10.11.08

Espanya ataca amb Nissan.

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària dels seus drets.
Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.
NO ÉS AIXÍ, I ELS TREBALLADORS CATALANS es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.
JOSEP MARIA ÀLVAREZ, SECRETARI GENERAL d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".
MÉS ANTIGA ENCARA ÉS LA SOBTADA sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".
LA MATEIXA LLIÇÓ VAN APRENDRE a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.
ELS COMPATRIOTES DE NISSAN NO OBTINDRAN res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.
Publicat a l'Avui el dia 8 de novembre de 2008.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Fa molts anys, en el marc d'unaltre gran crisi general, un bon grapat d'empreses del sector del metall van tenir greus dificultats per a tirar endavant. Entre elles l'empresa on treballava el meu pare, una pime d'aquelles que són l'autèntic nervi laboral i econòmic del nostre país. .
Tothom sabia que per a tirar endavant calia estrènyer el cinturó uns quants traus. Tothom sabia que sense l'ajut dels governs moltes d'aquestes empreses tancarien o farien fora molta gent. Tothom sabia que per a aconseguir aquest suport calia fer enrenou. Tothom sabia que per a que et fessin cas calia que la gent de les grans empreses del sector (és a dir, la SEAT i EBRO ara NISSAN principalment) sortís al carrer a solidaritzar-s'hi.
Però els companys de classe de la SEAT tot fent-los uns copets a l'esquena quan van anar a demanar ajut els van dir: "Nosaltres no ens podem sumar a les vostres reivindicacions ja que tenim el nostre propi conveni. Tot i així estem, CON EL ESPIRITU CON VOSOTROS COMPAÑEROS (En castellà a l'original). Més d'un va trencar el carnet d'afiliació al sindicat durant aquells dies. La pèrdua de la innocència pot ser molt dura...
NO va haver solidaritat obrera i en conseqüència no va haver renou mediàtic ni ajuts públics. Molts treballadors van anar al carrer, algunes empreses van tancar i altres ho van passar malament. Jo era molt jovenet quan tot això va passar i recordo moments de certa angúnia...
Però de mica en mica ens en vam anar sortint. I pel que recordo alguns dels antics companys de fàbrica del meu pare que van mantenir una mica de contacte també: Un va posar un lloc d'aquests on vénen pollastres a l'ast, un altre va tornar al seu poble, aquell altre va trobar feina en un altre lloc....
Des de llavors que recordo tot això quan veig la gent de les grans empreses que fan mobilitzacions i tallen carreteres o fan vagues generals i ens demanen solidaritat a la resta de treballadors i el govern afluixa una pasta (que paguem tots) per a prejubilacions (als 55 anys!). (Disgressió: Ningú no s'adona que amb el sistema de prejubilacions només fan que crear aturats grans amb tendència a la depressió i les empreses perden tota l'experiència d'aquesta gent i que en canvi, la gent jove té més oportunitats de trobar una nova feina?)
Doncs mira: Teniu tot el suport del meu esperit, però jo ja tinc allò que amb feina i sort he aconseguit, i els vostres problemes no són els meus.Amb el temps vaig veure que els sindicats dediquen bona part del seu temps a defensar funcionaris i gent de grans empreses. Amb convenis amb privilegis insultants per a la resta de treballadors (i no parlem ja comparant amb mileuristes i immigrants).Gent que no sembla que estigui per la tasca cap canvi social, ans al contrari, amb tendència a ser força conservador de l'estat de coses per a mantenir els seus privilegis.
A totes les empreses on he treballat els membres del comité d'empresa (quan hi havia) eren sovint vistos com uns aprofitats privilegiats i la majoria de companys se'n fotia i desconfiava. Només cal veure la xifra d'afiliats que hi ha als sindicats...Temps a venir, voltes que fa la vida, cap a mitjans dels '90 vaig entrar a treballar a travès d'una ETT a una empresa anomenada Volkswagen-Audi España, S.A. que no era més que les oficines comercials que s'encarregaven de portar els cotxes des d'Alemanya (o des de Navarra en el cas d'algun model) i distribuir-los entre els concessionaris de la marca. Era del grup SEAT i la gent que hi treballava era provinent d'allà.

Tenien una forma de treballar semblant a la caricatura típica del funcionari: Arribaven a la seva hora per a fitxar i s'estaven al seu lloc fins a mig matí parlant de futbol, política (rabiosament anticatalans malgrat que la majoria portaven anys i anys aquí i aquí hi tenien fills), etc...A les 10 se n'anaven a fer el cafè mitja horeta i en tornar treballaven sense estrés fins a l'hora de plegar per a dinar. A la tarda, per l'estil.
Amb aquest ritme de treball calia que algú treiés la feina i per això hi havia un bon nombre de gent contractada a travès d'ETT (que cobràvem una mer…. misèria) o becaris universitaris (que cobraven encara menys). De tota manera, si fa no fa acabaves seguint el mateix ritme...i per tant contractaven més gent d'ETT, etc...
El fet de parlar català era motiu de mofa i d'alguna discussió una mica forta (jo en vaig tenir una parell). Jo em presentava com a Jaume i em va costar que m'anomenessin així, sense espanyolitzar el nom. Pràcticament només parlàvem català els ETTs i els becaris. De la gent d'allà només dos o tres persones ho feien (Una senyora em va dir el segòn dia de feina:"Amb mi pots parlar català" tot xiuxiuejant, com si fos una cosa prohibida, com si fossim a Nüremberg als anys 30 i ella em diguès "Shalom, en mi pots confiar germà").
Els mesos que vaig passar allà vaig treballar al departament de comtpabilitat encarregat de quatre tasques elementals, com tothom. Parlant, parlant, vaig saber que molts d'aquells estaven allà per que la SEAT no els podia mantenir (no tenien feina per a ells i acomiadar-los era massa car, era l'època en que la fàbrica de Martorell començava a funcionar) i la VW sí, però mantenien els privilegis del conveni de la SEAT i ells es consideraven d'aquesta empresa...Sovint els sentia com es planyien de com de bé estaven abans als vells temps (Més? Els devien fer felacions abans de tornar a casa suposo...).
Tots eren afiliats als sindicats i els ofenies si els deies que la seva actitud no era ni progresista, ni d'esquerra, ni de classe obrera. No havia ningú més d'esquerres que ells.
Un cop, parlant amb un del comitè d'empresa que treballava al mateix departament que jo li vaig explicar l'actitud de la seva gent com he explicat abans (i que ell mateix devia ser llavors un dels membres del comitè) li vaig dir que això no era una actitud gaire solidària i em va explicar la batalleta que ells havien lluitat contra Franco. Jo li vaig recordar que quan Franco venia a Barcelona tots els curritos de la SEAT el rebien braç en alt,i cantan el cara el sol, no gaire anys abans que fossin tan democrates i lluitadors. La resposta que em va dir fou definitiva: "Mira xaval, nosaltres hem estat franquistes quan hi havia Franco, som socialistes ara que hi han els socialistes ,I SEREMOS DEL QUE ESTE EN EL MOMENTO (En castellà a l'original)
Al cap d'uns mesos vaig plegar d'allà. Temps després (mesos o potser anys) vaig trobar-me a una noia que hi treballava. Em va dir que l'empresa no existia (No erà d'estranyar) però l'havien refundat o reorganitzat i la gent l'havien reubicat per dintre de tot el grup.
Visca el Primer de Maig!
Avui hem vist com els treballadors de la Nissan tallaven la Ronda com a protesta a la més que posible presentació per part de l'empresa d'un expedient de regulació d'ocupació que podria deixar sense feina més de mil sis-centes persones.
La primera qüestió és, quina culpa tenen els usuaris de la Ronda? Al cap i a la fi no hi tenen res a veure (ni ells ni la resta de ciutadans) i després de tot també en som part afectada: Els subsidis d'atur i les prejubilacions s'hauran de pagar de la nostra butxaca.
