“Malos tiempos para la lírica”, que deia GOLPES BAJOS, aquell grup de la Movida madrilenya… Mala peça al tel·ler, dit de forma més nostrada.Pretendre recollir els primers brots verds de l’economia quan ni tant sols has plantat les primeres llavors és, senzillament, estar esperant un miracle. Això és, a raó dels Pressupostos del Govern per el 2010, el que sembla estar esperant el Tripartit.
O si no, quina explicació té la seva insistència en assegurar que aquest any començarem a sortir de la crisi quan totes les previsions macroeconòmiques fetes pel 2010 indiquen el contrari?
Lamentablement, aquests pressupostos, en comptes de ser un conjunt de mesures davant la crisi, són una mostra més de la desorientació i la irresponsabilitat del tripartit. Tanta és la desorientació i tanta és la irresponsabilitat que fins i tot fa pensar que són uns pressupostos dissenyats només per encarar un any electoral i per mantenir-se en el poder.
Mitjançant els pressupostos hom pot saber quina és la visió de país que té cada govern. Doncs bé el mapa que us afegiexo ho diu tot. La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques.
En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar.
Si l’any 2003, en termes d’inversió real liquidada, es destinava un 48,5% a l’Àmbit Metropolità i un 51,5% a la resta de Catalunya, el pressupost per a l’any 2010 destina un 67,6% de les inversions a l’Àmbit Metropolità i un 32,4% a la resta de Catalunya.
La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques. En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar: el d'una Cartalunya com a parc temàtic d'un àmbit metropolità on s'hi destina tota la inversió per concepte de país, i per interès electoral.
També denoten la nul·la influència d'una Esquerra ( abans ERC )sotmesa al PSOE -C i incapaç d'equilibrar aquests comptes. I finalment denoten el pas de la Catalunya ciutat -que tot els ciutadans tinguin accés al mateix nivell de vida siguin d'un siguin- al Catalunya metropolitana -amb una forta diferència entre els que vuiuen dins o fora l'àmbit metropolità.
Per tant, tot indica que l’economia catalana per l’any vinent estarà caracteritzada per l’increment del dèficit i de l’endeutament, pel fet que els catalans/es haurem de pagar més impostos i, a més i com si tot això no fos suficient, també veurem com la taxa d’atur segueix augmentant. Tot això dins d’un context en el que difícilment s’hi observarà el comportament positiu de cap sector productiu.
Ens trobem, doncs, amb uns pressupostos que no serveixen per combatre la crisi (més aviat la fomenten), que contemplen l’endeutament més gran de la història (i, per tant, també garanteix més impostos de cara al futur), que no compleixen amb el criteri d’austeritat (s’incrementarà la plantilla en quasi 5.000 persones), que no són socials (no s’incrementen els ajuts a les famílies amb fills de 0 a 3 anys ni els complements per a les persones vídues) i que, a més a més, en matèria de finançament no compleixen amb l’Estatut (no hi figura la cistella d’impostos prevista i, per tant, no hi figuren els 4.400M€ que aquesta suposa).
Per tot això, i per moltes altres incoherències més, des de CiU hem presentat una esmena a la totalitat d’aquests pressupostos. No podem hipotecar, durant més temps, el futur de Catalunya. Cal aplicar uns pressupostos basats en previsions reals que prioritzin les polítiques d’ocupació, les polítiques socials i que generin activitat econòmica. Cal, en definitiva, aplicar uns pressupostos dissenyats per aixecar Catalunya i no per enfonsar-la encara més.
Llegint aquests dies un article econòmic que feia referència a la potencialitat de Catalunya per sortir de la crisi abans que la resta d’Espanya, he vist el camí català ben clar. El fonament d’aquest comentari era que els dos nostres principals mercats exportadors Alemanya i França estan ja accelerats en la recuperació econòmica, la qual cosa portaria a que tiressin de l’economia catalana amb força.
De igual manera que aquesta interrelació exterior va fer que patíssim més la crisi, ens portarà a una recuperació més ràpida. On hi ha el problema però doncs, és evident, el problema és la gran pedra ,el llast, que portem lligat a les nostres cames i que no ens deixa avançar amb fermesa i fent que ens anem quedant enrera poc a poc.
Les polítiques econòmiques que està aplicant el Govern Central no ens ajuden gens a tirar endavant amb solidesa, per no mencionar tampoc el dèficit fiscal.
Per tant, tot indica que l’economia catalana per l’any vinent estarà caracteritzada per l’increment del dèficit i de l’endeutament, pel fet que els catalans/es haurem de pagar més impostos i, a més i com si tot això no fos suficient, també veurem com la taxa d’atur segueix augmentant. Tot això dins d’un context en el que difícilment s’hi observarà el comportament positiu de cap sector productiu.
Ens trobem, doncs, amb uns pressupostos que no serveixen per combatre la crisi (més aviat la fomenten), que contemplen l’endeutament més gran de la història (i, per tant, també garanteix més impostos de cara al futur), que no compleixen amb el criteri d’austeritat (s’incrementarà la plantilla en quasi 5.000 persones), que no són socials (no s’incrementen els ajuts a les famílies amb fills de 0 a 3 anys ni els complements per a les persones vídues) i que, a més a més, en matèria de finançament no compleixen amb l’Estatut (no hi figura la cistella d’impostos prevista i, per tant, no hi figuren els 4.400M€ que aquesta suposa).
