RELAXEM-NOS UNA MICA .

Tot i que m’ha apassionat la política des d’adolescent, no hi entenc.
Cada dia n’estic més convençut. Quan veig com governen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com les oposicions ataquen els governs, jo ho faria diferent. Quan veig com els governs ataquen les oposicions, jo ho faria diferent.No pot ser que tanta i tanta gent dedicada a aquesta noble activitat s’equivoqui en les seves actuacions.
El més raonable és que l’equivocat sigui jo. Per tant, la conclusió és òbvia –i la navalla d’Ockham, cruel–: no hi entenc, de política. Hi ha coses que sincerament, encara que m'escarraço no entenc. I evidentment dec ser jo el que està equivocat.
Per que no pot ser que tants bons opinadors a sou de els més importants grups econòmics-partidistes del nostre País s'equivoquin.
Fa pocs dies, una serie de presuntes criminals han estat detinguts a l'última operació del mediàtic jutge Garzon. Persones que ocupaven o havien ocupat importants responsabilitats polítiques o bé eren responsables de importants empreses.
A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.
Ens pot semblar un costum bàrbar, incivilitzat, propi de ments fonamentalistes. Tanmateix, avui continuem practicant el Judici de Déu a través de proves més sofisticades. Encara que professem la laïcitat, partim igualment de la premissa que Déu protegirà els innocents i, en conseqüència, sotmetem els acusats a l’acció dels mitjans de comunicació. Si surten incòlumes d’aquesta cruel pràctica, és que Déu els protegeix i, en conseqüència, són innocents.
Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resulten culpables.
L’altra opció –escoltar l’acusador, escoltar l’acusat, verificar indicis i evidències i arribar a conclusions fonamentades abans d’emetre veredicte– és un procés lent, feixuc i avorrit. Per tant, per què subordinar-s’hi si tenim alternatives amb més atractiu, amb més gràcia (amb més gràcia divina, fins i tot)?
Francament costa parlar amb calma de fets que impacten i indignen. El panorama social i polític és complex, difícil i farcit d'escandols. Escandols que caldrà superar, si però des de la responsabilitat i la decència. Aquesta interpretació de la socialització és perillosa per la democràcia i pot generar dinàmiques populistes que acabin amb salvapàtries de liders.
La democràcia és una garantia, amb virtuts i defectes, insuficient en la participació però, de forma evident, un camí vàlid front a altres models. Personalment em decanto per una democràcia i una societat justa. Aquesta justícia només es pot construir des de la coherència personal i la flexibilitat política que no vol dir canviar de camisa segons qui s'acosta. La distància entre societat i política és gran però aquesta ferida, fruit de desencantament, encara es fa més profunda amb aquestes acusacions.
Ja no es tracta de qui guanya o perd vots sinó de la desconfiança que es genera sobre la gent. L'ombra del dubte plana sobre totes i tots els que intenten, des de les institucions polítiques democràtiques, defensar canvis socials, nacionals, polítics i econòmics.
I cal aprofundir més enllà de les portades dels diaris i la cortina de fum sobre el tracte als detinguts. No confio ni sóc fan del jutge mediàtic però la preocupació sobre el tractament a les persones imputades ni es té en compte quan parlem d'independentistes bascos o catalans o de possibles integrants del comando Ajax, és una cosa de classe, de classe social és clar! Sigui cert o no (defenso la presumpció d'inocència per a tothom), estigui ben o mal instruit (de fet només els i les independentistes acaben a la presó amb les instruccions de Garzón) el mal ja està fet i la desconfiança plana sobre la gent.
Caldrà superar aquesta situació amb propostes polítiques d'aprofundiment democràtic i transparència institucional i de les organitzacions polítiques i per això calen opinions i mans, per construir fa falta gent. Joan Fuster deia: "la política la fas o te la fan" és una evidència, deixar de participar no aporta gaire tot i fer veure el descontentament amb un sistema d'organitzacions polítiques .