“Yes, we can, víctimes de Zapatero”!

Ahir el Centre d’Investigacions Sociològiques ­–entitat solvent, malgrat ser pública i espanyola– va traure a la llum l’empat tècnic en intenció de vot entre PSOE i PP. Alhora la xifra de les víctimes de l’atur adquiria proporcions històriques –històriques, sense reserves–, mentre Pedro Solbes plorava públicament la seva impotència. Si els populars no s’han cruspit sense patates els socialistes, és perquè Mariano Rajoy fa cara d’indigestió de musclos passats. Aquest senyor és incomprensible. Desplega la gran batalla per fer-se amb el control del seu partit i, quan el té i ha deixat una estesa de cadàvers als dos marges del camí, no en treu cap profit. Rajoy hauria de despertar.
Si Zapatero continua perpetrant el poder com ha fet fins ara, la societat espanyola reclamarà “el canvi”. Don Mariano hauria d’adreçar-se demà al poble i proclamar que ha tingut “un somni”. “Yes, we can, víctimes de Zapatero”! Heus aquí l’error de l’actual president espanyol. Ell es pensa que és la prèvia espanyola d’Obama. I no. Ara ell i els seus confrares maldaran per acostar-se al nou president dels Estats Units i fer-se la nova foto de les Açores. De les Açores amables, esclar. Però Zapatero s’equivoca. Ell és Bush. Tan Bush com era Aznar. Perquè Aznar n’imitava l’estil en política internacional, en marca de soles de sabata i de virola d’favà. Zapatero n’imita l’estil en política preventiva.
No ha fet res per millorar l’economia espanyola quan calia i ara no sap quin cabàs parar per entomar la pedra que cau. El canvi, senyor Zapatero, ja no és vostè. És vostè qui cal canviar. El problema és que si Rajoy és l’esperança, que vingui Obama i que ens salvi.I el President Montilla de París a Madrid, tot fent la pilota als que manen de veritat. Així han estat els últims dos dies de Montilla.,dimarts a París per pregar vés a saber què al president de Nissan i sortir-ne amb les mans buides. Ahir a l’altra gran capital per lliurar el premi Blanquerna a Esther Koplowitz, amb ensabonada inclosa.
Es veu que aquesta milionària madrilenya destaca pel seu “compromís social” i ha tingut el detall de conservar la seu social de la seva empresa, FCC, a Barcelona, on va ser fundada. El tripartit ha guardonat Koplowitz per “l’aportació d’FCC a l’economia catalana”. Tenint en compte que la firma viu principalment de l’obra pública, potser hauríem de calibrar l’aportació dels catalans a l’economia d’FCC. Sigui com sigui, ¿a algú li passa pel cap que Nissan o FCC –o qualsevol gran empresa– facin res que no sigui de la seva estricta conveniència? Aprofitant que el Manzanares passa per Madrid, el periple del president s’ha acabat a casa del presidente i company de partit, a veure si li arrenca el finançament que fixa l’Estatut. ¿A algú li passa pel cap que el PSOE, a l’escalf del TC, faci res que no sigui de la seva estricta conveniència?
Em jugo un pèsol a que abans de 2009 no tindrem finançament! I em jugaria un altre pèsol a que el finançament que rebrà Catalunya per a l'any 2009 serà inferior a 1.000 milions d'€. Dic això perquè es veu que ahir, en un reunió informal, els presidents Zapatero i Montilla es van veure i van acordar que tancaran el tema abans d'acabar l'any. Algú s'ho creu? Jo no.
Ben curiós aquest joc que s'han inventat els del govern català amb els del govern espanyol. Es tracta d'anar fixant terminis per tenir resolt "de la millor manera possible" -segons Montilla- el tema del finançament, i quan expira el termini fixat, se'n proposa un altre sense que passi res. Potser ells s'hi diverteixen però el joc és bastant estúpid, no trobeu? Primer el 9 d'agost. Data que fixava una llei que ja pots comptar,que es diu Estatut però que si no es compleix tampoc passa res. Després a mitjans novembre. Una data que enmig del sol i la platja, va pactar el sr. Saura ,hores d'ara encara no sabem en nom de qui, amb la Vicepresidenta Maria Teresa Fernandez de la Vega.
Ara els dos presidents, que no són poca cosa, es comprometen a tenir el nou sistema de finançament abans no acabi l'any. El compromís no es complirà tampoc, però, com sempre, no passarà res de res.
Sembla totalment, que l'estratègia del PSOE sigui l'esgotament i l'extenuació. És una tàctica negociadora com una altra i que només poden aplicar aquells que encarrilen una negociació des d'un esgraó més alt que l'altra part.
Ells ho saben, en són conscients. Juguen amb avantatge i fan valer la seva superioritat. Els calés els tenen i els recapten ells. De res ha servit per exemple, la publicació de les balances fiscals que carrega d'arguments a la part catalana. De res serveix apel.lar al respecte institucional i al compliment d'un llei. Ells es senten superiors en la negociació i saben que els rivals són inferiors perquè els saben incapaços d'emprendre accions valentes i arriscades en defensa de la seva argumentació. Jo ja començo a sentir vergonya aliena.
Torejant-se com es toregen al meu President -que no m'agrada però és el meu- , torejant-se el govern de Catalunya -que no m'agrada però que és també el meu-, torejant-se l'Estatut, torejant-s'ho tot i gairabé sense despentinar-se, no puc sinó sentir vergonya aliena. I sento vergonya aliena per la poca reacció del meu govern. Per la poca reacció també de l'oposició. Per la poca reacció de la societat civil....Que se n'estant sortint, és òbvi.
L'estratègia d'esgotar el rival negociador va fent en seu efecte. Entretant, la crisi econòmica va fent estralls ara ja a Catalunya. L'augment de l'atur anunciat arriba amb esgarrifosa puntualitat. Empreses amb problemes. Treballadors plens d'incerteses. De què serveix el govern català si no té eines per fer front a res? Ahir, diguin el que diguin els papers del pressupostos de Castells, la consellera Geli ja sap hores d'ara que haurà d'afrontar l'any amb una disminició d'un 30% per a la seva conselleria de salut. Que déu ens agafi confessats! Ens espera una primavera calenta en el sector de la sanitat...Però , això si, els presidents s'emplacen en una reunió informal a tenir-ho tot tancat abans de desembre. El joc continua i continuarà
És possible fins i tot que , cap allà a l'abril de 2009 tinguem un acord de finançament que porti una xifra estupenda de milions a Catalunya. No arribarà a mil milions d'€. M'hi jugo un pèsol!, però la xifra serà estupenda! Segur que serà el millor finançament possible - ens diran-I serà mentida.
El millor finançament possible, sr. President de Catalunya, fora aquell que hagués estat defensat amb totes les armes possibles . I el PSC que té certes armes polítiques, aquí està fallant i molt. La partida era difícil.
El rival era dur de rossegar. Però teníem unes bones cartes -L'Estatut, la publicació de les balances fiscals,-.
Han fallat els jugadors. Han malbaretat les nostres cartes... Ara, com sempre, ens tocarà l'indigne paper d'anar a pidolar almoines. Quina misèria no?
Si Barack Obama vingués a Barcelona ompliria, no se si el Camp Nou, però segur quelcom similar de gent per escoltar-lo (recordar que 200.000 alemanys van anar a un acte polític seu a Berlín).Mentre que als més grans actes polítics organitzats pels partits polítics i líders polítics d'aquí, a dures penes hi assisteixien uns pocs milers de persones, la immensa majoria militants del propi partit arrossegats agafats per l'orella molts d'ells.
Als EUA, i també segons els mitjans de comunicació d'aquí, A Jonh McCain se li reconeix el mèrit d'haver servit al seu país pel fet d'haver estat diputat i senador durant més de 20 anys. Aquí, un polític, porti 20 anys dedicats a la política o menys, se'l considera poc menys que un lladre que viu "del cuento".Perquè?
Catalunya necessita creure en una nova esperança. Una esperança – com totes en un primer moment - bastida sobre intangibles, sobre paraules, sobre emocions, sobre intuïcions. Una nova esperança capaç de relligar les ambicions col·lectives amb les necessitats individuals, capaç de ser percebuda com a tal per la immensa majoria de catalans i catalanes. Una nova esperança que sigui filla del coratge i de la il·lusió, de l’esforç i d’una visió optimista de la vida i de nosaltres mateixos.
Una nova esperança que desterri el plany i el conformisme, la resignació i l’acomodació. Una nova esperança que ens faci sortir de l’ensopiment en el que semblem instal·lats. Una nova esperança que abasti tots els àmbits de la societat, no només la política.
Estic segur que si la cerquem, si la perseguim, si lluitem, sabrem trobar-la.