11.3.08

Anàlisi d’urgència:

Una mica d’anàlisi d’urgència: ha passat el que tots pensàvem que passaria.
Ha guanyat el PSOE, i ja m’està bé; el PP i la seva campanya dialèctica de xenofòbia contra Catalunya no podien tenir premi, tot i que és cert que els hi ha permès guanyar més suports, i és que l'anticatalanisme ven… però no suficientment, perquè Catalunya també suma.
És evident que mentre el PP faci aquestes polítiques va recollint suports extremistes per les espanyes, però a Catalunya passa allò que deiem a la Facultat de Dret, del “daño emergente y lucro cesante”: no és només que el seu sostre electoral sigui baixíssim, sinó que genera un efecte por que multiplica cap a l’infinit els suports que reben els socialistes, i eixampla una distància que esdevé insalvable amb els vots de les espanyes.
CiU s’ha mantingut, però no ha recuperat cap dels 4 que havia perdut. I serà decisiva. Això té coses bones i alhora ombres. Com es gestionarà aquesta posició?
Complicat, però espero i desitjo que ho facin amb intel·ligència, tenint en compte que a Catalunya estan a l’oposició, que el tripartit els condemna a l’oposició en qualsevol oportunitat que tinguin… i que la raó de l’existència de CiU és Catalunya. Panorama amb ombres i llums.
I ERC… bé, ERC s’ha fotut una castanya espectacular. Per sobre fins i tot del que el meu instint em deia (pensava que en treurien 4). A ERC estaven convençuts de quedar-se en 6. El seu allunyament respecte la seva massa de votants era brutal… i no ho veien, o no ho volien veure. Havien entrat en caiguda lliure (catalanes, municipals…). I ara la realitat els hi ha esclatat a les mans. En Carod, en un discurs lamentable diu que obren un període de reflexió, sense presses, per analitzar les causes. I diu, alhora, que són conscients que han perdut votants cap al no-res i cap als socialistes, per l’efecte por. Dues coses, Carod: si vols et resumeixo en dues paraules les conclusions de la teva reflexió (de la que no faràs): l’heu cagat! I si cal afegeixo, atès que pel que sembla no us entereu gaire de les coses, que la vostra “gran estratègia” era conquerir espai electoral al PSOE a Catalunya. Els resultats salten a la vista. Al final no he anat a l’hotel on estaven concentrats a fer el “passadís d’honor” als grans estrategues, i aplaudir-los, ovacionar-los, per la seva brillantíssima estratègia i els seus resultats. Quina cagada, Déu meu! L’heu cagat i heu portat al país a una situació complicadíssima: amb un PSOE que ho governa tot, que té tots els ressorts del poder, i que no para de crèixer. Brillant.
Però… per què sóc optimista? Perquè aquest resultat obliga les forces catalanistes a una profunda reflexió i canvi d’estratègia. El catalanisme ha perdut més de 450.000 vots que no han anat enlloc: 350.000 d'ERC i 100.000 de CiU (els sociates, que són els únics que n'han guanyat, només ho han fet amb 9.000 vots). Per tant, i analitzat col·lectivament, és obvi que les estratègies d'ERC i de CiU continuen essent dolentes, generant desafecció, provocant irritació i pèrdua de suports. Però no hem desaparegut, com l'energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma.
Ara, a ERC, ja és absolutament inevitable que s’iniciï un procés de regeneració, de canvi d’estratègia i de renovació de la direcció. Els qui han dut el partit a aquesta situació amb la seva estratègia, i han dilapidat d’aquesta manera tan brutal el capital acumulat durant tants anys, no poden ara liderar una estratègia diferent ni, molt menys, cap procés de regeneració com el que es necessita. No ens enganyem, serà un procés dur, complicat. S’han de renovar persones, discurs, estratègia. Uf! Molta feina, però una feina indefugible.
I CDC té una oportunitat immillorable, absolutament immillorable i indefugible, irrenunciable, per a construir la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho bé. Com deia en Xavier Sala divendres a la Vanguardia, està clar que CiU conecta amb el ciutadà mig, i que per tant té la gran oportunitat, si fa les coses bé, amb coratge, amb intel·ligència, amb valentia, de tornar a encapçalar el gran projecte nacional de Catalunya.
Tanmateix CiU ha continuat perdent vots (100.000 vots menys!!!). CiU no pot aspirar a liderar un projecte nacional sense plantejar-se una estratègia política molt més ambiciosa, oberta i valenta de la que ha seguit fins ara. Ha demostrat que aguanta, que no s’ensorra, tal i com pretenia el tripartit. És un partit fort, sòlid, ben implantat… però que necessita assumir riscos, noves polítiques, si vol captar nous votants i guanyar nous espais que els permetin recuperar la seva posició central, el govern i el lideratge nacional. Si no ho fan l’agonia serà lenta, però serà una agonia. I aquesta situació seria la “puntilla” per a les aspiracions nacionals de Catalunya.
Per tant, des d’avui, a treballar. Els grans estrategues d’ERC han donat al PSOE tot el poder de Catalunya i un creixement brutal, increïble. Tot això gràcies als que havien d’arrencar coixí electoral als sociates. Vet aquí el seu gran triomf. A Catalunya ja pràcticament només hi ha un partit. I si no ens posem a treballar, ja només hi haurà un projecte nacional, evidentment l’espanyol que representa el PSC-PSOE i el tripartit, que ho governen tot, absolutament tot, al nostre país. Gràcies a ERC i els seus brillants estrategues.
