Mas de lo mismo.

La presentació de la campanya "Mas de lo mismo" ratlla el patetisme més ridícul. Poder estan contents perquè 1 de cada 5 catalans està al llindar de la pobresa??, poder estan alegres perquè l'atur s'ha tornat a incrementar aquest darrer mes??
Els socialistes catalans fa temps que assagen la pre-campanya electoral. Feia temps que no havia vist tanta incoherència en el missatge. Fixeu-vos-hi. Varen començar amb un eslògan que apel-lava a la "Catalunya que sap on va", varen continuar dient que hi ha havia problemes i que calia "Gent seriosa", continuaren dient, amb una imatge presidencialista i magnànime, que Montilla "seguia creient".
I després varen bombardejar-nos amb paraules i no fets, i l'intent d'explicació del "Canvi real", sustentat, per exemple, en un acord de finançament que ha fet aigües per tot arreu.
Mai havia vist tanta campanya successiva i tants missatges i imatges gràfiques disperses. El fil conductor, però, era que teníem un president seriós, poc de la broma, conscient dels problemes.Vet aquí, però, que les enquestes que preveuen un canvi de govern els han fet modificar els plans, l'estratègia, i el missatge. Tot allò, ja no val. I ara s'aposta per un model més agressiu, més desenfadat i frívol, i més populista, amb promeses impossibles de fer realitat però que sonen bé.
El súperman Montilla, promeses milionàries quan no es pot ni pagar la nòmina, i una imatge de líders socialistes ballant i convidant a creure que vivim en un país que lliga els gossos amb llangonisses. Desesperació i prou, diria jo. Que qui no paga el concert sanitari, ni les ajudes de la llei de la dependència, ni les ajudes al lloguer, ni tantes altres, que qui ha d'emetre bons de deute públic perquè no pot ni pagar la nòmina, es posi a ballar un "All together now" com si això fos el país de la bota de sant ferriol, m'esgarrifa. No ho entenc, i no crec que es pugui admetre.
Tots hem de fer campanya, però amb la que cau i caurà, em semblaria molt millor dir la veritat, sumar, i parlar-li al país de la gravetat de la situació. Una situació que només superarem ballant menys i treballant més, i fent molta pedagogia .
Recordint-se del ball alegre dels socialistes, perquè serà un motiu més a l'hora d'analitzar el canvi que es pot produir al país el 28 de novembre.
Mireu el tall de la notícia del TN de TV3 del diumenge dia 17 d'octubre. Dia Mundial per a l'erradicació de la pobresa Si no fos tan greu, faria riure. Però és que la cosa està posant-se a un nivell que és inigualable. I és que la política ha perdut la dignitat fins a nivells inaudits. Veure la direcció dels socialistes ballant dalt de l'escenari en un acte més d'exorcisme del propi neguit que de cap altre fet amb un mínim sentit, és del tot lamentable.
.

EL BALANÇ

Presentació del balanç de legislatura del govern tripartit

View more presentations from Convergència i Unió.

El Futur de Catalunya from Unió de Joves on Vimeo.

UNA DIADA PEL CANVI.

El proper dissabte serà 11 de Setembre. El meu País celebra que va tornar-se a aixecar després de perdre una guerra. El dia després d’aquella fatalitat tant injusta; després que les forces democràtiques internacionals ens abandonessin per concentrar-se en els seus propis Països, Catalunya va perdre la guerra.
En el moment que Catalunya complirà 296 anys de captiveri borbònic. Malgrat alguna aparició dictatorial, el setge del nostre País els ha estat del tot fecund. Fet curiòs que els espanyols reclamin Gibraltar i no vulguin deixar anar Catalunya, quan ambdues varen estar botí a la Guerra de Succeció, però amb diferent sort.
50 dies varen estar lluitant els homes d'Antoni de Villarroel. Des del 25 de juliol fins l'11 de Setembre.L'exèrcit borbònic assetiava la ciutat de Barcelona, mentre Rafael de Casanovas que era l'alcalde de la ciutat, amb un grapat d'homes es defensaven a peu del Portal Nou. La ciutat cada cop es veia més i més ruïnosa. Els atacs de 40.000 homes borbònics feien trontolla la ciutat a mida que passaven els dies. Era el darrer reducte dels catalans.
Durant els dies d'asseig, es varen produir diferents moments que cal recordar i tenir presents. La capitulació dels catalans tenia un preu. La ciutat va intentar negociar la seva capitulació. Preservar els fueros catalans i una indemnització de 3 milions de lliures. Espanya va dir no i es va llençar a un atac ferotge, definitiu.Però el dia després, la consigna per part de la gent amb seny i amb sentit comú va ser molt clara: tots a treballar!
I ara, gairebé 300 anys més tard, ens han dit que el proper 28 de novembre hem d'anar a votar. Un període que ens portarà fins al tres-cents aniversari. No cal esperar més temps. Catalunya ha de donar un pas endavant. Ni "fueros" ni punyetes.
Després de 296 anys, Catalunya continua treballant per recuperar el dret a ser i a decidir que li correspon. En aquests 30 anys, s’ha fet molt, moltíssim; però en aquest camí hem perdut moltes coses i n’hem guanyat també alguna altra.
En aquests moments de tribulació electoral, se senten molts cants de sirena. Talment sembla que a cop de votació al parlament, ja puguem proclamar la independència, l’endemà mateix. Sembla, talment, que, amb un referèndum controvertit i al marge de la llei i de la constitució, puguem assumir un risc que podria comportar la possibilitat de perdre bous i esquelles en tot aquest camí.
La Catalunya que tenim avui, no és la de la República; ni la den Joan Maragall; ni la de cap imatge romàntica. Avui tenim la Catalunya en la que s’hi parlen més de 500 llengües i en la que el Castellà, és llengua vehicular comuna de tots els Catalans.
Avui, tots els Catalans estem preocupats i molt, per la pèrdua de pes de Catalunya al món. Estem preocupats, perquè tenim més de 350 mil persones a l’atur. Estem preocupats, perquè molts de nosaltres patim retallades de sou importants. Estem preocupats, perquè estem a la cua dels sistemes educatius moderns. Estem preocupats, perquè bona part dels nostres polítics, no són exemples generadors de confiança i inspiradors dels somnis i dels reptes pel nostre País.
Ni que sigui per higiene democràtica: avui cal un canvi en majúscules. Si, al final aquest canvi no es produeix, ningú aturarà la caiguda lliure en la que el nostre País es troba.
La primera preocupació, per tant, és i ha de ser, aixecar Catalunya i crear un estil de lideratge. En paral-lel, cal forçar les situacions que calgui, perquè Catalunya sigui la mestressa dels seus diners i, amb ells, pugui decidir què fa; on els inverteix i quines són les prioritats a les que hi destina els seus recursos.
Sense els recursos, i sense el dret a decidir, la llibertat no existeix. Enguany, tindrem una diada marcada per la sentència del TC espanyol que ens retalla les ales molt greument. Aquesta sentència exigeix una resposta seriosa i ferma per part del País. Aquesta diada, està marcada també, per la greu crisi econòmica i de confiança: ha de servir per tant, per exigir un canvi. I, finalment,com deia aquesta diada, està també marcada, per la data d’unes eleccions, que ja s’haurien hagut de convocar.
Sortiran missatges de tota mena i cants de sirena en totes direccions. Més que mai, avui i ara, hem de mirar d’on venim i on som, per no distreure’ns de l’objectiu principal: que els Catalans visquem bé al nostre País; i que Catalunya assoleixi en plenitud, el dret a decidir que ens mereixem i que ens correspon.
El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

