Cada cultura dona lloc a la riquesa del seu lèxic.Així per exemple els esquimals tenen un munt de paraules de difícil traducció precisa amb un únic mot per a definir diferent tonalitats de color blanc, algunes illes polinèsies designen amb mots diferents els cocos segons la seva maduresa, color o grandària, els països mediterranis poden parlar de fer sexe de moltes maneres diferents. Cadascú desenvolupa o enriqueix amb termes nou allò que te més present.
Els espanyols tenen paraules de difícil traducció a altres llengües per a parlar de menyspreu: desaire, desden, donaire, menosprecio...i la millor de totes: Ningunear. Paraula espanyola com ella sola.
Que de fet, defineix, el que li han fet a Espanya (via ZP) a la preparació de la cimera dels G20
L’orgull espanyol, tan hidalgo ell, n’està ferit. I jo no és que me n’alegri de la seva no inclusió (Que no exclusió), és que ho trobo el més normal del món.
Parlem-ne, de la cimera.. En primer lloc, per a que es fan les cimeres?
Aquesta i totes. Per a que cal que es reuneixin un bon munt de dirigents mundials amb el que suposa de molèsties per als habitants de la ciutat que en fa de seu que han d’aguantar carrers tallats, una zona militaritzada, protestes i manifestacions, etc...? En un món tan global i interconnectat no poden xerrar per videoconferència, Skype o alguna cosa així? Sortiria molt més baratet, no seria tan emprenyador i no estarien apressats per un horari.... La resposta és ben senzilla: Per què és un aparador. Cal que mostrin al món que fan coses i que es preocupen. Cal publicitar-ho i que tothom ho sàpiga (Les manifestacions contràries acostumen a ajudar-los molt en aquesta tasca). Si treballessin des dels seus despatxos no se n’assabentaria gairebé ningú i ja se sap que vivim en un món d’aparences on és més important el decorat de cartró-pedra que els fonaments.
Així doncs, no treballen?. Sí. Si clar que deuen treballar. I molt. La caguen sovint, però treballen i no és fàcil. I Segur que el pes de totes les converses i negociacions el deuen portar els que estan entre bastidors.
Cosa que no vol dir que els que donen la cara (Presidents, primers ministres,...) siguin uns babaus que no sàpiguen res (bé, en alguns casos, sí). I qui hi ha d’anar?
En el cas de la cimera de la que parlem que tractarà de la crisi financera i que es farà a Nova York a mitjans novembre hi van els estats que tenen alguna cosa a dir al món.
En realitat TOTS hi tenen quelcom a dir però l’assistència de tots els estats del món faria la cimera inviable (i per a això ja està l’Assemblea General de les Nacions Unides). Així doncs hi ha d’anar els que tallen el bacallà al món. Els famosos G8: Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Rússia. Les potencies mundials, vaja. A més s’hi afegeixen altres estats importants i els economies emergents més importants (les que hom preveu que un futur pròxim guanyin en influència al món): Austràlia, Argentina (? ), Brasil, Mèxic, Xina, Índia, Corea del Sud, Indonèsia, Sud-Àfrica, Aràbia Saudita, Turquia a més de la Unió Europea.
Tots aquests països ja s’havien reunit a una cimera a Austràlia l’any 2006 , els mateixos que ara. Per tant és un grup que ja ha treballat plegat. No cal inventar ni boicots ni conspiracions.
