POLITICA I CIUTADANIA

Malauradament, una crisi econòmica implica sofriment i dramatisme per a moltes persones, i a més, crec que ens trobem davant d’una crisi molt més greu del que les institucions oficials ens diuen.
Amb tot, m’agrada veure el costat positiu de les coses i penso que serem capaços d’aprofitar aquesta crisi per redefinir els pilars del nostre País, plantant així les base d’una Catalunya més rica, justa i competitiva.
És molt nostre, dels catalans, això que tots els mals són culpa dels de fora. Des del meu punt de vista, tot i que he de reconèixer que el centralisme, l’augment objectiu del diferencial envers la resta de comunitats, i la palpable animadversió cap a Catalunya ens estan afectant, el problema més greu el tenim a casa nostra.
Estem patint una manca absoluta de lideratge a nivell polític, en un moment en que és imprescindible que algú sigui capaç de liderar Catalunya amb un projecte comú amb el què tots, o quasi tots , ens hi sentíssim identificats.
Imatges d'unitat al Parlament per negociar un finançament més just, però la ciutadania no creu en aquesta unitat. Apostes per la unitat en el sí d'algun partit polític, però la ciutadania no s'ho creu. Declaracions d'intencions de càrrecs públics, sobre les quals la premsa fa un comentari de descrèdit, i la ciutadania desconfia. La crisi que es veia venir d'una hora lluny i la ciutadania no creu que els polítics siguin capaços d'arranjar aquesta situació. Gent d'esquerres emprenyada amb els partits d'esquerres. Gent independentista emprenyada amb els partits independentistes. Catalans i catalanes perplexos per alguns i emprenyats per uns altres. Promeses incomplides, il•lusions que s'esvaeixen amb les retallades, ...
Sufragi rere sufragi la ciutadania ha donat prou símptomes de que està deixant de confiar en els polítics actuals i els partits estan més preocupats per les disputes internes o per recuperar el poder que no pas pels problemes reals de la gent. Això que d’entrada sembla un discurs fàcil i fatalista, és la realitat pel que fa a la percepció que la ciutadania te dels polítics Durant la legislatura anterior, i fins i tot durant els últims anys de govern del President Pujol, Catalunya va començar a perdre empemta d’una forma més que evident. El President Maragall sabia quin projecte volia per a Catalunya, però el tripartit va acabar ràpidament amb ell i el seu projecte. Ara bé, actualment la situació és molt més dramàtica ja que el tripartit 2a part està únicament centrat en no “pifiar-la” tantes vegades com el primer tripartit, pensant només en consolidar-se en el poder. Probablement se’n sortiran en aquest objectiu de no avergonyir-nos tants cops per la simple raó que ben poc governaran.
Ja fa molts anys que centrem el nostre discurs en clau identitària i de relació amb la resta d’espanya. Segur que aquests temes i molts altres tenen el seu pes específic importantíssim, però deixem ja de mirar cap a fora, nosaltres mateixos estem malalts, i com que el primer pas per curar la malaltia és reconèixer-la, jo ho vull dir ben alt: estem malalts i la malaltia es diu desgovern. De res serveix esgarrar-nos la roba i arrencar-nos els cabells dient que ens tracten tan malament, que ens menystenen, si resulta que nosaltres mateixos no sabem ni el que volem ni on volem anar a parar.
Catalunya ha viscut durant molts anys de l’herència d’unes elits polítiques i econòmiques que al seu moment van apostar per un projecte molt clar: la revolució industrial, i més endavant de l’empemta del President Pujol, que va saber aprofitar la restitució de la democràcia per liderar Catalunya cap a la restauració de la seva condició de referent d’espanya i probablement de gran part de l’arc Mediterrani. Catalunya va esdevenir un oasis de bona praxis política i una locomotora econòmica per a espanya durant molts anys.
És cert que un bon polític ha de ser capaç de controlar els mecanismes del poder per sortir-se’n, però també és cert que l’idealisme ha d’exercir un paper fonamental en la seva línia de treball. La combinació d’ambdues coses i unes bones formes en la comunicació han de ser la clau per ser un bon polític. I el problema, potser, és que els màxims representants dels partits polítics actualment els manca d’almenys un d’aquests tres paràmetres. Poden ser idealistes i tenir el control, però no saben comunicar. O bé són idealistes i saben comunicar, però no tenen el control i algú els acaba “fent el llit”. O potser són bons comunicadors i tenen el control, però perden els ideals pel camí i llavors és quan s’allunyen de l’objectiu principal del bon polític: millorar les condicions de vida de la ciutadania i garantir la seva estabilitat i seguretat.
Els partits polítics del nostre País han de fer un gir radical en la forma d'orientar els seus esforços, sense excepció. És cert que cadascú ha de defensar la parcel•la a la qual vol representar, però ho ha de fer de manera honesta. Perquè quan els polítics perden tot el crèdit que la ciutadania els concedeix, pot ser que aparegui un oportunista capaç de convèncer a la gent amb un missatge que ofereixi un canvi, que encara que no sigui un bon canvi pot ser acceptat només pel fet de ser-ho, com està passant en alguns països europeus en què l'ultradreta està millorant els seus resultats en els darrers anys.
El que necessitem és algú amb suficient capacitat de lideratge i convicció com per dir que té un projecte i dur-lo endavant costi el que costi. No com ara que estem a punt de morir contagiats per l’apatia i els plantejaments tàctics del tripartit part II (i dels discursos prefabricats del President actual), ja que mentre nosaltres continuem jugant a aquell singular joc que consisteix en veure qui avança menys sense caure, les altres Comunitats Autònomes no paren de passar-nos la mà per la cara en tots els aspectes, positius.
Probablement a hores d’ara ja tindràs un nom o un partit al que preferiries per afrontar amb certes garanties aquests moments tan decisius; jo, personalment, crec que no sóc ningú per dir- quina ha de ser la vostra elecció.
Ara bé, la meva la tinc molt clara, es diu Artur Mas, i el seu projecte es diu competitivitat, revolució tecnològica, educació de qualitat, I+D+I, i la Casa Gran del Catalanisme com a espai i projecte comú de totes les catalanes i catalans, sense cap distinció més que la voluntat de tornar a portar el nostre País al lloc que ens mereixem.
En un moment en què se'ns escapa el tren (i aquest no només és per culpa de la RENFE), és l'hora de marcar un punt d'inflexió, especialment en els partits sobiranistes. Cal treballar per al País perquè sabeu? Catalunya som tots i totes!