Tots al mateix sac ?

Fa una certa mandra, escriure avui. Fa una certa mandra, envoltats com estem de casos de corrupció, d’enriquiment indegut, de robatori i, fins i tot, expoli.

Ja siguin d’Ajuntaments o d’institucions representatives del país .L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics.
Els meus no són ni els socialistes del Baix LLobregat, ni els senyors Alavedra i Macià, que representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur Mas, faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot, i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers,peró si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres..
No obstan l’esquitxada ja està feta. Lluís Prenafeta fa vint anys que no té càrrec polític al Govern, i Macià Alavedra aviat en farà tretze que va deixar-ho, però els seus noms i les seves cares sonen A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i possiblement, un ascens de moviments lamentables .Cal tenir molt clar l'eix nacional que es el que de debo importa. Dels vots que perdi el PSOE , els partits catalans no n'arreplegarem ni un, aniran tots al PP o UPD. de la Rosa Díez i el primer de tot a l'abstenció.
De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.
Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació Es comença a estendre arreu l'expressió de "tots els polítics són iguals" . La nostra societat és tremendista per naturalesa, tendint a posar-ho tot dintre d'un mateix sac i llençar-ho rostos avall sense pensar-s'hi massa.
Siguem honestos i no ens enganyem, ni tots els polítics són iguals ni tothom que es fica en política ho fa per enriquir-se; aquests casos són una minoria, però malauradament quan són notícia se n'hi acostuma a extreure tot el suc possible i en la majoria de casos és picar ferro fred perquè la força d'una imatge preconcebuda és superior a qualsevol argumentació que es pugui donar. És una llàstima.
Actituds com aquestes (la dels polítics corruptes i la de la societat tremendista) només ajuden a alimentar encara més la desafecció per la política i la tendència cada cop més abstencionista de la nostra societat.
Fa una certa mandra, escriure avui. Però en tenim la obligació. Ja fa temps que sentim allò de que “tots els polítics són iguals”. I el que s’ha anat coneixent aquests darrers mesos i dies fa cada vegada més difícil defensar el contrari. Ho he escrit en aquest bloc en alguna altra ocasió.

I com que ja fa prou temps puc dir que, com en tantes altres coses de la vida, no posaria la mà al foc per gairebé ningú, alhora que afegiria que qui es cregui que els partits polítics poden sobreviure només de les seves quotes viu absolutament fora de la realitat. Per tant, el debat sobre el finançament dels partits polítics és imprescindible.
Però, atenció! Que ningú es porti a engany. Resolent el finançament dels partits polítics resoldríem només en part el problema que ens afecta. Perquè hi ha un aspecte més intangible, però molt més real, que és la misèria humana. La debilitat humana. I aquesta existeix.

És inherent a la mateixa condició humana. Existeix abans dels partits, al marge dels partits i, evidentment, a l’interior dels partits. I la misèria humana, la debilitat humana, no ens la treurem del damunt arreglant el finançament dels partits polítics, que cal resoldre.
Davant la misèria humana, davant la debilitat humana, com a societat només tenim la llei, la seva aplicació, l’existència de controls reals, que funcionin de debò i que permetin detectar amb velocitat la fruita podrida per apartar-la del cistell amb celeritat. Que l’actual sistema no protegeix prou les estructures dels partits i de les administracions públiques davant la debilitat humana, davant de la misèria humana? Possiblement aquesta asseveració també és certa. Per això és imprescindible la reforma del sistema de finançament dels partits. Sense banderes partidàries. Amb humilitat. Despullant les entranyes dels partits. De tots. I tots alhora. I, gairebé, gairebé, acceptant un punt i final.
Però, insisteixo, no ho acabarem tot aquí ni d’aquesta manera. Per tant, immediatament i alhora cal defensar amb força la necessitat de l’existència dels partits polítics. La necessitat imperiosa que la ciutadania s’impliqui en política, participi de les institucions. La necessitat imperiosa de la revalorització de la política i del compromís polític, com a eines insubstituïbles, de moment, per governar les nostres col·lectivitats.
No hi ha en aquest sentit i de moment capacitat d’elecció. O ens comprometem políticament, o treballem amb els instruments que són els partits polítics -els actuals o els que puguin sorgir en el futur- o deixem el camp lliure i obert perquè gent amb recursos il·limitats (i no ens preguntem d’on els han tret), accés als mitjans de comunicació, verb fàcil i interessos gens clars comencin a liderar i dirigir aquestes nostres societats d’una manera que ni serà més neta, ni serà més transparent, ni serà millor que la forma amb què les hem organitzat al món occidental des de ben entrat el segle XX.Però més que mai, si es volen canviar les coses, si el que va sorgint dia sí dia també no ens agrada, si sentim que tot plegat fa massa pudor, més que mai cal implicar-se en la organització política de la nostra societat i buscar, cercar o forçar elements de canvi.
Dimitint de la política, dimitim com a societat organitzada. Cal ser tossudament ingenus, i alhora, amarar-nos de realisme. I fer un pas al front. Els partits d’avui són instruments útils. N’estic convençut. Cal que siguin valents, cal que els fem sentir valents, entre tots, i que posin les eines que tenen a les seves mans a funcionar per arreglar el que cal arreglar.
I, per acabar, un humil consell: malfiem-nos, tots, d’aquells partits o moviments que sembla que no tenen res a amagar. La crisi és estructural a tot el sistema polític, i tots els que som dins el sistema polític en som protagonistes. Aquí no hi ha ningú que per si sol pugui dir: sóc el més net de tots, ja prenc,jo l’escombra i ho netejo tot.

Malfiem-nos, especialment, d’aquests. Feia mandra, escriure, avui. Però cal que ens aixequem i tornem a fer país. Cal que ens aixequem i tornem a posar-ho tot en marxa. Amb tots, i entre tots. El país i la seva gent s’ho valen.

Trieu vosaltres mateixos el futur de Catalunya.

1- Només podem trobar estratègies similars en països del tercer món o decadents.
2- Efectivament, que hi hagi estratègies polítiques d'aquest tipus al nostre País, és un dels elements de decadència de Catalunya.
3- Una estratègia així només pot ser portada a terme per individus amb un altra concepció de la política.

Per part d'individus (que no polítics) per als quals la política no és ideals, principis, valors, idees, gestió o il·lusió, sinó que treballen amb l'únic objectiu d'assolir o mantenir quotes de poder, objectiu davant del qual queden justificats tots els mitjans, tot s'hi val. La crisi mundial del socialisme clàssic (que no de la tercera via de Giddens, Toni Blair o Segolene Royal), té en el socialisme català un dels malalts més avançats. Els seus actuals dirigents, incapaços d'abandonar els atavismes de les seves ideologies d'extrema esquerra, i totalment contaminats de la manca d'idees i de projecte del socialisme, ja han decidit directament abandonar aquest front.
Tenir idees, projectes i portar-les a terme és una pèrdua de temps en els seus esquemes estratègics, doncs el seu electorat els votarà igual. Aquest factor esdevé especialment greu i digne d'estudi, en tractar-se en aquests moments d'un partit que governa a Catalunya.
Abandonada doncs la política (idees, gestió, projectes etc...), i davant d'unes previsions electorals que els fan clarament fora del Govern, l'única estratègia és desgastar el rival.

Haureu observat que els dirigents de l'aparell actual del PSOE-C només parlen de CiU, mai d'ells, mai de res més, només i sempre de CiU, i sempre amb una frase del dia, concreta, estudiada, i que fan repetir com a lloros a tots els seus dirigents.
Aquí és on apareixen les estratègies de màrquetig comunicatiu, que deuen ser molt vàlides en el món del màrqueting i la comunicació privada, però que en el món de la política fan envermellir.
En el terreny de la declaració política una doble estratègia. D'una banda la purament política, on s'acusa a CiU de radicalitzar-se cap a l'independentisme i alhora de voler pactar amb el PP.

Dos missatges contradictoris que es neutralitzen entre ells = fracàs de l'estratègia.
L'altra és quan apliquen el seu lema del tot s'hi val, i és llavors quan apliquen l'estratègia del "merda per a tothom i si no n'hi ha te la inventes". Es tracta d'acusar a CiU del que sigui, sigui veritat o no, de qualsevol mal que passa a Catalunya, de corrupció, del cas Millet, de tot.... De vergonya no en tenen i de valors tampoc, per tant és igual si s'està parlant de convenis totalment legals de la Fundació Trias Fargas, és igual si la seva Fundació Campalans es financia 80% amb recursos públics provinents d'administracions on governen ells mateixos, o si les caixes van condonar al seu partit un deute de 7'1 milions d'euros.

Però una vegada més, la demagogia utilitzada pel PSC tira per terra qualsevol reflexió seriosa a fer d'aquest tema.
A cas el PSOE-C no sabia de l'existència d'aquests convenis abans no esclatés l'afer Millet? Sospitós oi que ara, dia si dia també, tota la maquinària mediàtica socialista -que no és poca- desgrani amb pèls i senyals els famosos convenis?
De que parlem doncs, de tornar a legislar sobre el finançament del partits, o d'una orquestrada maniobra socialista amb so de trompetes i timbals per combatre l'adversari polític? Parlem-ne doncs.
I si la legislació sobre finançament de partits permet aquest tipus de convenis que grinyolen més que les violes, doncs, parlem-ne. Com es pot parlar seriosament de finançament de partits si aquells que veuen la palla en els ulls dels altres - són els que tenen la biga més grossa en els propis ulls ?
El PSOE -C ens porta doncs a un fals debat. Llàstima. ¡
Si des de CDC s'ha caigut també a una defensa retòrica, no és pas perquè si. És perquè cap aquí ha volgut portar el debat la maquinaria socialista.
El gràfic que adjunto, no admet discussió.( Subvencions oficials 755.614,80 TOTAL INGRESSOS 907.205,34 -Diputació de Barcelona 63.000,00 €Departament de Justicia - Generalitat de Catalunya 180.000,00 €Memorial Democràtic - Departament d’Interior - Gencat 11.100,00 €Ministerio de Cultura 470.000,00 Arxius - Departament de Cultura - Gencat 3.999,80 €Formació - Ministeri d’Educació 27.515,00 €Conveni Caixa Catalunya 50.000,00 €Donatius 29.059,00 €Venda publicacions 4.855,45 €Ingressos per activitats 3.201,72 €Ingressos per matrícules al Màster "Lideratge per a la Gestió Política Social (2008-2009) 58.100,00 €Interessos bancaris 6.374,37 € )
Són dades reals i extretes de la memòria econòmica de la Fundació Rafael Campalans de l'exercici 2008. La Fundació cobra directament del Ministerio de Cultura espanyol "només" 470.000€. Ja que parlem de cultura, bé que els podien haver destinat a la Fundació del Palau no?

La Fundació cobra també de la Diputació, del Departament de Justícia, del Departament de Cultura, del Ministerio de Educación, etc...
Ep !, i amb un any, la Fundació Campalans ingressa per aquestes vies certament també dubtoses bastants més diners del que la Fundació Trias Fargas ha rebut en molts anys de la Fundació del Palau.

Calen més comentaris? Oi que no?
Ahir el Srs socialistas, afirmavan que ells quan necessiten diners, van a demanar-los al banc...No sé si els evangelis ho diuen exactament així però molt em temo que deixen entreveure que els mentiders no aniran al cel, srs.socialistes... i home, també sap greu!
I és igual si amb això enmalalteixen encara més, fins a deixar-la raquítica, a la política, com si prou malalta no estigués, com si prou distant de la societat no estigués. Els és igual, la prioritat única és conservar poder.
Tot plegat està basat amb dades. Ells calculen que la malaltia del "tots els polítics són iguals" i del "tot és una merda" que porta els electors a l'abstenció, els afavoreix, o dit d'un altra manera, perjudica més a CiU, amb un electorat més polititzat i per tant sensible a aquestes qüestions. Calculen que per cada socialista que digui: "tot és una merda, tots són iguals, no vaig a votar", hi haurà més d'un convergent que estarà fent el mateix. I això els és suficient com per portar a terme aquesta estretègia.

Mentrestant a CiU, l'estratègia és superar la crisi, aixecar el país i el dret a decidir.

Bones notícies.

He intentat trobar un tema positiu per no insistir tant amb fets negatius, notícies que no voldríem que passessin, però que omplen totes les pàgines dels diaris.
M'he trobat amb les declaracions de la presidenta del Parlament balear, Maria Antònia Munar, imputada per un cas de corrupció, en què diu que és normal que la citin a declarar. De fet és trist que aquests esdeveniments siguin normals.
Però jo buscava un tema positiu. Parlar de la derrota del Madrid, per alguns podria ser el tema falaguer, però enriure's de les desgràcies dels altres tampoc és correcte. Tampoc vull parlar del cas Gürtel, ni de Millet i Montull, ni d'Hondures, ni del fracàs escolar degut al consum de cànnabis, ni de les dues morts en una masia de Torelló, ni dels hostatges del Canadà... canvio de diari... ni de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del país valencià, a favor del tancament del repetidor que dóna cobertura de TV3 a València, ni de la victòria a Brussel·les de Berlusconi i la seva censura als mitjans de comunicació italians, ni que els pressupostos són absolutament denigrants per la dignitat de Catalunya,ni de….... El primer problema d’aquest pàís no són ni els Millets, ni la corrupció, per repulsiva que aquesta sigui i per molt que ens agradi sentir-nos moralment millors que aquest senyor.
Les adversitats que hauríem d’encarar són, sobretot, d’ordre polític i econòmic, de model econòmic. La banca, caixes incloses!, i l’administració, també els ajuntaments, han apostat per un model basat en la construcció excessiva i l’especulació piramidal, sense pensar que tard o d’hora seria impossible seguir eixamplant la base d’aquesta piràmide.
Tot plegat, en un món en que l’economia financera està desbocada i en que cada cop és més evident que cal regular, i limitar, les transaccions financeres internacionals, per recuperar un cert control públic sobre l’economia i superar l’actual paradoxa d’uns estats que imposen mil-i-una regulacions sobre el petit comerç, per exemple, i en canvi són incapaços de controlar i gravar les transferències milionàries, que no es decideixen a tancar l’accés de capital als anomenats refugis, o paradisos, fiscals o que, com ha passat ara, no s’atreveixen a elevar la fiscalitat als SICAV, els fons d’inversió per a grans fortunes, per por que aquestes se’n vagin a destins més productius. I tot això, amb un model energètic golobalitzat i al límit del col.lapse, un planeta que amenaça a retornar-nos la sobreexplotació en forma d’escalfament accelerat i des d’un país, el nostre, petit, expol.liat i segrestat. Amb aquest panorama, trist però estimulant alhora, voleu dir que ens hem d’estar tant pendents de quatre miserables que roben allà on els deixen?
Ja les he trobadades! ja no busco més :
*Girona, primera capital catalana que farà una consulta independentista amb el suport de l'ajuntament.
*CiU, ERC i ICV rebutgen els Pressupostos de l’Estat
*Plataformes sobiranistes volen que el Govern pugui fer plebiscits sense permís de l’Estat
* Venta de calçots… por Internet!!!
*Paris Hilton assegura que no és tonta, sinó que ho fa.

Participar i convèncer.

El bust reproduït a la dreta és el de Tucídides, un historiador grec del segle V abans de Crist que entre moltes altres coses va dir que “Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil”.
Tucídides potser va exagerar una mica doncs si l’haguéssim d’agafar al peu de la lletra arribaríem a la conclusió que vivim en un país d’inútils, i la cosa està malament però tampoc és això. La política no es fa només des de dins dels partits,és fa política des de qualsevol lloc de la societat, només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.
Reconec que, entre totes les opcions, Convergència és la que més s'acosta als meus plantejaments polítics, per això no amago la meva simpatia. I una frase encara més contundent, que l'únic partit que defensa els interessos del nostre poble és CiU i que als catalans i catalanes, que ens partim la cara per la nostra terra i la nostra cultura ens sobren puritanismes per poder construir un país catala amb la dignitat suficiente
Jo no estaria a CiU si aquest partit, o qualsevol altre partit nacionalista de veritat, tinguera la suficient força política per representar els interessos catalans al meu poble, a la meva comarca, a el Parlament o a les altres institusións espanyoles.Jo no estaria a CiU si no escoltes alguns amics i amigues parlar amb orgull després de les generals d'altres nacions que voten partits nacionalistes (quan ells han votat PSOE o al PP) i després es lamenten de les decisions que els "socialistas o els peperos" prenen al congrés i al senat, en contra dels interessos dels catalans. Jo no estaria a CiU si no veies cada dia la tasca ingent dels homes i dones, en totes les institucións, per donar-li prestigi a la meva llengua, fomentar la meva cultura i defensar el meu territori sense descans.
I no estic adjudicant tan sols a CiU, totes aquestes iniciatives sinó que sense el seu recolzament no s'haurien fet realitat No diré res de nou si afirmo que m’interessa la política, tot i que sempre m’he mostrat en contra de tot el que representi qualsevol compromís de militància. No he militat mai en un partit polític, ni ara per ara tinc cap previsió de fer-ho doncs no n’hi ha cap que em faci el pes, tots coixegen per un lloc o un altre.
Segurament sóc massa exigent i individualista per acceptar segons quines coses, entre elles l’obediència al cap que sempre tens per sobre teu i l’obligació de dir amen a les decisions de les cúpules. Jo vaig més aviat per lliure.Però aquesta independència personal no m’ha impedit, participar sempre, això sí, des de la meva més absoluta independència política i sempre, també, com ja podeu suposar, assolint uns resultats electorals més aviat discrets, uns resultats que sempre m’han deixat lluny de poder accedir a l´ansiada per algúns cadira de regodor i ser regidor no és sinònim de treballar pel poble (ni estant a l'oposició ni al govern), ja que si no hi poses voluntat, no fas res.
Per a mi,la gestió dels recursos públics, del diner públic, passa per una gestió eficient, eficaç i transparent d’aquests recursos; i per explicar quines decisions prenem, des de la política, i perquè les prenen. Els polítics, no sempre l’encerten, no sempre poden fer conten a tothom, impossible per definició; però si que hauríen de ser capaços d’explicar el que fan i perquè ho fan. La interpretació que fan els polítics de les necessitats i les respostes que i donen, és el que ens fa diferents entre nosaltres, i permet al ciutadà situar-se davant la política i els polítics. Però si més no per a un profà en política com jo fa il·lusió veure el seu nom escrit a les paperetes electorals, Petites vanitats!
Però si darrerament hi ha hagut un acte polític que em va saber molt greu perdre’m és el que va tenir lloc a Arenys de Munt estic convençut que marcarà un abans i un després a la política catalana;quan es va fer el primer tripartit i PSC, ERC i IC-V van ocupar El Palau de La Generalitat, algunes veus de l’esquerra més... van parlar de la fi del famós “Oasi Català”.
Amb els esdeveniments d’aquests darrers mesos s’ha demostrat que l’”Oasi Català” estava viu i ben viu. Sóc dels que creu que malauradament aquesta Societat civil d’un altre “nivell” dictava, dicta, els destins de la societat catalana.
És a dir, que amb gran mesura influïen, influeixen, en el pervenir de Catalunya fins a extrems desconeguts com per exemple acceptar el tripartit. És una correlació de les seves forces internes el que equilibra o desequilibra les balances. Per que no ens enganyem, aquest “Oasi Català” està conformat per persones que representen alhora tot l’espectre ideològic en funció dels propis interessos. (aquí voldria fer una exempció de totes aquelles persones de bona voluntat i que de manera desinteressada treballen pel bé general i per l’interès comú del País, conscient que les generalitzacions no són mai bones)
El que està clar és que, en aquesta ocasió, el desequilibri que hi ha hagut, fruit de l’actitud delictiva de dues persones que ja han confessat, s’ha fet públic. Això els hi ha provocat una autèntica crisi interna que ha desembocat en el que jo qualifico d’una crisi de la societat civil catalana, representada per aquest “Oasi Català”. I s’ha volgut conduir a la vegada, per distreure l’atenció, cap a la vessant política.
Una vessant política a la que alguns partits, els del tripartit, poc temps els ha costat agafar-s’hi per tal de camuflar una situació de crisi i desgovern, creient que amb aquesta erosió evitaran la caiguda lliure. Obliden per variar el mal col·lateral que causa a una classe política més que qüestionada que mai i amb raó.
Ara toca donar explicacions, és clar, i per poder-ho fer s’ha de fer en optimes condicions per tal de permetre que la ciutadania de carrer prengui el timó i decideixi de veritat sobre els seus propis destins.Però fent una reflexió del que esta passant a casa nostra aquests darrers dies la meva pregunta es i... encara ens estranyem que la ciutadania passi olímpicament de la política i hagi cada cop mes desafecció pels polítics??
No pot ser que davant de problemes tant importants com està patint el nostre país, el govern de Catalunya tanqui els ulls, No pot ser que es gastin milers de diners en informes, estudis i seguiment de les ideologies polítiques i es vulgui tapar, volent fer treure les vergonyes a CIU insinuant que una fundació de CDC s’ha finançat amb diners de la fundació palau de la musica, quant el finançament es va signar sota convenis de col·laboració, i son totalment legals.
Tot això respon a una campanya orquestrada del tripartit, per escalfament electoral i per intentar desgastar a CIU, i per crear dubtes entre els ciutadans ,la claca socialista torna a repetir de nou la tàctica de repetir una mentida mil vegades, perquè a força de repetir-la a veure si per art de màgia es converteix en veritat.El joc brut i crear suspicàcies i sospites és típic, quan es veuen acorralats.
Costarà molt convèncer de nou a la ciutadania perquè s’impliquin pel país, Catalunya be s’ho val.Costarà molt tornar aixecar aquest país, encara queda un any d’aquesta agonia que es diu tripartit, que ens està deixant el país destrossat, anímicament desmoralitzat, gairebé sense forces i totalment allunyat de la ciutadania.Aquest país necessita cada vegada mes un nou impuls i un lideratge que només li pot donar un projecte seriós, creïble, socialment avançat, il·lusionant i modern .

I per últim, és gratificant treballar i fer-ho, tot i que t'hagis escoltar de tot i molt sovint amb molta manca de respecte (això és l'únic que detesto de la política municipal). Encara que les ganes i passió per treballar per la gent del poble i el mateix municipi, són molt més grans que segons quins comentaris.

Vota Puigcercós i veuràs com posa un Montilla a la teva vida..

De petit em van dir que dir mentides és, com a mínim, lleig, bàsicament perquè enganyes a qui li dius la mentida.

Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús.
Diuen que l’home es l’únic animal que s’entrebanca tres vegades amb la mateixa pedra, esperem que no es compleixi amb aquests bergants. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Aquest cap de setmana, al santuari de Núria,Esquerra, ha proclamat i ratificat, a la búlgara, el nomenament d’en Puigcercós com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

I per celebrar el nomenament, han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea..Com a prova de la bona sintonia interna del partit, cap militant crític ha caigut (accidentalment) per un penya-segat.
I perquè en comptes d'anar a Núria no se'n van a l'Himalaya? Amb una mica de sort es trobarien al Yeti que els hi cantaria quatre de fresques i així els faria recapacitar sobre la seva enorme displicència.És una humil opinió, no sé.
Joan Puigcercós ha afirmat que a partir de l'any 2010 podrem exercir el Dret a Decidir. No ha concretat si serà el 2011 o el 2111, cosa que demostra que aquest candidat és -sobretot- un home sincer i prudent.
ERC ha estat la gran estafa de l’independentisme català, bé mes que ERC en sí, els seus dirigents, encapçalats per Carod, Puigcercós i Ridao, seguits de Benach i en menor mesura en Portabella i a Tarragona en Sergi de los Rios.
Ells son els culpables del deteriorament del partit i del seu abocament irremeiable al pedregal, i la segura derrota electoral. Tot i que s’autonomenen assamblearis, s’han encarregat de fer callar totes les veus critiques, aconseguint que aquest històric partit patí la seva tercera escissió en nomes 30 anys de democràcia.
Allò que la militància reclamava no ha estat escoltat per la direcció, que van preferir la fugida de tot el sector Carretero abans que intentar un acord ampli al partit, i ara, en Putxi i en Ridao s’obstinen en tancar els ulls, i fer una fugida endavant, que no els hi portarà mes que a una rotunda patacada. Per tal de salvar els mobles, no els hi queda mes remei que seguir fent de crossa del PSOE, i esperar que malgrat la seva davallada puguin sumar amb algú per a mantenir-se al poder.

Quina pena de ERC!!!.
Quantes jornades hilarants ens queden gràcies als espectacles hipòcrites, fariseus, histriònics,... dels d'Esquerra,ara resulta que la legislatura vinent(2010-2014) serà, segons aquests "pallassos", la del dret a decidir... I que collons han fet aquests últims 6 anys? Perquè esperar a la legislatura vinent, poden començar demà mateix, no? A qui volen enganyar aquesta pobra gent il·luminada?
Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què?
Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment: “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”Ja hi som.

Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys.
Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”.

Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSOE evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava.
És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors.

Que n’ets de burro, nano!
Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar.

Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple, 50 més 1, vaja, per si no ho havies entès.
Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE aneu ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà.

Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?
Falta quelcom més que anar a Núria, que ja hi hem anat massa vegades, caminar va bé per la salut, si es fa cada dia... I hi ha certs camins que s'han de fer d'una altra manera.
Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral.

Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament.

També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que nosaltres Convergència ens deixim d’una vegada per totes d’ambigüitats.

Coherència

No és que no em caiguin bé els espanyols. Tinc molts amics que ho són. Tenen bon menjar. Una cultura extrordinària i una llengua potent. I el paisatge fa patxoca.
El problema és que ens prenen el pèl als catalans. A part de no acceptar que siguem diferents, amb llengua diferent, cultura diferent i encara menys una hisenda diferent.
Aquest cop ens han tornat a prendre el pèl amb les suposades inversions de l'Estat, tal i com explica el diari Avui de diumenge 11 d'octubre.

Ara és el Ministerio de Fomento el qui sols inverteix el 32% de l'acordat als pressupostos del 2009. Dels 782 M€ sols es faran realitat 255 M€.

Però el més fotut és que cada any és el mateix drama.
Els diputats de CiU a Madrid, ja poden barallar-se per aconseguir "inversions" per al país als Pressupostos Generals de l'Estat. Al final, l'Estat es passa pel folre les inversions per Catalunya acordades. Cada cop queda més clar que no hi encaixem. Ens volen sense piular. En tot cas pidolant el que és nostre. A mi això em cansa. Em cansa haver de demanar per allò que és meu.

Més política, menys partit, és el títol de l’article que va publicar Salvador Cardús al mateix diari,l´ articleque he trobat molt encertat en un moment en que les acusacions a partits i a polítics són cada dia portada dels diaris. Afortunadament, a la política i als partits hi ha molta gent que creu en el que fa i que treballa, cadascú des del seu ideari, pel benestar de la societat i per aconseguir més llibertats individuals i col-lectives.
Fins ara, a més, no hi ha altre sistema millor que el de la democràcia i el dels partits com a eines per organitzar-se per participar-hi.És cert, però, que la interioritat dels partits està prenent el protagonisme a la política que fan la pròpia organització i els seus líders. Però també és cert que s’ha instal-lat una estratègia mediàtica d’acusacions, quan el que cal és anar al jutjat i perseguir als qui no han respectat les normes i les lleis.
És una llàstima que el mal fer d’uns i la lamentable estratègia dels altres no deixin treballar als que volen fer-ho i, més greu encara, facin que molts, pensant que tothom és igual.
Cal que el sistema recuperi la confiança del ciutadà i que aquest torni a implicar-se en la política. Llegiu l’article Més política, menys partit però no us conformeu en donar-li la raó i quedar-vos a casa.

Cal lluitar perquè això canviï .

NO HA ESTAT RES.

Tenir un blog és una cosa carregosa. En certa forma es com tenir un fill: t'agrada tenir-lo però és emprenyat haver-te'n de fer càrrec en tot moment. Per això a molta gent li agrada més ser tiet que pare.

Per això la majoria de la gent, que ja en fa prou cuidant fills i parella, no té blogs.Molts de nosaltres, patètics blogaires amb aspiracions d'escriptor de veritat, tenim problemes per trobar la inspiració.

Ah, inspiració! Aquella prostituta esquiva.
Aquella porca eixelebrada i fresquívola que es fa caca en el nostre teclat i pipi en les nostres ànimes. Sovint la inspiració és com una erecció: apareix quan no la necessites i en canvi, arribat el gran dia ens deixa tirat. Els blogaires som uns màrtirs: Ens exposem a perdre amics, a espantar amants i demés per la causa odisfèrica.
És clar que també, ben mirat, ens desfoguem aquí per no acabar fent-ho amb alguna amistat. Porto uns quants dies que de tantes coses de les que voldria parlar, estic totalment bloquejat.

I és que arriba un moment com a ciutadà que hom ja no sap si s'angoixa, indigna, cabreja, decep, o com s'ha d'agafar tot l'allau de males noticies que li cauen diàriament al damunt.
Aquests dies he llegit i escoltat diverses persones que ens han dit coses molt interessants i molt diverses sobre qüestions molt diferents. Aparentment, les coses que han dit no tenen cap mena de nexe comú, els temes són ben diversos, però en el fons, penso que sí que hi ha algun tipus de nexe comú . Sobretot, des del meu punt de vista, són reflexions que sorgeixen de persones que no tenen interessos als que servir
En fi, estem tan mancats de persones lliures i sàvies que ens aportin llum i clarividència sobre tantes i tantes qüestions que no em convida pas a l’optimisme. I a fe de déu que el meu caràcter ha estat sempre d’un gran optimisme en tots els aspectes de la meva vida.
Estem vivint una època dolenta per la credibilitat del món polític, dins de la societat actual.

Si veiem les últimes eleccions que hi han hagut, podem extreure una característica clara del que pensa la societat actual dels polítics; no solucionen els problemes de les persones, només solucionen els seus propis..És allò que deien, servir-se de... enlloc de servir a...
Tenim el Millet, l'afer menor però afer al cap i a la fi dels SMS, el cas Gürtel que és molt gros, la ineficiència gairebé patològica del Govern del Sr. Zapatero per sol·lucionar els problemes reals de la gent, els efectes d'aquesta crisi que paleses dia a dia en la gent del teu entorn, els d'Esquerra amb l'últim l'acte de cainisme en do major que van més perduts que una sardina per la Vall de Núria.

Reagrupament es va consolidant amb fermesa arreu del territori català sense presses peró amb decisió i tenacitat., mentre els de la plataforma decidim.cat es barallen sobre com i quan s'han de fer les consultes populars de la independència.
Les servituds i els interessos acaben apareixent gairebé sempre al voltant de causes nobles i en bé de tothom.

Aquest és un punt simptomàtic que hem de valorar.
Si, ja en si, la societat comença a desconfiar dels polítics i cada cop els veuen més llunyans, poc ajuda els casos de corrupció que estem visquent en els últims dies... Em refereixo als ja coneguts casos Gurtels i del Palau de la Música...Digueu-me, tossut o ingenu. O tossudament ingenu.

No entenc la gran majoria de les notícies que publiquen els diaris . Des d’un punt de vista exclusivament empresarial, de venda de diaris, puc entendre els titulars i les portades.
La informació és poder. Però en una societat dominada pel paradigma bulímic de la moda, la informació que ahir ens convertia en reis, demà en deixa com uns mongòlics. Per tant, més que no pas informació crua, el que atorga un poder verdader és la capacitat de seleccionar la informació. Però quedi clar que això no és periodisme. És una altra cosa.
A totes les democràcies els partits polítics, les fundacions, les associacions, etc., tenen un sistema més o menys elaborat de fund-raising, de recerca de finançament.
Per tant, que l’Àngel COLOM acudís a Fèlix MILLET -que fins que la policia va registrar el Palau passava per ser un prohom de l’alta societat catalana- a demanar-li finançament, o que la Fundació Trias Fargas arribés a convenis amb la Fundació del Palau de la Música només hauria de ser notícia si els diners haguessin anat amunt i avall sense ordre ni concert. Tot i que va quedant evident que els mots “diners”, “ordre” i “Fèlix MILLET” no es pot suposar que vagin alhora, sembla clar, per les mateixes notícies, que en el cas de COLOM, MILLET va ajudar-lo i, en tot cas, va aprofitar per “ajudar-se”, però en cap cas, més enllà de la consciència moral en conèixer-se els fets, s’ha de responsabilitzar COLOM de res.
En el cas de la Fundació Trias Fargas, tot plegat és encara més clar. Està tot documentat i auditat, i no hi ha desviament de fons. On és, per tant, la notícia? O, dit d’una altra manera, el fet seria notícia sense el cas MILLET?
Perquè el que és sagnant és que la mateixa notícia que fa un titular que indica que hi ha roba per rentar en aquest tema, en el cos de la notícia afirma que totes les operacions són legals i només fa el comentari, la pregunta, la reflexió, de si una Fundació finançada amb fons públics podia signar convenis d’aquesta mena amb una fundació de caràcter marcadament polític. La reflexió la podríem arribar a compartir o no.
En qualsevol cas, però, aquesta reflexió surt del que és notícia, i passa a ser opinió.
I, per tant, i en conclusió, acaba sortint en portada una notícia que no és tal i que només té interès si s’hi afegeix la reflexió, la opinió.

És a dir, ocupa la portada una opinió vestida de notícia.
Evidentment, hi haurà qui tindrà molt interès en què la Fundació Trias Fargas i CDC s’expliquin donant a la opinió, com ha fet el diari, caràcter de “notícia”, i posant el fet com a sospitós quan el mateix diari, a la mateixa notícia, el qualifica de legal.
De la notícia, al negoci. Del negoci, a la politiqueria. De la politiqueria al teletip. Del teletip, a la notícia.
Però el cas que està aconseguint més portades durant aquests dies, és la Trama Gurtel... Mireu, que jo era reticent a escriure sobre aquest tema... Ja sabeu, "cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar"...Però ara se'm fa impossible no parlar d'un tema que va més enllà d'uns simples vestits regalats al Sr. Camps... Cada dia que sabem alguna cosa més del cas, ens rasguem les vestidures, per la corrupció que sembla haver-hi en el Partit Popular i el seu finançament...
Està clar que la Sra. Aguirre ahir va prendre una primera decisió que és la d'enviar a 3 diputats que ja són inculpats al grup mixt... però de veritat per fer això, s'ha hagut d'esperar 8 mesos??? Però la trama més gran, del Partit Popular i el cas Gurtel, sembla que ve donat a València i allà encara no s'han pres decisions, escudant-se en que no hi ha res clar... Qui és el que encara no ho té clar??? Alguns dels dirigents populars valencians, madrilenys, Gallecs i Castellano Lleonesos, han urdit un negoci per a poder suposadament, guanyar-se uns diners, amb les seves responsabilitats. I això, després d'aixecar-se la primera part del sumari del TSJ de Madrid, i veure les diferents transcripcions de les escoltes telefòniques no deixa lloc a dubtes... I se segueix sense prendre mesures...
Ara corren tots a desvincular-se d'aquest grup de gent que va vendre actes a les diferents Comunitats Autonòmiques (com per exemple els Gramy's Latins a València, on el Govern Valencià, es va quedar amb la proposta més cara, però molt més cara que la resta)... Però al realitat, és que poc a poc es va demostrant la seva culpabilitat...
El sistema polític s'ha d'oxigenar, tal i com es va oxigenar en el seu moment, altres casos de corrupció i que el PP, no va dubtar en cap moment de demanar caps... els mateixos caps que li demana la societat actual, ara a ells... La seva credibilitat s'està perdent...
Però els dirigents estatals de la dreta espanyola, perden el temps espolsant-se les culpes i dient que tot això són calumnies contra ells... argumentant falses denúncies que diuen que han posat, però que no consten als jutjats i involucrant a jutges, amics personals d'alts dirigents, en tot aquesta problemàtica partidista (recordem que el TSJ de València, va arxivar el cas, que ara està destapant el TSJ de Madrid... I recordem que el Màxim Magistrat de València, és amic personal de Camps i ha anat a actes del PP, a València)...Tal i com deia el Ministre Rubalcaba ahir... El PP no valora de la mateixa forma, un cas de corrupció en un Ajuntament governat pels socialistes, on demanen dimisions (i així ho està fent els dirigents socialistes) o un governat pel PP, que no demana dimisions i diu que els estan atacant abans que es demostri la culpabilitat...Tot plegat, aspectes a tenir en compte. Que no malgastin temps en mirar de tapar les vergonyes a uns altres... que exigeixin dimisions també dins del seu partit.
Però ja ho va dir Sirera, en aquell SMS desgraciat... "Aquest partit és una Merda"!!
Un cercle viciós que acabarà donant el poder, al final, al primer populista que passi per aquí. I clar, arriba un moment que un es bloqueja i s'acaba preocupant de si era un gos o una lleona la que voltava perduda i famolenca per Tarragona, potser perquè en el fons és l'única sorpresa que ha rebut en molt de temps, atès la resta es reiteradament i fastigosament previsible.

I això és una mica tot. El panorama polític segueix essent desolador, tant que no val gaire la pena parlar-ne. La bipolarització amb dretes i esquerres és una cosa absolutament desfassada i absurda, però el President Montilla i els seus n'estan encantats, i ho fan servir com a cavall de batalla per la majoria de comicis. És un miracle que la gent encara vagi a votar.

En fi, per avui res més. Bon cap de setmana ¡¡Espero no despenjar-me tant la propera vegada. A tornar-hi, que no ha estat res.

Per sortir de la crisi

Aquesta setmana, la política catalana estava de festa major.
La celebració de l’últim Debat de Política General de la legislatura al Parlament. La premsa ha recollit bé el que va passar a la Cambra i, en general, destaca un cert to moderat, avorriment i poc més. Un tràmit en el que ningú no va lluir i que a la ciutadania l’ha deixat tan freda que si s’hagués celebrat a Sydney un congrés sobre la reproducció dels cangurs.
Sembla que el que més ha arribat als ciutadans catalans, i espereu, són els SMS de Saura i de Sirera, redactats en la seva llengua d’ús, l’ecocatalà i l’espanyol, respectivament.
Durant el debat de política general l'Artur Mas va oferir al Govern un full de ruta per sortir de la crisi, que passaria per formar un front comú dels partits catalans contra la pujada d'impostos, aplicar un pla d'austeritat, liderar des de Catalunya les grans reformes, com ara la laboral i l'energètica, impulsar un Pla d'Infraestructures efectiu i endegar un pla de liquidat per a les empreses.
Però la invitació del líder convergent a treballar plegats pel país va ser rebutjada pel president Montilla, tal i com ho van ser les 36 propostes de resolució presentades per CiU.
A Catalunya la crisi està picant fort, i el Govern és incapaç de liderar-ne la superació, i quan des de Convergència fem una aposta clara per sortir-ne, assumint fins i tot el desgast que pot suposar anar del bracet amb el tripartit, la resposta de Montilla és desqualificar les propostes com a "neoliberals" .
Els socialistes han repetit una vegada més el seu únic argument, la por al PP, quan són ells, amb la seva nefasta gestió de la crisi al govern de l'estat, els qui estan regalant la victòria al PP.
L'anunciada pujada d'impostos no és una solució, sinó tot el contrari, qui més notarà l'increment de l'IVA en la llum, el gas i molts articles d'ús quotidià seran les classes mitjanes i les més desafavorides. És més, tenint en compte que a Catalunya es recapta el 22% dels impostos de tot l'estat, amb la pujada els catalans pagarem entre 3000 i 3500 milions d'euros al més, quan amb el nou finançament, segons el tripartit, tan sols obtindrem 2000 milions d'euros addicionals, o sigui que al final hi tornarem a perdre, i tot això al mateix temps que se segueixen destruint llocs de treball i no s'adopta cap mesura efectiva per a la represa econòmica.

“Una Grande y Libre“.

Aquest dies de debat no han servit per res més que per confirmar el que ja sabíem.
La “classe política tripartita” continua encallada en un discurs endogàmic, constant-ment parlant de política per a polítics i amb polítics.
Si agafeu les declaracions que fan als mitjans veureu com pràcticament el 100% de les paraules dels polítics d’aquest país van dirigides a un altre polític i no pas al poble com seria d’esperar.
Una de les veritats incontestables en l’àmbit de la política d’aquest país és que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres. Per damunt d’ideologies progressistes o conservadores el que de veritat uneix aquest nacionalisme, massa sovint ranci i intransigent que ells neguen i que empren per a definir als que també ho som en la perifèria, és l’eslògan que va fer èxit durant el franquisme del ideari espanyolista “Una Grande y Libre“.
A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, i aquest delegat espanyol del PSOE, anomenat actualment President de la Generalitat, va seguint el seu rumb cec i sense escoltar la seva ciutadania, primer cal dir que aquest govern tripartit ha comes errades com tots els governs, i mai està de més assumir alguna culpa, i no mostrar aquesta perfecció fantasiosa.
Nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.
Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.
I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix.
Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!
En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.
Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’un partit catalanista hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.

Debat.

Avui a les 5h. comença el Debat de Política General al Parlament. El president de la Generalitat es passarà la tarda llegint en veu alta i monòtona un llistat d'actuacions dutes a terme pel govern durant el darrer any, i ens intentarà convèncer de l'encert de les seves polítiques i de la centralitat del seu missatge.
Però per més voltes que hi doni serà incapaç, com ho ha estat fins ara, de transmetre el lideratge que el país necessita.
En una etapa de crisi econòmica i d'incertesa sobre el futur del nostre autogovern ens calen propostes clares, una direcció ferma cap a la sortida del túnel, i no un recitat soporífer de la feina que fan els funcionaris de la Generalitat. Aquest govern no lidera el país sinó que es limita a gestionar, sovint malament, el dia a dia, pagar nòmines- i informes externs-, acabar els projectes importants iniciats pels governs de CiU, contractar nou personal, deixar que la pròpia dinàmica de l'administració s'ocupi de respondre a les necessitats dels ciutadans, i anar fent.
Les decisions estratègiques, com ara el model energètic o les infrastructures, s'ajornen per la manca d'acord entre el tripartit, i les coses que avancen, com ara la Llei d'Educació, ho fan perquè CiU s'hi implica a fons i algun dels socis del govern se'n despenja. Hem fet una bona Llei d'Educació, però des que govern el Tripartit s'ha doblat el nombre de barracons, en passar de 527 l'any 2003 als 1.046 actuals, i així podríem anar esmentant molts altres serveis públics, com ara segons quins aspectes de la sanitat que, tot i la suposada aposta per les polítiques socials, s'han degradat durant els darrers anys.
No hi ha bona gestió ni lideratge.
Catalunya es mereix un millor govern.

I com si res!!

L’avançament dels pressupostos de l’Estat amb la pujada d’impostos no ha agradat ningú. Llevat dels portaveus del PSOE. Els diaris ja han explicat a bastament el perquè. Els números no quadren i els pressupostos no són creïbles. Quan la confiança és imprescindible, cada dia que passa els governs socialistes espanyols en perden, de confiança.
És xocant que ningú no vol ser vist al costat del govern espanyol. A l’inici de l’anterior legislatura espanyola, era el Partit Popular qui estava més sol que la una. Avui és el PSOE qui es troba aïllat. Quan les coses van malament, ningú no vol ser vist com l’amic del Zapatero.
Amb tot, aconseguirà superar l’escull de l’aprovació pressupostària. El PNB l’ajudarà, perquè necessita ser ajudat. ERC li donarà el suport, si li fa falta, no fos que a Catalunya perdés bous i esquelles. Si no, mirarà d’apuntar-se a l’equidistància fal·laç, llevat que li exigeixen complir amb els compromisos adquirits. Altres partits minoritaris acabaran de fer peça.
La conseqüència seran uns pressupostos generals de l’Estat d’aquí caic allà m’aixeco.
Les classes mitjanes de la població rebran la patacada i la taxa d’atur no tornarà a tenir una tendència a l’alça continuada en tot el 2010. Per desgràcia absoluta dels aturats.
Per cert, no havia vist mai que una pujada tan substancial d’impostos indirectes s’anunciés amb mesos d’anticipació. Que no sigui dit que l’opinió contrària no és escoltada. La ressenya del Consell de Ministres diu: “El Proyecto responde a los criterios de austeridad, rigurosidad y equilibrio, con el objetivo de mantener la inversión productiva y también el sistema de protección social. Se trata de unos Presupuestos que tienen como objetivo la reactivación económica y la recuperación del empleo, y que incluyen una reforma fiscal equitativa y solidaria que no afecta a las rentas del trabajo, ni a los productos de primera necesidad.”
A la llengua se li fa dir el que un vol. Si prefereixen: el paper ho aguanta tot
Els nostres governs no en tenen ni idea de com fer sortir el país de la greu situació en que ens trobem. Aquella crisi de la que no varen voler adoptar mesures preventives ja que es tractava tant sols d’uns reajustaments econòmics. Es una llàstima que tant sols pensin amb els vots a curt termini i s’oblidin de les responsabilitats que tenen vers els ciutadans. Cap dels partits que governen pensen en politiques econòmiques mes enllà d’un any vista. No es veu per enlloc cap projecte sobre el futur econòmic del país que pugui donar-nos seguretat a la economia dels ciutadans.
No s’ha aplicat cap mesura per recuperar la productivitat perduda, de que viurà el país d’aquí deu o vint anys? Quin serà el motor econòmic?

Els milers d’aturats i els que s’afegeixen de nou al mercat laboral tenen un futur molt difícil ja que ha curt/mig termini no es crearan els llocs de treball que han desaparegut, ni tant sols de nous.
Les empreses que han deslocalitzat producció no tornaran a menys que aquí els sabem oferir una productivitat atractiva, un mercat laboral que permeti adaptar-se a la demanda sense descapitalitzar-se, una competència justa amb els productes de països amb menys drets socials i/o absents de legislacions mediambientals entre d’altres.
De moment em de seguir vivint en un país on la gran part de la ciutadania sembla que esta completament passiva, desconnectada de la realitat, si fos hivern diria que hivernen.

Fregant un 20% d’atur i com si res!!

La dèria sociata.

Protegits per desenes de mossos d'esquadra i escortes personals dels ministres del PSOE, assatjats pels treballadors acomiadats de La Seda, Roca i Nissan, la sucursal catalana del PSOE, amb el jefe Pepiño Blanco encapçalant la celebració baix llobregatina, s'ha retrobat a les pinedes plenes de glamour de Gavà en la seva tradicional festa de la Rosa.
La Festa de la Rosa és un d'aquells esdeveniments amb els que any rera any el PSOE fabrica un publireportatge per a millor glòria dels mitjans de comunicació afins.
Les imatges amb les que ens obsequien no tenen preu.
Un personatge, el president José Montilla, que ni llegint el seu discurs no és capaç de transmetre cap sentiment, més que el de la pena i el de la vergonya aliena.
Doncs sí,, com sempre un crack, la mediocritat al poder.
La feria d'abril a la Generalitat. Realment, els assessors del President que li escriuen els discursos s'estan quedant sense recursos; tot i que el millor dels recursos, si ha de ser defensat per una persona amb dificultats per llegir unes poques línies, està destinat al fracàs més estrepitós
Un súper ministre i vice secretari del PSOE, Pepiño Blanco, que ningú sembla conèixer i que acompanya al senyor Montilla amb cara de preguntar-se per quins set sous ha hagut de deixar-se caure a una pineda plena de fums i de pudor de so- fregit. Un tal Josep Maria Sala, condemnat en el seu dia per diverses corrupteles i per finançament il-legal del PSOE fent de guardaespatlles del ministre . La ministra de l'exèrcit donant petons als homes que se li acosten, mentre intenta que les televisions li agafin el seu perfil bó. I el Ministre de Treball donant la cara davant d'alguns treballadors de les empreses abans esmentades i que han perdut la feina, malgrat la”bona gestió “de los compañeros socialistas.
El millor de tot, però, han estat els talls que televisions com TV3 han passat als telenotícies .
José Montilla, endut pel caliu dels seus quatre amiguets a Gavà i embriagat per la flaire de la rosa socialista, es veu que ha deixat anar que mentre ell sigui president no donarà suport a consultes inviables. L'home, que encara és l'hora que ha de demanar perdó públicament per haver dit que fins i tot els "fatxes" tenen dret de manifestar-se i en canvi no ha defensat el dret que té la població a expressar-se sobre qualsevol tema, torna a la càrrega i s'enroca en les seves posicions intolerants i antidemocràtiques.
Un José Montilla actuant com un hooligan i no com un President de tots els catalans, carregant matusserament contra CiU.
Tanmateix ha retret que polítics poca-soltes, en referència a Àngel Colom, assimilin la Falange amb el PSOE, i ha tret pit dient que son els únics que lluiten perquè la dreta no guanyi i arribi a la Moncloa, ja què no es el mateix Zapatero que Rajoy, i son l’únic partit que lluitarà pels interessos dels catalans,pues no senyor, ja que les dues tenen la mateixa concepció del imperi, , prou d’enganyar a la gent per imposar el seu nacionalisme espanyol al preu que sigui.
En definitiva, i poc a poc els esdeveniments aboquen aquest partit a l’abisme, ja que la realitat el superarà, i ja no poden dissimular quin tipus de democràcia defensen.
En concret a la presidència, a més de greu, aquest seu fer antidemocràtic, així com el vici de difamar la realitat i tractar la gent d'idiota, trobo que mereixeria una moció de censura per part de la ciutadania. És d'esperar, però, que la voluntat popular que tant menysprea i insulta aquests dies li passi bona factura, a vostè, a l'estat, i al seu partit.
Ve a defensar el seu càrrec sense tenir present que si el té és perquè el poble, aquell a qui ara nega el dret d'expressar-se, l'hi ha donat. De desagraïts, a l'infern n'és ple. Davant d'aquestes paraules, caldria demanar-li exactament en quin tipus de consulta està pensant i per quìn motiu troba que és inviable.
És evident que una gloriosa i immaculada consulta com a Arenys de Munt no és inviable. Entre altres raons òbvies, perquè ja s'ha fet. La millor manera de demostrar que una cosa és viable és fer-la. Quan ja l'has feta, deixes en evidència totes aquestes persones manipuladores i perverses que disfressen d'impossibilitat i d'inviabilitat tot allò que, senzillament, no els agrada o no els ve de gust. Res del món (ni un president absurd i tristament enrocat) no pot fer inviable una consulta organitzada per una entitat privada.
Però si el problema és la inviabilitat, el seu deure com a president, davant del clam de la societat catalana, és fer tot allò que sigui a les seves mans perquè sigui viable. Que no havíem quedat que era el president de tots els catalans? A veure si ara resultarà que és un sectari que només governa per als seus, pels que l'aplaudeixen sense ganes ni criteri ni convicció i demà aplaudiran el primer espantaocells que els de Madrid posin al davant.
De debò vol que ens seguim empassant que només és legal, possible, viable, bo, etc., el que la constitució espanyola i legislació estatal contemplen? Estan ben perduts. Feliç enrocament, president. Gaudeixi dels seus darrers mesos al càrrec, perquè si es pensa que amb els quatre amiguets que arreplega a Gavà en té prou per ser reelegit ho té magre. Que si radicals, que si mentiders, etc,etc. Criticant CiU per no donar suport als pressupostos del Govern central per a 2010. Un projecte de llei que ningú coneix i que reberà el suport de partits minoritaris de la cambra baixa i del PNB per diverses raons, totes legítimes, però que no tenen rés a veure amb la bondat dels objectius que persegueix: sortir de la crisi econòmica.
En política, girar l'esquena a una realitat o minimitzar-la no és aconsellable, però encara ho és menys, voler posar la por al cos dels ciutadans per canviar-la o eliminar-la, quan aquesta realitat amença l'estatus quo establert. El conegut discurs de la por, i de bons i dolents del PSOE, ha tornat amb motiu de la festa socialista.
Un discurs desfasat que ni ells ni els que els donen suport polític a Catalunya, encara no s'adonen que ja no cola. Una part dels ciutadans, la Catalunya emprenyada, la independentista i la desenganyada de l'actual manera de fer política , s'estan acostant com dos fronts, un de calent i un de fred, i quan això passa tenim turmenta assegurada. Em sembla que tants conclaves setmanals els senten malament. I que a banda d'espatllar-los l'aparell cognitiu ha fet al PSOE un aviciat de la manca de respecte als ciutadans i al món.
El PSOE pretén distreure el personal dient que el que cal és administrar bé els diners (engrunes) que ens donen i no anar tot el dia amb la bandera de la reivindicació, perquè, diuen, la societat catalana és sensata i no demana aventures impossibles.
El PSOE ha estat durant una pila d'anys mirant de convèncer la gent de bona fe que la independència és una extravagància i una reivindicació radical que no porta enlloc.
El PSOE pretén convertir Catalunya en una província d'Espanya i la Generalitat en la seva diputació (descentralització administrativa). Però em sembla que ara el vent els bufa en contra, perquè si fem un cop d'ull, ens sortiran tota mena de independentistes de sota les pedres.
Les coses estan canviant, cada vegada hi ha més gent que s'adona que Espanya ens maltracta i ens maltractarà sempre, independentment de la llengua que parlem Em penso que cada vegada més gent s'adona que l'única via per anar endavant i prosperar com a País és la independència. Catalunya és un país econòmicament subdesenvolupat, amb comparació a l'activitat econòmica que podria tenir si disposés d'un Estat a favor seu, d'infraestructures i de capacitat per entendre's directament amb el món sense haver de passar per Madrid. Un exemple: en els darrers cinquanta anys només s'ha fet una via nova a Catalunya: la del TGV. Si fóssim un País amb Estat propi tindríem un servei de rodalia que faria quatre o cinc vegades el que tenim i els trens de distància mitjana connectarien amb tota naturalitat les viles interiors
Però és clar, la millora econòmica passa inevitablement per la independència i això és el que el PSOE nega categòricament. Doncs no es pot voler el millor pel país i alhora voler-lo sotmès a la voluntat de l'enemic. Potser encara ens han de caure més desgràcies al damunt perquè els "catalanistes" del PSOE diguin públicament que amb Espanya no hi ha res a fer, perquè si seguim pel camí que duem, no tinc cap dubte que Catalunya s'ensorrarà
(i Espanya també, perquè viu dels nostres diners en bona part).
Però estic convençud que som en una cruïlla crucial, i més encara, amb el detonant del referèndum d'Arenys de Munt, que per força farà definir posicions en matèria nacional i tothom s'haurà de mullar el cul.
Aquesta edició de la Festa de la Rosa deixarà petjada. Haurà estat la certificació de la fí de l'etapa socialista a Catalunya, per molt que pretenguin fer coincidir les eleccions generals amb les del Parlament de Catalunya la tardor de l'any que ve.

La dèria pepera .

Aprofitant la disbauxa que es viu en els ambients polítics catalans, el PPC ha proclamat Alícia Sánchez-Camacho com a candidata a la Generalitat.
El moment escollit est més efectista que efectiu i no suposa res més que un afany de marcar distàncies amb uns i d’intentar apropar-se a d’altres.
En el seu discurs durant l’acte de nominació a l’Hospitalet la senyora Sánchez-Camacho va deixar anar algunes perles de les que el seu partit, el PP amb o sense C, ens té acostumats.
Per exemple que «no es pot permetre que a Catalunya el castellà no sigui la llengua vehicular en l’educació dels nostres fills”.
Segons alguns mitjans de comunicació va dir que «no podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles». Semblen dues expressions iguals, encara que no ho són del tot, L’afirmació anterior, senyora Camacho, ni és sensata ni és madura. Aquesta història és més vella que l’anar a peu i si és utilitzada una vegada i una altra és perquè en el fons els dóna cert rèdit electoral a les Espanyes. Rajoy diu que amb aquesta aposta estan a favor de la llibertat de la gent. Per favor! Per què juguen a confondre el personal?
Quatre frases dites en un moment d’autoeufòria mitinera, aixecant una mica la veu malgrat que la megafonia ho fa innecessari, i cap a casa, que el foc ja està encès.
També va dir que els votants poden confiar en ella “com a alternativa al pessimisme i la frustració d’altres formacions polítiques”, en clara al-lusió a CiU. D’altra banda, el Grupo de Estudios Estratégicos (Gees), proper al PP ha analitzat la situació a Catalunya i ha declarat literalment que “la ruptura de l’ordre legal a Catalunya ho pot ser en dos aspectes: primer, per la ruptura de la unitat nacional, i segon per la conculcació de drets bàsics dels mateixos catalans.
En els dos casos, l’exèrcit és el darrer recurs de l’Estat per restaurar el règim de llibertats».
La política lingüística de la Generalitat ha rebut els avals continuats de la societat catalana. En temps del president Pujol i ara.
Senyora Camacho, expliqui’m les raons pedagògiques i sociolingüístiques que avalen el seu posicionament i expliqui’m també per què s’entesten a no voler acceptar l’ordenament jurídic vigent i les sentències dels tribunals que ja han deixat força clara aquesta qüestió des de fa temps.
Tindrem una tardor molt calenta.

No ho se Maria ¡¡

El ple sobre la crisi econòmica i la posició de Rodríguez Zapatero per afrontar-la m’ha provocat perplexitat, preocupació i sobretot malestar en constatar que la recepta del president espanyol ensorrarà més l’economia i ofegarà qui té capacitat i possibilitat d’actuar com a motor de la recuperació: les pimes i els autònoms.
Quan Zapatero es referma en la pujada d’impostos com a solució a tots els mals condemna els sectors productius i escanya les economies familiars perquè, per molt que es vulgui fer demagògia afirmant que l’augment afectarà principalment les rendes més altes, la realitat demostra que seran les rendes més baixes i les mitjanes les que es veuran més afectades. Les conseqüències d’aquest error deprimiran encara més el mercat de l’habitatge i castigaran l’estalvi.
Mai millor per explicar de forma entenedora el que suposa avui per a molts catalans haver de pagar l'impost de successions quan el greuge comparatiu amb altres comunitats és aclaparador. No estem parlant d'una exempció del pagament per a grans fortunes que aquestes ja tenen mitjans per trobar solucions imaginatives per no haver de pagar en excés a la hisenda pública, parlem del que ha de pagar una família de classe mitja per haver d'heretar el pis on vivien els pares que s'ha de posar a la venda per haver de pagar el maleït impost. Cal saber dir que ja n'hi ha prou.
Ara, el que toca, com proposa Convergència i Unió és abaixar els impostos per afavorir la creació de llocs de treball.
Cal ajudar les pimes abaixant el impost de societats. Cal eliminar el impost de successions i cal abaratir temporalment les cotitzacions socials de les pimes, perquè són les que poden generar nous llocs de treball. És a dir, és temps d’ajudar fiscalment el teixit productiu del país i en cap cas, d’ofegar fiscalment els ciutadans.
Zapatero continua errant en la diagnosi i en les mesures per afrontar la crisi. Això ha col·locat Espanya a la cua d’Europa. Quan ja hi ha economies de la UE que comencen a veure la llum, nosaltres seguim a les fosques i sense un pla coherent que ens dugui a bon port. En moments difícils calen un pla d’actuació, i capacitat de lideratge per dur-lo a terme.
Amb el govern Zapatero, no es té ni una cosa ni l’altra i, per tant, ens aboca a un futur més incert. Els ajuts socials, essent necessaris, no poden ser l’única acció de govern.
És imprescindible abocar bona part de l’esforç inversor de les administracions cap el mercat productiu i laboral. També és fa imprescindible el diàleg social. Zapatero ha fet justament el contrari. S’ha de rectificar: el país i els ciutadans ho necessiten. Les receptes que han funcionat a les economies que comencen a sortir de la crisi també ho farien aquí, però passen per reduccions fiscals, flexibilitat del mercat laboral, austeritat en la despesa pública i increment inversor, sense oblidar els ajuts justos i necessaris a les persones que han perdut la seva feina.
Ja n’hi a prou de populisme, de demagògia i d’amagar el cap sota l’ala. El temps de fer l’estruç ha passat. És hora d’aixecar el vol.
Imagino per un moment, una parella que l’any 1999 es va casar i va comprar un pis de 100 m2 amb tres habitacions pel que pogués venir, va fer una hipoteca que gràcies a l’esforç i a l’estalvi avui ja ha pagat. Avui tenen dos nens de 8 i 4 anys respectivament i a força de treballar tots dos i d’estalviar molt ha aconseguit fer un raconet al banc de 30.000 €.( 5.000.000 pts )
La parella en qüestió mai ha estirat més el braç que la manega, els nen petit aprofita la roba del gran, no tenen la Wi ni la Play Station i la tele encara és de tub, mai han rebut cap ajut de l’administració ni per llibres ni per menjador ni per res.
Van canviar el cotxe fa set anys i encara funciona a la perfecció tot i que l’home li agradaria tenir-ne un de nou però la dona diu que el racó del banc és per a la universitat dels nens i no es pot tocar. Surten molt poc i fa tant temps que no van a sopar a fora que ni se’n recorden.Van escoltar per la tele que Zapatero vol apujar els impostos a les rentes altes.
Esposa-“Josep, nosaltres tenim rentes altes?”
Marit-“No ho se Maria, jo diria que no!”.
Doncs t’equivoques Josep, tu que no has rebut mai cap beca pels nens tens una renda alta, vosaltres que sempre heu pagat els llibres de text, les excursions dels vostres fills i el menjador, teniu renda alta, no desgraves el pla de pensions perquè no en pots tenir però tens renda alta, veus com el veïns de sota van cada dia als serveis socials i tenen una TV de plasma , però tu tens renda alta, teniu un raconet al banc però la vostra renda és alta.
Josep, Maria, prepareu-vos! Sou l’objectiu del govern, sou la solidaritat del ZP; aquell que sempre treballa amb els diners dels altres. Prepareu-vos perquè el país us necessita. És igual que sempre hagueu fet els deures, que hagueu pagat sempre al comtat i vigilant que surtin els números.
Prepareu-vos a pagar la TV de plasma dels veïns i la insolvència dels que van demanar una hipoteca del 150 % del valor d’un àtic duplex i que us miraven amb aquell aire de superioritat. Vosaltres sou la força de país i ara us demana un esforç de solidaritat, perquè no en tingueu cap dubte; sou dels de la renda alta.
I els sabis,van marxant, quasi tots amb força discreció, amb elegància i educació, sense fer soroll. Però van marxant. Són polítics que han fet de ministres de Zapatero, o han sigut alts càrrecs. Són persones que es veuen capaces de guanyar-se la vida fora del paraigües del parlament i que, veient el que està passant, decideixen deixar l’escó de diputat i no continuar sent còmplices d’una política econòmica totalment equivocada.
Des que el món és món tothom sap que el diner és molt poruc i quan veu massa risc marxa.
Els anomenats rics, que juntament amb els empresaris són els que reben les diatribes governamentals, això ho tenen clar, i ja tots sabem de què estem parlant. Dissortadament tenim un govern que no està disposat a abaixar la despesa pública de manera significativa, en tot allò superflu i prescindible. Evidentment no em refereixo a la despesa social bàsica (educació i sanitat) sinó a la despesa sobrera i innecessària.
Ben bé tres o quatre ministeris es podrien perfectament tancar i només ho notarien els seus treballadors. Amb dades a la mà ens diuen des d’Europa que nosaltres serem els últims en sortir de la crisi perquè no fem els deures que s’han de fer. I el govern com si sentís ploure. I això ens ho diu des de Brussel·les precisament un comissari socialista de llarga trajectòria com el senyor Almúnia, que abans de ser comissari europeu va ser ministre amb Felipe González.
Però aquí el govern s’ha anat tornant autista, no escolta a ningú de fora excepte els sindicats. Uns senyors que tots sabem que de creació de llocs de treball productius en tenen una llarga experiència.
I mentrestant, el govern encapçalat per Zapatero en general, i un ministre tan nefast com Corbacho en particular, es dediquen a criminalitzar dia sí i dia també als únics potencials creadors de llocs de treball productius que ens poden ajudar a sortir de la crisi: els empresaris. Ara veiem l’ombra de Sevilla,Solbes que marxen però el que no veiem és el diner disponible per a la inversió que també marxa cap a altres indrets menys arriscats.

FORA LES MÀSCARES.

Ho deia l'altre dia l'Alfons López Tena al diari Avui: potser d'aquí a uns anys "molts que ara no hi són sentiran el mut retret dels seus fills (...) i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, (...) quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009."

De quan érem petits i anàvem a escola, ens ha quedat allò de que els anys no comencen al gener, sinó al setembre. Al setembre comencen els nous projectes, els propòsits de canvi, començar un curs on line que sabem que no acabarem, començar una col·lecció de la que, amb sort, comprarem dos exemplars, apuntar-nos al gimnàs, coneixedors que ens haurem d'esborrar abans de nadal perquè hi haurem anat un dia...
I també es moment de reencetar allò que ja teníem en marxa. Tornem a la feina, reemprenem les nostres aficions i tornem a engegar tot el que la calor, les cervesetes a les terrasses i el sortir fins tard ens havien fet deixar a primers d'agost.
Igual que totes aquestes coses, igual que la tele i la ràdio de veritat, igual que la lliga de futbol, avui, 14 de setembre, torno, amb ganes d'explicar coses, i amb ganes de tornar a saber de tots vosaltres, amb ganes de reemprendre el fil conductor dels pensaments, que han quedat coberts de pols estiuenca.
Ja ha passat el 13 de setembre. Ja s’ha celebrat, per tant, la consulta popular sobre si Catalunya ha de tenir o no un Estat propi en el marc de la Unió Europea.
I un cop passat el 13 de setembre és bon moment, crec, per extreure’n lliçons.
Abans que res, posar les cartes sobre la taula per estalviar-nos malsentesos: si jo fos ciutadà d’Arenys de Munt hauria anat a votar, i hauria votat SÍ.
Dit això, el cert és que no faig de la independència el dia a dia de la meva acció i reflexió política, no en parlo a cada moment. Sempre he estat de la opinió que treballar per la independència és treballar per a què es donguin les condicions per a que aquesta sigui possible.

I la primera lliço d’Arenys –no la més important- és aquesta: no es donaven les condicions.
O així ho interpreto jo, en tot cas. Una participació baixa (41% del cens) i un resultat a la búlgara (96,6% de vots afirmatius) donen a entendre que només han acudit a les urnes, pràcticament, aquells que volien la independència i que aquells a qui el tema no interessava o no la volien –la independència- s’han quedat a casa.

Ho certificava clarament una dirigent del PSOE-C ahir per TV3.
És a dir, a Arenys de Munt encara hi ha una majoria social que no s’hi veu, en la independència. I crec que no ens han de valer els arguments fets servir ahir per la organització, en relació a com havia afectat el canvi de seu, l’amenaça de manifestació de la Falange, etc., etc. Tots sabem com és de gran Arenys de Munt i, per tant, no ha de suposar un problema el fet d’haver hagut de canviar la seu de la votació. Però si, de fet, només calia seguir la corrua de gent per arribar a l’urna…
Consti que no vull desacreditar la feina feta per la gent d’Arenys, ans el contrari.

Tinc la sensació que això pot convertir-se en taca d’oli… Tinc la sensació que en funció de com surti la sentència del Tribunal Constitucional aquesta taca d’oli pot ser important, de les que no se’n van. Però també crec que és important analitzar amb sentit crític tot el que ha passat aquests dies per extreure’n conclusions de cara al futur.
Una altra lliçó a extreure de la consulta d’ahir és el pànic que Espanya té a la democràcia. Quina por han tingut tots aquests dies per aquesta consulta popular organitzada per unes entitats privades que no tenia cap mena de validesa legal, però que ells han estat els primers a donar-li importància política!
El fet que l’Ajuntament d’Arenys cedís uns locals no ha estat la causa de la intervenció de la Fiscalia General de l’Estat, no ens enganyem. Ha estat l’excusa, ha estat el fonament de dret per actuar. Però la motivació política ha estat evident. Una motivació política que només es pot traduir, com deia, en por a la democràcia.
I és que Espanya, i quan dic Espanya penso en l’espectre polític que representen el PP, el PSOE (d’ICV, com sempre en aquests casos, no se’n sap ni gall ni gallina) quan han d’escollir entre democràcia i caverna, escullen caverna.
Aquesta també és una lliçó d’Arenys: Espanya té terror a la opinió sobirana del poble.
I una darrera lliçó, o reflexió. De resultes del que ha passat amb la consulta d’Arenys hi ha –sembla- una seixantena de pobles i ciutats de Catalunya disposades a dur a terme un exercici similar. A mi se m’acudeix suggerir que sigui una mateixa entitat qui lideri el procés, qui estableixi les pautes de comportament, qui estableixi, fins i tot, a partir de quin moment podem considerar la consulta políticament vàlida.

En aquest sentit crec que cal ser valents i no fer-nos trampa al solitari. Marquem un topall de participació per sota del qual els mateixos organitzadors no considerin vàlida la consulta.

Parlem de democràcia? Forcem-nos a que les consultes siguin més participades.

No ens contentem amb majories búlgares i participacions minses! De debò, si haig d’escollir, em quedo amb una participació del 65% i un vot afirmatiu del 60% que no pas amb les dades d’ahir.
I insisteixo, no vull treure cap mèrit a la gent d’Arenys de Munt, ni molt menys.
Al contrari, el que han fet n’ha tingut molt, de mèrit. Pretenc, només, que enlloc de caure en l’autocomplaença estèril, en traguem conclusions, de tot plegat.
Unes conclusions que facin que l’exercici d’ahir no sigui una flor d’aquelles que no fa estiu. A Espanya, fets com el d’ahir esvaloten el galliner perquè toquen un dels dos assumptes que més por i angunia causen als defensors dels principis inamovibles: independència i república. De manera que d’ara en endavant, i si és cert que seixanta altres municipis catalans estan disposats a fer una consulta similar a la d'Arenys de Munt, els nacionalistes espanyols ja poden començar a comprar vàlium.
I nosaltres preparem-nos a rebre crítiques i insults perquè, com deia Voltaire, «és perillós tenir raó en assumptes en els que les autoritats establertes estan errades».Els dirigents, alguns, no tots, de partits com CDC podran perdre la por a parlar d’independència i els d’ERC hauran de demostrar que estan disposats a passar de les paraules als fets.
La mutilació feta per les Corts espanyoles a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i la que pot fer encara el TC, ajudaran també a fer veure que potser el camí és un altre.

Resumint. El futur és esperançador. Amb tot, el tret de sortida ja s'ha iniciat.
Qui se'n desmarqui quedarà ben retratat.
Gràcies Arenys. Gràcies de debò. Heu trencat el foc, heu fet una primera passa, ens heu alliçonat per partida doble. Ens heu alliçonat de com s’han de plantejar les coses, de quan d’important és tenir clar l’objectiu, de com n’és de necessari de tenir clar el què, el quan i el com s’han de fer les coses. Ni un Estat pressionant i intentant espantar us ha fet moure ni un mil·límetre el vostre objectiu.
Heu estat llestos, eficients, pacients i persistents.
Gràcies, ara ja sabem que hem de fer des de la societat civil per portar a bon terme les nostres iniciatives. Gràcies per haver-nos mostrat les febleses, les misèries de l’Estat “democràtic” que ens domina.
Gràcies per mostrar-nos com n’és de senzill que els espanyols es retratin solets davant la resta de democràcies europees i mundials. Gràcies per alliçonar els nostres representants polítics.

Si persisteixen en les seves renúncies col·lectives en favor dels seus interessos personals, ho farem sense ells. Gràcies Arenys per la lliçó.