El 10 de juliol tots a la manifestació.

Després de quatre anys ja tenim la sentència de l'Estatut, i tal com s'havia previst el Tribunal Constitucional s'ha dedicat a desvirtuar-ne el contingut a cops de tisorada i de reinterpretació.
Per la nostra dignitat no podem restar impassibles davant d'una abús com el que suposa que 10 magistrats reunits a Madrid alterin la voluntat expressada pel poble de Catalunya, i per això és important que a la manifestació del proper dia 10 de juliol hi siguem molta gent, per expressar que rebutgem imposicions arbitràries i defensem el dret a decidir el nostre futur.
Ens farem sentir, amb la convicció que el dia 10 serà un dia de protesta i reivindicació, i que a partir de l'endemà mateix haurem de posar fil a l'agulla per anar transformat, amb la feina del dia a dia, una estat de coses que ens és advers. Per superar aquest tràngol ens caldrà unitat, però sobretot necessitarem molta capacitat al capdavant del País per, digui el que digui el TC, assolir noves cotes de llibertat.
Aquesta no és una manifestació en defensa de l’Estatut sinó en defensa de la dignitat de Catalunya i a favor del dret a decidir, no partidista i organitzada per la societat civil. La meva primera reacció va ser que jo no hi pintava res en una mani a favor de l’Estatut, però no va d’això. És un acte unitari a favor de la Nació Catalana i del nostre dret a decidir, on serem molts independentistes convençuts i molt altres que estan en camí de ser-ho o que poden arribar a ser-ho. I també de no independentistes a favor de la dignitat nacional de Catalunya: ja m’està bé manifestar-me amb ells.
El dissabte 10 de juliol comença la segona transició i la metamorfosi del catalanisme majoritari que ha liderat Catalunya els darrers 30 anys, des del Govern de la Generalitat o des de l'oposició. Les estratègies i les eines utilitzades fins avui o s'han trencat o s'han rovellat i són inservibles. Aquesta nova etapa està farcida d'incògnites i de perills, però és inevitable.
A Catalunya li han barrat el pas i ara ha de trobar una nova drecera per situar-se en el lloc que li correspòn, en el concert de les nacions lliures, com un País normal, en el marc de la Unió Europea. Però aquest camí només es pot explorar des del Govern de la Generalitat. Necessitarem un govern fort i quatre anys per davant per aixecar el País, econòmicament i nacionalment.

Benvolgut company, benvolguda companya,
La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.
Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal. És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Ara més que mai, Catalunya ens necessita.
Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.
Visca Catalunya!
Artur Mas

Ara ja ho tenim claríssim..

Jo he nascut i visc a una Nació que es diu Catalunya. Que té una llengua pròpia que em van ensenyar a parlar els meus pares. Que té uns costums propis. Un territori propi. Que té i ha tingut institucions d'autogovern pròpies, que només han estat silenciades a força de les armes i l'ocupació. La meva Nació és Catalunya. Estic orgullós de ser català i de no ser xovinista, ni imperialista ni colonitzador. No vull imposar res a ningú i vull que la meva Pàtria sigui socialment justa, ecològicament sostenible i nacionalment lliure. I crec que la majoria dels catalans, votin a qui votin i fins i tot els qui no voten, ho veuen com jo.
Els catalans, majoritàriament i des de fa molts anys, hem volgut establir el nostre autogovern sense escarafalls, negociant i respectant els punts de vista de tothom. Sense renunciar a res, això és ben cert. Quan majoritàriament hem sentit la necessitat de modificar el marc polític del nostre autogovern ho hem fet a partir dels viaranys "legals", tot i que podríem haver-ho fet d'una altra manera, com a Nació hi teníem tot el dret.
Però tots, insisteixo tots, ho hem volgut fer així per a no trencar la convivència i la unitat del nostre Poble, el bé més preuat. El tacticisme d'algunes forces polítiques establertes a Catalunya, anomenar-les catalanes seria injust, ha portat el que era un pacte polític entre el nostre Parlament i el Congreso español a mans del Tribunal Constitucional, un organisme que com tots el conformen persones i aquestes, estudieu-les una per una, desconeixen la realitat de Catalunya i penso que els preocupa ben poc el que nosaltres som o sentim.
Ara, després d'anys emeten una sentència que, com no podia ser d'una altra manera, menysprea la voluntat lliurement i democràtica expressada pels catalans. Tres anys i mig per fallar i fer-ho just abans de vacances, abans d'unes eleccions al Parlament i just després del pont de Sant Joan. Quin càlcul més tronat, quina estratègia més matussera. Mentre a Madrid en Zapatero apludeix la sentència aquí el seu birrei teatralitza un enuig tàctic.
Que es pensen que no sabem que el Tribunal Constitucional és un joc entre PP i PSOE?, que no veuen que ens hem adonat que són i pensen el mateix?.

