El nostre únic jutge és el poble de Catalunya. Convergir Catalunya a la Casa Gran, el repte de tots. Convergència Democràtica de Catalunya obre les portes d'un nou congrés nacional, el quinzè de la història del partit.El conclave de la primera força política del País, del gran partit catalanista, ha estat anunciat com una cita clau en la trajectòria de la formació i, per descomptat, del catalanisme polític de principis del nou segle.
Però, per què el congrés nacional de CdC és clau?
El XV Congrés Nacional de Convergència no pot ser un congrés més. La situació actual de Catalunya necessita que des de tots els àmbits del catalanisme es protagonitzi una forta sacsejada que ens permeti sortir de la situació de perplexitat en què hem quedat immergits com a nació.
Som davant d’una cruïlla històrica. Consolidar la Catalunya Nació o resignar-nos a assumir una Catalunya subsidiària. Dibuixar nous horitzons de llibertat nacional o acceptar que l’Estatut retallat de 2006 és la fi del trajecte i que l’encaix de Catalunya està definitivament resolt en una espanya que ni tan sols es defineix com a plurinacional. La Catalunya autònoma o la Catalunya sobirana.
Muscular la nació ha de ser la prioritat del catalanisme polític. Redefinir el “nosaltres” nacional, en un context molt diferent a aquell en què el catalanisme de principis del segle XX va fixar les seves bases. Avui ja no hi ha una homogeneïtat cultural i lingüística com aleshores, tenim una societat més complexa, més fragmentada, més diversa.
D’altra banda, espanya s’ha transformat profundament i, a banda de continuar negant la capacitat de Catalunya d’exercir amb plenitud els seus drets nacionals, avui té moltes més opcions d’esdevenir un referent cultural i identitari interessant per a molts catalans, que no pas aquella espanya endarrerida, violenta i aturmentada.
I, tanmateix, la identitat catalana està en millors condicions que cap altra per afrontar els reptes del món globalitzat, amb la seva capacitat d’integració, de dibuixar un imaginari col·lectiu atractiu i modern en què la societat civil i els ciutadans són els protagonistes de la construcció quotidiana d’un projecte viu i radicalment democràtic
Si catalanisme és Catalunya i Catalunya és catalanisme, vol dir que la crisi del país és simultània a la crisi del seu motor ideològic transversal.Convergència té el difícil però assolible objectiu de redreçar el país. Perquè el model de govern actual ha esdevingut un fracàs, per moltes vegades que pugui ser reeditat i, amb ell, s'han enfonsat les esperances i les il·lusions dels seus partits integrants, malgrat que ara se sentin feliços de posseir un poder més fàctic que real. Arribem, doncs, a la conclusió que no hi ha un projecte que il·lusioni la gent, que tothom fa el que bonament pot i que la il·lusió de tirar endavant un projecte col·lectiu està ara per ara arraconada no sabem gaire bé on.
Davant la manca d'il·lusió i d'orgull d'una ciutadania, s'imposa la crisi generalitzada a la societat i de tota la classe política.Convergència ha de ser el partit, millor dit, el moviment, que redreci tot això. Que, com va fer en el passat, torni a traçar un dibuix en l'horitzó col·lectiu del nostre país per a tornar-nos a posar en marxa.
Per fer-ho cal esmenar errors i crear nous missatges. Cal renovar la política, car la política actual ja no engresca ningú del carrer. És trist dir-ho, però és encara més trist no assumir-ho com una realitat irrefutable de la qual te n'adones sortint a parlar amb la gent. Als polítics la gent ja no els cerca per dir-los "si us plau, arregli'm això" sinó per a demana'ls-hi "per què no pensen en la ciutadania quan prenen les seves decisions?" o "en nom de què preneu certa decisió?". Tot ha canviat. No hi ha respecte per la política, però la política tampoc s'ha respectat sempre a si mateixa en els darrers anys.
Convergència, doncs, ha de continuar treballant de manera prioritària per estendre la consciència nacional, amb aquesta identitat canviant que, això no obstant, manté en la llengua la seva columna vertebral. Consciència nacional quantitativa, que el màxim nombre de ciutadans se sentin reflectits en un projecte nacional compartit. Consciència nacional qualitativa, que del sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada se’n desprenguin conseqüències polítiques: la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació i d’assolir la plena sobirania.
