8.10.08

POLITICA I CIUTADANIA

Malauradament, una crisi econòmica implica sofriment i dramatisme per a moltes persones, i a més, crec que ens trobem davant d’una crisi molt més greu del que les institucions oficials ens diuen.
Amb tot, m’agrada veure el costat positiu de les coses i penso que serem capaços d’aprofitar aquesta crisi per redefinir els pilars del nostre País, plantant així les base d’una Catalunya més rica, justa i competitiva.
És molt nostre, dels catalans, això que tots els mals són culpa dels de fora. Des del meu punt de vista, tot i que he de reconèixer que el centralisme, l’augment objectiu del diferencial envers la resta de comunitats, i la palpable animadversió cap a Catalunya ens estan afectant, el problema més greu el tenim a casa nostra.
Estem patint una manca absoluta de lideratge a nivell polític, en un moment en que és imprescindible que algú sigui capaç de liderar Catalunya amb un projecte comú amb el què tots, o quasi tots , ens hi sentíssim identificats.
Imatges d'unitat al Parlament per negociar un finançament més just, però la ciutadania no creu en aquesta unitat. Apostes per la unitat en el sí d'algun partit polític, però la ciutadania no s'ho creu. Declaracions d'intencions de càrrecs públics, sobre les quals la premsa fa un comentari de descrèdit, i la ciutadania desconfia. La crisi que es veia venir d'una hora lluny i la ciutadania no creu que els polítics siguin capaços d'arranjar aquesta situació. Gent d'esquerres emprenyada amb els partits d'esquerres. Gent independentista emprenyada amb els partits independentistes. Catalans i catalanes perplexos per alguns i emprenyats per uns altres. Promeses incomplides, il•lusions que s'esvaeixen amb les retallades, ...
Sufragi rere sufragi la ciutadania ha donat prou símptomes de que està deixant de confiar en els polítics actuals i els partits estan més preocupats per les disputes internes o per recuperar el poder que no pas pels problemes reals de la gent. Això que d’entrada sembla un discurs fàcil i fatalista, és la realitat pel que fa a la percepció que la ciutadania te dels polítics Durant la legislatura anterior, i fins i tot durant els últims anys de govern del President Pujol, Catalunya va començar a perdre empemta d’una forma més que evident. El President Maragall sabia quin projecte volia per a Catalunya, però el tripartit va acabar ràpidament amb ell i el seu projecte. Ara bé, actualment la situació és molt més dramàtica ja que el tripartit 2a part està únicament centrat en no “pifiar-la” tantes vegades com el primer tripartit, pensant només en consolidar-se en el poder. Probablement se’n sortiran en aquest objectiu de no avergonyir-nos tants cops per la simple raó que ben poc governaran.
Ja fa molts anys que centrem el nostre discurs en clau identitària i de relació amb la resta d’espanya. Segur que aquests temes i molts altres tenen el seu pes específic importantíssim, però deixem ja de mirar cap a fora, nosaltres mateixos estem malalts, i com que el primer pas per curar la malaltia és reconèixer-la, jo ho vull dir ben alt: estem malalts i la malaltia es diu desgovern. De res serveix esgarrar-nos la roba i arrencar-nos els cabells dient que ens tracten tan malament, que ens menystenen, si resulta que nosaltres mateixos no sabem ni el que volem ni on volem anar a parar.
Catalunya ha viscut durant molts anys de l’herència d’unes elits polítiques i econòmiques que al seu moment van apostar per un projecte molt clar: la revolució industrial, i més endavant de l’empemta del President Pujol, que va saber aprofitar la restitució de la democràcia per liderar Catalunya cap a la restauració de la seva condició de referent d’espanya i probablement de gran part de l’arc Mediterrani. Catalunya va esdevenir un oasis de bona praxis política i una locomotora econòmica per a espanya durant molts anys.
És cert que un bon polític ha de ser capaç de controlar els mecanismes del poder per sortir-se’n, però també és cert que l’idealisme ha d’exercir un paper fonamental en la seva línia de treball. La combinació d’ambdues coses i unes bones formes en la comunicació han de ser la clau per ser un bon polític. I el problema, potser, és que els màxims representants dels partits polítics actualment els manca d’almenys un d’aquests tres paràmetres. Poden ser idealistes i tenir el control, però no saben comunicar. O bé són idealistes i saben comunicar, però no tenen el control i algú els acaba “fent el llit”. O potser són bons comunicadors i tenen el control, però perden els ideals pel camí i llavors és quan s’allunyen de l’objectiu principal del bon polític: millorar les condicions de vida de la ciutadania i garantir la seva estabilitat i seguretat.
Els partits polítics del nostre País han de fer un gir radical en la forma d'orientar els seus esforços, sense excepció. És cert que cadascú ha de defensar la parcel•la a la qual vol representar, però ho ha de fer de manera honesta. Perquè quan els polítics perden tot el crèdit que la ciutadania els concedeix, pot ser que aparegui un oportunista capaç de convèncer a la gent amb un missatge que ofereixi un canvi, que encara que no sigui un bon canvi pot ser acceptat només pel fet de ser-ho, com està passant en alguns països europeus en què l'ultradreta està millorant els seus resultats en els darrers anys.
El que necessitem és algú amb suficient capacitat de lideratge i convicció com per dir que té un projecte i dur-lo endavant costi el que costi. No com ara que estem a punt de morir contagiats per l’apatia i els plantejaments tàctics del tripartit part II (i dels discursos prefabricats del President actual), ja que mentre nosaltres continuem jugant a aquell singular joc que consisteix en veure qui avança menys sense caure, les altres Comunitats Autònomes no paren de passar-nos la mà per la cara en tots els aspectes, positius.
Probablement a hores d’ara ja tindràs un nom o un partit al que preferiries per afrontar amb certes garanties aquests moments tan decisius; jo, personalment, crec que no sóc ningú per dir- quina ha de ser la vostra elecció.
Ara bé, la meva la tinc molt clara, es diu Artur Mas, i el seu projecte es diu competitivitat, revolució tecnològica, educació de qualitat, I+D+I, i la Casa Gran del Catalanisme com a espai i projecte comú de totes les catalanes i catalans, sense cap distinció més que la voluntat de tornar a portar el nostre País al lloc que ens mereixem.
En un moment en què se'ns escapa el tren (i aquest no només és per culpa de la RENFE), és l'hora de marcar un punt d'inflexió, especialment en els partits sobiranistes. Cal treballar per al País perquè sabeu? Catalunya som tots i totes!

