Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem J.O, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en LS, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se.Tot i que va ser un dels primers i únics que tenien el menú en català, ja fa força anys, i que vaig aconseguir que toqués Hey Jude quan algú em trucava, ara s’ha convertit en una andròmina entranyable, però poc funcional comparat amb els aparells joves de les últimes generacions, que fan de tot menys parlar la llengua que toca ( tota similitud amb la societat catalana actual deu ser pura casualitat ). Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig estar més d’una hora informant-me per internet: a la pàgina http://www.elteumobil.cat/ en vaig trobar una dotzena, que garbellats i comparats amb els que realment tenia l’operador ( no vull dir el nom perquè tots fan igual ) es varen convertir en quatre o cinc.Com que per fer tractes a distància amb aquesta gent sóc desconfiad de mena, em vaig decidir a anar a la botiga directament i comprovar-ho.
La noia, molt amable, en demanar-li un mòbil que parlés en català, va somriure i me’n va ensenyar un. “Només tenim aquest i no te l’aconsello perquè el números no es veuen gaire. En teníem un altre, un model d’una altra marca, però el vàrem vendre fa poc. N’hem demanat més, però ara mateix no en tenen”. Jo que li dic: “És que en J.O en té un que això i allò..” “Sí, sí . Era aquest, va venir la seva dona...”. "I els altres models que diu el web?”. “Ui, res de res !. Justament un dia d'aquesta mateixa setmana va venir en LS amb la mateixa llista i els vàrem estar comprovant un per un, tots els idiomes que vulguis, però el català no hi apareix”.
“Bé doncs, què hem de fer? Paciència, esperarem que arribin, poc que vindrà d’aquí. El que no faré serà afluixar i que se surtin amb la seva.”
Us explico aquesta anècdota per què us adoneu de com es pot jugar la meva partida. En aquest cas, només tres persones ( fa gràcia i és trist que fóssim les mateixes ), sense posar-nos d’acord prèviament, ens hem convertit en tres peons i hem avançat un minúscul quadret. La noia de la botiga ha hagut de demanar a la companyia més aparells que parlin en català, perquè uns clients ho hem exigit, perquè no hem claudicat ni volem que el català sigui una característica sense importància dins el mòbil.
Ara rumieu una mica i repasseu-vos la consciència: us imagineu que en comptes de 3 haguéssim estat 30, 300, 3.000, 30.000, 300.000 o tres milions, el mínim per tombar una torre negra i poder aconseguir els nostres objectius?
Quants de vosaltres teniu el mòbil català? Quants l’heu demanat com a primera condició a la botiga? Quants us heu estimat més tenir-lo immediatament encara que us parli en una altra llengua ? Quants aneu fent el fatxenda pel món amb una filigrana d’aparell que fa de tot menys el mínim essencial que és parlar la vostra llengua, que és la pròpia del vostre país? Per tenir un país lliure és per aquestes petites coses que cal començar, si no ja podem anar predicant i brandant banderes.
Ja us ho vaig dir abans de començar la partida: HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM.
Us imagineu què faria un francès, un espanyol,un portuges o un italià - per dir països veïns- si el mòbil no inclogués la seva llengua?
5 comentaris:
Hola, jo disposo d'un mòbil que parla la meva llengua i ja fa més d'un any que me'l vaig comprar a la botiga. És un Nokia i n'estic molt contenta.
Penso que el web que anomenes (www.elteumobil.cat) és una bona ajuda per tots aquells que tenen ganes de canviar de mòbil i en volen adquirir un que parla en català.
Junts ho aconseguirem!!!
Aquestes són, de forma desordenada i absolutament caòtica, algunes de les idees que m’han vingut al cap llegin el teu bloc.
1.Declaració ideològica de mínims. Declaració de principis.
2.Reunir un grup de treball i saber quanta gent estaria disposada a involucrar-se en el projecte. De forma seriosa i responsable. Saber, si és possible, de quanta gent disposem i en quins racons del país. I en la mesura del possible, quins perfils i habilitats. Saber si podem comptar amb tota la blogosfera, o obrir un bloc per a què la gent s’hi apunti. Fer córrer la veu i la idea si cal.
3.Reunir-se de forma periòdica per analitzar quines accions s’han d’emprendre per a que les nostres opinions no siguin sistemàticament silenciades. Crear grups de treball, si s’escau, per tal de dur a terme les accions que calguin. Cartes a la premsa generalista, a organitzacions polítiques, culturals, esportives, intervencions en programes radiofònics. En alguns punts la nostra veu és una, i representem una opinió, repeteixo, silenciada i que pot ser unànime. Sempre pensant que cal fer força de forma unitària per aportar més que de forma separada.
4.Proposar un llistat d’empreses que discriminen i/o actuen en contra del català i Catalunya. Llegir manifestos signats per la blogosfera a les portes d’aquestes empreses i mirar que tinguin ressò en mitjans més o menys grans. Boicot a Tele 5, per exemple.
5.Obrir un bloc o una plana web en la que anunciem les nostres accions, en les que podem anar, en molts casos, units a d’altres organitzacions de tot tipus que també poden ajudar-nos. Sempre pensant en el país i per a tenir el major ressò possible.
Última noticia!, la Paqui regidora de CIU, es passa a l'ADT!!!!!! CIU es queda amb tres regidors, l'alcaldable el fotograf i la misteri.
continuen somiant, que governaran torredembarra.
Coses que es poden fer amb el telèfon mòbil quan no parlem per telèfon. Fer-lo servir de petjapapers. Col.locar-lo damunt de la taula al costat dels coberts de peix. Entretenir-se en el silenci d'un cafè tranquil buscant el to que més ens agrada. Jugar a qualsevol joc i perdre. Escriure missatges amb el menor nombre de lletres possibles fins que els fem inintel.ligibles. Oblidar-lo en un taxi i aconseguir que ens el tornin. Reflexionar sobre qui som i admetre que tota la nostra vida està ficada en la memò- ria del telèfon. Reconèixer que el nostre grau de soledat es mesura pel nombre de vegades que responem a la trucada d'un "Número privat". Sentir una vibració en algun punt indeterminat del nostre cos i pensar que el mòbil ens està matant lentament. Portar-lo en una funda penjada d'un cinturó, com si la integritat del món depengués d'estar localitzables. Fer que ens truquin en el transcurs d'un dinar per a dos només per desconnectar-lo i fer la impressió al nostre interlocutor que res ens importa tant com ell. Enviar fotografies de llocs insòlits només per generar enveja i despeses. Canviar de mòbil cada pocs mesos i així tenir un motiu per poder cantar-ne les excel.lències. Dipositar la nostra vanitat en el mòbil nou perquè més val que la vanitat estigui en un objecte que en el subjecte. Preguntar a la pantalla del mòbil si som els més guapos de la ciutat; i si en aquell precís moment apareix a la pantalla el número de la persona estimada, és senyal que efectivament som els més guapos de la ciutat. Sostenir el mòbil amb una mà enlairada i preguntar-se a la manera de Hamlet: "Trucar o no trucar. Aquesta és la qüestió". Cada setmana passar comptes i comparar les trucades perdudes amb les respostes guanyades. Deixar el telèfon només amb un bip d'avís i que algú ens l'amagui per la casa. Telefonar-nos una vegada i una altra i buscar aquell únic bip en silenci com caçadors de sospirs. Desmuntar-lo amb molt de compte fins que trobem els follets que ens tradueixen les ones en paraules conegudes. En el moment de l'enlairament i l'aterratge, fer veure que parlem amb algú, quan en realitat tenim el mòbil desconnectat. Abandonar el telèfon al banc d'una església enmig d'un casament. Quan l'oficiant pregunti si entre els assistents hi ha alguna persona que té motius per oposar-se al matrimoni que es vol celebrar, fer que un timbre malastruc trenqui el silenci de la litúrgia.
Tot això i molt més es pot fer amb un telèfon sense necessitat de parlar per telèfon. Però últimament les coses són molt més simples. Es tracta de passar-se tota la nit esperant davant d'una botiga per poder comprar un telèfon que no arriba a l'hora. Es tracta de lluir el prodigi tecnològic com una vareta màgica. No es tracta de parlar per telèfon. Del que es tracta és que el telèfon parli de nosaltres.
En els inicis de la telefonia, la gent es preguntava: "¿Com estàs?". Després vam passar a preguntar: "¿On ets?". D'ara endavant ja no preguntarem pel parlant, sinó per la màquina. La veu humana serà únicament un pretext i els arguments, les moixaines, les trucades d'amor o el timbre de l'odi quedaran matisades per l'instrument universal que en uns quants anys ha ajuntat pobres i rics. Per això val la pena, segons sembla, fer hores i hores de cua davant d'una botiga. L'estaven esperant. Ara que ja el tenim a l'abast, la indústria es posa a pensar per crear-nos noves i tramposes necessitats.
Regalant els diners a Madrid.-Ara que tothom parla del finançament, de les balances fiscals, de l’esforç solidari dels catalans i de tantes coses al voltant dels diners que surten de Catalunya i no tornen, és curiós veure com hi ha formes de donar diners a la resta de l’estat que, a ben segur no surten a cap balança fiscal ni a cap estudi, i sembla que és la cosa més normal. A més, aquesta sortida de diners va de la mà d’una pèrdua de drets personals que no tenim perquè suportar.
Em refereixo a que hi ha moltes maneres de donar diners a la resta de l’estat, no només a través dels impostos o dels pagaments a companyies de serveis que tenen la seva seu central a altres punts de l’estat espanyol. També hi ha empreses, amb seu a Catalunya, que contracten empreses de fora del nostre país perquè els gestionin certs serveis que ofereixen als seus clients majoritariament catalans.
