El Tibet destapa la vergonya i la hipocresia.

Sempre m'ha cridat l'atenció l'afició de molts en les comparacions en qüestió de nacionalismes i sobiranismes; en analitzar realitats d'altres països a partir de la nostra; en voler explicar-ho tot a partir de nosaltres mateixos.
Els catalans, per la nostra història, tenim una tendència natural a defensar els febles, els perseguits, els explotats. Potser per això tindrem assegurat el regne dels cels. A l'hora de valorar o analitzar situacions com la del Tibet ara o la de Kosovo fa uns dies, cal tenir els ulls ben oberts i no errar en el diagnòstic.
En el cas del Tibet, estem parlant de religió o política; de creences o sentiments; de fe o sobirania? No seré jo qui posi en dubte cap dret ni critiqui cap reivindicació independentista, simplement poso sobre la taula els fets i els acompanyo d'interrogants. Recordo que en la guerra del Golf, la de Bush pare, tots patíem pel pobres kuwaitians... després vàrem conèixer coses, que alguns no ignoraven, però que la majoria sí.
També em ve a la memòria l'Afganistan. Sabeu quan va ser que Occident es va posicionar i emprenyar de veritat? No va ser quan vàrem conèixer els maltractaments a les dones, sinó el moment que varen destruir els budes de Bamiyan.
És evident que la història no deixa en massa bona posició les mesures polítiques i socials dels governs xinesos, i que es pot entendre fàcilment la defensa dels tibetans i el Dalai Lama, però, per salut pública, és bo que no ens deixem portar per mimetismes, sinó que si hi estem interessats, és bo que ens documentem i fem abstracció de la nostra realitat.
Continuen les declaracions sobre els fets del Tibet, i ja en són força els que demanen que s'estudiïn mesures per fer evident el rebuig a l'actuació de les forces policials xineses. El fet que enguany es celebrin els jocs olímpics. Algú diria que potser per això han succeït els fets. Bé aquest algú és el propi govern xinès, que hi veu una intencionalitat mediàtica.
Anys enrere calia buscar la millor excusa per fer-te ressò, però ara, al segle XXI no és gens fàcil mantenir l'hermetisme, amb mitjans de comunicació tan tafaners i immediats, encara que en models estatals dictatorials, resulta complicat poder-hi entrar per conèixer què hi està passant.
Sigui el que sigui, avui estem parlant del Tibet, i no és d'ara que estan patint la repressió xinesa. Serà que en aquesta ocasió s'ha actuat amb més virulència? La causa són els jocs olímpics? S'ha perdut la capacitat d'amagar la realitat, de dissimular la injustícia, de fer tapar la boca?
La vida continuarà, adoptin l'actitud que adoptin els grans mandataris occidentals. Hi ha molts interessos en joc, i la Xina és una potència mundial en estat de gràcia. Veurem què pesa més, però sembla que no hi haurà gaires sorpreses i la història es repetirà. Sempre reben els mateixos.
La hipocresia de la diplomacia occidental (USA+UE) és indignant, mentre es torna afonica en la crítica a països petits i pobres que, òbviament, no compleixen els mandats internacionals en matèria de drets humans passa per alt la repressió generalitzada del gegant asiàtic, és a dir Xina. I és que aquest país és la fàbrica del món i moltes empreses multinacionals hi tenen importants interessos econòmics. Així doncs el que a en algun d'aquells països pobres seria un atemptat intolerable amb advertiment d'invasió, a Xina és un fet puntual.
Així doncs els centenars de morts tibetans, immolats per la causa de la llibertat del seu país són considerats per Occident víctimes de segona divisió.
El Tibet destapa la vergonya europea ara mateix. Kènia, Kosovë, Sahara, Euskadi també. Hi ha més exemples que escampen la vergonya occidental. Però els Jocs Olímpics són intocables. Els esports són intocables. Els Joc Olímpiocs ja fa temps que són una cosa poc olímpica, entre nosaltres i en veu grossa.
En aquest merder de mentida demòcrata, Europa no representa cap diferència civilitzada respecte de la resta.
Quina vergonya