I Espanya? (Anem al moll de l’ós)
Ferits estan els espanyols, els han dit que si els conviden han de convidar a Polònia també (els comparen amb “polacos”, ves per on). Segur que diuen que la culpa és del cabró neocon d’en Bush que els boicoteja. Sense negar la principal (que sigui un cabró neocon) la realitat és que objectivament Espanya no hi ha d’anar a fer gaire cosa. Què hi diria ZP? D’acord que com he dit abans tot això és un aparador (i ZP el que vol és sortir a la foto) però a més cal fer-hi propostes ( a això sí que l'han convidat) ....i no sembla que el personatge hi tingui gaire cosa a dir. Ja mel´s’ conec jo a aquesta gent. Volen acaparar portades, ser la cara coneguda. Tenen idees brillants de molts que pensen (pensar massa fa ruc, que diuen) i després a l’hora de treballar no els busquis. Ara bé, la pell la tenen molt fina. Suposo que recordeu els deliris de grandesa d’Aznar. Aquell intent que la Unió Europea el seguís en la reconquesta de l’illa del Julivert i les cabres, aquella prepotencia de posar els peus damunt la taula en una reunió, aquell presumir que el President Bush era el seu amic, el seguiment incondicional als Estats Units (amb l’emprenyamenta de mitja Europa). Aquell posat de nou-ric avassallador que es pensa que el món és seu. Habitualment això és demostratiu d’un complex d’inferioritat important. Hi van haver uns anys de creixement econòmic importat i es va dir que l’economia espanyola havia arribat a ser la vuitena del món (al G-8 no els convidaven per cert).
Encara deuen ressonar per les cantonades de Berlín les riallades que en feu el llavors Canceller Schröeder: El creixement espanyol era degut als fons europeus pagats en bona part per Alemanya (i si hi descomptéssim la “solidaritat catalana”, com quedarien?). Fons que s’han dedicat no precisament a crear condicions per a desenvolupar el PIB, cosa que pagarem ben cara.
Quan arriba el relleu a can Moncloa molts van respirar alleugerits. Pitjor no podia ser.... Abans he parlat d’una peculiaritat de la llengua espanyola. Ara afegiré una dita que tenen molt interioritzada: Vale más caer en gracia que ser gracioso. ("Graciós" no en el sentit de ser simpàtic i ocurrent, sinó en el de tenir gràcies, virtuts).
Aquesta dita es pot aplicar molt bé a Zapatero. Tenia un punt de partida molt bo. Tothom li va donar un punt de confiança. Però no és gens “graciós” i arriba un moment que la caiguda en gràcia s’acaba.
Cal demostrar que mereixes la confiança. Ara només se’l creuen uns quants milers de catalans babaus. Prepotent sense enginy intenta arreglar el món amb invents de somiatruites: Aliança de Civilitzacions, o una croada mediambiental...O intenta donar lliçons al món (acusa al FMI de poc menys d’inútil per haver fet unes previsions no gaire favorables de l’economia de l’estat espanyol, diu que el sistema financer espanyol és el millor del món...) mentre que a l’economia domèstica fa d’astruc i nega la crisi evident. Continua fent promeses que ja no se sap si no vol o no pot complir, tot per a guanyar una mica de temps a veure si passa el temporal.... Es va arribar a dir que l’estat espanyol havia superat a Itàlia en PIB i que el proper objectiu era superar França (A Alemanya deuen continuar rient, o potser ja no els fa tanta gràcia)...Potser valtros i jo no sabem gaire d’economia però la gent que si aconsellava no invertir a Madrid i sí per exemple Berlín.
El pitjor no és estar en crisi sinó que qui l’ha de gestionar siguin uns fantasmes incompetents. Encara sortiran guanyant els països africans . Mentrestant, feu el que pogueu per a que no us afecti gaire
L'evolució de la crisi econòmica i els seus intents de resolució, permeten veure quins són els principals pols del mapa internacional del moment.La crisi neix bàsic ament als Estats Units, després arriba a Europa, i després a l'Àsia Oriental. Ja tenim definits els tres pols econòmics mundials bàsics. Enlaire queda el paper de Rússia, amb una economia encara en definició i que sembla no ressentir-se tant de la crisi.
Les solucions venen marcades novament pels Estats Units, i el procés d'expansió d'aquestes receptes, segueix el mateix camí evolutiu que l'expansió de la crisi. Se'ns confirma l'escenari mundial del moment. Estats Units, Europa, Àsia Oriental i falta veure el paper de Rússia i la Xina. Aquest és el món avui dia. en clau de potències parlant. Ull però amb Europa, amb la Unió Europea més en concret, la distància amb la creixent Àsia Oriental és cada vegada més curta, amenaçadora ja. La Unió Europea segueix sense assolir el suficient grau d'unitat com per reaccionar amb celeritat i eficàcia, i segueix sent un conjunt d'estats barallant-se entre ells pel protagonisme. Si badem serem superats per Àsia, i a curt termini.I el que no pinta res ni en aquest escenari, ni tan sols dins de la Unió Europea, és el senyor Rodriguez Zapatero i l'Estat Espanyol. Zapatero recull ara l'absolut fracàs de la seva indefinida política exterior.
