Premsa - EL PUNT

dijous, 17 de gener de 2008> CiU demana la dimissió del batlle de Torredembarra per les «irregularitats» que veuen en la concessió de l'aigua

A.P.. Torredembarra
El portaveu de CiU a l'Ajuntament de Torredembarra, Daniel Masagué, va demanar ahir la dimissió de l'alcalde, Manuel Jiménez (PSC), per les diverses irregularitats que, segons el grup municipal, s'han produït al concurs per a la concessió de la gestió de l'aigua i el clavegueram. L'executiu municipal té previst presentar aquesta nit com a qüestió sobrevinguda a l'ordre del dia del ple l'adjudicació del servei, després que el procés quedés paralitzat a l'estiu per falta de suport.

DENÚNCIA A FISCALIA El grup convergent va anunciar que, en cas que avui s'aprovi la proposta de l'executiu, impugnaran la decisió i, fins i tot, denunciaran els fets davant de la fiscalia de Tarragona.

Segons Masagué, el procés està «encallat» i «no té sortida jurídica», i dubten de la legalitat de donar el vistiplau ara a l'adjudicació després que un decret d'alcaldia anunciés la suspensió de la concessió, aprovada provisionalment per un ple en funcions al mes de juny, però sense la ratificació posterior necessària.

El portaveu convergent critica també que ara es vulgui adjudicar el servei a l'empresa Aqualia, que ha presentat un contenciós administratiu contra el consistori, i va afirmar que en el procés hi ha hagut «interessos ocults».

A més, el grup municipal va denunciar que aquesta empresa, que va ser la millor puntuada per la Mesa de Contractació, no compleix les condicions mínimes per participar en el concurs.

«NO TINC POR» L'alcalde torrenc, que governa en minoria amb el suport de PSC, ERC i GIT, va negar ahir que el procés per a l'adjudicació hagi estat irregular. «Ha estat un concurs clar, net i avalat pels tècnics municipals, i dir el contrari és posar en dubte la meva honorabilitat i la dels funcionaris», va afirmar Jiménez.
A més, el batlle va assegurar que no té «por ni de CiU ni de la fiscalia» perquè té «la consciència tranquil·la», i que no dimitirà.

Jiménez, a més, va anunciar que si durant aquest mes no s'aprova l'adjudicació el procés se suspendrà i es tornarà a iniciar des de zero.

ACTITUDS i EDUCACIÓ

Parlem d'hàbits o d'actituds. Dels primers diria que s'aprenen a partir de l'experiència, el costum, la tradició... però de les actituds més aviat apuntaria a que són fruit de l'educació. És cert que l'experiència també té un paper molt important en les actituds que adoptem, però la base podria situar-la en una bona formació i educació.
Em passa que quan una persona adopta actituds asocials, em dol i em fa preguntar el per què, quan és tan fàcil correspondre. Probablement em ve de petit, de l'educació que vaig rebre, d'uns pares que em varen ensenyar a respectar les persones i actuar amb educació.
Recordo que una persona molt propera a la família, amb un caràcter molt fort i egoista, em tenia molta estima, però en alguna ocasió havia fet plorar a la meva mare. La reacció immediata era l'enuig i la planificació de la venjança; una venjança que es traduïa en negar la salutació quan ens creuéssim pel carrer.
Tot i els esforços no aconseguia complir el meu propòsit, perquè mai he estat rancorós, i se m'havia educat per saludar i desitjar el bon dia a les persones a qui coneixia i també a qui no; una acció que ha esdevingut un hàbit, però no pas rutinari, perquè l'acompanya un desig sincer.
Cada dia al matí, quan surto de casa em trobo a veïns i vilatans, alguns d'ells de manera força periòdica, a qui desitjo un bon dia, encara que desconec qui són, d'on són i on van, però són persones que s'han llevat com jo, i inicien el dia amb ganes de ser feliços.
No sé si us ha passat mai que passejant pel carrer, aneu a saludar a una persona i aquesta es gira d'esquena.
A mi m'ha passat, i el primer que penses és que no t'ha vist. Aquest va ser el comentari en arribar a casa.
La segona vegada que t'hi trobes, ja ho mires d'una altra manera: "aquí passa alguna cosa!". Les altres ocasions et confirmen que no es tracta d'una distracció sinó d'una voluntat expressa.
Sap greu que a la nostra societat puguin passar aquestes coses. A casa em parlaven de famílies que no s'entenien; que estaven renyits. Ens venia de nou; no ho podíem entendre! com es podia renyir entre família?
És evident que una mostra d'aquest tipus, que no deixa de ser una mostra d'intolerància, ha de venir motivada per algun fet o fets concrets.
Probablement per desavinença de criteris; posicionaments contraris; defensa de realitats o pensaments diferents..
El que no està tan clar és que la decisió encertada sigui negar la salutació, perquè es pot entendre com a menyspreu, i això a casa meva m'havien ensenyat que no s'havia de tenir ni amb el pitjor enemic. És clar que a casa valoraven molt la convivència, la col·laboració, el respecte i el bon fer, i probablement això no passava a totes les cases, per desgràcia d'ells o elles.

RODA DE PREMSA :

Roda de premsa a l´Ajuntament de Torredembarra,avui a les 12h,es podra escoltar per la radio.

QUÈ APORTA CIUTADANTS ?

La resposta és fàcil: pel cap baix res de bo. Molts no ens hauríem mai pogut imaginar que a Catalunya hi hauria un partit polític més ranci i caspós que el PPC, doncs estàvem equivocats.
Els partidaris de la dreta més radical i que no en tenien prou amb tota l’espanyolitat tòxica del PPC van decidir anar per lliure i fer-los la feina més bruta creant Ciutadants.
Ciutadans és un partit polític que traspua odi, lleig, fosc, sinistre, anticatalà, i que l’únic objectiu que té és la creuada espanyolista contra tot allò que sigui quadribarrat o porti barretina.
No té cap més directriu que l’intoxicació i la destrucció de tot el que no sigui espanyol.És un virus pensat per infectar tot el panorama polític català, per minvar les forces dels partits nacionalistes o independentistes, per fer-se notar a la societat amb demagògia barata, incapaç d´aportar res a la ciutadania més que mal estar i divisió social.Al PP li va de perles que existeixin aquests personatges trets d’un “Bucco Diabolo”, perquè així justifica la seva política feixista argumentant que no és l’únic partit a Catalunya que demana la submissió total dels catalans a Espanya.Bé, no perdré més temps amb un projecte polític tan vil, condemnat a estar en un futur en l’ostracisme polític del país. Ara viuen de l’error que van cometre molts ciutadans que els van votar sense saber ben bé què votaven i que ara se senten penedits.
Les properes eleccions autonòmiques se’ls acabarà la moma i desapareixeran d’un parlament on mai haurien d’haver posat els peus. Per desgràcia encara els haurem d´aguantar uns anyets més. Què hi farem, paciència.

