Continuant amb el tema de les hipoteques. Una altra de les afirmacions que hem escoltat aquests dies, i seguirem escoltant, és el de demanar que les autoritats no ajudin els principals causants de la crisi.
Però, en aquest cas, exactament, qui són els principals causants? Com en determinem els culpables?
Tenen la culpa les immobiliàries que han volgut portar els preus fins a un límit insostenible; Tenen la culpa els bancs per haver concedit crèdit amb massa facilitat; El Banc d'Espanya i el Banc Central Europeu per no haver regulat correctament; Els respectius governs per no haver legislat un marc legal que evités arribar a aquesta situació; I en darrer lloc, els propis compradors, per no haver mesurat correctament el risc que podien assumir.
Cal entendre que no sempre és el comprador la víctima. En moltes ocasions, el comprador, l'humil família endeutada, ha estat també especulant amb el preu de l'habitatge. Segur que si penseu una mica en trobareu bons exemples entre amics i coneguts. Uns que han estirat més el braç que la màniga, altres que han aprofitat l'augment del preu de l'habitatge per fer una ampliació de la hipoteca i comprar-se un cotxe de luxe, i ja no parlem dels vergonyosos pagaments en negre quan els pisos a la ve.
Aquest home cada dia fa més por. Frivolitat, populisme, demagògia, i el pitjor de tot, unes poques ganes d'afrontar els problemes de cara que ens pot deixar a tots amb el cul a l'aire. Aquest abús del "semos los má
s mejores", ens acabarà portant de cap al precipici.
"España recuperará pronto la senda de su crecimiento potencial", ha asegurado Zapatero, quien ha afirmado que esto será posible gracias, entre otros factores, a las cuentas públicas saneadas y a que "quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional".
També ha afirmat, tot cofoi, que a l'Estat espanyol no existeixen hipoteques subprime, provocant la riota de qualsevol que s'hagi pres la molèstia de mirar quatre dades sobre el nivell d'endeutament del Regne d'Espanya Confon el senyor Zapatero -o els seus ineptes assessors- la causa amb l'efecte.
Tenen la culpa les immobiliàries que han volgut portar els preus fins a un límit insostenible; Tenen la culpa els bancs per haver concedit crèdit amb massa facilitat; El Banc d'Espanya i el Banc Central Europeu per no haver regulat correctament; Els respectius governs per no haver legislat un marc legal que evités arribar a aquesta situació; I en darrer lloc, els propis compradors, per no haver mesurat correctament el risc que podien assumir.
Cal entendre que no sempre és el comprador la víctima. En moltes ocasions, el comprador, l'humil família endeutada, ha estat també especulant amb el preu de l'habitatge. Segur que si penseu una mica en trobareu bons exemples entre amics i coneguts. Uns que han estirat més el braç que la màniga, altres que han aprofitat l'augment del preu de l'habitatge per fer una ampliació de la hipoteca i comprar-se un cotxe de luxe, i ja no parlem dels vergonyosos pagaments en negre quan els pisos a la ve.
Aquest home cada dia fa més por. Frivolitat, populisme, demagògia, i el pitjor de tot, unes poques ganes d'afrontar els problemes de cara que ens pot deixar a tots amb el cul a l'aire. Aquest abús del "semos los má
s mejores", ens acabarà portant de cap al precipici."España recuperará pronto la senda de su crecimiento potencial", ha asegurado Zapatero, quien ha afirmado que esto será posible gracias, entre otros factores, a las cuentas públicas saneadas y a que "quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional".
També ha afirmat, tot cofoi, que a l'Estat espanyol no existeixen hipoteques subprime, provocant la riota de qualsevol que s'hagi pres la molèstia de mirar quatre dades sobre el nivell d'endeutament del Regne d'Espanya Confon el senyor Zapatero -o els seus ineptes assessors- la causa amb l'efecte.
No és la crisi conseqüència dels productes subprime, més aviat a l'inrevés, és la bombolla immobiliària la que acaba creant els productes subprime. Malament anirem si tenim uns governants que no són capaços de determinar les causes del problema.
A veure, amb el nivell d'endeutament que tenim, qualsevol petita distorsió en el mercat crea impagats i dificultats de pagament, a més hi hem d'afegir el problema de la davallada del preu de l'habitatge, que impossibilita la venda com una possibilitat de recuperació del deute.
A veure, amb el nivell d'endeutament que tenim, qualsevol petita distorsió en el mercat crea impagats i dificultats de pagament, a més hi hem d'afegir el problema de la davallada del preu de l'habitatge, que impossibilita la venda com una possibilitat de recuperació del deute.
Això implica que es cobrin interessos de demora, que es refinancïi el deute, que es demanin nous préstecs en entitats financeres amb productes de dubtosa qualitat, que la gent tiri de targetes de crèdit per aconseguir petits préstecs a un interès altíssim, etc, etc... És a dir, un cop hem arribat a la situació d'impagament, el procés més habitual serà l'empitjorament de les condicions inicials de l'hipoteca, i això és justament el subprime que ens acabarem menjant tots plegats.