Cert és que la política exterior d'Aznar era errònia, i que a canvi de protagonisme internacional renunciava a tots els principis bàsics estatals i europeus en política exterior. Cert és que això havia de canviar i corregir-se. Sí, però no simplement anular-ho. Calia definir una alternativa al model de política exterior Aznariàna, i no hi és. No se quina és l'aposta de Zapatero i l'Estat en política exterior, més enllà de quatre tòpics que venen sols. Fruit d'aquesta política sense definir, sense rumb, i erràtica, Espanya ara és fora de joc, no pinta res, i Zapatero menys. No val ara suplicar ser present en les reunions on es decidirà l'economia del futur, ja és tard.
I a més què hi dirà allà?.
Hi ha plantejament o només és foto?.Com diuen a Europa li tenen la mida presa i no hi pinta res, em rebenta però la capacitat que té per engalipar la nostra societat catalana!!.
Aquest paio és un autèntic bluff, un saltimbanqui, una mediocritat que només és president del govern ocupant gràcies a una societat civil catalana, desballestada, desorientada, sense referents, i emmordassada per la màfia del carrer Nicaragua i tota la corrua d’opinadors a sou que tenen als mitjans de comunicació catalans.
Bé,en Flandes se ha puesto el Sol!
A hores d´ara tant la Moncloa,el PSOE i ZP,estan plorant,per sortir a la foto!!
El deixaran amb un pam de nas? o els i farà pena ?
12 comentaris:
Els politics encara qie siguin de diferents partits, son tots igual, aquest ZP persegueix amb deliri está representat alG8 ó G20, al igual que en Duran, persegueix el Ministeri, sigui quin sigui. Pobrets quina llastima que fan tots dos pidolan com a bons captaires.
BE,COM SEMPRE PREVALEIX L'INTERES I LA IMATGE PERSONAL ENCARA QUE HO DISFRASIN COM UN AFER DE INTERES NACIONAL. SEMBLE QUE AQUEST SENYOR TAMBE ESTA INFLUIT PEL VIRUS DE LA MONCLOA, QUE FA QUE ELS SEUS OCUPANS AL FINAL ES CREGUIN QUE SON DEUS.MALAMENT ANEM AMB ELS PROBLEMES QUE TE EL PAIS.
El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, no es resigna. Lluny d'acceptar que no l'han convidat a la cimera internacional que ha de servir per refundar el capitalisme, Zapatero ha decidit recórrer als dos candidats a ocupar la Casa Blanca, Barack Obama i John McCain, per demanar-los "plaça".
Vergonyos ¡¡¡¡
Patètic. Tan gallets i bocamolls que són amb els que creuen febles, resulta magnífica veure'ls arrossegar-se miserablement pidolant sortir a la foto. Imagino que després, un cop confirmat el seu fracàs diran allò tan espanyol de "más vale honra sin barcos que barcos sin honra. Je,Je,Je.
Una de les poques bones notícies dels darrers temps, sens dubte. Per fi algú els hi aplica a ells la política del "ninguneo" que tan bé saben aplicar a l'interior de l'Estat amb els que no són espanyolistes! Patada als ous al "orgullo patrio"! Ha, ha!
Quina folklorica esperpentica i castellanistica manera de fer el ridicol internacional d'aixo en diran Diplomacia. . . ?
Potser per una altra vegada en comptes de fer emprenyar als que haurien d’ésser els nostres aliats s’optarà per a treballar en silenci i honestedat i sobretot amb intel·ligència.
Si en comptes d’anar fardant d’haver atrapat en el PIB una “decadent” Itàlia haguèssim invertit els resultats en I+D+i, o en lloc de declarar a França com el proper objectiu s’hagués elaborat una política industrial com Déu mana, avui Espanya hauria estat convidada a participar amb l’èlit mundial a parlar de les solucions d’aquesta crisi que fa tant de mal i a ser protagonista del futur que d’aquesta reunió en sortirà.
