Max Euwe, campió mundial d'escacs entre 1935 i 1937, explica a algun dels seus manuals sobre obertures, que contra un peó quatre de rei, moviment amb el qual les blanques acostumen a iniciar moltes partides, les negres només disposen de set moviments que reuneixin les condicions necessàries per desenvolupar una estratègia sòlida, assegurant punts de recolzament i conduint la partida de manera adequada.El nostre País juga amb negres per sistema, doncs rarament posseeix la iniciativa, veient-se obligada a articular respostes enlloc de propostes.
La nostra història recent n'està plena d'exemples que demostren aquesta impressió què, lluny de caure en el pessimisme, simplement vol constatar una certa incomoditat dels catalans davant del joc, si és que el símil dels escacs es permet.
D'obertures desafortunades n'hem viscut moltes i ara mateix no portaria enlloc llistar-les. Començar una partida ignorant quin ha estat el primer moviment del contrincant, és com a mínim una pèrdua de temps que condueix la partida cap a la derrota. El marge per la creativitat no acostuma a ser gran i els experiments cal deixar-los pels entrenaments.
Les nacions sense estat han de jugar a un joc amb les regles fetes a mida pels contrincants i això, quan aquestes són creïbles i no són modificades expressament a mitja partida. Deixar d'entendre que el moviment soberanista treballa per la resolució d'un conflicte podria ser un exercici d'optimisme, un reflex de la fatiga acumulada o potser, de simple covardia. I no n'hi ha per tant, els manuals de ciència política tendeixen definir aquesta disciplina en base a la gestió, complexa, de conflictes i això és vàlid per a tot tipus de sistema, inclòs el dels estats uninacionals, consolidats i civilitzats. No cal ser ni Vietnam ni el Vietcong per parlar de conflictivitat.
La partida de la reforma estatutària a Catalunya no ha finalitzat i durant els propers mesos s'hauran de realitzar moviments determinants, que no només afectaran a la partida concreta, que en sí no és massa interessant, sinó pel còmput global. El marge de moviment dels adversaris és calculable així com el format en que es produirà. Els moviments útils per conduir el soberanisme cap a una defensa digna no són tants i per tant cal estudiar-los detingudament, realitzar la tria i portar-la endavant amb fermesa.
Les simplificacions poden ser útils en molts sentits però no acostumen a reflectir fidelment una realitat que és, sempre, profundament complexa i depenent de múltiples factors. Una retallada de l'estatut significa un menyspreu evident per la capacitat de decidir d'una part del nostre País i afecta de manera pràctica a la nostra capacitat de gestionar polítiques reals per a persones que tenen problemes reals i sovint urgents. Independentment de la opinió que es pugui tenir d'aquest document, cal entendre que té una càrrega simbòlica molt important i unes implicacions pràctiques força serioses.
Ergo les respostes banals o extraterrestres, no produiran resultats positius en cap cas.
El TC està avalant l'alt nivell d'abstenció que aquest text va tenir a l'hora de ser validat pels catalans, doncs està demostrant que a efectes pràctics, els que manen són ells i poden fer-ho tranquil·lament asseguts a les seves butaques de pell. Aquesta idea, aquest concepte de democràcia i del paper del poble català és contra el que cal enfrontar-se i la veritat és, que no existeixen tantes propostes operatives com a simple vista pugui semblar.
L'Estatut pinta malament i estem immers en una crisi (diuen) però l'auto odi va vent en popa, i a Madrid no es cansen de sucar-hi pa..
4 comentaris:
Afirmar que Catalunya està en decadència pot ser és prematur, però no deixa de ser significatiu i preocupant que es comenci a utilitzar aquesta paraula.
Cal reconèixer però, que per viure a Catalunya cada dia fa menys falta el català i sentir-se català. I que, el coneixement que tenen els nostres joves i nouvinguts, de la nostra realitat històrica i nacional no passa, en la majoria dels casos, del tòpic. Acostant-se cada dia més al fet folklòric.
Si associem la decadència, a la pèrdua de pes dins la nostra societat, aquesta es fa més evident. El catalanisme polític ja no representa un sentiment majoritari i transversal de la nostra societat, malgrat l'intent d'algunes formacions polítiques per autodefirnir-se com a catalanistes i voler presentar com a Català tot alló que és dins de Catalunya, en lloc de tot allò que és dins els catalans.
Sense cap estructura de poder prou potent i amb la renuncia a la lluita per tenir-la, es impossible que Catalunya assumeixi els que ens ve de fora i el transformi amb plantejaments propis. L'integració s'està invertint, i és Catalunya qui esta siguen integrada i no a la inversa.
És en aquest sentit que podríem parlar de decadència. És com una pluja fina que cau de manera monòtona i persistent, de la que preferim aixoplugar-nos, avanç que mullar-nos.