Per tot això, i per moltes altres incoherències més, des de CiU hem presentat una esmena a la totalitat d’aquests pressupostos. No podem hipotecar, durant més temps, el futur de Catalunya. Cal aplicar uns pressupostos basats en previsions reals que prioritzin les polítiques d’ocupació, les polítiques socials i que generin activitat econòmica. Cal, en definitiva, aplicar uns pressupostos dissenyats per aixecar Catalunya i no per enfonsar-la encara més.
Llegint aquests dies un article econòmic que feia referència a la potencialitat de Catalunya per sortir de la crisi abans que la resta d’Espanya, he vist el camí català ben clar. El fonament d’aquest comentari era que els dos nostres principals mercats exportadors Alemanya i França estan ja accelerats en la recuperació econòmica, la qual cosa portaria a que tiressin de l’economia catalana amb força.
De igual manera que aquesta interrelació exterior va fer que patíssim més la crisi, ens portarà a una recuperació més ràpida. On hi ha el problema però doncs, és evident, el problema és la gran pedra ,el llast, que portem lligat a les nostres cames i que no ens deixa avançar amb fermesa i fent que ens anem quedant enrera poc a poc.
Les polítiques econòmiques que està aplicant el Govern Central no ens ajuden gens a tirar endavant amb solidesa, per no mencionar tampoc el dèficit fiscal.
Amb això no vull dir que el Govern Català sigui un gran geni i que apliqui grans polítiques econòmiques, ans el contrari, no fa prou per tirar la cosa endavant.
El problema del Govern Català és evident, mira massa cap a Madrid, per queixar-se o per demanar l’aprovació. No és gens menys cert que el principal partit del Govern Català, el PSOE català, no és més que una sucursal de PSOE espanyol triomfant. Per tant tenim un Govern que per una part diu amen a tot el que diu el gran guru ZP, i per l’altra tenim una altra part de Govern que en comptes d’aportar idees només es queixa d’aquest mateix ZP titllant-lo de gran dimoni, i intentant mantenir a través de la por el seu electorat.
Si no deixem de mirar tant a Madrid, i comencem a mirar cap a Brussel·les, Whasington, Pequín, Nova Delhi o Tokio, no anirem enlloc.A Madrid només els hem de mirar per tallar la corda que ens lliga amb el llast. Tota la resta és perdre el temps i allargar agonies. Ara bé, per tallar la corda hem de voler primer de tot tallar-la i per tant estar disposats a fer-ho, sense contemplacions.
La ignorància és la millor arma per dur-nos a l’èxit, per tant ignorem Madrid tot treballem per la internacionalització del nostre poble, i quan tinguem gent prou valenta al capdavant, tallem les cordes del llast. Si veien que sempre vas a ells i parles d’ells se sentiran forts. En canvi, si els ignores i fas el teu camí, estaràs trencant barreres i fent evident la total inutilitat de pertànyer a Espanya.
Endavant al valents, fem pedagogia entre els catalans, i oblidem els espanyols. El pitjor de tot és que a casa nostra, al nostre País, tenim els germans petits en el govern de la Generalitat, acompanyats de dos partits satèl·lits que suporten el que calgui amb la única idea de mantenir el poder.
El problema del Govern Català és evident, mira massa cap a Madrid, per queixar-se o per demanar l’aprovació. No és gens menys cert que el principal partit del Govern Català, el PSOE català, no és més que una sucursal de PSOE espanyol triomfant. Per tant tenim un Govern que per una part diu amen a tot el que diu el gran guru ZP, i per l’altra tenim una altra part de Govern que en comptes d’aportar idees només es queixa d’aquest mateix ZP titllant-lo de gran dimoni, i intentant mantenir a través de la por el seu electorat.
Si no deixem de mirar tant a Madrid, i comencem a mirar cap a Brussel·les, Whasington, Pequín, Nova Delhi o Tokio, no anirem enlloc.A Madrid només els hem de mirar per tallar la corda que ens lliga amb el llast. Tota la resta és perdre el temps i allargar agonies. Ara bé, per tallar la corda hem de voler primer de tot tallar-la i per tant estar disposats a fer-ho, sense contemplacions.
La ignorància és la millor arma per dur-nos a l’èxit, per tant ignorem Madrid tot treballem per la internacionalització del nostre poble, i quan tinguem gent prou valenta al capdavant, tallem les cordes del llast. Si veien que sempre vas a ells i parles d’ells se sentiran forts. En canvi, si els ignores i fas el teu camí, estaràs trencant barreres i fent evident la total inutilitat de pertànyer a Espanya.
Endavant al valents, fem pedagogia entre els catalans, i oblidem els espanyols. El pitjor de tot és que a casa nostra, al nostre País, tenim els germans petits en el govern de la Generalitat, acompanyats de dos partits satèl·lits que suporten el que calgui amb la única idea de mantenir el poder.
Un govern que dóna pals de cec i que desgoverna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada