Avui és un dia molt important per a Estats Units, però també per al mon. Hem passat dies semblants a aquests, fa 4 i 8 anys. Dies en que va ser escollit president el Sr. Bush. Dies en que jo volia que guanyessin en John Kerry i l’Al Gore. Tenia esperances que aquests dos candidats del partit demòcrata guanyessin, i les tenia, no només perquè eren amb els que tenia més proximitat ideològica, sinó perquè estava convençut que per al mon en general, aquests dos candidats serien més bon presidents que el Sr. Bush.
Estic convençut que en aspectes com el medi ambient, la col•laboració de les nacions per resoldre els conflictes, les polítiques de cooperació mundials, la guerra de l’Iraq, etc... les coses haguessin anat diferents. Crec que tindríem un mon menys conservador.
Això ho dic, perquè a pesar que no m’agradi, els Estats Units marquen molt l’agenda mundial. Aquest mecanisme, aquesta inèrcia, no és la correcte, però és la que existeix en aquests moments, i per això, un més bon governant a Estats Units, és bo pel mon. Jo crec que calen més mecanismes democràtics de governança globals o mundials. Però mentre això no sigui així, ens calen bons governants a les grans potències mundials.
Avui, torna a passar una mica del mateix, i crec que l’Obama, és el president que pot fer que Estats Units tinguin una millor política global per al conjunt del mon. A part de compartir algunes de les receptes que té per al seu país.
Espero doncs que avui guanyi l’Obama.
Estic convençut que en aspectes com el medi ambient, la col•laboració de les nacions per resoldre els conflictes, les polítiques de cooperació mundials, la guerra de l’Iraq, etc... les coses haguessin anat diferents. Crec que tindríem un mon menys conservador.
Això ho dic, perquè a pesar que no m’agradi, els Estats Units marquen molt l’agenda mundial. Aquest mecanisme, aquesta inèrcia, no és la correcte, però és la que existeix en aquests moments, i per això, un més bon governant a Estats Units, és bo pel mon. Jo crec que calen més mecanismes democràtics de governança globals o mundials. Però mentre això no sigui així, ens calen bons governants a les grans potències mundials.
Avui, torna a passar una mica del mateix, i crec que l’Obama, és el president que pot fer que Estats Units tinguin una millor política global per al conjunt del mon. A part de compartir algunes de les receptes que té per al seu país.
Espero doncs que avui guanyi l’Obama.
10 comentaris:
Si tot va bé, d'aquí unes hores, l'actual senador per Illinois, Barack Obama, serà elegit el quaranta-quatrè President dels Estats Units. Si fos ciutadà d'aquell país, el votaria. No em mereix tota la confiança, però d'entre les dues opcions, em quedo amb el demòcrata. Obama sap que no arribarà a tot arreu, que per força decepcionarà molta, molta gent. Però és el preu que ha de pagar per haver entomat la il·lusió dipositada i treure'n rendibilitat electoral.
Obama és un producte polític. Una façana mediàtica que s'ha imposat quan calia. Tampoc no era necessari fer massa escarafalls contra una administració sortint, la de George Bushi els seus "amics" que ha portat el país a un descrèdit absolut. Mentre els americans no se'n sabien avenir que aquells avions traspassessin les torres del World Trade Center com si fossin de mantega, aquell fatídic onze de setembre, Bush es fregava les mans adonant-se que la coartada per portar a terme tot de sinistres polítiques, se li estava servint amb safata de plata: falses armes de destrucció massiva, Guantànamo, Iraq...
La festa de la democràcia que són sempre unes eleccions, avui estarà tintada de la voluntat de passar pàgina, de tornar un prestigi, als Estats Units, que Bush ha dinamitat del tot. Ni tan sols el republicans del seu partit, han volgut que fes campanya al costat de John McCain, aquest ex-combatent torturat a la guerra del Vietnam que ha hagut de veure com el seu discurs una mica massa estil Rambo, quedava eclipsat pel bluf d'aquesta campanya: Sarah Palin, un estel fugaç que ha acabat relegada només a brillar al Saturday Night Live.
Barack Obama ha promès revisar la Seguretat Social, incidir en l'educació, en la recerca de nous combustibles. Vol retirar els Estats Units de l'Iraq. Vol recomençar una nova etapa on els americans puguin tornar a sentir-se orgullosos dels seu país. A Obama li queda tot per fer. Capejar tots els inversors en la seva campanya per tal que les seves propostes no siguin deutores de la pressió d'aquests. Demostrar que aquests canvis que proposa, calen fer-se i el que és més important, poden fer-se.
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l'han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d'aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l'impulsen a la separació.
D'aquesta manera comença la Declaració d'Independència dels Estats Units. Pels qui fem mans i mànigues perquè una declaració com aquesta, algun dia, pugui donar-se als Països Catalans, cal tenir-ho present. Obama ha dit als americans que plegats podien canviar les coses, tornar a ser lliures per viure d'acord amb el dret a ser feliços. Sentim el vent de canvi que, si més no, escombrarà uns quants feixistes de la Casa Blanca. Fem-nos-el nostre i aprofitem per cridar que nosaltres, units, sí que podem, sí que podem, sí que podem, dissoldre també els vincles que ens fan esclaus d'un Estat que no ens respecta.
A CATALUNYA TAMBÉ HO ACONSEGUIREM! EL CANVI ÉS POSSIBLE, ARTUR MAS PRESIDENT!.
Sincerament: en tinc els collons plens ja de les eleccions als Estats Units.
Ep, i consti que jo no sóc pas "anti-ianqui" com tots aquests esquerranosos defensors d'altres pàtries que atenten contra el paisatge passejant-se amb aquests mocadors palestins.
No és això, no... però els Estats Units em fan bastanta rabieta.
I n'estic fins al capdamunt de veure com tots els programes de ràdio, tots els diaris i totes les televisions parlen d'una manera gairebé malaltissa de les punyeteres eleccions als Estats Units que, particularment, ni em van ni em vénen. Se me'n refot que guanya l'Obama o en McCain.
A mi el que em preocupa és haver d'aguantar als sociates aquí!
Tan de bo guanyi McCain, ni que sigui només per callar moltes boques.
I penso: i tota aquesta conya, per a què?. Suposo que la televisió en mans exclusivament socialistes és sobretot show. De forma despietada, si cal.
Els socialistes són els mestres de la il·lusió.
Són els reis del mambo fent aparèixer i desaparèixer Catalunya, l’oposició, la crisi, les deslocalitzacions, l’augment de l’atur, les baralles miserables del tripartit, la llei de la dependència.
Tanta vocació sobtada pels resultats americans, ara que el capitalisme, el neocapitalisme, el liberalisme, etc., etc., ja ha estat anunciat puntualment que està tocat de mort, cal fer la travessia per retransmetre en directe la victòria previsible del primer ZP color negre d’Americà.
Veurem a “peu d’urna” l’estil més cafre i patètic de l’antiamericanisme. Si, per exemple, l’11-S va donar prou per fer aflorar el cantó més miserable d’aquest exèrcit que ronda “la nostra”, les eleccions poden donar lloc a una explosió de felicitat difícil de catalogar.
Rere el triomf previsible de n’Obama què hi veuran els ideòlegs de la carxofa tevetresina?.
El triomf del multiculturalisme?. Un gir cap a l’esquerra dels US of A?. La tant anhelada maduresa del poble americà?. TV3 i tot el seguici amic han jugat infantilment a fer posicionar les audiències.
A prendre part per un o altre. Obama, a més de negrata i enrollat és el bo. I McCain, la peste. A mi,si em demanen a qui votaria.
I jo responc: però tu ets imbècils o més que un simple imbècil?.
Algú pot creure que les situacions polítiques poden trasplantar-se així, sense més?. A mi me’n fot un candidat o altre.
El que sé d’elles és el que he vist per la tele. O sia res de res.
A mi el somriure tan Profident de l’Obama no em genera cap adhesió. Només li he sentit dir barbaritats molt empeltades amb aquesta cosa insofrible que aquí en diuen “polítiques socials”.
Només em consola saber que a Amèrica la mentida si que és castiga. D’altra banda, en McCain no es cansa de repetir que ell no té res a veure amb Bush.
Per aquí no li deixen dir res més.
Per sort els Estats Units d’Amèrica són molt més que aquesta cosa irreal que en forma de faula ens vol vendre el cantó més poc solvent de la cosa progre que ronda per casa nostra.
Per més que t’ho vulguin transmetre en rigorós directe, avui amb prou feines veuràs l’enèsim show. Ara, per quatre duros agafa l’avió i ves-te’n a veure-ho tu, si és que et pica la curiositat electoral. Amèrica val molt la pena que no tel’expliquin. I menys el dia que voten els americans.
És sobretot aleshores que només sentiràs el pim-pam-pum de l’exèrcit més tanoca que mai ha donat Catalunya i l’esquerra.
En fi, aviam si s’apaga l’euforia postissa dels nostres periodistes i s’hen van a descansar d’una puta vegada. Després de tants i tants dies donant la tavarra cansa moltíssim seguir-los, o ni tan sols comprar el diari o enxufar la radió o la tv… És tot d’un aborriment majúscul i d’una esclavisme estúpid que no sé a on ens ha de portar, o a on ens volen dirigir… No hi ha cap explicació coherent, salvo que ens haguem tornat ben boixos com a servidors de l’amo americà a ulls clocs. Serà això? Hem perdut l’oremus o la dignitat, o ambdues coses?
Que guany qui volgui però haviam quan serà l’hora de prioritzar els nostres problemes de més a la vora i d’altres també llunyans i més importants per a la dignitat humana com la no fi de les guerres i la fam, per exemple…
I una última pregunta a l’aire: On va el periodisme nostre, avui en dia?
Els hi queda dignitat i quelcom d’independència i criteri o només una taca en la immensitat del cel i la terra colonitzat pels de sempre…? I una postdata: La televisió nacional de catalunya (sí, en minúscules) ja ha perdut l’esme o la personalitat per dirigir-se cap a la nostre pròpia societat sense cap resenya o debat envers la sobirania, la indepèndencia o diguem-l’hi com volguem, però és que ni s’esmenta, res de res i dia rera dia, i això que mana (?) un tripartit d’esquerres i… ??.
Dedicat als amics, coneguts i saludats que orbiten per
l'esquerra en general. Després de tantes festes alternatives i concerts anti-repressius, estic en deute amb vosaltres.
D'ací a un any, quan sigueu a les vostres habituals manifes i saraus antiamericans
(i antiimperialistes), us caldran nous eslògans.
Creatiu i generós com sóc, ací us en done alguns:
- Negrata cabró, ves a collir cotó.
- Puto negrata, neteja'm la sabata.
- Maleït negrata, et penjarem de la corbata.
- Tot el camp és un Klan, som la gent ben ària, tant se val d'on venim, si del sud o del nord ara estem d'acord, estem d'acord, una gran fòbia ens agermana. Pancarta al vent, un crit valent, volem un Món com sap tothom: iankis fora, fora, foooora!
En fi, que si voleu acusar-me de racista Ho confesse: sóc racista
Ja n'hi ha prou. Cansats del llenguatge políticament correcte? Farts del pensament, i les actituds, de progres i mudarnillus? Vosaltres ho esteu, i jo també. És per açò que he decidit eixir de l'armari i confessar-vos una cosa: jo sóc racista.
No tinc res en contra dels negres, ni dels magribins, ni dels sud-americans. No, gens ni mica. Jo sóc racista contra els inuit, també coneguts com a esquimals.
Sí, contra els esquimals. Feu memòria:
- jo sempre m'he negat a entrar a un bar o restaurant on hi haguessin esquimals
- jo sempre m'he negat a comprar res en comerços regentats per esquimals
- jo mai he mantingut relacions sexuals amb dones esquimals
- jo mai m'he vestit amb roba típicament esquimal
- jo mai que consumit productes fabricats per esquimals
- jo mai he viscut en un iglú, malgrat la bona qualitat dels materials de construcció
Uf! Ara que ho he dit em sent més alleugerit.
Bé, alguns de vosaltres us preguntareu
"Però per què precisament amb els esquimals?".
Us donaré tres raons:
1) Amb les fòbies i els odis cal ser original. Desconfiar dels gitanos i dels jueus està molt vist, és massa vulgar i gens original. Odiar els inuits és innovador.
2) Hem d'evitar que les fòbies i els odis ens afectin el dia a dia. A la nostra quotidianitat no hi ha cap inuit. Això vol dir que podem evitar-los sense renunciar a res.
Podem menyspreuar-los sense ofendre ningú. Al cap i a la fi qui té la vida més fàcil, l'al•lèrgic a la carn de pollastre o l'al•lèrgic a la carn de diplodocus?
3) Els éssers humans modifiquen el seu entorn d'acord amb les seues necessitats, gustos i capacitats. I què és allò que més agrada als esquimals? Doncs les foques, les morses i les raboses. I un servidor, de foques i de zorrons, ja n'està ben fart.
OBAMA: El futur es veu menys negre.Oi??
"Amb cada president dels Estats Units, es diu que no pot ser pitjor que l'anterior.
Pensàvem que Kennedy seria un president modern i simpàtic. Va començar la guerra del Vietnam.
Pensàvem que el piadós Carter seria un president més honest que els altres. Va finançar Bin Laden a l'Afganistan.
Pensàvem que George Bush pare seria menysa agressiu que el cow-boy Reagan. Va bombardejar Iraq.
Pensem que Obama serà..."
Només tres apunts sobre el tema que avui acapara portades, sense cap més voluntat que aportar algun element de judici crític en un dia en què el consens sobre allò que és bo i allò que és dolent està arribant a límits exasperants.
1) El papanatisme dels mèdia catalans. M'ha resultat especialment farragós la total i acrítica obamització dels mitjans de comunicació catalans, dels públics als privats i pràcticament sense excepció (ahir una de les corresponsals de Catalunya Ràdio va dir que si pogués votaria Obama, suposo que sense saber que estava fent una crida per la ràdio pública catalana a votar algú que té una ideologia pròxima al Partit Popular). La cosa ha arribat a un extrem lamentable amb la portada d'avui d'El Periódico reproduint la efígie de Martin Luther King sota el lema "Ja no és un somnis". La realitat ens l'explica Jame Petras a Rebelion: "Posar el factor del color abans que la classe, del tema de la ideologia o de la base social és un error que ha confós a molta gent". "(...) No hem de confondre l'ascens de la petita burgeisa ètnica o racial amb el que passa entre les masses. Hi ha una polarització de classe entre les ètnies (...) Una xifra: en els últims deu anys, el 0,1% de la població ha incrementat els seus ingressos en un 230%, mentre que el 20% més pobre ha perdut el 10%".
2) El mite de la victòria des de baix. Es diu que Barack Obama ha arribat a la presidència gràcies al gran suport social de les petites capes populars. La veritat la llegim en un article d'Amy Goodman de Democracy Now publicat, entre d'altres, a Gara: Obama ha recaptat 190 milions de dòlars i la seva campanya s'atribueix el mèrit dhaver-ho fet amb petites aportacions de 3,1 milions de donants, amb una donació mitjana de 100 dòlars. Un anàlisi realitzat pel Washington Post demostra que només la quarta part d'aquesta gran quantitat entra en la categoria de "petits donants", un percentatge menor que el de George Bush el 2004.
3) Obama no acabarà amb la guerra d'Iraq. Però d'això sembla que ningú se'n recorda. És partidari de recol·locar les tropes d'Iraq, incrementar la presència a l'Afganistan, ha declarat que és partidari d'ampliar la guerra contra el terrorisme inclosos atacs contra Pakistan...
A la fi....
La nostra generació recorda encara els cinc milions de morts causats per l'imperialisme ianqui quan bombardejà salvatgement el poble de Vietnam que lluitava per la seva llibertat i independència.
Vivim encara sota l'impacte del brutal atemptat que ha enfonsat dos dels símbols més importants dels EUA: les torres bessones de Nova York i l'edifici del Pentàgon, a Washington. No cal dir que lamentam profundament els milers de víctimes innocents que han mort en aquest atac al cor dels Estats Units. Sempre, en tot moment de la nostra vida, hem fet costat a les víctimes que les guerres de rapinya ordides per les multinacionals capitalistes i imperialistes ianquis, per l'imperialisme rus (la invasió de Txecoslovàquia l'any 1968, la d'Hongria el 1956, la d'Afganistan l'any 1979), per l'imperialisme europeu (França, Anglaterra, Espanya...).
Sabem els milions de víctimes que han costat a la humanitat totes les guerres mundials fetes per les gran potències a fi de repartir-se les riqueses del món. Els estats més poderosos de la terra mai no han tengut escrúpols a l'hora de la rapinya. Milions i milions d'homes i dones han mort a conseqüència de les guerres decretades pels estats majors de la banca internacional i els seus governs. La nostra generació recorda encara els cinc milions de morts causats per l'imperialisme ianqui quan bombardejà salvatgement el poble de Vietnam que lluitava per la seva llibertat i independència. Els EUA llançaren sobre els vietnamites més bombes que les que caigueren durant tota la Segona Guerra Mundial. Vietnam, en mans dels botxins del Pentàgon, esdevingué una nafra oberta de la humanitat on els famosos estrategs del sistema provaren les armes químiques, els efectes del napalm damunt la població civil i la natura. Encara avui hi ha milers d'infants que moren a causa dels efectes de la cruel guerra química contra els pobles ordenada per la Casa Blanca.
Tots els antiimperialistes, els amants de la llibertat dels pobles, hem sentit profundament la mort dels innocents que treballaven en les torres bessones de Nova York. Som una generació acostumada a veure patir la humanitat sota el poder dels imperis, sigui aquest el ianqui, el rus, l'anglès, el francès o l'espanyol. Qui no recorda en aquests moments la història del gegant del Nord? Al costat d'una vessant progressista que englobaria des dels pares fundadors dels EUA en el segle XVIII (la poderosa influència que exercí la revolució independentista dels estat-unidencs en la Revolució Francesa) fins a Lincoln i la guerra de secessió contra l'esclavisme del sud (amb victòria del nord antiesclavista); des de les lluites de la classe obrera estato-unidenca i sectors progressistes d'aquell immens país contra el racisme, la xenofòbia, l'explotació capitalista... ¿Com no recordar el centenars d'invasions armades de l'imperialisme ianqui arreu del món? Només a l'Amèrica Llatina es poden contabilitzar més de cent desembarcaments de l'exèrcit dels EUA en aquells pobles, a part dels centenars de cops d'Estat sagnants ordits des de Washington i les ambaixades estato-unidenques de cada Estat envaït.
Sabem que, al costat de tota la vessant progressista de determinats sectors estato-unidencs, existeix la realitat del que han fet les classes dominats de l'imperi contra els pobles indis de Nord-amèrica (els sioux, els mohicans...) i contra el món sencer. En el segle XIX, els "valents" soldats de la Cavalleria Lleugera ianqui extreien amb punyal les vagines de les dones i al× lotes indíes per fer-ne bosses per al tabac! Recordam igualment l'esclavatge de la població negra (tants als EUA com a la resta del món), els segles d'assassinats de negres (penjats, esquarterats de viu en viu, cremats amb benzina per a diversió de protestants reaccionaris, racistes de cabells rossos i ulls blaus que res haurien d'envejar a les hosts hitlerianes en llurs dèria racista).
Posteriorment, en temps de la guerra freda, el sistema capitalista i imperialista ianqui s'especialitzà a promoure centenars de sagnants cops d'estat arreu del món i en l'ajut a tota mena de règims corruptes i criminals. Ja en temps de la guerra civil, quan els diferents pobles de l'estat espanyol lluitaven contra el feixisme, el petroli que emprava l'exèrcit de Franco provenia dels EUA. Els avions que bombardejaren Gernika, els pobles i ciutats dels Països Catalans, de Castella, era benzina aportada a baix preu pel capitalisme ianqui a fi d'acabar amb la democràcia. És un gran mentida propagar que els EUA són "els gran defensors de la llibertat". Franco i la seva criminal dictadura es va poder consolidar gràcies a l'ajut estato-unidenc. Posteriorment, quan el règim franquista romania aïllat per la seva col× laboració decidida al costat de Hitler i Mussolini (recordem l'enviament de la "División Azul" a lluitar contra l'URSS) els EUA, mitjançant els acords militars amb la dictadura franquista, injectaren milions de dòlars en l'arruïnada economia franquista. Va ser el capitalisme estato-unidenc qui, amb aquesta signatura l'any 1953, salvà novament el feixisme espanyol i li donà ales (per a la repressió contra els antifeixistes i contra les nacions oprimides per l'estat espanyol).
