6.11.08

UN GRAN FRACÀS .

Cada dia, sigui per la crisi econòmica, per les eleccions als USA o per les despeses innecessàries dels polítics del govern, es fa més difícil trobar un tema de debat dins la política catalana.
I si es tracta de parlar de qüestions nacionals, això ja quasi forma part del passat, i sembla que tampoc, ja no forma part de cap agenda política ni medi àtica. El debat nacional a Catalunya pràcticament ja no existeix i cada dia es fa més difícil parlar d'un tema que a la majoria de la classe política, medi àtica i de retruc social no els interessa. Tindrem que parlar del temps, doncs.? Un tema que mani qui mani, sempre es recurrent.
Si la darrera notícia una mica rellevant, és que el PP empata o supera per poc al PSOE en intenció de vot, en unes eleccions espanyoles, ja podem plegar. Sense debat social no ens en sortirem ni amb el finançament ni amb l'Estatut, ni amb cap aspiració nacional.
I aquesta sembla la intenció de la nostra classe dirigent, amagar i evitar tot debat que pugui distorsionar la política espanyola i la seva pròpia estabilitat
La política no és el mateix que el màrqueting polític.
Un bon acord de finançament, un fracàs en la gestió d’un gran esdeveniment o l’absència d’acció política, poden acabar semblant tot el contrari.
Així, l’acord de finançament que CiU va signar amb el govern de l’Estat el 2001 és venut com a un fracàs per part del PSC i cia. Un gag dels asesors i guionistes del senyor Montilla?
Analitzem-ho
. Entre 1991 i 1996, els ingressos pressupostaris de la Generalitat van créixer un 51%, entre 1996 i 2001 un 44 % i entre 2001 i 2006 els ingressos han crescut un 72%. Tot això gràcies a l’acord de finançament del 2001. A més, la Generalitat ha incrementat els seus recursos més ràpidament del que ho ha fet l’Estat espanyol en els seus pressupostos. Entre 2003 i 2008 els ingressos que no tenen en compte l’endeutament de l’Estat van augmentar un 50,1%, i en canvi a Catalunya un 75%. Per traduir-ho en diners:
Catalunya ha disposat de 3.800 milions d’euros més dels que hagués disposat si el creixement hagués estat equivalent al de la resta de l’Estat. És a dir, un 10 % del pressupost de la Generalitat per aquest any.
En el conjunt de l’Estat, el pressupost consolidat del govern català equival al 10% del pressupost consolidat de l’Estat, quan l’any 2002, equivalia al 6,3%..
Serà capaç el PSC de fer el canvi de model fiscal definitiu que Catalunya necessita? Objectivament ho té tot a favor, govern del mateix partit a Madrid, una majoria de la oposició responsable a Catalunya i el recolzament d’empresaris i sindicats.
Fa 5 anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya era de 18.000 milions d’euros. Increment aconseguit amb un govern del Partit Popular, un govern de diferent color polític del que governava a Catalunya l’any 2003, amb CiU. És creïble, per tant, que l’actual govern tripartit acusi CiU d’un acord de finançament dolent per Catalunya? O estem davant d’una altra de les simplificacions a les que ens té tan acostumat aquell partit sobre qui recau l’èxit o el fracàs de les negociacions actuals?
Tot plegat és una qüestió de perspectiva. L’acord que s’assoleixi aquest curs, semblarà millor si embrutem l’anterior. Així, una jaqueta tacada semblarà neta si al costat n’hi posem una arrossegada prèviament pel fang, com en els anuncis de detergent, on tothom sap que allò no és veritat, i que a la llarga, tots els detergents –i el pas del temps- acaben desgastant aquella peça.
No tinc la pretensió de comparar el PSC-PSOE amb un detergent, perquè en realitat, el que estan fent els socialistes a Catalunya és molt pitjor: rentar amb lleixiu allò que tenia color al principi. Catalunya ara, és un país descolorit, assecat al sol de l’espanyolitat, i planxat per la inoperància e ineficàcia d’un president que no té idees contra la crisi i l’empobriment generalitzat del País. Bé sí, en té una: amagar-se.
Ell d’això en diu estabilitat, tot i que en realitat, el que vol dir és... un gran fracàs.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

