FORA LES MÀSCARES.

Ho deia l'altre dia l'Alfons López Tena al diari Avui: potser d'aquí a uns anys "molts que ara no hi són sentiran el mut retret dels seus fills (...) i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, (...) quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009."

De quan érem petits i anàvem a escola, ens ha quedat allò de que els anys no comencen al gener, sinó al setembre. Al setembre comencen els nous projectes, els propòsits de canvi, començar un curs on line que sabem que no acabarem, començar una col·lecció de la que, amb sort, comprarem dos exemplars, apuntar-nos al gimnàs, coneixedors que ens haurem d'esborrar abans de nadal perquè hi haurem anat un dia...
I també es moment de reencetar allò que ja teníem en marxa. Tornem a la feina, reemprenem les nostres aficions i tornem a engegar tot el que la calor, les cervesetes a les terrasses i el sortir fins tard ens havien fet deixar a primers d'agost.
Igual que totes aquestes coses, igual que la tele i la ràdio de veritat, igual que la lliga de futbol, avui, 14 de setembre, torno, amb ganes d'explicar coses, i amb ganes de tornar a saber de tots vosaltres, amb ganes de reemprendre el fil conductor dels pensaments, que han quedat coberts de pols estiuenca.
Ja ha passat el 13 de setembre. Ja s’ha celebrat, per tant, la consulta popular sobre si Catalunya ha de tenir o no un Estat propi en el marc de la Unió Europea.
I un cop passat el 13 de setembre és bon moment, crec, per extreure’n lliçons.
Abans que res, posar les cartes sobre la taula per estalviar-nos malsentesos: si jo fos ciutadà d’Arenys de Munt hauria anat a votar, i hauria votat SÍ.
Dit això, el cert és que no faig de la independència el dia a dia de la meva acció i reflexió política, no en parlo a cada moment. Sempre he estat de la opinió que treballar per la independència és treballar per a què es donguin les condicions per a que aquesta sigui possible.

I la primera lliço d’Arenys –no la més important- és aquesta: no es donaven les condicions.
O així ho interpreto jo, en tot cas. Una participació baixa (41% del cens) i un resultat a la búlgara (96,6% de vots afirmatius) donen a entendre que només han acudit a les urnes, pràcticament, aquells que volien la independència i que aquells a qui el tema no interessava o no la volien –la independència- s’han quedat a casa.

Ho certificava clarament una dirigent del PSOE-C ahir per TV3.
És a dir, a Arenys de Munt encara hi ha una majoria social que no s’hi veu, en la independència. I crec que no ens han de valer els arguments fets servir ahir per la organització, en relació a com havia afectat el canvi de seu, l’amenaça de manifestació de la Falange, etc., etc. Tots sabem com és de gran Arenys de Munt i, per tant, no ha de suposar un problema el fet d’haver hagut de canviar la seu de la votació. Però si, de fet, només calia seguir la corrua de gent per arribar a l’urna…
Consti que no vull desacreditar la feina feta per la gent d’Arenys, ans el contrari.

Tinc la sensació que això pot convertir-se en taca d’oli… Tinc la sensació que en funció de com surti la sentència del Tribunal Constitucional aquesta taca d’oli pot ser important, de les que no se’n van. Però també crec que és important analitzar amb sentit crític tot el que ha passat aquests dies per extreure’n conclusions de cara al futur.
Una altra lliçó a extreure de la consulta d’ahir és el pànic que Espanya té a la democràcia. Quina por han tingut tots aquests dies per aquesta consulta popular organitzada per unes entitats privades que no tenia cap mena de validesa legal, però que ells han estat els primers a donar-li importància política!
El fet que l’Ajuntament d’Arenys cedís uns locals no ha estat la causa de la intervenció de la Fiscalia General de l’Estat, no ens enganyem. Ha estat l’excusa, ha estat el fonament de dret per actuar. Però la motivació política ha estat evident. Una motivació política que només es pot traduir, com deia, en por a la democràcia.
I és que Espanya, i quan dic Espanya penso en l’espectre polític que representen el PP, el PSOE (d’ICV, com sempre en aquests casos, no se’n sap ni gall ni gallina) quan han d’escollir entre democràcia i caverna, escullen caverna.
Aquesta també és una lliçó d’Arenys: Espanya té terror a la opinió sobirana del poble.
I una darrera lliçó, o reflexió. De resultes del que ha passat amb la consulta d’Arenys hi ha –sembla- una seixantena de pobles i ciutats de Catalunya disposades a dur a terme un exercici similar. A mi se m’acudeix suggerir que sigui una mateixa entitat qui lideri el procés, qui estableixi les pautes de comportament, qui estableixi, fins i tot, a partir de quin moment podem considerar la consulta políticament vàlida.

En aquest sentit crec que cal ser valents i no fer-nos trampa al solitari. Marquem un topall de participació per sota del qual els mateixos organitzadors no considerin vàlida la consulta.

Parlem de democràcia? Forcem-nos a que les consultes siguin més participades.

No ens contentem amb majories búlgares i participacions minses! De debò, si haig d’escollir, em quedo amb una participació del 65% i un vot afirmatiu del 60% que no pas amb les dades d’ahir.
I insisteixo, no vull treure cap mèrit a la gent d’Arenys de Munt, ni molt menys.
Al contrari, el que han fet n’ha tingut molt, de mèrit. Pretenc, només, que enlloc de caure en l’autocomplaença estèril, en traguem conclusions, de tot plegat.
Unes conclusions que facin que l’exercici d’ahir no sigui una flor d’aquelles que no fa estiu. A Espanya, fets com el d’ahir esvaloten el galliner perquè toquen un dels dos assumptes que més por i angunia causen als defensors dels principis inamovibles: independència i república. De manera que d’ara en endavant, i si és cert que seixanta altres municipis catalans estan disposats a fer una consulta similar a la d'Arenys de Munt, els nacionalistes espanyols ja poden començar a comprar vàlium.
I nosaltres preparem-nos a rebre crítiques i insults perquè, com deia Voltaire, «és perillós tenir raó en assumptes en els que les autoritats establertes estan errades».Els dirigents, alguns, no tots, de partits com CDC podran perdre la por a parlar d’independència i els d’ERC hauran de demostrar que estan disposats a passar de les paraules als fets.
La mutilació feta per les Corts espanyoles a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i la que pot fer encara el TC, ajudaran també a fer veure que potser el camí és un altre.

Resumint. El futur és esperançador. Amb tot, el tret de sortida ja s'ha iniciat.
Qui se'n desmarqui quedarà ben retratat.
Gràcies Arenys. Gràcies de debò. Heu trencat el foc, heu fet una primera passa, ens heu alliçonat per partida doble. Ens heu alliçonat de com s’han de plantejar les coses, de quan d’important és tenir clar l’objectiu, de com n’és de necessari de tenir clar el què, el quan i el com s’han de fer les coses. Ni un Estat pressionant i intentant espantar us ha fet moure ni un mil·límetre el vostre objectiu.
Heu estat llestos, eficients, pacients i persistents.
Gràcies, ara ja sabem que hem de fer des de la societat civil per portar a bon terme les nostres iniciatives. Gràcies per haver-nos mostrat les febleses, les misèries de l’Estat “democràtic” que ens domina.
Gràcies per mostrar-nos com n’és de senzill que els espanyols es retratin solets davant la resta de democràcies europees i mundials. Gràcies per alliçonar els nostres representants polítics.

Si persisteixen en les seves renúncies col·lectives en favor dels seus interessos personals, ho farem sense ells. Gràcies Arenys per la lliçó.

(tancat per vacances)

Des del darrer comentari, la veritat és que no he tingut ni temps ni ganes de penjar-ne cap de nou. Coses de l’estiu, el calor , el desig de fer vacances.
Durant les vacances tenim més temps per a llegir. Aprofitem-ho!
Ens farà més informats, més lliures i més intel·ligents! No me'n duc ni el portàtil, ni penso connectar-me a internet o sigui que.... No penso gastar ni una paraula més per descriure aquesta situació. De fet se me'n acudeixen unes quantes politicament incorrectes.

Així que us deixo amb una cançoneta per mandrejar sota una palmera, i ens tornem a llegir el dilluns 14 de setembre. Sembla molt lluny, però és demà passat, i no ens n'adonarem i ja tornarem a ser tots aquí amb síndrome post-vacacional .
.Doncs això! Fins Aviat...
BONES VACANCES A TOTHOM!!!

La virtut de les previsions

Fa lleig, parlar de diners, és veritat, però els darrers dies no deixen gaire opcions: d'entrada,mentre la taxa d'atur espanyol ha pujat un 49'1% el juny del 2009 respecte el juny del 2008, i ha passat del 11'0% al 18'1%, a Catalunya, en el mateix periode, la població desocupada ha pujat en un 56'8%.
Si el que passa a nivell espanyol no fa gràcia, encara menys veure que a Catalunya l'atur creix molt més ràpidament. I la taxa d'atur a Catalunya aquest segon trimestre del 2009 ha arribat al 15'88%.
Mentre, trobem que la taxa d'atur a Espanya se situava al 18'1% aquest mes de junt, mentre que al conjunt de la zona Euro la taxa d'atur està en el 9'4% i a tota la Unió Europea només arriba al 8'9%, just no arriba a la meitat de la taxa d'atur espanyola.
El govern segueix negant la deflació (també negava la crisi) i el futur que s’espera no és gens esperançador. Mentrestant l’acció de govern del PSOE s’està caracteritzant per un covardia inusitada i menyspreable per la seva irresponsabilitat, consistent únicament en procurar mantenir l’electorat content a través de promeses i afirmacions habitualment falses revestides de la solemnitat que la premsa alineada els atorga.
No els hi tremola el pols a l’hora de criminalitzar el món empresarial oferint una imatge diabòlica de l’empresari calumniant i injuriant el president de la Patronal amb lemes marxistes marcits i que tufegen. No s’adonen que l’únic que ens pot treure d’aquest forat és l’iniciativa empresarial; i aquesta s’ha de fomentar, no vilipendiar per aconseguir l’empatia dels 4 milions de parats que ells han col·locat allí.
El mateix passa amb el govern català, és un govern dèbil i submís que es manté per la necessitat dels seus dirigents de perpetuar una fórmula amb la única i exclusiva pretensió d’evitar un veritable govern nacionalista. La pròpia abominació democràtica del Tristpartit ha devorat els seus progenitors. Saura renuncia a la reelecció i a Carod, l’han fet renunciar. Cap dels dos veu ara mateix revestida la seva suposada autoritat dins els seus propis partits, la qual cosa no s’entén i fa sospitar sobre la motivació que els impulsa a continuar al govern. Quedi constància que ambdós no han descartat que si Montilla els crida per formar part del següent govern, encara que no encapçalin la llista, no rebutjaran el privilegi de ser novament Honorables.
Si la crisi és mundial, com és que a Catalunya i a Espanya doblem les taxes d'aturats europees? Que han fet els diversos governs estatal i autonòmics durant aquests últims sis anys, periòde de temps en el qual ja es veia, fa sis anys, que la bombolla immobiliària havia de petar? En que pensaven els nostres governants ?
En la societat, no pas.
Quan sigui el moment, els “experts” ja ens ho aclariran, no patiu.

