Un cop triat el color, ara és l’hora de repartir les fitxes sobre el tauler, cadascuna a la seva posició de sortida segons la funció que tingui encomanada. Hem de tenir ben clar que, tot i que el nostre contrincant és espanya, la partida és juga en territori català, no tenim cap interès en conquerir cap part del territori espanyol.El nostre objectiu és aconseguir l’alliberament de la nostra nació per arribar a ser una república catalana independent, així que haurem de canviar els papers d’algunes figures. Tingueu present, però, que al tauler, com a qualsevol país normal, hi ha figures al centre, a la dreta i a l’esquerra, unes més que altres, i totes i cadascuna són imprescindibles per guanyar la partida.
Els més importants són el rei i la reina, però és ella la que realment ho manega tot, perquè el rei és un estaquirot limitat de moviments. Com que nosaltres som republicans sobiranistes, farem que la figura del rei representi l’estructura de les institucions catalanes, principalment Generalitat i Parlament. La figura de la reina o dama és la més lleugera i flexible, pot anar allà on vol d’una tirada: endavant, endarrera, a la dreta, a l’esquerra, en línia recta o al biax, fins i tot quan la maten pot ser substituïda per un peó llest. Així que aquesta figura representarà l’acció del govern de Catalunya en totes les seves vessants: poder executiu i poder legislatiu.
Els dos alfils, com que no poden anar en línia recta i han d’anar esbiaixant, podrien representar els polítics catalans que no volen dependre d’espanya, un a la dreta i l’altre a l’esquerra, ja sabeu més o menys qui poden ser?. També us podeu imaginar qui jugarà amb els alfils negres, fa? Tots aquells polítics que s’anomenen catalans i que potser hi tenen el cognom però que volen una Catalunya espanyola.
El paper dels cavalls el donarem a totes aquelles persones que, d’una manera o l’altra, poden influir en les idees i comportament de la gent normal i corrent: periodistes, artistes, esportistes, científics, etc,etc. Pel poder que tenen i la superioritat que es creuen fan cas de la dita i tant si van amont com si van avall, van sempre a cavall, poden saltar per sobre les altres figures o fer-les desaparèixer pe mesr importants que siguin.
Deixarem les dues torres com a representants dels poders econòmics i sindicals. Son estructures sòlides que es mouen en línia recta, en vertical o horitzontal i són fonamentals per la prosperitat d’un país, però ara per ara, al nostre bàndol n’estem una mica mancats, mentre que les torres negres són molt potents a Catalunya.
Finalment, queden els peons, els més nombrosos, que per petits que siguin són els més importants. Ells van avançant a poc a poc, obrint pas a les grans figures. Cada dia, amb la seva tasca quotidiana, van eliminant obstacles, superant dificultats, sempre endavant amb pas ferm, avançant per convicció i supervivència: si ells no es foten l’enemic, l’enemic se’ls fotrà a ells. Són la gent planera del poble que estima Catalunya i la seva llibertat per damunt de tot, gent de diversa ideologia i condició, amb un objectiu comú que els uneix i fa més forts. Aquests som nosaltres, els que ara hem de començar a moure peça...
4 comentaris:
Els escacs no son el meu fort, hi havia jugat de petit, però ara fa molts anys que no toco un tauler. De totes maneres i si no recordo malament... qui te les blanques comença a jugar.
Mentre esperem que el Tribunal Constitucional es pronuncïi sobre l'Estatut, van sovintejant les peticions d'unitat política als partits catalans per fer front a una sentència hipotèticament dolenta. Però a la vista de la situació actual, les manifestacions dels dirigents polítics en aquesta direcció em sonen totes a cinisme del més pur. La condició bàsica de tota unitat és que PSC i CiU decideixin entendre's i, per tant, que un dels dos cedeixi protagonisme a l'altre, víctimes de l'equilibri impossible. Ara que CiU fa pressing al PSOE per a l'aprovació dels pressupostos generals i que el PSC vol fer valer els bons resultats a les últimes eleccions no veig a cap dels dos grups cedint ni un pam. I quan ERC apunta en boca de Puigcercós la possibilitat d'un govern de concentració no fa altra cosa que cobrir-se les espatlles per les patacades que rebrà, amb tota seguretat, d'una banda o altra, quan sigui necessari posicionar-se amb claredat. És raonable i ifns i tot desitjable que la societat civil (Òmnium, per exemple) demani unitat en aquesta qüestió, de la mateixa manera que ho era quan s'estava construint l'Estatut; però ara, igual que abans, no es donava ni una situació prou bona (la maduresa definitiva dels nostres partits polítics) ni prou dolenta (una emergència nacional) que faci possible l'entesa desitjada. Conclusió: vivim en permanent estat d'ambivalència, condemnats a l'ambigüitat, abocats a una trista mediocritat.