L'única diferència amb el que està passant als Estats Units és una qüestió temporal, portem uns quatre o cinc anys d'endarreriment. En poc temps una bona part de les hipoteques, especialment les signades els darrers anys -període 2004/2008- cauran en estat de dubtós cobrament.
Un exemple del que ens pot venir a sobre, l'any 2007 un 33,63 % de les compres d'habitatge corresponen al col·lectiu immigrant. Just en el moment del pic del preu de l'habitatge, és a dir, els més febles i amb més precarietat, són els que han pagat més car. Un altre tema és que el terme no els agradi, fa massa americà això de subprime. Per això proposo "hipoteca pota negra" com a possible denominació dels curiosos productes hipotecaris del sistema financer espanyol (el millor del món,esperem que no suigué com el equip de la regidoria de urbanisme de la Torre,que era o és ?; el millor de Catalunya).
Un exemple del que ens pot venir a sobre, l'any 2007 un 33,63 % de les compres d'habitatge corresponen al col·lectiu immigrant. Just en el moment del pic del preu de l'habitatge, és a dir, els més febles i amb més precarietat, són els que han pagat més car. Un altre tema és que el terme no els agradi, fa massa americà això de subprime. Per això proposo "hipoteca pota negra" com a possible denominació dels curiosos productes hipotecaris del sistema financer espanyol (el millor del món,esperem que no suigué com el equip de la regidoria de urbanisme de la Torre,que era o és ?; el millor de Catalunya).
És així tal com hem actuat, com porcs rebolcant-nos en el fang. Negre ho hauria de veure el senyor Zapatero, si tingués un chic d'enteniment.
11 comentaris:
Estic per pensar que això de la crisi és un "bulo" que convé als qui el fan córrer perquè ens estrenyem el cinturó sense protestar. Diuen, per exemple, que hi ha crisi al sector de la construcció; no dic que no sigui cert, però mirant al meu voltant, veig més grues que mai i més construcció que mai, serà això la crisi de la construcció?
"Potser Espanya té el sistema financer més sòlid de tota la comunitat interncaional". No, no ho ha dit algú després de prendre una quantitat no recomanable d'LSD, sinó que ho ha dit la gran eminència en economia José Luís Rodríguez Zapatero a Nova York (els americans es deuen estar pixant a sobre de tant de riure).
home, tenen 12 millons de persones a les quals expolien sistemàticament...
home, tenen 12 millons de persones a les quals expolien sistemàticament...
L´estalvi acumulat per les families i empreses de l´Estat espanyol es 100 , pero els credits concedits a families i empreses espanyoles es 120-130
Fins ara aquesta diferencia es ''quadrava'' captant diner fora , ara l´aixeta s´ha tallat o es mante parcialment oberta a un preu carissim
A la curta els problemes son evidents , pero mes perillos es a mig llarg termini . Perque si aixo s´allarga els bancs i Caixes no tindran mes remei que reduir la concessio de credit , per quadrar els diposits amb els prestec
A nivell d´empreses significara no renovar o no concedir Polises de credit , lineas de descompte , finançament exterior etc .
LA qual cosa significara fallida d´empreses o reduccio d´activitat o ajornament de nous negocis . Aixo significara mes atur i menys demanda
A nivell familiar menys credit significa menys consum , la qual cosa significa mes atur i encara menys consum
Si aixo es massa brusc , la crisis a Espanya ( Catalunya inclosa desgraciadament ) pot ser colosal.
La situació a la que es va arribar era limit. No crec que tinguesin gaires esperances, no era un gran banc eren molts bancs gran, caixes, aseguradores, haguessin caigut un darrera un altre en una espiral dificil de tallar. Les coses s'han fet molt malament i el que actua malament ho te que pagar, però si s'ensorra tot no te cap gràcia. El sistema esta contaminat per dins de manera que s'ha de purgar i sanejar. No trobo bé el que ha pasat i el que pasarà, jo no tinc per que pagar el BMW o l'A3 del burro que s'el va possar dins l'hipoteca i ara no ho pot pagar, quanta gent hi ha que només eren façana. Un s'ha d'endeutar en les seves posibilitats, administrar correctament les coses.
S'ha de nacionalitzar el deute per evitar un esfondrament que ens acaba perjudicant a tots però també s'ha de castigar amb severitat els que han abusat.
