La dignitat de Catalunya.

Arribo a casa, encenc el portàtil, obro internet i faig un repàs de la premsa, del correu, etc. M’atrau la portada d’un diari en versió digital: S’hi anuncia la publicació d’un editorial conjunt de la majoria de la premsa editada a Catalunya, a favor de l’Estatut que encara – després de tant de temps – continua sent motiu d’estudi pels magistrats del Tribunal Constitucional.
La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya".
L'editorial s'està difonent de manera piramidal també per la xarxa i com a mínim aconseguirà que sigui llegida, compartida i comentada. A veure si també serveix per destapar les vergonyes d'aquells que o bé per acció o bé per omissió estan consentint tot això.Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor. (Què bonic , kà maku, que dirien alguns!. De l'emoció ja he gastat 30 paquets de mocadors i ara mateix estic escrivint amb una mà perquè amb l'altra encara m'estic mocant. Tots els partits auto-anomenats catalanistes sí, fins i tot la federació catalana del PSOE se'n defineix, malmetent irremediablement el nom d'aquesta ideologia i el govern s'han felicitat pel text.)
Avui tenim una nova oportunitat per creure en Catalunya. en què ras i curt es diu que Catalunya no acceptarà amb el cap cot totes les garrotades que hom vulgui clavar-li. Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s'han posat d'acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l'Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra... I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d'orgull i d'auto-afirmació rebel.
Les pantomimes, al teatre senyors ¡ ¡. Què passarà quan el tribunal escapci l'Estatut? Què faran els diaris catalans? Quants dies hi duraran, les llagrimetes? Quantes plomes autosatisfetes faran encara més el ridícul ?
Els diaris catalans i els seus amos, es poden fotre la seva editorial allà on els càpiga. Quanta hipocresia. Periodistes i polítics varen perdre fa anys qualsevol engruna de legitimitat si mai l'havien tinguda. Com l'altre dia el nostre president Montilla, que ens adverteix, grotesc i risible com de costum, que ell serà el primer en agafar el trabuc... ells ,els unionistes, ja no compten, ni uns ni altres. I ho saben. Ells són a l'altre bàndol, pertanyen a la foscor, al problema. Volen encara figurar una mica més, remenar la cueta, i ara ens regalen un últim gran escarafall conjunt.No en teniu pas, de dignitat. Sou tots plegats una vergonya.
No vull dir que em sembli malament que la premsa uneixi esforços – deu ser molt dur haver d’escriure un diari sencer cada dia – però em sembla que tan en el fons com en la forma totes aquestes capçaleres fan tard. I ja se sap, quan les coses es fan tard i malament, el ridícul pot ser espantós.
L’hora de defensar la via estatutària, el tot està per fer i tot és possible per trobar una manera d’encaixar dins d’Espanya, fa temps que es va acabar, i defensar-la avui no té més sentit que intentar salvar la calaixera del naufragi. Podrien haver fet el mateix tot just aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya, amb un 90% dels parlamentaris a favor, quan el PSC va amenaçar amb esmenar el text al que acabada de donar el seu suport quan comencés el tràmit parlamentari.
Podrien haver-ho fet, també, durant el difícil tràmit parlamentari i en tot el seu erràtic desenvolupament. Podien haver-ho fet en el moment que fou aprovat i, de retruc, acusat d’inconstitucional pel PP. Però, avui dos anys i mig després, acostumats ja com estem al maltracte i al desconcert, no sé ben bé a que treu cap. I no vull pensar a qui beneficia, i a qui perjudica. I és que quan estem a les portes d’una jornada de referèndums per tot el País, amb una ebullició enorme dels sectors independentistes gairebé clandestina per la premsa; quan ja ningú creu que els nostres parlamentaris sàpiguen o puguin fer cap tipus de moviment de fermesa davant d’una sentència adversa, havent demostrat sobradament llur incapacitat durant tot aquest vodevil; quan ningú es mouria per salvar un Estatut que són molles d’un pa que volem sencer, aquest editorial conjunt em sembla poc més que el gol de l’honor. El gol de l’honor després d’un repàs dels que fan història, i evidentment això no mereix ni una gasetilla sinó va acompanya d’una profunda reacció i d’una remuntada èpica.
Calma, Señor Zapatero? Ja n'hi ha prou de calma! Si la voluntat dEspanya és seguir una via totalitària, la de Catalunya és prendre un altre camí ben diferent: el de la prosperitat separada. Ja comencem a estar cansats d'estirar de les arades com la mula que fuig de les fuetades de l'amo. Si la vostra voluntat és seccionar tot anhel i voluntat de convivència amb l'elegància sobreactuada i resclosida que a les espanyes s'anomena "talante", la nostra era la d'intentar una vía que no per creure'ns incòmode, improductiva, anacrònica i injusta vam intentar.
No som davant una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No hi ha desafecció que valgui davant un atac a tota una societat, davant tota una cultura. Catalunya no pot acceptar un darrer intent d'arrencar d'arrel el que malanomenen "problema català". Com diu l'editorial, la solidaritat catalana pot ressorgir en defensa de la supervivència de Catalunya. Catalunya parlarà, i quan ho faci serà Espanya la que haurà de tenir calma i rendir comptes amb els darrers tres segles d'història.
El meu projecte personal no passa ja per un projecte comú amb Espanya en el que l’únic que els interessa és la meva contribució i la dels altres catalans amb el 10% del PIB per a pagar-se les festes. No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius amb l’editorial, com una pressió intolerable al constitucional, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra, recusar a membres del tribunal o bloquejar la seva renovació, tot per a manipular, pervertir i pontejar la voluntatd’un Poble.
Fins i tot haig d’admetre que el rebuig del constitucional a l’estatut és la millor cosa que ens pot passar per adonar-nos-en que a Espanya els catalans no hi tenim cabuda, l’inici per engegar un procés desinhibit i col·lectiu que de la ma de la societat civil ens porti a l’avantsala d’un procés irreversible cap a la sobirania i a un plantejament valent com a societat moderna i compromesa. M’emprenya que em vulguin prendre per idiota i potser la millor forma de fer-ho evident és transmetre el missatge que fins aquí hem arribat, els sembli be o malament a Espanya, perquè la veritat, se me’n fot el que puguin pensar!
Ja som una Nació sense estat, no acceptem mai ser una nació sense dignitat.