30 anys de Consti-imposició.

Demà, dia 6, fa anys la constitució(consti-imposició) espanyola, sacralitzada, intocable, totèmica i, per damunt de tot... obsoleta per als catalans. És hora que la societat heterogènia i complexa que conforma la nació catalana es plantegi la majoria d'edat, és a dir, la necessitat de comptar amb una constitució pròpia. Per tant, permeteu-me la reflexió al voltant de la data: amb tot el respecte pels veïns, i amb plena voluntat de continuar convivint plegats en el si de la Unió Europea.
Ens l'havien defensada com un instrument que havia de portar a una gestió democràtica de la vida pública en què la nació catalana podria viure lliurement. Experiències amargues indiquen que el raonament del mal menor no va ser encertat Aquest 6 de desembre ja farà trenta anys que la nostra vida política dins l'Estat espanyol és regida per aquesta norma fonamental. Els partidaris d'aquest text ens l'havien defensat com l'instrument que ens havia de portar a una gestió democràtica de la nostra vida pública, dins la qual la nació catalana podria viure lliurement. Sortíem del franquisme i alguns creien que qualsevol cosa podia ser defensada com a millor.
Però, després de tots aquests anys d'experiències amargues repetides, és evident que el raonament del «mal menor» no va ser gens encertat. És hora que això es reconegui sense reserves i que es passi a fer una altra mena de política, sobre unes bases sòlides.
En primer lloc, diguem la veritat: l'Estat espanyol no és un sistema polític pròpiament democràtic. Sorgit del franquisme sense ruptura, s'ha aguantat en tres columnes bàsiques de caràcter oligàrquic, amb lleus maquillatges: la monarquia constitucionalista, l'Estat de les Autonomies i la aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen el que és realment un poder, en molts aspectes, absolut, centralitzador i espanyolitzador, i contemporitzador amb la religió catòlica.
Neguen així la democràcia, l'autodeterminació dels pobles i la laïcitat. (però si aconfesional. Cap confesió serà oficial de l’Estat, però es tindrà en compte quines siguin les creences majoritàries dels espanyols (art. 16 de la Constitució de 1978). Seria preferible un Estat estrictament laic, però això ja no té res a veure amb l’anterior confesionalitat catòlica de l’Estat)

La Constitució Espanyola és l'embolcall legal de tot aquest ordre injust. Així ho perceben tots els nacionalistes espanyolistes defensors i beneficiaris d'aquest estat de coses, que amb una mà enarboren el text constitucional com si fos un dogma sagrat mentre que amb l'altra s'embutxaquen els diners que ens han robat. I així ho sentim en la pròpia pell els qui en som les víctimes. I la figura del rei és «la cirereta» que corona aquest pastís enverinat,( no hi ha un Borbó bo i un altre de dolent. Tots els Borbons defensen els interessos generals d’Espanya, la supremacia ètnica dels castellans. Podria semblar que Felip V el dolent ens volia treure la nostra llengua i Joan Carlos I es el bo fins i tot ens parla en català. Són estratègies diferents de la mateixa unitatd’espanya
El reconeixement del català no és el reconeixement d’un poble lliure, sinó la reproducció asistida d’un poble en estat vegetatiu que es conserva momificat i sense capacitat de decisió pròpia. Això és el que l’hem de reconèixer a aquest Borbó; ja no vol el genocidi, únicament vol la nostra vida d’esclaus).
L’Estat des les Autonomies manté la represió lingüística d’una manera molt més enmascarada. És impossible l’ús lliure de la llengua perquè tothom participa de l’esperit espanyol. El caràcter procedimental de l’accès al poder polític amaga aquesta represió, però això la fa més eficaç. Ara bé, això no és la continuïtat amb el franquisme, és la continuïtat històrica de la nació espanyola organitzada com a Estat espanyol sota qualsevol forma política
Per això ningú que tingui un punt d'honestedat democràtica no pot defensar la monarquia hispànica, ningú que se senti català i ciutadà lliure, amb dos dits de front, no n'ha de voler res més d'aquest color.
Fer política amb majúscules l'error que hem comès les catalanes i els catalans col·lectivament quan hem tingut moments d'una certa llibertat d'expressió, ha estat el de no enfrontar-nos amb els nostres veritables problemes; ens hem mantingut majoritàriament reduïts a «la petita política», a la pràctica del famós «peix al cove», a reivindicacions socials i culturals disperses, i hem cedit la «gran política» als nostres enemics. Però ara ja es pot veure ben clar que l'única política que marca seriosament les nostres vides és tot allò que defineix el nostre marc de poder general.
Si tenim dèficits de serveis socials o d'infraestructures, n'és l'espoliació fiscal de l'Estat espanyol la causa principal.

Si la situació social de la llengua és precària, és l'Estat espanyol i els seus defensors allò que impedeix fer polítiques serioses d'educació, d'immigració, de mitjans de comunicació, d'indústries culturals, de difusió de la nostra llengua dins la seva pròpia àrea lingüística, fragmentada per imperatiu constitucional espanyol.

La Constitució espanyola vigent estableix l'organització territorial de l'Estat en tres nivells: els municipis, les províncies i les comunitats autònomes. D'acord amb l'article 143 d'aquesta les comunitats autònomes es regeixen per lleis orgàniques que tenen el nom d'estatuts.

L'única intervenció d'aquests territoris en l'elaboració d'aquestes lleis orgàniques és la seva redacció per una assemblea de membres de les diputacions quan no hi havia parlaments autonòmics. Després el Congrés i el Senat tramiten els estatuts com qualsevol llei, modificant-los com vulguin, sense cap intervenció dels ciutadans dels territoris afectats. Tampoc no hi ha cap ratificació en referèndum. Qualsevol modificació que el Tribunal Constitucional estableixi en l'Estatut suposarà que aquest es converteixi en un Estatut imposat de manera unilateral pel Regne d'espanya al poble català. Suposarà anul·lar el reconeixement de Catalunya com a nacionalitat que tenia dret a pactar la seva autonomia amb l'Estat espanyol.
Suposarà, per tant, el trencament del pacte de la Constitució de 1978 entre el règim monàrquic i el poble català.Si hi ha mancances democràtiques en tants aspectes de la vida pública, l'origen n'és el mateix Estat democràticament malformat.
La Constitució ens diu clarament que no tenim cap més alternativa. Per arribar a la societat democràtica i justa per la qual tantes persones treballem, només ens queda la independència. Prou de mals menor! La política amb majúscules es fa tan sols amb accions que portin cap a aquest objectiu alliberador bàsic. Prou ¡ de «mals menors» que prolonguen el nostre mal. No podem caure en l'engany d'ajudar amb el nostres vots partits que actuen contra la nostra identitat nacional (com el PSC-PSOE amb la seva obsessió per espanyolitzar els mitjans de comunicació) per molt que es presentin com «el mal menor» que alterna amb el PP; i ningú no hauria de donar tampoc suport a d'altres partits mentre no estiguin disposats a proclamar la soberania i a pactar només amb aquells que reconeguin el dret d'autodeterminació.
No ens desviem darrere falses polítiques. Fem política amb majúscules.

Comencem a fer passos segurs i ferms cap a la independència.