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Sóc dels que penso, que l'èxit dels posicionaments sobiranistes dependrà de com serem capaços d'anar movent l'epicentre de la centralitat política establerta cap a posicionaments clara i diàfanament separatistes.
I això cal fer-ho subtilment i sense estridències, és cert. Cal fer-ho sense trencar massa plats i de peus a terra, és cert. Cal fer-ho des del rigor jurídic , la claredat del full de ruta i per suposat, des de la democràcia. És indispensable.
Però cal fer-ho i cal liderar-ho.
No mourem mai la centralitat política establerta si sempre ens pot el neguit de fugir de certs cànons...
L'Estat espanyol ens n'ha fet ja de molt grosses. Què més ha de passar encara?
Artur Mas ha dit públicament en més d'una ocasió, a diferència de Jordi Pujol que no ho havia dit mai, que si arriba el dia del referèndum per a l'autodeterminació, ell votarà i defensarà el si.
Ho valoro i ho agraeixo.
Cal això no obstant treballar més clarament perquè aquest dia arribi. Cal, en tot cas treballar per fer entendre a tothom que es podrà votar que si en el referèndum d'autodeterminació des de la centralitat política.
Potser per començar a fer entendre que anem cap aquí, calia haver estat una mica més "radicals" l'altre dia al Parlament...
Ep, només potser...

Anònim ha dit...

I estan tan acostumats a tenir-la que es pensen que és normal. I quan una cosa sembla normal i habitual, per què ho haurien de canviar?
Ens en sortirem?

Anònim ha dit...

El "centre" és aquí un eufemisme d'immobilisme. I el determinen els "poders fàctics": polítics, premsa i empreses engreixats durant el franquisme. Per exemple, el determina un articulista de la Vanguardia o El Periódico perquè ho determina la seva línia editorial que la determinen els polítics i empreses que subvencionen el mitjà, i aquests la determinen perquè l'immobilisme minimitza els riscos a curt termini, encara que sigui suïcida a llarg termini.
M'agradaria saber com es pot resoldre això sense un tsunami. Però crec que caldrà un tsunami i llavors mai saps com acaba tot plegat.

Tertulià ha dit...