I a més, si els manifestants fossin treballadors de pimes (com ho és la majoria) els seus acomiadaments no tindrien tanta (o gens) repercussió mediàtica ni podrien tallar carreteres ni fer manifestacions (i en aquests casos els sindicats acostumen a desaparèixer)...ni rebrien la solidaritat que ara exigeixen. En parlem de tot plegat?
Ara siguem constructius:.
Primer de tot, l'ERO. Cal realment que l'empresa el presenti? Sembla que no, ja que no te pèrdues. El que passa és que volen traslladar la producció a una altra zona on els costos laborals siguin més baixos. Una deslocalització que diem.
Això és bo o dolent? Doncs depèn de com es miri. Als afectats no els fa cap gràcia evidentment. Per al país receptor (en aquest cas desconec quin és) és una oportunitat tal com al seu moment ho va ser que Renault o Volkswagen o Fiat deslocalitzessin les fàbriques del país d'orígen a l'estat espanyol. Els costos salarials són més baixos i potser segurament els drets laborals són mínims. Lamentable però no cal dir com a la llarga pot beneficiar-los i contribuir a canviar les coses...tal com va passar aquí.
A més, suposem el cas contrari. Que no deslocalitzessin. Llavors continuarien produint aquí i haurien de competir amb la resta d'empreses del sector que sí ho han fet. Manera de fer-ho? Reduint costos com ara els salarials. Com va dir l'economista Xavier Roig, la defensa a ultrança dels llocs de treball porta al mileurisme. El que cal defensar no és tant el lloc de treball com el treballador.
Molt bé, i com es fa això?
Si ho sabés no estaria aquí escrivint. Però hi han unes coses que em semblen lògiques.
Primer __cal reclamar, per part del govern, la devolució dels ajuts que segur que l'empresa va rebre per tal d'instal•lar-s'hi i a més pagar-ne una indemnització. Em sembla de justícia.
Segòn__, vigilar molt bé com es fa l'ERO. Acostumen a fer fora la gent més gran i deixar la més jove cosa que és absolutament demencial, ja que:
1- Acomiaden la gent amb més experiència
2- La prejubilació no és un cost de l'empresa que acomiada sinó que la paguem entre tots (recordem que Nissan no te pèrdues).
3- L'índex de depressions i malalties semblants es dispara entre els prejubilats i els acomiadats massa joves per a jubilar-se i massa grans per a trobar feina. A part del drama humà significa un nou gran cost per a les finances públiques.
4- La raó principal per a que hi mantinguin la gent més jove és simplement perquè el cost salarial és menor.
5- La gent més jove ho té més fàcil per a trobar una nova feina.
Tercer__. Ja que la cosa està malament els agents socials (sindicats i empresaris, per què no haurien els empresaris d'implicar-s'hi?) haurien d'ajudar activament en la recerca de feina d'aquesta gent. Perquè no els proposen de fer formació, o muntar cooperatives, o cercar una sortida laboral,..?.Qualsevol cosa abans que mostrar la lamentable situació de la lloada pel•licula "Los lunes al sol" on ningú cercava feina i s'estaven al bar plorant tot el dia.
I per últim__ i no pas menys important ( de fet, tot el contrari ) que encertin quin és l'enemic. Que llegeixin l'article d'ahir del Lopez Tena publicat a l'Avui i que podeu llegir aquí,al teu blog
Però ells no llegeixen l'Avui,ni el teu blog. I no ho dic amb cap sentit pejoratiu. No cal ser sociòleg per a saber amb quina adscripció nacional se senten més identificats o amb quina selecció gaudeixen.... Amb la del país que els puteja.

