A CDC, sobirans sense embuts.

A mitjans d’agost, durant les passades festes de Gràcia, mentre comentava amb els periodistes un nou incompliment del govern central amb el finançament de Catalunya, se’m van acostar dues veïnes indignades i em van dir: “-I doncs?
Què hem de fer si a Espanya no ens respecten ni ens respectaran?”. Més enllà de l’anècdota, la pregunta, lògica, reflecteix el sentiment que molts catalans i tots els catalanistes tenim d’haver arribat a un carreró de difícil sortida amb l’estat espanyol en el camí de la nostra construcció nacional.
La convivència entre Catalunya i Espanya està marcada per la voluntat de l’Estat de reforçar el seu rol dominador, de lligar-nos curt per fer-se imprescindible en el nostre dia a dia entenent que així se’ns limita el creixement, com ho demostra, sense anar més lluny, el dèficit fiscal pròxim al 9% que patim o les darreres informacions que apunten a una retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, en una nova prova de deslleialtat cap els pactes assolits amb Catalunya.
La sensació d’ofec és evident i, després que l’esforç de fer pedagogia a l’Estat hagi estat en va, ara cal fixar-nos l’objectiu de fer-nos respectar. I això només ho podem fer des del catalanisme, des d’un catalanisme, el del segle XXI, que ha de perseguir l’enfortiment nacional de Catalunya i l’increment de la nostra sobirania en el marc de la Unió Europea.
Ho dic sense por. Perquè parlar de sobirania no ha de ser una font constant de picabaralles polítiques partidistes. De sobiranista, un se’n sent o no se’n sent, n’és o no n’és, el sobiranisme és un sentiment personal i no pas una etiqueta que es pugui treure o posar segons les conveniències; per això ningú pot decidir per mi si sóc o no sobiranista tal i com alguns s’entesten a fer creure des de fa temps.
Com a catalanista i nacionalista vull una Catalunya sobirana dins Europa i dins un món globalitzat. I repeteixo, ho dic sense complexes i des del convenciment que la via per arribar-hi és la refundació del catalanisme i l’aplicació del dret a decidir de la societat catalana.
Primer doncs, cal refundar el catalanisme però aquest gran projecte necessita la implicació de la majoria de catalans. Sóc conscient que no n’hi ha prou amb valdre’s de les nacionalitats que la legalitat plasma sobre paper perquè el primer que necessitem és que hi hagi un sentiment de pertinença voluntària a la nostra comunitat nacional, un sentiment que atregui voluntats individuals per aconseguir un compromís col·lectiu i això ens exigeix treballar per incloure la nova immigració en el procés de refundació del catalanisme. En aquest sentit a Convergència, en el nostre darrer Congrés, vam acordar treballar perquè els nouvinguts s’identifiquin amb els valors democràtics i la identitat de Catalunya.
Arribar a ser però, una nació sobirana, obliga a aplicar el dret a decidir sense més límits que els de la pròpia evolució de la societat. El dret a decidir és inherent a la democràcia i és en aquest sentit que l’hem d’exercir tenint clar però que l’hem d’aplicar sobre aquells temes que la societat mateixa reclami i que més uneixin els catalans. L’exemple és clar: quin català renunciaria a què Catalunya tingués un millor finançament per a enfortir la sanitat pública, l’ensenyament, les infraestructures… en definitiva, per millorar el seu benestar? Són doncs, temes com els que acabo de citar, els que el catalanisme ha de procurar que siguin assumits, defensats i reclamats per la majoria de catalans.
Davant una Catalunya que corre el risc de perdre o veure com es malmet el seu teixit productiu, el benestar dels seus ciutadans i la identitat, des de Convergència Democràtica de Catalunya hem engegat la Casa Gran del Catalanisme, l’eina que ha de servir per actualitzar i refundar el catalanisme, una casa gran que ens exigeix generositat perquè no es pot fer només des de Convergència, tot i que sense Convergència no es pot tirar endavant.
Per això després de mesos de treball hem aconseguit aplegar en grups de treball persones de diversos àmbits i ideologies que marcaran un full de ruta per al nostre país. I ens sentim orgullosos d’haver engrescat personatges amb perfils tant diferenciats ja que la casa gran no és un projecte de partit sinó un projecte de país. En aquest sentit doncs, puc dir que hem començat a caminar amb bon peu.
Més enllà d’aquestes consideracions, com a nacionalista català, no puc deixar de recordar que CDC és el partit catalanista més gran, tant a nivell de suport electoral com de xarxa territorial (amb més de 600 comitès territorials i una base municipal de gairebé quatre mil regidors). I això ens dóna una responsabilitat de la qual mai hem defugit, ni mentre vam governar el nostre país, ni ara. No ha d’estranyar doncs que el nostre sigui el partit amb més sobiranistes, ni que en el passat congrés del mes de juliol, la militància refermés el compromís adquirit en el congrés de fa quatre anys dient que: “desitgem invertir el nostre present i el nostre futur a portar Catalunya a la plena sobirania i a situar la seva gent al capdavant del progrés i el benestar dels països europeus més avançats, aconseguint progressivament més quotes de llibertat que ens condueixin a ser un país independent normalitzat”.
Artur Mas i Gavarró
Secretari general de CDC