I és que tots aquest que hi van tenen un teixit industrial per a respondre davant els reptes que sorgiran quan passi el terratremol inicial de la crisi, nosaltres tret de la construcció, del turisme, dels intermediaris comercials ......
Davant la crisi econòmica, igual que davant qualsevol altre problema, els polítics tenen l’opció de buscar solucions fàcils o difícils.
Mentre hi ha la possibilitat de triar, jo sempre sóc partidari de les solucions fàcils perquè, com ha demostrat la medecina, el dolor no cura res. Les solucions fàcils protegeixen l’optimisme que fa marxar el món. Dintre la seva inconsistència, permeten que la gent vagi fent amb certa alegria, que és molt important.
Les solucions difícils tenen més categoria però, com diu el mateix mot, encara que el patiment estigui assegurat, l’èxit és incert. Val més no tenir pressa per fer heroïcitats.
Ara: justament per no haver de fer massa l’heroi, en democràcia és essencial saber quan cal agafar el toro per les banyes. La democràcia és un sistema defensiu, conservador, procliu a esprémer les taronges fins a l’última gota. S’adapta genialment a la barra i l’egoisme de la majoria de la gent, que només vol menjar i pair bé. Una discussió entre veritables demòcrates sol ser una discussió sobre models esgotats. La democràcia és un pols entre el fons mesquí i el fons de saviesa que implica tot conservadorisme, és la màxima expressió de la llei del mínim esforç, teoritzada per l’il·lustrat Malpertuis, a Mémoire sur la moindre action.
Aquesta filosofia del màxim estalvi d’energia, contraposada al dinamisme natural de les coses, fa que, en democràcia, les posicions s’esgotin fins a l’última possibilitat i que, cada x temps, calgui renovar discursos i valors. Mentre les renovacions es fan a temps, tot va com una seda. Tot canvia perquè res no canviï i la sensació de continuïtat dóna als ciutadans aquest sentiment de benestar, de viure en el millor dels móns possibles.
La clau, però, és atacar els problemes abans no sigui imprescindible prendre mesures dràstiques. En democràcia cal mantenir les coses en un estat d’estabilitat imperfecta i el meu dubte, aquests últims anys i, sobretot els últims mesos, és si els nostres polítics no van massa tard. Vull dir que no sé si encara hi ha solucions fàcils per aquesta crisi.
Les espectaculars pujades a la borsa d’entitats que fa unes setmanes estaven ensorrades, gràcies a les intervencions dels governs, tenen alguna solidesa? En el tractament que s’està fent de la crisi hi ha una barreja de populisme polític i de sensacionalisme periodístic que no em dóna confiança.
Em fa pensar que el sentit del daltabaix s’ha entès gaire, que encara no hem baixat dels núvols.
Aquesta crisi no és només financera, és moral.
S’ha col·lapsat el sistema sorgit de la fi de la Guerra Freda. Ha passat com l’any 1929, que es va col·lapsar, també producte d’una victòria exagerada, el sistema sorgit de la I Guerra Mundial. Aleshores havien estat Alemanya i l’Imperi Austrohongarès que s’havien pràcticament desintegrat; el 1989 van ser la URSS i els països satèl·lits.
El resultat ha estat semblant. Embriagats per l’eufòria, i sense un adversari temible al davant, els vencedors s’han adormit a la palla. Han tornat a creure que podrien fer-se rics sense treballar. O sigui que les democràcies liberals hem tornat a ser els nostres pitjors enemics.
Això no és greu: ja se sap l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. El que trobo preocupant és la manca d’un discurs clar per afrontar l’etapa que s’obre.
No crec que ens en sortim amb injeccions milionàries i paternalismes estatals. No n’hi haurà prou amb què, ara, els quatre pedants cosmopolites es tornin nacionalistes. Caldrà un discurs econòmic com el de Roosevelt en el seu moment, o com el de Keynes, més tard, amb un fons moral capaç de respondre a la crisi de voluntat en què estem immersos. Cal un discurs que vinculi l’economia a una idea de justícia i de veritat. Això, o a la llarga no aguantarem la pressió de la Xina, la India, Rússia, Japó, els països islàmics, de totes aquestes potències emergents que, amb una demografia més favorable i més força moral, breguen per prendre’ns l’hegemonia mundial.