No cal ser, però, gaire optimista amb el fet que l'actitud d'aquests treballadors canviï en una actitud més positiva i realment més revolucionària i en defensa dels seus drets.
D'ells i de tot el seu sector social...i és digne d'estudi. Ja vam veure com ni tan sols el fet que s'enfonsi un barri els fa canviar el sentit del vot o sigui que anar encara més enllà és difícil.
Salutacións

Anònim ha dit...

A priori aquest tram final d'any es presenta atapeït d'esdeveniments polítics de primera magnitud. Fent-ne un recompte ràpid, a mi me'n surten tres, pel cap baix.
Primer, Rodríguez necessita que li aprovin els pressupostos.
Segon, els partits catalans aspiren a tancar un nou sistema de finançament.
I, tercer, el Tribunal Constitucional s'ha de pronunciar sobre els recursos interposats contra el nou Estatut d'Autonomia de la Generalitat de dalt.
Sembla ser que algunes d'aquestes qüestions poden acabar encavalcant-se durant les pròximes setmanes, en un final de cursa d'allò més emocionant. Deixin-me fer algunes prediccions al respecte, bo i desitjant equivocar-me
Primera: el TC deixarà l'Estatut tan esprimatxat que, posat de gairell, no se'l veurà. Els partits obertament espanyolistes (PP i Ciudadanos) diran que ells ja ho deien i que això de l'Estatut no feia falta per res i que tot plegat ha estat una mala pensada. Potser no els faltarà raó. En canvi, la resta de partits de l'arc parlamentari diran que quin greu i què desgraciadets que som. I que no hi ha dret, però que cal respectar les sentències dels tribunals perquè som gent seriosa i, sobretot, molt demòcrates. Després procediran a culpar-se mútuament.
Segona: Rodríguez incomplirà allò que disposa l'Estatut en matèria de finançament. El PSC i l'eco dels socialistes ho mig negaran i argumentaran que, atès el malt moment econòmic que vivim, és el millor acord possible. No cal dir que rebran una bona cobertura argumental per part de l'hidra mediàtica, per mirar d'entabanar a l'opinió pública i fer passar bou per bèstia grossa. Esquerra (abans ERC) dirà que no és un bon acord, però que és culpa d'Artur Mas, per haver pactat una rebaixa prèvia amb Rodríguez. I quedarà demostrat que ja vam fer bé de votar que no en el referèndum (i què justet que va anar que no votéssim alguna altra cosa!). Però que de retirar el suport parlamentari a Montilla, ni parlar-ne. Que formar part d'aquest govern -i no d'un altre- és un valor en sí mateix, independentment del que faci o deixi de fer el president Montilla.
Tercera: Rodríguez aconseguirà que li aprovin els pressupostos de l'estat amb el suport del PNB i algun canari o guacamai. I, no cal dir-ho, amb el vot afirmatiu dels vint-i-cinc diputats del PSC que, "impasible el ademán", novament donaran un sí búlgar i entusiasta a uns pressupostos que perpetuen l'escanyament fiscal dels Països Catalans sota sobirania espanyola. Aquests prohoms (i prodons), que tenen la barra de dir-se d'esquerres i afirmen defensar els interessos dels catalans.
Si d'aquí a final d'any se'n troben algun pel carrer, no siguin tímids i felicitin-li el Nadal. Una abraçada fraternal tampoc no estarà fora de lloc. I preguntin-li, de part meva, com porta això d'haver d'esborrar cada matí la paraula "botifler" que de nit li surt escrita al front, com una mena d'expedient X epidèrmic, a cavall entre les cares de Vélmez i el mite de l'etern retorn.
SOBERANIA, JA !!

Anònim ha dit...

Ja mouran el cul (si volen) els que el dia 9 de març van votar PSOE (25 diputats), jo sóc funcionari i estic relativament tranquil, a més en ma vida he votat PSOE.
Fins que els mateixos que els voten, no els exigeixin responsabilitats aquest país no avançarà un milimetre.

Anònim ha dit...

Estos cacalanes y su nacionanismo. Lo de siempre.