A cada bugada es perd un llençol:

On queda la llei? Els tres tenors que van comparéixer van ser incapaços d'afirmar sense ruboritzar-se que el nou model de finançament compleix al 100% el que dicta l'Estatut, llei orgànica de l'Estat, sigui dit de passada. I la llei, que jo sàpiga, s'ha de complir fil per randa. Però, quins aspectes de la llei no es compleixen?
Gradualitat. Tants i tans mesos parlant del famós "tercer any d'aplicació", i ara de cop i volta canvi de discurs de la conselleria que assumeix "el quart any" com una cosa natural. I a sobre s'inventen no sé quin cony d'argument per justificar-ho.
Sembla que l'aixopluc a aquesta il·legalitat els hi ha donat la ministra Salgado, introduïnt en el document final alguna cosa així com que "el modelo estará plenamente vigente el tercer año de aplicación". Una coartada sintàctica i gramatical que no amaga el veritable objectiu del ministeri que és que els recursos addicionals que hi posarà l'Estat no es faran efectius fins el 2012, o sigui el quart any.
Esforç fiscal. L'Estatut limita la solidaritat a sanitat, educació, i serveis socials. Fins aquí correcte. Però afegeix alguna cosa així com que "s'ha de garantir la prestació de serveis a un nivell similar arreu de l'Estat sempre i quan l'esforç fiscal que facin sigui també similar".
Traduït: que si recaptes 100, tinguis després 100 per sanitat, educació i serveis socials.
El que no pot ser és que recaptis 60, i rebis 130 per finançar exactament les mateixes competències que una altra comunitat que ha recaptat 121 i n'acaba rebent 94. Això és que ha passat fins ara, i és el que, per molt que ho vulguin amagar, continuarà passant a partir d'ara. Bàsicament, perquè la proposta del ministeri no parla enlloc de tenir en compte "l'esforç fiscal". En gairebé tres anys de negociacions "reconéixer l'esforç fiscal de les comunitats" era una de les prioritats de Castells. Un altre cop, canvi de discurs.
Anivellament. L'objectiu de Castells era que el percentatge màxim dels diners totals del sistema que es destinés a sanitat, educació i serveis socials fos del 65%. És a dir, que de cada 100 euros que cada ciutadà paga d'impostos, 65€ se li retornin en forma d'aquests serveis bàsics. La idea original del conseller, de la qual ara ja ningú en parla (ningú del tripi), era que aquests 65 euros sortissin a parts iguals de la cistella tributària corresponent a les comunitats, i l'altra meitat de la cistella tributària estatal.
D'aquesta manera, la participació a la solidaritat quedaria repartida al 50% entre les comunitats i l'Estat. El nou model ha acabat, en aquest aspecte, sent un bunyol d'enginyeria d'hisenda pública. És cert que millora l'anterior, la qual cosa no era massa difícil -en aquest punt-, però queda lluny dels objectius de l'Estatut i que Castells ha reivindicat sovint de manera abrandada al llarg de tot el procés. Finalment, serà el 80% dels recursos totals del sistema (i no el 65%, com volia el govern), els que es destinaran als serveis bàsics. Per arribar-hi, les comunitats posaran al pot comú el 75% del que han recaptat (el que significa, en termes absoluts, que les més riques hi abocaran molts més quartos, perquè l'esforç fiscal no es té en compte, recordem-ho) i l'Estat un 5%.
Dit d'una altra manera, de cada 100 euros que el conjunt del sistema recapti (comunitats i Estat), 80€ se n'aniran a serveis bàsics: 75 són de les comunitats, i 5 de l'Estat, el que significa que el pes de la solidaritat continua recaient sobre les comunitats, i en especial de les més riques.
Status quo. Tantes vegades ha repetit el conseller Castells que el més important era "el model", que ja n'he perdut el compte. En concret, l'èmfasi s'havia de posar "en el canvi de model". Doncs bé, el model no canvia, perquè l'ànima del model anterior (i de tots els models anteriors) és exactament la mateixa que l'ànima del nou model: la solidaritat recau en les més riques, i les més pobres continuaran rebent molt més del que aporten. Això serà així. Imagino que si heu seguit les negociacions, ni que sigui una miqueta, sabreu que el conseller estava obsessionat per modificar l'status quo de les comunitats. Ara ja no. Perquè, encara que ho negui, Castells ha assumit finalment les tesis tant de Solbes com Salgado, els quals han dit sempre que ningú hi perdrà, i que es preservarà l'status quo actual.
Principi d'ordinalitat. Al meu parer, aquest és el punt més lamentable tots. És feixuc, però n per aconseguir capgirar l'status quo, les forces polítiques catalanes van introduir un article a l'Estatut que havia de ser la nostra salvaguarda: el mecanisme definitiu per evitar l'espoli.
És el 206.5, el qual parla del famós "principi d'ordinalitat". L'objectiu d'aquest article era garantir que Catalunya no perdés posicions en el rànquing de comunitats després de participar en la solidaritat. O sigui, que si Catalunya és la tercera comunitat en recaptació per càpita, després fos també la tercera que més diners rep. El problema és que el jurista Ridao (i darrera d'ell, tots els altres ponents de l'Estatut), van cometre un error garrafal. L'article diu literalment "en l'ordenació de rendes per càpita", quan hauria d'haver dit "en l'ordenació de recursos disponibles per càpita". És una cagada tècnica important. La renda per càpita és la riquesa de cada territori (derivada del conjunt del seu dinamisme i activitat econòmica, és a dir, el PIB), dividit pel nombre d'habitants.
És un concepte que té poc a veure amb el finançament autonómic. En canvi, els recursos disponibles per càpita són els diners que finalment cada govern acaba disposant per gastar-se'ls en serveis pels seus habitants. La diferència és notòria i fa inútil l'article 206.5 perquè evidentment Catalunya manté la seva posició en renda per càpita abans i després de l'anivellament, sobretot perquè l'anivellament no afecta la nostra renda per càpita. Aquesta pífia monumental va ser aprovada en l'Estatut del 30 de setembre, i òbviament els tècnics del ministeri la van deixar passar al Congrés.
No em crec que Castells, tot un catedràtic en hisenda pública, no la detectés. Perquè si aquest article l'haguessim escrit bé, la història seria tota una altra, i el PSC-PSOE,tindria un problema important damunt la taula. El que havia ser el mecanisme definitiu per evitar l'espoli, s'ha convertit en un mal acudit. Sigui com sigui, el més curiós de tot plegat és que el concepte "principi d'ordinalitat" ha desaparegut del mapa mental del tripartit, com si ara ja no fos important. Al llarg de tot el procés, i tot i no tenir-ho blindat estatutàriament, l'objectiu verbalitzat d'uns i altres era aconseguir que complir amb l'esperit d'aquest principi.
A hores d'ara, ni esperit ni hòsties.
El principi d'ordinalitat és un fantasma del passat, que ens perseguirà en el futur: Catalunya continuarà perdent posicions en el rànquing mentre les comunitats pobres en passaran al davant sense que hi poguem fer res.
Criteris exclosos. Un altre incompliment flagrant de l'Estatut és que ni la immigració ni els costos diferencials, ni tampoc la densitat (en el sentit contrari a dispersió), o la població en risc d'exclusió social, s'han inclós entre els criteris per ajustar la població, i per tant, per calcular les necessitats de despesa dels serveis bàsics de cada comunitat. Sembla lògic pensar que, posem per cas, la despesa en educació d'un immigrant -que necessita aules d'acollida, per exemple- és més alta que la d'un nadiu. Doncs bé, això no es tindrà en compte per fer economies d'escala. Gairebé totes les comunitats han colat els seus criteris (dispersió, superfície, envelliment, població en edat escolar, insularitat...).
Totes, menys Catalunya que les tenia recollides en un Estatut, que recordem-ho és una llei orgànica espanyola. El conseller Castells també ha canviat el discurs en això, i explicava que amb la població actualitzada ja es tenia en compte la immigració.
Quina obvietat tan ridícula com demagògica, sobretot venint d'un catedràtic! És té en compte per calcular l'increment, lògicament, però no es valora el percentatge d'immigració per afinar millor les necessitats de despesa.
Mitjana. El gran èxit és haver quedat per damunt de la mitjana, diuen. Només faltaria!
Però teníem entés que l'objectiu no era quedar per damunt de la mitjana de les comunitats sinó evitar que ens passessin al davant les que venien pel darrera. Aquest és el súmmum del sucursalisme, del colonianisme,del botiflerquisme i del palanganerisme: vendre a la parròquia que és èxit col·lectiu el fet que ja no ens roben tant. "Ens continuen robant, però menys!!"..
Bilateralitat. Aquesta enculada sense vaselina deu ser l'únic factor de bilateralitat que s'ha donat en aquest procés. L'Estatut dicta que el marc negociador ha de ser la comissió mixta, i jo no he vist que aquests dies que s'ha tancat l'acord, s'hagi reunit cap comissió mixta Estat-Generalitat. Només he vist corredisses lamentables, rodes de premsa madrilenyes proposant un document multilateral, escenificacions melodramàtiques i compareixences institucionals masturbatòries. La bilateralitat, per enlloc.
Tothom (tots els altaveus dels sociates, s'entén) s'agafa a que, segons els càlculs, la xifra final que rebrà Catalunya serà d'entre 3.500 i 3.800 milions d'euros addicionals i que aquesta és justament la xifra que va reclamar la Cambra des del principi. Com si la Cambra fos una institució independent i respectable. El que convindria recordar és que la Cambra deia que aquesta xifra havia d'arribar el primer any d'aplicació del model, o sigui, el 2009. No, el 2012. És un matís rellevant.
Xifres. Ja és casualitat que la tèorica xifra final s'assembli molt a la que ha reclamat l'únic partit que podria fer trontollar el govern tripartit. Tot sembla indicar que s'han fet mans i mànigues (fent trampes en els càlculs) per poder exhibir una xifra que faci goig, tot i no saber del cert si finalment serà així o no. D'entrada, ni Salgado ni Castells han obert la boca per parlar de xifres. No confirmen cap dels càlculs que ha fet Esquerra.
Per alguna cosa serà. L'única vegada que Salgado ha parlat de xifres és per dir que el govern ecspanyol aportarà addicionalment uns 11.000 milions d'euros l'any 2012, tot i que "dependrà de l'evolució dels ingressos" (aquí ja hi ha un condicionant). Totes les comunitats s'han dedicat a calcular que els pertocaria d'aquesta quantitat addicional, i si vas sumant t'adones que no quadra.
Si fem números, els 11.000M€ de la Salgado, no arriben per cobrir els 3.800 de Catalunya, els 3.100 que diu Andalusia, els 2 mil i escaig del País Valencià, els no-sé-quants que diu que li toquen a Madrid, i tota la resta d'autonomies. Per tant, una mica de seriositat.
Només una cosa: no ens flagelem els catalans amb l'article 206.5, sigui responsabilitat de qui sigui. Els espanyols incompleixen tants articles i lleis com els dóna la gana, i el tripartit se le menja totes. Totes.
No en tenim ni per pagar els endollats a la Generalitat, a les ambaixades . Ens volen vendre una moto en temps de vaques magres, i ara no cola. Mentir i enganyar als ciutadans amb el panorama que tenim només generara més desafecció i ens acosta al trencament del sistema.

ELS OUS ROBATS.

Això és el que tenim ara, com també: escola sense llengua, cultura sense pàtria, treballadors sense feina, govern sense nord, eleccions sense vots, lleis sense democràcia, polítics sense ofici, poble sense llibertat, país sense identitat….
Doncs el 15 de juliol sembla que tampoc serà.
Ara ja diuen avanç de l'agost i com que aquest és inhàbil, la cosa pinta que fins el setembre res de res. El motiu és que el Govern "amic" del PSOE, esta esperant la sentència del TC sobre l'Estatut.
I com que aquesta, tot pinta que serà restrictiva amb l'interpretació del nou Estatut, i el Govern d'España voldrà complir al peu de la lletra, les consideracions del TC, la cosa pinta molt malament. De fet ja fa molts mesos que pinta malament i com masoques els catalans anem confiant en un miracle.
Què més pot passar? Els catalans insatisfets amb els polítics són el 86,7 %, segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Rècord històric. L’abstenció a les eleccions europees va ser del 62,4% i el vot en blanc, el 2,9 (cinc vegades més que les anteriors).
Això, sense comptar els que van votar amb una pinça al nas i els que ho van fer a partits extraparlamentaris. Els últims tres anys, els funcionaris i personal contractat de la Generalitat ha passat de 165.000 a 219.000, un augment del 33%. No hi ha hagut nous traspassos i no se sap on han anat a parar aquest exèrcit que costa 2.804 milions d’euros l’any.
L’augment en el finançament que preveu l’Estatut és de 3.800 milions, segons la Cambra de Comerç de Barcelona. D’aquests, en cauran 1.500 milions amb sort.
L’alcalde de Barcelona paga 26.250 euros mensuals perquè li actualitzin un blog cutresalsitxer que qualsevol becari mileurista faria millor. On van a parar els 25.250 euros restants?
Josep Lluís Carod Rovira ha subvencionat amb 1,4 milions el seu amic i coreligionari Miquel Sellarès, que ja es pot retirar. Si van a mitges, es poden retirar tots dos.
El PSC acaba d’ocupar una de les darreres parcel•les del latifundi, Caixa Girona.
Es justifiquen en la gestió i han sortit empastifats de gairebé tots els temes de país que han volgut gestionar: sequera i transvasaments, mossos, llei electoral, impuls de la llengua, la Corpo, lleis de mitjans...
L’ús del català ha caigut en gairebé deu punts en cinc anys, però, ben alliçonats en temes de comunicació, diuen que “el català resisteix bé l’onada migratòria”.
El país està arruïnat i té la dignitat i l’autoestima per terra. I no hi ha futur, perquè està atenallat des de la Meseta per individus que l’odien i el volen arruïnat, indigne i amb autoodi. Ja han perdut la vergonya i van, ras i curt, cap a l’aniquilació. Els mitjans en diuen moderadament “retallada autonòmica” o “entesa neocentralista”, però pretén ser una solució final per liquidar una nosa històrica. L’entesa és, naturalment, entre el PP i el PSOE, i la resta els fan de palanganers.
No hi ha possibilitats de dissidència perquè ho copen tot. Dominen, paguen i gestionen els mitjans i la crítica possible és molt minsa. Quan hi ha algú que protesta, immediatament el denigren amb accions contraposades, totes contingudes en els onze principis de la propaganda de Goebbels
Evidentment, això no és democràcia. Estem en mans d’una partitocràcia dominada per les cúpules que usen els cabals públics en benefici propi. Qui es mogui dins del corral no surt a la foto, en frase proverbial d’Alfonso Guerra.
Què més pot passar? Ho controlen tot, ho manipulen tot, ho tergiversen tot i s’apropien de tot el que poden. Arribats a aquest punt, l’insult no només és legítim i saludable; és un deure cívic: sou uns barruts infectes, uns fatxendes de whiskeria, uns mentiders compulsius i uns cleptòmans patològics.
Sigui quan sigui, la reacció de les forces polítiques catalanes i de la societat civil, no pot ser la de lamentar-se i prou. Alguna cosa tindrà que passar entre Catalunya i España i aquesta no pot ser bona.
Si no hi ha un conflicte polític greu entre Catalunya i España, després del fracàs del nou Estatut i del finançament, l'alternativa és la sumisió definitiva. I aquesta és una opció que molts no contemplem. Ja sabem que l'Estat espanyol fa segles que ens pren el pèl i ens margina com si fossim la seva més bella colònia que, de fet, som. Moltes vegades penso i crec que molts hi estaran d'acord que hem esdevingut, després de la pèrdua de les colònies americanes i del pacífic, la nova gallina dels ous d'or de la metròpoli.
Una gallina que sempre treu ous, els hi dóna escalfor perquè es converteixin en pollets i, quan estan a punt de néixer, són ràpidament trets i portats a Madrit perquè acabin treient el caparró a l'esplendor de la gran capital de l'Imperio. I, mentre ens prenen per la menjadora, els ous continuen i continuen essent robats sense que cap gall faci res per evitar-ho.
I, mentrestant, la truita, amb els ous robats, es va fent més grossa i més grossa.
I és que els ous la metròpoli ens els ha pres amb tota mena de règims polítics: dictadures, dictablandes, repúbliques, monarquies, anarquies i, ara, en "democràcia". Però això, sí, els ous sempre ens els han presos per la força o bé física o bé psicològica.
Però el més greu és que ara, en allò que la Constitució de les Espanyes anomena "monarquia parlamentària" hem passat un graó més. Mentre que a la resta de règims la ciutadania no tenia res a dir perquè li fotien un cop de porra que, jurídicament parlant, era del tot legítim perquè la normativa que servia de suport estructural al règim així ho permetia, ara hem anat molt més enllà, perquè amb una norma jurídica vinculant refrendada per la ciutadania de Catalunya en plena "democràcia" ja no són pas les ciutadans i ciutadanes que l'incompleixen sinó que és el mateix i propi Estat espanyol que, infringint els principis estructurals de l'estat de dret, se'l passa per la màniga, per no dir una expressió més grollera.
El salt és qualitatiu. Fins ara, i sempre així m'ho havien ensenyat, quan qualsevol estat imposava una norma sempre era la ciutadania que, fos com fos, intentava no complir-la i l'estat repressor actuava punitivament per fer-la complir. L'estat, però, no era tan babau, com per fer aprovar una norma que li imposava haver de complir amb determinats requisits davant de la ciutadania. Però, això ha canviat a l'Estat espanyol on una llei orgànica com l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que obliga a l'Estat a complir-ne estrictament el seu contingut, ha passat a ser, en gran part, i especialment en el tema del finançament, paper mullat.
Aquesta és, sens dubte, la nova victòria de l'Estat espanyol, aconseguir desvirtuar l'estat de dret i convertir en paper mullat una norma fonamental de la seva estructura jurídica, sense que la ciutadania es pensi que se'ls està retallant allò que ells anomenen com a "democràcia".
Una gran victòria que fa pensar que la gallina, pobreta, amb poc temps, ja no tindrà menjar a la menjadora ni pondrà ous perquè, a poc a poc, l'hauran matat de gana.
Quina vergonya!

COETS I PETARDS.

Quan xerro sobre política m'agrada exposar els diversos punts de vista que hi pot haver sobre una qüestió. Sovint n'hi ha més de dos. M'agrada buscar posicions vàlides contra l'assertació que algú m'ha fet i crear raonaments que el meu interlocutor pugui acceptar. I sobretot procuro fer-ho quan la conversa és entre diverses persones.
El fet és que si la conversa no es va dirigint cap a termes de raonament, les paraules abandonen l'òrbita del pensament per gravitar excitats a l'entorn dels potents atractors del sentiment. I quan la conversa és de grup, l'excitació combinada acostuma a eliminar el dèbil pols gravitacional de la raó per abandonar-se de manera desenfrenada a l'entorn de llocs comuns i frases mil cops sentides.
Podríem dir que aquesta facilitat de l'atracció pel cantó fosc del debat polític (l'atracció epidèrmica) forma part de la immaduresa política. Fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa era la part visible de l'independentisme català, una mostra preclara de com l'epidermis pot a la raó i de com n'és de difícil mantenir diàlegs basats en la racionalització quan un dels interlocutors viu al món que ha creat dins del seu cap.
Per a mi, l'expressió màxima d'aquesta immaduresa és escoltar la frase "si tots els catalans votéssim X, seríem independents". Ok. La realitat és aquesta: els catalans votem tots diferent, perquè no som cap dictadura del pensament.
En conec uns quants que voldrien viure en una dictadura del pensament, seria tot més fàcil em diuen.Jo crec que no, que seria tot força més difícil. Llavors, si els catalans votem opcions diferents i continuarem fent-ho sempre, com es pot vehicular la independència?
Doncs a base de buscar punts en comú i enlloc de fixar-nos en els defectes dels altres, que tots en tenim, fixar-nos en com podem col·laborar per aconseguir fites volgudes per tothom.

Tant difícil és? Doncs sembla que sí.
Deia que fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa política era la part visible de l'independentisme català, però ja fa un temps que una altra actitud ho supera amb escreix: el vot al PSC. Catalunya vota infatigablement una trentena de diputats pel Congrés que es dediquen a votar des de Madrid contra els interessos dels ciutadans que els han escollit des de Catalunya.
El motiu de fons d'aquest vot no és pas racional: no es tracta d'escollir diputats que ens resolguin els problemes o ens facin viure millor. El motiu de fons és passional: votar la llista del PSOE perquè és la llista enemiga del PP. Que uns o altres facin la mateixa política envers Catalunya és el de menys. Per al ciutadà català que se sent nacionalment espanyol, les decisions preses des de Madrid són tan bones com les preses des de Barcelona i, davant aquesta igualtat de tracte, vota de manera passional.
Els estratègs del PSC ho saben perfectament i per això ja fa anys que les seves campanyes es basen només en insultar l'oponent i avisar que són "ells o el caos" (quan al PSC diuen "ells" volen dir que ells són el PSOE, naturalment).
Aquesta diferència entre PSOE i PP no és com la presenten; ja fa temps que el PSOE ha de recórrer a parlar de sexe i de religió per excitar els ànims dels seus votants, ja que en política laboral, econòmica o territorial fan exactament el mateix. Fins i tot ara comparteixen el govern i el parlament del País Basc.
Per al ciutadà català nacionalment espanyol, tot això està bé i en principi és bo. PP i PSOE comparteixen una visió nacional de país i no tenen cap problema a obviar les seves diferències per, a través de la pluja fina que representa tenir el govern, espanyolitzar Catalunya.
És la situació actual. Però és que fins i tot per als ciutadans catalans nacionalment espanyols, les polítiques de PP i PSOE lesionen els seus interessos, ja no en l'àmbit nacional o cultural sinó en l'econòmic. I això ja no és bo.
El gran salt endavant d'Espanya s'ha basat en bona part en exprémer la capacitat de treball de Catalunya i distribuir-ne els beneficis arreu, sense retorn.
Al discurs racional li costa trobar espai públic. Ahir en Mas proposava fer un front català per salvar l'Estatut. I responia en Montilla que "prefereixen anar amb els amics del PSOE". Olé!! el bon rotllo ¡!.
Que el PSOE són mentiders (Estatut)? Són amics. Que el no compleixen (finançament)? Són amics. Que el PSOE ens traeix (invasió de competències)? Són amics. Que s'en riuen de nosaltres (Magdalena Álvarez per davant de Maria Badia)? Són amics.
Senyor President, maduri. Quan un seu amic no compleix la paraula donada, li menteix i l'apunyala per l'esquena... ha de desconfiar de la seva amistat.
Realment molt trist que el President d’un territori reconegui sense cap pudor i obertament, què prefereix el seu partit abans que els interessos de la població que l’ha escollit. Deu ser un cas únic a la història, i què el desautoritza totalment com a màxim càrrec català.

El seu ordre de prioritats es no molestar i donar suport al seu líder natural a Madrid, per impedir qualsevol pèrdua electoral en benefici de l’altre partit, i desprès si queda alguna cosa, i queda temps defensar els nostres interessos.
Com a català produeix vergonya que el màxim mandatari de la teva Nació sigui un mer súbdit d’un altra. Més ridícul encara fa que l’excusa es que la xifra que s’aconseguirà, serà superior a l’acord de l’oposició al 2001, presentant-ho com un gran mèrit, només faltaria que vuit anys desprès les xifres no fossin millors, es realment una obvietat i no un mèrit, es parla de si son justes i adequades i compleixen amb l’Estatut o no, aquest es el tema, no la comparació amb altres èpoques..
Bé,ara que sembla ser que s’acosta la solució d’aquest embolic del finançament i l’Estatut, crec que hauríem de reservar-nos uns quants coets i petards de la revetlla de Sant joan per tirar-los, segons sigui l’acord assolit i la sentència publicada.
En quant al tema de l’Estatut, la cosa està en si retallaran articles i paràgrafs a l’estil Alfonso Guerra o ens faran un manual d’interpretació més pesat que les pàgines grogues de la guia telefònica. Ambdues solucions tindran el mateix objectiu, i no cal ser gaire espavilat, d’aigualir el text. En aquest cas, els coets i petards que ens haguéssim guardat no els consumiríem.
Aleshores només ens quedaria la esperança, per poder consumir la pirotècnia, que el finançament fos realment “megaespectacular” com va dir l’altre dia l’alegria de la huerta socialista, vull dir l’Iceta. O encara que només sigui un bon finançament, com també va dir l’esperançat gestor de la Generalitat, vull dir, el nostre president Montilla.
O potser serà superior a la mitjana, com va prometre l’home amb més paraula del mon mundial, vull dir en Zapatero. Digueu-me desconfiat però, això que en Castells, que sempre s’ha mostrat pessimista, ara que tot son pressions del govern central, comenci a dir que els números ja no són tant dolents, em fa mala espina. En fi, ja ho veurem.
De totes maneres, si el finançament no és el que ens pertoca segons l’Estatut i el nostre govern l’accepta per no quedar-se fora del nou sistema (tal com ha amenaçat la ministra Salgado), aleshores no patim. Sempre podrem vendre els coets i petards als socialistes perquè organitzin una revetlla improvisada al Pati dels Tarongers i hi convidin als seus amics del PSOE i, perquè no, també als del PP que en temes autonòmics, si són diferents en les formes, no ho són gens ni mica en el fons.
Com a mínim els desagraïts nacionalistes de la oposició guanyarem uns calerons, que en temps de crisi sempre van be. Trenta dies mal comptats tampoc són gaires per invertir uns euros en pirotècnia. Es el resum actual de la situació del País, molt trista.

A votar CiU !!

El diumenge 07 de juny no deixis d'exercir el teu dret de vot a les eleccions europees!
El passotisme no és una bona idea... Entenc que veient la campanya dels gran partits i amb la desafecció general que plana en la població vers la política, es pugui pensar que acompanyarà més anar a la platja... però en hi juguem les garrofes i la cultura amb aquestes eleccions!.

És necessari que els catalans fem sentir la nostra veu a Europa!
Com que sóc malpensat, tinc la sospita que això del “tots els polítics són iguals” ho fa circular en José Zaragoza. M’explico! Mentre a Catalunya governava Convergència i Unió no paraven de parlar del “mal govern”. I ara que tenim el pitjor govern, la culpa no es del govern… sinó dels polítics. És a dir, quan governem, és culpa de CiU, però quan no governem també!

Una gran trampa!
En aquesta campanya socialistes i populars han jugat novament al mateix, a bipolaritzar el debat i parlar poc de propostes. En canvi nosaltres, Convergència i Unió, representats pels nostres candidats hem fet com sempre, defensar els interessos dels catalans amb propostes clares i concretes.

Ni socialistes ni populars defensaran els nostres interessos, els interessos de Catalunya.

Els 25 diputats del PSC estan desapareguts a Madrid, el PSC és el mateix que el PSOE i a Brussel.les farà exactament el mateix. I el PP mai s'ha preocupat pels nostres interessos, ni tan sols reconeix la situació real del català al nostre país.
Em sento ofès quan diuen que tots som iguals, perquè no és just que em posin al nivell de segons qui. Durant aquesta campanya electoral europea s’ha parlat molt de mentiders. L’adjectiu anava dirigit, per raons òbvies, als socialistes en general i a Zapatero en particular. Quan el PSOE s’ha vist acorralat ha recordat les mentides del PP durant els dies posteriors al 11M.

Queden mentiders, així, uns i altres!
Que PSOE i PP siguin mentiders no vol pas dir que ho siguem tots. La gent de CiU hem governat molt anys Catalunya. Hem tingut molta influència a Espanya. Quina mentida recorda la gent que nosaltres haguem dit a la ciutadania?
Ens volen fer creure que l’elecció és entre dretes i esquerres. L’elecció també es pot plantejar, però, entre els que diuen mentides i els que no.
Mireu amics lectors.durant aquesta campanya, en Ramon Tremosa anat referint que el nostre model havia de ser Holanda, Flandes, Dinamarca, Finlàndia… Aquets dies van sortir les dades de l’atur espanyoles vaig voler veure quin nivell d’atur tenen aquesta països. I oh! casualitat: Segons Eurostar, Flandes, Holanda, Dinamarca i Finlàndia tenen els nivells d’atur més baixos d’Europa!
Nosaltres volem i Catalunya pot estar entre aquests països !
Malauradament Catalunya no està entre els països del davant, Catalunya està entre els vagons de cua que encapçala Espanya, continua Eslovàquia, Letònia, Lituània, Grècia… Podríem estar entre els que estan entre un 4-6 % d’atur i estem entre els que estan entre el 17-19 % i pujant! Catalunya té més de 550.000 aturats i en podria tenir 125.000.
Espanya, Eslovàquia, Letònia, Lituània, Grècia, Portugal… són països on els emprenedors ho tenen molt difícil. Són llocs on iniciar una empresa resulta molt complicat. Difícilment hi sortirà un Bill Gates. No tindran mai un Google, ni un Appel, ni Microsoft… Són països on, bé el comunisme, o bé el feixisme, han fet niu.
Són països on la llibertat ha circulat tardanament. I són països que basculen entre el PP i el PSOE, entre conservadors i socialistes.Als països on hi ha menys atur, conservadors i socialistes no tenen espai. Flandes, Holanda, Dinamarca, Finlàndia son governats per demòcrates de centre o bé liberals.
Són països on hi ha consciència que la riquesa ve de treballar,de la bona gestió publica, dels emprenedors, dels empresaris que arrisquen. Són països, també, que saben repartir la riquesa, sense el populisme zapateril de repartir 400 euros, ordinadors, màsters, doctorals i pastilles del dia després! On ha d’estar Catalunya? Amb Espanya, primer, Eslovàquia, Letònia, Lituània, Grècia, Portugal o amb Flandes, Holanda, Dinamarca, Finlàndia?
Per tant, el dia 7 tots a votar Convergència i Unió, tots a votar en clau europea i a defensar els interessos de Catalunya!
Recordeu que si no voteu...uns altres ho faran i decidiran per vosaltres.

SENSE NINGUNA ACRITUD

La capacitat dels catalans per entomar insults i humiliacions sembla no tenir aturador. L'actualitat política i econòmica ens aporta, cada dia, nous episodis que no fan més que confirmar que d'aquest Estat no en podem esperar rés més que maltracte i menyspreu.
Ho he de reconèixer, m'encanten les campanyes electorals i no precisament pel que diuen els candidats, això és el que menys m'interessa en aquest presis moment, sinó per l'estètica dels cartells electorals, els spots televisius i tot el material de campanya.
Per això la meva atenció és dir una mica per sobre a continuació el que m'han semblat sense cap acritud,les campanyes dels partits polítics principals de cara a les europees el més objectivament possible.
Bé,és lògic el PP i PSOE plantegen unes europees a l'espanyola, oblidant i obviant a la resta de partits i seguint amb aquella política de baix calatge i moralitat dubtosa que ja va quedar clara al debat "sobre el Estado de la Nación", on sembla importar més faltar al respecte a l'adversari que servir a la ciutadania i aportar solucions.
I això queda claríssim en els seus cartells electorals, els del PSOE una gran falta de respecte i de saber fer polític.. La campanya electoral del PSC torna. una vegada més, els malvadíssims líders de la reacció, ara europea, tenen la culpa de tot.
Teoria curiosa, que fa Aznar responsable d'una catàstrofe econòmica que ha estat més induïda per Zapatero. Però les consignes reiteratives i la imaginació exhaurida són així. L'únic problema aquesta vegada ha estat la coincidència de la maniobra amb la publicació d'una notícia segons la qual el PSC i el PP de Catalunya uneixen dirigents i estratègies contra CiU.
O sigui que la foto de campanya del PSC no enganya a ningú: Maria Badia o Alejo Vidal. dues cares de la mateixa moneda.Els socialistes catalans lliguen amb tot,menys amb el dimoni, que s'hi nega perquè diu que amb una vegada que li van robar la cartera ja en va tenir prou.
PSOE: Per mi la gran decepció. La seva campanya em produeix vergonya aliena, molt pobre i negativa. Com a les passades generals però encara més exagerat, els socialistes es presenten com "jo o el caos". Es renten totalment les mans respecte a la crisi i acusen sense cap mena de pudor als altres, el seu cartell de campanya estrella és un que surten el Berlusconi, el Chirac (retirat però clar, no ens posarem amb l'amic francès Sarko), un dels bessons Kaczynski, George Bush (en unes eleccions europees!!!) i com no, la cirereta del pastís, el convidat que mai pot faltar a la festa: José María Aznar (un altre polític retirat, o això diuen). Propostes zero, la campanya és un insult a la intel·ligència dels ciutadans i la pre-campanya agressiva i vulgar.


PP: Al meu parer dolenta. Cartells i vídeos molt foscos, el missatge de solucions a la crisi no està malament i podria connectar amb la ciutadania però l'spot electoral no entusiasma gens, amb el Rajoy dient "tu confianza es nuestra fortaleza", donant-me la sensació de què estan demanant ajuda desesperats, com aquell que diu estan suplicant el vot com almoina. Per altra banda crec que el PP és el partit que planteja les eleccions en menys clau europea de tots.
Mentre CiU i ERC es dediquen aquests dies a anunciar compromisos electorals ben lloables, com a treballar perquè la Unió Europea fixi uns topalls a la solidaritat interterritorial a nivell comunitari d'entre el 4 i el 5% del PIB, en front del dèficit fiscal actual del 10%, el mentider ZP ens anuncia que a part de pagar-li milions d'euros a Andalusia en concepte de deute històric, a partir d'ara aquesta comunitat autònoma podrà lligar els gossos amb llonganisses gràcies al mannà de les inversions de l'estat en concepte de territori graciosament escollit per posar en marxa la Llei de l'Economia Sostenible. El paradigma del nou model econòmic sostenible del segle XXI, anunciat als EUA per Obama, tindrà la seva rèplica hispànica al graner andalús dels vots socialistes. Es un insult que un territori que fa dècades que progressa gràcies al PER, als Fons estructurals comunitaris, a les subvencions dels governs socialistes, i gràcies a una part rellevant del dèficit fiscal de Catalunya amb l'estat, ara hagi de ser premiat amb aquesta loteria. Esperem que al menys deixin de percebre fons de solidaritat i altres prebendes que són un insult a la intel.ligència i als països, com Catalunya, que ens empobrim a marxes forçades. Una altra raó, de pés, per baixar d'aquest tren que es diu Espanya.


CiU-CEU: M'acusareu de partidisme, però crec sincerament que és de llarg, la millor campanya. Desprèn optimisme, fuig de la confrontació i del joc brut i agressiu entre PSOE i PP i planteja propostes. El vídeo no està bé i els cartells són simples i clàssics però tampoc estan malament. Les úniques pegues que li trobo a la campanya de Convergència i Unió-Coalició per Europa són l'excessiva utilització de la paraula "Catalunya" i d'altres ens com "País", "territori" etc, deixant de banda un missatge més dirigit als ciutadans, més cap a les persones. No dic que estigui malament remarcar que CiU va a Europa a defensar els interessos de Catalunya però a vegades s'introdueix la paraula Catalunya amb calçador.. Ah, i malgrat ser temes cabdals, potser éns passem una mica parlant de trens, ports i aeroports...Ara bé en Tremosa és un candidat brillant, pedagògic, amb un bon i ampli full de ruta de treball i una persona molt aclaridora i optimista que contagia el seu entusiasme. Particularment trobo molt encertada la tria per encapçalar el projecte de CiU en aquestes europees i trobo que és molt d' agraïr la seva implicació. Farem una molt bona campanya, sense cap dubte, i en Ramon serà un excel.lent representant dels catalans a Europa intentant evitar que espanya ens segueixi ofegant i tallant les vies de comunicació i de sortida.


Esquerra-EdP: Mig mig. Igual que CiU fuig de l'enfrontament directe amb espanya i dels grans partits estatals. Intenta transmetre optimisme i confiança. Malgrat això el seu missatge és confús i jo no sé molt bé que planteja Esquerra ( abans ERC) en aquestes eleccions. Parlen molt de decidir, però no què, i m'extranya que no facin referència directa a la independència de Catalunya i a la situació del català a nivell europeu en el seu spot. Crec que haguessin pogut fer una campanya més bona i incisiva.( d'on no n'hi ha no en pot rajar)..


ICV-EUiA / IU: Disto bastant de les idees del Raül Romeva, però ha estat un eurodiputat molt pen caire i que mereix tornar a ser reelegit. Dit això i parlant ja de la campanya, aquests també ho haguessin pogut fer una mica, perdó, bastant, perdó, molt millor. L'spot de ICV et deixa totalment indiferent, els cartells van en la línia del PSC però sense entrar en atacs personals "crisi de dretes, solucions d'esquerres".
A nivell estatal, IU es mereix el premi al pitjor i més ridícul spot electoral de tota la campanya, no sé com han tingut collons de fer un anunci així. Campanya dolenta.
En definitiva, feia temps que no veia una campanya tan pobra, tan gris i tan vulgar per part de tots o bé quasi tots els partits. Deu sé que ni ells mateixos es prenen amb gaire entusiasme aquestes eleccions.I per acabar el spot electoral d'Izquierda Unida "el lema": (atenció! aquest vídeo pot afectar la seva sensibilitat i provocar-li un atac de vergonya aliena molt forta)


Cal que tots ens impliquem en aquestes eleccions i anem a votar, a Europa es decideix molt més del que ens pensem i cal que tinguem clar votar en clau catalana, vigilant tots aquells que s'omplen la boca dient que ens defensen i pensen en Catalunya i que alhora de la veritat fugen corrents en sentir el xiulet del seu amo.
A CiU volem una Catalunya forta, ben recolzada a Europa; una Catalunya que pugui alliberar-se de la pressió espanyola, que ens deixin sentir-nos nosaltres mateixos i deixin de posar pals a les rodes; una Catalunya que torni a ser pròspera,lliure i on tots ens sentim a gust.
Endavant! Entre tots podem fer-ho possible!

Europa, o la fas o te la faran

A les portes d’una nova campanya electoral, aquest cop al Parlament Europeu, deixeu-me exposar-vos el compromís de tota la gent que fem CiU amb el projecte europeu per treballar a fons, amb il.lusió i força, perque Catalunya tinguem un gran resultat que ens permeti, als catalans, tenir una forta representació a Brussel.les per defensar radicalment els nostres interessos.
No hi ha temps per perdre, queda poc temps i és per aquest motiu que faig una crida als lectors del blog per no ser simples espectadors, si no autèntics protagonistes del vostre propi futur europeu. És evident el perill de la baixa participació donada l’actual desafecció política i desànim per la crisi econòmica que ens ofega. Però no oblideu que el 80% de la legislació al Parlament de Catalunya i al Congrés venen derivades de directives europees i això mostra que Europa, avui en dia, ens afecta i molt en el nostre dia a dia. Catalunya, que sempre ha liderat l’aposta europeista de l’Estat, no pot tenir una baixa participació.


Som-hi doncs a fer entendre que hem de donar un missatge de compromís amb Europa des de Catalunya, que malgrat ha perdut en els darrers anys (i gràcies al tripartit) el prestigi que tenia a Europa, hem de recuperar-lo i les eleccions europees són la nostra primera oportunitat.

CiU no deu obediència a partits d’àmbit espanyol que limitin la seva acció en defensa de Catalunya, d’altres sí. De la mateixa manera, Hi ha altres llistes electorals que tenen catalans, però la de CiU l’encapçalem catalans. D’altres aspiren a tenir un lloc destacat, la nostra la liderem nosaltres mateixos.

No cal que us digui que aquestes eleccions són molt i molt importants, ja que el que tenim en joc és el fet de tenir veu i vot a Europa.

Heu de ser conscients del que això significa, els catalans ens hem de fer escoltar i per això és molt important que tota la gent vagi a votar i que voti intel·ligentment. I per què dic això d’intel·ligentment, doncs perquè qui ens ha de defensar a Europa ha de ser una veu catalana i amb identitat pròpia.

Crec que parlo en general quan dic que estem cansats de que els nostres representants siguin uns titelles del que es decideix a Madrid.


Davant la manca d'estat propi i per tant de ministres ni comissaris europeus, CiU reclama la importància de ser presents a Europa per poder defensar des d'allà tot allò que afecta el nostre territori, els nostres ciutadans, els nostres sectors productius i la nostra llengua i cultura.
Ningú com CiU defensarà el català a Europa perquè acabi éssent una llengua oficial més en el sí de les institucions continentals; com ja ho són actualment altres llengües amb menor nombre de parlants.
Ningú com CiU defensarà el reposicionament de Catalunya a Europa, ni el seu ressorgiment industrial, ni la seva connexió amb els països del nord mitjançant l'Eix Ferroviari Euromediterrani i la potenciació dels ports i aeroports.
CiU defensarà al Parlament Europeu els catalans davant les noves propostes de directrius europees que sovint afecten el nostre territori més directament que les del propi Estat Espanyol i les de Catalunya.
Un enfortiment de la Catalunya europea és l'afebliment de la dependència respecte l'Estat Espanyol.
Per una Catalunya més lliure, econòmicament més forta i socialment més dinàmica. Per recuperar l'orgull nacional perdut durant aquests darrers 5 anys; la única opció és Convergènia i Unió.
Si els catalans renunciem a escollir els nostres candidats, algú de fora ens representarà.

A les nostres mans està si volem algú d'obediència espanyola o una persona que només tingui com a prioritat Catalunya.
“Hi ha altres llistes electorals que tenen catalans, però la de CiU l’encapçalem catalans.”
Gràcies per llegir-me i un bon cap de setmana a tots..

Quina lacra !

Entre els 25 diputats del PSC-PSOE claudicant i els demagogs d'ERC, poca cosa podrem fer. Després vindran amb el discurs de la por de que "si tu no vas ells tornen", de que "Si guanya ZP, guanya Catalunya"... quan els fets, no les paraules, posen en evidència que els socialistes avantposen el PSOE al país.

Podríem fer un llistat sobre les resolucions aprovades dels debats del estado de la nación que dormen el son dels justos. I un altre de les que van tenir traducció pràctica dècades després –com ara la publicació de les balances fiscals–. També podríem sumar les que una setmana després de ser anunciades a so de bombo i platerets van quedar desfigurades en el canvi de cromos entre els grups: ara ja no sabem a partir de quins ingressos podem desgravar o no per comprar un pis. La majoria del que s’aprova en un debat d’aquesta mena acaba en paper mullat. Però aquests debats són tremendament útils per comprovar fins a on arriba la coherència política de cadascú.
Vegem la coherència catalana. El PSC és coherent amb la seva fidelitat al PSOE i ho és a prova de bombes: fins i tot per votar en contra de les propostes que aprova al Parlament de Catalunya.
I fins i tot si les presenta el seu principal soci de govern, ERC. I per molt que siguin propostes de país: aeroport, finançament, Rodalies. ERC, sense arrugar-se malgrat els durs retrets dels socialistes –“tot el que no sigui donar suport a Zapatero és donar suport a Rajoy”–, va salvar la coherència. Llàstima que, culpant CiU de tots els mals, vulgui fer oblidar al personal que al consell executiu de la Generalitat s’asseu amb el cap dels 25 diputats del PSC a Madrid.

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ DEL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL.
RESOLUCIONS CiU.
• Finançament i traspassos: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.
Els 25 diputats del PSC van votar en contra d’instar al Govern de l’Estat a :
o La immediata concreció bilateral d’un sistema de finançament que s’atengui íntegrament al que determina l’Estatut
o A complir estrictament el que disposa la Disposició Addicional de l’Estatut en el que fa referència a les inversions de l’Estat a Catalunya
o A denunciar la paràlisis en el desplegament de l’Estatut
o A la presentació dels Projectes de Llei que han de permetre desenvolupar allò que preveu l’Estatut en l’àmbit del Poder Judicial
o Al Traspàs de beques i recursos per a la formació contínua
o A l’exclusió de Catalunya de l’aplicació dels decrets d’ensenyaments mínims en educació primària i secundaria que contravenen l’Estatut (3ª hora)
• Rodalies: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.
Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra de:
o Incloure el traspàs dels serveis ferroviaris de de mitjana distància, tal com preveu l’Estatut
o Traspassar trens, vies i estacions, a més de la gestió del servei
o Revisar les previsions d’inversió a la xarxa catalana en 2.135 milions d’€, d’acord amb les mateixes demandes presentades per la Generalitat
o Encomanar a la Generalitat la Gestió de les inversions de l’anomenat Pla de Rodalies (incloent-hi les cuadruplicacions de via i ampliació d’estacions)
o Renovar els trens amb més de 25 anys d’antiguitat
o Concretar inversions emblemàtiques com són: l’estació de La Sagrera, l’eiminació del viaducte de Girona, el soterrament de la via a Figueres, a Vilanova i la Geltrú o a Sitges, o també la 3ª via des de Martorell.
• Gestió aeroports: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor. FA
REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.
CiU va presentar el text en la moció 50/VIII, sobre la participació de les institucions catalans en la gestió de infrastructures aeroportuaries aprovada pel Parlament de Catalunya amb data 15 d’abril de 2009, fa només un mes, relativa a:
la creació d’un consorci al Aeroport de Barcelona participat per la Generalitat, les Administracions Locals pròximes, el sector privat i l’Administració General de l’Estat, on la part catalana ha de tenir la majoria determinant a l’òrgan rector.
La desclasificació dels Aeroports de Girona, Reus i Sabadell i el seu traspàs a la Generalitat.
Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra.
• Corredor mediterrani: PSC, PSOE a favor; PP abstenció. ERC a favor i PNB també.
• Pla RENOVE (amb esmena PP): PSC, PSOE en contra, PP a favor.
RESOLUCIONS ERC.
• Dependència i immigració: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Rodalies, traspàs i millora: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Model de finançament per a Catalunya: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
FA REFERÈNCIA A LA RESOLUCIÓ 301/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.
• Gestió aeroportuària i traspàs dels aeroports: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
FA REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII I 87/VIII APROVADES PEL PARLAMENT.
• Matrícules amb distintiu autonòmic (amb esmena de CiU): PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Desenvolupament Estatut d’Autonomia: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
• Reconeixement de la pluralitat de l’Estat: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.
En resum, propostes de Resolució rebutjades amb el vot en contra comú de PP i PSOE (inclosos els 25 Diputats del PSC):
Sobre finançament de Catalunya, inversions i Estatut.
Rodalies.
Aeroports.
Ocupació.
Dependència i Immigració.
Matrícules.
Pluralitat Lingüística i Seleccions Esportives.

ARA CATALUNYA

El futur de Catalunya es decideix també a Brussel.les. Els propers 5 anys són importants per la construcció d’Europa. I Catalunya s’hi juga també molt.
Som-hi doncs a fer entendre als catalans que hem de donar un missatge de compromís amb Europa des de Catalunya, que malgrat ha perdut en els darrers anys (i gràcies al tripartit) el prestigi que tenia a Europa, hem de recuperar-lo i les eleccions europees són la nostra primera oportunitat. CiU no deu obediència a partits d’àmbit espanyol que limitin la seva acció en defensa de Catalunya, d’altres sí.

El dia 7 de juny , Catalunya si juga més del que sembla.
El dia 7 de juny, Catalunya s’ha de visualitzar com a Nació”

Cara de tontos

No he pogut seguir el debat sobre l'estat de la nación, però algú m'ha comentat que semblava un circ o una representació teatral. De fet, ara m'acabo de connectar a Internet i he anat de dret a mirar les notícies sobre el debat de les Cortes, i amb la lectura dels titulars m'ha semblat que estaven parlant d'una tómbola, amb la típica frase de "siempre toca..."
Entenc que no és fàcil afrontar un debat com aquest amb la situació de crisi en què ens trobem, però trobo que l'estil del president segueix les mateixes pautes de sempre i dóna la impressió que no té suficientment madurades les propostes.
El Gran Farsant ha tornat a utilitzar els seus encants de la sort : el victimisme, la mentida i el "talante".El debat sobre " el estado de la nación" ha estat molt trist, poc il.lusionador, ple de retrets i poques solucions reals.
El Gran Farsant està en minoria perquè ha anat enganyant a tort i a dret.
I passa el temps i Catalunya encara està igual que fa 1 any. Això sí, ERC continua donant suport al govern del Califa i al govern del Gran Farsant . Uns continuen venent fum i els altres agafant-se a la cadira mentre la cosa duri.
Que el PSOE i el PP no creuen ni han defensat mai l' Estat plurinacional està claríssim. Tot i així, ha deixat anar una perla, la perla falsa 2075 dient-nos que " Cataluña tendrá el mayor financiamiento de su historia con diferencia ".
Sr. ZP el que volem és que es desplegui íntegrament l' Estatut, que presenti mesures dignes, eficaces i reals. No volem la supressió de la deducció per la compra de vivendes a partir del 2011. El que volem és que apliqui una autèntica política econòmica. No calen mesures ridícules, ni de cara a la galeria. Ens cal polítiques innovadores, fermes, avançades, amb un risc però immediates.
En el cas dels ordinadors per als alumnes de cinquè de primària penso, com ja algú ha dit, que no sé pas si és el primer pas a fer perquè les TIC siguin presents a les aules. Fa quatre dies que es comentava que els professors tenien un nivell molt baix en llengua estrangera i també en coneixements d'informàtica. És interessant que l'ordinador personal sigui eina de treball a l'escola, no només a la classe d'informàtica, però cal que el professorat tingui la formació suficient, i en aquests moments tot depèn de les habilitats personals de cada professor i professora, i no per l'educació que han rebut per exercir.
Ara bé,la Generalitat té amb exclusivitat les competències executives. Dotar d’ordinadors els centres és una competència executiva. Ras i curt, l’Estat no és competent. Quina estafa! Quanta demagògia! Quina pena més gran!
Ha dit, segons llegeixo, que es pagaria 2.000 euros per la compra d'un cotxe , però d'aquest import l'Estat només n'hi posa 500, fent que siguin les companyies automobilístiques i les autonomies les que hi posin la resta. D'alguna manera es compromet a donar, però també es compromet pels altres.
Això vol dir que parteix de la base que totes les comunitats hauran de seguir la seva voluntat.
És clar que això de les transferències és molt "sui generis", perquè passa una mica com en les assegurances, que hi ha una lletra petita que ho llença tot a rodar (mireu, sinó, què passa amb el traspàs de competències dels trens de rodalia. Que ens han promès traspassar? molta imatge i poc contingut, perquè els trens passen per la via i la via... la mantindran (?) ells).
Però nosaltres... feliços i contents, i enganyats!
El president espanyol en la seva intervenció ha tret el llibre màgic de les promeses, què desprès tant sols son això, i ha dit un altra xifra màgica pel finançament amb l’anunci de la convocatòria abans del 15 de juliol del Consell de Política Fiscal i Financera per tancar un acord, què ha considerat estructural, i fregant el deliri ha qualificat de negociació lleial, bilateral i multilateral.
Quina lacra ! Entre els 25 diputats del PSOE-C claudicant i els demagogs d'ERC, poca cosa podrem fer. Veurem com acaba l' Estatut i el finançament. Veuran que no m' equivocaré : un Estatut retallat altra vegada i amb un finançament ridícul.
I Catalunya segueix diluint-se dins España.

Qui desqualifica a qui?

És un mateix qui es desqualifica!
Que el PP presenti el senyor Mayor Oreja com a cap de llista a les eleccions europees és una mostra més del nivell i qualitat d'aquest partit, que no estalvia esforços per intentar desqualificar allò que l'evidència està demostrant que és un encert en la política lingüística de la Generalitat, en temps del govern de CIU i ara amb el govern de l'Entesa.
El Partit Popular ve fent, des del Congrés del mes de juliol de l’any passat, un esforç de reorientació del seu missatge per no quedar aïllat en el panorama polític i parlamentari. Un viatge cap al centre que tenia escrit en el guió deixar de dir mentides i fer entrar la por en els assumptes de desenvolupament autonòmic.

Els diaris de Madrid amb els que esmorzen els dirigents del PP han començat una altra creuada contra el nostre model de convivència lingüística avalat per una sentència definitiva del Tribunal Constitucional de 1996. I ja hi tornem a ser.

El PP no descarta presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un model que el pròpi PP va avalar el 1983 i durant els 80 i 90 i que és fruit del pacte Jordi Pujol-Marta Mata en nom del PSOE-C que es va acordar el 1983.
No seria gens estrany que la nostra convivència lingüística torni a ser combustible per la inflamació de la propera campanya electoral. Amb les declaracions del senyor Oreja és ell mateix qui es desqualifica i posa en dubte la seva vàlua personal per liderar cap tipus de projecte polític, cap tipus de projecte social. El radicalisme de dretes que des de sempre n'ha fet ostentació, deixa ben clar què és i significa per Espanya i Catalunya, el Partit Popular.
Fixeu-vos bé quin camí ha seguit el Partit Popular a Catalunya, des de que la senyora Camacho va ser designada, a dit, i des de Madrid, com a líder "regional". Mireu el protagonisme que ha recuperat darrerament el senyor Vidal Quadras, una persona que sempre ha estat hostil a la salut autonomista i vital de la nostra Nació.
Estic convençut que militants i polítics catalans del PP que tots coneixem, no poden estar contents amb la nova línia del seu partit, i ho estant patint interiorment. Potser és bo que els partits polítics siguin més explícits amb els seus ideals, compromisos i creences, perquè els seus militants tinguin clar fins on vol i permet que s'arribi, la seva direcció, i replantejar el seu futur dins el partit.
Hi ha partits que els és impossible amagar les divergències internes, i n'hi ha d'altres que les sabem dissimular més bé. N'hi ha que tenen moviments permanents en la direcció i d'altres que ho tenen més controlat, però és bo que els militants siguin crítics, constructius i oberts al diàleg i al canvi, i tenir la força i atreviment suficient per quan convigui dir a la direcció que s'equivoquen i que n'estan tips de tanta demagògia.
És inacceptable que polítics que aspiren a ocupar un lloc de responsabilitat al Parlament europeu, juguin amb les persones en benefici propi, afirmant allò que no puc imaginar que s'ho arribin a creure.
Ara que ja han colpejat amb gust el nacionalisme democràtic basc no seria gens estrany que girin la mirada cap a Catalunya com a recurs escènic d’una mentida que ni ells mateixos es creuen però que els hi dóna un bon “relat” en l’Espanya marejada i reseca després de quinze anys de vida accelerada pròpia d’un nou ric.

Un llarg i difícil camí.

D'ençà de l'aposta estratègica d'esquerra ( abans ERC ) per esdevenir la crossa del PSC s'ha anat creant un espai polític format per les persones, que em sembla que en S. Cardús va batejar com els sense nom, que són independentistes, van votar equivocadament ERC, però no en comparteixen gens l'estratègia.
L'aparició d'aquest espai orfe de referent polític es produeix en un moment en què la centralitat catalanista s'ha desplaçat cap al sobiranisme, i per tant més gent que mai abans és partidària de l'estat català.
Per tant, el discurs d'en Carretero disposa, aparentment, d'un massa crítica de simpatitzants gens menyspreable. El primer problema és que molts dels sobiranistes, entre els quals m'incloc jo mateix, sí que tenim un referent polític clar que no és ERC, és Convergència, encara que no es defineixi amb total i absoluta nitidesa com a tal.
Qui diu que CDC no s'ha mogut en 23 anys, o és que és cec o és que no ho vol veure. Doncs per mi, a algú que aspira a ser president de tots els catalans, crec que el que li és exigible és que es declari partidari del dret a decidir fins les darreres conseqüències.
El segon problema per a en Carretero és que formar un partit polític des del no-res requereix un esforç titànic. La història de l'ERC dels darrers vint anys n'és un clar exemple, els seus actuals dirigents provenen de partits i entitats independentistes que havien estat incapaces de sortir de l'extra parlamentarisme durant els anys 80, i va ser necessari fer-se amb el control d'un partit històric, amb una estructura mínimament consolidada i presència al Parlament, per superar la marginalitat.
El cas del PI és un altre exemple a tenir en compte, com malgrat arrossegar un nombre considerable de militants, quadres i càrrecs públics d'ERC, va ser incapaç de guanyar-se un espai. En sentit contrari tenim el cas de "Ciutadans", un partit nou, d'ideologia esquemàtica i que en poc temps han assolit una mínima presència parlamentària.
Es tracta d'una opció sorgida gràcies al suport de determinats mitjans de comunicació i d'alguns intel·lectuals igualment medi àtics. Però avui "Ciutadans" es troba en procés de descomposició i la UPD, el seu equivalent sorgit entre Madrid i el País Basc, li està menjant l'espai. També es tracta d'un nou partit que ràpidament ha assolit representació parlamentària, però encara ha de demostrar la seva viabilitat a mitjà termini. Durant les darreres eleccions municipals es va visualitzar l'emergència, malgrat tot molt limitada, de les Candidatures d'Unitat Popular, que en algunes capitals de comarca van superar ERC i avui determinen l'agenda política en ciutats com Berga o Vilafranca. Tanmateix les CUP es recolzen en la llarga trajectòria política de l'independentisme "revolucionari", sovint organitzat a través de casals d'àmbit local, que finalment ha assolit una certa visualitat institucional.
Crear un partit és força senzill, tan sols cal aplegar unes quantes persones, redactar-ne uns estatuts i presentar-ne la documentació necessària al registre corresponent. La gran dificultat és establir un partit amb presència a tot el territori, amb capacitat de presentar un nombre considerable de llistes a les eleccions municipals, sense candidatures fantasma com les que sistemàticament presenta el PP al nostre país, i amb capacitat d'atracció i fidelització de militants qualificats i d'un nombre important de simpatitzants.
En Carretero pot reunir un grup considerable de seguidors disposats a crear un partit polític que tingui com a eix central portar Catalunya a la independència- de fet aquest era el plantejament d'ERC a les eleccions de 1992 i de 1995-, el problema és que donar-li consistència requereix un gran esforç de treball sobre el territori que, anant molt bé, es pot acabar traduint en un presència modesta al Parlament de Catalunya.
A partir d'aquí podem dibuixar diversos escenaris, igualment frustrants, perquè tant si forma part d'un govern de coalició, com si es manté a l'oposició, com si recolza un govern sense formar-ne part, no podrà fer realitat el seu programa independentista, llevat és clar, que d'altres forces polítiques hi estiguin disposades.
Un cop superada la fase d'entusiasme i il·lusions inicials cal estar disposats a seguir un llarg camí, ja sigui cap a la victòria per majoria absoluta, ja sigui a l'espera que hi hagi una majoria independentista al Parlament, formada per diferents partits, que proclami la independència. Saludo amb molta simpatia a tots aquells que volen crear un nou partit independentista i espero que, com fem els sobiranistes que militem en altres forces, estiguin disposats a fer aquest llarg camí, on sí que ens trobarem els les trígons, els cíclops, i l'aïrat Posidó, i haurem de lligar-nos al pal per resistir el cant de les sirenes.
La independència, o es converteix en objectiu comú, o no deixerà de ser un niu d'enfrontaments i divisions.
Els partits polítics haurien d'escoltar i deixar participar molt més a la societat civil, fent que la política sigui realment una cosa de tots. Aquesta és la tendència. De fet, finalment fa pocs dies la Generalitat va aprovar el projecte de llei de consultes populars amb el qual la societat tindria més capacitat de decisió, garantint el dret, per exemple, de convocar referèndums.
És clar que és un projecte que ben aviat serà aturat pel Govern Espanyol, posant la capacitat democràtica d'Espanya en contradicció un cop més. És per això, que la independència s'ha de declarar unilateralment des del parlament, és obvi que Espanya no ens la concedirà mai.
Molts independentistes tenim present allò que Batista i Roca ens advertia l'any 1956 : "Per damunt de tot, mantingueu la unió de tots els catalans. Eviteu tots aquells problemes polítics que puguin dividir-los". A Batista i Roca no li faltava gens de raó, però cal anar amb compte perquè hi ha una excepció : aferrar-se a algú que vol suïcidar-se pot costar-nos la vida. Cal adonar-nos que som en un vaixell que s'enfonsa per moments i Esquerra s'ha lligat al màstil i està convençuda del seu final.
Esquerra ha triat conscientment o inconscientment, la seva mort, i no podem insistir a salvar a aquell qui no vol seguir-nos. Carretero ho ha intentat, però la seva crida pel patriotisme i la dignitat ha provocat a la direcció d'Esquerra una reacció típica de partits estalinistes en comptes d'estudiar la seva proposta. Ja no hi ha més temps, si no ens afanyem acabarem tots sota les aigües. Esquerra probablement necessita morir per tornar a néixer ?
Durant aquests darrers tres anys, ens hem anat conscienciant del problema català i de la necessitat urgent d'assolir la independència com a única sortida assenyada per la pau, la dignitat i la prosperitat. Per abraçar-se, cal ser dos: Només amb la consecució d'un estat propi, els països catalans podran abraçar als nostres veïns els espanyols. "Ara que ja sabem el què: la independència, ara el que ens cal és treballar per trobar el com"
El nostre enemic, són els nacionalistes espanyols, i a ells cal combatre, deixem-se estar de disputes entre patriotes.

Sant Jordi

Com que el dia 23 gairebé tothom parlarà de Sant Jordi, penjo el comentari un parell de dies abans, que feina feta no fa destorb, com deien abans i hom ara. A més a més, la nit anterior em tocarà anar a dormir tard atès algun visionari ha programat el partit Barça-Sevilla a les 10 de la nit, per TV3 (la meva? )Bé la seua, això sí.
En un país en el què es llegeix poc i es pensa menys -com a la majoria de països, d’altra banda-, no deixa de ser un petit miracle que la tossuda determinació d’un grup de persones facin possible espais de pensament, lectura i reflexió.
Sempre he estat un ferm defensor de l’acció, tan directa com calgui, i al mateix temps sempre he tingut el convenciment que cada acció ha de ser fruit d’una reflexió serena i intel·ligent que faci de cadascuna de les nostres accions un acte de sobirania individual i col·lectiva.
El nostre país no és el país somort ni adormit que podem llegir a les planes dels diaris o en els debats polítics de baixa volada. Ans el contrari. Catalunya viu un moment social sense precedents que ha de fer possible una transformació social, política i econòmica irrenunciable si volem un futur propi i independent. I si el país batega és, precisament, gràcies a la suma de voluntats que es manifesten i treballen molt més enllà del benefici individual o de l’acció interessada, partidista o calculada.
A mi ja em poden dir el que vulguin, però insisteixo que els catalans som rars.
Celebrem la diada de Sant Jordi, que era aquest un cavaller que o anava fumat, confós o era un mentider, perquè això del drac que treia foc per la boca i que es veu el va matar, com no hi haguessin ja correfocs en aquelles èpoques i en anar fumat se les hagués tingut amb un d'aquests, la veritat és que la versió oficial no cola.
Per Sant Jordi, la tradició diu que s'ha de regalar una rosa i un llibre, però el Sant Jordi històric té poca cosa a veure amb aquesta litúrgia. Se sap que era un militar romà que va ésser martiritzat pels mateixos romans cap al segle per no abjurar de la seva fe cristiana. La llegenda més popular a Catalunya sobre Sant Jordi explica que a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible. Per apaivagar-lo, s'escollia per sorteig una persona que era donada en sacrifici al monstre. Un dia la sort va assenyalar la filla del rei, que quehihi hauria mort a mans de la fera si no hagués estat per l'aparició d'un cavaller que es va enfrontar al drac i el va matar.
Aquesta mateixa llegenda, amb lleugeres variacions, es repeteix en les tradicions populars d'Anglaterra, Portugal o Grècia. En un principi, sant Jordi era una figura lligada al món de les cavalleries i a l'amor cortès, fet que pot explicar el costum de regalar una rosa per la festivitat del sant. Algunes versions remunten aquesta pràctica a la Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona pels volts del segle XV.
El que és pot afirmar amb seguretat és que, per aquella època, ja es repartien roses a les dones que el dia de Sant Jordi assistien a la missa oficiada a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
I a lo millor aquest Sant Jordi no havia llegit un llibre en sa vida i menys encara li agradaven les roses. No sé qui es va inventar aquesta bonica historia de regalar un llibre i una rosa, sobretot perquè hi ha prou gent que és l’inic llibre que compra (he dit compra, no que se'l llegeixi) en tot un any, que gairebé sempre sol ser l’últim premi Planeta, algun boca orella, o el d'algun mediàtic de la tele, que de fet són aquesta tipologia de llibres els que cada vegada més es venen per Sant Jordi.
És el que hi ha, un sant sota sospita i un gran negoci pels qui venen roses i els editors que tenen mediàtics. Anys ençà encara es podia comprar l’últim de la “Sonrisa Vertical”, però aixó era quan els catalans encara teniem un semen de qualitat, ara ja! tant si val.
Amb tot, sembla que tindrem un Sant Jordi més espanyol que mai, amb ministres del Govern del President Rodríguez i el cap del PP, el Sr. Rajoy, sucant el melindro pels jardins del Palau de Pedralbes i fent festa grossa. L'olla ja fa massa temps que vull i comença a fer pudor de cremat. Només falta veure qui es crema primer, Montilla o ZP.

Que tingueu tots i totes una bona diada

de Sant Jordi i que us facin a mans una

rosa ben vermella i un bon llibre!!

Setmana Santa, temps de reflexió.

Ja estem a les portes de Setmana Santa i, en primer lloc, vull desitjar-vos a tots que passeu unes Bones Pasqües.
La pasqua és una festa que té l'origen en la celebració jueva que commemora la sortida del poble d'Israel d'Egipte. Jesús va entrar a Jerusalem justament per aquesta festa per fer-ho coincidir amb el seu sacrifici.
Per això avui celebrem la Setmana Santa. Jesús va acomplir el seu propòsit per unes dates com avui, però 2.000 anys enrere. I el seu propòsit no era un altre que donar la seva vida com a regal per les nostres imperfeccions a fi que ens poguéssim acostar a Déu.
Aquests són dies de vacances, de temps per a la família i anar al cinema, però també per reflexionar.
De tota manera i avanç d’entrar en celebracions, vull convidar-vos que fem un exercici de reflexió sobre l’actual situació de crisi que està esdevenint bastant més cruenta del que molts experts havien previst.
Pot ser sigui en aquests moments quan ens hem de reforçar i recolzar aquells valors més tradicionals, aquells valors amb els que, amb o sense crisi, ens fan ser el que de veritat som.

Pot ser sigui ara el moment d’esforçar-nos tots plegats, més en mantenir vius conceptes tan bàsics com la solidaritat o la pasiensia, doncs tots plegats sumarem més força per superar aquest difícil moment.
Tant de bo poguéssim esbrinar en quin punt d’aquesta “Via Cru cis” social i econòmica ens trobem, com a mínim sabríem del cert quina distància hem de recorre tots plegats per veure novament la llum.
Tot i amb això, hem de tenir molt present que els períodes de crisis condueixen a temps de canvi, de noves oportunitats i que la Setmana Santa acaba tradicionalment amb la Resurrecció.
Per tant, si som capaços de sumar les nostres forces amb el seu moment, de ben segur que ho aconseguirem.

Bona Pasqua.

Passos enrere, espanyolitzar Euskadi.

Les negociacions han acabat, i Patxi López serà Lehendakari. Els sociates han aconseguit que els populars s'abstinguin de tocar massa els collons i de presentar o recolzar mocions de censura, i a canvi, obtindran la presidència de la cambra, ostentada per una senyora que no sap parlar euskera i la lliure elecció de llengua per part dels pares a les escoles basques.
Encara no estan al Govern i ja plantegen obertament el procés d'espanyolització que volen implantar al País Basc.
Un procediment amb forces similituds amb el que el PSOE de Catalunya i els seus socis de Govern, estan utilitzant a Catalunya.
Arrancar crostes als mitjans públics de comunicació, reforçament del castellà i rellançament del paper de les institucions centrals de l'Estat per acabar assimilant el fet diferencial i així espanyolitzar-lo.
No és estrany que ens agermanem molts cops amb el poble basc. Tenim moltes coses en comú i l’agenda mediàtica dia rere dia ens copsa les similituds. Hi ha sectors però que fugen de les comparacions i protagonitzen el pànic a mitificar altres cultures.
La societat basca és molt diferent a la catalana però és ben cert que a les dues els hi ha tocat viure penúries semblants. Històricament s’ha lluitat per dissoldre la personalitat d’aquests territoris i sovint s’ha tallat les ales a qui podia volar més alt.
Avui les dues amb majoria nacionalista, veuen com se’ls hi ha tret de les mans allò que democràticament havien aconseguit, guanyar unes eleccions.
A les nostres terres la ideologia sectària de les esquerres i el no saber perdonar van engendrar un pacte de perdedors. A Euskadi però, la putrefacció política ha estat més evident i un pacte anti natura, PP-PSOE ha ofegat la raó i la llibertat.
A Euskadi aquest proper mes d’abril es cometrà un nou delicte contra la democràcia.
El poble basc aviat veurà com la seva llengua gira cua i torna enrere. Aquest dimecres el PSOE i el PP basc aprovaran un acord per tal que els funcionaris del país no necessitin tenir coneixements d’euskera. Rebaixaran també els minuts televisius d’aquesta llengua i aplicaran una reforma lingüística a les escoles.
Per si això fos poc, aquest proper mes d’abril un nou pacte de perdedors usurparà una victòria política. A finals d’abril el socialista Patxi López serà investit com a lehendakari i tots serem testimonis dels pocs valors que tenen els artífex del pacte.
Mentre tant, igual que els catalans la majoria del poble basc haurà de romandre en pau sumant nacionalistes, sumant independentistes i esperant el dia en que podrem passar a ser patriotes.
La situació i les característiques són molt diferents aquí que a Euskadi, però la notícia m'ha fet pensar si aquest model no es podria repetir a Catalunya, amb un PSC cada cop més PSOE i amb un PP amb ànsies de poder a Catalunya i amb ganes de rascar la crosta nacionalista que ho cobreix tot. Us ho imagineu?
No sé si Ciutadans o hipotèticament UPyD participarien a l'acord, però amb això de l'elecció de llengua a les escoles, com a mínim, tindrien motius per ballar una sardana, una que tingui la lletra en castellà, això sí.
Un procés que tindria que fer obrir els ulls d'una vegada al nacionalisme català , per adonar-se que amb espanya ja no s'hi pot confiar.
S’apropen temps de planificar i amb això ens hi juguem el futur.