Tres desitjos:Que el resultat electoral no porti CiU a una aventura impossible, d’entrar al govern espanyol estant a l’oposició a Catalunya. Amb una CiU lligada al PSOE a Madrid i una ERC lligada al PSOE a Catalunya… la situació del país seria complicadíssima. Un escenari terrible, anguniós.
Que ERC iniciï immediatament el procés de regeneració i renovació que tants, tantíssims, reclamàvem.
No un procés de reflexió, no. Han d’iniciar un procés total de renovació: d’estratègia, de nous lideratges, de discurs, de referents… de tot.
L’actual direcció ha portat el partit i l’independentisme a un carreró sense sortida. Serà molt complicat que ens n’ensortim, que el partit –i per tant també el país- tornin a tenir un referent inequívoc d’impuls nacional des d’una posició inequívocament independentista.
Però és indispensable. No hi ha país sense un partit com ERC, que ha d’ocupar un espai indispensable en l’impuls nacional, i que ara apareix absolutament desdibuixat i col·laboracionista amb el projecte nacional espanyol dels sociates. Els independentistes no hem desaparegut, però ERC ja no ens representa.
Que CDC assumeixi amb coratge, encert i ambició el procés, inevitable i irrenunciable, de construir la Casa Gran del Catalanisme. És l’única oportunitat que té de tornar a assumir el lideratge nacional de Catalunya i el seu govern. I, evidentment, de traçar el camí del nostre país cap a la sobirania. Amb seny, fent les coses ben fetes, però fent-les. Assumint el lideratge, obrint-se a nous espais, conservant la seva força i atraient nous electors, establint noves confiances i compromisos amb la societat catalana.
I alguns temors:Quina estratègia de governabilitat establirà ZP? Això ho podem analitzar des de dues vessants: el tipus d’acord i amb qui.
Pel que fa al tipus d’acord, l’estratègia pot ser la de buscar un acord estable de legislatura, o bé, aprofitant la seva àmplia majoria, seguir l’estratègia d’aquesta última legislatura, de buscar acords puntuals i amb diferents socis, sense casar-se amb ningú.Pel que fa als possibles socis només té dues alternatives: o CiU o la dispersió del mixt i/o PNB.
Hi ha tres suports que, d’entrada, li poden sortir molt baratos: ERC, BNG i IU-ICV.
Són tres socis vinculats als socialistes als governs “autonòmics”. En el cas d’ERC, el suport pot sortir molt i molt barato, malgrat la incoherència que això pugui representar davant de la monumental patacada electoral que ha rebut. L’amenaça de trencar el tripartit és un argument que pot portar ERC a donar suport a cost zero. Inevitablement, ja que l’estratègia de l’actual direcció d’ERC passa única i exclusivament per “aguantar” com sigui, aguantar aquests anys de la manera que sigui i esperar que els hi toqui la loto abans de les properes “autonòmiques”.
Però les tensions internes, que seran inevitables, són un risc brutal per a aquesta “societat”. I alguna cosa similar pot passar amb Izquierda Unida (que no amb ICV).
El suport d’aquesta amalgama del mixt pot tenir, a més, altres aliances puntuals, com ara el PNB o els canaris.
Així, per ara, entenc que serà la majoria més còmoda per als socialistes: és la que els hi sortirà més “barata”. Tot i que està sotmesa a moltes tensions, fins i tot dins el mateix PSOE.
L’aliança amb CiU és la que, sens dubte, i a nivell espanyol, pot oferir més garanties d’estabilitat i de futur per a la legistura… però… sobre quines bases? Ah! Aquesta és la pregunta del milió. En l’hipotètic cas que els socialistes exploressin aquesta opció també ho faran molt a la baixa, atès que tenen una majoria alternativa. Què poden oferir a CiU? Si l’oferta és de pacte de legislatura, em temo que passa inevitablement per l’entrada de ministres de CiU al govern espanyol. I aquí es dona l’escenari crític. Té sentit que CiU sigui a Madrid, governant amb el PSOE, mentre a Catalunya està a l’oposició i el PSOE hi governa amb el suport d’ERC? Des del meu punt de vista aquest seria el pitjor escenari nacional imaginable. Una ERC i una CiU atenallades pels pactes amb els sociates deixaria absolutament al descobert, buida, la nostra dimensió nacional. L’anul·laria. Un autèntic desastre.
I quina alternativa hi ha? Només se m’acut la convocatòria d’eleccions anticipades. Seria l’única manera de sortir d’aquest atzucac d’aritmètiques i aliances impossibles, surrealistes. Però… i després, què? Uf, avui ja és molt tard com per entrar-hi.
Tanmateix, i com a resum de les pors, crec que el PSOE pot gaudir d’una legislatura “tranquila” amb el suport del conglomerat del mixt, un suport que li sortirà molt barato, quasi gratis, especialment en el cas d’ERC. Aquest trumfo a la mà farà que, igualment, les opcions de CiU cotitzin a la baixa… i també el seu preu.
Però vaja, com que avui, sóc optimista de mena del que passi a Madrid l’únic que m’interessa és que no condicioni els projectes de futur a Catalunya. I que ERC i CDC puguin encetar els processos de renovació i de creixement que necessita el país.

