7.11.08

“Yes, we can, víctimes de Zapatero”!

Ahir el Centre d’Investigacions Sociològiques ­–entitat solvent, malgrat ser pública i espanyola– va traure a la llum l’empat tècnic en intenció de vot entre PSOE i PP. Alhora la xifra de les víctimes de l’atur adquiria proporcions històriques –històriques, sense reserves–, mentre Pedro Solbes plorava públicament la seva impotència. Si els populars no s’han cruspit sense patates els socialistes, és perquè Mariano Rajoy fa cara d’indigestió de musclos passats. Aquest senyor és incomprensible. Desplega la gran batalla per fer-se amb el control del seu partit i, quan el té i ha deixat una estesa de cadàvers als dos marges del camí, no en treu cap profit. Rajoy hauria de despertar.
Si Zapatero continua perpetrant el poder com ha fet fins ara, la societat espanyola reclamarà “el canvi”. Don Mariano hauria d’adreçar-se demà al poble i proclamar que ha tingut “un somni”. “Yes, we can, víctimes de Zapatero”! Heus aquí l’error de l’actual president espanyol. Ell es pensa que és la prèvia espanyola d’Obama. I no. Ara ell i els seus confrares maldaran per acostar-se al nou president dels Estats Units i fer-se la nova foto de les Açores. De les Açores amables, esclar. Però Zapatero s’equivoca. Ell és Bush. Tan Bush com era Aznar. Perquè Aznar n’imitava l’estil en política internacional, en marca de soles de sabata i de virola d’favà. Zapatero n’imita l’estil en política preventiva.
No ha fet res per millorar l’economia espanyola quan calia i ara no sap quin cabàs parar per entomar la pedra que cau. El canvi, senyor Zapatero, ja no és vostè. És vostè qui cal canviar. El problema és que si Rajoy és l’esperança, que vingui Obama i que ens salvi.I el President Montilla de París a Madrid, tot fent la pilota als que manen de veritat. Així han estat els últims dos dies de Montilla.,dimarts a París per pregar vés a saber què al president de Nissan i sortir-ne amb les mans buides. Ahir a l’altra gran capital per lliurar el premi Blanquerna a Esther Koplowitz, amb ensabonada inclosa.
Es veu que aquesta milionària madrilenya destaca pel seu “compromís social” i ha tingut el detall de conservar la seu social de la seva empresa, FCC, a Barcelona, on va ser fundada. El tripartit ha guardonat Koplowitz per “l’aportació d’FCC a l’economia catalana”. Tenint en compte que la firma viu principalment de l’obra pública, potser hauríem de calibrar l’aportació dels catalans a l’economia d’FCC. Sigui com sigui, ¿a algú li passa pel cap que Nissan o FCC –o qualsevol gran empresa– facin res que no sigui de la seva estricta conveniència? Aprofitant que el Manzanares passa per Madrid, el periple del president s’ha acabat a casa del presidente i company de partit, a veure si li arrenca el finançament que fixa l’Estatut. ¿A algú li passa pel cap que el PSOE, a l’escalf del TC, faci res que no sigui de la seva estricta conveniència?
Em jugo un pèsol a que abans de 2009 no tindrem finançament! I em jugaria un altre pèsol a que el finançament que rebrà Catalunya per a l'any 2009 serà inferior a 1.000 milions d'€. Dic això perquè es veu que ahir, en un reunió informal, els presidents Zapatero i Montilla es van veure i van acordar que tancaran el tema abans d'acabar l'any. Algú s'ho creu? Jo no.
Ben curiós aquest joc que s'han inventat els del govern català amb els del govern espanyol. Es tracta d'anar fixant terminis per tenir resolt "de la millor manera possible" -segons Montilla- el tema del finançament, i quan expira el termini fixat, se'n proposa un altre sense que passi res. Potser ells s'hi diverteixen però el joc és bastant estúpid, no trobeu? Primer el 9 d'agost. Data que fixava una llei que ja pots comptar,que es diu Estatut però que si no es compleix tampoc passa res. Després a mitjans novembre. Una data que enmig del sol i la platja, va pactar el sr. Saura ,hores d'ara encara no sabem en nom de qui, amb la Vicepresidenta Maria Teresa Fernandez de la Vega.
Ara els dos presidents, que no són poca cosa, es comprometen a tenir el nou sistema de finançament abans no acabi l'any. El compromís no es complirà tampoc, però, com sempre, no passarà res de res.
Sembla totalment, que l'estratègia del PSOE sigui l'esgotament i l'extenuació. És una tàctica negociadora com una altra i que només poden aplicar aquells que encarrilen una negociació des d'un esgraó més alt que l'altra part.
Ells ho saben, en són conscients. Juguen amb avantatge i fan valer la seva superioritat. Els calés els tenen i els recapten ells. De res ha servit per exemple, la publicació de les balances fiscals que carrega d'arguments a la part catalana. De res serveix apel.lar al respecte institucional i al compliment d'un llei. Ells es senten superiors en la negociació i saben que els rivals són inferiors perquè els saben incapaços d'emprendre accions valentes i arriscades en defensa de la seva argumentació. Jo ja començo a sentir vergonya aliena.
Torejant-se com es toregen al meu President -que no m'agrada però és el meu- , torejant-se el govern de Catalunya -que no m'agrada però que és també el meu-, torejant-se l'Estatut, torejant-s'ho tot i gairabé sense despentinar-se, no puc sinó sentir vergonya aliena. I sento vergonya aliena per la poca reacció del meu govern. Per la poca reacció també de l'oposició. Per la poca reacció de la societat civil....Que se n'estant sortint, és òbvi.
L'estratègia d'esgotar el rival negociador va fent en seu efecte. Entretant, la crisi econòmica va fent estralls ara ja a Catalunya. L'augment de l'atur anunciat arriba amb esgarrifosa puntualitat. Empreses amb problemes. Treballadors plens d'incerteses. De què serveix el govern català si no té eines per fer front a res? Ahir, diguin el que diguin els papers del pressupostos de Castells, la consellera Geli ja sap hores d'ara que haurà d'afrontar l'any amb una disminició d'un 30% per a la seva conselleria de salut. Que déu ens agafi confessats! Ens espera una primavera calenta en el sector de la sanitat...Però , això si, els presidents s'emplacen en una reunió informal a tenir-ho tot tancat abans de desembre. El joc continua i continuarà
És possible fins i tot que , cap allà a l'abril de 2009 tinguem un acord de finançament que porti una xifra estupenda de milions a Catalunya. No arribarà a mil milions d'€. M'hi jugo un pèsol!, però la xifra serà estupenda! Segur que serà el millor finançament possible - ens diran-I serà mentida.
El millor finançament possible, sr. President de Catalunya, fora aquell que hagués estat defensat amb totes les armes possibles . I el PSC que té certes armes polítiques, aquí està fallant i molt. La partida era difícil.
El rival era dur de rossegar. Però teníem unes bones cartes -L'Estatut, la publicació de les balances fiscals,-.
Han fallat els jugadors. Han malbaretat les nostres cartes... Ara, com sempre, ens tocarà l'indigne paper d'anar a pidolar almoines. Quina misèria no?
Si Barack Obama vingués a Barcelona ompliria, no se si el Camp Nou, però segur quelcom similar de gent per escoltar-lo (recordar que 200.000 alemanys van anar a un acte polític seu a Berlín).Mentre que als més grans actes polítics organitzats pels partits polítics i líders polítics d'aquí, a dures penes hi assisteixien uns pocs milers de persones, la immensa majoria militants del propi partit arrossegats agafats per l'orella molts d'ells.
Als EUA, i també segons els mitjans de comunicació d'aquí, A Jonh McCain se li reconeix el mèrit d'haver servit al seu país pel fet d'haver estat diputat i senador durant més de 20 anys. Aquí, un polític, porti 20 anys dedicats a la política o menys, se'l considera poc menys que un lladre que viu "del cuento".Perquè?
Catalunya necessita creure en una nova esperança. Una esperança – com totes en un primer moment - bastida sobre intangibles, sobre paraules, sobre emocions, sobre intuïcions. Una nova esperança capaç de relligar les ambicions col·lectives amb les necessitats individuals, capaç de ser percebuda com a tal per la immensa majoria de catalans i catalanes. Una nova esperança que sigui filla del coratge i de la il·lusió, de l’esforç i d’una visió optimista de la vida i de nosaltres mateixos.
Una nova esperança que desterri el plany i el conformisme, la resignació i l’acomodació. Una nova esperança que ens faci sortir de l’ensopiment en el que semblem instal·lats. Una nova esperança que abasti tots els àmbits de la societat, no només la política.
Estic segur que si la cerquem, si la perseguim, si lluitem, sabrem trobar-la.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb la visita del President Montilla a Palau, es fa més evident que el tema del finançament no va per bon camí. L'evidència del resultat acabarà deixant en evidència al Govern de Catalunya.
L'incompliment sistemàtic amb Catalunya, per part del Govern del President Rodríguez, està acorralant el PSOE de Catalunya en un carreró sense cap altra sortida que la disolució del Parlament de Catalunya.
Si no hi ha un acord sobre el finançament que complagui mínimament al món nacionalista, i a sobre el TC adapta l'Estatut a les pretensions del poder Castellà, el Govern Tripartit no tindrà altra opció que recorre a la consulta popular.
Tot i que, la situació de crisi econòmica pot provocar la temptació als actuals dirigents, d'aferrar-se al Govern i aguantar la situació com sigui.
Una opció del tot incomprensible amb ERC al Govern. Catalunya no es pot permetre cap més renúncia en el camí per cercar el seu reconeixement nacional.
Si finalment, l'incompliment amb el finançament, i l'adequació de l'Estatut a la voluntat política Castellana, són una realitat, les eleccions són l'únic camí.
Agafar-ne un altre, sería fer el primer pas per deixar-ho estar.
Tret que algú no decidís muntar un pollastre.
Salut.

Anònim ha dit...

Doncs això... que no, que no 'nem bé! Gens ni mica!

Anònim ha dit...

Ara caldrà veure si les grans paraules es tradueixen en fets, i d’aquí un temps no parlem d’un Zapatero qualsevol, per posar un exemple on el mes calent es a l’aigüera i on si la oposició trobes un Obama segur que el partit socialista no hagués guanyat les eleccions, on les promeses falses i la por a que l’altre partit guanyi va ser la mediocritat que la gent va tenir que escollir per l’estat espanyol.
Pel que fa a Catalunya, la semblança es que el President Montilla també es el primer que no es nascut al país, però amb la diferencia que aquest NO te el patriotisme que sembla tenir Obama pels Estats Units, i te el cor mes mirant a Madrid i al PSOE que a jugar fort i a totes per fer sortir Catalunya de l’atzucac on ens trobem, sense tancar cap porta per agosarada que sembli, ja que com diu el lema del nou president americà, “Sí, nosaltres podem”.

Anònim ha dit...

El 9 d'agost, la primera. El 17 de novembre, la segona. I "abans que s'acabi l'any", la tercera. A la tercera va la vençuda, deuen pensar. . . els espanyols. Aquí no se sent a ningú. Què hi ha algú a Catalunya?

Anònim ha dit...

Vaja home! Ja ha sortit altre cop en Pinoxo prometent bous i esquelles. I el tontet d'en Montilla i els seus(ERC+ICV) encara s'el creura! Aquests sociates no tenen desperdici ni esmena, son tant babaus. . .

Anònim ha dit...

Ara que s'ha pres com a metàfora de la fi del racisme que fins i tot un negre pugui arribar a presidir Amèrica si demostra que se l'estima per damunt de totes les coses, a veure si a Catalunya som capaços d'exigir-li el mateix a un qualsevol que vulgui presidir-nos.
Ara que ja sabem que Amèrica està preparada per tenir un president negre, caldrà veure si el negre està realment capacitat per presidir Amèrica.
Que Déu beneeixi el president Barack Obama.
Que Déu beneeixi Amèrica.

Anònim ha dit...

Al meu parer.:Pel que fa al senyor Obama, els catalans hauríem de tenir present algunes paraules d’ell com:
“Podem escoliir l’esperança en lloc de la por, la unitat en lloc de la divisió(…).
Aquest és el nostre moment.”

Salutacions i sobirania.

Anònim ha dit...

Esquerra ha fet un nou pas de gegant en la renúncia absoluta al seu (teòric) ideari. El conseller Jordi Ausàs ha anunciat (i me n'assabento per l'e-noticies) que la Llei de Referèndums que es presentarà al Parlament l'any que ve conté un apartat molt curiós.
Resulta que la Generalitat té, segons l'Estatut, la competència de convocar referèndums, però només podrà fer-ho prèvia aprovació de l'Estat. Extraordinari, oi?
M'imagino Carod i Puigcercós el 2014 anant a la Moncloa i la Zarzuela demanant permís educadament al Rei i al president espanyol, i el tip de riure que es faran l'un i l'altre!
Segons Alfons López Tena, un dels pocs independentistes( per cert militant de CiU) d'aquest País que té les idees clares, la Llei de Referèndums catalana era una de les poques eines que donava l'Estatut perquè Catalunya arribés a la sobirania.
Aquesta eina quedarà reduïda a res gràcies a un conseller que (per a més INRI) és d'Esquerra.
En tot aquest assumpte, la submissió d'Esquerra al PSC-PSOE només pot qualificar-se d'abjecta, i queda demostrat que, al Tripartit, només hi ha unes "línies vermelles" que no es travessen mai: les que dibuixa José Montilla.

Anònim ha dit...

El dia 15 de novembre es reunirà el G20 a Washington, la flor i nata que representa a aquests vint països per donar un nou rumb a la economia Mundial, per refundarla – diuen – Els 20 tenen un nexe en comú, no en saben ni un borrall d’economia, i curiosament són els qui ho han d’arreglar assentant les bases de l’economia del segle XXI. ¿Algú creu sincerament que Bush, Sarkozy, Brown, Merkel o Berlusconi poden arreglar alguna cosa en qüestió d’economia?. Ara que els Generals ja no manen, ni la Motors ni l'Eléctrica i les set germanes estàn enfrascades en altres quefers, valdria més que es reunissin uns quanta representants del món financer i s’ho amanissin com els hi rotés, que és el que acabaran fent els dirigents de la cimera, obeir als amos de veritat que els hi marcaran les pautes a seguir.
Menys mal que s’ha aconseguit que hi vagi ZP, amb ell…..............encara hi ha esperança...