No es pot enganyar a tothom, sempre, tota la vida”. Doncs, ves per on, Zapatero i el PSOE estàn a punt d’aconseguir-ho.
Ahir vam tenir l’últim exemple amb les nefastes xifres de l’atur. Catalunya, en tota la història, mai no havia tingut, en termes absoluts, tanta gent sense feina. A Espanya, no gaire millor, ahir hi havia 772.000 aturats més que ara fa un any.
La paradoxa és que només fa set mesos un Zapatero en campanya prometia crear dos milions de llocs de treball.
Publicitat enganyosa.
I? La crisi està fent estralls, però el govern espanyol ni ho ha sabut preveure, ni ha sabut aturar l’hemorràgia i el mateix ministre Solbes va admetre ahir que ja no poden treure’s més conills del barret. Just a la vigília, però, ens van tornar a sorprendre amb l’anunci de la moratòria hipotecària.
Cal reconèixer que els socialistes saben vendre grans titulars populistes que, mirant la lletra petita, resulten ser focs d’encenalls. D’hàbil, això sí,en son una estona llarga.
Sabent que el creixement de l’atur d’aquest dimarts el deixaria a la fresca, es va anticipar a presentar l’última mesura del seus paquets anticrisi que resulta ser un ajornament hipotecari que difereix el tràngol de cada mes a aquells aturats que tinguin una hipoteca inferior a 170.000 euros. Llàstima que, fins a aquest import, n’hi hagi poques. Zapatero, cada vegada amb més enquestes en contra, diu que la crisi és global i que cap govern en democràcia no ha donat tants avantatges socials als més desafavorits.
A Catalunya, però, ja fa temps que no ens el creiem.
Les seves promeses més sonades han estat enormes fiascos.
Ni va donar suport a l’Estatut que va sortir del Parlament, ni va complir el pacte secret amb Mas, ni està complint amb la llei (votada per ell) a l’hora de pactar el nou finançament.
ZP i els sociates, de bluf en bluf.
Enganyant a tothom, sempre, tota la vida.

Anònim ha dit...

Barack Obama ha guanyat les eleccions als EEUU. Sí dir que comença una nova etapa. Avui, per primer cop, un ciutadà nord-americà no blanc, serà President del seu país.
M'agradaria, però, fer una reflexió a nivell més proper i és que a Catalunya estem lluny d'aquesta esperança. Tal com rutllen les coses actualment, no ens podem permetre que el President Montilla i els seus sosis, no transmetin confiança en nosaltres mateixos ni esperança de futur.
Uns elements que no hi són, en primer lloc, per la política que estan fent (l'anar tirant) i, en segon lloc, per manca de lideratge.
No estic demanant un Obama català, però sí un lideratge de País en la figura del President.
Catalunya necessita un president que transmeti confiança en les capacitats del País per sortir-se'n de la crisi, un patriota que defensi amb totes les seves armes l'Estatut,ara i cuan sigué el moment la nostra constitució, que aposti decididament per l'eficiència i l'excel·lència, que aglutini les forces socials, cíviques, culturals, socials,...del País entorn un projecte sòlid i engrescador. I necessitem també la mobilització i implicació de la gent: "no es pot deixar la política només en mans dels polítics".
Cal que la societat catalana s'impliqui en aquest objectiu de tirar endavant el País, que sigui crítica, que faci sentir la seva veu per denunciar totes aquelles coses que no es fan bé que son moltes des del Govern.
Cal trobar de nou, l'esperança.

Anònim ha dit...

Donats a parlar i a criticar alguns abusos que es fan últimament, mentre uns ho passen prou malament en temps de crisis, jo avui voldria parlar de l'escandalós desplegament periodístic que s'ha fet en el nostre país, a causa de les eleccions als EU.
Aquesta nit (jo dormo molt poc a les nits i acostumo a posar la tele quan em desperto), totes les cadenes informaven del mateix a la mateixa hora amb una munió de periodistes desplaçats a fi l'efecte. Periodistes que a la seva vegada es limitaven a oferir les noticies que anava actualitzant una altra cadena televisiva la CNN. Calia?.
La cosa ha arribat al seu moment més àlgid, quan a les sis del matí ha fet la seua presencia, com no? el gran Cuni, era el que faltava, segurament hi ha anat pensant que per a un programa com els "matins de TV3", avui era imprescindible no retransmetre'l des de les ameriques, quan la majoria de gent que segueix el programa en saber qui havia guanyat les eleccions ja en tenia prou, després el que volia era distreue's, i no perdre's en tecnicismes que ni els van ni els venen.
El mateix podríem dir de "els matins de Catalunya ràdio" i d'altres programes de televisió i ràdio públiques, que per ser-ho, paguem entre tots. No em compensa que em diguin que ha estat un dia històric, és ridícul, avui en dia qui vol estar informat té prou mitjans,Intenet informava al segon, tot el demés és bombardeig informatiu que acaba cansant i fent pensar al contribuent que paga unes vacances als informadors de torn.

Anònim ha dit...

Aquests dies el tripi va de commemoració del segon any de tripartit.Tens tota la raó. Segon any del segon cicle de derrotes, una darrere de l’altra. Segon any de mentides, manipulació, por, desil·lusió.
Ens l’han venut com a segon any triomfal perquè no han tingut cap pollo que els hagi fet plegar. Quin mèrit! No es pot caure més baix. No podem, com a país, aspirar a menys ni esperar més càstig. El dolor que està infringint el tripartit és col·losal, supera qualsevol mesura imaginable. És l’imperi de la mediocritat més absoluta, de la grisor, de la manipulació d’aquesta nova casta de funcionaris de partit de tota una nació.
És el triomf absolut dels sociates. És l’any en que ja podem visualitzar el seu triomf absolut, i el silenci amb què les seves mesures de control són assumides. És l’any, p.ex. en que podem saber que s’ha creat una Direcció General de Coordinació Interdepartamental que, tot i ser de nova creació, ja té prop de 40 funcionaris en nòmina, sota la direcció del comissari Josep Martí (el germà del Carles Martí de l’Ajuntament de Barcelona).
Per a què? Per a controlar tot el que es mou al govern. És l’any en què han posat en marxa mecanismes d’intervenció per al control absolut de totes les subvencions que distribueixen els diferents departaments. Les subvencions, que són els mecanismes a través dels quals els diferents departaments impulsen les seves polítiques, ara totes han de passar per la supervisió dels comissaris sociates.
És l’any i l’aniversari en que les dives d’Esquerra, Puigcercós i Carod es barallen per fer conferències.
La setmana passada en Puigcercós, per parlar de valors republicans (els que no té, s’entén).I a l’Al-Avui ens amenaçaven que en Carod en prepara dues per a finals de mes. Conferències per a buròcrates, per a funcionaris de partit. Conferències de res, de merda, de pura merda, purs excrements intel·lectuals.
És l’any i la data en què la gent d’Esquerra ha començat a fer números i veu que el que els hi queda són 24 pagues fins arribar a la fi de la seva ocupació temporal de càrrecs. Perquè és evident que no es pot dir que hagin manat. Simplement han ocupat càrrecs associats a sous.
Doncs queden exactament 24 mesos. Una autèntica eternitat quan hom veu el mal que són capaços de fer dia rere dia.
Però alhora una autèntica esperança nacional que s’acabi aquest calvari. I si pot ser, que s’acabi per a sempre.
Que aconseguim acabar amb aquest règim de funcionaris de partit.
24 mesos. Només 24 mesos… per a la fi d’aquest règim, del règim del tripartit.
Salut.

Anònim ha dit...

Després del gran èxit de la llei de la dependència que no tenia pressupost, ara ens arriba Moratòria hipotecària, l’última gran presa de pèl del gran ZP (Zapatero Pinotxo).
Un cop més ens ha venut una caixeta amb un llacet la mar de bufó que busca aconseguir titulars d’impacte però que, un cop oberta, està tan buida que és com per dir-li: “Mira, xato, ZP, té la cartera, agafa el que vulguis i quan en tinguis prou, vés a casa, buida’m la nevera, menja’t el fuet, beu-te les cerveses, pixa al lavabo i no cal que tiris la cadena ni res”.
Efectivament, en ZP, 1) aquest gran artista que ha pres al mateix Pep Bou l’exclusiva de crear il·lusions òptiques amb el fum (a veure si aviat serà oficialment ZB, Zapatero Bufaplanetes), 2) el mateix individu que deia el 14 de gener passat que parlar de crisi era “una fal·làcia” i “pur catastrofisme”, 3) el senyor que per no dir la paraula crisi va esgotar el diccionari d’eufemismes amb conceptes com “desacceleració transitòria” o “escenari de dificultat”, 4) el publicista que es passejava pel món ridiculitzant francesos i italians, 5) el ciutadà que mentre negava la realitat veia com el seu sistema econòmic basat en construcció i turisme se n’anava no ja a Can Pistraus sinó més enllà, quasi tocant a Prendrepelsac de Dalt i 6) el venedor de mantes que cada cinc minuts ens presenta un pla de xoc per combatre la crisi, aquest ésser, ara treu l’orquestra per dir-nos que els aturats amb hipoteques inferiors a 170.000 € podran pagar només la meitat de la quota mensual durant els pròxims dos anys.
Autènticament sen-sa-ci-o-nal. 170.000 euros són 28 milions de pessetes. I no cal que li digui jo a vostè la quantitat de gent que s’han comprat en els últims 10 anys una primera residència (o tres) per aquest preu (o inferior) a Espanya. La mesura és tan brutal que, per celebrar-la, hauríem d’agafar els famosos 400 euros, comprar una immensa botifarra i enviar-la al nou Bufaplanetes.

Anònim ha dit...

Llegeixo en alguns blocs que un partit amb en Lopez Tena i en Carretero podria arribar als 2 milions de vots, jo no se si serien tants, però amb aquests dos exemples com podrien ser d’altres, amb 23 anys les coses no estarien on estan ara, amb un pou profund que nosaltres hem ajudat a construir, i on el desengany de la població cada cop es mes fort.

Anònim ha dit...

QUANTA EMVEJA EN FAN ELS AMERICANS, ALLA VAN TOTS UNITS PER BE DEL SEU PAIS I SON MILIONS, AQUI AMB 6 O 7 MILIONS I TOTS DESUNITS, VOTANT GENT INUTIL QUE PERDEN LES ELECCIONS I DESPRES FAN PINYA I ACABEN MANANT I MAMAN.
I ARA TOTS ELS ANTIAMERICANS, RESULTA QUE TOTS SON AMERICANS, QUINA CONYA.
ELS QUE ELS VAN VOTAR ES PER SUISIDARSE COM A MINIM, ES UNA VERGONYA, SI RECORDEU EL DIA QUE VA PUJAR EL PRIMER TRIPERTIT LES EMPRESES QUE VAREN MARXAR O TANCAR ?
PER ALGUNA COSA SERIA.
JA NO ES FIABEN D'AQUETS TANOQUES.

Anònim ha dit...

Aquest matí, veient les noticies, era tanta la alegria dels presentadors, entrevistats i opinadors que creia que a Catalunya, havian anticipat les eleccions sense que m'en assebentés i havia guanyat en Mas per majoria absoluta.
Después, m'he adonat de que es referien a les eleccions d'un altre pais que a més, ens agafa força lluny i que no té nacionalment parlant, cap influencia en l'esdevenidó nacional de Catalunya.
Quina decepcio!!