Compromís per l´Ebre ?.

La sequera que estem tenint està fent que la gent prengui consciència de que l’aigua és un bé escàs i que no s’ha de malbaratar.
Les administracions públiques intenten donar solucions i algunes ho fan amb més fortuna que d’altres. Reconec que l’antic alcalde de Tarragona va fer servir expressions una mica bèsties, però té raó quan ve a dir que si cauen quatre xàfecs, semblarà que el tema està resolt quan en realitat no ho estarà.
Hem passat uns dies en que els genis del tripartit s’assemblaven a aquell personatge entranyable inventor del TBO que feia uns ginys fantàstics per assolir una cosa ben senzilleta. Sembla que s’hagi obert un concurs d’idees per portar aigua a l’àrea de Barcelona per terra, mar i aire. S’ha proposat dur aigua en vaixell, en tren i aviat vindrà l’il·luminat de torn del tripartit que ens dirà que la portaran en avió.
Potser el nou Airbus A380 tindrà una capacitat per portar-nos nosequants milers de milions de metres cúbics que ens treuran la set. Sempre he pensat que hi ha aigua de sobres, com ho demostra el color blau del nostre planeta quan es veu des de l’espai. La qüestió és que està mal repartida i que, sobretot, la majoria és salada.

La solució seran les dessaladors ?. Un país com Israel, envoltat de zones desèrtiques ho ha tingut clar des de la seva creació com a estat modern.
Un altre tema són els transvassaments (amb permís dels creadors del “Diccionari Tripartit” ).Ja ho han anunciat, s'emportaran aigua de l'Ebre cap a Barcelona. Després de la tàctica del transvàs del Segre, i la seva ja pactada retirada del projecte, han tornat a l'Ebre. Que al principi i al final, era la seva veritable opció.
Ens han enganyat com han volgut. Estic segur que l'opció del Segre era una cortina de fum, per aconseguir el que han aconseguit, tocar l'Ebre. I s'emportaran l'aigua que voldran, mentre que aquí ens quedarem amb una mà davant i l'altra detras, sense cap tipus de garantia. Llegeixo el "Compromís per l'Ebre" i em fixo amb els punts i amb les signatures: Montilla, Carod, Saura i Cia. renunciaven a la interconnexió, i no solament han trait els seus compromisos, han trait a tot un territori, s'han aprofitat i l'han enganyat, abandonant-lo, abandonant-nos, a la seva sort..
Hi estem abocats. Abans de l’era actual de progrés i felicitat, pensar en trasvasar quelcom era com una mena d’estigma. Era quasi pitjor que fer servir les paraules “guerra” i “Iraq” juntes. Però ara que han arribat al poder sembla que la cosa no és tan forta. Allò que pretenia fer CiU era horrorós, ells ho fan i no passa res. Una mica d’anestèsia mediàtica i ja està. Doncs no. Resulta que si has fet una oposició destralera després, si governes, fas el ridicul perquè has d’obrar amb realisme.
I per rematar-ho, ara ens assabentem que era prohibit parlar de sequera extrema i d’emergència nacional abans d'eleccions. Sort, perquè si no els socialistes encara n’haguessin tret 30, enlloc de 25, amb el país que tenim.

Oleee¡VA POR UZTEDES ¡!!¡:

El Sr. Zapatero, president del govern espanyol, ha donat una estocada amb aires de torero als republicans al manifestar que prefereix una sociovergència a tenir tractes amb ERC. Bé això té diferents lectures, una seria que creu que el fet de governar amb ERC li fa perdre molts vots a Espanya.
La sequera i les picabaralles sobre els transvasaments amaguen els treballs interns dels partits per posar ordre intern als diferents corrents o protagonismes. Diuen perquè són transparents o potser perquè són assemblearis, ERC s'emporta la palma amb quatre corrents que s'enfronten per dirigir el partit. No sé si es tracta de quatre programes diferents o més aviat és qüestió de noms i poders.
Una altra lectura seria que es torna a demostrar la grant pífia estrategica d’ERC al confiar en el PSOE-PSC, pacte que només els hi ha portat desgast polític. I així narinant narinant, res nou que ja no sàpiga tothom .
I ara què? Ara toca que ERC es baixi els pantalons i faci autocrítica. Amb l’actitud del Sr. Zapatero i la seva sinceritat al deixar entreveure que no vol ERC ni en pintura, els republicans hauran de començar a pensar en no donar més suport al govern socialista ni a Madrid ni a Catalunya.
El PSC continua fent equilibris sobre la maroma que li ha instal·lat el PSOE, amb un Zapatero expert en donar disgustos als seus, encara que siguin la clau del seu èxit, i especialista en les promeses ambigües i sense garantia de compliment. Mentre els moviments d'ERC es produeixen després de la derrota electoral, el PSC no ha tingut temps de festejar l'èxit electoral, i s'ha vist ràpidament abocat a l'atac de gelosia per les floretes enviades als seus adversaris de CIU.
Si ERC continua fent de gos d´ atura a les ordres del PSOE- PSC, amb aquesta línia d’atacs cap a CiU, evidentment l’esperança de treballar conjuntament pel país cada vegada estarà més llunyana i amb menys possibilitat d'èxit.
També hi ha moviments interns al PP; a Catalunya s'ha qüestionat la capacitat de Sirera per liderar el partit. Després de Piqué, Sirera ha volgut donar la imatge d'un partit molt convençut del seu posicionament dretà i espanyolista, però no ho sabut fer, i ja es parla de noms per substituir-lo. A nivell espanyol tampoc ho tenen més clar, sobretot observant els moviments de la senyora Aguirre per desplaçar el senyor Rajoy, segons ella per qüestió de programa i no de protagonisme. Al mig s'hi troba el senyor Gallardon, que de tant en tant hi fica cullerada.
Pensant en el nostre país, ens faltaria ICV i CIU per analitzar. Els primers també han anat a la baixa, sense que això sorprengués a ningú. Aquesta tendència a la baixa dóna més relleu a l'èxit assolit per ICV a les eleccions municipals, a Torredembarra, que va aconseguir el segon regidor, en aquest cas regidora, després de anys amb un sol representant.
No sé què en sortirà de tot plegat, i podríem dir allò de "ja s'ho faran", si no fos que ens afecta i pot condicionar el futur del nostre país. El posar en perill sobre tot pot venir d'un bloqueig espanyol al desenvolupament de l'Estatut, que encara que retallat, ens podem trobar que ens el retallin encara més.
Avui sentia preguntar en una tertúlia radiofònica si Zapatero premiaria el bon paper del PSC. La resposta ha estat sortir per petaneres, probablement perquè no es té gens clar. Sigui el que sigui, els demanaria que dediquessin esforços a solucionar els problemes que ens afecten en primer terme, però sobretot que aprenguessin a consensuar i a dialogar, a dins el partit, i amb els altres partits.Voldria que reflexionessin sobre si seguir aquesta manera de fer no els conduirà només al mateix que ja es va veure a les últimes eleccions generals : millors resultats pel PSOE- PSC i pitjors per ERC i per ICV. Ells sabran el que els convé més.
Avançar les eleccions catalanes seria una manera de poder fer un front de contenció a la sobèrvia socialista que viurem a partir d’ara, i sinó al temps.
A rel de l’anunci aquell que recorda la frase d'Albert Einstein "Hi ha dues coses infinites: D’univers i la estupidesa humana. I de la primera no n’estic del tot segur" (grans paraules del geni dels genis) m’ha vingut que fa molt temps que van caure a les meves mans les "Lleis fonamentals de l’estupidesa humana" de Carlo M. Cipolla que sempre em van semblar d’allò més encertades.
Aquí us les exposo: Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana
Primera Llei Fonamental: Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món.
Segona Llei Fonamental: La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
Tercera Llei Fonamental: Una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra o a un grup de persones sense obtenir, a la vegada, cap profit per ell mateix, o fins i tot, obtenint-ne un perjudici.
Quarta Llei Fonamental: Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i sota qualsevol circumstància tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infalíblement com un error caríssim.
Cinquena Llei Fonamental: La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat. Apa! Amb aquestes reflexions tant filosòfiques us deixo rumiant perquè.
Si!Si!Si! Avui comença un nou cap de setmana.
De moment el Sr. Zapatero ja s’ha descobert el cap amb el barret taurí i ha saludat amb un to burleta als seus socis de govern a Catalunya amb un “va por uZtedes”……Ole¡¡¡¡Oleeeeee¡¡¡¡¡¡¡

Bon cap de Setmana!!!!!!!!!!!!

Les coses no han canviat gaire.

Veure a l’home simpàtic del Zapatero, enfilat a la tribuna del Congrés del Diputats repartint promeses i compromisos a dojo davant de les senyories i la resta de ciutadans amb la capacitat d’autoflagelació suficient com per a resistir la programació sencera de TV2 en el debat d’investidura, és un espectacle només comparable a una marató de 24 hores del il·lustre “El tomate” del T5.
El “prometedor compulsiu” va tornar a prometre el traspàs de les rodalies, cosa que ja havia fet la legislatura passada, el desplegament del estatut pel que fa al nou sistema de finançament que se’n deriva i oh miracle! a la publicació d’aquelles balances fiscals que ja va encarregar en el 2005 a un grup d’experts i en veure’n els resultats li entrà la suor freda.
Primera sessió del debat d'investidura per a l'elecció del president del govern espanyol amb la sensació que les coses no han canviat gaire. Lògic. Zapatero intenta projectar el país i resoldre les grans qüestions però no té la visió de fa quatre anys, quan semblava que volia liderar el gran canvi després de vuit anys d'aznarisme, amb grans fites com l'acord de pau amb ETA i la reforma cap a un estat federal. El líder socialista evidencia que ha baixat a la terra i que està més disposat a governar sense tenir aspiracions d'alt nivell i suposo que molt pressionat per la crisi econòmica que afecta la societat. Zapatero va exposar que està disposat a pactar els grans acords i els pactes d'Estat amb el PP i els aspectes molt més secundaris amb CiU per així tenir un aliat puntual. Comprensible. No tenir majoria absoluta i no tenir un aliat significa acords puntuals entre vestidors.
Però la nova societat d'avui tampoc perdona. El desgast mediàtic obliga a voler guanyadors que generin més i més i no defalleixin en l'intent. I per contra, els perdedors ja no semblen tenir quota de pantalla. Com dóna la sensació Rajoy, que ja té un estigma de perdedor que es demana que Esperanza Aguirre s'atreveixi a donar el cop d'estat que bona part del PP desitja.

Entre aquesta dicotomia es presenta de desdibuixada aquesta legislatura per a Catalunya, entre els qui veuen la botella mig plena i d'altres que la veuen mig buïda. Entre l'antic talante del 2003, ara sembla que decente per a Zapatero, i els qui voldrien que sortís un portaveu dels 25 diputats del PSC i digués que amb Catalunya no s'hi juga.

O sigui, aigua, balances fiscals, infraestructures i el Nou Estatut. En el fons, els cent dies de rigor abans de realitzar un primer anàlisi de la seva gestió.

Vistos els resultats de les darreres Generals a Catalunya, és prou clar que majoritàriament a la gent ja li està be que els prenguin el pel deixant-los sense servei de rodalies, sense corrent elèctric, sense AVE, sense gestió aliena a IBERIA de la T4, sense una xarxa de carreteres com Deu mana i d’aquí a pocs mesos, sense aigua, potinejant el sistema educatiu i els serveis d’assistència social o interferint amb un ministeri de la vivenda les competències ja transferides i per tant res a dir. No m’estranya que vistos els resultats l’aparell del PSOE hagi optat per la mateixa tàctica per la propera legislatura.
És possible fins i tot que en les balances fiscals que ens serveixin d’aquí uns mesos, si és que al final ho acaben fent, Catalunya, consti com a receptora pura de la solidaritat d’Andalussia i Extremadura o que a l’àrea metropolitana de Barcelona s’acabin afaitant a l’Octubre amb gasosa o Fanta de taronja com a resultes de la promesa que també ahir va fer sobre la sequera, total en les properes eleccions, majoria absoluta!
Bona legislatura. Z.P ¡¡

L'aigua que no baixa.

“Papá, ven en tren” va ser un dels eslògans més populars de Renfe durant el franquisme, una campanya que els seus competidors aeris van intentar compensar sembrant les carreteres amb grans cartells publicitaris amb el lema “Con Iberia ya hubiera llegado”.
Si fa o no fa era l'època que a TVE triomfava un mític programa d'apologia militar anomenat “Por tierra, mar y aire”.
Van passar els anys, va arribar la democràcia i ara tots els camins, els de terra, els de mar i els de l'aire, ja no porten a les casernes però continuen arribant fins a Roma i més concretament al Vaticà, que és l'ambaixada celestial a la Terra.
Si l'aigua que hauria de caure del cel ha d'anar en tren a Barcelona, que és una de les possibilitats plantejades pel conseller de Medi Ambient, que Déu ens agafi confessats i que Zapatero trii bé al nou ministre del ram.
A Madrid mantenen tancada l'aixeta de l'aigua i Francesc Baltasar, que llueix cognom de Rei Mag però que, al mateix temps, té molt limitades les seves possibilitats de resoldre la sequera amb solucions màgiques, s'ha posat en mans de la Verge de Montserrat. “Si pots fer alguna cosa, fes-la” li ha dit a la Moreneta amb la fe que dona ser agnòstic convençut amb barretina.
Per la seva part, el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach ha proposat als catalans que demanin a Déu que concedeixi “el preuat do de la pluja” i fins i tot ha fet pública una oració a mida per resoldre la sequera:
“Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que davalli del cel fins a nosaltres”.
Es fotut que aquestes alçades, la solució a la manca de xàfecs sigui idèntica a la que s'aplicava a l'Edat Mitjana, un anacronisme que, posats a fer-ho bé, exigeix la immediata convocatòria dels esbarts dansaires de tot Catalunya cada diumenge al migdia, a la sortida de missa, perquè ballin la dansa de la pluja assessorats per un cap xerokee.
Posats a creure en els miracles i donat l'actual nivell de coneixements científics, el preg de Francesc Baltasar i l'oració del cardenal Martínez Sistach podrien incloure el següent afegitó:
“Si pots fer alguna cosa, que plogui durant sis dies seguits amb una mitjana de 20 litres per metre quadrat a les conques internes de Catalunya”.
Això és exactament el que l'Agència Catalana de l'Aigua considera necessari perquè les reserves dels pantans recuperin els enyorats nivells de l'any passat.
Se sap des de fa temps que el sector agrícola consumeix el 73 per cent de l'aigua de Catalunya, però ¿s'ha fet alguna cosa des de l'administració per canviar les males pràctiques com el reg a manta i per inundació?
És de sentit comú que el creixement dels sectors turístic i immobiliari a Barcelona i a molts indrets de la costa i de la muntanya porta afegit un més alt consum d'aigua, però ¿s'ha tingut en compte aquest detall a l'hora de planificar el territori?.
I així, entre el manteniment a l'àmbit rural de formes de reg tradicionals i poc eficients i el creixement insostenible del món urbà com a formula per omplir les butxaques de promotors immobiliaris i per sanejar els pressupostos municipals, s'ha anat tirant endavant amb la inèrcia de qui dies passa anys empeny.
Ara, quan a l'esquerra li toca cercar solucions urgents a problemes que venen de temps enrere, es troba amb el contrasentit d'haver de fer jocs de paraules amb mots com “transvasament” que fa ben poc, des de l'oposició al PP, havia demonitzat. Una radicalitat ecologista difícil de conservar quan , com li passa a ICV,es tenen responsabilitats de govern i hi ha l'amenaça que l'aigua no arribi a les cases.
Per allò del repartiment de competències, la clau per resoldre aquesta “emergència nacional” catalana la tenen Zapatero i Sant Pere. El primer impedeix que es toqui l'Ebre / Segre per allò de no donar pistonada al PP però acaba d'aprovar nous transvasaments d'aigua del Tajo al Guadiana -també fa jocs de paraules i en diu “canonada”- i al Segura. I el segon, si no està massa ocupat en els afers celestials, ben segur que escoltarà el precs del conseller i del cardenal.
Per si de cas i tocant de peus a terra però mirant cap al cel, el servei meteorològic anuncia pluges a mitjans de la setmana . Creuem els dits i esperem que plogui on han de ploure i que Déu, la Moreneta, Sant Pere, Zapatero i el conseller Baltasar ens garanteixin als catalans l'aigua pels glaçons del JB, que és el mínim al que hauria d'aspirar una societat civilitzada com la nostra.

Politica de doble fons.

Les caixes de doble fons són les que fan servir els prestidigitadors per fer els seus trucs de màgia. A la política catalana hi ha molta prestidigitació, en forma de programes que no mai no arriben a ser duts a terme, promeses que no s'acompleixen i conceptes que mai no defineixen la realitat. És el que jo anomeno "política de doble fons" que, lògicament, requereix polítics de doble fons.
Especular és jugar amb els bens i serveis, manipulant el seu valor i en conseqüència encarint-los de manera artificial. Això és el que ha passat amb tots els components que incideixen en la construcció de vivendes, sol, materials i ma d’obra, i el que ens ha portat en aquest País de trillers a l’esfondrament mes espectacular del sector immobiliari, la tan temuda bombolla immobiliària s’ha produit per l’ànsia del benefici fàcil i el poc interès de les administracions en controlar-ho.
Catalunya ha de desempallegar-se d'aquestes polítiques i d'aquests polítics.
No s'hi val a jugar amb els conceptes; no s'hi val a jugar amb les expectatives. Cal que tornem a la política, a la seriositat. I ho hem de fer per una triple exigència: una exigència ètica, una exigència moral i una exigència democràtica.
Amagat entre les batzegades que li estem fotent al conseller Balatsar per la “magnífica” gestió que està duent a terme amb el problema de l’escassetat de l’aigua, han aparegut aquest dies notícies sobre sancions proposades per la CNC (Comissió Nacional de la Competència) a patronals alimentàries, per haver justificat els importantíssims encariments de preus dels productes de primera necessitat, des de la falsedat. Ens han estat apujant el preu dels ous, la llet, el pa i la carn de pollastre a nivells quasi be de caviar, fent servir les mateixes tècniques que amb els immobles, immoral.
És important jutjar els polítics per les intencions, però sobretot per les realitats. I sembla que avui encara hi ha polítics en aquest país que juguen a fer veure que el que expliquen que volen ja val com si fos una realitat. Més doble fons, més trucs, més desafecció democràtica, més problemes quotidians, menys qualitat de vida. Aquest és l'efecte final de la política de doble fons!
Sembla com si per a fer negocis en aquest país de pillos, s’hagués de fer un màster en males pràctiques i extorsió al consumidor final perquè d’altra manera un servidor no entén l’ètica dels negocis que fem servir, a la resta d’Europa passa el mateix que aquí?.
Si a això hi afegim també la segona part, l’habilitat que tots aquests que s’enriqueixen amb mala praxis tenen per a defraudar a l’hora de pagar impostos, haurem de concloure que per sobreviure dins el mon dels negocis a espanya s’ha d’acabar robant, és trist.
I el mes fotut de tot és concloure que si això ha passat en la construcció i ara s’albira que està passant també en l’alimentari, com podem estar segurs els consumidors que la resta de sectors estan fent les coses com calen?. Després ens parlaran de la crisi de confiança i de les subprimes nord americanes dels collons, però el que està passant aquí és de jutjat de guàrdia, no ho creieu vosaltres?
És clar que per tenir un èxit total els mags necessiten un públic disposat a empassar-se els trucs com si fossin realitat...

Primer president del congrés espanyol escollit a la segona tanda

Sembla que ja hi ha nou president del Congrés dels diputats. El seu nom és Bono , José Bono.
L'ex-ministre de Defensa espanyol, José Bono, ha necessitat una segona tanda per ser nomenat avui president del Congrés dels diputats espanyol.
Ha sumat la majoria simple (cent setanta) dels tres-cents quaranta-nou vots emesos. CiU i ERC han votat en blanc, i els vint-i-cinc diputats del PSC, en favor. i és que l'esdeveniment s'ho mereix, es tracta de tenir al dia els fets dels 25 diputats optimistes, no oblidem les paraules de la senyora Chacón " si és necessari pels interessos de Catalunya no dubtarem a trencar la disciplina de partit".
Avui ja s'han estrenat votant afirmativament pel campió de les espanyes, el socialista José Bono com a president del Congrés.
És un espanyol que cau simpàtic malgrat les bestieses que arriba a dir. La darera ocurrència ha estat l’amenaça d’etzibar-nos un cop de llistí de Telefònica perquè comprovem que això de l’Ejpanya unida va de debò
.A aquest noi no se li pot negar que diu el que pensa, la qual cosa és d’agrair, tot i que una mica de finezza no va malament de tant en tant.Ell ja ha deixat clar d’antuvi quines seran les regles en un Congrés dels Diputats presidit per ell : “rejpetaré lo que marque el reglamento”. És a dir que res de parlar català. Res de folclorismes¡¡¡ Això mateix ho podria haver dit l'Ibarra, el Guerra, o qualsevol representant del socialisme centralista.
Però no ens havien dit que era el Psoe un partit federalista? O és que ara és l’hora del PPSOE ?
I nosaltres què fem? La família be, gràcies. Un nou “trágala”?
No, sisplau.¡¡ Fem-nos respectar una mica, encara que sigui. Ja és prou dur viure en un país governat per socialistes a tot arreu. Segur que vindran temps millors. Entenc que és important ser a la mesa del congrés.I se que estem parlant de política : tants escons tens, tan vals. Per això se que sabrem treure suc als 10 diputats de CiU. I en Jordi Jané és Vice-President Quart. I en Bono no ha tingut els nostres vots.
No podem estar cofois però podem fer un bon paper amb les armes que tenim
Que el Bono serà presidente de la cámara és un fet. Que no ens agrada gens, també. Però podem estar 4 anys queixant-nos o espavilar-nos i aprofitar les ocasions al màxim.
És el primer cop que CiU no ha votat en favor d'un president del congrés. Per a elegir el president del congrés els diputats escriuen el nom d'un diputat en una papereta. Si cap no obté la majoria absoluta, com ha estat el cas, tornen a votar els dos amb més vots i surt elegit el que obté majoria simple.
S'especulava que el PP valorava si hi votava en favor, perquè el considera ideològicament a prop i pot fer bona la intenció de Mariano Rajoy d'adoptar un tarannà més obert i dialogant.Aquesta és una de les raons per què Rajoy va designar ahir Soraya Sáez de Santamaría portaveu del PP al congrés espanyol, en lloc d'Eduardo Zaplana.
Constitució del senat
CiU compta de formar grup parlamentari amb tres senadors del PSOE. Esquerra va oferir-li ahir tres dels seus senadors perquè no hagués de dependre del PSOE, però Duran i Lleida, tot i agrair el gest, va respondre que l'oferta arribava tard, perquè ja tenia l'acord pactat amb el PSOE.
De totes maneres, he tingut la sensació que el catalanisme ha gastat massa munició parlant d'en Bono. Per exemple, en el Consell Nacional de CDC de dissabte passat.
Som un País massa sentimental, en el que l'estètica ens continua perdent.La legislatura ha començat. Estic segur que serà interessant i que tindrem oportunitats importants per a defensar el programa amb el que ens vam presentar a les eleccions.
Es tracta d'això,no?

Les ulleres i el sentit comú.

El professor Yasuo Kuniyoshi de la Universitat de Tòkio ha inventat unes ulleres que enregistren tot el que veuen, i d'aquesta manera pots rebobinar la filmació i recuperar visions passades. L'aplicació que li donen d'entrada és la de poder veure on has deixat un objecte per última vegada i saber on l'has d'anar a buscar.
La notícia diu que és un descobriment revolucionari, però això dependrà del cas que se'n faci i, sobretot, de si alguna empresa ho comercialitza amb ganes o no.
Treballar la memòria és important i qualsevol invent pot ser benvingut.
Els polítics a vegades tenen pèrdues de memòria i aquestes ulleres potser els podrien ajudar.
Aquests dies que no tenim eleccions a la vista, no veiem a polítics passejant pels mercats, o assistint a festes populars, com si de cop i volta s'oblidessin que existeixen o bé ignoressin l'agenda. Seria interessant recordar el que s'ha fet en campanya i procurar tenir-ho present durant el mandat o legislatura. Les ulleres no sé si servirien per això, i potser s'hauria d'inventar alguna altra cosa, o fer servir algun element inventat des de fa molt temps, però poc utilitzat: el sentit comú.
Veurem si tenen èxit les ulleres, i si són una bona eina per als malalts d'alzheimer, sinó per curar-los, com a mínim per ajudar-se a valdre's durant més temps.
Els que sortosament i de moment no patim la malaltia, aniria bé que tiréssim del sentit comú en la nostra feina de cada dia.

llibertat d'expressió

(Nota: Si no aconsegui iniciar-lo, és perquè està col·lapsat. Intenteu-ho més tard.)

Som a l'Europa de la laïcitat i la llibertat d'expressió, i ni Bin Laden ni ningú té dret a vulnerar els Drets Humans que tants anys i tant sofriment van costar als nostres avis.
Qualsevol té dret a exercir aquests drets, inclosa la crítica a aquell qui l'exerceix.
Però la censura o l'autocensura han de ser desterrades, malgrat les amenaces del terror islamo-feixista.

No fem el préssec.

Què guanya Catalunya si CiU dóna suport al govern del PSOE? Què guanya Catalunya si CiU vota a Bono?
Jo no veig altre guany que el que personalment puguin obtenir els “agraciats” amb les vicepresidències del Congrés i del Senat.

Jo no veig cap altra cosa.
Catalunya no és el País Basc, ells tenen el concert i es poden permetre molts luxes.
Al govern espanyol no li calen gaire concessions. Catalunya no té res i donar el suport a algú que no compleix no serveix per a res.
El País basc té un problema, és diu ETA, però no té un problema de diners. El PSOE i el PNB estan d’acord, potser diferiran en detalls, però estan d’acord en que cal acabar amb el terrorisme. De diners no discutiran, almenys no discutiran massa.
El president en funcions Zapatero dóna per fet que els socialistes guanyen les generals a Catalunya però en canvi està especialment seduït per la novetat que també les han guanyat en els tres territoris de la Comunitat Autònoma Basca. Em sembla que va a consolidar aquest mapa. Com ho ha fet, hàbilment, amb el mapa català i amb la impagable col.laboració del tripartit – material humà i discursiu. La preferència basca voldrà dir l’aturada catalana .

La frenada del desplegament de l’Estatut de Catalunya, que és vigent des del 9 d’agost de 2006. Els dirigents socialistes volen esperar la Sentència del Tribunal Constitucional sobre els diferents recursos presentats contra el nostre text estatutari vigent – i referendat pel poble català.
Poc favor ens fan, doncs, per consolidar l’estat de les coses. Malament pels catalans. I mal paper pel tripartit. Arribaran competències, sí, és clar, amb molt de retard (rodalies, potser aeroports...) però la peça clau (finançament) quedarà encallada.

Mal negoci la “teoria dels governs amics”.

És sabut la voluntat dels socialistes de presentar la candidatura del socialista ultranacionalista espanyol, José Bono, a presidir el Congrés dels Diputats. És aquesta una mala notícia per tots aquells que creiem que l'Estat espanyol ha d'avançar en el reconeixement de la seva diversitat interna, de la seva pluralitat lingüística i cultural.
José Bono encarna els valors de l'Espanya rància, centralista i castellana.

Una Espanya allunyada dels valors suposadament federals de ZP, i més pròxima a l'Espanya autoritària dels Acebes, Aznar i companyia.
A Catalunya el problema és de diners i això afecta a altres territoris. El si a Rodríguez Zapatero no reportarà res. Quan posin sobre la taula lleis que afavoreixin els principis que defensa CiU, ja votaran a favor i sinó en contra, més comoditat sense pactes.
Per principis Convergència i Unió no pot donar suport, en cap cas, a la presidència de José Bono al Congrés.
Per favor, si us plau ,no fem el préssec.

Josep Benet

Per nosaltres, en Josep Benet fou una peça cabdal de la nostra política unitària
En Benet, que acaba de morir fa poques hores, era un home pujat al monestir de Montserrat, d’ideologia democristiana, i membre actiu d’UDC.
Al cap dels anys, deixà el partit i s’acostà a la primera força de l’oposició antifranquista, el PSUC.
Allà se’n sentí a gust, escoltat, i respectat. Independent, fou el que llavors anomenàvem "company de viatge" o simpatitzant del partit dels comunistes catalans.
En les primeres eleccions autonòmiques, fou el candidat del PSUC a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Amb ell, el partit obtingué el seu màxim històric en sufragis i en percentatge de vots, constituint-se en un dels partits comunistes més importants i arrelats d’Europa.
Val a dir, que anys més tard, en Benet començà a col·laborar amb el pujolisme tot dirigent un centre d’estudis històrics vinculat a la Generalitat catalunyesa. Darrerament, i ja molt malalt, va autoritzar al candidat de CiU a les eleccions espanyoles, a què en fes publicitat d’una seva carta on demanava el vot a la coalició.
La coherència, el patriotisme, el teu intens amor per Catalunya i per la llibertat han teixit la teva vida de resistent polític y cultural, historiador, servidor fidel del nostre país.
Home bo, creient i crític. Historiador, investigador apassionat, lúcid, de memòria personal privilegiada, vas dirigir durant anys el Centre d'H¡stòria Contemporània, el teu Centre, on vas obrir noves anàlisis i espais intocats.
Ens has deixat una obra extensa, important on batega la teva força, intel·ligència i la teva passió per Catalunya, la nostra història, llengua i cultura i la nostra llibertat.
La teva alçada intel·lectual i la teva integritat moral t'han permès sempre de mirar directament els ulls de la gent amb mirada penetrant, inquisitiva que reclamava el gest, la resposta necessària.
Tu creies en les generacions joves, confiaves en elles per a donar continuïtat i força al fil roig de la llarga història de Catalunya i per tal que aquesta la nostra pàtria assolís la plenitud. Si tu els fas confiança, també jo, nosaltres ho farem, Benet, estimat mestre.
Home fort, dur i tendre alhora. Envoltat sempre per la tendresa de i vers la teva esposa. Els anys t'encorvaren un xic físicament però fins al final has estat la figura gegantina moral i intel·lectual admirada; la teva mirada s'endolcí i la paraula es tornà més càlida, amarada sempre d'exigent sinceritat.
Has mort aquesta matinada.
Gràcies per tot el que has fet, Josep Benet. Descansi en pau aquest home de sòlides conviccions nacionals i socials, tenaç i conseqüent..
Amb Déu!

VIA CRUCIS TORRENC-2008

-1-CiU demana al govern que 'deixi de fer el ridícul' a Torredembarra.

La setmana passada el jutge va ordenar suspendre cautelarment l'adjudicació del contracte de l'aigua. El grup municipal de Convergència i Unió havia advertit en diverses ocasions de les 'irregularitats' en la gestió del contracte a l'empresa Aqualia S.L.

«És molt trist per nosaltres que, una vegada més, Torredembarra es vegi involucrada en una decisió judicial, però encara ho és més que des del propi Ajuntament s'intenti distorsionar la realitat per tal d'amagar el fons de la mateixa». Amb aquestes paraules començava a expressar-se ahir el cap de llista de CiU, Daniel Masagué. Aquest grup municipal va explicar que des del primer moment creien que el procediment per adjudicar el contracte de l'aigua a l'empresa Aqualia, en detriment de Sorea, «no s'ajustava a la llei vigent». «Ara el jutge ha dictat la suspensió cautelar per què els interessos del propi Ajuntament no es veiessin perjudicats. Si ha suspès un acord de plenari d'aquestes magnituds és perquè ha pogut comprovar que hi ha quelcom», continuava.
Malgrat aquests advertiments, segons manifestava ahir, el govern va fer cas omís i va continuar endavant. «Ara tenim un gran problema. Tenim el contracte parat a conseqüència de totes aquestes irregularitats i la mala gestió del govern». El procés d'adjudicació del contracte de l'aigua ha estat llarg fins ara però la sensació d'incertesa aflora més que mai i sembla ser que va per llarg.
«El que ha passat perjudica al poble i afecta a la seva butxaca», deia Masagué. «Des de Convergència i Unió exigim que l'Ajuntament accepti les decisions que venen de qui ha de vetllar pel compliment de la justícia, i deixin de portar al nostre poble al ridícul permanent», concloïa rotundament.(Raquel Samaniego-Aqui )

-2- Muntanyans II.

-3- Carrer Nou

-4- Teatre-Auditori

-5- Pavelló

-6- Guarderia

-7- Col.legi

-8- Gossera

-9- Sala polivalent

-10- Tanatori

-11- Piscina Municipal

-12- Nacional 340

-13- Aparcament Plaça Monges

-14- A gust del lector,ni ha per donar i per vendre.

..............Bona Setmana Santa.........

El Tibet destapa la vergonya i la hipocresia.

Sempre m'ha cridat l'atenció l'afició de molts en les comparacions en qüestió de nacionalismes i sobiranismes; en analitzar realitats d'altres països a partir de la nostra; en voler explicar-ho tot a partir de nosaltres mateixos.
Els catalans, per la nostra història, tenim una tendència natural a defensar els febles, els perseguits, els explotats. Potser per això tindrem assegurat el regne dels cels. A l'hora de valorar o analitzar situacions com la del Tibet ara o la de Kosovo fa uns dies, cal tenir els ulls ben oberts i no errar en el diagnòstic.
En el cas del Tibet, estem parlant de religió o política; de creences o sentiments; de fe o sobirania? No seré jo qui posi en dubte cap dret ni critiqui cap reivindicació independentista, simplement poso sobre la taula els fets i els acompanyo d'interrogants. Recordo que en la guerra del Golf, la de Bush pare, tots patíem pel pobres kuwaitians... després vàrem conèixer coses, que alguns no ignoraven, però que la majoria sí.
També em ve a la memòria l'Afganistan. Sabeu quan va ser que Occident es va posicionar i emprenyar de veritat? No va ser quan vàrem conèixer els maltractaments a les dones, sinó el moment que varen destruir els budes de Bamiyan.
És evident que la història no deixa en massa bona posició les mesures polítiques i socials dels governs xinesos, i que es pot entendre fàcilment la defensa dels tibetans i el Dalai Lama, però, per salut pública, és bo que no ens deixem portar per mimetismes, sinó que si hi estem interessats, és bo que ens documentem i fem abstracció de la nostra realitat.
Continuen les declaracions sobre els fets del Tibet, i ja en són força els que demanen que s'estudiïn mesures per fer evident el rebuig a l'actuació de les forces policials xineses. El fet que enguany es celebrin els jocs olímpics. Algú diria que potser per això han succeït els fets. Bé aquest algú és el propi govern xinès, que hi veu una intencionalitat mediàtica.
Anys enrere calia buscar la millor excusa per fer-te ressò, però ara, al segle XXI no és gens fàcil mantenir l'hermetisme, amb mitjans de comunicació tan tafaners i immediats, encara que en models estatals dictatorials, resulta complicat poder-hi entrar per conèixer què hi està passant.
Sigui el que sigui, avui estem parlant del Tibet, i no és d'ara que estan patint la repressió xinesa. Serà que en aquesta ocasió s'ha actuat amb més virulència? La causa són els jocs olímpics? S'ha perdut la capacitat d'amagar la realitat, de dissimular la injustícia, de fer tapar la boca?
La vida continuarà, adoptin l'actitud que adoptin els grans mandataris occidentals. Hi ha molts interessos en joc, i la Xina és una potència mundial en estat de gràcia. Veurem què pesa més, però sembla que no hi haurà gaires sorpreses i la història es repetirà. Sempre reben els mateixos.
La hipocresia de la diplomacia occidental (USA+UE) és indignant, mentre es torna afonica en la crítica a països petits i pobres que, òbviament, no compleixen els mandats internacionals en matèria de drets humans passa per alt la repressió generalitzada del gegant asiàtic, és a dir Xina. I és que aquest país és la fàbrica del món i moltes empreses multinacionals hi tenen importants interessos econòmics. Així doncs el que a en algun d'aquells països pobres seria un atemptat intolerable amb advertiment d'invasió, a Xina és un fet puntual.
Així doncs els centenars de morts tibetans, immolats per la causa de la llibertat del seu país són considerats per Occident víctimes de segona divisió.
El Tibet destapa la vergonya europea ara mateix. Kènia, Kosovë, Sahara, Euskadi també. Hi ha més exemples que escampen la vergonya occidental. Però els Jocs Olímpics són intocables. Els esports són intocables. Els Joc Olímpiocs ja fa temps que són una cosa poc olímpica, entre nosaltres i en veu grossa.
En aquest merder de mentida demòcrata, Europa no representa cap diferència civilitzada respecte de la resta.
Quina vergonya

Muntanyans II

Muntanyans II recibe autorización de la ACA para canalizar el torrente
El informe de la Agència Catalana de l'Aigua da un espaldarazo casi definitivo a la urbanización. Sólo las cuestiones judiciales pendientes dejan una ligera esperanza a los que se oponen a ella
* por jordi cabré diari de Tarragona
El 5 de marzo, la Agència Catalana de l'Aigua (ACA) concluía un informe técnico de ocho páginas a petición de la Inmobiliaria Vegas de Guadaira SL formulada el 22 de enero. En esta solicitud, la empresa granadina, que es la titular del plan parcial Muntanyans II, en Torredembarra, pedía una evaluación del proyecto de drenaje del último tramo del torrente de Gibert. El objetivo, si el informe terminaba siendo favorable, era que la empresa podría terminar de urbanizar los viales y colocar los servicios con todas las garantías necesarias para levantar 550 viviendas en un futuro próximo.
Uno de los técnicos de la ACA en la delegación de Tarragona firma este informe, cuyas conclusiones dicen que, «examinado el expediente, y por todo lo que se expone en él, esta Unitat informa favorablemente sobre la autorización de obras para el encauzamiento del torrent de Gibert, dentro de las obras de urbanización del plan parcial Muntanyans II».
Estas conclusiones de la ACA fijan tres condicionantes: que este encauzamiento debe hacerse en un plazo de 12 meses; que se debe garantizar una salida por debajo de la vía del tren con una tubería de 800 milímetros de diámetro (posterior a una zona de laminación); y que la promotora debe poner una fianza de 9.000 euros «para garantizar la correcta actuación».
Con este espaldarazo técnico del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, Vegas de Guadaira tiene en su poder todos los requisitos para que su objetivo final (una urbanización de alto standing al lado de un espacio de interés natural) sea una realidad en los próximos años.
De hecho, la empresa granadina sigue con su calendario y estima que, en un plazo de tres o cuatro meses, la urbanización viaria en Muntanyans II quedará lista. Entonces será el momento de empezar a plantearse por dónde se empiezan a levantar los edificios previstos y el hotel.
El Ayuntamiento es conocedor del informe de la ACA (al igual que la empresa promotora), aunque ha declinado hacer declaraciones y ha emplazado a la Generalitat a que sea la que argumente el último informe favorable de la ACA. Se recuerda desde el consistorio que el desarrollo de este plan parcial es anterior al actual Plan General (2002), y que por ello las competencias en materia urbanística todavía pertenecen a la Generalitat. Por tanto, cualquier decisión tomada en Muntanyans II debe ser argumentada desde la administración autonómica.

EURO - DÒLAR

A hores d’ara hauríem de recordar que el primer canvi en la relació euro-dòlar éra de poc mes que del 0,80 i avui el mercat ha situat el canvi en el 1,60, l’euro li ha tret al dòlar el doble de valor. La crisi que assota a nivell mundial, a Espanya desacceleració, no té només un epicentre financer i de crisi de confiança, sinó que abasta també al comerç i a les matèries primeres.
De petit, quan per la pantalla en blanc i negre del televisor, s’anunciava en la informació econòmica del “telediario” el valor canviari de l’extinta pesseta (al cel sia), pel que fa a la resta de les divises, un en la seva ignorància supina creia que allò era com una mena de competició i que com més a l’alça estigués, millor.

Paradojicament que el dòlar estigui baix pel que fa a l’euro té de dolent gairebé en la mateixa proporció que el que estigués molt alt, tot i que per diversos motius.
Actualment el preu de les matèries primeres petroli, minerals i aliments principalment, s’amida en dòlars i per tant és una molt bona notícia un euro fort. Per al comerç internacional i per a la balança comercial de la UE amb respecte als EUA el canvi actual és un fre per a la producció europea i un incentiu per a la importació, o sigui crear riquesa fora de les nostres fronteres i es genera dèficit comercial.
Però és que si tinguèssim a mà un regulador imaginari el qual accionar a conveniència per a equilibrar els canvis de les dues monedes, veurieem que al disminuir a poc a poc la fortalesa de l’euro, alhora que milloraríem la nostra balança comercial, estaríem encarint les matèries primeres per i de rebot empitjorar la nostra competitivitat.
Els qui estan sortint beneficiats amb la complexa situació són els paises emergents asiàtics, que veuen en l’esforç dels governadors dels bancs centrals dels dos protagonistes, la UE i els EUA, la situació ideal per a la seva indústria i el seu comerç.

A veure si de tant elucubrar si són “galgos o podencos” ens passi com als conills de la rondalla i acabem fets en pebrot i tomàquet o al all i oli.

La segona suspensió

La concessió de la gestió de l'aigua i el clavegueram de Torredembarra a l'empresa Aqualia, aprovada pel ple el 17 de gener, queda sense efecte. Així ho va decretar el jutge en una acta dictada dijous segons la qual, a la pràctica i fins que es dicti una sentència, Sorea continuarà prestant el servei d'aigua al municipi, tal com feia fins ara a través d'un contracte de gestió indirecta.
En la interlocutòria, el magistrat considera que la suspensió no suposa un perjudici a l'interès públic. Així, segons l'acta, l'interès de l'Ajuntament queda limitat a l'externalització del clavegueram (l'únic servei del concurs que ara no està gestionat per una empresa privada), fet que considera difícil de compatibilitzar amb el concepte d'interès públic, que inclou la satisfacció de les necessitats de la població en matèria d'aigua i clavegueram.D'altra banda, el jutge es basa en la jurisprudència del Tribunal Suprem per tal d'argumentar que l'execució de l'adjudicació crearia «situacions jurídiques irreversibles», ja que faria impossible complir una sentència que donés la raó a l'empresa demandant. El magistrat també recorda la llei 1/98 de drets i garanties dels contribuents, que considera que la suspensió d'un acte administratiu «no ha de ser una cosa excepcional, sinó un dret del ciutadà quan provi que si no se li acorda se li produeixen perjudicis indubtables».L'acta, però, no entra a valorar el fons de l'assumpte, que s'haurà de tractar en la sentència.
L'Ajuntament de Torredembarra va anunciar ahir que presentarà, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), un recurs d'apel·lació contra l'acta de suspensió cautelar. Tot i això, el consistori va valorar que la interlocutòria «no posa en dubte» la legalitat de l'adjudicació.
Amb aquesta suspensió cautelar, serà ja la segona vegada que el concurs per a la concessió del servei d'aigua i clavegueram queda paralitzat per via judicial. El 23 de maig del 2007, quan el ple es disposava a aprovar l'adjudicació a Aqualia, la sessió va quedar interrompuda per la suspensió cautelaríssima dictada per un jutge, també a petició d'un recurs contenciós administratiu de Sorea. Fins al mes de gener passat el govern local no va poder desencallar l'assumpte, que finalment es va aprovar amb els vots a favor del PSC, ERC (tots dos al govern), el PP i l'Agrupació Democràtica Torrenca. (text publicat al Punt)

*No es poden gastar tots els cartutxos de cop, perquè la vida és llarga i si no es racionen et pots quedar sense munició abans d'acabar la feina. Era previsible que passés, perquè era massa pólvora concentrada, jo penso que mal utilitzada, massa repetitiva i poc original.
A la llarga, doncs, s'acaben els recursos i es converteix en la cançó de l'enfadós, i tot aquell que ha estat enredat comença a obrir els ulls i s'adona de què ha estat víctima, i de qui. Però encara ha de passar més temps perquè caiguin més decorats. Alguns ja són força evidents i els veus puntualment cada trenta dies, d'altres han quedat més dissimulats, però ja es comencen a endevinar coses, sobretot per les interrelacions.
Lluny, però, del que podria semblar i en el fons agradar, no és tant una qüestió personal com de dignitat de qui la perd davant de persones, potser més indefenses o que estan menys preparades per aguantar calúmnies o enveges. I això s'aprèn de jove, sobretot si ve de família, si s'ha vist al pare actuar d'aquesta manera.
I a això s'hi suma l'exercir sobre el que un no està preparat, sense adonar-se que s'està cometent un greu error, no sé si d'imprudència o d'injustícia, quan s'aprofita per mofar-se dels altres i menystenir-los, pel simple fet de pensar diferent, o de sentir-se més autèntic.
Es pot pensar diferent, dir-ho i defensar-ho, però no és motiu d'insult o mofa. Seria bo reflexionar-hi, encara que qui ho dirigeix té clar que no busca opinió, sinó inculcar la seva i sortir a la primera pàgina amb posat de no haver trencat mai cap plat. Tard o d'hora, la veritat aflora i tot es posa al seu lloc. No en tinc cap mena de dubte.

No val a badar !

Desprès de l'eufòria relativa, no ens podem permetre el luxe de seure i recrear-nos en la contemplació de tota la feina que s'ha fet per començar a retrobar la confiança perduda de la gent amb CDC; hem de mantenir l'esperit de treball les vint-i-quatre hores del dia amb tots els moviments, paraules i accions que fem durant el dia.
Que CDC sempre ha estat un partit que voldria una Catalunya independent hi ho sap tothom, però el que marca la diferència amb partits com ERC o d’altres similars, és la ideologia econòmica i de formes.
En canvi sí compartim la il.lusió de veure algun dia la nostra terra lliure del feudalisme espanyol a la que està lligada des de fa tan de temps.
Des de CDC donem la ma i una abraçada al germà petit, comencem doncs a treballar plegats per el bé i el futur del nostre país. Des de convergència hi ha la ferma voluntat de tornar la identitat a Catalunya que en els últims anys sembla haver desaparegut del marc polític Català..Les corrents sobiranistes de CDC han d’acabar portant el partit a ser un referent per la independència del nostre poble.No s’ha de tocar res del tarannà propi de la política de centre que ha caracteritzat al nostre partit però sí incorporar un compromís amb el desig de recuperar un estat que ens van manllevar i que no ens han tornat.
Que l’esquerra nacionalista espanyola es quedi sola, i sàpiga que el seu engany s’ha acabat i que els partits catalanistes faran pinya per tal de millorar Catalunya, sense tenir que demanar permís a Madrid cada vegada que s’ha d’anar a orinar En el món de la política, que és el nostre dia a dia, no es pas necessari ser un professional dedicat per defensar uns ideals, aquell qui millor els pot donar a conèixer és el militant o simpatitzant que hi creu i tant a casa, com al carrer, està sempre al dia amb arguments, bons arguments, per debatre i convèncer als desconfiats, que la política no es pas un món on tant sol hi ha aprofitats, que sempre resta un esperit de lluita que fa diferenciar i ressaltar entre els pèssims als bons polítics amb els seus ben aplicats ideals.
Tots en formem part, no deixem aquesta responsabilitat sol amb els representants "que guanyen diners", tots som prou conscients que no pas sempre es pot dur a terme allò que és desitjat, sempre hi ha altres factors o raons de més pes que ens frenen o ens posen traves als projectes o promeses electorals, però, resta en la responsabilitat de tots els que ens sentim de cor convergent el mantenir i augmentar aquesta confiança que el poble ens dona.
Assimilats ja els resultat electorals que li donen la victòria al PSOE, i ens deixen a nosaltres tal com erem amb 10 diputats, ara cal fer autocrítica.
Treure a la llum el sentiment de convergent orgullós i expressar les conclusions per mi de la jornada: Cal re-fundar Convergència Democràtica de Catalunya. El passat 27 de Maig, el projecte actual de CDC va morir a les urnes d'unes eleccions municipals. Ara ha estat enterrat definitivament. Si seguim per la via de la CDC dels últims 30 anys, tenim la fi de la nostra vida política a tombar de la cantonada.
Som un partit que tot ho tenia i tot ho ha perdut. Per tant si tenim en compte els resultats de les ultimes comptesses electorals, els nivell d'abstenció de les mateixes (sobretot a les del Parlament) i l'entusiasme que va provocar el nostre breu contacte amb el "Dret a Decidir" ja podem començar a veure por on passa el nostre futur polític. Convergència Democràtica de Catalunya ha de Renàixer. Fer-ho com a una força política catalana, democràtica i plural. Amb prou empenta com per aportar solucions als problemes dels catalans del S.XXI.
Peró sobretot, el canvi ha de venir marcat en el capítol de les ambicions nacionals. Cal que sortim de l'armari d'una vegada per totes.
Cal que manifestem obertament al mon que som un partit amb clares aspiracions sobiranistes. Convergència Democràtica de Catalunya ha de ésser capaç d'arreplegar el vot d'aquelles forces sobiranistes que no tenen representació al parlament de Catalunya tals com la CUP o el PRC. A més dels vots de l'electorat descontent d'ERC.
Ara s’ha d’arribar a un acord total de país, ERC ha d’entendre que separats som més febles i junts som més forts. Si fos per mi proposaria fer una moció de censura i fer acords a nivell de municipis, diputacions i províncies. Governar la política de la nació de forma sobiranista i sense fissures Si realment l’objectiu d’ERC és la sobirania ara és el moment de demostra-ho.
El projecte no passa per ésser la Casa Gran del Catalanisme. Això ja ho hem estat durant 30 anys. El projecte passa per a ésser la Casa Gran dels Sobiranistes Catalans.El punt de trobada d'aquells que voles fer de Catalunya una nació lliure al mon.
Altra cosa a considerar seria l'opcio de deixar de criticar el tripartit per el sol fet d'exisitir. En un régim parlamentari governa qui te majoria per a fer-ho. El tripartir te majoria. Per tant es legal i legítim. El que des de CDC i CiU hem de fer es treballar per a obtenir una majoria prou amplia com per que no sigui possible un tripartit.
Només així tornarem al govern. Recordo que l'honorable President Pujol va estar 23 anys al poder i mai va ser possible fer tripartits. Per tant deixem de queixar-nos i posem-nos a treballar. Per tant aquesta es la meva conclusió. Com aquesta es també la meva humil opinió sobre com ha de ser la Convergència dels nous temps.
Sóc optimista per naturalesa i tot i que sóc conscient que escric sota els efectes d’uns resultats que m’han decebut, més pels aspectes nacionals que pels del meu partit, crec que no tardarem en veure un retorn a la situació en que la defensa de la identitat nacional serà una prioritat en la decisió del vot per part dels ciutadans.
Ara més que mai... Visca Catalunya!

Anàlisi d’urgència:

Una mica d’anàlisi d’urgència: ha passat el que tots pensàvem que passaria.
Ha guanyat el PSOE, i ja m’està bé; el PP i la seva campanya dialèctica de xenofòbia contra Catalunya no podien tenir premi, tot i que és cert que els hi ha permès guanyar més suports, i és que l'anticatalanisme ven… però no suficientment, perquè Catalunya també suma.
És evident que mentre el PP faci aquestes polítiques va recollint suports extremistes per les espanyes, però a Catalunya passa allò que deiem a la Facultat de Dret, del “daño emergente y lucro cesante”: no és només que el seu sostre electoral sigui baixíssim, sinó que genera un efecte por que multiplica cap a l’infinit els suports que reben els socialistes, i eixampla una distància que esdevé insalvable amb els vots de les espanyes.
CiU s’ha mantingut, però no ha recuperat cap dels 4 que havia perdut. I serà decisiva. Això té coses bones i alhora ombres. Com es gestionarà aquesta posició?
Complicat, però espero i desitjo que ho facin amb intel·ligència, tenint en compte que a Catalunya estan a l’oposició, que el tripartit els condemna a l’oposició en qualsevol oportunitat que tinguin… i que la raó de l’existència de CiU és Catalunya. Panorama amb ombres i llums.
I ERC… bé, ERC s’ha fotut una castanya espectacular. Per sobre fins i tot del que el meu instint em deia (pensava que en treurien 4). A ERC estaven convençuts de quedar-se en 6. El seu allunyament respecte la seva massa de votants era brutal… i no ho veien, o no ho volien veure. Havien entrat en caiguda lliure (catalanes, municipals…). I ara la realitat els hi ha esclatat a les mans. En Carod, en un discurs lamentable diu que obren un període de reflexió, sense presses, per analitzar les causes. I diu, alhora, que són conscients que han perdut votants cap al no-res i cap als socialistes, per l’efecte por. Dues coses, Carod: si vols et resumeixo en dues paraules les conclusions de la teva reflexió (de la que no faràs): l’heu cagat! I si cal afegeixo, atès que pel que sembla no us entereu gaire de les coses, que la vostra “gran estratègia” era conquerir espai electoral al PSOE a Catalunya. Els resultats salten a la vista. Al final no he anat a l’hotel on estaven concentrats a fer el “passadís d’honor” als grans estrategues, i aplaudir-los, ovacionar-los, per la seva brillantíssima estratègia i els seus resultats. Quina cagada, Déu meu! L’heu cagat i heu portat al país a una situació complicadíssima: amb un PSOE que ho governa tot, que té tots els ressorts del poder, i que no para de crèixer. Brillant.
Però… per què sóc optimista? Perquè aquest resultat obliga les forces catalanistes a una profunda reflexió i canvi d’estratègia. El catalanisme ha perdut més de 450.000 vots que no han anat enlloc: 350.000 d'ERC i 100.000 de CiU (els sociates, que són els únics que n'han guanyat, només ho han fet amb 9.000 vots). Per tant, i analitzat col·lectivament, és obvi que les estratègies d'ERC i de CiU continuen essent dolentes, generant desafecció, provocant irritació i pèrdua de suports. Però no hem desaparegut, com l'energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma.
Ara, a ERC, ja és absolutament inevitable que s’iniciï un procés de regeneració, de canvi d’estratègia i de renovació de la direcció. Els qui han dut el partit a aquesta situació amb la seva estratègia, i han dilapidat d’aquesta manera tan brutal el capital acumulat durant tants anys, no poden ara liderar una estratègia diferent ni, molt menys, cap procés de regeneració com el que es necessita. No ens enganyem, serà un procés dur, complicat. S’han de renovar persones, discurs, estratègia. Uf! Molta feina, però una feina indefugible.
I CDC té una oportunitat immillorable, absolutament immillorable i indefugible, irrenunciable, per a construir la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho bé. Com deia en Xavier Sala divendres a la Vanguardia, està clar que CiU conecta amb el ciutadà mig, i que per tant té la gran oportunitat, si fa les coses bé, amb coratge, amb intel·ligència, amb valentia, de tornar a encapçalar el gran projecte nacional de Catalunya.
Tanmateix CiU ha continuat perdent vots (100.000 vots menys!!!). CiU no pot aspirar a liderar un projecte nacional sense plantejar-se una estratègia política molt més ambiciosa, oberta i valenta de la que ha seguit fins ara. Ha demostrat que aguanta, que no s’ensorra, tal i com pretenia el tripartit. És un partit fort, sòlid, ben implantat… però que necessita assumir riscos, noves polítiques, si vol captar nous votants i guanyar nous espais que els permetin recuperar la seva posició central, el govern i el lideratge nacional. Si no ho fan l’agonia serà lenta, però serà una agonia. I aquesta situació seria la “puntilla” per a les aspiracions nacionals de Catalunya.
Per tant, des d’avui, a treballar. Els grans estrategues d’ERC han donat al PSOE tot el poder de Catalunya i un creixement brutal, increïble. Tot això gràcies als que havien d’arrencar coixí electoral als sociates. Vet aquí el seu gran triomf. A Catalunya ja pràcticament només hi ha un partit. I si no ens posem a treballar, ja només hi haurà un projecte nacional, evidentment l’espanyol que representa el PSC-PSOE i el tripartit, que ho governen tot, absolutament tot, al nostre país. Gràcies a ERC i els seus brillants estrategues.
Tres desitjos:Que el resultat electoral no porti CiU a una aventura impossible, d’entrar al govern espanyol estant a l’oposició a Catalunya. Amb una CiU lligada al PSOE a Madrid i una ERC lligada al PSOE a Catalunya… la situació del país seria complicadíssima. Un escenari terrible, anguniós.
Que ERC iniciï immediatament el procés de regeneració i renovació que tants, tantíssims, reclamàvem. No un procés de reflexió, no. Han d’iniciar un procés total de renovació: d’estratègia, de nous lideratges, de discurs, de referents… de tot.
L’actual direcció ha portat el partit i l’independentisme a un carreró sense sortida. Serà molt complicat que ens n’ensortim, que el partit –i per tant també el país- tornin a tenir un referent inequívoc d’impuls nacional des d’una posició inequívocament independentista.
Però és indispensable. No hi ha país sense un partit com ERC, que ha d’ocupar un espai indispensable en l’impuls nacional, i que ara apareix absolutament desdibuixat i col·laboracionista amb el projecte nacional espanyol dels sociates. Els independentistes no hem desaparegut, però ERC ja no ens representa.
Que CDC assumeixi amb coratge, encert i ambició el procés, inevitable i irrenunciable, de construir la Casa Gran del Catalanisme. És l’única oportunitat que té de tornar a assumir el lideratge nacional de Catalunya i el seu govern. I, evidentment, de traçar el camí del nostre país cap a la sobirania. Amb seny, fent les coses ben fetes, però fent-les. Assumint el lideratge, obrint-se a nous espais, conservant la seva força i atraient nous electors, establint noves confiances i compromisos amb la societat catalana.
I alguns temors:Quina estratègia de governabilitat establirà ZP? Això ho podem analitzar des de dues vessants: el tipus d’acord i amb qui.
Pel que fa al tipus d’acord, l’estratègia pot ser la de buscar un acord estable de legislatura, o bé, aprofitant la seva àmplia majoria, seguir l’estratègia d’aquesta última legislatura, de buscar acords puntuals i amb diferents socis, sense casar-se amb ningú.Pel que fa als possibles socis només té dues alternatives: o CiU o la dispersió del mixt i/o PNB.
Hi ha tres suports que, d’entrada, li poden sortir molt baratos: ERC, BNG i IU-ICV.
Són tres socis vinculats als socialistes als governs “autonòmics”. En el cas d’ERC, el suport pot sortir molt i molt barato, malgrat la incoherència que això pugui representar davant de la monumental patacada electoral que ha rebut. L’amenaça de trencar el tripartit és un argument que pot portar ERC a donar suport a cost zero. Inevitablement, ja que l’estratègia de l’actual direcció d’ERC passa única i exclusivament per “aguantar” com sigui, aguantar aquests anys de la manera que sigui i esperar que els hi toqui la loto abans de les properes “autonòmiques”.
Però les tensions internes, que seran inevitables, són un risc brutal per a aquesta “societat”. I alguna cosa similar pot passar amb Izquierda Unida (que no amb ICV).
El suport d’aquesta amalgama del mixt pot tenir, a més, altres aliances puntuals, com ara el PNB o els canaris.
Així, per ara, entenc que serà la majoria més còmoda per als socialistes: és la que els hi sortirà més “barata”. Tot i que està sotmesa a moltes tensions, fins i tot dins el mateix PSOE.
L’aliança amb CiU és la que, sens dubte, i a nivell espanyol, pot oferir més garanties d’estabilitat i de futur per a la legistura… però… sobre quines bases? Ah! Aquesta és la pregunta del milió. En l’hipotètic cas que els socialistes exploressin aquesta opció també ho faran molt a la baixa, atès que tenen una majoria alternativa. Què poden oferir a CiU? Si l’oferta és de pacte de legislatura, em temo que passa inevitablement per l’entrada de ministres de CiU al govern espanyol. I aquí es dona l’escenari crític. Té sentit que CiU sigui a Madrid, governant amb el PSOE, mentre a Catalunya està a l’oposició i el PSOE hi governa amb el suport d’ERC? Des del meu punt de vista aquest seria el pitjor escenari nacional imaginable. Una ERC i una CiU atenallades pels pactes amb els sociates deixaria absolutament al descobert, buida, la nostra dimensió nacional. L’anul·laria. Un autèntic desastre.
I quina alternativa hi ha? Només se m’acut la convocatòria d’eleccions anticipades. Seria l’única manera de sortir d’aquest atzucac d’aritmètiques i aliances impossibles, surrealistes. Però… i després, què? Uf, avui ja és molt tard com per entrar-hi.
Tanmateix, i com a resum de les pors, crec que el PSOE pot gaudir d’una legislatura “tranquila” amb el suport del conglomerat del mixt, un suport que li sortirà molt barato, quasi gratis, especialment en el cas d’ERC. Aquest trumfo a la mà farà que, igualment, les opcions de CiU cotitzin a la baixa… i també el seu preu.
Però vaja, com que avui, sóc optimista de mena del que passi a Madrid l’únic que m’interessa és que no condicioni els projectes de futur a Catalunya. I que ERC i CDC puguin encetar els processos de renovació i de creixement que necessita el país.

Catalunya decideix decidir menys

Les eleccions espanyoles no m'emocionen, m'hi sento lluny, estrany, estranger.
Els resultats d'ahir ni em sorprenen ni em preocupen, em preocupa el nostre futur col·lectiu.L'espanyolització de Catalunya és un fet , no ho han dit els resultats de les eleccions, no ho ha dit espanya, ho diem els catalans cada dia, en tot allò que veiem, llegim, escoltem, cantem o pensem. I aquí radica el problema. espanya no ens ha seduït, puix és tan sols la geografia propera. Ens sedueix la suposada esquerra socialista.
Ens hem acomodat, ens agrada jeure en un sofà davant de la pantalla com més gran millor, menjant fruits secs ecològics, veure programes espanyols (de producció catalana ens fan sentir millors) o riure'ns de nosaltres mateixos, dels nacionalistes catalans a "Polònia" i caure en la tendresa en veure un Montilla desvalgut i innocent maltractador de la llengua o somriure amb la resurrecció eqüestre del dictador que intentà anonerrar la nostra cultura i llengua. Això ens fa sentir "progressistes", d'"esquerres", catalans moderns. Discursegem d'esquerres i vivim de dretes. Som el retrat fidedigne del PSOE.
Però no només ha estat ERC la gran derrotada, sinó que el sobiranisme en general ha perdut pistonada.
CiU, ICV i ERC han estat incapaços de saber articular políticament el descontentament de la població, i han deixat escapar el vot cap a un partit que no té grup propi a Madrid..
Es diu que "tenim el que mereixem", però serà més adient dir que som el que acceptem ser.
En aquests últims quatre anys Catalunya ha estat enganyada, maltractada i segueix imperturbable, mesella.A les eleccions espanyoles els partits espanyols han crescut en vots , els nacionalistes han perdut força. I ni tan sols ens hi resignem, ho trobem natural. Hem oblidat que si no escrivim el nostre futur nacional ens l'inscriuran uns altres en una nació que no és la nostra?. Les eleccions espanyoles en són una prova.
Catalunya vota espanya. CiU, cultura de resistència. ERC i IC fagocitats pel PSOE. CiU i ERC despertaran?...
Despertarem tots?...

Fer respectar Catalunya.

Ha arribat el dia en que els ciutadans hem de fer sentir la nostra veu. Malauradament, un dels principals dèficits del nostre sistema polític és la dificultat per fer efectiva la participació ciutadana en la pressa de decisions i en el control dels que tenim la representació de les seves voluntats, i un dels moments en que queda més clara la possibilitat d’exercir aquest dret bàsic, que és la participació, són les convocatòries electorals.

Per això penso que és molt trist veure com en els darrers temps ha disminuït tant l’assistència a les urnes i s’ha fet de l’abstenció uns forma de protesta que en el fons té molt poca incidència en el dia a dia de la nostra societat i del nostre país. Sembla que les enquestes parlen de que diumenge anirà més gent a votar i això és bo, però no podem deixar de seguir treballant per aconseguir un primer objectiu, que no és altre que el resultats de diumenge reflecteixin àmpliament la voluntat dels nostres conciutadans.
Pels que ens sentim plenament sobiranistes i molt lligats a la defensa de la identitat cultural i lingüística de Catalunya i al seu reconeixement polític i institucional hi han altres objectius igualment prioritaris
.La bipolarització que se’ns ha venut insistentment des de molts àmbits porta associada la pèrdua de pes de totes les altres opcions, especialment de les que defensen opcions nacionalistes i no ens podem permetre que Catalunya passi a ser una comunitat autònoma més d’espanya.

No podem permetre que el "café para todos" acabi triomfant i jo estic absolutament convençut que aquest és un dels aspectes més importants que ens juguem diumenge.
Un altre aspecte que també em preocupa molt és que, sí es confirmen les previsions de victòria còmode dels socialistes, es produirà una acumulació de poder en una sola opció política, que crec que no beneficia en res al funcionament normal de les institucions. Per una bona salut democràtica convé que funcionin els contrapesos i, si no ens hi esforcem i anem a votar, i ho fem per opcions que fugin del blanc o negre, podeu estar ben segurs que acabarem amb governs del mateix color en la majoria d’institucions.
Podríem seguir posant sobre la taula raons i motius per anar a votar i per fer-ho per opcions nacionalistes i, més concretament per Convergència i Unió, però crec que el temps de parlar ja ha passat i que ara necessitem passar a l’acció. Tardarem molt temps en tornar a tenir opció de fer sentir la nostra veu i de deixar clar que el reconeixement nacional de Catalunya no pot quedar anorreat.

Hi ha molts fets que han de servir per adonar-nos que estem davant un parany molt notori i que necessitem la participació i l’esforç de tothom per no caure-hi. Jo us demano un esforç de mobilització i compromís. Catalunya ho necessita!
Necessitem tenir a Madrid representants que tinguin com a primer objectiu que Catalunya torni a ser respectada!. Fem que Convergència i Unió sigui decisiva a Madrid i això ara passa per les nostres mans.

Que diumenge no es quedi cap votant sobiranista a casa..

EL SENTIT COMÚ!

JOSEP BENET, EL SENTIT COMÚ!

En aquesta carta publicada per l'AVUI podem llegir part del text, on Josep Benet ex-senador del PSUC dona suport a la Candidatura de CiU per aquestes eleccions, degut al bipartidisme enganyós espanyol, que vulnera el dret de les minories, reconegut en la Constitució Espanyola del 1978.
Llegiu-lo no té desperdici.