Si no volem fer servir energia i matèries primes en excés cal que fem l'economia més productiva en tots els àmbits. Des de fomentar les activitats més innovadores, automatitzades i avançades, passant per l'ús més adequat de l'energia, fins a obtenir un mercat de treball eficient, que no necessiti créixer tant per mantenir feina.
Com volem crear indústries tecnològicament avançades i exportadores quan moltes d'elles s'han dedicat en els darrers anys a invertir en immobles, descuidant la concentració en els seus mercats? Com hem de pensar que els sindicats defensin els aturats quan només estan pendents dels augments salarials dels que treballen?
Algú creu que augmentant el pes del sector públic amb més funcionaris fem l'economia més eficient? És urgent canviar part de la filosofia amb la qual hem viscut en els darrers anys. Fóra els drets adquirits que frenen el desenvolupament de la societat! Vingui el foment de la responsabilitat, del treball i de l'estalvi!
Costa trobar aquests criteris en el món de l'opinió. Però vet aquí que aquesta setmana hem escoltat al nostre president Montilla dir:
Que, si és necessari, hem d'estar disposats a treballar més pel mateix sou per sortir de la crisi.
Que els costos laborals s'han d'adequar a la productivitat.
Que cal fer reformes en profunditat.
Per fi un polític d´esquerres valent que per primera vegada diu que hem de treballar més hores per pagar la part del benestar que hem transferit en la globalització! Per aquí anem bé, però... més fort, president, que gairebé no es sent. Quan pugui doni més èmfasi a la paraula productivitat, el relat serà més coherent i entenedor.
El mateix dia els sindicats insistien que és imprescindible un augment salarial notable per fer sortir l'economia de la crisi (obviant la productivitat i els aturats). Aquell dia també CCOO no acceptava mantenir els salaris dels treballadors de Seat durant dos anys a canvi d'un nou model de cotxe que assegurarà la continuïtat de l'empresa. No vol congelar els elevats sous de Seat ("per no fer baixar la qualitat de vida dels treballadors"), deixant de ser solidari amb les empreses auxiliars amb menors salaris. Massa gent defensant el seu status quo, defensant la cadira que ocupa. Massa gent resistint-se al canvi. Massa gent que ha incorporat un estil de vida conservacionista, no volent que es toqui res.
Decréixer en economia no és bo. Tampoc ho és ser conservador, rígid i inflexible.
Si volem resoldre el planeta cal refer plantejaments personals per incorporar la solidaritat, la responsabilitat i el treball , Que les formacions sindicals és manifestin contra la crisi no deixa de ser un fet del tot mes que normal. Ara que aquells que se suposa que han de gestionar-la i cercar-ne sol.lucions també s'hi manifestin, ja no és tan normal.
La manifestació del passat dissabte a Barcelona devia tenir de guionista a Marx, Groucho vui dir, no pas Karl. En comptes de ser un clam contra les males polítiques econòmiques de Zapatero i el seu govern de socialistes mediocres, el lema de la marxa era un genèric i inofensiu "Plantem cara a la crisi", com si parléssim d'un desastre natural sense pare ni mare.
Se suposa que en la manifestació per plantar cara a la crisi, el que es demanava eren actuacions des de el poder polític per pal.liar-ne les conseqüències, i demanar mesures polítiques correctores dels mercats, per sortir-ne el més aviat possible. I que els ciutadans en patim el menys possible les seves consequències.
Una reivindicació adreçada, se suposa, al poder polític, doncs si no fos així el millor fora anar tots plegats a Montserrat. Llavors, que hi feia el poder polític a la manifestació?.
Mentre, els dirigents sindicals denunciaven les retallades salarials per poder assegurar -deien- el consum que manté viu el sistema. Marx, no Groucho sinó Karl, devia pixar-se de riure sota terra. Si es manifestava, serà que no tenen respostes?.
Se suposa que el Tripartit alguna cosa deu poder fer. Pot ser, hi eren per solidaritat?. Un govern solidari amb els seus ciutadans en temps de crisi no aporta res de res, el que els ciutadans volem són sol.lucions.
Tot plegat, una mostra més de la mediocritat dels nostres actuals dirigents del tripartit,, una mediocritat que els porta a manifestar-se contra ells mateixos.
Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics.
Fins quan durarà tota aquesta comèdia? . Com deia algú, això és can pixa.