D'ençà el final de la Segona Guerra Mundial no hi hagué règim feixista o dictatorial en el món que no rebés l'ajut de l'imperialisme estato-unidenc, dels sectors més agressius del Pentàgon. No en parlem de l'ajut dels EUA al corrupte règim de Sang Gaishek, a la Xina, i que costà milions de morts. Els feixistes del règim proianqui tallaven el cap als comunistes i progressistes xinesos enmig del carrer per tal d'atemorir el poble... Ja l'any 1927, els reaccionaris xinesos -teledirigits per la banca ianqui- llançaven els marxistes i treballadors progressistes vius dins de les locomotores a Xangai i a moltes altres ciutats de la Xina. K. S. Karol ho detallà a la perfecció en la seva impressionant obra La Xina de Mao que publicà Edició de Materials a Barcelona l'any 1967.
Qui no recorda el sagnant cop d'estat organitzat per al CIA ianqui contra el govern populisto-nacionalista d'Indonèsia l'any 1968? Tan sols en una setmana, els mercenaris feixistes, l'exèrcit dirigit per generals ensinistrats pels ianquis, assassinaren més de mig milió de persones pertot d'Indonesia. Els rius anaven plens de cadàvers i durant dies les aigües van ser roges, de tanta sang.
D'ençà aquesta data no hi hagué en el món cop d'estat, matança generalitzada de progressistes (comunistes, socialistes, cristians anticapitalistes...) que no fos ordida pel Pentàgon. El cop de Pinochet a Xile, l'assassinat del president Allende (democràticament elegit pel poble xilè), els milers de morts que hi hagué posteriorment en la brutal repressió de l'any 1973; les matances a l'Argentina fetes per la junta militar que presidí Videla (els feixistes argentins, manats per especialistes de la CIA ianqui, obrien la panxa de les preses i presos acusats de "marxistes"; les noies eren violades per cans policíacs; els fills eren segrestats i repartits entre els militars...). Abans, a l'any 1954, hi havia hagut la intervenció ianqui contra Jacobo Arbenz i el govern progressista que governava Guatemala... I encara molt abans, en els anys vint i trenta, l'assassinat del líder patriòtic de Nicaragua, el general d'homes lliures Sandino aliminat pels Somoza (manats per l'imperialisme ianqui). El 1964, ja hi havia hagut el brutal cop d'estat del Brasil amb milers i milers de progressistes assassinats... Sense anar a cercar les intervencions militars imperialistes del segle XIX, els cops d'estat proianquis, la sang vessada d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial es fa infinit (Turquia, Grècia, Uruguai, Haití, els atacs contra Cuba, El Salvador, la República Dominicana...). El manteniment de Puerto Rico com a colònia de l'imperi contra la voluntat dels seus habitants; les condemnes a mort, a presó pèrpetua, dels nacionalistes d'aquest poble oprimit per l'amo del Nord...
La invasió de Playa Girón per part de mercenaris cubans ensinistrats en tota forma de matar per la CIA ianqui; el sosteniment de tots els règims corruptes del món i l'ensinistrament (precisament al Panamà) de tota l'oficilialitat colpista mundial (Escuela de las Américas); l'ajut en milions de milions de dòlars a tots els exèrcits del món que lluiten contra els revolucionaris (o contra el clergat catòlic progressista: l'assassinat del bisbe Romero a El Salvador -i de milers d'esquerrans d'aquest país-; l'extermini de la guerrilla nacionalista i progressista en tots els països d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Aquesta ha estat la funció essencial de l'imperialisme ianqui en l'època contemporània: col× laborar amb els imperialistes de l'antiga URSS i europeus per a mantenir el sistema d'explotació capitalista arreu del món.
Publica un comentari a l'entrada