CONTE DEL MES .

Quan ja tothom l’havia desheretat.

Quan les bases del partit ja demanaven el seu cap i ell tan sols volia més cadira, va sorgir del fons de la llum blanca una idea genial, grandiosa: “convocaré un referèndum d’autodeterminació l’any 2014”.
Tot tornava a ser plàcid. Però no sempre havia estat així . Aquella nit era diferent, ho recordava bé. Era el principi d’un nou temps.
Fins ahir, la nit l’havia traït. Sempre les maleïdes nits. Les nits són difícils a Cambrils quan bufa el vent, la casa trontolla i s’alcen els teulats. L’esposa li havia fet apagar el llum tocades les 12, i amb la llanterna va rellegir la darrera pagina del dossier.
Llegia molt darrerament. Al despatx de la plaça Sant Jaume no tenia gaire feina. Signar piles de papers allà on el seu president Montilla, posava amb el llapis una creu.
Darrerament tampoc trobava cap al·licient en la nova literatura, remenava obsessiva ment les prestatgeries de les llibreries i s’emocionava quan per fi apareixia alguna peça rara.

Aprofitava les seves hores de despatx i els trajectes amb cotxe per llegir. Roncava amb un llibre als braços. El xofer l’havia de desvetllar al sortir de l’autopista; no volia que ningú el veies dormir dins el cotxe. Ja feia un parell de setmanes que despertava amb un llibre esgrogueït sobre la falda: “El sigla XX y el fin del mundo” escrit per Don Rafael Pijoan doctor en Sagrada Teologia de la Catedral de Menorca,. Li agradava aquest llibre. Menorca i l’editorial barcelonina li recordaven el seu passat al PSAN, quan defensava la unitat dels PPCC. Ara tot havia canviat.
El llibre, amb el permís eclesiàstic, preveia la fi del món l’any 1953. El càlcul catòlic es basava en les profecies de Sant Malaquies, en el Tal mud, en el Corneli de Lapide, en les profecies de la monja bretona Sor Nativitat i en les aparicions de la Verge a la Saleta que anunciaven l’arribada de l’Anticrist per l’any 1924, com és sabut, uns anys abans de la fi del món.

Estava content que no s’hagués acabat el món l’any 1953. Íntimament hi pensava cada cop que el President Montilla li consultava alguna cosa. Cada vegada que els periodistes li regalaven alguna portada.
Ara, però, feia dies que no sortia gaire als diaris. Les bases li reclamaven acció, sinceritat, lluita i alguns, fins i tot, s’atrevien a demanar-li fidelitat al programa. Somiava i donava mil toms al llit. Es despertava suat, amb mal gust a la boca i la llengua tan pastosa com si tornes d’una calçotada. Enyorava el passat quan les coses eren diferents. Quan la placidesa del seu són el confonien amb un infant capaç de defensar la independència nacional, de criticar CiU per massa tous, i d’exigir la llengua catalana a totes les instàncies de l’estat.
Reflexionava sobre tot això, mig endormiscat a la taula del seu despatx, quan la seva secretaria va entrar amb una pila de papers relligats. A la portada un segell que coneixia be “Document secret, molt personal pel vicepresident” a sota hi havia, amb el blau característic del bolígraf Bic punta fina, el gargot distintiu del President.
Traient la son de les orelles, i amb decidit posat d’eficiència, va deslligar el cordill. Passats els dos primers fulls en blanc va començar a llegir “Terratrèmols devastadors. Tsunamis i huracans mai vistos. Temperatures globals inaguantables. Guerra mundial. Des de sempre l’home ha volgut predir com acabarà tot. Ara Lawrence E. Joseph revela que l’any 2012 s’ha senyalat com el dia de la fi del món, tant per fonts antigues com per la ciència contemporània. La radiació del sol va augmentant i els científics calculen que arribarà al seu punt màxim l’any 2012. El sistema solar esta entrant en un núvol d’energia dins del centre de la galàxia que pot afectar al clima i l’atmosfera.
El gran volcà del parc Yellowstone comença a donar senyals de volgué entrar en activitat.

Fins i tot el calendari maia indica el 21 de desembre de 2012 com el dia de la fi del món.

Tot es combina al voltant d’aquesta data.” El document acabava argumentant les coincidències amb la data final expressades a la cosmologia jueva, la vèdica hindú i la budista. Tot portava vers l’Apocalipsi 2012.
Aquesta part era la que més li va afectar. Si ho deien els seus amics budistes, això devia ser cert. Ells no diuen mai mentides. Li va tremolar el bigoti. Sempre li tremolava el bigoti en moments importants. Es va enfonsar, tot coincidia, el món s’acabaria, i ell ja no tenia ganes de fer rés.
Tres trucs a la porta el van revifar de nou. Amatent, va agafar el seu bolígraf Bic, era la Montserrat. Tan de temps junts li permetien reconèixer el seu truc personal. L’eficàcia de la Montserrat era indiscutible. Com cada migdia, ara li entrava el darrer dossier de premsa.

La Montserrat els hi preparava molt bé, molt endreçats com a ell li agradaven: segons la grandària de la fotografia. Els articles amb les fotografies seves més grans al davant, desprès les més petites i per acabar aquells articles que parlaven d’ell sense fotografia.

Era molt detallista la Montserrat.
Al obrir el tercer cos del dossier es va trobar amb la sorpresa d’un subratllat amb rosa.

Amb aquell rosa fluorescent crid atencions. La seva mirada es va deturar com si es tractes d’una fotografia seva. Era un fragment d’un desconegut, un critic d´esquerres
. “...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Els socialistes mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres”.
Va notar com tornava a tremolar-li el bigoti. Arraulit entre els coixins del sofà li havien descobert el seu desig més íntim: ser president de la Generalitat l’any 2014. Ell volia ser coronat de llorers, volia festejar els tres-cents anys de glòria amb Espanya, com a president del govern autònom. Tot s’enfonsava.
Aquella tarda no va dormir al sofà de Palau. Aquella nit tampoc va descansar al llit de Cambrils. El cap li donava mil tombs i s’emplenava de cabòries. Quan va agafar el càrrec, el President li havia fet jurar solemnement: silenci. Un pacte que no volia trencar. Però si el poble coneixia el seu secret, ell coneixia la gran veritat: “el món s’acabaria el 2012”.
Era un dia difícil: les bases ignorants li reclamaven no se quin esperit, el seu somni vers la Presidència trontollava, Zapatero l’havia traït, els de CiU l’avançaven i els bascos pub licitaven una proposta diferenciada. Tot el seu món anava a mal borràs. No es podia quedar endarrerit, però estava immobilitzat. Havia de trobar el desrolligador per mantenir el seu estatus, el despatx i el xofer.
Aquella nit es va despertar de sobte. Volia parlar-ne amb la dona i explicar-ho a la colla quan una llum enlluernadora inunda la seva cambra. Sant Malaquias se li va aparèixer amb barba blanca confirmant la nova teoria apocalíptica de l’any 2012, i justificant l’error de la seva data (1953) per les eines utilitzades en el càlcul.