Ho explicaré amb un exemple que em va passar justament ahir.
Vaig decidir comprar un d’aquests ordinadors de sobretaula que ofereix el diari La Vanguardia per dos-cents euros. Vaig enviar l’SMS amb el codi de la tenda i l’oferta i vaig rebre la resposta d’acceptació. Pocs dies més tard vaig rebre el missatge dient que ja podia passar a buscar l’aparell. Com he tingut més d’un problema per anar a recollir-lo vaig decidir trucar al telèfon que hi ha a la butlleta per tal de queixar-me i demanar un canvi de tenda on recollir-lo.
El telèfon és de pagament, d’aquests que es paga una tarifa per minut de connexió, és a dir que no té la tarifa normal.
Primer et surt una veu en castellà que et diu que premis l’1 si vols ser atès en castellà i, tot seguit, una veu en català et diu que premis el 2 si vols ser atès en català. Vaig prémer el 2, innocent de mi, pensant que podria parlar en el meu idioma. Tot seguit em surt una veu que em diu “La Vanguardia, buenas tardes. ¿en qué puedo ayudarle?” quan vaig començar explicar-li el meu problema en català, perquè jo havia premut el 2, la veu em diu amablement que li parli en castellà perquè no entén el català. Li explico que jo he premut el 2 però em diu que tots els agents que parlen català estan ocupats. Renoi, si que hi ha gent que truca parlant en català, vaig pensar. Li dic que no tinc cap problema en esperar, però em diu que he de tornar a trucar.
Torno a trucar, surt la veu dels idiomes, premo el 2, despengen i em diuen “La Vanguardia, buenas tardes. ¿en qué puedo ayudarle?” Li dic que he premut el 2 i que vull ser atès en català. Em repeteix el mateix d’abans, que tots els que parlen català estan ocupats. Li dic que ja tornaré trucar, però que no entenc que em surti algú parlant en castellà quan jo he demanat ser atès en català. Em comenta que quan els operadors que parlen català estan tots ocupats la trucada passa a un operador dels altres. Pregunto a quina empresa he trucat i em diuen que a La Vanguardia. Pregunto des d’on m’estan atenent i em diuen que des de Madrid. “¿Ahora La Vanguardia está en Madrid?” pregunto, però em responen que no, però l'empresa que fa el servei de “Promociones La Vanguardia” és de Madrid. Em despedeixo i penjo.
Truco per tercera vegada pensant que si torna a sortir algú parlant en castellà faré la queixa sobre lo de l’ordinador, que al cap i a la fi és el que m’interessa en quest moment, i que després ja em queixaré on calgui. Efectivament, es repeteix tot i surt el primer que m’havia atès parlant en castellà. Li dic que, com veig que és impossible que m'atenguin en català utilitzaré el castellà. Explico el cas que em passa i el que segueix ja no té res a veure amb el motiu d’aquest comentari.
Hi ha coses que em costen d’entendre, potser és que soc dur d’enteniment.
1.- No entenc que em donin l'opció a ser atès en català i em parlin en castellà. Si els operadors que parlen català estan ocupats, perquè no surt un missatge que m’ho digui i jo penjo o segueixo esperant?
2.- No entenc que un diari amb seu a Barcelona, que ofereix als seus lectors, majoritàriament de Catalunya, unes ofertes que només es poden beneficiar ciutadans de Catalunya i les Illes, té el seu servei d’atenció a Madrid.
Penso que els catalans no tenim cap culpa que una empresa de Catalunya en contracti una altra de Madrid per atendre els seus clients. Per tant hem de tenir l'opció de ser atesos en català, i no s'hi val a dir que els operadors de català estan ocupats. Quants n’hi ha? Potser un només? Doncs que en posin més.
Penso que a Catalunya també hi deu haver empreses que es dediquin a fer el mateix i, per tant, no m’explico que hagin de contractar-ne una de Madrid.
A què ve el títol de l’comentari? Doncs molt senzill. Si la trucada val una mica més d’un euro per minut, i aquest import és un benefici per aquesta empresa, perquè he de regalar més de sis euros, que és el que em va costar la trucada aproximadament, a una empresa de Madrid que pagarà el seu impost sobre beneficis a Madrid?
Ja podem anar queixant-nos que no ens tornen els nostres diners si després anem regalant-los alegrement!
Ja sé que són quatre quartos, però de mica en mica s’omple la pica, com diem els catalans. No hauré estat jo l’únic que ha trucat a aquest servei per qualsevol altre motiu, No es tracta de cap boicot ni de cap cosa semblant, simplement que no entenc que per donar un servei a Catalunya, una empresa de casa nostra contracti els serveis d’una de Madrid i li doni beneficis a costa nostra.
Publica un comentari a l'entrada