(publicat a El Punt el 01/07/08)
Entenc que la proposta-resposta davant la decisió del TC seria governs arreu d’ERC i CiU.
Ara bé: governs unitaris per a fer què? A mi m'interessa el què i no el qui.
Les grans ordres de l'Església tenen una manera molt intel·ligent de governar-se: fan primer Congregacions que determinen les línies d'actuació i objectius. Establert cap on volen i han d'anar, llavors miren entre els seus qui són els millors conductors per realitzar aital projecte, mai a la inversa.
Els "meus" no són els meus per cap carnet o afiliació ni pel que diuen; són o no els meus pel que fan (pels seus fruits els coneixereu).
I sincerament, a la Catalunya d'avui només hi veig enfrontaments per decidir qui governa; però respecte del cap on cal anar, els uns son més ambigus que els altres en les paraules, però tots semblen caminar en el sentit contrari del que volen que entenguem.
Els polítics giren a cop d'enquesta, fan el que l’opinió majoritària sembla voler.
Obliden que una de les seves missions és crear alternatives. Els únics que semblen parlar clar son Vidal Quadras, Bono, Rosa Diez, els intel·lectuals del Manifiesto e tutti quantti.
A la nostra banda: o silenci o respostes a allò que ningú pregunta o la síndrome del cornut que mira cap allà.
Una reflexió a la classe dirigent: qui més pot perdre és aquell que no arrisca res.
Salut.-)
Aquest país nostre hauria de començar a plantejar-se seriosament una sèrie de qüestions i resoldre-les d’una punyetera vegada. Anem per pams, que som una nació, ja ho sabem, no cal doncs o tan s’hi val que ens ho reconeguin o no, sabem que ho som i és ja més que suficient, o a tot el que podem aspirar.
El que hem de decidir o han de decidir els partits polítics que ens representen, és molt senzill: o seguim amb Espanya o ens agafem la independència, perquè la independència es una cosa que no t’és donada, o te l’agafes tu o no la tindràs mai.
Contemplem aquest segon supòsit, volem ser independents, suposo que d’Espanya, o també d’Europa? Suposem que nomes d’Espanya, que seria dins del desori el més raonable, tot i que d’un país esquizofrènic com el nostre es pot esperar tot. Amb que comptem per intentar assolir aquesta independència, Ciu? (no) aquests no en tenen res per ara d’independentistes, Psc (menys encara) ICV (només de “boquilla”), ai! ens queda Esquerra, que si que són independentistes (fins que no s’ocupi algun càrrec oficial), i finalment tenim la població civil. Sent optimistes, en un suposat referèndum tipus Ibarretxe votaria que si a la independència un 20%/25% de l’electorat i crec sóc molt optimista.
Hem de tenir en compte que dels set milions que som actualment, un milió no pot votar que són els immigrants i dels altres sis, catalans, catalans, alló que se’n diu catalans com hom amb nom i cognoms no crec siguem més d’un milió i mig o dos com a màxim i dins d’aquest grup el desig, el sentiment independentista deu anar paral·lel als vots atorgats a les formacions polítiques abans esmentades, a banda que m’és d’un a última hora s’arrugaria, que ja ens coneixem.
Amb aquest panorama i tenint en compte que estem integrats dins d’Espanya a Europa i que el somni d’en Saramago de “Ibéria” tampoc és possible, no queda mes remei que pertànyer i entendre’ns amb Espanya i si pot ser que els nostres dirigents en negociar l’aplicació del nou estatut, aconsegueixin que el peix i el cove siguin més grans i més ple, dit d’una altra manera, si arreglem l’assumpte dels pistrincs de manera que s’acabi l’anomena’t espoli, haurem, resolt de fet el problema realment important per aquest país, que és el de la pela, la resta no du enlloc i acaba cansant i esgotant a uns i altres. Al cap i a la fi la Pàtria es un sentiment que es du dins de cadascun i està per sobre de les lleis dels homes, dels Déus i de Madrit.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada