DECIDIM.CAT

Dissabte passat, al davant del Parlament de Catalunya, al Parc de la Ciutadella, es va fer l’acte de tancament de la campanya “Decideixo decidir”, amb la qual s’han recollit desenes de milers de signatures, durant més d’un any, per demanar als parlamentaris catalans que negociïn amb el govern de Madrid el traspàs de competències en matèria de referèndums.
Trobo que l’eslògan “Decideixo decidir” és realment pleonàstic, duplicatiu, però que està bé que ho sigui. Perquè quan diem que decidir és un dret, no estem pas dient que és un dret com un altre, sinó que sabem que és precisament la base de l’exigència i la defensa de tots els drets. Reclamem drets concrets precisament perquè som persones adultes i autònomes que volem decidir, de forma general, sobre la nostra vida, tant personal com col·lectiva. La capacitat de decisió és allò que defineix el caràcter públic d’una persona, la seva condició de ciutadà. Només no poden decidir els infants, els individus severament incapacitats o bé els esclaus, els exclosos, aquells que en llenguatge polític no són ciutadans sinó súbdits.
De tot això, jo en trec tres conclusions: primera, que l’Estat ens tracta com a súbdits, quan, a d’altres, els tracta com a ciutadans; nosaltres, doncs, som exclosos; l’Estat ens expulsa. No és que ho lamenti. De moment, ho constato.
Segona conclusió: nosaltres quedem políticament alliberats de l’Estat que ens ha expulsat, i ja només ens hem de dirigir al nostre govern i al nostre Parlament per a totes les qüestions relacionades amb la nostra vida pública.
Tercera conclusió: s’ha acabat l’etapa de les campanyes que demanen, ara entrem en l’etapa de les campanyes que fan. Necessàriament hem de passar a l’acció.
Sabem que el dret de decidir el tenim, senzillament perquè és nostre i irrenunciable. Per tant, hem de passar a decidir a qui volem pagar impostos, a qui reclamarem les beques dels nostres estudiants, a qui presentarem reivindicacions laborals, esportives, de mitjans de comunicació. I és ben clar que això només ho podem presentar al nostre govern, al nostre
En els darrers anys s’han anat produint constants naixements d’estats, països que no gaudien del seu propi estat, s’han alliberat del jou creant-ne de nous i cal recordar-ho, perquè des de moltes veus arreu d’ espanya o d’altres estats colonitzadors, s’ha comentat poc, el mínim indispensable i fins i tot s’han negat a reconèixer estats nous, al·ludint excuses de tot indol, simplement per la por que això els crea davant de situacions similars dins de les seves fronteres.
Quan ens diuen des de Castella, Extremadura o Aragó que els catalans som espanyols i així seguirem, que avui dia, davant de la globalització i de la unió a nivell europeu, demanar independències és estèril, dolent i fins i tot una bogeria, val la pena recordar-los-hi que han estat molts els estats creats a la terra en els darrers anys.
Aquesta setmana passada hem observat el referèndum del poble groenlandès, a les portes de la seva independència de l’estat danès, tot just 300 anys després de perdre-la. L’any 2014 en farà 300 de la dels catalans. Recordem-ne alguns casos:
Cuba (1898) L’antiga colònia espanyola, repleta de “indianos” catalans, va ser un referent per molts catalans, encara que també van ser molts els que els s’identificaven amb la pèrdua espanyola.
Noruega (26/10/1905) Deixa de ser part de Suècia de forma pacífica i passà a ser un referent per catalans com Domènech i Montaner o Eugeni d’Ors.
Finlàndia (4/1/1918) Aconsegueix deixar de ser part de l’imperi Rus i guanya la independència. Avui és un estat modèlic dins d’ Europa, que té un dels millors sistemes educatius .
Irlanda (6/12/1921) Encara que només va aconseguir-se una independència parcial del Regne Unit, deixant-ne pendent la part nord, aquesta va ser una sonada notícia que influencià catalans i bascos. La resistència armada del poble irlandès capitanejada per l’IRA, fou un referent clar davant de grups armats a molts altres països. Un cop aconseguida la independència, la posterior guerra civil va demostrar que la militarització de la societat no és mai bona.