Per això, Convergència ha de consolidar i eixamplar l’espai de centralitat en la política catalana. El nacionalisme per ser operatiu necessita disposar d’un instrument d’expressió majoritària. El mapes polítics català i basc són diferents perquè hi ha partits de base nacional però, sobretot, perquè CdC i el PNB no adjectiven sinó que vertebren majories. Centralitat suposa sintonitzar en cada moment amb la majoria de catalans, oferint respostes als reptes del dia a dia amb rigor, credibilitat i confiança, alhora que s’és capaç de dibuixar horitzons d’esperança i ambició col·lectives. Combinar progrés econòmic i justícia social, igualtat i mèrit. Apostar de manera inequívoca per la sostenibilitat ambiental com a premissa bàsica per construir el món del segle XXI. Centralitat vol dir empatia, vol dir un estil proper i intel·ligible. Centralitat vol dir capacitat de bastir ponts, no només amb els altres partits, sinó sobretot amb els electors dels altres partits.
Posar més èmfasi en els consensos que en les discrepàncies. I quan darrerament des de Convergència hem vist afeblida aquesta posició no ha estat per un discurs nacionalment més ambiciós, sinó per una tendència a la dretanització i per algunes actituds puntuals que ens han allunyat d’aquest centre de gravetat.
La força de Convergència rau en la filosofia que la va inspirar en el seu mateix origen. La voluntat d’aplegar sota un mateix projecte sensibilitats diferents amb l’objectiu de construir nacionalment Catalunya. Un partit - moviment, amb fronteres poroses i capacitat de trobar complicitats amb amplis sectors de la societat catalana. On la militància n’és la principal carta de presentació a cada racó del territori. El Congrés, amb el lideratge consolidat d’Artur Mas, ha de permetre visualitzar aquesta Convergència oberta i plural, moderna,soberanista i progressista, al servei de la construcció d’una Catalunya que no té cap altre límit que la voluntat del seu poble.
Hem de ser l'esperança i, sobretot, la il·lusió. El nostre únic jutge és i ha de ser el poble de Catalunya
6 comentaris:
“Seria molt bo per al país que sortís un Joan Carretero a CDC que trenqués motlles sobre el conservadorisme”… Home, com a somni utòpic està be, però com a possibilitat real…
Mai he entès el lligam no deslligable de Convergència amb Unió, doncs si be CDC podria fins i tot representar una dreta nacionalista i potser homologable a la dreta europea, Unió es quelcom semblant al conservadorisme de carlins , requetès i falangistes però parlant en català..
TOTS els partits en comptes de debatre quin model de societat es vol es debat sobre si més nacionalisme o menys nacionalisme o si un es catalanista o espanyolista o també si centralista o autonomista.
És a dir es debat un model d'Estat i el sentiment identitari en comptes sobre el model de societat, que és el que realment fa avançar els pobles i les nacions.Per això penso que si Catalunya fós d'entrada independent dubto molt que els tots els partits discutíssin sobre aquests debats essencialistes tal com va dir l'eurodiputat convergent Ignasi Guardans, que ja estava fart dels debats essencialistes. Veieu? per un motiu més vull la independència: que es pugui debatre sobre l'eix ideològic i no sobre l'identitari.
També vull que Catalunya sigui independent per acabar d'una vegada per totes amb l'estúpid clixé que ser de dretes es ser espanyolista i que si un català es defineix com a conservador o liberal hagi de matissar la seva postura com si estigués demanant perdó per la seva condició, no collons! Es pot ser de dretes i ser catalanista, separatista, federalista, autonomista i fins i tot taxista.
Per això vull la independència, per deixar de parlar-ne d'una vegada per totes i fer avançar el país. Com el dubte metòdic de Descartes, dubtar per a ja no dubtar més.
Un estudiante de la especialización en "gerencia del cambio" me preguntó: ¿Para mantener una actitud de cambio dentro de una colectividad institucional se requiere tanta sabiduría y destreza como se requiere para hacer mover y bailar a un elefante?
Pienso que sí, le respondí, porque una institución, al igual que un elefante, es gigante, pesada, lenta y de cuero duro.
Ese estudiante estaba elaborando su tesis de grado sobre "las mejores prácticas administrativas" y me contó con felicidad, tres hallazgos que describo a continuación.
El investigador halló una empresa en la cual se practicaba el siguiente principio: "No hay nada como un sueño para crear el futuro" (Víctor Hugo); en consecuencia, a toda persona, siempre que se le enviaba una comunicación, se le hacía la siguiente invitación: !Atrévete a soñar!.