A Espanya sempre ha prevalgut l'antes roja que rota. La indisoluble unidad de España és transversal entre dretes i esquerres. Si la crisi ha destruit el discurs social dels socialistes, perquè seran ells els responsables d'aplicar les pitjors receptes socials; la sentència trenca definitivament el miratge del talante, de l'España plural, del federalisme i de tots aquests conceptes creats per fer-nos passar bou per bèstia grossa.
S'ha acabat el bròquil, s'ha acabat la gesticulació. S'ha acabat el doble joc aquí i a Madrid. Ara ja no és possible. Un Estat intel-ligent hauria deixat la porta oberta, hauria buscat el pacte i una via de futur. Aquests han optat per tancar-nos la porta al nas. Però és d'agrair, ara ja ho tenim clar. Si no es pot variar el marc jurídico-polític, si després de seguir el ferregós circuit establert i superar totes les traves, uns jutges que ningú ha votat han d'estar per sobre de la volutat de tot un Poble, a nosaltres ja només ens queda marxar d'aquesta casa. España ha actuat com un mal pare, i ara a nosaltres només ens queda veure com ens emancipem.
Ara no val ni minimitzar l'abast de la sentència ni esperar temps millors. Ara toca afrontar el problema de cara, amb plena consciència que tenim per davant una etapa convulsa, carregada de tensions, en mig d'una crisi econòmica que passat l'estiu serà encara més greu. Ara cal armar-se de valor i fer coses que mai haguéssim pensat que hauriem de fer. Amb intel.ligència, estratègia i sentit de País. Calculant molt bés els passos a donar, amb el cap fred i conscients de les nostres debilitats, també. Però no podem tirar la tovallola. La democràcia espanyola és de molt mala qualitat i ara toca donar cristiana sepultura a la transició franquista.
El catalanisme, des de la màxima unitat, ha de girar full. Però qui pot estar en condicions de començar la nova batalla per la llibertat?
El Tripartit, que és una olla de grills amb espanyolistes i falsos independentistes? No. Els PSC-PSOE, amb la seva crossa rància d'ICV? No. El PP, orgullós de la seva gesta, és la quinta columna que gestiona els interessos dels opressors de Catalunya. Ells han escollit aquest rol i amb ell hauran de transitar per la marginalitat política els propers anys. Necessitem un nou govern, aquesta alternativa no és altre que CiU amb un nou full de ruta, amb la llibertat com a paradigma i una legislatura sencera per plantar-nos davant dels poders de l'estat i engegar el Dret a Decidir que ens ha assenyalat la mateixa Sentència del TC.
Però a partir d'ara, siusplau, comencem a omplir el formulari per engegar-los a la merda.
Si hi ha una qualitat dels catalans ben coneguda arreu és el seny, i des de les Espanyes no paren de recordar-nos-la. No deu ser que els interessa que siguem bons jans? El seny sense rauxa és covardia i traïció. No ens deixem prendre més el pèl, els catalans també tenim rauxa, una rauxa controlada per un seny humanista. Trenquem doncs les cadenes de l'avi Siset, estirem tots i l'estaca caurà, i a la fi ens en podrem alliberar. Ah! No necessito que cap tribunal em digui el que sóc, vaig néixer i visc a una Nació que es diu Catalunya.

Felicitats

Avui, 9 de juny, president durant 23 anys de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, fa 80 anys, i encara té coses a dir, i encara si pogués segur posaria a més d'un al lloc que li pertoca o el faria callar.

Però ara "no toca". Ara toca opinar de la seva llarga trajectòria política, influència de la qual va més enllà de les fronteres catalanes. Re-escric la nota "Ara que faig vuitanta anys" que el mateix Jordi Pujol ha fet publicar al diari Avui :
Ara que faig vuitanta anys
Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què? Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.

PENSAMENTS.

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute. Tenallat per la crisi i la incompetència i falta de solvència ja llegendàries, el ZP ha tret del barret de copa alta un nou conill: canya contra l’Espanya de les Autonomies. ZP ha arribat al mateix lloc on ja havia arribat l’Aznar en la seva segona legislatura. De pas, ha oblidat (mentider compulsiu) totes les seves paraules en favor de l’Espanya plural, l’Espanya de les nacionalitats i regions i altres tòpics que mai no van ser creïbles.
És el fracàs de la transició espanyola dels setanta de la dècada passada. És el fracàs del PSC (cada dia que passa més PSOE ) i d’ERC que somiava (truites) arrossegar el PSC cap a posicions catalanistes etc. etc. No hi ha res que faci més mal al prestigi de la política que aquesta improvisació constant, quina confiança pot transmetre qui un dia afirma que la despesa social no es tocarà i al cap d'una setmana anuncia grans retallades?. Però el pitjor és que una vegada armats amb les tisores no saben ben bé per on tallar, que si impostos pels rics, que si congelació de les pensions, que si reducció de les transferències econòmiques a les altres administracions. Fa tot l'efecte que no saben el que es porten entre mans, i si ho penses bé fa esgarrifar.El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que "s'ha assolit un alt grau d'autogovern i s'ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic" es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.
Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant. No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret. L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria. Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.
Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d'idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible. Que res, que s'ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res.

Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s'atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha.Per tant, els que no estem d'acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l'Estat propi. Aquesta és una mostra més del que ens passa per no ser independents, per haver confiat la majoria dels catalans amb en ZP i el PSOE donant-lis 25 diputats a Madrid, i formar part d'un Estat ineficient que ens avergonyeix davant d'Europa.

La independència no és per demà, ni per demà passat. Però, tal i com van les coses, està més a prop que ahir, i més lluny que demà .Fem el pas d'una vegada? Apa, ja he dit una petita, part del que pensaba .

NO PASSA RES .

Bé, fa dies que no escric res. No em passa res d’especial. Simplement tinc molts mals de cap i no tinc massa ganes ni temps d’escriure. També crec que últimament “no passa res” digne de ser comentat. Simplement més del mateix. No penseu que el bloc està tancat. Simplement estic a l’espera d’esdeveniments.
Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només n'hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions a través d'una congelació no ho veiem bé: s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura.
Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig. El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió . Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora.
Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors. Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.
Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur. Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur. Estem presenciant un final de cicle socialista. Recordo el 9 de juliol del 2008, al Congrés dels Diputats, quan en Duran i Lleida va reclamar mesures per afrontar la crisi a Zapatero, i aquest li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Pocs podien imaginar que el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero arribaria a uns nivells d'incompetència tan extraordinaris.
Ara en patim les conseqüències. El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.
Però el pitjor, al final, no acabarà sent l’abast de les mesures o de les manifestacions de resposta, sinó la percepció social que en quedi. I a hores d’ara es té la imatge clara i diàfana que sempre acaben pagant els mateixos.
No només em refereixo als funcionaris, sinó també als treballadors que pagaran amb el seu lloc de treball l’anul-lació d’inversions, i també a les petites i mitjanes empreses que han de suportar competències deslleials i poderosos oportunistes que rebenten preus per fer-se amb el mercat. I mentre la majoria pateixen greument aquesta crisi, hi ha sectors socials, que coincideix que són els més potentats i els que més escapen al control de l’administració, que en surten indemnes.

També ha quedat clar quines són les àrees de govern que es retallen i quines no, i, per tant, quines són les prioritats reals del govern, fins ara dit social, de ZP i del PSOE. Per què no es toquen les grans fortunes? Per què no s’adopten mesures de persecució del frau fiscal i de l’economia submergida? Per què es retallen inversions en infraestructures i despesa social i no es toca el Ministeri de Defensa o la Casa Reial?
Ara és el moment de demanar responsabilitats a Espanya perquè aclareixi què n’ha fet dels 22.000 milions d’euros que extrau dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya anualment i que aboca als altres territoris de l’Estat. Per a què han servit tots aquests anys de pretesa solidaritat? Quina seria la situació econòmica real de l’Estat espanyol sense l’aportació econòmica catalana?
El panorama actual és eloqüent: després de malaprofitar-los, ens ha fet a tots més pobres que abans de la crisi. L’experiència ens demostra que quan l’Estat espanyol ha anat amb vent a favor sempre ha ajornat la millora de les condicions i la relació política amb Catalunya, però quan hi ha hagut crisi, Catalunya i tots els seus ciutadans sempre han acabat pagant-ho. I també ens demostra que en època de crisi els polítics espanyols sempre han respost practicant la involució, el centralisme i l’espanyolisme per a tapar tots els seus mals.
És temps d'afirmar que l'establishment autonomista ens ha portat a un cul de sac del qual necessitem sortir per respirar.

Feliç dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa.

Ni sí, ni no, ni blanc, ni negre, ni or ni plata. Què més haurem d’aguantar els catalans per entendre que ha arribat l’hora d’anar tots a una?

El meu punt de vista no és meu, pertany al camp de la informació; jo no sóc un politòleg, només sóc una persona que necessita estar ben informada i fa tots els possibles per estar-ho.
La opinió que m’he format de l’estat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya es deu, doncs, a tot allò que he llegit, que he sentit, que he vist. És, poc més o menys, com una analítica: la sang i l’orina ofereixen una informació i, a partir d’aleshores, cada facultatiu interpreta els resultats a la seva manera.
La lectura que faig jo dels resultats és humil, senzilla i, potser també errònia, però... Espanya capitana de la nau, fa anar el seu vaixell pel cantó que li sembla; nosaltres, tancats a la bodega, ens passem tota la travessia lamentant-nos pacientment.

Els nostres brams, com els de l’ase, no arriben al cel. La resposta a les nostres queixes sol ser que ni si ni no, que no tot és o blanc o negre ni tot s’acaba donant-nos la clau de la caixa de cabals. Em pregunto: tan difícil és posar-nos tots d’acord dir PROU i actuar amb tots els elements que la llei ens permeti?

Tan difícil és fer pinya al Parlament i al Congrés i treballar per aconseguir que es reconeguin els nostres drets?
En lloc de dir repetidament que som i serem potser valdria la pena de comença a dir: To be or not to be: that is the question.
Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser.
De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, què volem ser i cap a on volem anar.
No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, un feliç Sant Jordi.

Resum de l'entrevista a Artur Mas a TV3

Artur Mas va dir, per a qui ho va voler escoltar i entendre, que era independentista. Ho va dir marejant la perdiu, si voleu, però ho va dir. Que el seu somni era el d'una confederació de pobles ibèrics (és a dir, el que hi havia fins l'onze de setembre de 1714), i tothom sap que d'una confederació un se'n va quan vol, perquè no hi ha cessió de sobirania (a diferència d'un pacte federal): això no és ser independentista?
I també va dir que hi creia obertament en la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

La simbòlica coma .

No se si serà aquesta setmana o l'altra... o quan serà, però algun dia el TC haurà de dictar sentència. Doncs bé, diguem-ho tots, ben clar i ben fort perquè tothom ho sàpiga, qualsevol sentència que dicti serà nefasta, perjudicial i inconvenient.
De l'Estatut de Catalunya, votat majoritàriament pel poble de Catalunya, el TC no n'hauria de tocar ni un punt ni una coma, i molt menys interpretar-lo, encara que una llei partidària els hi permeti de fer-ho.
Catalunya ja no necessita un estatut sinó endegar una nova etapa política, i això només es pot fer amb una constitució amb tots els ets i uts, un nou marc legal que ens permeti mantenir una relació directa amb Brussel·les i restablir un bon veïnatge, ara mateix inexistent, amb Espanya. Amb l’oportunisme que els caracteritza polítics de tots els colors manifesten aquests dies que abans de dir res més s’ha d’esperar a veure com queda l’Estatut després de la sentència pendent del Tribunal Constitucional d’Espanya, una sentència que tant pot arribar aquesta setmana com d’aquí cinc anys.
Però parlant en termes polítics i, per tant, no en termes jurídics, serà igualment significatiu si només eliminen una coma de l’Estatut que si toquen uns quants articles. Aquest acte d’autoritat de la metròpoli té per a Espanya molta més importància simbòlica del què pot semblar a primera vista. Per Espanya ha de quedar perfectament clar que qui mana a Catalunya a partir de la sentència segueix sent Espanya, i una manera de demostrar-ho és suprimir aquella coma que dèiem abans.
Però tocar aquella coma equivaldrà a donar un pas més cap al principi del fi de l’estat de les autonomies fundat a partir del vergonyós pacte de l’amnèsia de finals dels anys setanta del segle passat, un episodi que alguns anomenen ejemplar transición política española.
Exemplar per Espanya no ho sé, potser sí, però per Catalunya segur que no. Fets canten. Per tant, com més potinegin l’Estatut millor, més aviat cremarem aquesta etapa política de les autonomies que ja no ens porta enlloc.
El que no està clar és si a partir del previst trencament anirem endavant o tornarem endarrere, però és evident que dependrà només de nosaltres mateixos i dels nostres representants polítics quina direcció agafarà llavors el nostre País.
Esperem que sigui la direcció correcta.

