Tots al mateix sac ?

Fa una certa mandra, escriure avui. Fa una certa mandra, envoltats com estem de casos de corrupció, d’enriquiment indegut, de robatori i, fins i tot, expoli.

Ja siguin d’Ajuntaments o d’institucions representatives del país .L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics.
Els meus no són ni els socialistes del Baix LLobregat, ni els senyors Alavedra i Macià, que representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur Mas, faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot, i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers,peró si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres..
No obstan l’esquitxada ja està feta. Lluís Prenafeta fa vint anys que no té càrrec polític al Govern, i Macià Alavedra aviat en farà tretze que va deixar-ho, però els seus noms i les seves cares sonen A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i possiblement, un ascens de moviments lamentables .Cal tenir molt clar l'eix nacional que es el que de debo importa. Dels vots que perdi el PSOE , els partits catalans no n'arreplegarem ni un, aniran tots al PP o UPD. de la Rosa Díez i el primer de tot a l'abstenció.
De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.
Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació Es comença a estendre arreu l'expressió de "tots els polítics són iguals" . La nostra societat és tremendista per naturalesa, tendint a posar-ho tot dintre d'un mateix sac i llençar-ho rostos avall sense pensar-s'hi massa.
Siguem honestos i no ens enganyem, ni tots els polítics són iguals ni tothom que es fica en política ho fa per enriquir-se; aquests casos són una minoria, però malauradament quan són notícia se n'hi acostuma a extreure tot el suc possible i en la majoria de casos és picar ferro fred perquè la força d'una imatge preconcebuda és superior a qualsevol argumentació que es pugui donar. És una llàstima.
Actituds com aquestes (la dels polítics corruptes i la de la societat tremendista) només ajuden a alimentar encara més la desafecció per la política i la tendència cada cop més abstencionista de la nostra societat.
Fa una certa mandra, escriure avui. Però en tenim la obligació. Ja fa temps que sentim allò de que “tots els polítics són iguals”. I el que s’ha anat coneixent aquests darrers mesos i dies fa cada vegada més difícil defensar el contrari. Ho he escrit en aquest bloc en alguna altra ocasió.

I com que ja fa prou temps puc dir que, com en tantes altres coses de la vida, no posaria la mà al foc per gairebé ningú, alhora que afegiria que qui es cregui que els partits polítics poden sobreviure només de les seves quotes viu absolutament fora de la realitat. Per tant, el debat sobre el finançament dels partits polítics és imprescindible.
Però, atenció! Que ningú es porti a engany. Resolent el finançament dels partits polítics resoldríem només en part el problema que ens afecta. Perquè hi ha un aspecte més intangible, però molt més real, que és la misèria humana. La debilitat humana. I aquesta existeix.

És inherent a la mateixa condició humana. Existeix abans dels partits, al marge dels partits i, evidentment, a l’interior dels partits. I la misèria humana, la debilitat humana, no ens la treurem del damunt arreglant el finançament dels partits polítics, que cal resoldre.
Davant la misèria humana, davant la debilitat humana, com a societat només tenim la llei, la seva aplicació, l’existència de controls reals, que funcionin de debò i que permetin detectar amb velocitat la fruita podrida per apartar-la del cistell amb celeritat. Que l’actual sistema no protegeix prou les estructures dels partits i de les administracions públiques davant la debilitat humana, davant de la misèria humana? Possiblement aquesta asseveració també és certa. Per això és imprescindible la reforma del sistema de finançament dels partits. Sense banderes partidàries. Amb humilitat. Despullant les entranyes dels partits. De tots. I tots alhora. I, gairebé, gairebé, acceptant un punt i final.
Però, insisteixo, no ho acabarem tot aquí ni d’aquesta manera. Per tant, immediatament i alhora cal defensar amb força la necessitat de l’existència dels partits polítics. La necessitat imperiosa que la ciutadania s’impliqui en política, participi de les institucions. La necessitat imperiosa de la revalorització de la política i del compromís polític, com a eines insubstituïbles, de moment, per governar les nostres col·lectivitats.
No hi ha en aquest sentit i de moment capacitat d’elecció. O ens comprometem políticament, o treballem amb els instruments que són els partits polítics -els actuals o els que puguin sorgir en el futur- o deixem el camp lliure i obert perquè gent amb recursos il·limitats (i no ens preguntem d’on els han tret), accés als mitjans de comunicació, verb fàcil i interessos gens clars comencin a liderar i dirigir aquestes nostres societats d’una manera que ni serà més neta, ni serà més transparent, ni serà millor que la forma amb què les hem organitzat al món occidental des de ben entrat el segle XX.Però més que mai, si es volen canviar les coses, si el que va sorgint dia sí dia també no ens agrada, si sentim que tot plegat fa massa pudor, més que mai cal implicar-se en la organització política de la nostra societat i buscar, cercar o forçar elements de canvi.
Dimitint de la política, dimitim com a societat organitzada. Cal ser tossudament ingenus, i alhora, amarar-nos de realisme. I fer un pas al front. Els partits d’avui són instruments útils. N’estic convençut. Cal que siguin valents, cal que els fem sentir valents, entre tots, i que posin les eines que tenen a les seves mans a funcionar per arreglar el que cal arreglar.
I, per acabar, un humil consell: malfiem-nos, tots, d’aquells partits o moviments que sembla que no tenen res a amagar. La crisi és estructural a tot el sistema polític, i tots els que som dins el sistema polític en som protagonistes. Aquí no hi ha ningú que per si sol pugui dir: sóc el més net de tots, ja prenc,jo l’escombra i ho netejo tot.

Malfiem-nos, especialment, d’aquests. Feia mandra, escriure, avui. Però cal que ens aixequem i tornem a fer país. Cal que ens aixequem i tornem a posar-ho tot en marxa. Amb tots, i entre tots. El país i la seva gent s’ho valen.