El 9 d’agost va expirar el termini de dos anys fixat per l’Estatut del 2006 per arribar a un acord entre el govern espanyol i la Generalitat sobre el nou finançament.

Incomplert aquest compromís, malgrat els reiterats avisos del president José Montilla, els partits del seu govern i CiU, la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va pactar amb Joan Saura, president d’ICV i conseller, allargar tres mesos el termini de negociació.

Aquest segon termini acabarà d’aquí a 14 dies.
Mentrestant, i un cop desvinculat el finançament de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat per al 2009 –que Zapatero s’ha garantit amb el suport del PNB i el BNG–,

De la Vega i altres membres de l’executiu del PSOE encara han llançat el missatge que “no passa res” si el nou finançament es continua negociant durant l’any vinent.
El més calent és a l’aigüera i el diàleg entre els dos governs, al qual ha acudit la Generalitat amb el suport del PSC, ERC, i ICV però també de CiU, no ha donat cap fruit. El mal context polític es veu agreujat pels efectes d’una crisi econòmica que pot castigar durament Catalunya i el seu teixit productiu. La caiguda de la recaptació d’impostos de la Generalitat vinculats a l’activitat immobiliària ha obligat el govern a retallar uns pressupostos que ja haurien d’haver incorporat les previsions d’ingressos del nou finançament.
Calen més recursos per reforçar les línies de suport a les empreses. Com publica l’AVUI, sectors claus com el comerç ja estan afectats seriosament, mentre la crisi d’empreses com Seat o Nissan és ja una realitat.
L’episodi de Nissan contra la crisi s’ha convertit en un serial. En el primer lliurament els responsables de la multinacional van anunciar un expedient de regulació d’ocupació a Catalunya que podria afectar 1.680 dels seus 4.479 treballadors. Poca broma.
El govern de l’Estat va reaccionar de manera fulminant i el seu curiós ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, va proclamar que havia pactat amb els màxims responsables de l’empresa a Europa la fabricació d’un cotxe elèctric. Juguete completo, juguete Comansi.

Per reblar el clau i perquè no diguessin, el president de la Generalitat se’n va anar a París per entrevistar-se amb el president de Nissan Motor Company –però allà qui mana?–, Carlos Ghosn. Mister Ghosn va dedicar al president Montilla bones intencions, que empedren els camins dels cementiris. Com ara que cal “fomentar la competitivitat de les plantes catalanes” (ai!), “obrir ponts de diàleg i col·laboració” (ai, ai!) i “concretar projectes industrials de futur” (ai, ai, ai!). Ahir un altre, directiu de Nissan es va tornar a reunir amb el ministre Sebastián i li va reclamar, a canvi del cotxet elèctric, infraestructuras ? –l’ample de via civilitzat al Mediterrani ?, senyor ministre!–, incentius fiscals i un compromís d’adquisició del nou cotxe de piles. Tal com va la cosa, això acabarà amb ERO i tot el parc mòbil de la Generalitat electrificat.
Però, a més a més, si no millora el finançament, els serveis socials també se n’acabaran ressentint, com ha succeït en el cas dels ajuts a les persones dependents establerts per llei.
El president José Montilla es va reunir dimecres a la Moncloa amb el seu homòleg espanyol per exigir que el nou finançament estigui acordat abans del 31 de desembre.
El resultat de la cimera ha estat una nova promesa –la d’agilitar les converses en marxa– ( ai,ai,ai,ai!) que no ha servit per esvair la creixent desconfiança sembrada per Zapatero a tort i a dret. L’Estatut és una llei que s’ha de complir i són moltes les necessitats de la societat catalana. Sobren les promeses, calen fets.
Altra vegada cornuts i pagar el beure. Mentre el José Luis Rodríguez Zapatero es passejava pel món assegurant que el sistema financer espanyol era el més solvent del món i que els espanyols ja superaven els italians en renda per càpita i que aviat atraparien els francesos, el seu govern incomplia un cop més els acords a Catalunya.
La cançó és la de sempre. Les inversions no arriben a Catalunya. Ara ja ni tan sols val que estiguin comptabilitzades, negre sobre blanc, als Pressupostos Generals de l'Estat.

Sigui amb compromís públic i polític o no, el president espanyol ha tornat a robar els diners del contribuent català, sigui per rescatar de la fallida als seus amics del Santander o el BBVA o per fer pujar una miqueta més la renda per càpita espanyola -la catalana fa anys que creix a un ritme molt menor.
Aquest cop, segons els informes de la Cambra de Comerç, són uns 1.200 milions en els últims dos anys. Tot diners que ja estaven assignats a projectes concrets i que s'han deixat de rebre. Dels pressupostos de 2007, per exemple, encara falta liquidar uns 500 milions d'euros en projectes a Catalunya. Amb aquest panorama, doncs, no és estrany que la Cambra de Comerç denunciï que l'Estat "només compleix sobre el paper els seus compromisos amb Catalunya". I és que un cop més Zapatero demostra que quan es tracta de Catalunya complir els compromisos i les lleis és una cosa totalment secundària al costat d'anar a presumir fora de la península de les virtuts de la seva gran Espanya.
I tot plegat té lloc davant del silenci sepulcral del govern. Fa més d'un mes que les negociacions per al nou finançament estan bloquejades. Amb els comptes de l'estat aprovats, gràcies un cop més als vots del PSC, el govern ZP ha rebut una bombolla d'oxigen que li permetrà encallar, durant un any més si li cal, les negociacions per al finançament i els traspassos urgents que reclama la Generalitat. I amb la tempesta financera internacional i els forats que el govern espanyol haurà de tapar perquè les grans constructores no s'ensorrin pinten bastos per Catalunya.
A qui s'estimarà més salvar de la crema: al PSC de José Montilla, que governa a Catalunya amb un finançament precari o a Sacyr, l'empresa de Luis del Rivero, empresari de capçalera del líder del PSOE, que està endeutada fins les celles?
Ateses les últimes decisions del Consell de Ministres, no cal dir gaire cosa més.
Quina vergonya, i quina poca vergonya que tenen alguns.