El Madrid-Barça.

Ara que la crisi ha desaparegut dels diaris amagada per un jugador de futbol, un jutge en tràmit de ser judicat i una colla de presumptes malfactors que traficaven, de confirmar-se els indicis, amb diner aliè, em sembla que cal tornar a parlar de crisi.
L’atur no para de créixer.
Les dades del mes de març han estat molt altes i de res serveix assenyalar que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà.
Aquesta darrera expressió, en cursiva, hauria d’estar prohibida en els diaris i ràdios i televisions de Catalunya. L’he escoltada massa cops. Pregunti a un recent aturat si l’afecta per a res que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà. ....
En veure el que costa que els governs facin res efectiu i el munt de plans, planets, planillos que es fan i es desfan, i de platillos que consumeixen mentre s’hi esmercen, acabo per pensar que hauria de prohibir-se fer cap pla més del tipus: el govern dedicarà un fotimer de milions en els propers cinc anys per a ...
No són més que fum per amagar el que no es fa o no es vol fer o no se sap fer. I no es compleixen. Exemple: recorden les previsions estatutàries sobre inversió a Catalunya?
Bé, s’han incomplert des del primer dia.

Les conservadores Vacances de Primavera

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent.
Tant poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també.
Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.
Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes.
Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.
Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat del tot,políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí.
I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas.
El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera.
O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?
Us desitjo a tots una bona Pasqua, que gaudiu del descans que tots us mereixeu..

OPTIMISTES

Tot i que alguns som optimistes de mena, hi ha moments en què la realitat és molt dura. Com a veu que clama en el desert, des de CiU hem repetit una i altra vegada que cal un pacte d’Estat per lluitar contra la crisi, i en alguns moments gairebé hem arribat a creure que el Govern Zapatero hi tenia algun interès.
Digueu-nos il·lusos, si cal, però, com us deia, alguns som optimistes de mena. Ja sabem que les coses en economia no es redrecen automàticament perquè tothom hi estigui d’acord, però hi ha qüestions que només es poden afrontar des d’un debat seré, sense voler-ne fer una arma de desgast polític i sabent que es tracta de matèries estratègiques i fonamentals.
A mida que les il·lusions -fins i tot les òptiques- s’evaporen, ens trobem amb notícies que van en contra d’aquest acord.
Aquesta setmana debatíen al Congrés la necessitat d’ajornar la pujada de l’IVA i fins i tot de rebaixar-lo per a alguns sectors econòmics com ara el turisme, una vegada ja hi ha consens pel que fa a la seva rebaixa per a les rehabilitacions d’habitatges.
Al final, ha estat un diàleg de sords, i la qüestió ha acabat en una nova confrontació i en una votació des de la discrepància.
Poso aquest debat com a exemple del que no hauria de ser, en aquests temps tan complicats, en el tractament de les mesures econòmiques.
Si hi hagués un pacte d’Estat, molt possiblement disposaríem ara d’un conjunt de mesures destinades a la reducció del dèficit i a la concreció dels recursos que cal destinar als objectius socials i econòmics prioritaris. Hauríem evitat veure com una il·lustra presidenta autonòmica cridava a la rebel·lió fiscal i s’esgargamellava afirmant que renunciaria a qualsevol ingrés extraordinari que li pogués arribar per aquest augment (tot i que sabia perfectament que no n’hi pertocava cap). Hauríem evitat també que el govern afirmés que havia d’apujar l’IVA per garantir les prestacions d’atur, i hauríen pogut parlar prou serenament del seu impacte en la suposada incipient recuperació.
No ha estat així. El govern continua en l’estratègia del pedaç, tapa de manera desesperada i caòtica les vies d’aigua que s’obren al vaixell, mentre bona part de l’oposició es dedica senzillament a esmolar ganivets. Ningú no parla de plans de contenció del dèficit i de mesures per aprimar l’administració, ningú no parla d’estratègies i, evidentment, ningú ha posat la vista més enllà dels pròxims mesos i dels interessos electorals.
Vivim un moment de crisi econòmica que necessita governs cohesionats i amb les idees clares que afrontin els reptes que tenim al davant. L’economia no va bé, no remonta ni està creixent. Calen reformes per fer un gir en la deriva en la qual ens trobem. Si fem les coses igual que sempre els resultats no canviaran, i si no canvien els resultats no podrem fer front a la crisi que tenalla el nostre sistema productiu.
Alguns som optimistes de mena: l’economia es recuperarà i un dia o un altre la crisi serà història, però depèn de tots que aquest dia arribi més aviat o més tard, i també depèn de que, quan arribi, haguem apostat per l’economia productiva o per ser un país de sol i platges. És el que hi ha. El proper 2010 tots tindrem el dret a decidir que volem per Catalunya. Podrem triar entre anar fent, resignar-nos i a anar avançant cap una lenta decadència o be trencar amb la inèrcia, prendre partit, canviar l’estat de les coses i fer d’aquest un País de progrés i d’oportunitats, l’ADN que sempre ha caracteritzat Catalunya i l’ha fet gran.
El 2010 serà un any per triar, un any per guanyar el futur.

SABEM EL QUE ENS CONVÉ .. SÍ A LES CONSULTES.

Portem empassant-nos masses coses, però la pitjor, la que no pot passar més temps sense que es corregeixi i que com a societat hem de reclamar que s’esmeni sense més dilació, és que no poguem decidir quin futur volem com el que som.
I per això ens cal tirar pel dret, legal o il-egalment. “La llibertat d’un poble a poder decidir és més important que una llei”. Hem de superar les pors a saltar els límits que la legalitat espanyola ens imposa. Ja n’hi ha prou d’asos amagats a la màniga i reescriure al seu gust les regles de joc quan els convé!.

Ens toca parlar a nosaltres sobre nosaltres, si bé seria desitjable fer-ho de forma menys personalista i més consensuada .
Aconseguir preguntar-nos què volem ser, és essencial per poder edificar un projecte.
Perquè fins ara comptar amb la complicitat del govern espanyol (sigui del color que sigui) no ens ha servit per res. Els seus interessos no són els nostres. Mentre a nosaltres ens hi va assolir un major autogovern o aspirar legítimament a la sobirania, ells es juguen perdre control sobre un territori o perdre’l del tot, a banda d’haver de suportar el desgast al que els vulgui sotmetre l’oposició del moment mentre duri el procés.
El disseny de l’Estatut ho ha posat de manifest de manera prou clara. Hem sigut enganyats per un president que ens va prometre aprobar allò que decidissim els catalans, i ens hem quedat amb un text prou bo si volem ser una autonomia, clarament insuficient si el que volem és avançar cap a la independència… i encara ens el tornaran resumit. Anar de la mà d’aquell que dirigeix el cotarro té aquestes coses: la seva suposada tutela còmplice és en realitat el nostre sostre.
La constitució, aquella que cada cop menys gent ha pogut votar i que ha d’acatar sense reserves i que responia a un context on el més important era no enervar monstres que semblaven adormits, aquella que ens nega el dret a plantejar un referèndum, la que reconeix la monarquia, aquella que només es plantegen canviar si és per posar-nos encara més difícil fer sentir la nostra veu com a poble, n’és un bon exemple.
Segurament la desobediència no és l’opció a seguir per norma, ans al contrari, però ja està bé d’amenaces (s’està arribant a proposar penes de presó per a qui convoqui referèndums de forma ‘il-egítima’), pressions i que no ens poguem preguntar res com a poble.

Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un comentari com aquest que estéu començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat.
Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer comentari, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït.
Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir , m’ha agradat compartir amb valtrus les meves reflexions i pensaments.
A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-me arribar de tant en tant.
Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals.
Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer les nostres opinions. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu.
Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament.
Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit.
De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tots vustes, només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar.
Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tots vosaltres, hi seguiu fent una ullada de tant en tant.
I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit de rauxa i el seny. dos noms que qualifiquen els catalans, diúen. Dos noms que hem anat alternant al llarg de la història. Entre drama i drama, èpoques de rauxa, i èpoques de seny.Es fa dificil, però, trobar èpoques de rauxa que hagin estat pròsperes.
La prudència no ens podia fer traïdors.I hi ha, però, i és quan Catalunya ha avançat de debò, períodes de temps que ni són dramàtics, ni són de rauxa, ni són de seny, sinó que simplement són moments que podríem qualificar d’assenyada rauxa. La Renaixença. El noucentisme. Els temps de la Solidaritat Catalana o els primers caminars de la Mancomunitat. Fins i tot la represa de la Generalitat republicana sota la direcció de Francesc Macia i, més darrerament, els governs de Jordi Pujol o, en tot cas, els primers vint anys dels governs de Jordi Pujol.
Entre el 1980 i el 1992, perquè la gent de Convergència i Unió va bastir el País. A partir del 1993 perquè des d’una posició de força a Catalunya el nacionalisme català “moderat” va ser capaç no només d’influir en la política espanyola, sinó de redreçar-ne la política econòmica i fer-la ben bé canviar de rumb, generant-se un llarg període de creixement econòmic.
Estem –quina òbvietat!- en temps de crisi.
Molta gent ho està passant molt malament.
I no només d’aquell sector, o d’aquell altra. Aquesta crisi és diferent perquè està afectant a tothom. Als joves, molt, però també a la gent gran, i també als que s’acostaven amb tranquilitat als cinquanta anys. Aquesta crisi és molt transversal.
Està afectant al treballador, però també a l’empresari. Està afectant a l’assaliariat, però també a l’autònom. És una crisi que ens demana unes modificacions determinades del mercat de treball, però també que ens repensem el sistema de pensions. No les pensions, quedi clar. Que ens demana recolzar les grans empreses, perquè ens generin llocs de treball, però també al petit empresari, perquè no el perdi.
De la situació actual, certament, no en sortirem amb un cop de rauxa. Però atenció, tampoc amb un excés de seny. És el moment, crec, de nou, de l’assenyada rauxa que ens ha fet sortir del sot d’altres vegades. De l’assenyada rauxa que ha de permetre liderar el País sense ignorar els sots que tenim davant del nas però amb la mirada fixada a l’horitzó. I, certament, per poder fer això és imprescindible no només un govern fort, sinó un govern que sàpiga on ha d’anar, un govern que no només porti sota el braç un projecte de País, sinó una sana ambició nacional i una visió clara de què ens ha portat fins aquí, on són els propers sots que haurem de sortejar però, també i sobretot, on volem portar el País els propers anys.
Un Govern que aposti per la llibertat de la societat. Que surti del menjador de les cases. Que obri les finestres i permeti airejar-se el País. Que tingui clar que el subsidi és una obligació de l’Administració, però que qui no té feina, el que busca és feina, i que per l’Administració ha de ser una prioritat –les obligacions no es prioritzen, es compleixen- la creació del marc adequat per a què les empreses puguin crear ocupació.
Que assumeixi sense complexes que l’emprenedor és algú que amb una idea al cap treballa per a guanyar-se la vida, i que això –guanyar-se la vida - no només no és dolent, sinó que és imprescindible perquè les empreses puguin generar ocupació.
Si les empreses no tenen beneficis, els emprenedors no fan diners. I si els emprenedors no fan diners, dificilment podran oferir feina.
És una raonament molt bàsic, però que a molta gent li genera una severa urticària. Un Govern que s’oblidi de tenir una societat tutel-lada i aposti amb força i de veritat per una societat lliure. Perquè només des de la llibertat una societat tira endavant.
Un Govern que sàpiga que els serveis socials són el primer front de batalla contra l’exclusió, la primera eina d’inclusió social, però que alhora tingui clar que els serveis socials només es poden garantir amb eficàcia si hi ha feina, si hi ha empreses que funcionen, si el consum és l’adequat, si, en definitiva, si el gruix de la societat tira endavant i genera riquesa.
Perquè la riquesa, per a repartir-la, primer cal tenir-la. Un Govern que no ajuda a qui genera riquesa amb l’argument que cal garantir els serveis socials, no només no està ajudant l’emprenedor, sinó que a més a més està posant en risc el futur d’aquests mateixos serveis socials. En resum i per acabar, que a aquest País li cal l’assenyada rauxa de Convergència i Unió, que ja ha donat proves fefaents de la seva capacitat en el passat, i que se sent preparada per a donar-ne de noves en un futur cada dia mes proper.
Bon cap de setmana.

Deixar de perdre el temps

Convergència i Unió dóna el tret de sortida de la cursa per la Generalitat. Aquest any, però, la comtessa no serà la de cada any. Aquest any, aquesta legislatura, serà crucial per la història recent i qui sap si trascendent del nostre País.
L'herència que ens llega el Tripartit és de set anys de mal govern, un mal govern que ha hagut de governar Catalunya amb mal timó i mal navegant durant la tempesta més ofegant que s'ha viscut els darrers temps. La crisi, i la sensació que ningú pot governar la nau, ha deixat el nostre País en una situació de resignació consentida desesperant.
El resultat, accidental o buscat, ha sigut un descrèdit en la política que lluny de suposar una regeneració pot resultar en una pèrdua de l'autoconfiança i de l'empenta que altres temps ens van dur a bon port.
La política catalana ha entrat en la recta final d’una legislatura. El resultat és magre, tant ho és que gairebé no val la pena d’entretenir-se enumerant els disbarats, les contradiccions i les errades que s’hi ha viscut. Els historiadors, un dia o altre en faran l’anàlisi, però avui el conjunt de la nostra societat sap que el Govern de la Generalitat que arrosseguem des de fa dues legislatures s’ha caracteritzat per la ineficàcia davant els greus problemes que tenim com a Poble.
Aquesta manca de direcció encertada, atenta a la panoràmica del món i en concret a l’europea i a la necessitat de projectar amb intel·ligència totes les nostres energies es evident. El diagnòstic és clar, el Govern actual es presoner de les seves dèries. Davant una situació d’especial complexitat com es la que afecta a Catalunya només es capaç d’intentar, equivocadament, fer partidisme a favor de cada un dels tres partits que l’integren.
Què cal fer, doncs? Cal, el que tothom diu: Deixar de perdre el temps. Elegir gent que conegui els problemes –econòmics, socials, espirituals, polítics i culturals- que tenim i que tinguin el coratge de presentar-ne propostes i solucions.
Efectivament, deixar de perdre el temps com a Poble és el primer objectiu davant la tria que hem de fer en les properes eleccions en les quals cal optar per aquells que ens parlin amb realisme i amb la voluntat d’anar endavant. Aquells que ens facin propostes clares i concretes per rellançar la economia i les necessàries reformes per alliberar les energies que ara tenim immobilitzades per mor de les circumstàncies.
Aquells que ens parlin des d’experiència quotidiana de les realitats, que ho facin des de la convicció que ens és possible redreçar-nos i projectar-nos. En definitiva, que s’acabi el perdre el temps en accions intrascendents.
Deixar de perdre el temps vol dir que els guanyadors de les properes eleccions han de presentar a la ciutadania un pla d’objectius prioritaris i que amb els recursos de que disposem siguin aplicats a aquests camps. En economia a l’acompanyament de les empreses, en el camp social a la priorització del que es el nostre model de benestar social, actualitzar-lo a través de reformes sobre el que és indispensable i del que no ho és, en el camp cultural, evitant les duplicitats i fent camí amb la complicitat del teixit associatiu.
Deixar de perdre el temps és l’objectiu de sortida per als propers anys, al que cal que segueixi la convicció de nous plantejaments i capacitats reconegudes han de fer-nos sortir d’aquesta circumstància difícil i orientar-nos a fer passos endavant, amb una visió de conjunt i amb prioritats clares. És per això que m'engresca pensar que aquest nou cicle que encetarem d'aquí a mig any (qui sap si abans) el liderem Convergència i Unió i que del nostre consens, deteniment i seny des d'una estimació profunda per la nostra Nació que ens infonen les nostres ideologies, puguem avançar decididament cap a un pas previ i més necessari que la independència: el dret a decidir.
En definitiva, la plena llibertat.

Les vegueries,governacions o diòcesi.

Som líders en atur, destrucció de llocs de treball i empreses, en dèficit públic i els més endeutats. Però aquí el que cal, es reformar l'organització territorial peti qui peti.
Que es barallin els del territori, i així a la capital els que gaudeixen del sistema, estaran més tranquils.
Aquest dematí el Parlament de Catalunya ha aprovat el projecte de Llei de Vegueries, des de sectors catalanistes s'està celebrant aquesta aprovació com l'assoliment d'una gran cosa, de fet, sense anar més lluny era un dels projectes estrella d'Esquerra ( abans ERC ).
Però què és realment tot això?
La reforma del 2006 de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya incloïa una nova organització, la organització per vegueries, denominació que entronca amb les institucions històriques de Catalunya abans del Decret de Nova Planta i re- instaurades al 1936. Aquest és un, dels tants articles que el Partido Popular va denunciar davant del Tribunal Constitucional, però clar, la famosa sentència sabem que està costant massa en sortir a la llum, tal vegada pel seu gran volum, esperaran a publicar-la al setembre quan comencen els col·leccionables?, (i de regal amb la primera entrega la carpeta arxiu adosat).
El que pot semblar que pugui ser un punt i final a l'organització -encara vigent- provincial de Javier de Burgos de 1833 no és més que un canvi de nom, una perpetuació d'allò que ens volen fer creure que han modificat.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya -pendent del TC-,preveu una nova organització territorial composada pels municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinen -article 2.3 de l'EAC-. El concepte de vegueria, el trobem a l'article 90 de l'EAC, on diu:
-La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern inter-municipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia.
-La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
La llei, que preveu la creació d'un total de set vegueries (sense incloure ja d'entrada la reivindicada del Penedès) primerament crearà quatre vegueries, i suposadament després crearà la resta, però es podrà desenvolupar.
Pot el Parlament de Catalunya substituir les províncies?
D'entrada no, la Constitució Espanyola a l'article 137, organitza territorialment el territori del Regne d'Espanya "en municipis, províncies i les comunitats autònomes que es constitueixen", i d'igual manera la Llei 7/1985 (Reguladora de les Bases del Règim Local). Aquestes institucions són unes institucions indispensables de l'arquitectònica de l'ordre constitucional i en aquest sentit es refereix la STC 32/1981. La mateixa sentència, remarca que dels arts. 137 i 141 de la CE es desprèn que "la provincia no es sólo circunscripción electoral (arts. 68.2 y 69.2), entidad titular de la iniciativa para la constitución de Comunidades Autónomas (art. 143.1) o división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado (art. 141.1), sino también, y muy precisamente, "entidad local" (art. 141.1) que goza de autonomía para la gestión de sus intereses (art.137)."
Per tant, com podem veure, no encaixaria dins de la estructura constitucional la destrucció de les províncies, però en canvi, sí que seria constitucional un canvi dels límits provincials, ja que així ho preveu l'article 141 de la CE on s'estableix el mecanisme per a la possible alteració dels límits provincials, "Qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts Generals per mitjà d'una llei orgànica". Per tant, sí que seria possible alterar els límits, però hauria de ser per una llei orgànica, de fet, després de la Constitució, ja hi ha hagut alguna alteració .
I tinguen en compte que, tot i que si que es poden alterar els límits provincials, no podem prescindir d'aquestes, quin sentit té aquesta llei? La solució la trobem en la diferència entre província i diputació provincial. L'article 141.2 de la CE declara que "el govern i l'administració autònoma de les províncies seran encomanats a diputacions o a altres de caràcter representatiu". Per tant, del primer precepte podem dir que per tant, poden desaparèixer el nom de "diputació", és a dir, seria substituïda per una "altra corporació" que simplement faria les mateixes funcions que la diputació però tindria un altre nom.
Per tant, tal com hem vist anteriorment solament són constitucionals aquelles vegueries que es corresponen als límits provincials, és a dir, el mateix de sempre però un nom nou. I seria dubtós el cas que es canviaren els límits provincials, s'haurien de fer més d'una vegueria dins d'una mateixa província?
Ara per ara la cosa està clara, la reforma solament modifica el nom, de les províncies, no és cap victòria, és una peça més de maquillatge per fer creure que tinguem més autogovern, li podrem dir vegueria, governacions o diòcesi, però actualment continuem sota administració espanyola.
Tampoc sembla ser, que amb aquest tema, ningú s'en recordi dels senyors del TC, i de que això de suprimir províncies, es feina dels amics de Madrid. Que generalment no solen estar gaire per aquests tipus de feines.Tot plegat un despropòsit més.

No frivolitzem.

A perro flaco todo son pulgas. Empro el castellà en una dita coneguda per referir-me al govern espanyol i als seus problemes continuats. Anuncia precipitadament i improvisada l’allargament de l’edat de jubilació. Els pocs aliats que li quedaven rebutgen la mesura. No és d’estranyar. La sortida de la crisi (inicialment inexistent) no la pagarà la política social, explicava el President Zapatero.
Avui fins i tot els sindicats saben que per saber la veritat s’ha de negar qualsevol afirmació que faci l’ínclit Zapatero. Recorden “Aprobaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”?
La crisi la estan pagant els de sempre i la política social rep de valent. L’ocupació, la feina, és la primera política social.El primer que penso és que hi veig una improvisació malaltissa o mala fe en treure-ho sense estudiar i sense una proposta en ferm, justament en la setmana en que el President espanyol se’n va al World Economic Forum de Davos i, amb la por del que li pot caure a sobre (que ens cau igualment i a tots) se’n empesca la de treure aquest globus sonda gens treballat ni prou meditat. Així, dit de passada, també es pensa que s’estalviarà que pensem en l’augment de l’atur (4.326.000 aturats -18,8%- i pujant), o l’11,8% de dèficit públic del 2009 (que ja veurem si no és més) i la retallada subsegüent que ens ha de venir al damunt necessàriament. En definitiva, una cortina de fum per acontentar els prestamistes i economies mundials que han de confiar en nosaltres per a deixar-nos els diners que gastem de més.
Tornant al tema de la jubilació, és cert que hi ha altres Estats que ja ho estan aplicant però sempre d’una manera raonada i ben estudiada. Si les pensions són un pacte entre generacions, ens cal un debat seriós sobre qui, com i quan. Reconeixent que el debat és sobre la taula dels tècnics, molt probablement s’hauria d’haver fet –igual que molts d’altres- en el moment en que les coses anaven bé.
Tampoc no es pot passar a tothom pel mateix sedàs ja que ni totes les feines són iguals ni tothom ha cotitzat durant els mateixos anys i, per tant, hi haurem de trobar factors correctors amb seny i sentit comú.
És evident que també caldrà tenir en compte la força de treball més jove que anirà entrant progressivament al mercat i, per tant, considerar que frenar-la seria un error que pagaríem molt car. Haurem d’afegir-hi molta dosi de pedagogia i flexibilització laboral per tal de que ens anem mentalitzant de que si bé no podem fer algunes feines quan tenim certa edat, sí que en podem fer d’altres, fins i tot millor que quan s’és molt jove. Vull dir que haurem de trobar la manera de que puguem evolucionar de feines més físiques, estressants o que requereixin molta concentració cap a feines de més paciència i tacte humà. Si som una mica intel·ligents sabrem trobar fórmules per continuar actius en feines alternatives, treballar menys hores, etc. No m’ho miro només des d’un plano econòmic –que és obvi que cal- sinó de pur retorn de valors a la societat en el moment en que l’experiència acumulada es tant gran.
Aquest debat exigeix molta responsabilitat i fer-lo d’aquesta manera és negatiu i enrocarà les parts. Una vegada més, aquesta frivolitat dels governants actuals del PSOE és esfereïdora.
Costa avall i sense frens. Així és com va avui el govern espanyol.