DIÀLEG

Una de les coses que ens diferencia de les bèsties és el diàleg, és a dir, i segons defineix el diccionari, la capacitat “d’intercanviar idees, sovint contraposades i personalitzades”. Per això, sovint és fa molt difícil distingir entre diàleg i negociació: perquè, a la fi, poden acabar sent la mateixa cosa.
El diàleg és la millor eina per a solucionar, mitjançant el raonament i el contrast d’opinions, els nostres conflictes. D’aquesta manera, amb el diàleg, podem convèncer un altre de l’encert dels nostres arguments.
De la mateixa manera, però, ens podem trobar canviant radicalment d’opinió perquè un altre ens ha mostrat un nou punt de vista fins ara desconegut.
Tanmateix, podem arribar a un punt en el qual el nostre interlocutor i nosaltres mateixos acabem renunciant a una part d’allò que defensàvem donant, d’aquesta manera, cabuda a una tercera i nova opció.
Dialogar no sempre és fàcil, almenys si pretenem que alguna vegada sigui el nostre criteri el que s’imposi amb arguments. Per això, l’ésser humà fa molts segles que estudia mètodes i tècniques de conducció del diàleg. Per poc que hagueu llegit una mica de filosofia, de seguida us haureu adonat que Sòcrates va ser, i encara és, el màxim exponent de això que estic dient.
Precisament va ser el filòsof grec qui va posar en pràctica la dialèctica com a nou mètode d’ensenyament. Aquest sistema, conegut com a maièutica, consistia a establir un diàleg amb un interlocutor sobre alguna qüestió. Sòcrates plantejava les seves preguntes sempre relacionades amb les respostes que anava rebent fins a portar l’altre al seu terreny, a un carreró sense sortida que l’havia d’acabar fent reconèixer que la seva postura inicial estava equivocada. Així, s’arribava a un concepte nou.
Llegint qualsevol dels diàlegs socràtics, ens pot arribar a semblar que allò que ell feia era com bufar i fer ampolles. Però la veritat és que establir un diàleg exitós no sempre és fàcil, sobretot quan hi ha en joc la resolució d’un conflicte de certa importància i on es barregen interessos fortament arrelats o, fins i tot, inconfessables.
Abans deia que diàleg i negociació poden ser sovint paraules sinònimes. I, entenent-ho d’aquesta manera, podem assegurar que és molt difícil plantejar un diàleg-negociació quan el que es pretén és posar fi a un conflicte que s’ha pogut generar quan dues parts tenen com a objectiu quelcom que és indivisible. I parlem de coses que no sempre han de ser tangibles o quantificables físicament.
Amb tot, per a poder dialogar o negociar, cal que es doni una premissa que és indispensable: que hi hagi voluntat de fer-ho. Si una de les parts, o totes dues, no tenen voluntat real de dialogar i d’arribar a un acord posterior, l’únic que fan, aleshores, és perdre el temps sota l’aparença d’un fals intent que, sovint, només s’ha posat en pràctica per a netejar la pròpia imatge o per a fer veure que s’ha intentat aquesta via. Aleshores, el que toca és dir que l’altre és el culpable de l’intent fallit.
Hi ha unes normes bàsiques que ens poden ajudar a plantejar un diàleg. D’entrada, cal que les parts es respectin mútuament i no es mostrin agressives ni dogmàtiques.
També és molt important dedicar temps a escoltar l’altre. Deixem que el nostre interlocutor s’expressi lliurement, sense pressions. Que mostri els seus punts de vista disposant de tot el temps que consideri necessari.

Hem d’estar segurs que entenem tot el que se’ns diu i, si això no és així, preguntem fins a fer desaparèixer qualsevol dubte; i responguem sempre, és clar, qualsevol dubte de l’altre.
Cal fer un exercici d’empatia. Posem-nos en el lloc del nostre interlocutor i intentem entendre els seus arguments, sense descartar-los a priori només perquè no són els nostres.
Paradoxalment, davant el diàleg, guanyar no sempre significa una victòria. I això és així perquè, en cas de sortir “derrotats” o d’haver-nos vist obligats a fer més concessions de les que esperàvem, és molt possible que haguem conegut un altre punt de vista que ens pot fer canviar d’opinió, i qui sap si al final no ho agrairem.
Aquestes normes o indicacions estan molt bé, ja que ens poden ajudar a plantejar amb dignitat una situació dialèctica que ens permeti sortir-ne airosos. Però, ara bé, per més normes o teories relacionades amb la dialèctica, al final només hi ha una cosa que és clara i indiscutible —abans ho deia—: sense voluntat real no hi ha diàleg. Sense voluntat, només tenim garantida la continuïtat del conflicte.