Amb la pèrdua, dia rera dia, d'un perfil propi que avui te més feina per mantenir-se, que per transformar la realitat i moure les blanques.
Els espanyols volen projectar la seva nació a tot el seu territori per intentar conquerir mentalment a les minories que existim a altres punts de la península. Aquest missatge és el que es troba arrelat en la ment de la majoria dels espanyols, que no poden entendre la diferència catalana.
Un català no serà espanyol. Tots podem intentar ser-ho o ens hi podem assemblar més o menys, però estem impregnats d’un pensament i un saber fer que no pot comulgar amb el seu ideari.
Per molt que intentem teixir ponts entre nosaltres, sempre tindrem algun nexe de desunió amb els espanyols. La majoria dels espanyols ens tenen odi, que el profesaran en major o en menor intensitat, l’amagaran més o menys, però el tenen.
Per contra, els catalans no tots el tenim, a menys que per circumstàncies els atacs contra nosaltres sobrepassin els límits establerts.
La maquinària de la que disposen és molt més gran que la nostra. L’estant fent servir, així com nosaltres també per defensant-se dels seus atacs i buscant el nostre espai. Com més la facin servir, més forts serem nosaltres. Aquí hi ha la gran diferència que els espanyols no poden arribar a entendre.
No han pogut durant el segle XX amb una guerra i dues dictadures que han ocupat mig segle contra el nostre País. Però el temps comença a jugar a la seva contra. El seu Estat post-dictatorial comença a fer fallida.
Aquest Estat no estava pensat per estar a la UE, amb una pèrdua de la política monetària i comercial a favor d’Europa, la pèrdua de la força militar a favor de la OTAN i una globalització que treballa dia a dia perquè el tancament en banda d’Espanya al món no sigui possible.
Les properes dècades jugaran a favor de Catalunya si continuem en la mateixa línea. Ho estem fent bé. No hem de perdre l’esperança perquè el partit final s’apropa, i tenim les de guanyar.
Espanya es va debilitant. Ella n’és conscient, però moltes vegades nosaltres no som capaços d’adonant-se. Seria bo que ho tinguessim present per marcar el nostre full de ruta, no pas per celebrar victòries de batalles.
A recodar per marcar les nostres línies: els espanyols volen acabar amb nosaltres. Faran servir el que estigui al seu abast, però la nostra arma no l’hem de perdre mai: No som com ells ni ells com nosaltres, així com no ho volem ser. La nostra és que som i serem nosaltres mateixos davant el món ben aviat.
Salut.
S'acosten eleccions?...Crec,jo que si. Perqué?.
Veureu, per una banda fa temps que s'acusa a CiU de tòtila per no fer una oposició forta. Homé!, és que estar quatre anys amb una oposició diguem-ne "ferma", crema, i pot resultar contraproduent (veieu qué li ha passat al PP), però....
Però des de fa uns dies, hi ha moviment. Vajam:
En el congrés d'Unió, treuen l'assumpte de la "sociovergència", surt en Colom i diu que en Mas és tant o més independentista que ell.
A "la Casa Gran", s'hi afegeixen personatges com en López Tena, en Jaume Sobrequés.
Ara es reunirán en Duran i en Montilla.
Semblen coses inconexes i, en certa manera incomprensibles, si més no, lo de'n Duran, però si ho analitzem amb deteniment, a mi em sembla que CiU ja ha començat a preparar el terreny per les eleccións, i ho fan d'una manera intel.ligent.
Totes aquestes accions, semblen "OPAS" hostils llençades contra el tripartit.
Una prova son els moviments de'n Puigcercós intentant acostar-se a CiU...per si de cas. Aquests trepes, que no tenen altre objectiu que surar, son un bon indicador de que no se les tenen totes. Crec no equivocar-me si dic que estem assistint a un joc d'escacs realment intel.ligent, encara que una mica desconcertant pels que ho veiem des de fora.
I crec que, malgrat tot, en Duran está fent el paper que li pertoca d'una manera intel.ligent i disciplinada.
Realment els polítics catalans cada vegada ens fan treure els colors amb les seves penoses estratègies.
Mentre cremem energies amb foteses, les coses importants del país estan per fer.
I no crec que a països menys acomplexats que el nostre es perdi tant de temps en tonteries, enlloc de preocupar-se pels nens que han d'estudiar en barracons, la gent que tarda mesos en tenir un judici just, el munt d'aturats que cada dia es troben al carrer o per qui ha d'esperar mesos per ser atés per una operació que li millorará la salut i la seva qualitat de vida.
Som rarets, a fe de déu, però tant de bo ho fossim en positiu! .
Publica un comentari a l'entrada