UN GRAN FRACÀS .

Cada dia, sigui per la crisi econòmica, per les eleccions als USA o per les despeses innecessàries dels polítics del govern, es fa més difícil trobar un tema de debat dins la política catalana.
I si es tracta de parlar de qüestions nacionals, això ja quasi forma part del passat, i sembla que tampoc, ja no forma part de cap agenda política ni medi àtica. El debat nacional a Catalunya pràcticament ja no existeix i cada dia es fa més difícil parlar d'un tema que a la majoria de la classe política, medi àtica i de retruc social no els interessa. Tindrem que parlar del temps, doncs.? Un tema que mani qui mani, sempre es recurrent.
Si la darrera notícia una mica rellevant, és que el PP empata o supera per poc al PSOE en intenció de vot, en unes eleccions espanyoles, ja podem plegar. Sense debat social no ens en sortirem ni amb el finançament ni amb l'Estatut, ni amb cap aspiració nacional.
I aquesta sembla la intenció de la nostra classe dirigent, amagar i evitar tot debat que pugui distorsionar la política espanyola i la seva pròpia estabilitat
La política no és el mateix que el màrqueting polític.
Un bon acord de finançament, un fracàs en la gestió d’un gran esdeveniment o l’absència d’acció política, poden acabar semblant tot el contrari.
Així, l’acord de finançament que CiU va signar amb el govern de l’Estat el 2001 és venut com a un fracàs per part del PSC i cia. Un gag dels asesors i guionistes del senyor Montilla?
Analitzem-ho. Entre 1991 i 1996, els ingressos pressupostaris de la Generalitat van créixer un 51%, entre 1996 i 2001 un 44 % i entre 2001 i 2006 els ingressos han crescut un 72%. Tot això gràcies a l’acord de finançament del 2001. A més, la Generalitat ha incrementat els seus recursos més ràpidament del que ho ha fet l’Estat espanyol en els seus pressupostos. Entre 2003 i 2008 els ingressos que no tenen en compte l’endeutament de l’Estat van augmentar un 50,1%, i en canvi a Catalunya un 75%. Per traduir-ho en diners:
Catalunya ha disposat de 3.800 milions d’euros més dels que hagués disposat si el creixement hagués estat equivalent al de la resta de l’Estat. És a dir, un 10 % del pressupost de la Generalitat per aquest any.
En el conjunt de l’Estat, el pressupost consolidat del govern català equival al 10% del pressupost consolidat de l’Estat, quan l’any 2002, equivalia al 6,3%..
Serà capaç el PSC de fer el canvi de model fiscal definitiu que Catalunya necessita? Objectivament ho té tot a favor, govern del mateix partit a Madrid, una majoria de la oposició responsable a Catalunya i el recolzament d’empresaris i sindicats.
Fa 5 anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya era de 18.000 milions d’euros. Increment aconseguit amb un govern del Partit Popular, un govern de diferent color polític del que governava a Catalunya l’any 2003, amb CiU. És creïble, per tant, que l’actual govern tripartit acusi CiU d’un acord de finançament dolent per Catalunya? O estem davant d’una altra de les simplificacions a les que ens té tan acostumat aquell partit sobre qui recau l’èxit o el fracàs de les negociacions actuals?
Tot plegat és una qüestió de perspectiva. L’acord que s’assoleixi aquest curs, semblarà millor si embrutem l’anterior. Així, una jaqueta tacada semblarà neta si al costat n’hi posem una arrossegada prèviament pel fang, com en els anuncis de detergent, on tothom sap que allò no és veritat, i que a la llarga, tots els detergents –i el pas del temps- acaben desgastant aquella peça.
No tinc la pretensió de comparar el PSC-PSOE amb un detergent, perquè en realitat, el que estan fent els socialistes a Catalunya és molt pitjor: rentar amb lleixiu allò que tenia color al principi. Catalunya ara, és un país descolorit, assecat al sol de l’espanyolitat, i planxat per la inoperància e ineficàcia d’un president que no té idees contra la crisi i l’empobriment generalitzat del País. Bé sí, en té una: amagar-se.
Ell d’això en diu estabilitat, tot i que en realitat, el que vol dir és... un gran fracàs.