23 comentaris:

Anònim ha dit...

Després de la devallada d'ERC (cosa previsible per tothom menys per ells) el Sr. Carod ha de fer un acta de valentia i fer una moció de censura al Sr. Montilla, i ho ha de fer ja. Només un partit com CiU al govern de la Generalitat ens podra ajudar ha tirar endevant el país després d'aquests resultats tan desoladors.

Anònim ha dit...

El PSC-PSOE a Catalunya ha guanyat 4 diputats. A la resta de l'estat, sense Catalunya, el PSOE es manté.
Potser seria hora que ERC es replantegi les aliances, no és pel bon govern que el PSC ha aconseguit uns resultats tan bons. Tampoc són els abstencionistes, ni el vot en blanc, el que ha perjudicat especialment a ERC. Més aviat ha estat l'abraçada de l'ós el que els ha enfonsat.
Si els continuen deixant fer, els socialistes estan creant un xarxa de poder polític i mediàtic que tendeix a l'absolut. El catalanisme és la força majoritària a Catalunya, si CiU i ERC triguen massa a trobar un punt d'enteniment, deixarà aviat de ser-ho.

Anònim ha dit...

De la vida s'aprèn, i dels fracassos encara més. Sovint, quan totes les coses ens van bé, perdem el nord i tracem el camí que ens pot portar al fracàs. Quan tens dificultats, i reps patacades, aprens a afrontar-les i això et fa fort. Només l'anàlisi sincer del per què de les coses, et permet preparar el terreny, per tornar a aixecar el cap, i seguir viu en aquesta societat, a vegades complicada, que ens ha tocat viure.
Salut.

Anònim ha dit...

Ja,Puicercós a deixat el govern per dedicar-se en exclusiva a salvar el cul i preparà l'enterrament de Carod pel juny.
És dur i desagraït treballar de masover al ripollès.

tafaner ha dit...

Res a dir, la Catalunya socialista també decideix a Espanya.
Primer varen donar la presidència del PSOE a ZP i ara l'han consolidat a la cadira de la Moncloa.
El socialisme ha derrotat al nacionalisme, a domicili i per golejada, que encara dol més.
El PSOE esta aconseguint el que el nacionalisme espanyol no ha pogut fer durant dècades.
La desnacionalització de Catalunya s'ha evidenciat en aquestes darreres eleccions.
Mentre els de Can ERC somiaven truites i els de Can CIU seguien com si encara fossin els més votats, els socialistes catalans del PSOE s'han ficat la majoria dels votants a la butxaca, i s'han convertit en la veritable formació política catalana que és realment decisiva a Madrid.
Ara tot son presses a Can ERC, a fer congressos i deixar càrrecs per no quedar-se al final amb el cul enlaire.
I a Can CIU ja fan números sobre el que en poden treure.
Però cap pensa encara amb el País. Aquell País, pel que tots diuen voler el millor, i que no es diu Espanya.
Uns es queden sense cadires i els altres es queden amb les que tenien i una més.
Un resultat molt pobre pel catalanisme polític.
Molta reflexió i moltes cares noves calen dins el món nacionalista a Catalunya.
Si és que encara som a temps de fer alguna cosa per aixecar el cap.
Podem fer moltes lectures de les passades eleccions, i amb temps i perspectiva en farem més, però avui la realitat ens supera.
Som els que som i cada dia som menys els nacionalistes catalans, mentre d' espanyols plurals, a Catalunya,en són cada dia més.

Anònim ha dit...

Miopia republicana: Un 25% de l’electorat d’ERC l’any 2003 va abandonar el partit l’any 2006. Potser perquè un de cada quatre electors republicans sospitava que el tàndem Carod-Puigcercós era capaç de fer President en José Montilla. No s’equivocaven. El segon tripartit ha costat a ERC una pèrdua del 50% del vot a les municipals i una caiguda encara més gran a les generals d’aquest diumenge. El fracàs del 2006 es va tapar amb el nou govern, la topada a les municipals la va pagar en Portabella i ara sembla que en Puigcercós posarà ordre com si no hagués passat res. Que coi ha de passar a can republicà per que s’adonin que l’error és haver regalat la generalitat al PSC més PSOE? És clar que acceptar l’error voldria dir canvi de cadires i això sempre costa...
CIU, i ara què?: El bipartidisme salvatge ha acabat per fer bo el pobre resultat convergent d’aquest diumenge. Els onze escons combinats amb el resultat de PSOE i l’atomització de tota l’esquerra alternativa deixen CIU en situació d’influir sobre el govern espanyol. Es pot jugar a fer servir la clau quan no es governa Catalunya? El més perillós és que una possible crisi d’ERC en paral·lel a l’aliança PSOE-CIU a Madrid pugui precipitar l’experiment sociovergent.

Anònim ha dit...

On han anat els vots dels “catalans emprenyats”?

Anònim ha dit...

Al 2003 quan Maragall va perdre després de 25 anys intentant entrar a la Generalitat el PSC estava mig mort i ERC el va ressucitar.
Al 2006 quan Montilla cau estrepitosament amb Mas d'11 diputats el PSC esta requete mort i ERC el va tornar a salvar.
Aixi ERC té la culpa, podiem haver enterrat al pitjor enemic de Catalunya i els burrus d'ERC el van reanimar.

Anònim ha dit...

Els PSC no farà cap grup propi, ho han negat sempre a cada vegada que se'ls ha preguntat. Són espanyols i són el PSOE, no té més.
I tampoc cal grup propi si fins al moment els diputats catalans sociates han votat sempre el mateix que la resta, inclòs l'idioma o en contra de al reprovació de la Magdalena Álvarez o per el retorn definitiu de TOTS els papers catalans segrestats a Salamanca.

Anònim ha dit...

És dur trencar-se la cara per uns ideals que no tenen uns representants dignes. Mai els partits d'obediència catalana, mai ERC i CiU, no ho havien tingut tan fàcil per batre el PSC. Mai no ho havien tingut tan fàcil per catalanitzar la campanya i erigir-se en una alternativa. Cap altre legislatura no els havia donat tants elements per bastir un discurs de regeneració, optimista, que són els discursos que guanyen. Que no parlin de polarització, han estat uns inútils. Aquests últims quatre anys només han produit en la seva parroquia incondicional, insatisfacció i pessimisme; així és impossible fer uns bons resultats. Les eleccions les guanya sempre la il·lusió i la fe que escampen els votants fidels. La fe dels electors del PSC sempre serà molt més resistent que la dels d'ERC i CiU perquè tenen un Estat i un idioma de milions de parlants al darrera, per això els líders catalanistes no es poden permetre les rucades que fan els socialistes: ho han de fer millor, molt millor.

Anònim ha dit...

Ara ja ha quedat clar que com més se’ns pixen a sobre més bona cara fem i més agraïts ens mostrem d’aquesta pluja daurada que ens cau al damunt. I vinga parlar de si polarització, que si por al PP -no sé quina por pot fer el PP, pobrets, algú m’ho hauria d’explicar, a mi me’n fa molta més aquest PSOE mentider i botifler.

Anònim ha dit...

El 9 de març ha evidenciat que els socialistes són els únics que se'n beneficien del tripartit.
Mentre els socialistes obtenen els millors resultats electorals de la seva història a Catalunya, els seus socis de govern surten malparats. Esquerra perd 5 diputats i pateix una severa davallada, obtenint 3 diputats i no podent formar grup parlamentari propi, i ICV-EUiA perd el 50% dels seus diputats, és a dir, només es queda amb un.
El segon tripartit, recordem-ho, que va néixer amb un PSC força debilitat amb els seus pitjors resultats electorals a unes eleccions al Parlament de Catalunya -pèrdua de 10 diputats- veu un any i mig després com es recupera i millora resultats a costa principalment dels seus socis de govern.
Salut.

Anònim ha dit...

El President Montilla té els dies comptats degut a la nova estratègia del Sr. Puigcercós.
Sí, crec que aquesta serà la conseqüència, a mig termini, que tindrà el camí que ha iniciat el Sr. Puigcercós.
Ja feia temps que les bases d'Esquerra es movien i, crec, que aquest serà el resultat final del procés que ahir va iniciar el seu Secretari General (empès pels dolentíssims resultats de les eleccions del 9-M).

Anònim ha dit...

La meva opinió sobre CiU i perdona que em fiqui amb el teu partit, tertuliá és que la relació amb Unió s’ha de acabar com a pacte preferencial.
Si Mas vol crear la casa gran del Catalanisme, el que ha de fer és obrir Convergència cap al sobiranisme i independentisme, oferin pactes a altres forçes catalanistes com ERC o PRC o perquè no, Iniciativa. En aquests casos s’ha de deixar molt clar que el que es vol, es fer política catalanista i deixant de banda la política de dreta o esquerra.
Si al país Basc ho estan fent, com no és podrà fer a Catalunya. El PNB és molt més de dretes que CDC i en canvi governen amb l’equivalent a ERC i a Iniciativa!.
En les eleccions municipals i catalanes, convergència s’hauria de presentar sola, sense Unió i a les hores veurem quina és realment la força d’unió.
Fins i tot CDC potser es trobarìa amb la sorpresa que trauria més vots que anan junt amb Unió.
Per després pactar amb ERC o Iniciativa o Unió si és el cas.
En canvi per les espanyoles i europees, potser si que haurien d’anar en coalicció amb Unió peró deixant ben clar als electors que ho fan perquè a l’estranger només anireu a arreplegar el màxim de diners per a Catalunya i no a fer política!.

Tertulià ha dit...

No puc estar més d’acord amb el que dius Salva,en el primer paràgraf.
Sobre el segon, crec que trauria més vost sola.
En el tercer punt, depèn dels resultat del segon.
També podrien anar juntes tots les forces no espanyoles.
El problema és barrejar objectius. Primer estat independent, després parlem de petites diferències socials.
Salut

Anònim ha dit...

El resultat més just, és sense lloc al dubte el d'Esquerra Republicana. El gran fracàs d'aquestes eleccions ha estat per Esquerra, i ja era hora que paguessin la seva falsa "equidistància" i el seu engany amb el discurs de la independència i l'entrega del país al PSOE. Ja era hora que els catalans s'adonessin de quin partit català tenia realment les mans lliures a Madrid, no només renovant la confiança en CiU sinó que atorgant-li un altre escó al Congrés dels diputats. El tripartit torna a trontollar, i com sempre gràcies a Esquerra. En Puigcercós abandona la Conselleria sense avisar al President del seu partit, i en Carod diu a TV3 que gent del seu partit embruta la imatge del partit republicà. S'avança el Congrés d'Esquerra, i a Madrid el PSOE ja diu que el pacte amb ERC a Catalunya ja no té sentit. La cadira de Carod i Puigcercós penja d'un fil, i aquest últim abandona el poder per centrar el seu temps en fer amics al partit i que no el fotin al carrer al proper Congrés, on tindrà força suficient com per carregar-se al Carod.
Qui no corre vola. Veurem si Esquerra rectifica i opta per fi pel pacte nacional. Si no reaccionen, moriran.

Anònim ha dit...

La lògica i la política no s’entenen i una prova palpable es pot veure en la davallada d’ERC. Personalment no entenc que un electorat que es declara independentista català prefereixi votar a un partit antagonista com el PSOE/PSC (que és un sol partit) a un sobiranista nacionalista com CiU per castigar el seus líders.
Però que no són capaços de veure que la filosofia socialista només entén Espanya com a estat únic i mai a la vida es plantejarà la sobirania de Catalunya? Que no veuen que els catalans hem estat a punt de donar una majoria absoluta a un partit on militen personatges com els Srs. Bono o Ibarra, que tantes vegades han insultat el nostre país i a les persones que hi vivim.
De veritat Catalunya es mereix aquesta humiliació? després d’aguantar estoicament el caos ferroviari, la prepotència centralista per no donar les competències que manquen al país, després de la retallada per dues vegades de l’estatut per part del PSOE/PSC, per què han tenyit Catalunya de vermell?
Sincerament que s’ho facin mirar.

Anònim ha dit...

els catalans hem votat PSOE com a mal pitjor, no hi ha cap il-lusió ni esperança en aixó.

Anònim ha dit...

Després de l'aprobació de "L'Estatutet", i la seva expulsió del Govern Maragall, el camí era clar. Passa a l'oposició i deixar governar en els socialistes en minoria, i per què no en els de CiU - així els hi tornàvem el que ens varen fer en els 80-. Peró no, Carod que sap que mai serà President de la Generalitat, volia tornar a ser Conseller en Cap, fins al punt de acceptar la substitució d'aquesta figura per la de Vicepresident, clarament inferior i totalment subordinada al President. Tot això amb el vist-i-plau d'en Puigcercòs i la resta de l'actual direcció. Per tant que no ens vulguin fer veure el que no es -una lluita per el poder-, i ens diguin que la culpa la té tothom menys ells, 350.000 vots no es perden per què si.

Anònim ha dit...

Aixó de ESQUERRA ja sembla el Barça, vinga xiular i desanimar el club i son socis
i no voten perque no agrada la DIRECCIÓ...., total que guanya lènemic..que bé.
Des de fora i deixant apart les lluites de la direcció....penso que la credibilitat de Puigcercós es ZERO..aquest home s'ho carregará del tot..se li veu el plumero.

Anònim ha dit...

Al candidat de lleida , que ni tant sols va passar pel congrés regional . Ja que el candidat guanyador del congrés de lleida no va ser l'oficial i el van apartar del primer lloc a les llistes. A aquest ja l'han colocat , no sé si et sona de conseller de governació

Anònim ha dit...

no pateixis encara queda per colocar l'Aragonés , mira que era feliç fent de senador, i ara es queda sense feina . Haurem de seguir el tema a veure a on va a parar. Les quotes del militants donen per molt

Anònim ha dit...

..anirà a SECOMSA, on l'últim en entrar ha estat el fill del Robert Ortiga (CiU, expresident del CCBC). Si, si, col.locat pel Llauradó (ERC, president del Consell Comarcal del Baix Camp) i pel Masdéu (PSOE, sotspresident del mateix).
No sé si us en sortireu d'adreçar i endreçar el partit!