Jo no n'entenc gaire d'economia, es evident que estem en una societat de mercat, les grans empreses,els bancs etc. arriscan els seus diners i si en guanyan molts s'els admira i els seus directius guanyan molt i els rep el Rey i el Sr. president del govern ( recordo no fa gaire el tema dels blindatges amb indemnitzacins multimilionaries en euros a directius del Santander, Telefonica, etc) i, si la cosa no surt bé i l'empresa te problemes ara resulta que ha de venir el Sr. Estat a rescatarlos i entre tots haurem de tornar a omplir la caixa per que dins un temps la tornin a buidar els de sempre. Ara la culpa la te el pencaire de torn al que bombardeigent per la TV dient-li que compri pis, coche i s'en vagi de vacances a Punta Cana, i s'en va al bancs o caixes que el conviden continuament a entrar a demanar el crédit que el fará feliç dient-li que ell també pot tenir tot alló i li venen un pis que val quatre cops menys del li cobren i també li venent el cotxe i les vacances en el mateix lot que acabará de pagar al cap de 50 anys si tot va bé i no es fica mai malalt..etc , a més ell no enten d'economía pero el president del govern que surt per la tele diu que tot anirá de conya... doncs vinga a signar. I després passa el que ha passat. Que no ho sabien els sesuts economistes tot aixó? per que ho feien doncs?... Pel que deia més amunt, s'han quedat amb tot el cale de la gent necessitada i ara els diners dels nostres impostos que haurian de servir per fer escoles, habitatge social,carreteres,transport públic, hospitals etc. anirà a les butxaques que tots sabem. No en tenen mai prou.
"Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils."
Markel:Potser el fet més important que s’ha donat des de que varem descobrir que era veritat allò de la crisi, ha passat quasi bé desapercebut per a la immensa majoria. Que l’administració més liberal que mai ha existit reconegui públicament el problema que tenim al damunt, nacionalitzant bancs, proposant el pla del 700 mil milions i mendicant de genolls la seva aprovació tan a demòcrates com a republicans, és una evidència massa clara de que l’estat del malalt, la salut de les economies mundials, és més greu del que ens explicaven.
Els bancs centrals d’arreu han desenpolvat la maquineta de fer bitllets de fireta (de Monopoly), que a banda d’allargar uns quants mesos més el que és inevitable, provocaràn una inflacció espatarrant i un déficits públics brutals que en el mig i llarg termini encare entorpirant més l’esperada recuperació. Resistirà l’andanada el sistema monetari europeu de l’euro?, el dólar nord americà ja s’ha vist que no.
Els que ens deien fa uns mesos que de crisi nanai i ens llegien el que els manuals de teoria econòmica expliquen sobre el que és una recessió, avui encare estan ancorats amb les subprime, pobres de nosaltres companys!!. No han vist encare que el problema més gran esta arribant perquè la catàstrofe està col·lapsant l’economia real, la que dona la feina amb la que es compra el pa i les mongetes, es paguen els col·legis i les primes de les assegurances mèdiques, que el que esta passant de veritat és que el sistema econòmic en general se’n ha anat a la merda per l’afany desmesurat del benefici de uns quants.
I quan el pànic ens envolta qualsevol cosa pot passar, de moment ens espera una llarga travessia pel desert com ara fa vuitanta anys, la seqüència d’aconteixements s’assembla tant al que va passar el el Crash del 29 que espanta de veritat, és possible que l’aprenentatge del patiment del que va passar en aquells anys no ens serveixi per a res ara?.
Gràcies pel teu comentari.
_
CiU, PP i PSOE els máxims responsables de tot plegat, en tant que tenien més poder entre les seves mans i a més els ministres d'economia.
Ells han cuinat això. partits españolistes i de dretes per més que facin teatres.
No tinc massa temps per seguir de prop el debat parlamentari que avui tenia lloc al Parlament català, però pel que veig en les cròniques periodístiques, la malfiança entre els dos grans partits catalans continua, i resulta difícil de pronosticar resultats, però encara més d'obtenir receptes perquè aquest mal desaparegui.
Les negociacions polítiques són complicades i sovint s'arriba a un cul de sac, amb poques possibilitats de reeixir. Es parla de consens, però aquest és difícil si totes les parts es mantenen tossudes amb els seus postulats i no escolten els altres.
El gran secret del model de democràcia participativa és la deliberació, i d'això se n'ha d'aprendre i practicar.
De la mateixa manera que diuen que dos no es barallen si un no vol, tampoc es poden posar d'acord si un d'ells no ho vol. No sé si us hi heu trobat mai, però a vegades l'adversari t'ho posa molt difícil per arribar a cap acord; es tracta només d'exigir coses impossibles que ni ell mateix seria capaç de complir; llavors el camp queda molt lliure per poder escampar a tort i a dret que l'altre ha rebutjat l'acord.
No hi ha dubte que la veterania és un grau, i els nostres polítics amb els anys agafen solera. Fa molts dies que ens parlen de consens per anar junts a Madrid, i a mesura que el temps avança la pinya comença a esquerdar-se. És possible que algun dia ens entenguem tots, per ser més forts davant qui té la paella pel mànec?
Un voldria demanar-los que no ho posin difícil; que siguin honestos i lluitin per allò que diuen que defensen, i que no demanin que l'altre faci allò que mai han fet ells. Que sàpiguen que al final, tot se sap, i la responsabilitat del fracàs col·lectiu, pesarà sobre qui ha mentit i jugat brut.
Publica un comentari a l'entrada