Una cançó celestial emplenava l’espai ”si el poble vol acció, referèndum li donarem; i quan arribi el 2012, el món acabarem”. El missatge li va retornar les ganes de viure. Al balcó de la veïna començaren a sonar les notes de l’Al·leluia.
“Convocaré un referèndum d’autodeterminació per l’any 2014”.
L’endemà la seva cara tornava a ser portada dels diaris.

P.S.- Malgrat el vent de Cambrils, Ell ja torna a dormir totes les nits. La Montserrat continua entrant tots els migdies amb el dossier de premsa del que, complint ordres, ja elimina prèviament totes les planes que no duguin la fotografia o parlin de promeses in complertes.

Des de aquell dia el retrat de Sant Malaquias presideix la capella lateral del Palau de la Generalitat. Al cotxe del vicepresident hi han posat vidres foscos i el xofer ja el pot despertar davant de casa. Del referèndum ja no se’n parla, i els militants d’ERC continuen esperant un nou congrés o un miracle.

MASOQUISME

Ha arribat un punt, en que la convivència entre Catalunya i Espanya és un pur exercici de masoquisme mutu.
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Espanya al seu "problema territorial", o sigui el problema de les seves relacions territorials a Catalunya i al País Basc, i en menor mesura Galícia. Com a mínim el 50%.
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Catalunya al seu problema relacional amb Espanya. Aquí arribarien tranquil ament al 75%.
Pensem ara en quan guanyarien Espanya i Catalunya si poguessin dedicar aquest 50% i 75% a polítiques internes reals, al seu desenvolupament propi, a polítiques socials, econòmiques, de recerca, exteriors, estratègiques, i deixar de perdre el temps amb una desgastadora relació que s'ha demostrat inútil, i arribat aquest punt, negativa per ambdues bandes, doncs Espanya ja s'ha desenvolupat i ja no necessita a Catalunya i Euskadi com a punta de llança del seu desenvolupament i com a cos a qui fer de sangonera. Els catalans som com dones maltractades. Sí, ja ho sé: segurament la comparació no és la més adient però la veritat és que no se m’acut cap altra forma per descriure tots els desastres que han passat a Catalunya en aquest últim any.
En tots aquests la mà política hi era present amb un paper força destacat. Concretament la mà política socialista. I bé, ara, de nou, venen eleccions i la lògica et du a pensar que el votant intel·ligent i responsable castigarà aquests individus que tan mal han fet als seus interessos.
Doncs no: la lògica ens falla completament ja que de moment totes les enquestes apunten que el PSC, amb Chacón l’optimista al capdavant, trauran uns 20 diputats.
En fi, no sé què més ha de passar perquè “el català emprenyat” deixi de votar el rodet socialista que ens assetja. Ha de caure la Sagrada Família? Han d’explotar els trens de rodalies? Ens han de fer circular a 10 km/h? Ens han d’espoliar fins a l’últim cèntim? No ha d’arribar mai l’AVE? Han de presentar una taula sense potes de president? Què més ha de passar?
Pel què fa el vot d’un servidor té molt clar que no anirà a cap partit d’obediència espanyola..

I hem de tenir clar que els interessos de CiU són i han de ser únicament els interessos dels catalans.
Ha arribat l'hora doncs, que d'una manera madura i pacífica, Catalunya i Espanya deixin de tenir aquesta relació masoquista, i de mutu acords tiri cadascuna per la seva banda.

Tertulià a dit :

La foto no te res a veure,pero m' agrada, es politicament i éticament correcte. No?

A rel de un comentari del 7 /01/08 en un molt bon bloc torrenc,(Un poble magic)i reflexionant una mica,posant a funcionar les poques neurones que tinc,li anava a contestar defensant-lo a un comentari que li van fer a ell, encara que no ens te molt de carinyo, pero degut que es masa llarg,millor fer-ho desde el meu/vostre bloc.

Hi ha una mena de polítics que ens dediquem d' una manera o altra a això de la política, després de dedicar-nos vuit o més hores a la nostra professió, que en molts casos és una activitat molt diferenciada de la política.
Suposo que això és en certa manera una vocació.
Hi ha persones, homes i dones, que inverteixen moltes hores en la vida associativa, organitzant activitats o ajudant als altres i que evidentment ho fan per vocació,Peró no es una obligació,ni es per tirar-ho a la cara a ningú.
Això en certa manera ens fa una mica iguals als uns i als altres. De fet els segons ho fan per afició, per la gent del barri, per la canalla, per la gent gran, per qui ho necessita, per la cultura; i els primers, els polítics i les polítiques “amateurs” (per entendre’ns, els que no ens dediquem professionalment), ho fem també per la gent, per les nostres idees, pel model de país que ens agradaria tenir i del que ens agradaria gaudir,o per que volem i ens i trobem a gust fen-ho.
I això ho fem contribuint, o al menys intentant-ho, des de la vessant política més pròxima a la gent. En el cas d’una ciutat com la nostra, des dels barris, consell de sostenibilitat, comisso de festes….
Preocupant-nos per allò que ens és més proper, escoltant a les persones i entitats i cercant les vies per solucionar de la millor forma possible, aquelles qüestions que demanades per la gent , creiem que són assumibles i necessàries dins del nostre tarannà (d’esquerres o dretes, catalanista o no, independentista o no).
És curiós però, que amb aquest contacte més proper, una de les coses que més escoltem darrerament, és que els polítics estem molt lluny de la realitat. Que les coses que ens preocupen no són gairebé mai, les que preocupen als ciutadans i ciutadanes. Que vivim en un núvol i que només volem baixar d’ell quan venen eleccions. També s’encarreguen de recordar-nos-ho el dia de les eleccions, amb un índex d’abstenció que creix sufragi rera sufragi.
Doncs la veritat, és que hi ha molts cops que comparteixo aquesta opinió. De vegades quan som dins de la nau, capficats en els problemes de partit, en les campanyes, escoltant només als nostres i el que diu la premsa, ens pugem en aquest núvol i ens allunyem de les coses més importants, o simplement parlem d’elles cercant un benefici per a les nostres sigles.
Això és així en part i negar-ho seria absurd.
Després, quan assumim alguna responsabilitat, normalment modesta però no per això menys important, és quan de debò comencem a escoltar a la gent i a veure quines són les necessitats i les demandes que tenen. Llavors, les idees vessen e iniciem els contactes amb aquells que en principi ocupen els llocs de més responsabilitats i que per tant, poden aportar solucions a aquests problemes i demandes. I és en aquest moment, quan te n’adones de que la gent té una bona part de raó. Perquè a la que superem el nivell més bàsic, els càrrecs tenen prioritats diferents de les nostres.
Per exemple, tu pots tenir una bona idea en algun tema que afecta el teu barri, i llavors l’eleves a la persona que té competències en aquesta qüestió. En el cas de que la teva idea es valori com a positiva, aquesta pot tirar endavant o no, en funció de diverses tessitures:
En primer lloc, això depèn només del personal del teu partit? Si no és així ja has begut oli perquè ha de quedar clar qui es pot penjar la medalla i si no hi ha acord, no prosperarà.
En segon lloc, pot ser que en intentar tirar endavant la iniciativa per una via paral·lela, incompleixis allò que s’anomena lleialtat institucional. T’has saltat algú i evidentment al final ho sabrà. Per tant no prosperarà.
En tercer lloc, pot ser que tot i ser una idea assumible per tothom, les prioritats canviïn amb pocs dies i quedi en un calaix. Per tant no prosperarà.
També pot succeir, que tothom digui estar d’acord, però una de les parts per interessos personals o partidistes ho aparqui en un calaix o simplement ho extraviï i a més amagant el cap sota l’ala o donant llargues circumstancials. Per tant no prosperarà.
I de tant en tant, poques vegades però, la idea acaba arribant a bon port, encara que sigui en part. I llavors tant fa qui es penja la medalla, l’important per mi, és que haurà prosperat.
Amb el temps ens adonem de que la micropolítica i la macropolítica estan tan aïllades que gairebé ni es toquen. Per poder assolir algun propòsit l’hem de batallar molt i de fet ens estavellem contra un mur la majoria de vegades. Però quan aconseguim alguna cosa per petita que sembli, sentim que rebem un premi a la nostra perseverància. I això també és el que els passa a les persones que estan al capdavant d’entitats com per exemple una associació de veïns. No compartim la motivació essencial de la nostra dedicació, però moltes vegades fem el camí junts i compartim les decepcions i els premis.
Això és una mena d´auto-homenatge a totes i tots els polítics de base, que amb una feina de picar pedra, col·laborem a millorar la nostra societat i el nostre país, en base a unes idees i en defensa d'elles.
Ara toca parlar dels polítics que viuen d’això i que s’hi dediquen professionalment a això de la política. A l’igual ho faré sense entrar en sigles de partits, doncs crec que les qüestions que vull plantejar es donen per igual a tots els partits, en major o menys mesura i sense excepció.
D’entrada vull deixar clar, que en general, els càrrecs institucionals no cobren tant com es comenta. Sí, és cert que gaudeixen d’uns bons sous, però hi dediquen les 24 hores al dia dels 365 dies que té l’any, sacrificant família, amics i lleure. El poc temps que els sobra quan acaben les responsabilitats del govern, l’han de dedicar al partit.
Més avall en l’escalafó, ens anem trobant una àmplia gama de càrrecs intermitjos. Direccions, subdireccions, secretaries, caps d’àrea, etc. En aquests casos també s’hi guanyen bé les garrofes. En molts d’aquests casos també hi ha plena dedicació i potser en algun cas, ja comencem a trobar algun element que inverteix les prioritats i dedica potser més temps al seu partit que no pas a les seves responsabilitats de gestió.
Si pel camí ensopegues amb algun d’aquests elements, ai, l'hem fotut¡
Quan arribem a aquest terreny, ja no ens trobem només amb les lluites de poder entre diferents partits. En aquest punt ens trobem també amb les lluites de poder internes de cada partit. I tingueu present que de lluites internes n’hi ha a tots i cadascun dels partits.
De vegades, es donen casos en que els líders dels partits ja no saben en qui poden confiar i en qui no. I molts cops, mal assessorats, acaben defenestrant del seu càrrec a algú que no només té bona capacitat per fer la feina, sinó que a més compta amb la il•lusió necessària per desenvolupar-la, i en el seu lloc situen “a dit” a una altra persona proposada per un tercer, que probablement no li oferirà les mateixes garanties.
I en determinats estaments comencen a quedar arraconats una mena de “residus” que bé per no tenir prou dignitat, o bé per necessitat econòmica continuen treballant, o millor dit arrossegant-se pels despatxos.
I aquesta mena de coses, que tard o d’hora es saben, són com una mena de poma podrida que ho va contaminant tot a poc a poc. I això al final acaba “aburrint” al funcionari o funcionària que veu legislatura rera legislatura, que les coses no canvien.
I, es clar, al final una bona part de la gent deixa d’anar a votar. Alguns perquè són coneixedors d’aquesta problemàtica. D’altres perquè els hem desgastat massa amb temes concrets que finalment no han canviat res o han canviat ben poc, com ara l’Estatut. Molts perquè veuen que canvien les persones i les tendències, però arribar a final de mes o pagar la hipoteca està cada cop més difícil.
I la majoria d’ells perquè ja no creuen en cap dels líders actuals dels partits.Per tant, no ens equivoquem. Les coses no començaran a canviar fins que l’ètica, la política i la valentia vagin més unides del que van ara. Jo crec que és possible, però a tots els partits els hi fa falta una bona purga i dic a tots!
La majoria, en bona part, han de renovar les seves executives tant locals, provincials com a nacionals durant el 2008. Els qui hagem de prendre decisions al respecte tenim una gran responsabilitat, doncs aquells que triem hauran de conduïr els nostres partits cap al 2010, un any clau per al futur de Catalunya.
L’any en què s’haurà de veure si l’horitzó 2014 és una utopia o una realitat palpable.
De tots en dependrà.

...................... ? :

El "Ral.li"

Ens l’estalviem, tots aquells que el ditxós Ral.li París-Dakar ens deixava més aviat freds i que no enteníem ni ens interessava per a res el llenguatge esportiu/solidari/exòtic/aventurer d’aquest esdeveniment.
Malgrat tot no deixa de fer gràcia que, tot l’esperit intrèpit que sempre ens han venut sobre aquesta aventura d’unes grans marques mundials i d’uns pilots que suposo deuen tenir altres activitats a part del “París-Dakar”, ara que realment hi ha risc, o podríem dir que simplement ha augmentat aquest risc, es pleguin als designis del top-model de la política francesa el President Sarkozy.
Que potser l’esmentat polític no tenia res a vendre ni a guanyar en aquest afer, com ja va fer a Líbia (armes i centrals nuclears)?
O potser és que l’organitzador de l’esdeveniment era de fet, el govern francès, cosa que tampoc seria tan estranya, i ara li va bé de fer el paper del Bon Pastor de la seguretat africana?
I la tan pregonada solidaritat i guanys diversos que aconseguia portar el Ral.li a terres africanes?
Curiosa aquesta triologia entre aventurers de casa bona, solidaritats comercials descafeïnades, i seguretats/inseguretats sobtades.

Molt curiosa.

Bons Reis ¡¡

Bons reis a tothom, el 7 tornarem a ser republicans!!

La carta als Reis conserva, encara als nostres dies, un cert encant. La mainada les escriu a mà i, els qui encara no saben escriure, hi enganxen els regals que volen o, encara millor, els dibuixen. Els qui encara no han perdut la seva innocència les entreguen als carters reials o, si poden, directament a Ses Majestats, amb la il·lusió que seran correspostos com es mereixen, en proporció a les seves bondats.
Algunes cartes contenen veritables confessions o, si voleu, autocrítica, malgrat la majoria es limiten a llistar els regals desitjats. El què és important és que els infants escriguin la carta, també els grans.
Escriure cartes és un gest que està en perill d'extinció, més que no pas escriure postals, que també. Els correus electrònics han substituït en gran mesura les cartes; no és només un canvi de mitjà, també és, en certa mesura, un canvi de registre, doncs s'escriu de manera diferent una carta, escrita a mà sobre un paper, que un correu electrònic. Les postals, als viatges, s'han substituït per missatges de mòbil amb fotografies preses amb el mateix aparell, veritables postals electròniques, per no parlar de les cròniques a temps real dels viatges als blocs o bé els foto blocs i altres espais a la xarxa... Les companyies de baix cost han fet canviar la manera de viatjar, diuen... les noves tecnologies han fer canviar la manera de registrar els viatges i d'explicar-los...
Però tornem a la carta als Reis: ens facilitaran algun dia la seva adreça de correu electrònic perquè els hi enviem la carta per e-mail?. O encara millor, i més lucratiu: ens diran que els hi enviem un sms al 2500 amb la paraula REIS, espai, i el llistat de regals?.

Com tenim el pati !!

Fem-nos, si es vol, missatgets en sms desitjant-nos un bon any i felicitat. Fem-ho, que no costa gaire i la majoria creu que es tracta simplement d'un gest efímer. Però tinguem en compte les dades, i pensem-hi. Catalunya ha tancat l'any en la posició dotzena en creixement de PIB a Espanya, i ja som darrera de Múrcia.
També hem destacat a l'informe PISA, com a paradigma d'una reforma educativa i d'un sistema fràgil, caduc, estúpid i falsament progressista. El Zapatero, el gran mal menor de Catalunya, ens ha promès i ens ha incomplert en gairebé tot -els Papers, els traspassos, els pressupostos-.
L'any 2008, malgrat tot, tindrem augments impositius a l'electricitat, el gas, el butà, el transport públic, superiors a l'IPC previst al juliol. I el govern català, que dissimula molt bé, augmentarà els peatges més d'un 4%, gairebé doblant l'augment que preveu l'Estat per a les seves vies de pagament.
Sigui com sigui, el 2008 no serà un any fàcil. Ni a Torredembarra, ni a Catalunya. I em preocupa, no tant això, sinó la percepció cada com més aguda que el país viu en la inòpia, la renúncia, la desafecció i l'escepticisme. Que perdem pistonada, i prestigi, i que caldrà una nova Renaixença política, d'aquí a uns anys, i en tot l'arc parlamentari català.
Bon any per a tots.

BON ANY 2008 !!

Aquest és el darrer comentari al bloc de l’any, d’un any que ja s’acaba i que ha estat important en la meva vida, políticament i personalment parlant.

Un any que ha marcat el final d’una pobra legislatura, de la figura d’un Rodríguez Zapatero que ens va aixecar la camisa a tots, especialment a Catalunya.

El més angoixant és que la intenció de vot per a les eleccions del març no el deixen mal parat tot. No obstant això, hem d’anar molt en compte amb el “factor abstenció”. La classe política hem de poder fer, mitjançant propostes que toquin de peus a terra, que la gent vagi a votar o que no malbarati el vot.

Podria tornar a enumerar totes les desgràcies que han caigut sobre Catalunya durant la segona meitat de l’any i que han tingut al Tripartit com a principal protagonista, tant per acció com per omissió, però sento la necessitat de ser constructiu ara que som a les portes d’un nou any i que arribem a unes eleccions generals.

Mai no havíem tingut un país tan feble com ara, i no ho hem de permetre! Cal que CiU sigui forta a Madrid per defensar amb contundència i exigència els interessos dels catalans! I per aconseguir-ho, CiU defensarà els interessos de tota la gent que viu a Catalunya, garantint una sèrie de valors sustentats en la dignitat de la persona: família, cohesió, seguretat, llibertat, respecte, responsabilitat, autoritat i la cultura de l’esforç.

Només per aquest camí s’assoleix un País real, vertebrat, amb personalitat retrobada i capaç d’assumir qualsevol dels reptes que ens planteja el segle XXI.

Defugim dels encantadors de serps que, al final, acabant encantant la gent amb promeses que sabem perfectament que no compliran. No és aquest el model de societat al qual estem acostumats, si més no quan el que toca és no ser uns somiatruites.

Tot això respon, com no em cansaré d’insistir, a la decidida voluntat de construir i, si voleu que sigui més acurad, de reconstruir un País, Catalunya, el respecte i el prestigi del qual s’han posat en entredit des que malgoverna el Tripartit.

A CiU ho tenim molt clar i, com sabeu, no tanquem la porta a ningú que s’estimi el País, més enllà de les esquerres o les dretes, i vulgui contribuir amb les seves propostes a retornar-lo al lloc capdavanter que sempre ha ocupat. Hi ha molta feina i molta il.lusió per dur-la a terme.

Que no es trenqui, doncs, aquesta màgia!
Bon Any!

28 / 12 / 2007

2007, L'ANY DE LA PUNXADA- S'HA TRENCAT LA BOMBOLLA

Acaba l’any que passarà a la història com el de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya i el del principi d’una crisi en el sistema financer internacional.

En l’últim poc podem desxifrar encara, més que dir que l’episodi actual que viu el món suposa un enduriment creditici per a les entitats financeres de mig planeta.

Amb empreses sense apalancaments importants però amb clients i consumidors molt endeutats, els efectes de l’economia global poden ser generalitzats i duradors. Tanmateix, com temps hi haurà per saber fins quin punt ens afecta aquesta crisi del sistema financer mundial, de moment acomiadarem l’any fent referència a la nostra realitat més immediata.
Amb el temps tot torna al seu lloc i tot el que puja, baixa. Li ha succeït ara al mercat immobiliari dirigit per una colla de professionals i una altra colla de pirates.

Els primers segueixen al sector i els segons han hagut de plegar o poc els hi queda. Parlo dels que es van aprofitar del moment per aprofitar-se també de les persones, dels qui van obrir una agencia immobiliària, negoci de finques, sense entendre res en aquesta temàtica, pel simple fet de comprar i vendre tot especulant i augmentant aquesta famosa bombolla immobiliària que al final ha acabat petant. La situació si parlem del preu de la vivenda es feia ja insostenible per la gran majoria. L'accés a l'habitatge nou o el de lloguer es feia impossible, insostenible.

Els preus augmentaven cada any fruit de la mateixa especulació i d'aquest impopular euribor que tothom coneix però pocs saben que significa. La bonança per a molts ciutadans arriba quan llegim que ara, després de tants anys d'abusos, el preu dels habitatges nous, els de segona mà i els de lloguer baixarà. Amb la davallada del sector també serà difícil vendre immobles o sigui que cal fer lectures ben diverses. Els qui tenen moltes cases que han anat comprant gràcies a la bonança especulativa dels darrers anys no les podran vendre o, si les venen, serà a preus inferiors als de compra. Els propietaris de pisos de lloguer deixaran de fer l'agost i, amb preus més baixos, el sector de la població que podrà llogar un pis serà més ampli.

Els constructors i promotors hauran de cordar-se el cinturó mentre els agents immobiliaris falsos, els que van aparèixer com a bolets, hauran de plegar veles i tornar a casa. Per últim, els habitatges de propietat tindran més valor pels seus propietaris perquè fins ara el preu s'incrementava dia a dia i molts no li donaven el valor que té o, dit d'una altra manera, no apreciaven el fet de tenir una casa o no recordaven quan els havia costat aconseguir-la. Aquests, per sort, son pocs. En tot cas, la ralentització de la construcció i la davallada d'aquest sector beneficia la gran majoria. Hi ha una cosa que, amb tot el que he explicat, no ha canviat.

Hi ha una gran part del nostre món que quan va començar l'especulació i el boom de la construcció no tenien casa i ara tampoc en tindran. Son totes aquelles persones que cada dia, quan es lleven al matí, han d'inventar-se una nova vida diferent a la del dia anterior perquè no tenen diners ni res de valor material. Son pobres en bens però potser no en altres valors molt més importants.
Va arribant l’hora d’estrènyer-se el cinturó, d’afrontar la que se’ns ve a sobre i de no fer massa cas als nostres polítics, els que manen per eludir la seva responsabilitat a poques hores d’unes eleccions i els altres perquè no s’assabenten de res. Els primers pretenen que creguem que estem en 2004 i els segons que no poden manar per culpa d’un robatori al març de 2003. L’esdevenir immediat serà espès i no permetrà el driblatge, els pressuposts recentment aprovats són un disbarat que ens condueix fins i tot més ràpid cap al precipici.

El PP va sostenir com a sistema de creixement l’endeutament i l’especulació, però la gestió socialista ha mantingut el mateix mecanisme i no ha posat fre a aquesta dinàmica suïcida.
La crisi, que al 2008 serà una evidència que difícilment es podrà disfressar, respon exclusivament a un elevat preu de l’habitatge i en d’exuberant excés d’oferta, no te res a veure amb els tipus d’interès ni amb l’aturada en el creixement econòmic d'Espanya.

L’especulació immobiliària, motivada per la gran demanda per inversió i per una facilitat financera sense precedents, ha perdut recorregut. Res del que avui està en venda té una coordinada relació amb la capacitat d’endeutament o amb el poder d’adquisició dels ciutadans en termes generals.
A les zones de major prestigi immobiliari i demanda històrica (centre de les grans ciutats), hi continua havent client potencial, però és incapaç d’assolir els preus del mercat. A poc a poc el sector reduirà el seu marge de negoci i acceptarà proporcions raonables quan no de pèrdues.

El descens de les vendes portarà la reducció dels preus i amb ell, la punxada assolirà, fins i tot, les zones de major pes. D’altra banda, la desorbitada oferta que en alguns municipis arriba a ser el triple de la demanda en termes absoluts, és una evidència en forma de rètols cada vegada més grans i llampants. Estudiant el ritme de vendes d’anys molt positius com 2004 o 2005, deduïm que, per absorbir l’estoc actual, haurà de passar un lustre almenys a fi d’equilibrar el producte programat amb la clientela prevista.
El major problema sorgeix del fet que per estructurar un equilibri al sector de l’habitatge és precís el recorregut d’aquests cinc o sis anys com a mínim, a un ritme racionalment alt, però amb una condició desastrosa per a la nostra economia: que no s’edifiqui ni un sol pis addicional en aquest període. Hi ha municipis petits en els quals la demanda funcional pertanyia a inversors i actualment, amb la seva desaparició, no queden compradors socials dels de sempre.
El promotor que vulgui deslliurar-se de la batalla que s’entaularà a finals de 2008, haurà de baixar els seus preus ràpidament. Després de l’estiu de l’any que ve, per a molts analistes, creuen que serà massa tard. El comprador per motiu d’ús està pràcticament esgotat i el client inversor ha desaparegut. Cada vegada queden menys hectàrees en les que sacsejar-ne la por. Els promotors han abusat d’un escenari que els hi era propici, els bancs i caixes han incendiat el sistema amb un crèdit gairebé irracional, el govern anterior va fonamentar la bonança en una fal•làcia i l’executiu actual no ha establert cap correcció a tenir en compte.
Per acabar, i sense ànim de fotre, vull reflectir quatre xifres obtingudes sobre l’activitat financera espanyola i la seva relació amb el sector que ens ocupa. Defineixen clarament el lloc exacte del qual sortim i des d'on, tant aviat ens mengem l’últim gra de raïm la pròxima nit de Cap d’any, partiran les nostres expectatives econòmiques:
El sector immobiliari-constructor-hipotecari absorbeix el 63% del crèdit de les entitats financeres. Un 23% més que fa deu anys.
El crèdit per a activitats immobiliàries representa el 32,4% del crèdit a totes les activitats productives, mentre que el 1997 era del 8%.
La suma del crèdit a activitats immobiliàries i la construcció representen un 49% del total de crèdit per a activitats productives, quan fa deu anys era del 21%.
Finalment, un detall que representa molt clarament cap a on s’ha dirigit aquest microcosmos anomenat Espanya, fa referència al fet que el crèdit a les activitats immobiliàries actuals és més del doble (282.000 milions d’euros) que el destinat a la indústria (132.000 milions).
Si a la darrera xifra, li sumem que el crèdit al sector de la construcció és també major que al crèdit industrial, tenint en compte que fa tan sol deu anys el crèdit a la indústria era gairebé 4 vegades més gran que el d’activitats immobiliàries, arribem en la conclusió que a Espanya es finança fonamentalment la producció de maons.
Una abraçada a tots/es! – Feliç any nou !

BON NADAL I BONES FESTES...........!!!

Fuig de tòpics pre-establerts.
Felicita qui veritablement creus que has de felicitar, qui s'ho mereix, qui estimes, perque no hi ha res tan bonic com rebre noticies d'algú estimat. No mal gastes paper (postal, cartes,...) en excés, enviant sense criteri, i pensa que l'efecte del canvi climàtic ja es un fet i hem de conservar els nostres boscs.
Compra al petit i mitja comerç per a les festes. Les grans superfícies no et donen cap guany a tu. El petit comerç segurament si, encara que sigui indirectament.
No gastes massa paper pels paquets i decoració dels regals.
Regala llibres, musica, entrades a concerts o al teatre: regala cultura.
Regala el mes barat de tot: una rialla, un somriure, una bona cara, aclarir un malentès, o dir a algú que l'estimes.
Compra en català. Viu en català. Compra joguines i llibres en català. Escolta musica d'autors d'aquí.
No caiguis en el consumisme excessiu: pensa que hi ha milions de persones que es moren de fam.
Ves en compte en les gresques i festes: si consumeixes alcohol fes-ho de manera responsable i no condueixis.

Bon Nadal i bones festes! A tots aquells que heu tingut la paciència d’anar llegint el bloc.i que els vostres desitjos es facin realitat.

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
(Joan Salvat - Papasseit).

Bon Nadal i Bones Festes.

FRED DE HIVERN

                                                                                                                                                        
   Torna a fer uns dies de força fred i encara no ha arribar l’hivern. Les“mares Noel” estan així.

PROU !!

Avui, a la premsa local,surt un article firmat pel Sr Daniel Masagué portaveu de CIU, os copio aquest article,per reflexionar una mica,es digne de pensar,que està passant a la Torre.
Crec,que les demés formacions i partits politics torrencs, haurien de pendre-hi nota ,i actuar amb consecuència,si mes no,dir la seva i posicionarse,si ja els hi està be la Torre que tenim o volem una altra forma de fer i actuar de politica municipal.
Si tots diem PROU!!, potser encara hi haurà algún futur DIGNE per Torredembarra i si no som prou valents ja es hora de canviar els partits desde la base. A veure si es veritat que l´unic que ens porta a entrar en aquesta casa gran enomenada Casa de La Vila es el poble i no els interessos personals.
.Explicacions al Partit Socialista de Torredembarra:
A l’últim “Som-Hi”, i també aquí, en aquest mateix medi ( el Mònic)es va publicar un article meu on vaig fer unes declaracions, que ara amb mes tranquil·litat, crec que he de aclarir, puntualitzar i si cal, rectificar. El fet es que no vaig ser just amb el Partit Socialista, ni amb els seus representants.
En el mes de setembre va tindre lloc una entrevista entre els líders de cadascun dels partits del govern municipal i jo mateix. En aquesta trobada s’hem van preguntar sobre quina era la voluntat de CiU respecte al possible fet de establir negociacions que entrés a formar part del govern del nostre poble.
La meva resposta va ser inmediata; ho haviem de intentar. Els motius: per una banda la meva responsabilitat cap els votants de CiU i per l´altra la voluntat de intentar formar un govern estable i de prosperitat per la Torre i que no fos per culpa del nostre partit i que no es podes assolir un fet capdal com aquest. Desprès d´una llarga e inexplicable espera (gaire bé dos mesos), arriba la primera reunió. La convoquen per parlar de perssupostos, la cual cosa ens sorprèn ja que aquest tems ja s´havía abordat entre regidors. CiU no hi va posar cap objeció, es mes, va deixar que el guió i el ordre del día anés a càrrec del PSC, que era qui convocava la reunió.
Es va succeir una segona reunió on hi vam continuar aportant la nostra bona actitud.
En aquell moment en veure que questes reunions no portaven a rés i que eren una total perdua de temps vaig arrivar a la conclusió de que era el Partit Socialista el que ens prenia el pel, desprès he pogut constatar que no era així. Les formes i els continguts que els representants del PSC esgrimien , eren consignes directes del Sr. Jiménez. Vaig preguntar al sr. Jiménez la raó per la que volien parlar de pressupostosi la resposta va ser que era perque ens anessim coneixent.
De tot aquest desgraciat afer, no puc extraure res mes que el Sr. Jiménez ens ha estat utilitzant a tots. En primer lloc a nosaltres perque ell pensava que mentre estaven negociant nosaltres deixaríem d´exercir d´oposició i, en segon terme, la nova junta del PSC utilizant-la per a guanyar temps.
Quan dic guanyar temps ho dic perque jo estava informat dia a dia de les negociacions amb els tres partits restants de l’oposició. Amb tots tres de formes diferents el sr. Jiménez ha tingut negociacions al mateix temps mentre amb Convergència i Unió, intentava el que diríem amb termes futbolístics, adormir el partit, si mes no això no es seriós ni crec que sigui estética ni éticament correcte.
Es per aquesta raó, que dic prou, el Sr. Manuel Jiménez, alcalde de Torredembarra, ha d´actuar de manera mes seriosa. Crec que tant en política com en tots els ordres de la vida no tot val. No es pot manipular a l’oposició, i el que es mes seriós, al seu propi partit. Es per això, que no vaig estar encertat quan em vaig qüestionar, si el model socialista estava esgotat, o era el del Sr. Jiménez. El model socialista es vigent, ha guanyat les eleccions en aquest poble, ha fet coses positives, i en pot seguir fent.Però en aquest moment està liderat per una persona que ha esgotat el seu cicle i que ha fet que el govern i el seu partit estigui sumit en un mar de desorientació, sense idees i el que es pitjor sense il.lusió.Crec que només es pot arreglar la situació si ell es capaç, de tornar als seus orígens , sino penso que es millor que ho deixi, i que passin al front del partit d´altres amb noves idees, i així no deixar en mal lloc un partit, que no s´ho mereix.
Nosaltres pensant en el poble aportàvem, en aquest possible pacte:
-1º Planificació de mandat a mig i a llarg termini, per la Torredembarra del futur.
- 2º Millorar la gestió , la governabilitat i donar estabilitat.
- 3º Coordinació entre les diferents àrees
- 4º Participació ciutadana amb tot el que fos susceptible de fer-ho.
- 5º Transparència, per la dignificació de la política, i els polítics Torrencs.
Que demanàvem? Senzillament, instruments per porta a terme el que oferíem, i una cosa més, repartir l’alcaldia en proporció al numero de vots.
Vull aprofitar, per aclarir la meva posició particular, vers un pacte socio-convergent.la meva visió personal respecte a un possible pacte PSC i CiU és que per salut democràtica no és convenient.Ambl´alcaldia en joc o sense ella.La raó principal és que CiU és la veritable alternativa al govern actual.És l´unica força,d´engendrar d´altres majories possibles per a governar el nostre Poble en el cas de què sigui necessari i en conseqüencia hauria de romandre a l´oposició del govern actual.Però aquesta és,tal i com he dit,la meva visió personal que en aquest cas no coincideix amb la del partit,però que acato amb total disciplina i sense dubtar.
Una breu,explicació del fets farà mès comprensible les nostres actuacións;l´Asamblea local de Torredembarra va expressar que en igualtat de condicións i compartint l´alcaldia s´havia de pactar.A més,ho vaig consultar al President de la Federació de Tarragona de CiU i va coincidir amb el criteri que havia manifestat l´Assemblea local.Finalment la direcció de Barcelona va coincidir en aquesta idea.Per tant,no és una decisió meva,sino un encàrrec,recolzat per tot el partit.Tampoc són ànsies personals de poder,ja que aquesta faceta fa anys que la tinc coberta.
Per anar sintetitzant, el pacte no ha sigut possible per culpa de d´una sola persona;el Sr.Jiménez.Amb el seu personalisme,la por de deixar de ser el protagonista,la seva actitud d´utilitzar mitges veritats,la seva falta de voluntad i la seva poca serietat,ens ha fet perdre el temps a tots.
La demostració de la seva manca de voluntat per arrivar a un acord va ser cuan un dia en veure´s atrapat en la seva estratègia de dilació i perdua de temps,va comentar:``Convergència i Unió,no em va donar ni un dia d´alcaldia,jo tampoc ni donaré ni mig´´.Vull que sàpiga que per a mi no hi ha cap problema.Aquest no és l´escenari que personalment prefereixo,però ha de saber que amb la seva actitud,no només ha perjudicat al poble fent que no pugui tenir un pacte estable,sinó que a més entra en una contradicció amb els seus.Quina serà la seva actitud el dia que perdi el govern amb una moció de censura?.Com explicarà que per la seva tossuderia i manca de generositat amb el seu propi partit ha acabat a l´oposició?En quina situació deixarà el seus novells companys de comitè, que no hauran tingut temps d’estrenar-se?.
Dit tot això, i mentrestant no es produeixi un canvi, nosaltres seguirem afavorint al govern, en tot allò que benefici al poble, sense cap mena de dubte.
Al comitè del Partit Socialista, agrair els esforços, esperant que el temps ho posi tot al seu lloc, una cordial salutació, i a la vostra disposició.
Daniel Masagué
Portaveu de CIU

LA EDUCACIÓ:

És curiós, tant la societat com els mitjans de comunicació fan referència al pèssim nivell d’ensenyament que adquireixen els estudiants i aboquen tota la culpa al sistema educatiu.
Jo em pregunto si de debò és el principal culpable i no estan gastant la llum, com ciris a ple sol.
Anem per parts; en aquesta mascarada de bona fe, hi ha qui diu que l’ESO no s´hauria de fer dins del mateix centre que l’educació secundaria, perquè es creu que van massa joves a un ambient del tot adolescent i això els pot condicionar. També s’argumenta que en l'anterior sistema educatiu els alumnes que no volien seguir estudiant deixaven els centres d’ensenyament als 14 anys i ja no eren un obstacle pels que volien seguir estudiant i en canvi ara han de patir-los fins als 16 anys.
Podem escoltar mil i un arguments sobre el perquè del fracàs escolar, però difícilment llegirem que la culpa es pugui atribuir als progenitors. Vivim en una societat on sempre es busca culpables per tal de no assumir els errors propis i en aquest cas no és molt diferent. Què fa falta? Bastons, garrots i pals? no, penso que els principals culpables són els pares dels alumnes per activa o per passiva.
Podem dir que al incorporar-se la dona al mercat laboral (per sort) la figura materna que podia dedicar el seu temps a treballar amb els fills el que fan a l’escola ha desaparegut en la majoria de llars, traslladant la responsabilitat de l’aprenentatge als educadors en un 100 %. Si el nen no aprèn es culpa del mestre i si fracassa a la vida serà culpa del sistema educatiu que el govern no va saber preveure.
Realment és poc esperançador, potser caldria una mica més d’autocrítica i no sempre defugint de bon grat la responsabilitat. No podem arrufar les celles i decidir que el pescador treballi amb un pinzell i el pintor amb unes xarxes, tots hauríem d’assumir el nostre rol per feixuc que sigui.

VOLEM UNA CONSTITUCIÓ CATALANA, JA¡

 Si la norma suprema jurídica és la constitució, crec que ja ha arribat l’hora de començar a redactar una constitució catalana.
Catalunya i la constitució espanyola són totalment divergents i no són per res compatibles, per tan toca fer-hi alguna cosa.
La constitució catalana hauria de recollir un estat republicà, democràtic i social, amb articles que derivessin dels drets humans, on la llengua única i pròpia de l’estat fos el català i l'única bandera la catalana. No vol dir amb això que es perseguís el fet d´utilitzar altres llengües però sí, que quedés clar quina és l´oficial.
La convivència aspre amb Espanya cada vegada és pitjor, hem perdut la confiança. Si fem un relat franc i poc vernissat podem dir que se’n porten els recursos de Catalunya i no inverteixen res per fer que la ciutadania tingui una vida més benestant.
Ja en tenim prou! s’ha d’acabar el patiment, és massa tard per mantenir esperances.
Catalunya sense Espanya es convertiria en un dels països més rics i pròspers d’Europa.
Només per la seva estratègica situació geogràfica ja seria un estat important dins la C.E., la renda per càpita dels seus habitants es multiplicaria i l’estat del benestar milloraria substancialment, al fer les inversions en el propi país i no en el veí.
Qui es consumeix en una pena vana es roba a si mateix, per tan, posem-hi fil a l’agulla, que la constitució espanyola ben corcada deu ser ja i molt no pot durar.

TEIXINT

Dissabte a Catalunya hi va haver una concentració de catalans decidits a reivindicar la seva causa al món.

Sota el lema “som una nació i tenim el dret a decidir”, caminaven orgullosos trenant el camí de la sobirania pels carrers de Barcelona. La capital catalana va ennuvolar el cel amb les agulles de fer mitja dels manifestants de punta i la imatge sobiranista de la societat catalana va quedar capturada per tots els mitjans de comunicació de l’estat espanyol.

Al govern d’Espanya i al PSC (on era el Sr. Montilla?) els va quedar molt clar que Catalunya ja no els vol demanar més permís per gratar-se la cuixa cada vegada que en tingui necessitat. La declaració d’intencions separatistes ja no és només una insinuació sinó una sol·licitud amb data de caducitat.

El jersei gairebé està acabat i gaires més hiverns no hauran de passar abans de que el puguem lluir.