18.3.08

EURO - DÒLAR


A hores d’ara hauríem de recordar que el primer canvi en la relació euro-dòlar éra de poc mes que del 0,80 i avui el mercat ha situat el canvi en el 1,60, l’euro li ha tret al dòlar el doble de valor. La crisi que assota a nivell mundial, a Espanya desacceleració, no té només un epicentre financer i de crisi de confiança, sinó que abasta també al comerç i a les matèries primeres.
De petit, quan per la pantalla en blanc i negre del televisor, s’anunciava en la informació econòmica del “telediario” el valor canviari de l’extinta pesseta (al cel sia), pel que fa a la resta de les divises, un en la seva ignorància supina creia que allò era com una mena de competició i que com més a l’alça estigués, millor.
Paradojicament que el dòlar estigui baix pel que fa a l’euro té de dolent gairebé en la mateixa proporció que el que estigués molt alt, tot i que per diversos motius.
Actualment el preu de les matèries primeres petroli, minerals i aliments principalment, s’amida en dòlars i per tant és una molt bona notícia un euro fort. Per al comerç internacional i per a la balança comercial de la UE amb respecte als EUA el canvi actual és un fre per a la producció europea i un incentiu per a la importació, o sigui crear riquesa fora de les nostres fronteres i es genera dèficit comercial.
Però és que si tinguèssim a mà un regulador imaginari el qual accionar a conveniència per a equilibrar els canvis de les dues monedes, veurieem que al disminuir a poc a poc la fortalesa de l’euro, alhora que milloraríem la nostra balança comercial, estaríem encarint les matèries primeres per i de rebot empitjorar la nostra competitivitat.
Els qui estan sortint beneficiats amb la complexa situació són els paises emergents asiàtics, que veuen en l’esforç dels governadors dels bancs centrals dels dos protagonistes, la UE i els EUA, la situació ideal per a la seva indústria i el seu comerç.
A veure si de tant elucubrar si són “galgos o podencos” ens passi com als conills de la rondalla i acabem fets en pebrot i tomàquet o al all i oli.

4 comentaris:

tafaner ha dit...

I a mi què?
Hi ha crisis! I a mi què? Si ni quan hi ha bonança sóc capaç d'arribar a final de mes!
El meu jefe fa dies que està preocupat per la situació alarmant que viu el món i el país en particular (sobretot després de la victòria dels socialistes les passades eleccions) ja que ningú s'adona de les crisis (excepte ell, que ja fa anys que ho diu que hi haurà un catacrack!) i el poder adquisitiu de la gent baixarà (no així el seu que ja se'l garanteix ell amb tres o quatre trapitxeos!) i això ens durà a tots a viure sota un pont (excepte ell, que seguirà tenint dues cases on el més petit detall costa més que tots els mobles de casa)
així anar fent: economia de guerra! Hem de treballar en costos! Hem de reduir el consum!
Estimat jefe: les polítiques que vosté proposa provoquen un efecte multiplicador en la recessió, per tant, vostè que pot, tiri de beta, compri, mogui's, arrisqui's, pugi el sou als seus empleats (no el seu, el dels seus empleats) dongui'ls vacances extres perquè puguin anar a consumir i reactivin l'economia. Perquè no sé si ho sap, jefe, l'agent econòmic que més pot actuar en l'economia en època de crisis és l'empresari, i vostè, malgrat vostè mateix ho és! No em demostri que té raó, que la té i més que un sant (excepte quan no la té, però de moment prefereixo mantenir-lo en la ignorància i fer-li creure que si, que té raó ) demostri'm que és un empresari!
Master-lliçó magistral de economia domèstica...
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Bush no s'ha atrevit a moure fitxa: mentre el dòlar cau i la borsa de Nova York pateix, el president dels Estats Units ha apel·lat a l'orgull de la Reserva Federal i ha declarat que les institucions financeres són sòlides i que el mercat de capitals és eficient i eficaç. Però la FED ja ha actuat de manera urgent i ha rebaixat els tipus d'interès als bancs comercials fins a deixar-los en el 3,25%, amb la intenció de promoure la liquiditat en el mercat creditici.
I mentre l'euro ja és a prop d'1,6 dòlars, la crisi financera dels Estats Units ja té les seves onades expensives a Europa i al món. Alan Greenspan ha parlat de la crisi més greu d'ençà la II Guerra Mundial i el Fons Monetari Internacional ja alerta que "la situació empitjora, és més seriosa i global del que s'esperava".

Anònim ha dit...

Que el petróleo haya superado los 100 dólares del barril no parece preocupar a los políticos occidentales que reaccionan como si se tratara del precio de las sandías. Que el euro haya superado el cambio de 1.50 dólares, tampoco ocupa los debates en las campañas electorales de Estados Unidos y España.
Los políticos no hablan porque no saben qué puede significar este desajuste dramático que se produce en la economía occidental. Quizás es mejor que guarden silencio, que callen, para no provocar más temores.
El presidente de la Reserva Federal va rebajando los tipos de interés mientras que el presidente del Banco Central Europeo insiste en no mover pieza para no disparar la inflación.
Estados Unidos y la Unión Europea viajan en direcciones divergentes. No chocarán pero sí que pueden provocar una catástrofe en el momento en que las tensiones de los mercades se traduzcan en una mayor presión sobre el poder de compra de casi mil millones de ciudadanos.
Pretender que esta situación la puede enderezar un demócrata o un republicano en Estados Unidos, un gobierno de derechas o socialista en España, es no darse cuenta de la dimensión del problema que se podría resumir en que gastamos más de lo que producimos, no disponemos de los recursos energéticos que consumimos y que no es una crisis de oferta sino de demanda.
Los chinos y los indios han entrado en el mercado de la demanda. Los precios suben y subirán más porque dos mil millones de consumidores piden más recursos y, a cambio, ofrecen mano de obra más barata.
Se avecina una crisis de dimensiones colosales. No será como la de 1929 o la de los años setenta del siglo pasado. Puede ser una crisis global que hunda el sistema globalizado que cabalga desbocadamente sin leyes, sin fronteras, sin escrúpulos. Los políticos no llegarán a tiempo porque no se habrán previsto los instrumentos para combatir una gran cataclismo.

Anònim ha dit...

La crisi oberta per la fallida de les subprime nord-americanes segueix el seu curs i malgrat les intervencions de les banques centrals, es tem un esfondrament major del sistema de crèdit als Estats Units (en una situació d’extrema debilitat del dòlar, amb el petroli, l’or i l’euro assolint màxims històrics), així com els inevitables efectes de contagi arreu del món.
Es recorda, en aquest sentit, el precedent de la crisi financera japonesa dels anys 90, quan el sistema bancari d’aquell país havia perdut en el seu conjunt la pràctica totalitat dels seus fons propis a conseqüència de l’esclatament de la bombolla immobilària i financera. Però una crisi semblant als Estats Units tindria una toxicitat global, extremadament superior. De la mateixa manera que la crisi japonesa implicà una nacionalització de facto del sistema bancari del país, aquesta sortida de nacionalització de pèrdues és ara “suggerit a mitja veu” pels portaveus del FMI.
Comentant aquesta situació d’intestabilitat i incertesa, Rocard constata que “avui resulta evident, sens dubte, que el capitalisme és massa inestable com per sobreviure sense una forta regulació pública. És la raó per la qual, després d’anys de ser descartada com una opció viable, el projecte socialdemòcrata retorna al davant de l’escena política”
SALUT.