Doncs gràcies per la teva opinió.
Crec que des de la democràcia hauria d'ésser possible fer bufar vents potser atramuntanats però en tot cas sense necessitat de gaires tsunamis...
Malgrat això, estarem d'acord amics anonims que els vents que bufen ara són massa suaus, oi?
Gràcies i fins una altra.

Anònim ha dit...

Cada vegada ho tenia més clar, però la prohibició per part del tribunal constitucional de la consulta que volia dur a terme el lehendakari Ibarretxe m'ho ha acabat de confirmar: la democràcia espanyola no és més que un engany molt ben muntat.
Després de 40 anys de dictadura ho tenien tot ben preparat.
Van canviar la decoració, van pintar la casa i van tirar un nou ambientador que en van dir constitució, però els fonaments eren els mateixos i eren ben sòlids.
Hi ha una democràcia que té un nivell tant baix que ni tant sols està permès de preguntar als ciutadans.
L'únic que volen és que anem a votar cada quatre anys, sabent que en el fons sempre sortiran els mateixos

Anònim ha dit...

La única medicina efectiva, és la mobilització democràtica de la ciutadania per pendre la única medicina que ens pot salvar: el nostre vot.
A les properes eleccions, es presentan, de nou, dues alternatives: CiU o tripartit; Mas o Montilla.
És una medicina fàcil de pendre i a més, és gratuïta, només requereix emprari una petita quantitat de temps en anar a votar…i no escoltar cants de sirena que criden a l’abstenció ni elucubracions que duen a votar a opcions minoritàries, que sent llegítimes, no tenen cap oportunitat.
Mas o Montilla. CiU o tripartit. Nosaltres decidim.

Anònim ha dit...

Un líder (de segur que n’hi ha) ben acompanyat (de segur que també n’hi ha i molts) amb l’objectiu de declarar i de restablir la sobirania (des del Parlament, és clar faltaria mes!) i un partit nou de trinca que ho possibiliti (i digui prou als tacticismes i als personalismes estèrils). Jo m’hi apunto.
Dues preguntes:
1. Si els Ciutadans han entrat al Parlament, no hi pot entrar amb més força un partit sobiranista?
2. Si ara hi ha diverses plataformes sobiranistes, i també corrents crítics inteerns a diversos partits, i catalans “emprenyats” i abstencionistes (després d’haver votat, molts d’ells, a ERC o CiU), i forces vives (petits partits, grups juvenils, grups per la llengua, entitats culturals, intel·lectuals,…)que no entenen la manca d’unitat sobiranista, i… no seria lògic de pensar que la força d’aquest nou partit de trinca, ben liderat i ben acompanyat no trencaria la inèrcia actual?
Aquesta sí que seria la unitat d’acció desitjada fins declarar la independència.

Anònim ha dit...

Aquesta estùpida actitud dels catalans que sempre estem esperant un “mesies” em recorda al poble jueu. I el catalanisme, em recorda la pelicula “La Vida de Bryan” de The Monty Phyton.
Si avui existeix l’estat d’Israel, és gràcies a la mala conciencia que va despertar al mon en Hitler i el seu nacionalsocialisme. No, us ho dic perque si espereu que la història es repeteixi, aneu apanyats.
No som suficients per arribar a assolir el nivell de mala conciencia, ni que no deixesin ni un catalá viu.
Val més que ens posem les piles i comencem a fer les coses com cal…el que inclou desfer-nos del tripartit quant avants millor.
I…fet i fotut, después de donar-li moltes voltes i de veure el panorama politic de la nostra Nació, a l’horitzó no veig cap més possibilitat pragmàtica d’assolir aquest objectiu que CiU. És el que hi ha.
Perque, desenganyem-nos, es veritat,les opcions son: Mas o Montilla.

Anònim ha dit...

És sorprenent que, en política, no s’utilitzin els paràmetres normals per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa.
O, pitjor encara, que només s’utilitzin quan els números quadren. Ningú entendria que un metge es vanagloriés de l’eficàcia del seu tractament, mentre el malalt continués empitjorant el seu estat de salut, que un directiu d’empresa es vantés de la seva gestió quan aquesta anés acumulant pèrdues o que una escola mostrés orgullosa els seus nous mètodes didàctics amb uns resultats acadèmics insostenibles.
En política, sí. Cadascú s’atrinxera en els seus posicionaments al marge dels resultats que després se n’obtinguin.