Un altre vegada, donant als espanyols una importància que no els hi haurien de donar . I als catalans que coi ens ha d'importar per bé o per mal si els espanyols hi son o no , el mateix que si hi és Xina o Nova Zelanda. Comencem a pensar com a catalans i no sempre subordinar el subsconcient al que facien o deixin de fer els espanyols. Comencem la independència amb la manera de pensar (el llenguatge és molt important) i després vindran els fets. Sin Fein ( Nosaltres Sols)
Hi ha infinitat de frases i de dites que fan referència al poder dels diners, "Si el diner va per endavant obre totes les portes" frase atribuïda a William Shakespeare o aquesta que va dir Thomas Jefferson "Els diners i no la moral és el principi de les nacions fortes i importants".
Aquestes dos màximes, si així les volem entendre, s'han convertit en un manual d'estricte compliment, per als nacionalistes bascos i gallecs, des de fa uns quants anys.
Els nacionalistes catalans hem tingut sempre la temptació, i hem caigut sovint en ella, d'emmirallar-nos i professar una admiració extrema pels nacionalistes, sobretot, els bascos. Admiració que ells evidentment no tenen per nosaltres.
La tardor de l'any passat (mes de novembre) quan en el Congreso de los Diputados es va votar la reprovació o no de la ministra Magdalena Álvarez, els nacionalistes bascos (PNB) i els gallecs (BNG) ho van tenir molt clar: diners a canvi de votar no a la reprovació.
Després del resultat, tant de PNB com de BNG, en les eleccions (espanyoles) de març del 2008 (en un clar retrocés) estava cantat que han aparcat (momentàniament?) les seves consciències nacionalistes i les de les seves nacions i s'han de dedicar a salvar les seves pròpies posicions polítiques.
I la prova l'hem tingut amb el pacte entre PNB, BNG i PSOE per l'aprovació dels pressupostos de l'Estat per a l'any 2009.
Un altra clatellada a la nostra admiració. Si alguna força podíem fer els nacionalistes catalans en relació al desenvolupament del nostre Estatut el pacte anterior tanca qualsevol possibilitat.
Això sí, quan els bascos tornin a desempolsar el Pla Ibarretxe els primers que el defensarem, amb la màxima connvicció, serem els nacionalistes catalans.
Voleu dir que no som molt passerells?
Ni nos quieren, ni nosotros hemos hecho nada para que nos quieran. A algunos, los "buenos" españoles de siempre, les cuesta de entender.
Me pregunto, en mi inocencia, ¿qué ha hecho España para que merezca ser escuchada?....si, ya sé....¡preservar nuestro sistema finaciero hasta hacerlo el mejor del mundo!...¡Ay, ay, ay!.....que eso ya se verá.
Es un sistema tan perfecto que los bancos no se fían entre ellos, ¿será porque la basura todavía no ha aflorado?, ¿será por qué "cree el ladrón que todos son de su misma condición"....y el que más o el que menos está "pillado"?...Ufff!
Otra cosa que hemos hecho bien y podemos aportar a la comunidad internacional, son nuestros logros poniendo "tochos" desaforadamente, como locos, lo que, por cierto, ha vaciado las cajas del sistema finaciero hipotecando todo lo hipotecable.......incluído nuestro futuro como país.
Eso sí que es de una inteligencia superior, prueba de que el principio del "que inventen ellos" anda en pleno vigor. Elegimos el mejor camino:no tecnologia, importar maquinaria porque no somos capaces, por lo anterior, ni de fabricar una excavadora, cargarnos los espacios naturales y llenar el país de mano de obra inmigrante que, ahora, veremos que hacemos con ellos.
Añado otra cosa de la que podemos presumir y, por tanto, hacer valer frente a las mayores economías del mundo: ¡ Como arruinamos las zonas industriales productivas de España para invertir lo que de ellas sacamos para premiar a los que cobran por no trabajar (PER) o crear funcionarios, de esos que nunca están en paro! Seguro que de eso no saben y nos escucharán encandilados......claro que entre los países inclusos en cualquier G, la mayoríade ellos, prefieren crear riqueza en lugar de repartir la poca que hay......