Islàndia (17/6/1944) Tal i com ara fa Grenlàndia, el poble danès va acceptar el sentiment independentista de la majoria dels islandesos que fins a la crisi econòmica mundial, han mantingut un bon nivell de vida.
Algèria (1962) Un altre independència marcada per la lluita armada i que va servir d’inspiració a la banda basca ETA, va ser la de la colònia francesa d’ Algèria. S’hi van viure episodis de violència desmesurada, tortures i violacions de drets humans, típics de estats colonials incapaços de defensar les seves postures de forma democràtica, exagerant la repressió.
Lituània (1990) En ple declivi de la URSS, les antigues repúbliques bàltiques recuperaven la seva independència. L’any 1940 va perdre la seva independència en mans de la URSS d’ Stalin. Primer Lituània (11/03/90), seguida d’ Estònia (20/08/91) i de Letònia (21/08/91), les tres repúbliques van desfer-se del jou soviètic.
Eslovènia (25/6/1991) Va aconseguir la independència, deixant de formar part de Iugoslàvia de forma quasi pacífica. Avui forma part de la UE. Menys sort va tenir Croàcia (25/6/1991) o Macedònia (17/9/1991).
Bòsnia i Herzegovia (5/4/1992) Després de patir una de les més salvatges guerres, mentre el primer món s’ho mirava d’aprop, dons hi van enviar milers de cascos blaus de la ONU, van aconseguir la independència del que quedava de l’antiga Iugoslàvia.
Txèquia i Eslovàquia (1/1/1993) El primer de gener de l’any 93 quedava dissolta la república de Txecoslovàquia en dos estats, sense cap guerra ni enfrontament armat. Avui són dos estats de la UE en ple creixement econòmic i social.
Montenegro (3/6/2006) Després de diferents canvis en la relació amb Sèrbia, els montenegrins, en un referèndum auspiciat per la UE, va declarar-se independent d’aquesta república. Aquesta decisió ha establert el marc jurídic dins de la UE per declarar la independència d’un territori mitjançant un referèndum.
Kosovo (17/2/2008) Encara que són molts els estats que no han reconegut la seva independència de Sèrbia, entre els que destaca espanya, la majoria d’estats del món si ho han fet. Fins quan? A part d’aquest exemples europeus i mediterranis, trobem molts més arreu del planeta que demostren que com més globalitzats estem, més necessitat tenen els pobles de la terra de parlar amb veu pròpia, de defensar-se sense parlar per boca d’altres. Durant les dècades dels ’60 i ’70, les colònies africanes van aconseguir la independència, apareixent estats com Angola, Kenia, Tanzània... Exemples viscuts en els darrers trenta anys els trobem amb Tuvalu (1/10/1978), Micronèsia (3/11/1986), Geòrgia (9/4/1991), Kazakhstan (16/12/1991), Eritrea (24/5/1993), Timor Oriental (2/5/2002), per nomenar alguns.
Recordem que els anys 1980 i 1995, els habitants del Quebec, actualment al Canadà, van decidir en referèndum seguir-hi formant part, encara que els independentistes quebequesos van denunciar algunes irregularitats i els resultats van estar molt ajustats o el cas d’ Escòcia, amb menys autonomia que Catalunya, però amb molts més símbols nacionals reconeguts, com les seleccions esportives, que s’enfronten a Anglaterra o Gal·les, sense cap problema a les principals competicions del món.
Així doncs, quin és el problema per gaudir d’un estat català si els catalans ho volen? Cap!
Potser hi haurem d’arribar, amb tot el que es preveu que ens caurà al damunt. Però, de moment, ens hem de girar cap als nostres representants democràticament elegits.
De moment, és a ells que hem d’encomanar la gestió, la digestió, de les nostres necessitats i de les nostres demandes.
I els hem de demanar accions decidides, valentes. Si els nostres representants no ho saben bé, ens ho haurem de fer nosaltres mateixos.
És clar que seria una llàstima i, ben mirat, un drama.