A esta empresa acudían poetas a explicar cómo soñar y qué se siente al soñar; había un formato estándar para que las personas describieran en él sus sueños y explicaran la manera de volverlos realidad y, de cuando en cuando, el departamento de comunicación organizacional difundía todos los sueños que las personas habían manifestado, sea que se hubieran vuelto realidad o sea que no.
En esta empresa el asesor externo que más honorarios había cobrado era un poeta.
El investigador encontró otra empresa dentro de la cual, por todas partes, se explicaban e ilustraban de distinta manera los siguientes postulados:
"todo descubrimiento empezó por una pregunta",
"la calidad de las respuestas depende de la calidad de las preguntas",
"la filosofía es el arte de hacer preguntas profundas",
"la gerencia transformacional es el arte de ayudar a parir ideas".
Para esta empresa el gran maestro era Sócrates; los grandes maestros de la administración contemporánea no eran rechazados, pero se los tenía de vacaciones. A esta empresa acudía semanalmente un filósofo a enseñarles a las personas "el arte de preguntar y de cuestionar".
Decía ese filósofo: si usted no cuestiona todo lo que es o parece obvio, todas las cosas siguen igual y si todo sigue igual nada cambia. Y remataba diciendo: "quien domina el arte de la pregunta es capaz de hacer bailar al elefante".
Y en la tercera empresa el filósofo dirigía unos talleres para "aprender a pensar"; él se
basaba en un médico y psicólogo, nacido en la isla de Malta, llamado Edward de Bono, quien ha elaborado muchas técnicas para desarrollar la destreza pensadora.
El filósofo decía: he descubierto que hay dos clases de personas dentro de las instituciones: unas son "personas nocionales" y otras son "personas pensantes"; a las primeras los comparaba con una biblioteca, porque albergaban en su almacén cerebral todo tipo de nociones o teorías administrativas, pero al momento de decidir no sabían cómo utilizar ese mar de información.
A las segundas las comparaba con una llave maestra, que abre cualquier puerta. En esta empresa se desarrollaban permanentemente seminarios para aprender a pensar.
El estudiante concluyó: el "elefante institucional" baila cuando cada una de las personas sabe soñar, sabe preguntar y sabe pensar.
Per a mi el problema més gros és no tenir la seguretat moral que nosaltres mateixos serem clars i coherents en els nostres propòsits polítics i que respectarem les nostres pròpies línies roges.
Ara, amb el Congrés, seria el moment d'aprovar una ponència inequívoca sobre el futur de Catalunya.
Estic convençut que no s'hi parlarà d'independència; si hi ha sort, parlarem, a tot estirar, de l'equívoc "dret a decidir".
I pel que fa a les línies roges, mira que n'hi ha de coses per exigir: rodalies, aeroport, finançament, desplegament de l'estatut, política lingüístiica... I com que ells són hàbils i nosaltres mesells, encavalcaran una petita pastanaga amb el debat dels pressupostos, i ja hi tornarem a ser: aprovats amb els vots de CiU a canvi de no res.
Aquesta mena de coses són les que desmoralitzen la nostra gent i ens porten a la inoperància total
Si en el Congrés de CDC s’aconsegueix definir un perfil clarament sobiranista del partit i trencar la dependència d’Unió, amics i companys però cadascú a casa seva, s’haurà donat un pas endavant per Catalunya.
La societat catalana ha canviat considerablement i el discurs catalanista, que reivindica aquesta societat a de assumir seriosament la nova realitat de l’immigració i de la mundalització si no vol convertir-se en un espai resistencialista en retrocés.
Sumar les forces socials i polítiques catalanistes, per dissenyar i fer front comú a les qüestions que afecten al Principat, com són un bon finançament per promoure polítiques socials o donar una resposta col·lectiva a la sentència del Tribunal Constitucional són els dos reptes que haurem d’assumir de manera imminent.
Un reptes que ha de significar obrir un nou cicle polític basat en la radicalitat democràtica i en la superació del marc autonòmic ,amb l’objectiu de fomentar el progrés social dels catalans.
Saber sumar al nostre projecte nous sectors socials que vagin més enllà dels sectors sobiranistes és un dels reptes que avui tenim si volem fer avançar com a poble. Un repte que no serà fàcil i que possiblement significarà redefinir estratègies, innovar i trencar tòpics. Avui el reptes som molts però segur que els superarem si sabem anar conjuntament i fer front comú entre la classe política i la societat civil en els temes importants de país que vagin en la direcció d’assolir una majoria social per el dret de decidir i avançar en la construcció social i nacional del nostre País.
Publica un comentari a l'entrada