También les podemos enseñar como se centraliza, más que nunca, un país de tal manera que se ahogan ejes de posible desarrollo (eje del Mediterráneo, zonas aeroportuarias( presas de políticas monopolísticas propias del siglo pasado) en beneficio de la gran capital, propia de un gran país, tan grande que no nos quieren en ningún sitio....ni en Sudamérica.
Els mitjans de comunicació, enduts per la seva habitual petulància de creure’s cronistes de la història, han volgut remarcar unes hipotètiques divergències entre Bush i els seus aliats europeus en la cimera d’avui. És possible que algú hagi utilitzat l’expressió “refundar el capitalisme” com a forma de manifestar la necessitat d’actuar d’alguna manera enfront de la crisi, però no crec que tingui massa credibilitat agafada al peu de la lletra, i menys venint de gent com Nicolas Sarkozy o Angela Merkel. Els líders europeus probablement també s’han deixat portar per un afany de protagonisme històric, del qual no n’ha volgut quedar al marge el Zapatero. Però siguem seriosos: de refundar el capitalisme, res de res.
En aquest sentit, té raó el President dels Estats Units quan afirma que si el capitalisme ha funcionat bé durant tants anys, no cal refer-lo de nou, sinó simplement establir els mecanismes per evitar que es repeteixin situacions com les que estem vivint ara. I en això sí que hi coincideixen tots els líders europeus, els del G-20 i els del G-vint-i-tants que es troben avui a Washington. Sense massa diferències entre els sectors conservadors i els anomenats progressistes, socialdemòcrates o socialistes, fins ara tothom veia amb complaença el funcionament d’aquest sistema capitalista. El sistema que permet que es vagin incrementant les desigualtats entre el nord i el sud; el sistema que permet a les multinacionals la concentració de grans fortunes i d’un poder immens, per damunt dels Estats; el que dóna per bo en nom del lliure mercat que s’especuli amb els béns de primera necessitat, com l’habitatge o els aliments; el que instiga conflictes al tercer món (Irak, Sudan, Ruanda, Congo...) per apropiar-se dels seus recursos naturals, o que recolza sistemes autoritaris; el que es mira impassible el creixement de la fam als països del tercer món, i que com a principal mesura correctora reforça les fronteres per tal que no tinguin la temptació de fugir de la misèria; el que, en nom de la productivitat i del creixement, juga amb els treballadors, els d’aquí i els que quan a ells els convé fan venir de fora, localitzant i deslocalitzant els centres de producció únicament en benefici de les empreses; el que prioritza aquesta mateixa productivitat i rendibilitat a la preservació del medi; el que permet mantenir uns determinats nuclis privilegiats al planeta, el que converteix els països pobres en abocadors, el que sosté dictadures o països sense llibertats democràtiques per a fer-hi els negocis més impresentables, el que es reserva els seus paradisos fiscals...
La crisi actual, fruit en bona mesura de la desmesurada voracitat especulativa que propicia el propi sistema, ha mobilitzat els líders mundials no pas per l’increment de les desigualtats, ni per l’encariment dels productes alimentaris al tercer món, ni per les dificultats que passen moltes famílies per a fer front a les hipoteques..., sinó simplement perquè ha ferit la pròpia bèstia que l’ha engendrat. L’únic que no es pot permetre és que caiguin els grans bancs o les grans corporacions. Cal reforçar el sistema per a garantir que es puguin continuar fent grans fortunes a costa de la misèria dels altres, però regulant-ho de manera que aquesta especulació i espoliació sigui sostenible.
Semblantment a la dictadura franquista que va establir un sistema sanitari suficient com a mínim per a retornar els treballadors malalts a la feina, ara també cal fer reformes al capitalisme no pas per refundar-lo sinó simplement per garantir que es pugui mantenir l’actual sistema de desigualtats, sense que els efectes negatius del sistema perjudiquin els qui el creen.
Publica un comentari a l'entrada